dilluns, 7 de juliol de 2014

El piano, estructura, parts i construcció.



Apunts dels temes tractats les dues primeres classes.

Per Joan Josep Gutiérrez

1. El piano. Estructura i parts de l’instrument. La seva construcció.

  1. Taula harmònica
  2. Pont
  3. Cordes
  4. Claviller
  5. Bastidor
  6. Caixa
  7. Teclat
  8. Mecanisme
  9. Martellets i apagadors
  10. Pedals

  1. Taula harmònica
És l’element ressonador. La seva missió és amplificar les vibracions procedents de les cordes.
Està fabricada amb làmines acoblades de fusta d’avet i reforçada amb costelles. Encara que sembla plana, té una forma lleugerament convexa per tenir més resistència i recollir millor les vibracions de les cordes.
És una de les parts més importants del piano per obtenir una bona qualitat sonora.





  1. Pont
És la peça de fusta sobre la qual es recolzen les cordes. Transmet les vibracions a la taula harmònica. Degut a la posició creuada de les cordes, està dividit en dues seccions, una per els aguts i una altra per els greus.




  1. Cordes
Constitueixen l’element generador del so. Estan disposades paral·lelament a la taula harmònica a la qual es connecten a través del pont.
Per tal de repartir millor la tensió i aprofitar la longitud, estan dividides en dues seccions creuades entre si.
Les més agudes estan triplicades per a cada nota. A la zona greu són dobles i la darrera zona més greu només en té una per a cada nota. Totes les greus estan recobertes d’un espiral de coure que aporta més densitat. S’anomenen bordons.
En total hi ha més de 200 cordes, que suporten una tensió total d’entre 15 i 20 tones.




  1. Claviller
És la part de fusta on s’insereixen les clavilles que serveixen per l’afinació del piano.



  1. Bastidor
És una armadura o marc de ferro que serveix per suportar la tensió longitudinal de les cordes i la tensió d’aquestes sobre el pont. Està fabricat d’una sola peça de ferro colat (feta a partir d’un motlle) que té molta resistència i molt poca dilatació, la qual cosa dóna una gran estabilitat a l’afinació.




  1. Caixa
La caixa és la part exterior que conforma el moble. Té un barratge que li atorga la resistència global i sobre el qual es recolza el conjunt de taula harmònica, marc de ferro i claviller. 



  1. Teclat
És el conjunt de tecles, 88 en un piano estàndard actual. Les tecles són palanques de primer gènere que pivoten lliurement sobre un punt central. Els dits actuen com a força sobre un extrem, mentre que a l’altre extrem s’hi troba la resistència del mecanisme. Aquesta resistència, que ha de ser uniforme en tot el teclat, es troba sobre els 50 grams aproximadament.





  1. Mecanisme
El mecanisme està construït amb peces de fusta que es mouen pivotant sobre eixos de llautó i que van encoixinats amb materials orgànics, com pells i feltres, per tal d’aconseguir un moviment de les seves parts silenciós i  precís.
La missió del mecanisme és transformar l’energia dels dits del pianista en un impuls del martellet que colpeja les cordes.
Els elements més importants del mecanisme són l’escapament i l’atrape. L’escapament és la peça que connecta l’impuls des de la tecla al martellet i s’escapa per deixar-lo lliure immediatament després de l’atac. L’atrape és la peça que reté el martellet immediatament després que aquest ha tocat de la corda, impedint així que reboti i la torni a tocar. Tot el sistema està calibrat per facilitar la repetició d’un nou atac per part del pianista.


1. martellet; 2. nou del martell; 3. escapament; 4. palanca de repetició o doble escapament; 5. tecla; 6. balancí; 7. pilotí; 8. atrape; 9. cullera de l’apagador; 10. apagador; 11. barra del pedal dret; 12. retenció del pedal tonal



  1. Martellets i apagadors
Els martellets són les peces encarregades de percudir les cordes. Estan formats per un cap de llana premsada muntat sobre un mànec de fusta que pivota lliurement impulsat per l’escapament a través de la nou del martell.
Els apagadors són les peces de feltre que tenen la missió de mantenir les cordes en silenci mentre no hi hagi una acció sobre elles. Alliberen la corda quan s’acciona la tecla o el pedal de ressonància.


  1. Pedals
Els més importants, compartits per pianos de cua i verticals, són el pedal de ressonància i el pedal celeste o una corda.
El pedal de ressonància actua sobre el conjunt dels apagadors, separant-los de les cordes i permeten que aquestes vibrin lliurement.
El pedal celeste serveix per facilitar la dinàmica suau i modificar una mica el timbre. Aquest pedal actua de manera diferent en els pianos de cua i els verticals. En aquests últims ho fa acostant els martellets a les cordes, de manera que disminueix el temps d’acceleració i, en conseqüència la velocitat de l’impacte. En els pianos de cua, el pedal desplaça tots els martellets cap a la dreta, fent que toquin dues cordes, en el cas de les notes que en tenen tres, i ho facin amb una part de diferent duresa del cap del martellet en el conjunt de tot el piano. Això li confereix una sonoritat més suau.
També pot haver-hi un tercer pedal que habitualment difereix en els pianos de cua i en els verticals. En els pianos de cua és el pedal tonal, que serveix per sostenir només les notes que agafem amb els dits, deixant les altres tapades.



Construcció del piano

Històricament, el disseny del piano neix a principis del segle XVIII partir del clavicèmbal, amb la intenció d’aconseguir un instrument que pugui fer dinàmiques, és a dir, tocar fort i fluix. Així sorgeix el fortepiano. Per aquest motiu, la forma original del piano parteix de les cordes disposades horitzontalment, com en el seu antecessor. La caiguda del martell es basa en la força de la gravetat. El piano vertical o de paret, tal i com el coneixem avui, és un invent posterior, de principis del segle XIX.  És també en aquest mateix segle quan comença la fabricació de pianos en sèrie, a partir d’invents i de multitud de noves patents que introdueixen millores en un instrument que es difon de manera preponderant entre la burgesia, que reclama nous instruments adequats als costums socials de salons i a activitats privades. Apareixen centenars de marques, algunes de les quals encara existeixen, i es distribueixen per tot el món. Paral·lelament, el repertori de música per a piano augmenta d’una forma exponencial i el virtuosisme arriba a límits extraordinaris. El piano es converteix en el gran actor dels esdeveniments musicals públics i, al mateix temps, en l’instrument d’ús habitual per la música domèstica.

Des que el piano entra en els sistemes de producció en cadena, sorgeix una indústria que alimenta la demanda creixent i que, simultàniament, genera nova tecnologia que millora les seves possibilitats i la seva acústica. Aquesta tradició, iniciada el segon quart del segle XIX, arriba fins als nostres dies sense abandonar mai la part més artesanal de la construcció. La diferència de qualitat entre un piano senzill i un piano de qualitat depèn dels materials i de la mà d’obra especialitzada.

En la fabricació d’un bon piano es té en compte en primer lloc el seu disseny i l’elecció de les fustes, que requereixen característiques adequades per a cada funció. La taula harmònica és la part més delicada d’un piano. Es fabrica amb fusta d’avet curosament seleccionada i assecada. Després cal triar les millors peces amb les fibres i les vetes ben distribuïdes i fer un encadellat perfecte. Cal polir, tallar donar la forma adequada, distribuir les costelles perpendicularment als taulons i envernissar. Aquesta taula equival a la tapa d’un violí o d’una guitarra. La resta de peces de fusta tenen més en compte la necessitat de més o menys resistència, però no són importants per la bellesa del so. Fins i tot el moble, llevat d’algunes marques, té poc a veure amb el resultat acústic final.
Un altre element que té importància és la qualitat de les cordes i dels martellets. La qualitat i el tractament d’aquests últims és cabdal per un resultat final òptim.

Fent un resum de quines són les qüestions que tenen a veure amb la qualitat d’un piano podríem esmentar les següents:

  • Disseny. El piano és un instrument que té tensions molt importants. Segons com estan distribuïdes pot variar molt la resposta dels harmònics o dels sons indesitjables.
  • Qualitat de la tapa harmònica. La fusta utilitzada, el seu acoblament, la curvatura i el repartiment de les costelles constitueixen la base del so.
  • Longitud de les cordes. Un piano gran s’acosta més a les proporcions òptimes per a la vibració completa i harmònica de les cordes, per tant, la mida és important.
  • Qualitat i tractament dels martellets. La seva duresa, el pes, la posició i l’harmonització són fonamentals per despertar les vibracions de les cordes. També és important el punt d’atac del martellet a les cordes.
  • Resposta del mecanisme. El piano ha de ser sensible a l’acció del pianista. Tota la cadena d’eixos i palanques ha de ser, per dir-ho d’alguna manera, pràcticament invisible. El pianista ha de tenir la sensació de poder actuar directament sobre el so.
 

Pàgines web i vídeos interessants per ampliar informació:

Sobre les parts del piano


Reportatge de la construcció de un piano Yamaha, parts 1 i 2 (vistos a classe):

Naixement d’un piano Bösendorfer en 4 minuts

Acció del mecanisme d’un piano vertical: