diumenge, 17 de desembre del 2017

Associació Muzio Clementi de Barcelona

Entrevista a "Assaig general" de Catalunya Música, 15 de desembre de 2017, sobre la recent creada Associació Muzio Clementi de Barcelona.

Cliqueu aquest enllaç.



diumenge, 3 de desembre del 2017

Jornada Clementi


El passat 23 de novembre va tenir lloc la Jornada Clementi, organitzada per l’Associació Muzio Clementi de Barcelona (AMCB) i la SocietatCatalana de Musicologia (SCMus) i amb la col·laboració del Museu de la Música de Barcelona. Les sessions es van desenvolupar a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans al matí i al museu al vespre. L’objectiu de la Jornada era presentar oficialment l’associació i oferir algunes ponències divulgatives sobre la figura del gran músic italià i allò que representa en la història de la música. L’AMCB centra els seus objectius al voltant d’aquesta qüestió.


La Jornada va començar amb les paraules del director de la SCMus, Dr. Jordi Ballester, que va donar la benvinguda a la junta de l’associació i als ponents i va subratllar l’interès que desperten iniciatives de caràcter associatiu que treballin en la recuperació d’elements i valors culturals. La presidenta, Anna Cuatrecasas, va agrair l’acollida de la institució i va fer un breu repàs a les causes que l’havien involucrat en el projecte de l’associació. Entre aquestes s’hi troba, per una banda la circumstància de ser propietària des de molts anys enrere d’un piano Clementi & Company i, per altra, haver coincidit amb un grup de persones engrescades, amb interessos afins i amb capacitats complementàries per dur a terme el projecte.

El vice-president, Joan Josep Gutiérrez, va centrar la seva intervenció en els objectius de l’associació. Va fer un repàs històric dels orígens de l’interès sobre la figura de Clementi per part de la Marina Rodríguez Brià fins arribar al moment en què es va produir la coneixença amb Anna Cuatrecasas, l’any 2014. Des d’aquesta data fins al 2017, un curt període de tres anys, el grup de persones que actualment integren la junta de l’associació han organitzat moltes activitats sobre Clementi. Entre d’altres, en destaquen tres cursos a la Universitat de Barcelona (Gaudir 2016, Juliols 2016 i Juliols 2017), així com alguns viatges a diferents llocs relacionats amb el compositor i l’assistència a la Conferència Internacional de Lucca (Itàlia), “Muzio Clementi and the British Musical Scene”, on van poder establir contacte amb alguns dels més importants especialistes del món sobre Clementi. A més , també va destacar el fet d’haver creat un cercle de persones interessades per la qüestió. Per aquest motiu, es feia necessària la creació d’una entitat que pogués recollir i donar cobertura a totes aquestes actuacions derivades de la inquietud i l’interès per aquesta temàtica. Així, doncs, va fer lectura dels objectius expressats als estatuts i va anunciar un des propers projectes de l’AMCB, com és l’organització d’una exposició sobre Clementi al foyer del Palau de la Música Catalana el proper mes de març, amb la col·laboració del Concurs Internacional Maria Canals de Barcelona.

A continuació va prendre la paraula la secretària de l’associació, Eva Álvarez, que va presentar la recent dissenyada pàgina web. Va explicar els diferents apartats, com la introducció, l’espai dedicat a la biografia de Clementi, l’agenda d’activitats, la memòria, el contacte i els llocs d’interès o enllaços a pàgines relacionades amb l’actuació de l’associació.

Un cop acabades les presentacions per part de membres de la junta, va ser el torn de les conferències.

En primer lloc, Marina Rodríguez Brià va fer la seva exposició  “L’aportació de Muzio Clementi a la història de la música”, sobre el valor del llegat de Clementi. En la seva xerrada va fer un repàs objectiu, amb exemples de testimonis de l’època o actuals, d’algunes de les activitats que havia realitzat el compositor en la seva vida i que tenen transcendència en la història. Així, va parlar del Clementi pianista, iniciador d’una tècnica pròpiament pensada “des de” i “per al” piano a través del llegat didàctic i de l’obra musical; del Clementi editor, que va publicar un catàleg de 6000 obres coetànies i també antigues; del Clementi promotor, descobridor de talents i impulsor de societats musicals que tindrien relacions amb altres societats i continuïtat en el futur; i del Clementi fabricant de pianos, involucrat en la millora tècnica i sonora dels instruments.


Després d’una pausa, va arribar el torn del pianista i musicòleg italià Luca Chiantore. La seva conferència, titulada “El cas Clementi”, a més de corroborar o aprofundir en alguns dels aspectes tractats anteriorment, es va centrar en el judici que la historiografia ha fet sobre molts dels compositors menys coneguts. En la seva opinió, la història de la música està narrada des d’una visió germànico-cèntrica, vinculada a un creixent nacionalisme que comença als anys 40 del segle XIX, que exclou o minimitza les àrees i els compositors d’altres regions europees. D’aquesta manera s’explica que Clementi, i molts altres, fossin oblidats o reduïts a una memòria anecdòtica. Chiantore va fer una encesa defensa de Clementi i va remarcar també la seva importància com a simfonista que, a la seva època, estava valorat per el públic al mateix nivell que Beethoven, amb qui hi tenia una gran relació.


Per finalitzar la sessió del matí, Jaume Ayats, director del Museu de la Música de Barcelona, va fer una conferència sobre “La recuperació del patrimoni musical”, amb una interessant disquisició sobre què vol dir exactament patrimoni. És quelcom només material? Quin és el valor de la transmissió oral i quines dificultats presenta davant de l’escriptura musical? Aquestes qüestions, apuntades també a la conferència anterior, van posar de relleu la importància que té l’estudi des de les institucions públiques i privades i, per tant, l’interès del naixement d’una nova associació que entre els seus fins té l’estudi i la recuperació de la memòria d’un important compositor.


A la tarda, la Jornada va continuar al Museu de la Música de Barcelona. A la sala dels orgues es presentava la restauració feta per Jaume Barmona d’un piano de taula històric Collard & Collard, late Clementi, propietat de Marina Rodríguez i Joan Josep Gutiérrez.

Després de la benvinguda del director, Jaume Ayats, Joan Josep Gutiérrez va explicar l’origen d’aquest exemplar i va fer una petita explicació de la història del piano, en concret del piano de taula, i de la marca Collard, que va ser continuadora de la marca Clementi. Els germans Collard van col·laborar amb Clementi més de 30 anys i van tenir també una gran relació d’amistat amb el músic. Després de la mort del compositor, l’any 1832, van continuar l’empresa i van mantenir el nom de Clementi a la marca com a record, i també com a atractiu comercial, durant molts anys. El piano restaurat és de 1843 i té el disseny general dels pianos que es fabricaven en vida de Clementi.


Jaume Barmona va fer una breu explicació de la seva restauració i va subratllar el valor de la transmissió de l’ofici de pianer.

Per acabar la Jornada, Marina Rodríguez va oferir un recital comentat amb obres de Clementi per mostrar la sonoritat del piano i, alhora, de la qualitat musical de l’autor de Roma. L’excel·lent interpretació va concloure amb algunes propines musicals de Ferran Sor i del propi Clementi.



















Pere Andreu Jariod va fer un reportatge per el programa El Taller del Lutier, de Catalunya Música que podeu escoltar aquí.


dijous, 30 de novembre del 2017

Música callada, la música que parla l'ànima

Recentment, el pianista Emili Brugalla ha enregistrat els quatre quaderns de Música callada de Frederic Mompou. És un CD publicat per La Mà de Guido amb el suport de la Fundació Frederic Mompou.

Mompou és un mestre del so i de l'harmonia. Té una qualitat que el fa bondadós. Per molt dissonant que pugui ser, mai no és estrident o agressiu. Molts creadors s'han inspirat en ell i ha influït especialment en molts músics de jazz per les seves harmonies que barregen acords tradicionals amb quartes i intervals dissonants i concomitants. Mompou està lligat absolutament al piano, del què n'extreu l'essencial: la capacitat de ressonància harmònica.

Escrita entre el 1951 i 1967 i inspirada en Sant Joan de la Creu, Música callada és una de les composicions més reflexives i personals del compositor català. Ell mateix deia que "és callada perquè la seva audició és interna". És música despullada, sense notes sobreres, d'harmonies que sobrevolen la tonalitat i creen un estat continu de ressonància que s'identifica amb l'ànima. 

La interpretació que en fa Emili Brugalla és absolutament conforme amb l'ontologia d'aquesta música. La qualitat del seu so ens acosta a la metafísica d'aquesta magna obra contemplativa, més pròxima a mística oriental que a la racionalitat del llenguatge clàssic europeu, del qual però, Mompou també n'ha sabut destil·lar els elements necessaris per a una construcció musical coherent amb la nostra tradició cultural. Brugalla està especialment inspirat en aquesta interpretació tant per la netedat del seu toc com per la seva paleta sonora i la recreació dels espais sonors.

L'enregistrament està especialment cuidat i forma part del concepte interpretatiu. Ha utilitzat el seu propi piano, un Steingraber modern de gran qualitat, i ho ha fet en un espai acústic molt especial. El treball d'Alfred Fernández Pons, músic i tècnic de so, és exquisit, tant pel que fa a la presa de so com a la connexió estètica amb el pianista. El so del CD és perfecte.


Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo

divendres, 13 d’octubre del 2017

Veritats i mentides de l'oïda absoluta

En aquest article de France Musique podeu llegir algunes qüestions polèmiques sobre l'oïda absoluta. En tot cas, és un tema que no ens ha de preocupar excessivament. Té avantatges i inconvenients i, com totes les aptituts, cal assumir-les i gestionar-les positivament.



diumenge, 6 d’agost del 2017

Una historia natural del piano


Edición original: A Natural History of the Piano. The Instrument, the Music, the Musicians, from Mozart to Modern Jazz, and Everything in BetweenAlfred A. Knopf, 2011.
© Stuart Isacoff, 2011
De esta edición:
© Turner Publicaciones S. L.
Rafael Calvo, 42
28010 Madrid
www.turnerlibros.com
ISBN: 978-84-1542-773-5




Un llibre de divulgació musical que pot agradar als aficionats al piano. És un llibre distret, que es recrea en les acècdotes i que tendeix, com passa sovint amb aquesta literatura, a magnificar la imatge ideal dels pianistes i a redundar en els llocs comuns de la cultura musical. No obstant les opinions, l'autor ofereix informació ben documentada i fa un repàs a la història del piano des dels seus origens als nostres dies passant per tots els estils musicals.
Stuart Isacoff és pianista, compositor, musicòleg i editor i fundador de la revista Piano Today.

En el següent enllaç podeu llegir una entrevista a la revista Russia Beyond The Headlines


Altres obres divulgació històrica del piano



Són llibres descatalogats. El de Hildebrandt es pot trobar fàcilment per internet.

D'ambdós posseeixo un exemplar que puc prestar a qui els necesiti.

dimarts, 27 de juny del 2017

Música de la Primera Guerra Mundial

Recupero un programa de ràdio emès el 18 de novembre de 2014, amb motiu del centenari de l'inici de la Gran Guerra europea. Es tracta d'un panorama musical a l'època del conflicte, amb exemples sonors d'algunes obres representatives dels estils compositius.

Joan Josep Gutiérrez repassa la música de la Primera Guerra Mundial, al SAF








  • Joan Josep Guitérrez amb el col·laborador del "Sant Cugat a fons", el professor i músic Xavier Blanch
Aquest dimarts el professor i músic Xavier Blanch s'ha acompanyat del també professor i compositor Joan Josep Gutiérrez per parlar de la música que s'escoltava durant la Primera Guerra Mundial. De John McCormack a Stravinsky passant per Manuel de Falla i Enrique Granados, el 'Sant Cugat a fons' ha fet un recorregut per aquestes melodies de la Gran Guerra.

 Escolta-ho  (enllaç a Cugat.cat)


'La secció del Mestre Blanch' apropa la seva passió per la música al 'Sant Cugat a fons', cada quinze dies els dimarts a les onze del matí.

diumenge, 11 de juny del 2017

Els viatges, la música i l'escena entre els segles XVIII i XIX

Del pensament il·lustrat a l’emotivitat de l’individu. El músic Muzio Clementi com a model del canvi de mentalitat


http://www.ub.edu/juliols/curs-estiu/viatges-musica-escena-entre-segles-xviii-xix


Els Juliols 2017 – Universitat de Barcelona
De l’10 al 14 de juliol de 2016 de 16:00 a 20:30 (Total: 20h)
Facultat de Geografia i Hist ria de la UB - Aula 216
Carrer de Montalegre, 6
08001 Barcelona


Descripció del curs

Entre el segle XVIII i XIX, amb les revolucions que acompanyen el canvi de pensament a Europa, la música i les arts escèniques evolucionen amb la nova societat. Superant els conflictes polítics i les dificultats dels mitjans de transport, els artistes es desplacen per tota la geografia, creant una autèntica xarxa d’intercanvi cultural. Es renoven i es creen instruments musicals que obren nous horitzons sonors. 



Experts en diferents àrees artístiques i socials ens faran reviure una època cabdal per entendre la modernitat. Sabrem com i perquè es viatjava i es reproduirà algun dels trajectes dels artistes del moment. Es tractarà el pensament de l’època, la dansa, l’òpera, el teatre i la música instrumental. En algunes sessions tindrem exemples musicals en directe.
El músic Muzio Clementi (1752-1832), compositor, pianista, editor i fabricant de pianos, va ser un gran viatger i home il·lustrat. La seva persona sintetitza gran part dels elements que configuren el canvi de mentalitat d’aquesta època i serà una referència per unir les diferents temàtiques del curs.

Coordinació

Marina Rodríguez Brià
Eva M. Álvarez
                            


                                                                                                                                     
INTRODUCCIÓ

Entre la segona meitat del segle XVIII i el primer terç del XIX Europa està immersa en un constant moviment revolucionari. Es sacsegen creences, criteris, maneres de viure, apareixen noves ideologies polítiques, socials i religioses que afirmen les llibertats individuals de les persones. Sorgeixen noves estètiques, noves formes d’expressió i nous instruments musicals.
Malgrat les dificultats per desplaçar-se i creuar fronteres, molts artistes i pensadors realitzen grans viatges. Les novetats i estrenes en una ciutat tenen repercussió en altres d’allunyades. Es produeix un gran intercanvi cultural que actualitza i apropa Europa.
En aquest curs, es parlarà de músics, ballarins, actors, pensadors, científics i literats, entre altres. La majoria de ponents ens intercalaran el viatge d’algun dels personatges que tractaran i podrem anar contemplant aquella Europa des de perspectives de cassos individuals que ens l’acostaran. A través del moviment de persones concretes i les seves motivacions, itineraris i passions, podrem entendre millor el seu temps. Començarem el primer dia presentant el cosmopolita i polifacètic Muzio Clementi, que personifica el canvi de mentalitat i servirà de referent per unir les diferents àrees temàtiques del curs. Estudiarem un ampli panorama de l’escena del moment, que inclou grans temàtiques com ara l’ pera, el teatre i la música instrumental. La segona jornada es centrarà en l’aparició del piano i els canvis que va comportar i el món de la dansa a Catalunya, força desconegut per  amb tanta transcendència per la pr pia música del nostre país. Es completarà amb una visió dels interiors domèstics britànics, protagonistes de la vida musical pianística anglesa i també de la dansa en espais privats. El mateix Ferran Sor hi va participar, tant en domicilis barcelonins com londinencs, encarregant-se de la dansa des del pianoforte. El dia central del curs es dedicarà a la interrelació entre l’art i la ciència, al pensament científic i filos fic de l’època, reflexionant sobre el sentit del viatge i coneixent itineraris de viatgers il·lustres en algunes terres inesperades. En la següent sessió veurem la incidència del Monestir de Montserrat en la vida musical catalana i de l’estranger. Quins músics s’hi van formar, com s’ensenyava, què s’hi componia. També es tractarà la importància de l’evolució dels instruments i la didàctica de la guitarra i de la flauta travessera, els canvis que es van introduir, els materials. I també els seus compositors i els grans viatges d’alguns d’ells. Podrem escoltar en directe diferents instruments, alguns d’hist rics. També ens endinsarem en la literatura britànica de viatges per captar l’esperit i l’audàcia d’alguns escriptors. Tindrem exemples sorprenents que ens aproparan a l’escriptura moderna. I finalment, l’últim dia viatjaran els instruments musicals i les partitures. Donarem una ullada al seu comerç i tornarem a Clementi, tal i com vam començar. Sabrem el perquè d’una associació Clementi a Suècia i coneixerem la influència de Clementi a Espanya a través de les seves edicions i els seus pianos. 

PROGRAMACIÓ 


Dilluns 10 de juliol

-  16 a 17: Sessió 1.- Muzio Clementi, un músic lliure.
Marina Rodríguez Brià, Professora Superior de Música, Llicenciada en Filologia Francesa, pianista i experta en l’obra i biografia de Muzio Clementi (Coordinadora del curs)

-  17 a 18: Sessió 2.-  Els instruments i l’orquestra, símbols de la nova societat a l’entorn de 1800.  
Dr. Jorge de Persia, músic leg i crític musical.

-  18:30 a 19:30: Sessió 3.-  L’escena al canvi de segle.
Marc Montserrat Drukker, director d’escena.

-  19:30 a 20:30: Sessió 4.-  Transformacions en el món de l’òpera.
Dr. Roger Alier, crític i historiador de l’òpera.


Dimarts 11 de juliol

-  16 a 17: Sessió 5.- L’aparició del piano i els canvis musicals i socials que va comportar.
Joan Vives, músic i divulgador musical.

-  17 a 18: Sessió 6.- Els interiors domèstics britànics. Un espai idoni per acollir un piano.
Dra. Mireia Freixa Serra, professora del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona.

-  18:30 a 19:30: Sessió 7.- Dansa d’espectacle a la Barcelona del segle XIX.
Dr. Xosé Aviñoa, professor del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona.

-  19:30 a 20:30: Sessió 8.- L’escola bolera a Catalunya. 
Belén Cabanes, concertista de castanyoles. Professora i responsable del departament de dansa espanyola del Conservatori professional de dansa de l’Institut del Teatre de Barcelona.


Dimecres 12 de juliol

-  16 a 18: Sessió 9.- Pensament i ciència en temps d'expedicions i revolucions Jesús María Galech, professor del Departament de Filosofia de la Universitat de Barcelona i de l'Escola Massana. 

-  18:30 a 20:30: Sessió 10.- Viatges i viatgers a l’Europa de Mozart i Clementi.
Dr. Norbert Bilbeny, professor del Departament de Filosofia de la Universitat de Barcelona.


Dijous 13 de juliol

-  16 a 17: Sessió 11.- La música al monestir de Montserrat.
Dr. Joaquim Garrigosa, músic leg i director de l’Auditori de Barcelona.

-  17 a 18: Sessió 12.- “It’s sentimental, the Continental”: British Travel Writing in the Era of the Sentimental Novel. (Anglès)
Dr. David Owen, professor del Departament de Filologia Anglesa i Germanística, de la Universitat Autònoma de Barcelona.

-  18:30 a 19:30: Sessió 13.- La guitarra i els seus compositors.
Fix Nicolet, concertista i professor de guitarra.

-  19:30 a 20:30: Sessió 14.- La transformació i la revolució dels instruments de vent entorn de 1800. El flautista Louis Drouet, paradigma del nou intèrpret virtuós, i la flauta de vidre de Claude Laurent.
Montserrat Gascon, concertista i professora de música de cambra de l'Escola Superior de Música de Catalunya.


Divendres 14 de juliol

-   16 a 17: Sessió 15.- Why a Clementi Society in Umea, its mission. (Anglès) 
Bengt Hultman, president de la Swedish Clementi Society.

-   17 a 18: Sessió 16.- Comerç de partitures i d’instruments musicals a l’Europa de finals del segle XVIII i inicis dels segle XIX.
Dr. Oriol Brugarolas, professor del Departament d’Hist ria de l’Art de la Universitat de Barcelona.

-   18:30 a 20:30 Sessió 17.- La presencia de Clementi en España a través de sus Ediciones musicales y de sus modelos de pianos. (Castellano)
Laura Cuervo, professora d’expressió musical a la Facultad de Educación de la Universidad Complutense de Madrid.
ES, LA MÚSICA I L'ESCENA ENTRE ELS SEGLES XVIII
I XIX
l
músic
Muzio
i Clementi
com
a
model
del
canvi
de
mentalitat.

dissabte, 10 de juny del 2017

La Fundació Victòria dels Àngels marxa de Sant Cugat



La Fundació Victòria dels Àngels deixa Sant Cugat i trasllada la seva seu a la Universitat de Barcelona, on va néixer la cantant. No és una bona notícia per a l'Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels, que ha tingut l'honor de rebre el nom de la gran cantant i s'ha beneficiat de la donació d'un piano que pertanyia a la soprano i de moltes activitats al llarg de tots els anys en què la Fundació ha estat present al nostre centre.

Victòria dels Àngels amb el Quartet de Guitarres de Barcelona.
Concert al Monestir de Sant Cugat, 30 d'octubre de 1992
QGB: Jaume Abad, Teresa Forqué, Francesc Pareja i Josep M. Mangado


La relació de Victòria dels Àngels amb l'escola municipal de música comença el curs 1991-92, quan el Quartet de Guitarres de Barcelona - del qual en formen part els guitarristes Jaume Abad, llavors director del centre i Francesc Pareja - i la representant del grup, Montserrat Massó es posen en contacte amb la cantant amb la finalitat de col·laborar musicalment. D'aquesta relació sortirà un seguit de concerts que els portaran a Alemanya, Turquia i altres llocs. Victòria dels Àngels accepta cedir el seu nom a l'escola que obre les portes al nou edifici del Centre Cultural la tardor del 1992 i que és inaugurat amb la seva presència. El mateix any, Victòria dels Àngels i el Quartet de Guitarres ofereixen un concert a l'església del monestir, el caxet del qual la soprano cedeix per a l'adquisició del piano Yamaha C-7 de l'Aula Magna. En aquesta època, la cantant ha traslladat la seva residència a Sant Cugat i està il·lusionada amb l'escola de música. Manifesta la seva intenció de fer algunes classes i d'enregistrar les cançons d'Eduard Toldrà a l'Aula Magna amb la pianista Alícia de Larrocha. Aquests propòsits quedaran truncats per diferents episodis personals funestos .

Victòria dels Àngels en la inauguració de l'escola de música. (1992)


El 26 de novembre de 2003, amb motiu de la celebració del 25è anivesari de l'escola de música, Victòria dels Àngels va fer acte de presència en el que seria la seva darrera aparició en públic i se li va retre un càlid homenatge al Teatre-Auditori.


Acte de recepció dels pianos de Victòria dels Àngels. Novembre de 2005 (d'esquerra a dreta: Joan Josep Gutiérrez, director de l'EMMVA, Helena Mora, presidenta de la FVA, Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat i Àngels Solé, regidora d'Educació).

Dos anys després de la seva mort (15-01-2005), el 15 de gener de 2007, es va presentar la Fundació que gestiona el seu llegat i la seva memòria. Essent jo director de l'escola, vàrem acordar que la FVA tingués la seva seu al nostre centre. En aquell moment molts teniem clar que aquest fet posava l'escola i la ciutat de Sant Cugat en el mapa, no endebades Victòria es reconeguda mundialment com una de les millors cantants del segle XX. La fundació va donar a l'escola amb caràcter permanent un dels pianos, un Steck de cua, i també en règim de comodat el magnífic Steinway triat exprofés per a la cantant pel mític pianista Gerald Moore. Aquesta donació es va signar amb l'alcalde Lluís Recoder, a l'espera d'un conveni definitiu entre la FVA i l'ajuntament. Aquest conveni, després de nou anys de l'estada de la fundació a l'escola, no s'ha arribat a signar mai. El llarg d'aquest temps, la fundació ha organitzat una gran quantitat d'actes que ens han beneficiat com a escola i com a ciutat. Entre aquests hi ha concerts al Teatre-Auditori i al Claustre (Teresa Berganza, Ainhoa Arteta, Nancy Fabiola Herrera, Ofelia Sala,...), cursos per a l'alumnat i el professorat (Jerzy Artysz, Ofelia Sala, Narcisa Toldrà, ...) i moltes altres activitats com conferències, exposicions, etc. (es pot veure una relació més detallada aquí). El 2012 la Fundació va ser nominada als Premis Ciutat de Sant Cugat. 

Jerzy Artysz i Manuel Capdevila

Jerzy Artysz i antics alumnes.



Cursos




Indubtablement, la residència de la Fundació Victòria dels Àngels a l'Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels ha estat molt beneficiosa i es fa difícil explicar la seva marxa. És una llàstima que aquells propòsits inicials de col·laboració hagin quedat truncats i no s'hagi arribat a un acord. Crec que Sant Cugat, i molt especialment l'escola de música, surt perdent.  Totes les activitats que hem gaudit gràcies a la Fundació ens han aportat valors i coneixement. Constatem que algunes coses no s'han gestionat correctament.  
En qualsevol cas, és una oportunitat perduda. Només ens queda desitjar que la nova etapa de la Fundació a la seva nova seu sigui exitosa i no es trenquin els llaços amb l'escola que portem amb orgull el nom de Victòria dels Àngels.

Joan Josep Gutiérrez














Saber-ne més
Codalario.com Entrevista a Helena Mora
Darrer concert de Victòria dels Àngels a Sant Cugat
Presentació del projecte 10 de Victòria






diumenge, 16 d’abril del 2017

"[Mozart] va morir massa tard i no massa aviat"

Glenn Gould a propòsit de Mozart.

Traducció de Joan Josep Gutiérrez



Correspondència entre Arnaud i Gould.

Sr. Gould,

És cert que no us agrada Mozart? Perquè, grans déus?

I des de la vostra retirada, no continueu amb la gravació? Una pregunta: Retirar-se a l'estudi de gravació ensenya alguna cosa sobre la nova relació entre la música i l'oient en l'era de la música gravada del Walkman i altres reproductors de MP3 (un Walkman miniaturitzat sense disc)?

A part d'això, em va prendre un temps adonar-me que la remor que acompanyava la música en el meu disc no fos l'ànima del compositor, sinó la vostra veu! Ho feu sempre?

Gràcies per endavant

Arnaud

Benvolgut Arnaud,

M'alegro que abordar la qüestió de Mozart perquè puc aclarir alguns punts sobre això, com ja havia fet en una discussió amb Bruno Monsaingeon parlant d'això.

Anem a començar immediatament amb una precisió: que no m'agrada Mozart és una opinió massa categòrica: hi ha obres de Mozart que realment admiro, ja hi tornarem. Això vol dir,  haurà endevinat, que n'hi ha que no m'agraden: aquest és un bon punt de partida. El Mozart que no m'agrada és, grosso modo, el Mozart vienès: la majoria de les obres després de sortir de Salzburg, més o menys la meitat del catàleg Köchel (hauríem d'afegir més precisions, però no ho podem fer cas per cas). És doncs així el Mozart dramaturg, del qual el conjunt de la seva música, fins i tot més enllà de l'òpera, està contaminat per una manera dramàtica d'escriure. L'òpera no permet escriure la música com concebo: un polifonia rigorosa, una independència estricta de les veus, contrapunt, linealitat, horitzontalitat, etc .... L'òpera porta a reduir la complexitat estructural a favor de la necessitat dramàtica i, sobretot, porta a sobrevalorar la melodia sobre la resta (per ser més precís i tècnic, dissociant-la del seu entorn harmònic). Finalment, al darrera de tot això hi ha la necessitat d'escriure per complaure a una audiència, marca-la, produir àries cridaneres , aspectes que, en última instància, plantegen un problema moral: plaure, és vendre's. Finalment, és una forma puritana de l'ús de contrapunt el que m'atrau ... I no ho trobo en Mozart. Quan la música de Mozart tendeix més cap a un estil apuntalat pel drama, més la detesto. Sobretot perquè, fins i tot en un nivell purament tècnic, aquesta tendència el condueix a una major relaxació d'estil. L'exemple flagrant són algunes sonates per a piano (K 333 per exemple). Mozart deixa passar tantes possibilitats de contrapunt de la mà esquerra! Quin embolic! Però, òbviament, el baix Alberti és més convenient en molts aspectes: ocupa la mà gratament ... Per això no he dit que Mozart fos un compositor mediocre, sinó que s'havia convertit (i també he dit finalment que va morir massa tard i no massa aviat, però volia ser provocador, que em perdonin). I és el que es troba en les obres que odio cordialment "La flauta màgica", les últimes simfonies, els últims quintets (ja sé que els mozartians cauran de les seves cadires!), etc.

Un cop dit això, recordo que, òbviament, tota la música de Mozart no és per llençar al foc, ni molt menys. Realment hi ha peces que em commouen fins al punt més alt i m'inspiren respecte. Les primeres 6 sonates per a piano són veritables joies, la seva primera simfonia (que també va dirigir un cop) és excepcional, i fins i tot "El rapte en el serrall" és bastant suportable. Vostè veu que per a mi no és tan fàcil categoritzar ... Aquestes magnífiques obres no estan simplement sobre pilons, traspua la joventut, la provocació, sense caure en l'eufòria. És màgic en cert sentit ...

La seva segona pregunta sobre els nous mitjans tècnics és tan interessant que, fins i tot, he necessitat un temps per informar-me sobre totes les tècniques de què vostè parla. Estic simplement emocionat perquè m'anuncieu i em confirmeu les tendències complicades que estaven en marxa quan vaig escriure el meu assaig sobre les perspectives de l'enregistrament. Una proporció creixent de població té un accés cada vegada més fàcil a la música i a les diferents interpretacions de les obres (fins i tot sembla que per Internet hi hauria la possibilitat d'accedir gratis? Això em sembla molt sorprenent, ja que l'organització capitalista basada en la competència és contrària a la idea del lliure accés a la cultura ... però després de tot, el vostre temps podria ser millor que el meu). Per tant, dedueixo de la seva pregunta que una gran proporció de la població té en paral·lel els mitjans tècnics de muntatge, i alguns coneixements de música.

Això hauria de conduir -ha de conduir- a la reunificació dels tres grups d'actors de la música: el compositor, l'intèrpret i l'oient, unitat que encara existia entre ells en el període barroc. De fet, si veiem un concert a principies del segle XVIII, veiem sobretot un compositor a l'escenari interpretant la seva pròpia música, i el públic (l'aristocràcia) educat prou com per entendre els dos actes de la música, tant en la composició com en la interpretació. Cada participant és capaç de ser intel·lectualment els altres dos alhora. L'època romàntica trenca aquesta unitat, ja que cada grup s'independitza, especialment el compositor, que surt de l'escena, i amb l'aparició d'una nova categoria: el virtuós (jo explico tot això per sobre, ja que és un procés llarg, una tendència). Per la seva banda, la burgesia va abandonar la composició i la interpretació de la seva educació musical i es va mantenir en la cultura de la melomania ... per tant, el concert canvia de mida totalment: un únic lloc d'accés a la música per al públic, un espectacle exhibicionista per al virtuós i presentació de composicions mediocres fetes pels imperatius del virtuosisme instrumental. El públic ho aprecia òbviament, no tenint la cultura crítica necessària per rebatre aquest tipus d'espectacle. Per arribar, després de dos segles, a un concert en essència poc saludable, arena esportiva de competència dels intèrprets, lloc d'exhibició social i mundà per al públic, que cada vegada hi és només en l'esperança que l'intèrpret erri, falli estrepitosament, en resum, per a usos crítics en el sentit més negatiu del terme.  Vostè es deu preguntar: "què té a veure amb la meva pregunta?" Bé, jo sempre he esperat que l'augment de la qualitat de l'enregistrament i la seva difusió significaria matar el concert, el faria nul i sense valor, i ens portaria a la unitat de l'època barroca. Els amants de la música no tindrien cap interès per anar en sales sobreescalfades, envoltat de 3.000 persones amarades de suor, tossint a cada silenci ... Escoltarien la música tranquil·lament a casa. L'augment de la seva cultura musical els faria progressivament més fi, i, finalment, amb els mitjans de muntatge, podrien, fins i tot sense la pràctica d'un instrument, construir les seves pròpies versions a partir de diferents interpretacions disponibles i convertir-se en artistes ells mateixos. Els intèrprets, per la seva banda, alleugeririen la dimensió inherentment competitiva del concert, protegits per les parets de l'estudi, produirien millors actuacions, més pensades, més veritables, que tendirien a actes de composició. Certament, la virtualitat no els reuniria en un sol lloc. Però després de tot, què millor! Estarien units en una unió espiritual, comprensiva, gairebé empàtica. Aquesta és també la raó principal que va motivar la meva deserció de les sales de concerts ... Per tant, en última instància, la seva pregunta sobre les noves tècniques m'inspira una altra pregunta: el concert de música clàssica en el seu temps morirà com vaig predir fa uns anys? Espero una resposta de vostè en aquest punt com a mínim, ni tan sols un sí o un no, ja que la seva pregunta em nodreix grans esperances ...

Però ja m'he allargat prou i tanco aquí la meva carta.

Amb tota la meva cordialitat,

Glenn Gould

PD: Només una paraula sobre el seu últim comentari .... De fet, és la meva veu que s'escolta en algunes de les meves gravacions, tot i els grans esforços dels tècnics de so. Mai vaig poder parar de cantar completament. Pel que recordo, ho faig sempre. És una dimensió inseparable del meu toc i crec que reprimir-ho tindria conseqüències negatives. Per tant, ho hem de suportar, encara que entenc que per a l'oient  pot ser molest.


G. G.




VERSIÓ ORIGINAL

Monsieur Gould,

Est-ce vrai que vous n'aimez pas Mozart? Pourquoi donc, grands dieux?

Et depuis votre retraite vous ne continuez pas à enregistrer? Une question: Est-ce que vous retirer dans l'enregistrement studio vous a appris quelque chose sur les nouveaux rapports entre la musique et l'auditeur à l'ère de la musique enregistrée, des Walkmans et autres baladeurs MP3 (un Walkman miniaturise et sans disque)?

A part ça, ça m'a pris pas mal de temps pour réaliser que le murmure qui suivait la musique sur mon disque de vous n'était pas l'âme du compositeur, mais bien votre voix! Vous faites tout le temps ça?

Merci d'avance,

Arnaud.

Mon cher Arnaud,

Je suis content qui vous abordiez la question de Mozart car je vais pouvoir éclaircir quelques points à ce sujet, comme je l'avais déjà fait dans une discussion avec Bruno Monsaingeon d'ailleurs.

Commençons tout de suite par une précision: dire que je n'aime pas Mozart est un avis beaucoup trop tranché: il y a des oeuvres de Mozart que j'admire vraiment, nous y reviendrons. Cela signifie, vous l'avez compris, qu'il y en a donc que je n'aime pas: voilà un bon point de départ. Le Mozart que je n'apprécie guère, c'est le Mozart, grosso modo, viennois: la plupart des oeuvres d'après son départ de Salzburg, donc à peu près la moitié du catalogue Köchel (encore y aurait-il des précisions à ajouter, mais nous ne pouvons faire du cas par cas). C'est donc le Mozart dramaturge, dont l'ensemble de la musique, même hors opéra, est pollué par une manière dramatique d'écrire. L'opéra ne permet pas d'écrire de la musique telle que je la conçois: une polyphonie rigoureuse, une indépendance stricte des voix, du contrepoint, de la linéarité, de l'horizontalité etc.... L'opéra pousse à réduire la complexité structurelle au profit du besoin dramatique, et surtout, pousse à survaloriser la mélodie sur le reste (pour être plus précis et plus technique, en la disjoignant de son environnement harmonique). Finalement, il y a derrière tout cela la nécessité d'écrire pour plaire à un public, le marquer, produire des arias percutantes, autant d'aspects qui finalement posent un problème moral: plaire, c'est se vendre. C'est donc finalement une manière puritaine d'utiliser le contrepoint qui m'attire... Et que je ne trouve pas chez Mozart. Plus la musique de Mozart tend vers un style sous-tendu par le dramatisme, plus je l'abhorre. D’autant plus que, même sur le plan purement technique, cette tendance conduit à un plus grand relâchement du style. L'exemple flagrant, ce sont certaines sonates pour piano (K 333 par exemple). Mozart laisse passer tant de possibilités contrapuntiques à la main gauche! Quel gâchis! Mais évidemment, la basse d'Alberti est plus commode sous bien des aspects: elle occupe agréablement la main... Voilà pourquoi j'ai pu dire que Mozart n'était pas un compositeur médiocre, mais l'était devenu (j'ai dit aussi qu'il était finalement mort trop tard plus que trop tôt, mais j'avais voulu être provocant, vous me le pardonnerez). Et donc vous trouverez dans les oeuvres que je déteste cordialement: «~La Flûte Enchantée~», les dernières symphonies, les derniers quintettes (là je sais que des mozartiens vont tomber de leur chaise!) etc.

Une fois cela dit, je rappelle qu’évidemment, toute la musique de Mozart n'est pas à jeter au feu, loin s'en faut. Il y a vraiment des pièces qui m'émeuvent au plus au point, et m'inspirent le respect. Les 6 premières sonates pour piano sont de véritables bijoux, sa première symphonie (que j'ai d'ailleurs dirigée une fois) est exceptionnelle, et même «~L'Enlèvement au Sérail~» est tout à fait supportable. Vous voyez qu'il n'est si simple de me classer... Ces oeuvres magnifiques ne sont tout simplement pas guindées, respirent la jeunesse, la provocation, sans pour autant tomber dans l'exubérance. C'est magique en un sens...

Votre deuxième question sur les nouveaux moyens techniques est tout aussi intéressante, même si, du coup, il m'a fallu un peu de temps pour me renseigner sur toutes les techniques dont vous parlez. Je suis tout simplement surexcité par ce que vous m'annoncez et vous me confirmez les tendances lourdes qui étaient déjà à l'oeuvre lorsque j'avais écrit mon essai sur les perspectives de l'enregistrement. Une proportion de plus en plus large de la population possède un accès de plus en plus facilité à la musique et aux différentes interprétations des oeuvres (Il paraît même que par l'Internet, il y aurait la possibilité d'y accéder gratuitement? Cela me parait bien étonnant tant l'organisation capitaliste fondée sur la compétition est contraire à l'idée d'un accès gratuit à la culture... mais après tout votre temps est peut-être bien meilleur que le mien). Je me permets donc de déduire de votre question qu'une large proportion de la population possède en parallèle des moyens techniques de montage musical, ainsi qu'une certaine connaissance en musique.

Ceci devrait donc conduire -doit conduire- à la réunification des trois groupes d'acteurs présents en musique: le compositeur, l'interprète, et l'auditeur, unité qui existait encore, entre eux, à l'époque baroque. En effet, si nous observons un concert au début du XVIIIème, nous verrons la plupart du temps un compositeur sur la scène interpréter sa propre musique, et un public (l'aristocratie) éduqué suffisamment en musique pour comprendre les deux actes de composition et d'interprétation. Chaque participant est en mesure d'être intellectuellement les deux autres à la fois. L'époque romantique a brisé cette unité, car chaque groupe s'est autonomisé: surtout le compositeur, qui quitte la scène, et avec l'apparition d'une catégorie nouvelle: l'interprète virtuose (je brosse tout cela à grand trait évidemment, c'est processus long, une tendance lourde). De son côté, la bourgeoisie laisse la partie composition et interprétation de son éducation musicale pour en rester à la culture de la mélomanie... dès lors le concert change totalement de dimension: seul lieu d'accès à la musique pour le public, spectacle exhibitionniste pour le virtuose, et présentation de compositions rendues médiocres par les impératifs de la virtuosité instrumentale. Le public apprécie évidemment, n'ayant la culture critique nécessaire pour remettre en cause ce genre de spectacle. Pour en arriver, après deux siècles, à un concert essentiellement malsain, arène sportive de compétition pour les interprètes, lieu d'exhibition sociale et mondaine pour le public, qui de plus n'est là que dans l'espoir de voir l'interprète se tromper, échouer lamentablement, bref pour exercer sa critique, mais au sens le plus négatif du terme. Vous devez vous demander: «quel rapport avec ma question?» Eh bien j'ai toujours espéré que la qualité croissante des moyens d'enregistrement et de diffusion tuerait le concert, le rendrait caduque, et nous rendrait l'unité de l'ère baroque. Les mélomanes n'auraient plus intérêt à se rendre dans des salles surchauffées, entourés de 3000 personnes en sueur, toussant à chaque silence... Ils écouteraient la musique chez eux, apaisés. L'accroissement de leur culture musicale les rendrait progressivement plus fins, et à terme, avec des moyens de montage, pourraient-ils, même sans pratiquer un instrument, construire à partir de différentes interprétations disponibles, leurs propres versions, et devenir interprètes eux-mêmes. Les interprètes de leur côté, soulagés de la dimension intrinsèquement compétitive du concert, protégés par les murs du studio, produiraient des interprétations largement meilleures, bien plus pensées, bien plus vraies, qui tendraient vers des actes de compositions. Certes la virtualité ne les réunirait plus en un seul lieu. Mais après tout à quoi bon! Ils seraient réunis dans une union spirituelle, compréhensive, quasi empathique. C'est d'ailleurs cette raison essentielle qui a motivé ma désertion des salles de concert... Donc in fine, votre question sur les nouvelles techniques m'inspire une autre question: le concert classique à votre époque est-il mort, comme je l'avais prédit il y a quelques années? J'espère de vous une réponse sur ce point au moins, ne serait-ce qu'un oui ou un non, tant votre question nourrie en moi de grands espoirs...

Mais j'ai déjà été bien long et je clos donc ici ma lettre.

Avec toutes mes amitiés,

Glenn Gould

PS: Juste un mot sur votre dernière remarque.... En effet c'est bien ma voix qu'on peut entendre sur certains de mes enregistrements, malgré les efforts acharnés des techniciens du son. Je n'ai jamais pu m'empêcher totalement de chanter. Aussi loin que je me souvienne, je le fais depuis toujours. C'est une dimension inséparable de mon jeu et je pense que le réprimer aurait des conséquences négatives. Il faut donc le supporter, même si je comprends que pour l'auditeur, cela peut-être gênant.


G.G.