divendres, 30 de març del 2012

Entrevista al Diari de Sant Cugat

Entrevista publicada el divendres 30 de març de 2012 al Diari de Sant Cugat. El tema gira entorn al nou conservatori muncipal.




dimecres, 28 de març del 2012

GIRASONS


Avui ha acabat la darrera temporada a l'Auditori de Barcelona de GIRASONS, un concert de música clàssica per a nens. 


La meva participació com a arranjador musical ha estat per a mi una experiència molt enriquidora. Totes les obres, triades per la directora musical, Marina Rodríguez, eren originals per a piano o piano a quatre mans. Instrumentar-les per a un conjunt format per flauta, clarinet, fagot, arpa, piano i percussió va ser redescobrir-les i reinterpretar-les.
Quin criteri vaig seguir? Aquí podríem entrar en un debat sobre la literalitat o la lliure interpretació. Des del moment en què manipulem una obra aliena, considero que ens hem de moure en un terreny interpretatiu. Les obres musicals s'independitzen del seu autor quan ja han estat creades i passen a ser recreades per una altra persona, l'intèrpret, que, respectant l'autoria original, té l'obligació de ser també autor de la seva interpretació. Així, l'arranjador, amb més motiu ha de prendre's la llibertat de reinterpretar i aportar la seva personalitat a la nova versió instrumental. Els compositors ho fant habitualment amb les seves pròpies obres. Vegeu les versions orquestrals de les obres pianístiques de Liszt, o bé al contrari, les versions pianístiques i les paràfrasis d'òperes o d'altres obres orquestrals. Fins i tot les transcripcions pianístiques de les simfonies de Beethoven, ens fan descobrir aspectes que no podem apreciar en la versió original.
La música es maleable, i això ha estat una tradició en tota la història. Per tant no es pot aplicar un concepte de literalitat puritana. La única regla és que s'ha de fer amb coneixement.
En algunes versions de les músiques de Girasons, he estat força estricte amb al text, però en altres, com és el cas de Jack-in-the-box, de Satie, m'he permès l'adició de notes per omplir espais o enriquir la textura. També ho he fet amb les Enfantines. En canvi, he estat més fidel amb les peces d'Stravinsky, en les quals he intentat acostar-me al màxim a la seva concepció tímbrica.
Un cas molt curiós és el de la Dansa de l'ós, de Schumann. La versió instrumentada resalta d'una manera formidable el seu origen popular. Qui no coneix l'obra, podria pensar perfectament que es tracta d'una dansa de Bartok.
Per la marxa de Schubert, vaig utilitzar instruments que evoquen la banda militar, com el flautí, el clarinet en mi bemoll i la caixa. En el Cake-walk de Debussy volia aconseguir la sonoritat del jazz antic. Per aquest motiu vaig posar un plat petit, un bombo i una caixa petita. També vaig mirar de no abusar de la percussió per mantenir la netedad i lleugeresa de l'obra. En general, a tota la meva versió musical de Girasons, la percussió té un paper més colorístic que no pas rítmic.
La limitació i les particularitats de la instrumentació han estat un repte interessant. Els timbres dels instruments són molt característics i es tractava de treure'n el màxim partit buscant la varietat. El piano, l'arpa i la percussió donaven molt joc per contraposar-los a les fustes. Globalment, des del punt de vista estrictament sonor, l'espectacle tenia força varietat.
Cal resaltar el mèrit dels intèrprets que, a més de tocar de memòria, es movien actuaven constantment. La precisió rítmica del fagot de la Maria Crisol, l'expressivitat del clarinet de la Clara Font, la netedat i afinació de la flauta i del flautí del Ramon Vilalta, l'evocadora sonoritat de l'arpista Josep Maria Ribelles, els colors tímbrics i la presència escènica del percussionista Marc Vila i l'entrega i el control rítmic de la pianista Marina Rodríguez, tots perfectament engranats, asseguraven en tot moment la comunicació i la resposta atenta del públic infantil que és capaç de concentrar-se absolutament quan es troba sense prejudicis davant d'un producte de qualitat.
El guió musical, la concepció escènica, la llum, especialment en la primera versió a la sala Tete Montoliu, feien d'aquest concert un espectacle entranyable, evocador d'una època de principis del segle XX, com els autòmats del Tibidabo, recreant un imaginari infantil que encandilava profundament els nens de dos anys, però també els adults.






Fitxa tècnica de Girasons