Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris recital. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris recital. Mostrar tots els missatges

diumenge, 27 d’octubre del 2024

Tercer recital del II cicle Con spirito

Montserrat Cabero i Pueyo

ASSOCIACIÓ MUZIO CLEMENTI DE BARCELONA

II CICLE CON SPIRITO

Tercer recital

25 d’octubre de 2024 · 19’30

Auditori Eduard Toldrà, Conservatori Municipal de Música de Barcelona

Piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847

Muzio, Ludwig i Fanny: un itinerari cap al Romanticisme

Montserrat Cabero i Pueyo, piano.


Amb aquest recital es va tancar el cicle Con spirito d'aquesta tardor. La intèrpret va ser Montserrat Cabero, professora del conservatori i excel·lent pianista que en altres ocasions ha actuat en aquest auditori. El curs passat ja va interpretar sobre aquest piano una obra d'un recital de Fantasies, mostrant immediatament la seva afinitat i el seu domini sobre aquest instrument singular, cosa que ens va animar a demanar-li la seva participació en el cicle. (Podeu sentir un fragment clicant aquí).

El programa que ens va presentar contenia una Sonata i una Fantasia amb variacions de Clementi,  una selecció de Bagatel·les de Beethoven i una Sonata de Mendelssohn. D'acord amb l'esperit d'aquest cicle, les obres interpretades tenen relació amb Clementi i amb el piano Collard que presideix l'escenari. La relació de Beethoven amb Clementi ha estat a bastament explicada, però cal fer una petita referència al cas de la relació amb els Mendelssohn. Fanny (1805-1847) i Felix (1809-1847) havien estudiat, entre d'altres, amb Marie Bigot, gran pianista i amiga de Clementi, i amb Ludwig Berger, també deixeble i amic d'ell. A través d'ells van rebre els fonaments de la tècnica pianística. Per altra banda, ja abans de 1800, Clementi havia estat un gran coneixedor i difusor de la música de J. S. Bach, en especial del Clave ben temperat que feia estudiar als seus alumnes, i va ser el primer a editar la Suite francesa n. 5 del compositor alemany. També cal afegir que Felix va ser un gran amic de la família Horsley, també íntims de Clementi, i va freqüentar la casa de Kensington on vivien després que aquest els hi traspassés. També va tenir una gran amistat amb Ignaz Moscheles, un altre amic de Clementi, amb qui va compartir una memorable sessió musical a la fàbrica de Clementi i Collard a Tottenham Court Road. És a dir, si no hi va haver una relació personal, perquè quan Felix va anar a Londres Clementi ja vivia a Lichfield, sí que tenien un coneixement mutu i compartien un ampli cercle musical i d'amistats comunes.

La Sonata Op. 7 n. 1 en Mi bemoll major de Muzio Clementi forma part d’un quadern de tres sonates escrites en el període de la seva primera visita a Viena el 1781, quan va tenir el seu duel amb Mozart. És una obra concisa, optimista i exempta d’exhibicionisme, d’una gran claredat formal, amb melodies inspirades i un delicat treball polifònic. S’albira l’anticipació a l’estil de Beethoven si, per exemple, comparem el segon moviment, Mesto, amb l’Adagio de la Sonata Op. 10 n. 1, publicada 16 anys més tard. O elements tècnics, com el llarg trino amb una veu simultània en una sola mà que, a més, finalitza amb un ascens per graus conjunts per quedar penjat sobre la sensible.

El 1833, després de la mort de Clementi, la revista musical The Harmonicon va publicar-la novament i va fer aquest comentari:

La sonata que hem tornat a publicar aquí, aixecada de la tomba, per dir-ho així, és considerada una obra mestra d'una bellesa incomparable des de tots els punts de vista. Quina dolça i intel·ligible melodia flueix a través de tot el primer moviment, i com està admirablement ressaltada per l'harmonia! El moviment lent és un model d'expressió profunda, de grandesa i sublim en la música; i el rondó no és menys notable per l'aire i per l'alegria que per l'enginy, per aquest tracte que només un músic del nivell més alt sap atorgar a un tema.

La Fantasia amb variacions “Au clair de la lune”, Op. 48 va ser publicada el 1821 i forma part del conjunt de les seves darreres composicions, estilísticament molt més avançades. Comença amb una introducció de vint-i-vuit compassos de caràcter improvisatori, seguida del tema de la famosa cançó popular francesa, amb nou variacions i una coda. Les primeres variacions mantenen l'estructura de setze compassos del tema (excepte la primera, que estalvia la repetició dels quatre primers). A partir de la cinquena variació, s'alliberen del tema i perllonguen la longitud, s’afegeixen cromatismes i recursos pianístics més virtuosos, expressius i emocionals que en aquesta ocasió semblen rebre la influència del tractament que fa Beethoven en les seves variacions.

El conjunt de Bagatel·les Op. 119 va ser una de les obres publicades per Clementi a Londres com a resultat del seu contracte signat amb Beethoven el 1807. El títol de l'edició de Clementi, de 1823, diu: "Bagatel·les per a piano consistents en onze peces agradables compostes en diferents estils per L. Van Beethoven." Aquí Beethoven fa una incursió en la forma més íntima i breu que explotaran compositors romàntics com Schumann. El títol pot fer pensar en peces fàcils o superficials, però no és així. Més aviat semblen un repòs compositiu per fugir de les extenses Sonates Op. 110, 111 o les diabòliques Variacions Diabelli, escrites al mateix temps. Montserrat Cabero va interpretar una selecció de sis de les onze peces que constitueixen el conjunt.

La darrera obra del programa va ser la Ostersonate Sonata de Pasqua, composta el 1828, que després de restar amagada durant quasi 150 anys, va ser descoberta i atribuïda a Felix Mendelssohn. El 2010, després d'una investigació, la musicòloga Angela Mace Christian, va concloure que l'obra no era de Felix sinó de la seva germana Fanny, gran pianista i compositora que, per raons de relat històric va quedar a l’ombra del seu germà i avui, afortunadament, es va recuperant. Es tracta d'una obra de gran format i notable dificultat. El primer moviment, Allegro assai moderato té un equilibri i concisió formal que fa pensar en Beethoven. El segon, Largo e molto espressivo, és un preludi i fuga amb una clara referència a J. S. Bach. El tercer és un Scherzo Allegretto i el quart un Allegro con strepito, tempestuós, que amb trèmolos recurrents descriu el terratrèmol que esberla la terra després de la mort de Crist. Finalment apareix l’esperança amb una petita fantasia sobre el coral luterà "Christe, du Lamm Gottes" (Crist, sou l’anyell de Déu), el mateix que Bach havia utilitzat a la Passió segons Sant Joan i Felix Mendelssohn a la seva Cantata coral MWV A5 Christe, du Lamm Gottes.

La interpretació de Montserrat Cabero, a més de la seva musicalitat, va ser clara i neta i va posar de manifest el seu compromís amb transmissió de la música.  


Curro Bultó, Montserrat Cabero, Anna Cuatrecasas i Joan Josep Gutiérrez
Foto: David Pino





dimecres, 23 d’octubre del 2024

Segon recital del II cicle Con spirito


Roger Illa

ASSOCIACIÓ MUZIO CLEMENTI DE BARCELONA

II CICLE CON SPIRITO

Segon recital

18 d’octubre de 2024 · 19’30

Auditori Eduard Toldrà, Conservatori Municipal de Música de Barcelona

Piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847

Deliri i passió

Roger Illa, piano.

El divendres 18 de novembre el pianista Roger Illa va interpretar un programa sota el títol genèric de Deliri i passió, integrat per dues grans sonates: la Sonata opus 50, núm. 3 en Sol menor "Didone abbandonata" de Muzio Clementi i la Sonata núm. 23, opus 57 en Fa menor "Appassionata" de Ludwig van Beethoven. Ambdues són obres d'envergadura tècnica i musical que es mouen en un pla emocional amb força proximitat, malgrat les diferències. Cal un alt nivell pianístic per abordar-les i Roger Illa les va escometre amb atreviment i energia. 

La sonata de Clementi té un títol, "Didone abbandonata, scena tragica", que fa referència al seu contingut literari, inspirat en l’Eneida de Virgili. És l’únic cas conegut de música programàtica de Clementi. Està estructurada en tres moviments. El primer s'obre amb una introducció Largo sostenuto e patetico que, a mode de teló que s'aixeca, dona pas a l'Allegro ma con espressione, diliberando e meditando. Aquest, amb els seus temes cantats i apassionats el podem assimilar a un estat de profund enamorament, acompanyat per moments de dubte. El segon moviment, Adagio dolente, amb les seves harmonies barrejades per llargs pedals i frases penjades, ens suggereix un estat d'ensomni i deliri que, enllaça directament amb el tercer moviment, Allegro agitato e con disperazione, ple de fortes dissonàncies, contrastos i processos harmònics de gran recorregut cromàtic que representen un estat anímic alterat i un embogiment que acaba en la tregèdia del suïcidi. Més enllà d'aquesta interpretació subjectiva, la sonata està escrita amb una gran tècnica compositiva i una estructura formal molt ben trabada. Destaca el treball motívic compartit en tots els moviments, en especial l'interval de segona descendent, que en la teoria barroca dels afectes representa el lament, o la quarta disminuïda que expressa el dolor extrem. Aquesta sonata va ser publicada el 1821, però se suposa que la composició data dels anys 1804-1809. Malgrat no ser l'última obra, Clementi devia considerar-la digna de tancar el seu número oficial d'opus. La va dedicar al seu amic Luigi Cherubini.

La Sonata 23, Op. 57 en Fa menor de Beethoven va ser escrita entre 1804 i 1805 i publicada a Viena el 1807, precisament l’any en què Clementi i Beethoven van tenir la seva trobada personal i van signar un contracte editorial. Aquesta obra no té un argument, però està clarament imbuïda de passió i emocions personals. A vegades ha estat criticada per la seva forma erràtica, però, com hem dit, l’exploració formal la porta a límits que només el romanticisme podia admetre obertament. El títol “Appassionata” no és de Beethoven, qui considerava que tota la seva música s’havia d’interpretar amb passió, sinó que el va posar l’editor August Cranz d’Hamburg amb l’objectiu d’afegir-li un valor comercial. I no anava equivocat: com veiem, les obres amb títol tenen més acceptació entre el públic. La sonata està dedicada al Comte Franz Brunsvick.

Roger Illa, és un intèrpret que, més del piano modern, està especialitzat en la interpretació amb teclats històrics (clavicordi, clavicèmbal i fortepiano). És llicenciat en Fortepiano per l’ESMUC (2013) i el Màster en Interpretació de la Música Antiga per la UAB (2015).

Curro Bultó, Anna Cuatrecasas, Roger Illa i Joan Josep Gutiérrez





diumenge, 13 d’octubre del 2024

Primer recital del II cicle Con spirito

 

Nexus Piano Duo. Mireia Fornells i Joan Miquel Hernández.

ASSOCIACIÓ MUZIO CLEMENTI DE BARCELONA

II CICLE CON SPIRITO

Primer recital

11 d’octubre de 2024 · 19’30

Auditori Eduard Toldrà, Conservatori Municipal de Música de Barcelona

Piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847

Intimitat i complicitat al piano
Nexus Piano Duo
Mireia Fornells i Joan Miquel Hernández, piano a 4 mans

El divendres 11 d’octubre va tenir lloc el primer recital de la segona edició del cicle Con spirito, organitzat per l’Associació Muzio Clementi de Barcelona al Conservatori Municipal de Música de Barcelona.

El cicle gira a l’entorn del compositor Muzio Clementi i del piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847, propietat pel Sr. Curro Bultó,  que l’associació va fer restaurar el 2022 al pianer especialista Jaume Barmona. A través d’un conveni de col·laboració entre l’associació i l’IMEP, aquest piano es troba a disposició del conservatori per el seu ús musical i educatiu a l’abast de la ciutat.

El concert inaugural va ser a càrrec del Nexus Piano Duo, format per Mireia Fornells  Roselló i Joan Miquel Hernández Sagrera, una parella d’excel·lents pianistes que porten més de dues dècades interpretant música per a dos pianos y per a piano a quatre  mans. La seva qualitat tècnica i musical va quedar palesa en la interpretació del repertori de quatre mans especialment dedicat a aquest cicle. Van interpretar tres obres de Muzio Clementi, les Sonates Op. 3 n. 1 i 2, la Sonata  Op. 14 n. 3, una de Ferran Sor, la Sonata: Duets sobre melodies sueques, i el Rondó en La major, D.951 de Franz Schubert.

La major part de les obres per a piano a quatre mans de Clementi correspon a la primera època. Les Sonates Op. 3 són de 1779, quan estava començant a guanyar la seva fama a Londres. Encara no havia viatjat a Viena, però l’estil mostra ja una personalitat més enllà de les influències. Són sonates molt ben construïdes on els dos pianistes tenen un paper dialogant i ben repartit, amb melodies inspirades i efectes orquestrals. 

Ferran Sor és conegut sobretot per la seva obra per a guitarra, però de 1815 a 1823 va viure i va treballar a Londres on va quedar enlluernat per la seva escola pianística, representada especialment per Clementi, Cramer, Dussek i Kalkbrenner. Una de les intencions del seu mètode de guitarra serà traslladar a aquest instrument els progressos fets per aquests pianistes. Gairebé totes les obres per a piano de Sor són d’aquest període. Així, la seva Sonata està empeltada del pianisme de la London Pianoforte School, amb l’afegit de la seva sensibilitat per la temàtica popular i per la dansa, que quasi convida a ballar. Cal recordar que anteriorment, a Barcelona, Sor havia estat mestre de dansa i que posteriorment va escriure importants ballets que van tenir gran èxit a Paris, Londres i altres ciutats europees i, fins i tot, a Moscou. L’obra és brillant, alegre i optimista, plena de contrastos temàtics i d’una notable extensió formal. Els intèrprets van fer arribar a l’audiència aquest contingut que dominen perfectament.

La obra per a piano a quatre mans de Franz Schubert és un repertori important i ineludible. És el compositor que hi va dedicar més composicions a aquesta formació amb obres d’una gran qualitat, que van des de les danses i marxes a obres de gran extensió formal, com sonates, obertures, variacions o fantasies. El Rondó en La major, D. 951, va ser publicat inicialment com a Op. 107 i és un exemple molt representatiu de la seva música tardana que amb una aparent amabilitat, amaga un dolor intens. La interpretació de Nexus Piano Duo va reflectir perfectament aquesta emoció amb una perfecta compenetració tècnica. Cal dir que el so del piano Collard va ser molt adequat per aquesta música.

La Sonata Op. 14 n. 3 de Clementi és una de les obres més concertístiques del seu repertori per a quatre mans. Escrita el 1785 i publicada l’any següent a Londres pel propi autor, està dedicada a Marie Victoire Imbert-Colomès,  la jove amb qui Clementi havia tingut una fallida relació sentimental a Lyon un any abans de la composició. L’obra, d’una dificultat més elevada que la resta de les seves composicions per a duet, devia haver estat escrita per ser tocada per ell mateix. Aquesta composició va ser interpretada per Cramer i Moscheles en l’homenatge que el món musical Londinenc va retre a Clementi a l’hotel Albion el desembre de 1827. Nexus Piano Duo va oferir una interpretació amb el caràcter i concertisme que de ben segur devien imprimir en el seu moment aquells dos grans pianistes amics de Clementi.






dilluns, 22 de març del 2021

BEETHOVEN I ELS MÚSICS DE LONDRES

Aquest és el títol del recital de piano que Marina Rodríguez Brià va estrenar el passat dissabte 20 de març a l'Auditori M. Carme Grauvilardell de Sant Vicenç de Castellet. Aquest concert anava acompanyat d'una mostra de vuit panells que il·lustren la temàtica. Són part de l'exposició Clementi i Beethoven, Confluències, que l'Associació Muzio Clementi de Barcelona va presentar el 2020 al Museu de la Música de Barcelona, amb l'addició d'un nou panell sobre alguns músics de Londres que van tenir relació amb Beethoven. La mostra es podrà visitar a Sant Vicenç fins el proper dissabte dia 27.

Al llarg del concert vam poder apreciar la capacitat comunicativa de la Marina que, a més d'interpretar amb excel·lència el repertori, va fer uns comentaris molt interessants entre les obres que van captar i seduir un públic molt variat. Aquests són comentaris dels assistents, certament entusiasmats, recollits al final de la sessió:

"Excepcional", "amè", "pedagògic", "emocionant", "gratificant", "molt comunicatiu", "els comentaris ajuden a gaudir-lo", "una bona pianista i una bona comunicadora". 




Com va explicar la pianista, Londres va ser un focus musical que va tenir una influència fonamental en l'esdevenir de la història de la música i molt especialment en el desenvolupament de la tècnica i del llenguatge pianístic romàntic. Anglaterra, per un cúmul de circumstàncies, va atreure músics de tot el continent i va impulsar la seva professió en un entorn de gran efervescència i consum musical. Concerts, editorials, empreses de pianos i d'altres instruments, encàrrecs i estrenes musicals, formaven part de la vida social, no només de les classes privilegiades, sinó també de les classes mitjanes que creixien amb la revolució industrial. El piano va triomfar i, amb unes característiques pròpies, es va diferenciar de l'escola vienesa i va crear escola en un corrent que avui es denomina London Pianoforte School, i que aplega, entre d'altres, els compositors que formen part d'aquest programa. Aquesta escola va influir en Beethoven, qui admirava la tècnica d'alguns dels seus integrants, amb alguns dels quals va mantenir una relació professional o d'amistat.

Muzio Clementi es considera el fundador d'aquesta escola pianística - entengui's escola com a tendència, no pas com a institució -. El seu estil s'avança a Beethoven, qui admirava les seves sonates que sempre tenia a mà i recomanava als seus deixebles. Més endavant, cap als anys 1820, també tindria una gran opinió del Gradus ad Parnassum de Clementi. Tots dos es van conèixer personalment i Clementi va esdevenir editor i promotor d'obres molt importants de Beethoven, algunes de les quals va editar en exclusiva i als dominis britànics abans que no es fes al continent. De Clementi compositor, la pianista va interpretar la Sonata op 34, n. 2 en sol menor, una obra de gran intensitat emocional composta el 1793. En aquesta sonata podem apreciar amb facilitat els elements que també distingeixen Beethoven, com el desenvolupament motívic, el discurs melòdic o la introducció lenta del primer moviment, després utilitzada abans de la reexposició, que s'avança uns anys a les sonates Patètica i Tempesta del compositor de Bonn.

De John Baptist Cramer va interpretar Le Petit Rien, una romança variada. Cramer, havia nascut a Mannheim (Alemanya) el 1771 i aviat es va instal·lar a Londres, on va ser deixeble de Clementi per un parell d'anys. El seu estil pianístic també va ser admirat per Beethoven qui, en sentir-lo a Viena, va decidir millorar la seva pròpia tècnica pianística.

Un dels personatges més importants de la vida musical londinenca va ser John Peter Salomon, violinista, compositor i gestor musical que va dur Haydn a Londres en dues ocasions. Nascut a Bonn el 1745, on havien tingut relació familiar amb Beethoven, també es va instal·lar a Londres. El reconeixement de la seva figura fa que estigui enterrat al claustre de l'abadia de Westminster, just al costat de la tomba de Clementi, amb qui havien compartit moltes activitats musicals. Dels autors d'aquest recital és l'únic que no era pianista professional. D'ell, la Marina va interpretar una versió per a piano sol de la cançó The Shipwerck'd Mariner, una dramàtica i emotiva peça.

Jan Ladislav Dussek, un dels grans pianistes i precursors del romanticisme nascut a a Bohèmia el 1760, va estar a Londres durant la dècada de 1790, quan va haver de marxar de Paris a causa dels esdeveniments de la Revolució Francesa. Dussek va ser un gran viatger i molt admirat a tot arreu com a pianista. La seva música també s'avança al lleguatge de Beethoven, amb qui no sabem si va tenir un contacte directe, però, en tot cas, va tenir una connexió molt gran amb l'escola anglesa i va tractar amb Clementi i molts altres músics del moment. En aquest recital vàrem poder escoltar les variacions sobre una cançó escocesa, Within a Mile of Edinburgh.

John Field va ser un dels primers deixebles de Clementi. Nascut a Dublin el 1772, el seu pianisme també és precursor del romanticisme. És conegut sobretot pels seu Nocturns que s'anticipen vint anys a l'estil de Chopin. D'ell vam poder sentir el Nocturn en si bemoll major.

Per acabar el recital, la Marina va interpretar les 32 Variacions en do menor, WoO 80 de Beethoven, escrites el 1806 i estrenades l'any següent amb una bona recepció crítica. Aquesta obra es construeix sobre un tema de vuit compassos que recorda una xacona. Al llarg de les 32 variacions es succeeixen tota mena de ginys de gran dificultat tècnica que fàcilment podríem relacionar amb la música anterior de Clementi i de l'escola anglesa: octaves, arpegis, terceres, escales en cascada, notes repetides, salts, contrastos dinàmics i expressius... Malgrat aquests jocs artificials, l'obra impressiona per la seva seriositat i dramatisme. 

Després d'uns llargs aplaudiments d'un públic concentrat i entusiasta, la Marina va obsequiar l'audiència amb una propina molt especial que trencava completament la unitat temàtica del concert. Va interpretar la sardana Una miradeta, del compositor santvicentí Joan Flotats (1902-1988). Encara que nascut al Pont de Vilomara, Flotats va viure sobretot a Sant Vicenç. La partitura que va utilitzar la Marina li havia estat copiada i dedicada a ella pel mateix compositor, amb qui va tenir una amistat els darrers anys de la seva vida. La Marina va dedicar la seva interpretació a la neboda del compositor, la Lola Flotats, que en aquesta ocasió no podia estar a la sala. 

En acabar el recital, es va fer una visita comentada en grups reduïts a la mostra "Beethoven i els músics de Londres" que es trobava a l'espai d'exposicions de l'Ateneu.








dilluns, 25 de novembre del 2019

Una fantasia feta realitat

Foto: Andrea Cârstea

LUCA CHIANTORE. FANTASIES I SONATES PER A PIANO

UNA APROXIMACIÓ ALTERNATIVA A OBRES DE MOZART, BEETHOVEN I CLEMENTI


El diumenge 10 de novembre va tenir lloc a CaixaForum* de Barcelona un recital de piano a càrrec de Luca Chiantore. El programa estava constituït per obres de Wolfgang Amadeus Mozart, Muzio Clementi, Ludwig van Beethoven i Hélène de Montgeroult. El concert va tenir un gran èxit per part del públic que omplia pràcticament tota la sala.

Chiantore és un pianista que dedica gran part de la seva vida a la recerca musicològica i a la formació de musicòlegs i doctorants. Aquest és un tret que caracteritza especialment les seves propostes musicals que es poden qualificar de moltes maneres, menys d'estereotipades. La seva presència escènica trasllueix una persona avesada a parlar en públic i atreure l'atenció de l'auditori amb el seu discurs sempre trencador amb el relat oficial de la història de la música i allunyat de llocs comuns. Descobrim un pianista de gran talent i en plena forma, malgrat, segons ell explica, haver estat força anys una mica desvinculat del concertisme estricte. La seva tècnica és segura i el seu discurs musical clar, lògic i expressiu, amb un gran control de la dinàmica i de l'agògica. Les seves versions de les composicions són un alternativa personal a la interpretació que es por escoltar habitualment, cosa que s'agraeix especialment quan es tracta de música que s'ha interpretat fins a la indigestió, com és el cas de la Fantasia en re menor de Mozart o la sonata "Clar de lluna" de Beethoven. Revisa els tempi, afegeix  improvisacions, tal i com podrien haver estat a la seva època, i passatges extrets de versions o esbossos anteriors a les publicacions definitives de les obres. Tots els compositors-pianistes d'aquella època eren improvisadors extraordinaris i, sovint, no donaven les seves obres per acabades ni tan sols en el moment de la impressió. Així doncs, Chiantore explora el camí que ens aproxima a una interpretació original on es barreja el text escrit amb el que podia haver estat l'acció interpretativa. Evidentment, hi ha una aportació creativa per part de l'intèrpret que podria ser objecte de polèmica però que, indubtablement, té un extraordinari interès.

Valdrà la pena seguir l'activitat de Luca Chiantore qui, a més de les seves recents publicacions, promet continuïtat en la revisió interpretativa d'obres molt famoses, en especial en un any en què es preveu una melopea beethoveniana.


W.A. Mozart. Fantasía inacabada K.397
Muzio Clementi. Sonata op.37 n.2
Hélène de Montgeroult. 7 Estudios (1812)
Ludwig van Beethoven. Bagatela WoO 56
Ludwig van Beethoven. Sonata op.27 n.2
Bisos: Nocturn i Estudi de Chopin.






*L'Associació Muzio Clementi de Barcelona va col·laborar en la programació d'aquest concert.

diumenge, 14 d’octubre del 2018

Clementi i amics, un recital excepcional

Foto: Júlia Codina

Divendres 5 de setembre va tenir lloc el segon Concert de tardor de l'Associació Muzio Clementi de Barcelona. Es va celebrar a la Sala dels Atlants del Reial Cercle Artístic de Barcelona. En aquesta ocasió la intèrpret va ser Marina Rodríguez Brià, pianista que, entre les seves múltiples activitats, és estudiosa del compositor que donava títol al recital. El programa, estrenat en aquesta ocasió i innovador pel seu contingut, estava constituït per dues sonates de Clementi i tres obres d'amics i alumnes seus: J. B. Cramer, L. Dussek i J. Field.

La interpretació de Marina Rodríguez va posar de relleu totes les característiques musicals d'aquestes obres, amb l'afegit que va poder transmetre fidelment el seu pensament malgrat algunes limitacions del piano de mitja cua. El seu concepte interpretatiu es basa en l'adaptació a la realitat de l'instrument, sense prejudicis. Per aquest motiu, com ha demostrat en diverses ocasions, és capaç d'acomodar-se a diferents tipus de piano, inclosos els pianos d'època amb els que ha donat molts recitals. Comentaris d'alguns pianistes presents entre el públic, van resaltar el seu touché i la seva capacitat expressiva. Al llarg del concert va introduir algunes explicacions que van facilitar la connexió amb el públic. Per acabar, va oferir un bis amb les Sis àries russes de Clementi, un recull d'harmonitzacions de cançons populars russes per a piano sol, completament desconegudes, editades per Pietro Spada.

Un cop més, en els concerts de Marina Rodríguez, vàrem tenir l'oportunitat d'apreciar la profunditat de les sonates del compositor italià. La pianista va obrir el foc atacant directament l'obra més potent del programa. La Sonata en sol menor, opus 34 núm. 2, publicada a Londres el 1795 és una de les composicions que es poden situar entre les grans i més estructurades del seu compositor. El primer moviment, en particular, té una forma complexa, basada principalment en el desenvolupament motívic i és digne d'una anàlisi. Gairebé tot el seu contingut es basa en el primer tema constituït per dos motius característics (figura 1).

Figura 1 (Joan Josep Gutiérrez)

Quatre notes inicials (que inevitablement ens fan pensar en la cinquena simfonia de Beethoven, composta deu anys més tard), seguides d'un motiu de brodadures, obren la sonata amb un Largo e sostenuto de deu compassos abans d'atacar un monumental Allegro con fuoco basat en el mateix tema del qual n'extreu totes les possibilitats expressives, carregades d'un intens dramatisme (figura 2). 

Figura 2 (Joan Josep Gutiérrez)


Una retòrica que s'avança un cop més a l'estil beethovenià,  amb efectes pianístics diversos (escales, octaves, acords arpegiats), contrastos dinàmics i silencis dramàtics. De fet, l'estructura recorda una mica a la Sonata Patètica (1798) del compositor de Bonn que, com en Clementi, s'obre amb una introducció lenta que reapareix posteriorment a dins de l'Allegro. En la sonata que ens ocupa, l'estructura formal és més complexa. Es pot dir que té dues reexposicions, una en la tonalitat de do menor al compàs 143 i una altra, en el to de sol menor de la sonata, al compàs 195. Aquesta és una idea molt clementiana. Es podria dir que el desenvolupament és extremadament llarg si considerem que l'autèntica reexposició comença amb el retorn a la tonalitat principal. Però Clementi opta per una mena de doble reexposició en un recorregut harmònic molt diferent. Una troballa interessant és l'amplificació rítmica que hi ha a partir del compàs 110 per conduir novament cap al Largo (compàs 126) i la sortida des d'aquest per reprendre l'Allegro. Una altra és l'entrada de la reexposició del compàs 195 amb el tema principal que es superposa inesperadament al mig d'una frase que s'està desenvolupant (figura 3). 
Figura 3 (Joan Josep Gutiérrez)

Als efectes dramàtics del contrast dinàmic, s'hi afegeix una "descomposició" rítmica que produeix una sensació d'accelerando entre els compassos 207 i 217, constituïda per una compressió rítmica en què els períodes van perdent notes fins arribar a deu grups de dues notes desplaçats de l'estructura del compàs de 3/4 (figura 4). 


Figura 4 (Joan Josep Gutiérrez)


























Aquesta idea fa pensar immediatament en alguns moments de la música de Brahms. Tota aquesta desmesurada expressivitat encara culminarà amb un "crit" de desesperació al compàs 261 que recorda  molt la darrera sonata de Clementi, Didone abbandonata opus 50 n. 3 i que, precisament, està en la mateixa tonalitat de sol menor.

El segon moviment, Un poco adagio, en mi bemoll major, contrasta amb l'anterior amb la presentació d'un tema noble i reflexiu. Té forma de sonata sense desenvolupament. Malgrat l'aparença de tranquil·litat, el dramatisme també fa la seva aparició amb l'ús de dinàmiques extremes, la plenitud de la polifonia i d'elements contrapuntístics que compliquen la simplicitat del cant, i amb l'extensió dels registres. El segon tema (compàs 25) està pres del primer motiu del primer moviment. Tot i ser una idea molt simple, el fet que torni a aparèixer al tercer moviment ens fa pensar en una forma cíclica. Coincidència o voluntat de l'autor? Aquesta idea cíclica a partir de motius apareix també a la Didone, per tant no seria estrany que Clementi, ja de forma molt prematura, tingués una visió global dels diferents moviments i per tant de la unitat de l'obra.
Si el primer moviment era essencialment una construcció basada en el motiu, el segon i el tercer són molt més temàtics. El Finale molto allegro, presenta un tema melòdic acompanyat d'una rèplica contrapuntística, a l'estil de l'antiga sonata italiana. L'exposició és força llarga (130 compassos) i presenta tres zones tonals diferents: sol menor, si bemoll major i re menor. En la segona apareix el motiu inicial del primer moviment, del qual en farà un ús reiterat durant aquesta secció, combinat amb una nova idea temàtica i expressiva en octaves. Els contrasts són bruscs i temperamentals i porten a un tema fortíssim a partir del compàs 96 que prefigura el caràcter de l'Appassionata de Beethoven. El desenvolupament, llarg com en totes les grans sonates de Clementi, fa servir les octaves i les terceres i desenvolupa especialment el tema B de l'exposició. Es mou entre les tonalitats de mi bemoll major, si bemoll i la bemoll, amb moments d'harmonia cromàtica que porten a una sexta augmentada de mi bemoll (compàs 191) que es transforma de manera genial en la dominant de mi menor a través d'una enharmonització (figura 5). Hi ha un canvi a aquesta tonalitat en el qual apareix un cànon amb una gran contenció emocional que, amb un joc cromàtic ens portarà cap a la reexposició en sol menor. A partir d'aquí, els elements temàtics són similars a l'exposició i el final és  brusc i expeditiu.
Figura 5 (Joan Josep Gutiérrez)

Estem, sens dubte, davant d'una sonata important, molt agitada emocionalment i construïda amb una excepcional intel·ligència i, indubtablement, amb un pensament orquestral. La interpretació que va fer la pianista va respondre completament a les exigències de l'obra: impecable tècnicament i generosa en la seva expressió musical. Segons suggereix ella mateixa, aquesta sonata es correspon a les convulsions revolucionàries del moment i a les quals Clementi no era aliè.

La segona obra interpretada va ser Within a Mile of Edinburg, una cançó escocesa amb variacions del compositor Jan Ladislav Dussek (1760-1812). Dussek, nascut a Bohemia, va ser un pianista compositor molt reconegut que va viure a Rússia, Alemanya, França i, en esclatar la revolució francesa, es va instal·lar a Londres, on va tractar amb Clementi. També va tenir amistat amb el constructor de pianos Broadwood, a qui va demanar ampliar la tessitura del teclat del piano i va intervenir en la tria de l'instrument d'aquesta marca que arribaria a Beethoven i sobre el qual aquest compositor va escriure la sonata Hammerklavier. Associat amb l'empresa de Domenico Corri, es va casar amb la seva filla, nascuda a Edinburg. Això explicaria la tria d'aquesta cançó, extremadament popular a la regió, per escriure les variacions. És una obra menor dins de la gran producció del compositor, però és plena d'encant i d'un pianisme al servei de la melodia.

John Field (1782-1837) va ser alumne de Clementi des dels 11 anys. El va acompanyar en el seu viatge per Europa a partir del 1802 i es va instal·lar a Rússia representant l'empresa de pianos Clementi & Co. Allà va tenir un gran èxit com a pianista i com a professor de piano. Glinka va rebre algunes classes seves. Field va deixar força obres pianístiques, entre les quals set concerts per a piano i orquestra de grans dimensions rarament interpretats. És conegut sobretot pels seus Nocturns, gènere que tan hauria influït en Chopin. El nocturn és una peça melòdica, habitualment acompanyada amb harmonies arpegiades, expressiva i de caràcter evocatiu o introspectiu. Podem trobar antecedents en alguns moviments d'obres de Mozart, però també en la Sonata en La major, Op 2 núm. 4 de Clementi, que podria ben bé haver estat un model per al jove Field. El Nocturn en Si bemoll major de 1810 interpretat en aquest recital és un exemple típic d'aquesta forma. Situat al centre del programa, va servir per relaxar l'estil més aviat vivaç de tot el repertori.

Johann Baptist Cramer (1771-1858) va néixer a Manheim (Alemanya) però es va instal·lar a Londres des de nen. Del 1782 al 1784 va estudiar piano amb Clementi i aviat es va convertir en un virtuós, molt apreciat per Beethoven. Cramer va escriure moltes sonates, estudis i concerts, així com nombroses obres miscel·lànies per a piano. En aquest concert vam poder escoltar una d'aquestes composicions. Es tracta de Le petit rien, romance variée, una cançó amb tres variacions i coda que utilitza diferents figuracions ornamentals sense variar pràcticament l'harmonia.

Després d'aquesta incursió en obres diverses, el recital va continuar amb una altra sonata de Clementi, la Sonata en do major, op. 37 núm. 1, publicada el 1798. És uns anys posterior a la de sol menor però té un estil més clàssic i és una mica més breu. No s'ha de confondre amb les conegudes Sonatines editades per Peters amb el mateix número d'opus, que són versions per a piano sol dels trios Op. 4. El primer moviment, Allegro di molto, comença amb dues frases quadrades de vuit compassos amb cadència sobre la dominant a la primera i sobre la tònica la segona. El tema està majoritàriament acompanyat d'un pedal de tònica i de dominant a cada quatre compassos, amb un ritme d'octaves trencades (murky bass). Un pont de catorze compassos condueix al tema B, en sol major (compàs 33). Aquest tema comença amb una escala anacrúsica ascendent i presenta també una nova frase de vuit compassos i la seva repetició a l'octava superior, amb una idea rítmica més moguda (valors amb puntet) però amb expressió. Un segon tema de vuit compassos apareix a continuació (compàs 51), sense abandonar la tonalitat de sol. Aquest tema incorpora algun element del tema A, en concret l'acompanyament de pedal harmònic. Es torna a repetir amb algunes variants i, en els dos casos, fa una cadència sobre la subdominant. Finalment, amb un passatge de tresets acompanyat per un baix cromàtic en octaves, s'arriba a un 6/4 cadencial, dominant i tònica. Una coda d'onze compassos sobre el pedal de tònica (sol major) tanca l'exposició. 
Tot el llarg desenvolupament (72 compassos) és un joc de diàleg, rèpliques i contrarèpliques de motius temàtics derivats de l'exposició, amb canvis sobtats entre aguts i greus, acompanyaments d'acords desplegats en tresets o en corxeres, apoggiatures burletes, passatges d'octaves "seriosos"... indubtablement no hi falta sentit de l'humor. La reexposició repren les idees de l'exposició amb la clàssica reformulació tonal, temes A i B en el to principal (do major).
El segon moviment és un breu Adagio sostenuto en forma de lied ternari en la tonalitat de fa major. Té un caràcter cantabile amb una melodia inspirada i plena de valors ornamentals. Es troba a faltar més extensió formal, com si el compositor hagués apuntat les seves idees però no hagués tingut temps de desenvolupar-les.
El Finale-Vivace, torna a presentar-se amb l’entusiasme i animació que exhibia el primer moviment. Es tracta d'una forma de rondó plena d'idees temàtiques i rítmiques. Les paraules de Marina Rodríguez expliquen clarament el sentit de l'obra: "[...] Es va publicar el 1798, el mateix any que començava a ser editor i fabricant de pianos. En una carta al seu germà (Clementi) li comenta que està tot el dia del matí a la nit enfeinat. El tercer moviment és ple d'energia i ritmes com de ball, fins i tot alguns s'assemblen una mica als de la música espanyola, no seria estrany que s'hi inspirés ja que va conèixer músics espanyols, recollia música tradicional de diferents països i a més, també era admirador de Scarlatti." Aquest darrer moviment està carregat d'efervescència i virtuosisme.

Joan Josep Gutiérrez










"Souvent à son meilleur quand il travaille en mineur, Clementi, dans sa Sonate en sol mineur op. 34 no 2 (l’une de ses plus belles), transforme des styles sans grand lien apparent en un tout cohérent, lourd de puissance expressive. L’ouverture Largo e sostenuto, avec son distinctif thème à trois coups, se change en fugato chromatique d’une dissonance caustique, dont le sujet devient le premier matériau de l’Allegro con fuoco suivant. Anticipant le stratagème des sonates beethovéniennes op. 13 («Pathétique») et op. 31 no 2 («Tempête»), le retour du Largo à l’entrée de la réexposition confirme qu’il est plus intégral qu’une introduction lente ordinaire. Tout au long de ce mouvement pressant et impétueux, une écriture contrapuntique informelle, entendue d’abord dans le Largo, se mêle à des figurations claviéristiques idiomatiques et profondément modernes. Le deuxième mouvement entre comme une douce mélodie de barcarolle accompagnée par un innocent irritant en notes pointées qui devient par la suite un thème secondaire ouvertement tout sauf doux. L’œuvre s’achève sur un mouvement de «sonate-allegro» battant, très resserré, qui affirme le ton sérieux—quand ce n’est pas désespéré—de l’ensemble. Une première écriture polyphonique informelle rappelle la texture du mouvement inaugural et, avec l’arrivée du second thème, on entend une référence explicite aux trois coups qui ouvraient le Largo initial. Cette œuvre remarquable, parue en 1795, soutient sans peine la comparaison avec les Sonates op. 2 des débuts de Beethoven, publiées la même année."

extrait des notes rédigées par Leon Plantinga © 2010
Français: Hypérion


dilluns, 13 d’agost del 2018

Veus de fusta i cristall



El passat dissabte 11 d'agost, es va presentar al Festival de Música del Maresme, a l'Ermita de la Cisa (Premià de Dalt), el recital Veus de fusta i cristall, interpretat per Montserrat Gascón, flauta de vidre, i Marina Rodríguez Brià, piano de taula. Aquest recital, que ja s'havia estrenat anteriorment al Festival Tiana Antica, congrega dos instruments de la primera meitat del segle XIX a les mans de dues excel·lents intèrprets expertes en aquest repertori. I és que la fortuna va procurar que elles dues es trobessin en el lloc i en el moment adequat, coincidint en recerques personals relacionades amb el seu propi instrument. Això ens regala el privilegi de poder escoltar música en uns instruments originals de l'època, un piano de 175 anys i una flauta de 195.

Montserrat Gascón toca amb una flauta de vidre i argent de cinc claus construïda per Claude Laurent (1774-1849) a París l'any 1823. La seva tesi doctoral tracta sobre la recerca d'aquest instrument i del seu constructor. A tall d'anècdota, entre molts descobriments, Montserrat Gascón ha pogut determinar que una flauta de vidre exposada al museu de música de Berlín va pertànyer a Meyerbeer. Gràcies a això, el museu ha pogut trobar i documentar l'origen d'aquest instrument, fins llavors d'origen desconegut.

Marina Rodríguez Brià és estudiosa i experta en Muzio Clementi (1752-1832). Entre les seves recerques tenia l'interès de poder interpretar obres d'aquest autor en un piano que l'acostés a la seva època. Així, va adquirir i va fer restaurar un Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1843. Aquest instrument surt de la fàbrica que Clementi va liderar durant més de trenta anys i que van continuar els seus socis i amics, els germans Collard, que van mantenir el nom de Clementi a l'etiqueta durant dues dècades més tard de la seva mort. Aquest model manté les característiques dels darrers pianos de taula fabricats en vida de Clementi, malgrat que als anys quaranta ja hi havia instruments més evolucionats.

El punt de partida del repertori d'aquest concert és precisament allò que uneix aquests dos instruments. Un seguit de coincidències conflueixen en el temps i en l'espai i fa que totes les obres tinguin alguna relació més o menys directa amb Clementi. És coneguda l'amistat i el vincle d'aquest compositor amb Beethoven, de qui va editar moltes obres en exclusiva a Londres. Les Variacions sobre una cançó popular russa, opus 107, n 7 formen part d'un conjunt de temes variats de diferents països per a piano amb acompanyament de flauta o de violí, que inclouen també l'opus 105, i que coincideixen temporalment amb la Sonata opus 106, Hammerklavier, amb la qual, però, tenen una gran distància conceptual. Les variacions, obres senzilles però subtils, tenen a veure amb un interès de molts compositors per la música popular. Una faceta poc coneguda de Clementi és que també havia mostrat el seu interès per aquesta música. A tall d'exemple, i seguint amb temes d'origen rus, la pianista va interpretar sis harmonitzacions d'Àries russes per a piano i, a la segona part, dues Monferrines, peces inspirades en danses típiques del Piamonte.

El significat de l'Impromptu per a flauta sola de Drouet en aquest programa no és difícil d'explicar. Louis Drouet, un brillant intèrpret, tocava amb una flauta de vidre de Claude Laurent, obsequi de Napoleó Bonaparte. En  la vetllada en què va rebre la flauta de les mans de l'emperador, hi era present Dussek, amic de Clementi i gran pianista de l'escola londinenca, de qui també vàrem poder escoltar una Sonata. Drouet, a més, feia duo amb Mendelssohn, qui, al seu torn, era alumne d'un deixeble de Clementi, Ludwig Berger. Mendelssohn havia estat assidu visitant de la casa de Clementi a Londres quan l'ocupava el seu secretari i amic, William Horsley. Dues de les romances sense paraules interpretades en el programa havien estat dedicades a una de les filles de Horsley.



La proposta de Gascón i Rodríguez de començar amb la Sicilienne de Maria Theresia von Paradis respon, segons elles, a la voluntat de seduir sobtadament al públic amb la sonoritat singular d'aquests instruments. La bellesa d'aquesta  melodia, exquisidament interpretada per les concertistes, capta immediatament l'atenció i situa l'oïda en la nova dimensió sonora que es mantindrà al llarg de tot el concert. La flauta té un so pur, tal vegada més pròxim a la flauta moderna que al traverso, i el piano es troba a mig camí entre la sonoritat de la corda i de la fusta. En tractar-se d'un piano destinat a l'ús domèstic, el volum de l'instrument en cap moment supera el de la flauta. 


L'Ermita de la Cisa es va omplir completament i el públic va seguir amb molt interès el recital que, a més, anava acompanyat de breus explicacions per part de les artistes. Un concert molt atractiu que proposa novetats, interpel·la l’oient i planteja moltes qüestions sobre el repertori inhabitual.




Veus de fusta i cristall




Versión en español