Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris piano. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris piano. Mostrar tots els missatges

dilluns, 8 de gener del 2024

Trencant motlles: un piano Clementi & Co de set octaves de 1812

Publicat el meu article Breaking moulds: a seven-octave Clementi & Co piano from 1812 a la Revista Catalana de Musicologia. 




RESUM

L’estandardització de l’extensió del teclat del piano a set octaves i tres tecles (88 tecles) comença l’últim terç del segle XIX. Aquest creixement, encara que imparable des de la invenció de Bartolomeo Cristofori a principis del segle xviii, va ser alhora progressiu i irregular. Els experiments es van succeir i s’amuntegaven en diàleg amb una societat àvida de consum musical, amb les demandes dels compositors i amb la competència i col·laboració entre els mateixos constructors que intentaven obrir-se camí en un mercat absolutament creixent. En el relat de la història, convé aturar-se a observar i analitzar aquells casos singulars que destaquen o s’allunyen de les línies generals. Amb això podem entendre diferents realitats i no acceptar com a bona una veritat única i repetida. En aquest article ens referirem a un exemplar de piano vertical de la firma Clementi & Co, trobat a Espanya, que s’avança a l’evolució habitualment acceptada dels límits del teclat a Anglaterra.

ABSTRACT 

The standardisation of the piano compass in seven octaves and three keys (88 keys) began in the last third of the 19th century. This growth, although unstoppable since Bartolomeo Cristofori’s invention at the beginning of the 18th century, was both progressive and irregular. The experiments followed one after the other and piled up in dialogue with a society avid for musical consumption, with the demands of composers, and with competition and collaboration between the builders themselves, who were trying to make their way in an absolutely growing market. In the narrative of history, it is advisable to stop to observe and analyse the special cases that stand out or apart from the mainstream. By doing this one may explore other facts and not automatically give credence to a single oftrepeated assertion. In this article we discuss an upright piano from Clementi & Co which is found in Spain and which stands ahead of the usually accepted evolution of the keyboard compass in England.

English full text:

https://revistes.iec.cat/index.php/RCMus/article/view/150721/148510


diumenge, 16 d’abril del 2023

El so d'un piano Clementi

En aquest vídeo podem apreciar la qualitat sonora d'un piano de cua Clementi & Co de 1805, en una excel·lent interpretació de Randall Love del Caprici en La M, Op 34 N. 1 del mateix Muzio Clementi.  Noteu la claredat de tots els registres i qualitat sonora de l'instrument. Clementi va ser molt curós amb la construcció dels seus instruments i va acostar-los al so vienès dels aguts sense perdre les característiques de l'estètica anglesa. 

Quina és la diferència entre el so vienès i el so anglès? Tradicionalment, els pianos vienesos eren més suaus i nets, inicialment més pròxims al so d'un clavicordi. Els martells estaven subjectes a la palanca de la tecla, cosa que proporcionava al pianista un control del toc més subtil i tenien apagadors en tota la seva extensió, metre que els anglesos tendien a buscar sonoritats més potents, amb un mecanisme més pesat, derivat directament del de Cristofori, i una ressonància notable. Els anglesos van incorporar de seguida el pedal, però vienesos van trigar més temps i els apagadors s'accionaven amb palanques de genolls, cosa que també ens fa pensar en la diferent estètica que comporta el seu us en la composició. Malgrat les característiques de puresa sonora, els sistema vienès va desaparèixer el segon terç del segle XIX.


Muzio Clementi: Caprici Op. 34 N. 1 en La major. 1795.

Randall Love, piano Clementi & Co de 1805


dimarts, 15 de març del 2022

diumenge, 21 de març del 2021

ENTREVISTA

Conversa de Joan Josep Gutiérrez amb Pere Andreu Jariod sobre la cerca dels pianos anteriors a 1850 a Catalunya.

Entrevista emesa el dissabte 20 de març al programma El taller del lutier, de Catalunya Música.



A la recerca de pianos antics

El piano torna a ser protagonista d'"El taller del lutier" i aquesta vegada ens fixem en una iniciativa conjunta que duen a terme des de fa un temps l'Associació Muzio Clementi de Barcelona i el Museu de la Música de Barcelona, que té com a objectiu localitzar i catalogar tots aquells pianos anteriors a 1850 que estan repartits per la geografia catalana. Ens en dona detalls Joan Josep Gutiérrez, pianista i professor de piano, a més de membre de l'Associació Muzio Clementi. Els últims minuts del programa són per a la musicòloga Anna Costal i Fornells i la seva secció 'Sardanes de butaca', que ens porta música de Joan Manén. Foto: Piano Manuel Bordas ca.1830-50



dijous, 21 de gener del 2021

RESCATANT UNA FONT PRIMÀRIA : EL PROJECTE DE CERCA I DOCUMENTACIÓ DE PIANOS ANTERIORS A 1850 A CATALUNYA


Acaba de publicar-se a la Revista Catalana de Musicologia el meu article 
RESCATANT UNA FONT PRIMÀRIA : 
EL PROJECTE DE CERCA I DOCUMENTACIÓ DE PIANOS ANTERIORS A 1850 A CATALUNYA DE L’ASSOCIACIÓ MUZIO CLEMENTI DE BARCELONA

Resum

Catalunya ha estat productora i receptora d’un extens nombre de marques de pianos des de principis del segle xix. L’impacte d’aquesta indústria va en paral·lel al creixement econòmic i social fins a arribar al seu punt culminant a inicis del segle xx. No tenim dades sobre la quantitat de pianos que resten actualment, però sabem que hi ha un continu degoteig de destrucció de molts instruments que es troben a les cases particulars, sigui per manca d’interès o de possibilitat de mantenir-los. La qüestió és més dramàtica quan ens referim a pianos anteriors a 1850, època en què el piano no havia arribat encara a una estandardització. Des de l’Associació Muzio Clementi de Barcelona hem iniciat una cerca de pianos amb l’objectiu de documentar aquest patrimoni cultural i col·laborar en la seva salvaguarda. Aquest article té caràcter prospectiu i presenta el que ha de ser l’inici d’una investigació a més llarg termini.

Paraules clau: piano, patrimoni musical, Muzio Clementi, Clementi a Catalunya, fortepianos a Catalunya, pianos històrics, construcció d’instruments musicals, organologia.

Es pot llegir a l'article complet en l'edició en paper i en l'edició en línia.


Acaba de publicarse en la Revista Catalana de Musicología mi artículo
RESCATANDO UNA FUENTE PRIMARIA: 
EL PROYECTO DE BÚSQUEDA Y DOCUMENTACIÓN DE PIANOS ANTERIORES A 1850 EN CATALUNYA DE LA ASOCIACIÓN MUZIO CLEMENTI DE BARCELONA

Resumen

Cataluña ha sido productora y receptora de un extenso número de marcas de pianos desde principios del siglo XIX. El impacto de esta industria va en paralelo al crecimiento económico y social hasta llegar a su punto culminante a inicios del siglo XX. No tenemos datos sobre la cantidad de pianos que quedan actualmente, pero sabemos que hay un continuo degoteo de destrucción de muchos instrumentos que se encuentran en las casas particulares, sea por falta de interés o de posibilidad de mantenerlos. La cuestión es más dramática cuando nos referimos a pianos anteriores a 1850, época en que el piano no había llegado todavía a una estandarización. Desde la Asociación Muzio Clementi de Barcelona hemos iniciado una búsqueda de pianos con el objetivo de documentar este patrimonio cultural y colaborar en su salvaguarda. Este artículo tiene carácter prospectivo y presenta lo que debe ser el inicio de una investigación a más largo plazo.

Palabras clave: piano, patrimonio musical, Muzio Clementi, Clementi en Cataluña, fortepianos en Cataluña, pianos históricos, construcción de instrumentos musicales, organología.

Se puede acceder al artículo completo en la edición en papel y en la edición en línea. (Catalán)


My article has just been published in the Revista Catalana de Musicologia
RECOVERING A PRIMARY SOURCE: 
THE PROJECT OF THE MUZIO CLEMENTI ASSOCIATION OF BARCELONA INVOLVING THE SEARCH FOR AND DOCUMENTATION
OF PIANOS FROM BEFORE 1850 IN CATALONIA

Abstract

Catalonia has been both a producer and a recipient of a large number of piano brands since the beginning of the 19th century. The impact of this industry went hand in hand with the country’s economic and social growth, reaching its peak at the turn of the 20th century. We do not have information on the number of pianos remaining at present, but we know that many instruments that are found in private homes are gradually being destroyed, due to either a lack of interest or an inability to keep them in good condition. The issue is more dramatic for pianos built prior to 1850, when the piano had yet to become standardised. At the Muzio Clementi Association of Barcelona, we have started a search for pianos with the aim of documenting this cultural heritage and collaborating on its protection. This is a prospective paper presenting what is meant to be the beginning of a research project covering a longer term.

Keywords: piano, musical heritage, Muzio Clementi, Clementi in Catalonia, fortepianos in Catalonia, period pianos, construction of musical instruments, organology.

You can read the full article in the paper edition and in the online edition. (Catalan)




dilluns, 25 de novembre del 2019

Una fantasia feta realitat

Foto: Andrea Cârstea

LUCA CHIANTORE. FANTASIES I SONATES PER A PIANO

UNA APROXIMACIÓ ALTERNATIVA A OBRES DE MOZART, BEETHOVEN I CLEMENTI


El diumenge 10 de novembre va tenir lloc a CaixaForum* de Barcelona un recital de piano a càrrec de Luca Chiantore. El programa estava constituït per obres de Wolfgang Amadeus Mozart, Muzio Clementi, Ludwig van Beethoven i Hélène de Montgeroult. El concert va tenir un gran èxit per part del públic que omplia pràcticament tota la sala.

Chiantore és un pianista que dedica gran part de la seva vida a la recerca musicològica i a la formació de musicòlegs i doctorants. Aquest és un tret que caracteritza especialment les seves propostes musicals que es poden qualificar de moltes maneres, menys d'estereotipades. La seva presència escènica trasllueix una persona avesada a parlar en públic i atreure l'atenció de l'auditori amb el seu discurs sempre trencador amb el relat oficial de la història de la música i allunyat de llocs comuns. Descobrim un pianista de gran talent i en plena forma, malgrat, segons ell explica, haver estat força anys una mica desvinculat del concertisme estricte. La seva tècnica és segura i el seu discurs musical clar, lògic i expressiu, amb un gran control de la dinàmica i de l'agògica. Les seves versions de les composicions són un alternativa personal a la interpretació que es por escoltar habitualment, cosa que s'agraeix especialment quan es tracta de música que s'ha interpretat fins a la indigestió, com és el cas de la Fantasia en re menor de Mozart o la sonata "Clar de lluna" de Beethoven. Revisa els tempi, afegeix  improvisacions, tal i com podrien haver estat a la seva època, i passatges extrets de versions o esbossos anteriors a les publicacions definitives de les obres. Tots els compositors-pianistes d'aquella època eren improvisadors extraordinaris i, sovint, no donaven les seves obres per acabades ni tan sols en el moment de la impressió. Així doncs, Chiantore explora el camí que ens aproxima a una interpretació original on es barreja el text escrit amb el que podia haver estat l'acció interpretativa. Evidentment, hi ha una aportació creativa per part de l'intèrpret que podria ser objecte de polèmica però que, indubtablement, té un extraordinari interès.

Valdrà la pena seguir l'activitat de Luca Chiantore qui, a més de les seves recents publicacions, promet continuïtat en la revisió interpretativa d'obres molt famoses, en especial en un any en què es preveu una melopea beethoveniana.


W.A. Mozart. Fantasía inacabada K.397
Muzio Clementi. Sonata op.37 n.2
Hélène de Montgeroult. 7 Estudios (1812)
Ludwig van Beethoven. Bagatela WoO 56
Ludwig van Beethoven. Sonata op.27 n.2
Bisos: Nocturn i Estudi de Chopin.






*L'Associació Muzio Clementi de Barcelona va col·laborar en la programació d'aquest concert.

dimecres, 3 d’abril del 2019

logotype-mm

PIANOS PER A TOTHOM


Pianos per tothom
Tens un piano que no utilitzes i vols donar-li una nova vida?
Voldries tenir un piano a la teva entitat o associació però no saps com fer-ho?
Pianos per a tothom és un projecte del Museu de la Música i l’Institut de Cultura de Barcelona amb l’objectiu d’acostar la música a la ciutadania i fer-la accessible. 
El Museu actua de pont entre els donants i les entitats interessades en rebre un piano, i assumeix la gestió i les despeses del transport i d’una primera afinació de l’instrument, gràcies a l’aportació de l’Institut de Cultura de Barcelona.
Si vols participar-hi pots omplir el formulari següent i ens posarem en contacte amb tu.

Més informació

dilluns, 1 d’octubre del 2018

Michael Tsalka o l'expressivitat de la música

Michael Tsalka al clave Christian Zell (Foto: Sara Guasteví, Museu de la Música de Barcelona)

El diumenge 30 de setembre va tenir lloc al Museu de la Música de Barcelona un recital a càrrec del pianista i intèrpret de teclats històrics Michael Tsalka. Sota el títol de "Una mirada diferent a les arrels del romaticisme", Tsalka va fer un recorregut per un repertori poc habitual amb uns instruments especials: el clavecí Christian Zell (Hamburg, 1737) i els pianos de taula Zumpe & Buntebart (Londres, 1776) i Miguel Slocker (Madrid, 1831). El concepte del programa es basava en autors precursors o que prefiguren el romanticisme pianístic, com Scarlatti, Clementi, Ries i Moscheles.

L'era del pianisme modern comença amb Muzio Clementi (1752-1832), anomenat ja al seu temps i conegut a la posteritat com "The Father of the Pianoforte". A banda de la seva gran obra musical, de la seva producció de pianos i de la seva editorial, Clementi va deixar un llegat pianístic de gran magnitud amb les seves composicions, la seva obra didàctica i la transmissió educativa a través dels seus alumnes. Però, d'on va sorgir aquesta revolució? La primera formació del compositor va ser a Roma, on va estudiar a fons contrapunt i composició amb els millors mestres i, com a nen prodigi, va esdevenir organista professional als 12 anys. Als 14 anys es va traslladar a Anglaterra i va continuar estudiant durant set anys abans de llençar-se a una brillant carrera interpretativa que el portaria a ser conegut arreu d'Europa. Coneixedor de la música de Bach, amb qui l'unia el seu amor pel contrapunt, i de la música barroca italiana, les seves primeres composicions ja van revolucionar els conceptes sonors del piano amb un estil nou que trencava amb la galanteria del primer classicisme. L'atreviment tècnic i sonor tenia, però, uns precedents: la sonoritat plena de l'orgue, l'expressivitat de la sonata italiana i, molt especialment, el virtuosisme de Domenico Scarlatti, compositor de qui hereta i desenvolupa elements tècnics i estilístics amb els quals, juntament amb la influència musical rebuda a la seva estada a Viena el 1781, s'avança a la retòrica beethoveniana. Així doncs, és en Scarlatti on trobem el primer senyal del que, a través de Clementi, esdevindrà la base del pianisme romàntic. 
En aquest recital vam poder escoltar tres sonates del compositor napolità interpretades, la primera i la tercera (K. 119 i K. 555) en el clavecí Zell i la segona (K. 466) en el piano Zumpe. El contrast entre aquests dos instruments ens va permetre acostar-nos a la sensació que podien haver viscut les oïdes durant gairebé tot el segle XVIII. El magnífic Szell del museu, del qual l'intèrpret va treure els millors sons, encara és capaç, sota unes mans tan hàbils, de competir amb un senzill piano de taula que, en el seu moment, intentava obrir-se pas en la nova era musical. Però el que també ens va atraure especialment va ser la interpretació de Tsalka: un Scarlatti flexible i expressiu, allunyat d'algunes versions seques i metronòmiques que sovint podem escoltar. Fer cantar un clavicèmbal amb aquesta dolcesa no és només mèrit de l'instrument. La Sonata en fa menor K. 466, interpretada en el Zumpe, és una d'aquelles obres preromàntiques, carregada d'emoció, que prefiguren els adagios de les sonates clàssiques. El petit piano va respondre bé a les exigències expressives i ens arribà amb un so delicat i humil que contrastava amb la plenitud harmònica del clave. Tornar a aquest instrument en la tercera sonata ens va fer reflexionar novament sobre la capacitat de matisos que és capaç de desprendre. El mode menor d'aquestes dues darreres sonates també s'avança a l'excel·lència de Clementi en aquest terreny. 

Michael Tsalka al fortepiano Slocker (Foto: Sara Guasteví, Museu de la Música de Barcelona)
A partir d'aquest moment, ens vam situar en el piano Slocker, un instrument de bella sonoritat, de mecànica anglesa molt propera als pianos que durant més de trenta anys va construir Clementi. Les dues obres que Tsalka ens va oferir són poc interpretades. Ambdues són d'un període avançat en l'estil clementià. La Fantasia i variacions sobre la cançó popular Au clair de la lune, op. 48 comencen amb la fantasia a mode d'obertura que ens pot fer pensar en la manera que Clementi tenia d'improvisar. Les variacions desenvolupen el tema amb tota mena d'artificis pianístics, virtuosos, afectius i emocionals que recorden algunes de les famoses variacions de Beethoven.

La Scena patetica és una de les peces singulars i desconegudes del Gradus ad Parnassum. Aquesta gran obra, resum de l'art pianístic de Clementi, es coneix especialment pel recull de Tausig, que va triar els exercicis més tècnics per a la formació de pianistes, la qual cosa va contribuir a la fama de "mecanicus" que en el seu moment Mozart havia atribuït a Clementi després del famós encontre musical de Viena el 24 de desembre de 1781. Scena patetica és una fantasia de forma lliure, eminentment pianística i de complexa factura.  Al curs Els viatges, la música i l’escena entre els segles XVIII i XIX ofert a la Universitat de Barcelona (Els Juliols UB de 2017), Bengt Hultman, president de The Swedish Clementi Society, havia presentat en la seva ponència, una anàlisi en què es demostra que aquesta obra està construïda sobre la sèrie de Fibonacci. No és sorprenent si tenim en compte que el mateix Clementi era molt aficionat a la física i a la matemàtica.

Una altra obra complicada formalment és la Fantasia en La bemoll major op. 109 de Ferdinand Ries (1784-1838). Es tracta d'una obra programàtica, escrita literalment sobre el poema Resignation de Schiller. En aquest poema, el poeta interpel·la Déu sobre la vida eterna i el sacrifici que demana a l'home a canvi de l'obtenció d'aquesta. La partitura de Ries es desenvolupa sense solució de continuïtat per fragments que ressegueixen el text. Les constants variacions emotives li atorguen una expressió complexa i dolorosa.

Finalment, el programa acabà amb l'obra Pensieri alla Pasta, op. 74, Fantasia dramàtica sobre motius d'àries interpretats per la cèlebre cantant Giuditta Pasta (també titulada Gems a la Pasta, Fantasia Dramatique for Piano, op. 71a) d'Ignaz Moscheles (1794-1879). Es tracta d'una composició que s'emmarca dins del gènere de les paràfrasis o fantasies sobre temes cèlebres d'òpera, en aquest cas dedicat a una de les cantants més famoses de la primera meitat del segle XIX, juntament amb la Malibran o la Sontag. Hi apareixen temes coneguts de Zingarelli, Pacini, Gluck o Meyerbeer. Una obra emocionalment més relaxada que les anteriors.

La interpretació de Michael Tsalka va crear un ambient molt propici a l'escolta. És un músic molt curós amb la sonoritat que, com hem apuntat, és molt expressiva i flexible. Té una extraordinària capacitat per empatitzar amb els diferents instruments, als quals s'hi adapta a l'instant. Cal senyalar que això té un mèrit remarcable quan es tracta d'instruments antics que per ben restaurats que estiguin, no sempre tenen una resposta fiable.
Finalitzat el programa, encara hi havia reservada una sorpresa. Tsalka va convidar al públic a traslladar-se a la sala del museu on hi ha el piano de Frederic Mompou, en el qual va interpretar un bis d'aquest compositor i un altre de Cécile Cheminade. Amb els assistents disposats aleatòriament al voltant del piano i en una penombra acollidora, es va crear un especial ambient que tancà el recital amb un immillorable sabor.

Joan Josep Gutiérrez





diumenge, 25 de febrer del 2018

Granados plays Granados



Diumenge 25 d'octubre, vaig tenir el plaer d'assitir al concert-conferència Granados plays Granados que Luca Chiantore oferia al Museu de la Música de Barcelona. 
La proposta i el contingut de la sessió es pot consultar en aquest enllaç al programa de mà
Luca Chiantore, músic i musicòleg italià, molt arrelat al nostre país, a la seva erudició afegeix la qualitat de ser un gran comunicador, cosa que es fa palesa en la seva capacitat per mantenir l'atenció del públic i de parlar en registres adequats per a una gran diversitat de nivells de coneixement.

En aquesta ocasió, entre d'altres consideracions, Chiantore va centrar el tema al voltant de la partitura i de la creació musical, prenent com a exemple una part del llegat escrit i enregistrat pel compositor Enric Granados. Partint del fons que guarda el Museu, com manuscrits, rotlles de pianola i enregistraments del propi compositor, ens va mostrar les diferències que hi ha entre allò que Granados va deixar enregistrat i algunes de les seves partitures, manuscrites o editades. D'aquesta manera vam poder ensumar el seu procés creatiu per una banda i la seva excel·lent manera d'interpretar. Les obres editades, algunes amb grans revisions per part de pianistes i de musicòlegs, no sempre mostren el camí que ha seguit el creador, ni tan sols representen al cent per cent l'obra acabada. Granados, com molts altres músics o artistes plàstics, prenia notes, feia apunts, esborranys, canviava estructures, improvisava... L'obra finalitzada no sempre és aquella que ens ha arribat com a definitiva en una edició. O sí? En molts casos és difícil determinar-ho, però en el seu discurs, Chiantore ens presentà alguns exemples que qüestionen la consumació de l'obra. Entre d'altres, ens va interpretar en directe una versió dels Valsos poètics diferent a la que ens ha arribat editada, amb divergències temàtiques i harmòniques i amb l'afegit d'algunes improvisacions pròpies que podien molt bé representar l'estil inventiu de l'autor lleidatà.
També vam poder escoltar interpretacions del mateix Granados a partir de l'enregistrament de rotlles de pianola, tecnologia en boga en el seu moment, i de discos de pedra. És molt interessant la comparació d'un fragment de la mateixa obra sobre els dos tipus de tècnica d'enregistrament. La reproducció del disc és un testimoni directe del pianista, on podem percebre exactament el tempo, les agògiques i altres elements interpretatius, però on es perd en gran mesura la qualitat sonora. D'altra banda, la versió de pianola, reproduida i gravada en àudio a partir del rotlle enregistrat per l'autor en un piano (pianola Welte) de debò, presenta qualitats sonores perfectes, però ens deixa amb el dubte dels possibles afegits interpretatius del pianolista, que pot manipular la velocitat, el pedal i alguns paràmetres expressius.

De la conferència, generosa en contingut i rica en exemples, en podem treure diferents lliçons. Personalment, com a compositor i com a professor, em van interessar especialment les reflexions a l'entorn del procés creatiu i de com l'hem d'entomar per transmetre'l als nostres deixebles o als nostres oients. La sagrada partitura no és altra cosa que una representació simbòlica de la idea musical. En ocasions s'ha confós amb la música i s'ha arribat a lectures d'una fidelitat extravagant. Alguns compositors s'hi han abonat en la demanda d'un rigor absolut, d'altra banda impossible a partir d'un text escrit. La música és, abans que res, allò que sona i la partitura simplement un codi gràfic, que cal conèixer a fons, però que sovint es troba molt lluny de la idea generadora de l'obra musical. Cada compositor té un camí propi per atènyer el seu objectiu musical. La nostra tasca és aproximar-nos a la seva idea amb tot allò que tenim a les nostres mans.








(Fotos: Sara Guasteví)

dijous, 1 de febrer del 2018

"El descobriment", CD de Fedor Veselov

El pianista rus Fedor Veselov ha enregistrat un CD de música catalana contemporània per a piano en el què ha inclòs una composició meva. Es tracta del Divertimento per a piano, obra que vaig escriure a principis dels noranta a petició d'Albert Guinovart, que la va estrenar al Festival de Cadaqués.
En aquest cas vaig fer servir la forma sonata, en un estil que s'emmarcaria dins d'un neoclassicisme. Utilitzo dos temes, A i B, amb motius característics a partir dels quals es desenvolupa tota la peça.
Malgrat l'aparent simplicitat dels temes, és una obra molt pianística i amb un cert grau de dificultat.
La versió que en fa Veselov és magnífica i li estic molt agraït per haver-la triat per al seu repertori. 



Entrevista a Catalunya música

(Si no visualitzeu l'enllaç, cliqueu aquí)

diumenge, 6 d’agost del 2017

Una historia natural del piano


Edición original: A Natural History of the Piano. The Instrument, the Music, the Musicians, from Mozart to Modern Jazz, and Everything in BetweenAlfred A. Knopf, 2011.
© Stuart Isacoff, 2011
De esta edición:
© Turner Publicaciones S. L.
Rafael Calvo, 42
28010 Madrid
www.turnerlibros.com
ISBN: 978-84-1542-773-5




Un llibre de divulgació musical que pot agradar als aficionats al piano. És un llibre distret, que es recrea en les acècdotes i que tendeix, com passa sovint amb aquesta literatura, a magnificar la imatge ideal dels pianistes i a redundar en els llocs comuns de la cultura musical. No obstant les opinions, l'autor ofereix informació ben documentada i fa un repàs a la història del piano des dels seus origens als nostres dies passant per tots els estils musicals.
Stuart Isacoff és pianista, compositor, musicòleg i editor i fundador de la revista Piano Today.

En el següent enllaç podeu llegir una entrevista a la revista Russia Beyond The Headlines


Altres obres divulgació històrica del piano



Són llibres descatalogats. El de Hildebrandt es pot trobar fàcilment per internet.

D'ambdós posseeixo un exemplar que puc prestar a qui els necesiti.

diumenge, 16 d’abril del 2017

"[Mozart] va morir massa tard i no massa aviat"

Glenn Gould a propòsit de Mozart.

Traducció de Joan Josep Gutiérrez



Correspondència entre Arnaud i Gould.

Sr. Gould,

És cert que no us agrada Mozart? Perquè, grans déus?

I des de la vostra retirada, no continueu amb la gravació? Una pregunta: Retirar-se a l'estudi de gravació ensenya alguna cosa sobre la nova relació entre la música i l'oient en l'era de la música gravada del Walkman i altres reproductors de MP3 (un Walkman miniaturitzat sense disc)?

A part d'això, em va prendre un temps adonar-me que la remor que acompanyava la música en el meu disc no fos l'ànima del compositor, sinó la vostra veu! Ho feu sempre?

Gràcies per endavant

Arnaud

Benvolgut Arnaud,

M'alegro que abordar la qüestió de Mozart perquè puc aclarir alguns punts sobre això, com ja havia fet en una discussió amb Bruno Monsaingeon parlant d'això.

Anem a començar immediatament amb una precisió: que no m'agrada Mozart és una opinió massa categòrica: hi ha obres de Mozart que realment admiro, ja hi tornarem. Això vol dir,  haurà endevinat, que n'hi ha que no m'agraden: aquest és un bon punt de partida. El Mozart que no m'agrada és, grosso modo, el Mozart vienès: la majoria de les obres després de sortir de Salzburg, més o menys la meitat del catàleg Köchel (hauríem d'afegir més precisions, però no ho podem fer cas per cas). És doncs així el Mozart dramaturg, del qual el conjunt de la seva música, fins i tot més enllà de l'òpera, està contaminat per una manera dramàtica d'escriure. L'òpera no permet escriure la música com concebo: un polifonia rigorosa, una independència estricta de les veus, contrapunt, linealitat, horitzontalitat, etc .... L'òpera porta a reduir la complexitat estructural a favor de la necessitat dramàtica i, sobretot, porta a sobrevalorar la melodia sobre la resta (per ser més precís i tècnic, dissociant-la del seu entorn harmònic). Finalment, al darrera de tot això hi ha la necessitat d'escriure per complaure a una audiència, marca-la, produir àries cridaneres , aspectes que, en última instància, plantegen un problema moral: plaure, és vendre's. Finalment, és una forma puritana de l'ús de contrapunt el que m'atrau ... I no ho trobo en Mozart. Quan la música de Mozart tendeix més cap a un estil apuntalat pel drama, més la detesto. Sobretot perquè, fins i tot en un nivell purament tècnic, aquesta tendència el condueix a una major relaxació d'estil. L'exemple flagrant són algunes sonates per a piano (K 333 per exemple). Mozart deixa passar tantes possibilitats de contrapunt de la mà esquerra! Quin embolic! Però, òbviament, el baix Alberti és més convenient en molts aspectes: ocupa la mà gratament ... Per això no he dit que Mozart fos un compositor mediocre, sinó que s'havia convertit (i també he dit finalment que va morir massa tard i no massa aviat, però volia ser provocador, que em perdonin). I és el que es troba en les obres que odio cordialment "La flauta màgica", les últimes simfonies, els últims quintets (ja sé que els mozartians cauran de les seves cadires!), etc.

Un cop dit això, recordo que, òbviament, tota la música de Mozart no és per llençar al foc, ni molt menys. Realment hi ha peces que em commouen fins al punt més alt i m'inspiren respecte. Les primeres 6 sonates per a piano són veritables joies, la seva primera simfonia (que també va dirigir un cop) és excepcional, i fins i tot "El rapte en el serrall" és bastant suportable. Vostè veu que per a mi no és tan fàcil categoritzar ... Aquestes magnífiques obres no estan simplement sobre pilons, traspua la joventut, la provocació, sense caure en l'eufòria. És màgic en cert sentit ...

La seva segona pregunta sobre els nous mitjans tècnics és tan interessant que, fins i tot, he necessitat un temps per informar-me sobre totes les tècniques de què vostè parla. Estic simplement emocionat perquè m'anuncieu i em confirmeu les tendències complicades que estaven en marxa quan vaig escriure el meu assaig sobre les perspectives de l'enregistrament. Una proporció creixent de població té un accés cada vegada més fàcil a la música i a les diferents interpretacions de les obres (fins i tot sembla que per Internet hi hauria la possibilitat d'accedir gratis? Això em sembla molt sorprenent, ja que l'organització capitalista basada en la competència és contrària a la idea del lliure accés a la cultura ... però després de tot, el vostre temps podria ser millor que el meu). Per tant, dedueixo de la seva pregunta que una gran proporció de la població té en paral·lel els mitjans tècnics de muntatge, i alguns coneixements de música.

Això hauria de conduir -ha de conduir- a la reunificació dels tres grups d'actors de la música: el compositor, l'intèrpret i l'oient, unitat que encara existia entre ells en el període barroc. De fet, si veiem un concert a principies del segle XVIII, veiem sobretot un compositor a l'escenari interpretant la seva pròpia música, i el públic (l'aristocràcia) educat prou com per entendre els dos actes de la música, tant en la composició com en la interpretació. Cada participant és capaç de ser intel·lectualment els altres dos alhora. L'època romàntica trenca aquesta unitat, ja que cada grup s'independitza, especialment el compositor, que surt de l'escena, i amb l'aparició d'una nova categoria: el virtuós (jo explico tot això per sobre, ja que és un procés llarg, una tendència). Per la seva banda, la burgesia va abandonar la composició i la interpretació de la seva educació musical i es va mantenir en la cultura de la melomania ... per tant, el concert canvia de mida totalment: un únic lloc d'accés a la música per al públic, un espectacle exhibicionista per al virtuós i presentació de composicions mediocres fetes pels imperatius del virtuosisme instrumental. El públic ho aprecia òbviament, no tenint la cultura crítica necessària per rebatre aquest tipus d'espectacle. Per arribar, després de dos segles, a un concert en essència poc saludable, arena esportiva de competència dels intèrprets, lloc d'exhibició social i mundà per al públic, que cada vegada hi és només en l'esperança que l'intèrpret erri, falli estrepitosament, en resum, per a usos crítics en el sentit més negatiu del terme.  Vostè es deu preguntar: "què té a veure amb la meva pregunta?" Bé, jo sempre he esperat que l'augment de la qualitat de l'enregistrament i la seva difusió significaria matar el concert, el faria nul i sense valor, i ens portaria a la unitat de l'època barroca. Els amants de la música no tindrien cap interès per anar en sales sobreescalfades, envoltat de 3.000 persones amarades de suor, tossint a cada silenci ... Escoltarien la música tranquil·lament a casa. L'augment de la seva cultura musical els faria progressivament més fi, i, finalment, amb els mitjans de muntatge, podrien, fins i tot sense la pràctica d'un instrument, construir les seves pròpies versions a partir de diferents interpretacions disponibles i convertir-se en artistes ells mateixos. Els intèrprets, per la seva banda, alleugeririen la dimensió inherentment competitiva del concert, protegits per les parets de l'estudi, produirien millors actuacions, més pensades, més veritables, que tendirien a actes de composició. Certament, la virtualitat no els reuniria en un sol lloc. Però després de tot, què millor! Estarien units en una unió espiritual, comprensiva, gairebé empàtica. Aquesta és també la raó principal que va motivar la meva deserció de les sales de concerts ... Per tant, en última instància, la seva pregunta sobre les noves tècniques m'inspira una altra pregunta: el concert de música clàssica en el seu temps morirà com vaig predir fa uns anys? Espero una resposta de vostè en aquest punt com a mínim, ni tan sols un sí o un no, ja que la seva pregunta em nodreix grans esperances ...

Però ja m'he allargat prou i tanco aquí la meva carta.

Amb tota la meva cordialitat,

Glenn Gould

PD: Només una paraula sobre el seu últim comentari .... De fet, és la meva veu que s'escolta en algunes de les meves gravacions, tot i els grans esforços dels tècnics de so. Mai vaig poder parar de cantar completament. Pel que recordo, ho faig sempre. És una dimensió inseparable del meu toc i crec que reprimir-ho tindria conseqüències negatives. Per tant, ho hem de suportar, encara que entenc que per a l'oient  pot ser molest.


G. G.




VERSIÓ ORIGINAL

Monsieur Gould,

Est-ce vrai que vous n'aimez pas Mozart? Pourquoi donc, grands dieux?

Et depuis votre retraite vous ne continuez pas à enregistrer? Une question: Est-ce que vous retirer dans l'enregistrement studio vous a appris quelque chose sur les nouveaux rapports entre la musique et l'auditeur à l'ère de la musique enregistrée, des Walkmans et autres baladeurs MP3 (un Walkman miniaturise et sans disque)?

A part ça, ça m'a pris pas mal de temps pour réaliser que le murmure qui suivait la musique sur mon disque de vous n'était pas l'âme du compositeur, mais bien votre voix! Vous faites tout le temps ça?

Merci d'avance,

Arnaud.

Mon cher Arnaud,

Je suis content qui vous abordiez la question de Mozart car je vais pouvoir éclaircir quelques points à ce sujet, comme je l'avais déjà fait dans une discussion avec Bruno Monsaingeon d'ailleurs.

Commençons tout de suite par une précision: dire que je n'aime pas Mozart est un avis beaucoup trop tranché: il y a des oeuvres de Mozart que j'admire vraiment, nous y reviendrons. Cela signifie, vous l'avez compris, qu'il y en a donc que je n'aime pas: voilà un bon point de départ. Le Mozart que je n'apprécie guère, c'est le Mozart, grosso modo, viennois: la plupart des oeuvres d'après son départ de Salzburg, donc à peu près la moitié du catalogue Köchel (encore y aurait-il des précisions à ajouter, mais nous ne pouvons faire du cas par cas). C'est donc le Mozart dramaturge, dont l'ensemble de la musique, même hors opéra, est pollué par une manière dramatique d'écrire. L'opéra ne permet pas d'écrire de la musique telle que je la conçois: une polyphonie rigoureuse, une indépendance stricte des voix, du contrepoint, de la linéarité, de l'horizontalité etc.... L'opéra pousse à réduire la complexité structurelle au profit du besoin dramatique, et surtout, pousse à survaloriser la mélodie sur le reste (pour être plus précis et plus technique, en la disjoignant de son environnement harmonique). Finalement, il y a derrière tout cela la nécessité d'écrire pour plaire à un public, le marquer, produire des arias percutantes, autant d'aspects qui finalement posent un problème moral: plaire, c'est se vendre. C'est donc finalement une manière puritaine d'utiliser le contrepoint qui m'attire... Et que je ne trouve pas chez Mozart. Plus la musique de Mozart tend vers un style sous-tendu par le dramatisme, plus je l'abhorre. D’autant plus que, même sur le plan purement technique, cette tendance conduit à un plus grand relâchement du style. L'exemple flagrant, ce sont certaines sonates pour piano (K 333 par exemple). Mozart laisse passer tant de possibilités contrapuntiques à la main gauche! Quel gâchis! Mais évidemment, la basse d'Alberti est plus commode sous bien des aspects: elle occupe agréablement la main... Voilà pourquoi j'ai pu dire que Mozart n'était pas un compositeur médiocre, mais l'était devenu (j'ai dit aussi qu'il était finalement mort trop tard plus que trop tôt, mais j'avais voulu être provocant, vous me le pardonnerez). Et donc vous trouverez dans les oeuvres que je déteste cordialement: «~La Flûte Enchantée~», les dernières symphonies, les derniers quintettes (là je sais que des mozartiens vont tomber de leur chaise!) etc.

Une fois cela dit, je rappelle qu’évidemment, toute la musique de Mozart n'est pas à jeter au feu, loin s'en faut. Il y a vraiment des pièces qui m'émeuvent au plus au point, et m'inspirent le respect. Les 6 premières sonates pour piano sont de véritables bijoux, sa première symphonie (que j'ai d'ailleurs dirigée une fois) est exceptionnelle, et même «~L'Enlèvement au Sérail~» est tout à fait supportable. Vous voyez qu'il n'est si simple de me classer... Ces oeuvres magnifiques ne sont tout simplement pas guindées, respirent la jeunesse, la provocation, sans pour autant tomber dans l'exubérance. C'est magique en un sens...

Votre deuxième question sur les nouveaux moyens techniques est tout aussi intéressante, même si, du coup, il m'a fallu un peu de temps pour me renseigner sur toutes les techniques dont vous parlez. Je suis tout simplement surexcité par ce que vous m'annoncez et vous me confirmez les tendances lourdes qui étaient déjà à l'oeuvre lorsque j'avais écrit mon essai sur les perspectives de l'enregistrement. Une proportion de plus en plus large de la population possède un accès de plus en plus facilité à la musique et aux différentes interprétations des oeuvres (Il paraît même que par l'Internet, il y aurait la possibilité d'y accéder gratuitement? Cela me parait bien étonnant tant l'organisation capitaliste fondée sur la compétition est contraire à l'idée d'un accès gratuit à la culture... mais après tout votre temps est peut-être bien meilleur que le mien). Je me permets donc de déduire de votre question qu'une large proportion de la population possède en parallèle des moyens techniques de montage musical, ainsi qu'une certaine connaissance en musique.

Ceci devrait donc conduire -doit conduire- à la réunification des trois groupes d'acteurs présents en musique: le compositeur, l'interprète, et l'auditeur, unité qui existait encore, entre eux, à l'époque baroque. En effet, si nous observons un concert au début du XVIIIème, nous verrons la plupart du temps un compositeur sur la scène interpréter sa propre musique, et un public (l'aristocratie) éduqué suffisamment en musique pour comprendre les deux actes de composition et d'interprétation. Chaque participant est en mesure d'être intellectuellement les deux autres à la fois. L'époque romantique a brisé cette unité, car chaque groupe s'est autonomisé: surtout le compositeur, qui quitte la scène, et avec l'apparition d'une catégorie nouvelle: l'interprète virtuose (je brosse tout cela à grand trait évidemment, c'est processus long, une tendance lourde). De son côté, la bourgeoisie laisse la partie composition et interprétation de son éducation musicale pour en rester à la culture de la mélomanie... dès lors le concert change totalement de dimension: seul lieu d'accès à la musique pour le public, spectacle exhibitionniste pour le virtuose, et présentation de compositions rendues médiocres par les impératifs de la virtuosité instrumentale. Le public apprécie évidemment, n'ayant la culture critique nécessaire pour remettre en cause ce genre de spectacle. Pour en arriver, après deux siècles, à un concert essentiellement malsain, arène sportive de compétition pour les interprètes, lieu d'exhibition sociale et mondaine pour le public, qui de plus n'est là que dans l'espoir de voir l'interprète se tromper, échouer lamentablement, bref pour exercer sa critique, mais au sens le plus négatif du terme. Vous devez vous demander: «quel rapport avec ma question?» Eh bien j'ai toujours espéré que la qualité croissante des moyens d'enregistrement et de diffusion tuerait le concert, le rendrait caduque, et nous rendrait l'unité de l'ère baroque. Les mélomanes n'auraient plus intérêt à se rendre dans des salles surchauffées, entourés de 3000 personnes en sueur, toussant à chaque silence... Ils écouteraient la musique chez eux, apaisés. L'accroissement de leur culture musicale les rendrait progressivement plus fins, et à terme, avec des moyens de montage, pourraient-ils, même sans pratiquer un instrument, construire à partir de différentes interprétations disponibles, leurs propres versions, et devenir interprètes eux-mêmes. Les interprètes de leur côté, soulagés de la dimension intrinsèquement compétitive du concert, protégés par les murs du studio, produiraient des interprétations largement meilleures, bien plus pensées, bien plus vraies, qui tendraient vers des actes de compositions. Certes la virtualité ne les réunirait plus en un seul lieu. Mais après tout à quoi bon! Ils seraient réunis dans une union spirituelle, compréhensive, quasi empathique. C'est d'ailleurs cette raison essentielle qui a motivé ma désertion des salles de concert... Donc in fine, votre question sur les nouvelles techniques m'inspire une autre question: le concert classique à votre époque est-il mort, comme je l'avais prédit il y a quelques années? J'espère de vous une réponse sur ce point au moins, ne serait-ce qu'un oui ou un non, tant votre question nourrie en moi de grands espoirs...

Mais j'ai déjà été bien long et je clos donc ici ma lettre.

Avec toutes mes amitiés,

Glenn Gould

PS: Juste un mot sur votre dernière remarque.... En effet c'est bien ma voix qu'on peut entendre sur certains de mes enregistrements, malgré les efforts acharnés des techniciens du son. Je n'ai jamais pu m'empêcher totalement de chanter. Aussi loin que je me souvienne, je le fais depuis toujours. C'est une dimension inséparable de mon jeu et je pense que le réprimer aurait des conséquences négatives. Il faut donc le supporter, même si je comprends que pour l'auditeur, cela peut-être gênant.


G.G.