Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris classe col·lectiva. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris classe col·lectiva. Mostrar tots els missatges

divendres, 6 de novembre del 2015

Una classe de Conjunt de piano o el plaer de l'educació musical

Una de les activitats que fem a l'assignatura de Conjunt de piano de primer curs de Grau professional és escoltar música. La meva intenció és estimular l'escolta activa dels alumnes, ampliar els seus coneixements del repertori pianístic i proporcionar-los eines per a l'anàlisi i el reconeixement dels diferents estils i formes musicals bàsicament, encara que no exclusiva, relacionades amb el piano. També explorar el caràcter lúdic i sensorial de la música.

La darrera classe va ser especialment engrescadora. Cal fer una petita presentació del context.  El grup està format per quatre alumnes, tres noies de primer curs (també de primer d'ESO)  i un noi una mica més gran. La classe comença a dos quarts de nou DEL VESPRE!, aproximadament dotze hores després de l'inici de l'activitat lectiva dels alumnes. Fa catorze hores que s'han llevat i no han parat de treballar només que en els moments dels àpats. Malgrat això, les tres noies i el noi arriben sempre a la classe amb un somriure i ganes de treballar. En el temps que portem de curs, en cap moment han manifestat cansament ni avorriment. Participen a la classe com si s'acabessin de llevar i quan ha passat l'hora, quasi els haig de treure per força.

En aquesta sessió vaig posar tres peces interpretades en el piano: el Vals Op. 127 N. 15 de Schubert, un fragment de la Toccata N. 5 de Bach i el primer moviment de la Sonata en Do major Hob. XVI:1 de Haydn. No vaig desvetllar quines obres o estils escoltaríem. Vaig demanar que agafessin paper i llapis i anotessin les paraules que els vinguessin al cap durant l'escolta de cada una de les peces. En aquest cas, sí que vaig explicar que aquests mots ens servirien per poder descriure alguns elements tècnics i musicals de les peces. "La idea -explico- és que, quan escolteu música, no us quedeu només amb m'ha agradat, no m'ha agradat, és molt bonic o coses per l'estil. Com a músics cal que pugueu dir coses més concretes."
Van apagar la llum (n'hi entrava prou pel vitrall com per poder escriure) i vàrem escoltar les tres peces. En acabat, tots havien pres força notes de cada una i vàrem començar l'intercanvi d'aportacions. La meva sorpresa va ser, en primer lloc, adonar-me del grau d'atenció que havien posat en l'audició i les seves manifestacions de plaer en escoltar-la. Vàrem escriure a la pissarra tres columnes amb les paraules clau o anotacions que ells havien fet. En general, totes eren molt encertades i es corresponien perfectament al sentit musical. Una va dir: "quina activitat més guai". En aquest sentit, cal valorar el treball previ que han fet amb altre professorat de l'escola de música. 
Entre mig de la conversa van sortir molts comentaris interessants. Per exemple, en el cas del Vals de Schubert, una de les nenes va dir que li recordava la música moderna. Vàrem deduir que es referia a alguna de les actuals balades una mica ensucrades que tant agraden, especialment a alguns sectors adolescents. A la peça de Bach, quasi tots van defensar amb vehemència que allò era música barroca. "Hi ha portato", "se senten les dues mans que dialoguen", van ser alguns comentaris. Estem parlant d'alumnes que, tot just, comencen a tocar Petits preludis de Bach. La Sonata de Haydn, a part de descriure-la com molt alegre, la van clavar amb la idea de la melodia i l'acompanyament arpegiat (després els vaig explicar el que és el baix d'Alberti) i una de les nenes va dir que tenia forma A-B-A. Després havien de proposar a quina època pertanyien les obres i si podien encertar l'autor. S'hi van aproximar bé als estils i van encertar l'autor Bach. Malgrat tot, la qüestió dels períodes musicals encara no la tenen del tot clara.

Escriuen a la pissarra paraules claus de l'audició.

























La classe es va fer curta i va quedar feina per a la següent sessió, on continuarem aprofundint en els temes a petició dels propis alumnes.



POST SCRIPTUM
És una autèntica anomalia que fem una classe a una hora en què els nens ja haurien d'estar sopats i a punt de ficar-se al llit. Però vivim en un país anòmal, on l'organització educativa és un galimaties que el sistema polític és incapaç d'endreçar. Més aviat al contrari, cada nou ministre d'educació vol esmenar l'anterior sense tenir la més mínima idea del que és la formació dels nens i dels joves, responent a interessos polítics espuris, i on cada sector social tiba la corda cap al seu cantó. Conciliació familiar, zero. També pel professorat que ens dediquem a ensenyar música i que no tenim la possibilitat d'estar amb la família a les hores normals de tarda-vespre. Malgrat tot, és una esperança veure que molts dels nens i nenes que estan cursant estudis de música als nostres conservatoris i escoles de música mostren actituds i capacitats tan positives com aquest grup que, malgrat circumstàncies horàries tan extremes, assisteixen a classe amb aquesta alegria, concentració i energia positives. Cal confiar en ells i posar-hi la mateixa il·lusió.


Joan Josep Gutiérrez

dimecres, 17 de març del 2010

Classe individual, classe col·lectiva?

"Cal fomentar la interacció entre els diferents actors del procés d’ensenyament-aprenentatge per obrir vies de descobriment, d’informació i de motivació."

Tradicionalment, la classe d’instrument es desenvolupa de manera individual. Aquest fet comporta una relació entre alumne i professor en la qual les posicions sempre són desiguals. El mestre es situa en un pla superior i l’alumne assumeix el rol estricte d’aprenent. Si bé això té sentit en tant i quant el professor és l’expert, generalment es produeix una transmissió de pensament unidireccional i unívoca, del professor cap a l’alumne, que no incita la participació d’aquest últim, amb la conseqüent pèrdua d’oportunitats per fomentar la seva lliure determinació i creixement personal.

Sembla lògic pensar que en una situació d’ensenyament-aprenentatge que principalment es basa en la transmissió de dalt a baix, la informació que obté el professor de la interiorització i apropiació de coneixement per part de l’alumne pot quedar limitada a allò que es manifesta casualment o al que pot obtenir d’activitats avaluatives puntuals.

La classe individual d’instrument té alguns avantatges, ja que al tractar-se d’un ensenyament pràctic i amb molts continguts procedimentals, el fet de poder dedicar el temps exclusivament a un alumne permet la correcció meticulosa de determinats aspectes motrius (no de tots si tenim en compte que la impostura de la situació provoca fàcilment la tensió o l’angoixa de l’alumne).

Però en l’aprenentatge d’un instrument hi ha molts continguts més enllà dels estrictament motors que no milloren pel fet de ser tractats de manera individual. Són tots els relatius a la percepció, l’expressió i la comunicació.

En una situació d’iguals és més fàcil arribar a la llibertat comunicativa. La relació entre alumnes d’edats i coneixements similars és més pròxima i natural. Els alumnes s’expressen amb codis compartits, s’imiten i es provoquen entre ells. Sota la guia del professor, es poden crear situacions de discussió, de construcció de coneixement i de creativitat. Els alumnes poden assumir en alguns moments activitats reservades al mestre, com és la observació i la correcció de l’altre o altres alumnes. Així mateix, poden participar en activitats musicals compartides.

El professor, en aquesta situació, esdevé un guia, un conductor de les activitats, un “vigilant” del desenvolupament dels alumnes, en definitiva, un pedagog.

Fonts consultades

Nerland, Monika, (2007) One-to-one teaching as cultural practice: two case studies from an academy of music. Music Education Research, 9:3,399-416

Pasquero, Luciano (2002) Le origini della didattica Lineare nei metodi per strumento. «Musica Domani», Anno XXXIV, n, 125 – Dicembre 2002, Torino, EDT