Tercer recital del III cicle Con spirito

 

El divendres 31 d'octubre va tenir lloc el tercer i últim recital del cicle Con spirito d'enguany al Conservatori Municipal de Música de Barcelona. És la tercera edició d'aquesta sèrie de concerts que organitza l'Associació Muzio Clementi de Barcelona al voltant del piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847, propietat de Curro Bultó, la restauració del qual ha estat sufragada per l'associació i realitzada pel pianer Jaume Barmona al seu Forte Piano Taller.

En aquesta ocasió, el concert va estar protagonitzat per la flautista Montserrat Gascón i la pianista Marina Rodríguez Brià que van presentar un insòlit programa que, sota el títol de Veus de fusta i cristall,  aplegava dos instruments històrics: l'esmentat piano Collard & Collard i una flauta de vidre Claude Laurent de 1823. Tant la Marina com la Montserrat, a més de ser excel·lents intèrprets, son també destacades investigadores i estudioses de la música i van preparar un programa adequat a aquests instruments i al període que representen. Aquest programa contenia obres de Clementi, Maria Thereisa von Paradis, Beethoven, Stamitz, Drouet, Mendelssohn i Meyerbeer. 

Aplegar dos instruments bicentenaris en un concert és una cosa verament excepcional. La primera patent de la flauta de vidre del seu creador, Claude Laurent, va ser presentada a Paris el 1806. Coïncideix per tant amb la vida de tots els compositors del programa. El piano és una mica posterior a alguns d'ells, però recull i manté encara de moltes característiques tècniques dels darrers pianos que va fabricar Clementi & Co fins a la seva mort el 1832. Així, doncs, ens trobem amb unes sonoritats que tots els seus autors podrien haver reconegut i fet seves. 

L'obra que va obrir el recital va ser la Siciliana en Mi b major, publicada per primera vegada el 1924 i atribuïda a la pianista invident Maria Theresia von Pardis (1759-1824). Tot i que aquesta autoria és dubtosa, es tracta d'una peça molt adequada per ser interpretada amb la flauta de vidre, que transmet una melanconia encantadora i màgica. En tot cas, ens permet recordar que Clementi va conèixer personalment Paradies i, fins i tot, va parlar del seu piano (Magazin der Musik, Hamburg 1784). 

La Sonata Op. 4 n. 1 de Clementi forma part d'un grup de 6 sonates per a clavicèmbal o pianoforte amb acompanyament de flauta o violí, publicades a Londres pel seu autor el 1780. Aquestes sonates estaven destinades a l'àmbit domèstic. Vint anys més tard, després de l'èxit recollit per les seves famoses Sonatines Op. 36, van ser publicades per Kühnel a Leipzig com a Sonatines Op. 37 i Op. 38 i van entrar de ple en el repertori dels inicis del piano.

És conegut el mestratge de Beethoven com a compositor de variacions. Eclipsades per les grans Variacions Diabelli Op. 120, s'amaguen més de vint-i-dues composicions d'aquest gènere que, amb diverses proporcions i dificultats, demostren la inventiva i la capacitat de transformació musical del compositor. Les Variationen über ein russisches Volkslied Op.107 n. 7 per a flauta i piano formen part d'un conjunt de 10 variacions sobre temes d'origen popular de diferents països. Es tracta d'una obra de maduresa escrita cap al 1818-19 i que té relació amb les obres que en aquest període, no només en el cas de Beethoven, posaven atenció en la música popular i d'un incipient nacionalisme. La variació permet al compositor-intèrpret improvisar i deixat fluir la seva fantasia en un gènere que acosta la música i sorprèn l'oient amb allò que reconeix. De fet, el tema, Die schöne Minka, no és rus, sinó ucraïnès i parla de la història d'un jove soldat que es despedeix de la seva estimada i no sap si tornarà. Al llarg de les variacions es produeixen moments descriptius de la batalla i també dels sentiments del protagonista.

Les Monferrines son unes animades danses folklòriques del Monferrato, a la regió del Piamont al nord d'Itàlia. A finals del segle XVIII i principis del XIX es van posar de moda a Anglaterra i, com el vals, van entrar als salons acompanyant o substituint danses més "elegants" com el minuet, la gavota i altres de caràcter més decorós. El 1821 Muzio Clementi en va publicar 12 amb el número d'opus 49 per a piano sol. Altres sis van quedar inèdites (Op-sn 4 a 9). Son peces en compàs 6/8, de caràcter que solen estar estructurades en tres seccions, la central amb un caràcter diferent. Alguns moments recorden l'estil de les danses escrites per Schubert.

Louis Drouet, encara que nascut a Amsterdam el 1792, és considerat un compositor i flautista francès. Va ser un gran virtuós, amb una carrera brillant a Europa, i també va estar lligat a la fabricació de flautes. Va posseir dues flautes de vidre de Claude Laurent. L'Impromptu que vam escoltar al recital és una peça breu, d'estil lliure, mostra gran una paleta d'articulacions i un ample moviment de registres que, a les mans de Montserrat Gascón, van permetre apreciar les possibilitats del seu instrument.

Felix Mendelssohn va ser amic i col·lega de Drouet i havia estat alumne de Ludwig Berger, un deixeble de Clementi. Aquests cercle de relacions encara es completa amb la seva amistat i estada a la casa de William Horsley, l'amic i secretari de Clementi, i a la fàbrica de pianos d'aquest, on va estar assajant el seu primer concert de dos pianos amb Ignaz Moscheles. Possiblement no va tenir una relació directa amb ell, ja que el 1829 Clementi havia traslladat la seva residència a Lichfield, però el coneixement entre un i altre és evident. Les tres Romances sense paraules que van interpretar la Montserrat i la Marina son arranjaments anònims del segle XIX. La primera d'aquestes romances va ser dedicada per Mendelssohn a Sophie Horsley, una de les filles.

Jan Antonín Stamic (Antoine Stamitz, segons la transcripció francesa) va ser un compositor nascut a Bohèmia el 1750, llavors part del Sacre Imperi Romano Germànic. Malgrat ser un violinista virtuós, va escriure molta obra per a flauta, l'instrument de moda en aquell temps, especialment entre els aficionats masculins. L'Amoroso per a flauta sola que va interpretar la Montserrat Gascón forma part dels Capricis per a flauta en forma de sonata, Op. 2 segons l'antiga edició francesa de Baillon.  Aquesta peça, com va explicar la intèrpret, és adequada per mostrar les possibilitats sonores i expressives de l'instrument, com va explicar i va demostrar a continuació la intèrpret.

El programa va finalitzar amb la cavatina “Robert, toi que j’aime”, de l’òpera Robert le diable de Giacomo Meyerbeer (1791-1864). La versió era de Louis Drouet i, per acabar-ho d'arrodonir, cal dir que Meyerbeer, als 11 anys, havia rebut classes directament de Clementi. Aquesta obra exquisida és un bon exemple de com es difonia la música en aquella època a través de versions instrumentals adaptades a diferents instruments i circumstàncies. La versió està molt ben escrita per als dos instruments.

En la interpretació que ens van oferir la Montserrat i la Marina cal destacar en primer lloc la seva complicitat i compenetració com a duo. En la seva interpretació individual, la Montserrat Gascón mostra un domini de la flauta de vidre, un instrument que difereix completament de la flauta moderna. Com ella mateix explica, una dificultat afegida és el seu pes superior i el tipus d'afinació allunyat del temperament igual al que estem acostumats. La seva sonoritat és clara i transparent, com suggereix el mateix material de què està construïda. Per la seva banda, Marina Rodríguez té un domini absolut del piano Collard que es tradueix en una claredat de toc i d'equilibri sonor que supera les indefectibles irregularitats d'un instrument que, malgrat l’excel·lent restauració, son inherents a la seva antiguitat. La seva empatia li permet adaptar-se a les característiques particulars de cada instrument sense esperar una resposta comú o estàndard.

Tot el recital va ser seguit amb molt interès i concentració per part d'un públic força nombrós. En resposta als aplaudiments, les intèrprets van oferir com a bis la cançó catalana El testament d'Amèlia, en un arranjament de Marina Rodríguez.

 ***

 Finalitzada aquesta temporada, només ens queda agrair al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, al seu director i a tot l'equip, tota la seva bona disposició, col·laboració i compromís amb la nostra associació per permetre que aquest cicle hagi arribat a la tercera edició. També vull remarcar la recepció del públic, el seu interès i la capacitat d'escolta.  Fem extensiu aquest agraïment als excel·lents músics que han participat en aquests concerts i han confeccionat programes específics, diferents dels que solen tenir habitualment en el seu repertori. Tot plegat ens anima a continuar amb un projecte que creiem útil per el professorat, l'alumnat i la ciutadania en general, encara que ens moguem en un àmbit tan minoritari com és avui la música dita "clàssica". És una tasca de difusió musical i cultural necessària que no sempre està prou reconeguda ni remunerada.

JJG

Enllaç al concert complet

Segon recital del III cicle Con spirito de l'AMCB

 

Sota el títol De Clementi als nostres dies, el divendres 24 d'octubre vàrem gaudir d'un recital força singular.

L’Adriana Alcaide i la Megumi Tanno, catalana i japonesa, van coincidir al Conservatori de La Haia i des de fa anys fan música juntes. Encara que especialitzades en música barroca i clàssica, també interpreten música romàntica i contemporània.

Una de les novetats de la sessió que van oferir és precisament el diàleg que es pot establir entre la música actual i la música pretèrita sobre instruments antics. És una proposta que aporta una nova mirada sobre les possibilitats interpretatives de la música de diferents èpoques, unides a través d'instruments singulars. De fet, tota la música que s’interpreta avui dia pot considerar-se contemporània, encara que tingui més de dos segles, perquè la interpretació és quelcom actual i viu. Només la partitura és antiga.

El recital, com diu el seu títol, contenia música de Clementi (1784) fins a l'actual de Kuniko Takahashi (2023), tota ella interpretada en un piano Collard & Collard de 1847 i un violí de 1998, rèplica d'un Guarnerius del segle XVIII. Tot plegat, una proposta sorprenent, d'estils variats, que abordava classicisme, romanticisme i contemporaneïtat sota el paraigües de Clementi.

Clementi va escriure 25 sonates per a piano i violí (amb l'alternativa de la flauta en ocasions). Una música poc coneguda destinada majoritàriament a l'àmbit domèstic on el piano té el paper principal. Les dues sonates que ens van interpretar són especialment interessants per la seva construcció i la seva bellesa. Certament, la part de piano té molta responsabilitat i presenta sorpreses, però el violí no es limita a acompanyar, sinó que dialoga sovint i té moments de protagonisme. Adriana va saber aprofitar aquests moments amb un so potent i una gran expressivitat. Les dues artistes van construir la interpretació amb claredat i amb una gran complicitat.

Les Sonatines Op. 36 de Clementi han estat i son encara unes de les obres més interpretades pels estudiants de piano als seus inicis. Megumi ens va proposar una divertida confrontació: la famosíssima primera Sonatina i la rèplica humorística que en va fer Erik Satie amb la seva Sonatina burocràtica 120 anys més tard. Però la sorpresa no acabava amb aquest paral·lelisme: les intèrprets van escenificar l'obra de Satie amb la lectura des textos que conté la partitura. L'Adriana va mostrar la seva faceta més escènica amb una tranquil·litat i desimboltura pròpies d'algú habituat a expressar-se en públic.

Les 3 Romances per a violí i piano de Clara Schumann van representar el període romàntic, situades en el moment més pròxim al piano Collard & Collard, late Clementi que protagonitza el cicle Con spirito. Son obres breus, de gran inspiració, que en algun moment ens evoquen la música de Brahms.

En l'apartat de música contemporània, Megumi Tanno va interpretar el Preludi i Fuga de qui escriu aquesta ressenya, una obra que en sí mateixa conté una transversalitat temporal, ja que recupera un gènere especialment habitual en el barroc, però amb sonoritats actuals. Megumi en va fer una lectura molt personal, amb molta flexibilitat i sonoritats delicades. Aquest obra va servir per iniciar el recital. Per acabar-lo, les artistes van interpretar una obra de la compositora japonesa Kuniko Takahashi, composta i dedicada a elles el 2023. Es tracta de la Fantasia mossàrab per a violí i piano, una peça suggeridora, somiadora i amb colors i sonoritats que evoquen allò que el seu títol proposa. La interpretació de la Megumi i l'Adriana va mostrar el sentiment i la gran experiència que tenen com a duet.

J.J.

El recital complet es pot escoltar al canal de Youtube del Conservatori:

https://www.youtube.com/live/L9mxyHTu87U?si=grd0AwpFWJlpe7EQ&t=443

Primer recital del III cicle Con spirito d l'AMCB

 

El divendres17 d'octubre va tenir lloc el primer concert del III cicle Con spirito de l'Associació Muzio Clementi de Barcelona i el Conservatori Municipal de Música. Aquest recital va anar a càrrec de Marius Bartoccini, un gran músic i intèrpret de clavicèmbal, fortepiano i piano. Bartoccini, originari d'Udine, té una ampla formació musical també en els àmbits de la direcció i de la composició, a més de ser un estudiós de la història de la música i de l'evolució i la tecnologia dels instruments de tecla. Els seus coneixements en aquest àmbit es fonamenten en la seva gran formació musical, però van molt més enllà de la teoria i es desenvolupen a partir de l'experiència interpretativa sobre instruments específics de cada època i estil. Això l'ha portat a crear una col·lecció pròpia d'instruments de tecla de diversos períodes sobre els quals pot experimentar directament l'especificitat i singularitat de la música dels compositors segons l'instrument més adequat al seu llenguatge i arribar a conclusions que superen l'especulació teòrica.

El seu programa, titulat L'entorn pianístic de Clementi, girava a l'entorn d'alguns compositors-pianistes que van formar part de l'ambient cultural europeu contemporani de Muzio Clementi i que van tenir connexions més o menys directes amb ell. Tots plegats formen part d'aquest moviment pianístic que va transformar el llenguatge musical i que, lamentablement, han estat oblidats o amagats sota la popularitat de compositors tan coneguts com Mozart o Beethoven. La nostra feina i la de persones com Bartoccini és fer aflorar aquesta música i aportar una nova lectura de l'evolució de la història de la música superant els tòpics construïts especialment amb la narrativa del romanticisme i mantinguda fins avui.

La primera obra, els Musical Characteristics op. 19 de Clementi, és un quadern publicat el 1787 que conté 12 Preludis i 6 Cadències a l’estil de diversos autors contemporanis seus: Haydn, Mozart, Sterkel, Kozeluh, Vanhal i el mateix Clementi. En aquesta ocasió vàrem sentir només els preludis. Podem considerar aquesta obra un exercici d’estil amb un toc d’humor. Si no, perquè s’havia de citar a ell mateix? El cas és que mostra alguns compositors molt coneguts a l’època i el coneixement que Clementi  tenia del seu estil interpretatiu.

Étienne Méhul (1763-1817) va ser conegut especialment per les seves òperes i ha quedat pràcticament fora del relat de la història del piano. La sonata que va interpretar Bartoccini, però, mostra el caràcter expressiu, apassionat i avançat per la data en què va ser escrita, el 1783, quan el compositor només tenia 20 anys. Podem dir que obre el capítol de l’escola de piano francesa, força relacionada amb l’escola anglesa degut a l'estil dels instruments. No consta si entre ell i Clementi hi va haver una relació directa, però sí que va compartir un bon nombre d’amistats del seu cercle, com Cherubini, Pleyel, Viotti, etc. 

El txec Jan Baptista Vanhal (Bohèmia 1739-Viena 1813), quasi coetani de Haydn, va ser un prolífic compositor que seria un dels primers referents de l’escola de Viena. A partir de 1780 va escriure molta música de cambra i de piano, sent un dels primers músics independents, com ho era Clementi a Londres. La seva música té un caràcter expressiu, molt relacionada amb el moviment Sturm und Drang. És evident que Clementi coneixia i apreciava la seva música, com queda patent en els dos Preludis que formen part del quadern Musical Characteristics citat anteriorment.

El cas de Jan Ladislav Dussek, nascut també a Bohèmia (1760-1812), és novament un d’aquests personatges que la història no ha reconegut en tota la seva importància i dimensió. Va viatjar per tota Europa i Rússia com a pianista i la seva vida és absolutament novel·lesca. A Londres va influir en el desenvolupament del piano, associant-se amb el fabricant Broadwood i va establir amistat amb Clementi, a qui li va dedicar diverses sonates. Abans de la Revolució francesa havia estat a Paris, on havia set favorit de Maria Antonieta. Després de l’execució de la reina el 1793, va escriure La Mort de Marie Antoinette op. 23, una obra descriptiva, dedicada a la seva mort. A la partitura, juntament amb la música escriu frases o didascàlies que  descriuen cada un dels episodis del suplici, des del seu empresonament a la caiguda de la guillotina, representada amb un sobtat i dramàtic glissando descendent. Com diu Marius Bartoccini, el moviment que tanca l'obra, un Allegro maestoso, suggereix un distanciament del compositor amb l'Ancient régime. 

El darrer compositor és l’irlandès John Field (1782-1837). Va ser un dels deixebles més cèlebres de Clementi i hereu i transmissor de la seva tècnica. Pianista brillantíssim, és considerat el creador del Nocturn, forma típicament romàntica que Chopin desenvoluparia posteriorment. Veurem que té les mateixes característiques: una llarga, somiadora i lliure melodia acompanyada per arpegis o acords desplegats.

Parlar de la interpretació de Marius Bartoccini no és parlar només d'un músic amb un gran bagatge musical i dotat d'una gran tècnica sobre el teclat. És, sobretot, considerar la seva qualitat narrativa, el seu fraseig impecable, quasi una interpretació operística que dona peu a passatges recitatius, cadències, respiracions i articulacions retòriques que de ben segur formaven part de l'estil de l'època, tal i com ho entenien Clementi i els compositors que formen part del programa. Bartoccini té una comprensió clara del caràcter de cada fragment musical i en cap moment se li escapa el sentit del que ens està explicant. La seva oratòria musical atrapa l'oient cap a una escolta activa i concentrada. Les seves intencions van arribar al públic amb eficàcia i qualitat sonora amb aquest piano Collard & Collard, un instrument singular, amb característiques que el situen a cavall entre el classicisme i el romanticisme. El públic va reaccionar amb calidesa ja des de la primera obra, en què es van sentir alguns bravos barrejats amb els aplaudiments. 

En resum, un concert reeixit i exitós que mereix el nostre reconeixement.

En aquest enllaç podeu llegir un article de Marius Bartoccini sobre el programa

https://www.mariusbartoccini.com/lentorn-pianistic-de-clementi/

El recital complet al cana de Youtube del Conservatori Municipal de Música de Barcelona

https://www.youtube.com/live/YzkkTEycCR0?si=_D1Cjq0Ev5m2oL6F&t=592