dilluns, 1 d’octubre de 2018

Michael Tsalka o l'expressivitat de la música

Michael Tsalka al clave Christian Zell (Foto: Sara Guasteví, Museu de la Música de Barcelona)

El diumenge 30 de setembre va tenir lloc al Museu de la Música de Barcelona un recital a càrrec del pianista i intèrpret de teclats històrics Michael Tsalka. Sota el títol de "Una mirada diferent a les arrels del romaticisme", Tsalka va fer un recorregut per un repertori poc habitual amb uns instruments especials: el clavecí Christian Zell (Hamburg, 1737) i els pianos de taula Zumpe & Buntebart (Londres, 1776) i Miguel Slocker (Madrid, 1831). El concepte del programa es basava en autors precursors o que prefiguren el romanticisme pianístic, com Scarlatti, Clementi, Ries i Moscheles.

L'era del pianisme modern comença amb Muzio Clementi (1752-1832), anomenat ja al seu temps i conegut a la posteritat com "The Father of the Pianoforte". A banda de la seva gran obra musical, de la seva producció de pianos i de la seva editorial, Clementi va deixar un llegat pianístic de gran magnitud amb les seves composicions, la seva obra didàctica i la transmissió educativa a través dels seus alumnes. Però, d'on va sorgir aquesta revolució? La primera formació del compositor va ser a Roma, on va estudiar a fons contrapunt i composició amb els millors mestres i, com a nen prodigi, va esdevenir organista professional als 12 anys. Als 14 anys es va traslladar a Anglaterra i va continuar estudiant durant set anys abans de llençar-se a una brillant carrera interpretativa que el portaria a ser conegut arreu d'Europa. Coneixedor de la música de Bach, amb qui l'unia el seu amor pel contrapunt, i de la música barroca italiana, les seves primeres composicions ja van revolucionar els conceptes sonors del piano amb un estil nou que trencava amb la galanteria del primer classicisme. L'atreviment tècnic i sonor tenia, però, uns precedents: la sonoritat plena de l'orgue, l'expressivitat de la sonata italiana i, molt especialment, el virtuosisme de Domenico Scarlatti, compositor de qui hereta i desenvolupa elements tècnics i estilístics amb els quals, juntament amb la influència musical rebuda a la seva estada a Viena el 1781, s'avança a la retòrica beethoveniana. Així doncs, és en Scarlatti on trobem el primer senyal del que, a través de Clementi, esdevindrà la base del pianisme romàntic. 
En aquest recital vam poder escoltar tres sonates del compositor napolità interpretades, la primera i la tercera (K. 119 i K. 555) en el clavecí Zell i la segona (K. 466) en el piano Zumpe. El contrast entre aquests dos instruments ens va permetre acostar-nos a la sensació que podien haver viscut les oïdes durant gairebé tot el segle XVIII. El magnífic Szell del museu, del qual l'intèrpret va treure els millors sons, encara és capaç, sota unes mans tan hàbils, de competir amb un senzill piano de taula que, en el seu moment, intentava obrir-se pas en la nova era musical. Però el que també ens va atraure especialment va ser la interpretació de Tsalka: un Scarlatti flexible i expressiu, allunyat d'algunes versions seques i metronòmiques que sovint podem escoltar. Fer cantar un clavicèmbal amb aquesta dolcesa no és només mèrit de l'instrument. La Sonata en fa menor K. 466, interpretada en el Zumpe, és una d'aquelles obres preromàntiques, carregada d'emoció, que prefiguren els adagios de les sonates clàssiques. El petit piano va respondre bé a les exigències expressives i ens arribà amb un so delicat i humil que contrastava amb la plenitud harmònica del clave. Tornar a aquest instrument en la tercera sonata ens va fer reflexionar novament sobre la capacitat de matisos que és capaç de desprendre. El mode menor d'aquestes dues darreres sonates també s'avança a l'excel·lència de Clementi en aquest terreny. 

Michael Tsalka al fortepiano Slocker (Foto: Sara Guasteví, Museu de la Música de Barcelona)
A partir d'aquest moment, ens vam situar en el piano Slocker, un instrument de bella sonoritat, de mecànica anglesa molt propera als pianos que durant més de trenta anys va construir Clementi. Les dues obres que Tsalka ens va oferir són poc interpretades. Ambdues són d'un període avançat en l'estil clementià. La Fantasia i variacions sobre la cançó popular Au clair de la lune, op. 48 comencen amb la fantasia a mode d'obertura que ens pot fer pensar en la manera que Clementi tenia d'improvisar. Les variacions desenvolupen el tema amb tota mena d'artificis pianístics, virtuosos, afectius i emocionals que recorden algunes de les famoses variacions de Beethoven.

La Scena patetica és una de les peces singulars i desconegudes del Gradus ad Parnassum. Aquesta gran obra, resum de l'art pianístic de Clementi, es coneix especialment pel recull de Tausig, que va triar els exercicis més tècnics per a la formació de pianistes, la qual cosa va contribuir a la fama de "mecanicus" que en el seu moment Mozart havia atribuït a Clementi després del famós encontre musical de Viena el 24 de desembre de 1781. Scena patetica és una fantasia de forma lliure, eminentment pianística i de complexa factura.  Al curs Els viatges, la música i l’escena entre els segles XVIII i XIX ofert a la Universitat de Barcelona (Els Juliols UB de 2017), Bengt Hultman, president de The Swedish Clementi Society, havia presentat en la seva ponència, una anàlisi en què es demostra que aquesta obra està construïda sobre la sèrie de Fibonacci. No és sorprenent si tenim en compte que el mateix Clementi era molt aficionat a la física i a la matemàtica.

Una altra obra complicada formalment és la Fantasia en La bemoll major op. 109 de Ferdinand Ries (1784-1838). Es tracta d'una obra programàtica, escrita literalment sobre el poema Resignation de Schiller. En aquest poema, el poeta interpel·la Déu sobre la vida eterna i el sacrifici que demana a l'home a canvi de l'obtenció d'aquesta. La partitura de Ries es desenvolupa sense solució de continuïtat per fragments que ressegueixen el text. Les constants variacions emotives li atorguen una expressió complexa i dolorosa.

Finalment, el programa acabà amb l'obra Pensieri alla Pasta, op. 74, Fantasia dramàtica sobre motius d'àries interpretats per la cèlebre cantant Giuditta Pasta (també titulada Gems a la Pasta, Fantasia Dramatique for Piano, op. 71a) d'Ignaz Moscheles (1794-1879). Es tracta d'una composició que s'emmarca dins del gènere de les paràfrasis o fantasies sobre temes cèlebres d'òpera, en aquest cas dedicat a una de les cantants més famoses de la primera meitat del segle XIX, juntament amb la Malibran o la Sontag. Hi apareixen temes coneguts de Zingarelli, Pacini, Gluck o Meyerbeer. Una obra emocionalment més relaxada que les anteriors.

La interpretació de Michael Tsalka va crear un ambient molt propici a l'escolta. És un músic molt curós amb la sonoritat que, com hem apuntat, és molt expressiva i flexible. Té una extraordinària capacitat per empatitzar amb els diferents instruments, als quals s'hi adapta a l'instant. Cal senyalar que això té un mèrit remarcable quan es tracta d'instruments antics que per ben restaurats que estiguin, no sempre tenen una resposta fiable.
Finalitzat el programa, encara hi havia reservada una sorpresa. Tsalka va convidar al públic a traslladar-se a la sala del museu on hi ha el piano de Frederic Mompou, en el qual va interpretar un bis d'aquest compositor i un altre de Cécile Cheminade. Amb els assistents disposats aleatòriament al voltant del piano i en una penombra acollidora, es va crear un especial ambient que tancà el recital amb un immillorable sabor.

Joan Josep Gutiérrez