L’ORQUESTRA SIMFÒNICA JULIÀ CARBONELL DE LES TERRES DE
LLEIDA INTERPRETARÀ UNA SIMFONIA DE MUZIO CLEMENTI
El diumenge 28 de novembre,
l’OJC, sota el títol “La 5a simfonia de Beethoven amb Giulio Marazia” presenta
un programa que inclou l’obertura del Barber de Sevilla de Rossini, la 2a
simfonia de Clementi i la 5a de Beethoven. És una ocasió poc habitual per poder
gaudir de la música simfònica de Clementi, tan poc coneguda al nostre país.
Poca cosa cal dir sobre les dues obres tan conegudes del programa, però sí cal
posar èmfasi en la composició de Clementi i en el seu context.
La fama de Muzio Clementi (1752-1832)
es deguda especialment a la seva aportació al piano i, en especial, a l’obra
més relacionada amb el món didàctic que encara avui és viu als conservatoris i
escoles de música. Els darrers anys, afortunadament, la recerca musicològica i
artística ha posat en evidència que la seva obra musical, no només va més enllà
d’aquest àmbit on se l’havia situat, sinó que es tracta d’una obra d’extraordinària
qualitat que s’avança en molts aspectes a la música del seu temps.
Un dels aspectes més
sorprenents és que Clementi va ser un gran simfonista. El seu interès cap a la
música instrumental i orquestral el va ocupar tota la seva vida. Cal tenir en
compte que, ja des de molt jove, a més del piano va tenir sempre contacte amb
la direcció d’orquestra.
Hi ha dos períodes en què
Clementi es consagra més intensament a la composició orquestral. El primer es
situa entre 1784 i 1795, del qual ens han arribat les dues simfonies opus 18.
El segon abastaria aproximadament els anys 1813 a 1824, període del qual hi ha força
referències a la premsa.
El cert és que d’un nombre
indeterminat de simfonies, segurament força superior al que coneixem, només ens
han arribat les citades opus 18, publicades el 1787 per Longman & Broderip,
i quatre sense número d’opus (WO 32-35), numerades de la primera a la quarta.
També ha arribat una obertura i un minuet pastoral, aquest últim probablement
pertanyent a alguna de les simfonies perdudes. Tota aquesta obra orquestral, així
com els concerts per a piano, no va ser impresa i s’ha perdut. Els treball d’Alfredo
Casella i posteriorment de Pietro Spada han permès recuperar i reconstruir les
quatre simfonies sense opus. Aquestes obres mostren un Clementi molt madur,
capaç d’escriure una obra sòlida formalment, amb una rica instrumentació, riquesa
melòdica i amb una expressió que apunta cap als simfonistes romàntics.
La relació de Clementi amb
Beethoven és un dels capítols més interessants. Beethoven admirava les seves
sonates, que tenia sempre a mà i feia estudiar als seus propis alumnes. En algunes
de les primeres sonates del compositor de Bonn es pot apreciar directament la
influència tècnica i formal de Clementi. Fins i tot, el quart moviment de la
simfonia Eroica (1803) utilitza un tema derivat del tercer moviment de la Sonata op.
13 n. 3 de Clementi (1784). Entre ambdós compositors es va establir una relació
de mutu respecte. La crítica de l’època els equiparava com a compositors de
primera classe. Des de 1807 Clementi va ser editor de Beethoven a Londres i va
publicar les primeres edicions d’algunes de les seves obres més importants.
Així mateix, com a membre fundador de la Philharmonic Society de Londres,
Clementi va dirigir moltes simfonies i obertures de Beethoven, entre les quals
destaca l’estrena a Anglaterra de la 5a simfonia (1816).
Rossini apareix als programes
de la Philharmonic Society a partir de 1817. El 21 d’abril de 1823, els dos
compositors apareixen junts en un programa en què Clementi dirigeix una
simfonia pròpia. Rossini tenia un gran respecte per Clementi i segons diuen, quan
algú nomenava el seu nom, Rossini feia una genuflexió i corria al piano per tocar
un tema de Clementi.
Simfonia
número 2 en Re major, WO 33
Adagio-Allegro
Larghetto
Cantabile
Minuetto-Trio
(Allegretto)
Finale
(presto)
Com les altres simfonies, comença
amb una curta introducció lenta que de seguida mostra l’habilitat expressiva de
Clementi en l’ús de l’harmonia. Els temes de l’Allegro són alegres i
dinàmics i, com és habitual en Clementi, amb un tractament contrapuntístic molt
treballat en la part del desenvolupament. El segon moviment, també en forma de
sonata, té melodies inspirades i atractives intervencions dels instruments de
fusta. El tercer moviment és un minuet i trio amb caràcter d’scherzo. El tema
principal del trio, presentat per les fustes, és el mateix de la Monferrina per
a piano en sol M, op. 49 n.1, una elegant melodia d’estil italià. El Presto
final és un dels moviments indiscutibles de totes les seves simfonies. Els
temes sincopats que es mantenen al llarg del moviment, juntament amb les
conduccions harmòniques i els clímax instrumentals fan que aquesta obra sigui
un referent, comparable a les millors obres de Beethoven.
©Joan Josep Gutiérrez
Per saber-ne més:
La relació entre Beethoven i Clementi, un capítol poc conegut.
Beethoven i el focus musical de Londres.
