Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Josep Gutiérrez. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Josep Gutiérrez. Mostrar tots els missatges

diumenge, 6 de juliol del 2025

Ressonàncies del temps. El piano Érard de la Fundació, en diàleg



El dijous 26 de juny va cloure el cicle de concerts Ressonàncies del temps. El piano Érard de la Fundació, en diàleg, organitzat per l’Associació Muzio Clementi de Barcelona i la Fundació Julio Muñoz Ramonet. Aquest cicle ha servit per presentar la restauració del piano Érard de la mateixa Fundació, impulsada per la nostra Associació i realitzada pel mestre pianer Jaume Barmona.

Cada concert va estar precedit de breus conferències que situaven i posaven en relleu diferents aspectes relacionats amb l’instrument, el repertori o el palauet on es troba el piano.

El primer recital, Presentació del piano Érard de la Fundació Julio Muñoz Ramonet, va ser a càrrec de la pianista Marina Rodríguez Brià, membre de l’AMCB i estudiosa del piano a Barcelona. Va oferir un programa constituït per obres de Muzio Clementi, Felip Pedrell, Matilde Escalas i Erik Satie. La seva àgil presentació de les obres i la seva magnífica interpretació van captivar i emocionar el públic. La conferència inicial va anar a càrrec de Joan Josep Gutiérrez, vicepresident de l’Associació, que va parlar del piano Érard i de la seva història.

El pianista Emili Brugalla va oferir el segon concert, Sons de Barcelona: El Piano Érard en diàleg amb la ciutat, que va estar constituït per obres de Granados i de Mompou, brillantment interpretades. La musicòloga Imma Cuscó va introduir la sessió amb una conferència ben elaborada en què relacionava l’instrument i el repertori amb els sons de la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX.

El darrer recital, Virtuosisme i Poètica: Liszt, Chopin i Mendelssohn al Piano Érard, va anar a càrrec de la pianista Ester Lecha, que va oferir un repertori de pianisme romàntic amb obres de Mendelssohn, Chopin i Liszt, precedit d’un Preludi i Fuga del Clave ben temperat de J. S. Bach, tot interpretat amb una gran tècnica i musicalitat. Lecha va introduir les obres lligant el sentit del programa. La xerrada inicial la va protagonitzar la historiadora de l’art Mireia Freixa, que va parlar dels pianos a les cases i va captar l’interès del públic amb la seva naturalitat.

En els tres actes es va omplir completament la bella sala del piano, un espai íntim d’una casa que està a l’espera una imminent reforma que la obrirà definitivament a la ciutadania. El primer pas, però, ja s’ha produït amb la recuperació del gran piano de 1882. Barcelona compta a partir d’ara amb un nou i magnífic instrument històric.

Marina Rodríguez Brià

Emili Brugalla


Ester Lecha


Saló del piano



  

Piano Érard
 



  












dissabte, 22 de febrer del 2025

CONFERÈNCIA: Muzio Clementi, el pare de la música moderna per a pianoforte


A la làpida de Muzio Clementi, enterrat al claustre de l'Abadia de Westminster a Londres, hi ha la inscripció: “Muzio Clementi, anomenat el Pare del pianoforte, la seva fama com a músic i com a compositor, reconegut  a tota Europa, li va procurar l’honor d’un enterrament públic en aquest claustre. Nascut a Roma el 1752, mort a Evesham el 1832.” 

Ser enterrat a Westminster suposava un gran honor i reconeixement a les persones que s'havien significat per la seva aportació a la cultura i a l'honor d'Anglaterra. Però aquest epítet és incomplet. Clementi era conegut en vida com a "pare de la música moderna per a pianoforte", com apareix ja a la revista musical The Quarterly Musical Magazine & Review l'any 1822.

En la conferència, que vaig oferir el 14 de febrer a l'Aula magna del Conservatori de Sant Cugat, faig un breu passeig per la vida de Clementi i reviso aquesta qüestió amb alguns exemples musicals que expliquen el significat d'aquesta afirmació.







divendres, 21 de febrer del 2025

Entrevista a ràdio Sant Cugat

El passat 7 de febrer es va emetre una entrevista sobre l'exposició i activitats paral·leles sobre Muzio Clementi que presntem al Conservatori de Sant Cugat.


A la mateixa entrevista vàrem coïncidir feliçment amb el Ionas Mercadal, un jove clarinetista virtuós, a qui havia tingut com alumne de piano fa uns anys quan era alumne del conservatori i que el dia 14 debutava al Teatre-Auditori amb el segon Concert per a clarinet i orquestra de Weber, acompanyat per l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat.

El podcast complet el podeu recuperar aquí:

https://www.cugat.cat/programes/favescomptades (divendres 07 feb, 11:00)


diumenge, 22 de desembre del 2024

PANORAMA DE LA MÚSICA ESPANYOLA

Més enllà de la visió estereotipada que alguns poden tenir de la música espanyola, la realitat és que hi ha una gran riquesa provinent de la barreja de les cultures que han coexistit i s'han succeït a la península ibèrica al llarg de la història, fet especialment rellevant per la seva situació geogràfica. En aquest article oferim una panoràmica general que dona algunes claus i mostra algunes d'aquestes característiques.

Más allá de la visión estereotipada que algunos pueden tener de la música española, la realidad es que existe una gran riqueza proveniente de la mezcla de las culturas que han coexistido y se han sucedido en la península ibérica a lo largo de la historia, hecho especialmente relevante por su situación geográfica. En este artículo ofrecemos una panorámica general que da algunas claves y muestra algunas de estas características.



BREVE PANORAMA DE LA MÚSICA EN ESPAÑA

Joan Josep Gutiérrez 

31/12/2017

INTRODUCCIÓN

La península ibérica se encuentra al sur-oeste del continente europeo. Su situación alejada del centro de Europa, pero abierta al océano Atlántico, le confiere características culturalmente diferenciadas.

El primer gran asentamiento cultural tuvo lugar con los íberos, en pleno neolítico, más de 6 siglos antes de Cristo. La llegada de los celtas, que se mezclaron con los íberos, dio lugar al pueblo celtíbero. Asentamientos fenicios y griegos, procedentes del este del mediterráneo, aportaron elementos culturales e intercambio de mercancías. Los cartagineses del norte de África y luego los romanos, que ocuparon la península a partir del siglo III a.C. trajeron la organización política y las infraestructuras, como carreteras, acueductos, puentes y ciudades organizadas. La entrada de los pueblos germánicos (visigodos) y el cristianismo substituyeron la cultura romana hasta la invasión de los musulmanes en el siglo VIII. Esta cultura dominó casi toda la península hasta el siglo XV, coincidiendo con el descubrimiento de América y con la recuperación de la cultura cristiana.

Este panorama, dibujado a grandes rasgos y dejando de lado gran cantidad de influencias culturales de menor dimensión, sea por la duración o per una localización más restringida, ponen en evidencia la gran mezcla de culturas que componen lo que hoy se denomina España y, por lo tanto, la diversidad de los orígenes musicales.

MÚSICA ESPAÑOLA

La música española es conocida en el mundo especialmente a partir de algunos estereotipos.

Los grandes momentos de la música española se corresponden especialmente al Renacimiento (1450-1600) y a finales del siglo XIX y siglo XX. Es a finales del siglo XIX, en pleno auge de los nacionalismos, cuando se identifica el concepto de música española con los estilos musicales originarios de Andalucía y especialmente del flamenco. 


Lo cierto es que la música española es el resultado de muchas influencias, algunas de las cuales se pierden en la noche de los tiempos. Aún hoy, se distinguen elementos vivos de la música celta, especialmente en el norte de España, cuyo resto organológico viene representado por la gaita, presente también en Francia o Escocia.

La situación geográfica de la península ibérica la aparta un poco de las influencias continentales y la proyecta, desde el Renacimiento, hacia el continente americano, donde España impone su cultura a partir del siglo XV. Pero al mismo tiempo, esta cultura española se mezcla con las culturas indígenas americanas y de los esclavos africanos y regresa enriquecida con nuevos elementos que se pueden percibir tanto en la música popular como en la música clásica.

Durante el Renacimiento (S. XVI), bajo los reinados Carlos I y Felipe II, la música tiene una gran relación con los Países Bajos, debido a que estos reyes lo son también de Flandes y de muchos otros países anglosajones y mediterráneos. Antonio de Cabezón (1510-1566), organista de Felipe II, conocido como “el Bach español”, escribe numerosos Tientos (fugas) y Diferencias y Glosas (variaciones).

Un poco anterior, Mateo Flecha el Viejo (1481-1553) es conocido por sus Villancicos (tipo de canción) y Ensaladas, composiciones polifónicas profanas destinadas a la diversión de los cortesanos, donde mezcla el castellano, catalán, italiano, francés o latín.

El gran dominio político del catolicismo en España también tiene mucho que ver con el desarrollo musical. Las relaciones de muchos músicos con Roma, donde se forman o ejercen activamente, hace que se establezca un gran intercambio estilístico, como ocurre en las composiciones de Tomás Luis de Victoria, uno de los gigantes de la polifonía vocal española.

El gran desarrollo de la música instrumental de este período, además del órgano, se produce en el arpa y en la vihuela, con Luis de Milán (c.1500-1561), Alonso de Mudarra (1510-1580), Luis de Narváez (c.1500-1561) y Miguel de Fuenllana (c. 1500-1579), entre otros. Esta tradición vihuelística pasará posteriormente a la guitarra que, a partir del siglo XVIII y XIX tomará el relevo con compositores como Federico Moretti (1769-1839) y Fernando Sor (1778-1839).

En el período del barroco musical (siglos XVII-XVIII) algunas danzas de origen ibérico fueron exportadas a Europa e incorporadas a la Suite, como la Zarabanda, la Folia y el Fandango. Todas ellas son piezas basadas en un bajo obstinado sobre el cual se escribe o se improvisa una melodía. También durante este período se desarrolla la Tonadilla de contenido muy españolista frente a otras expresiones musicales de influencia extranjera. La Tonadilla, canción popular de carácter picaresco, tendrá su eco en el Cuplé del siglo XX.

Por otra parte, muchas danzas de origen popular, como la Seguidilla y el Bolero, gozaron de gran popularidad en el siglo XVIII y, con la influencia del ballet clásico, dieron lugar a la Escuela bolera. La escuela bolera se caracteriza por su gracia, por su complejo movimiento de brazos y también por la inclusión de las castañuelas virtuosas. La mezcla con el flamenco y la aportación todavía hoy en día de otras influencias, da origen a lo que comúnmente se conoce como Danza española.


La música de tecla tiene importantes compositores en el siglo XVIII con Vicente Rodríguez Montllor (1690-1760), Antonio Soler (1729-1783), Félix Máximo López (1742-1821). La influencia del napolitano Domenico Scarlatti (1685-1757), que residió en España a partir de 1733 como maestro de música de Bárbara de Braganza se hace patente en muchos compositores españoles posteriores, pero también europeos, como Muzio Clementi. Scarlatti plasmó en sus sonatas una gran inspiración de la música popular española, como el uso del modo frigio o ritmos de danza típicos de la época.

La mayoría de sonatas para tecla de Soler están concebidas para el clavecín, unas pocas para el órgano y en algunas del último periodo parece que el compositor tuvo en cuenta las posibilidades del piano. La falta de diferencias estilísticas entre la música organística y la música para clave era algo habitual en el siglo anterior a Soler. A Soler le gustaba practicar el “ostinato” y utilizar danzas españolas como el fandango o el bolero en sus piezas.

De niño estudió música durante diez años en el Monasterio de Montserrat, cerca de Barcelona. Después fue monje en el Monasterio del Escorial, en Madrid donde ejerció de músico y profesor de la casa real.  


La Zarzuela

La zarzuela es un género de teatro musical cuyo origen se remonta al siglo XVII con los dramaturgos Lope de Vega y Calderón de la Barca. Este último utiliza por primera vez el nombre de zarzuela para designar una obra suya titulada El golfo de las sirenas. El término zarzuela hace referencia al Palacio Real de la Zarzuela, donde se iniciaron este tipo de representaciones. En el siglo XVIII, con la dinastía de los Borbones, se puso de moda la ópera italiana que influyó estilísticamente en la zarzuela.

El auge de este género llegó en el siglo XIX, a partir de 1839, con músicos como Francisco Barbieri y Emilio Arrieta. A mediados del siglo se distingue entre género chico, (zarzuelas de un solo acto) y género grande (zarzuelas de dos, tres o más actos). Se adoptan temas costumbristas, populares, cómicos y bailes españoles. Algunos músicos respetados de esta época son Emilio Arrieta, Federico Chueca, Fernández Caballero, Tomás Bretón y Ruperto Chapí. En el siglo XX, hasta la guerra civil de 1936, en un intento de elevar la zarzuela al nivel de la ópera, se escribieron las obras más elaboradas, con compositores como Amadeo Vives, Francisco Alonso, José Padilla, Pablo Sorozábal o Federico Moreno Torroba entre otros.

INFLUENCIAS ESTÉTICAS DE FINALES DEL SIGLO XIX

A partir de la segunda mitad del siglo XIX aparece una figura capital en la música española. Se trata del músico catalán Felip Pedrell (1841-1922). Fue el primer etnomusicólogo que estudió de forma sistemática la música tradicional o folclórica española. Fue compositor y maestro de los músicos más representativos del período nacionalista, como Isaac AlbénizEnrique GranadosManuel de Falla, entre otros. El estilo de estos compositores se transmitiría luego a Joaquín Turina, Joaquín Rodrigo, Oscar Esplà y muchos otros compositores del siglo XX representativos de lo que se conoce internacionalmente como música española, basada en el folclorismo, muy especialmente en el andalucismo, pero también con un fundamento europeísta muy profundo.

La música de Wagner tuvo mucha influencia en el área de Cataluña. Sus óperas se estrenaron muy pronto en Barcelona y sus libretos fueron traducidos y publicados en catalán. El mismo Pedrell, Anselm Clavé (promotor del movimiento social de los coros de obreros), Lluís Millet (fundador del Orfeó Català y del Palau de la Música Catalana), hasta llegar a Pau Casals (renovador del arte del violoncelo), fueron compositores que reflejaron el wagnerianismo en sus obras.

Por otro lado, el impresionismo francés también influyó grandemente en los compositores catalanes. Frederic Mompou (1893-1997) fue un compositor dedicado casi exclusivamente al piano. Sus obras, de carácter intimista, a menudo inspiradas en el folclore catalán, buscan la esencia de "una música que sea la voz del silencio", “la música menos compuesta del mundo” según sus propias palabras.  

A su vez, compositores franceses y muchos artistas del cambio de siglo, como Debussy o Ravel, también se inspiraron en el “orientalismo”, vieron en la música andaluza el modelo de música española que plasmaron en obras como “La puerta del vino”, “La Soirée dans Grenade”, “Rapsodia española” o “Tzigane”, por ejemplo.

EL SIGLO XX

Las nuevas corrientes estéticas iniciadas a partir del dodecafonismo con Arnold Schoenberg y la inclusión de distintas fuentes musicales provenientes de todas las culturas marcan la música del siglo XX con una continua búsqueda de nuevas expresiones. El resultado de ello es, por un lado, el gran intelectualismo de la composición musical y, por otro, la vuelta a lenguajes de directo contenido emocional. Esta dicotomía nos llevaría a comparar la complejidad de una obra como, por ejemplo, Estructuras para dos pianos de Pierre Boulez con la simplicidad de Elpiano de Michael Nyman.

Estas tendencias también afectan a la música española. El catalán Robert Gerhard (1896-1970), que inició sus estudios con Felip Pedrell, trabó amistad con Schoenberg y con los discípulos de la Segunda Escuela de Viena (Alban Berg y Anton Webern) e introdujo el dodecafonismo en Barcelona. Para darse cuenta de la internacionalización de la cultura musical antes de la guerra civil española, cabe señalar, por ejemplo, que el Concierto para violín de Berg tuvo su estreno mundial en esta ciudad.

¿A dónde se dirige la música en la actualidad? La facilidad mediática para intercambiar información parece que lleva a una uniformización de las estéticas. Sin embargo, estamos escuchando continuamente músicas originales y creativas, a partir de influencias y fusiones muy distintas, que rompen más que nunca la barrera entre lo “clásico” y lo “popular” y mezclan las últimas tecnologías con la simplicidad de instrumentos populares y de música de etnias casi desconocidas.

El resultado es imprevisible pero seguro que será interesante.

CONCLUSIÓN

Es muy difícil resumir cualquier tipo de cultura y de arte en pocas páginas.

En este breve texto se intenta dar una visión de lo que más ha influido en aquello que se ha dado a conocer como “música española”. Lo andaluz y el flamenco parece ser lo más llamativo y original, lo que le confiere este aire exótico, pero hay que tener en cuenta que incluso estos estilos son fruto de un gran mestizaje cultural al cual hay que añadir el resto de influencias provenientes del resto de culturas y civilizaciones que han pasado y se han asentado en la península ibérica y que, aun hoy en día, mantienen una gran diversidad, como ocurre con aquellas regiones que tienen una lengua propia. Hay muchas otras músicas en la península que no podemos estudiar dada la brevedad de este artículo pero que se pueden encontrar fácilmente gracias a las grabaciones existentes en internet. Además de los antiguos registros es interesante observar en artistas de las nuevas generaciones cómo la música y el baile se va transformando y fusionando con estilos varios


dijous, 17 d’octubre del 2024

Conferència: Muzio Clementi, el pare de la música moderna per a piano

 

El divendres 11 d'octubre es va obrir el cicle Con spirito que l'Associació Muzio Clementi de Barcelona organitza al Conservatori Municipal de Música de Barcelona.

El primer acte va consistir en una conferència meva sobre Clementi. En concret, partia de l'epitafi que hi ha sobre la seva tomba: Muzio Clementi, el pare del pianoforte. Aquesta frase és només una reducció, adaptada a l'espai de la làpida, de com era conegut en la seva vida: el pare de la música moderna per a pianoforte. Aquesta idea defineix molt millor el valor d'un compositor que, per diverses circumstàncies, no ha estat prou reconegut en la narrativa històrica.

Vaig obrir la conferència amb el fragment del vídeo d'una entrevista al gran pianista Wladimir Horowitz en la qual argumenta la importància de Clementi com a pioner del pianisme posterior, tant pel que fa a la seva tècnica com a la seva recerca d'una música que emana de l'instrument i s'avança en molts aspectes a l'esperit de Beethoven. Horowitz no només considera Clementi el pare de la música per a piano, sinó de la forma sonata, un altre aspecte que molts estudis posteriors redueixen a la mínima expressió. A partir d'aquí, amb breus apunts biogràfics, vaig presentar una petita selecció d'exemples musicals concrets que demostren aquestes afirmacions.

La conferència va ser molt ben rebuda per un públic nombrós que omplia l'Auditori Eduard Toldrà del conservatori.





dilluns, 8 de gener del 2024

Trencant motlles: un piano Clementi & Co de set octaves de 1812

Publicat el meu article Breaking moulds: a seven-octave Clementi & Co piano from 1812 a la Revista Catalana de Musicologia. 




RESUM

L’estandardització de l’extensió del teclat del piano a set octaves i tres tecles (88 tecles) comença l’últim terç del segle XIX. Aquest creixement, encara que imparable des de la invenció de Bartolomeo Cristofori a principis del segle xviii, va ser alhora progressiu i irregular. Els experiments es van succeir i s’amuntegaven en diàleg amb una societat àvida de consum musical, amb les demandes dels compositors i amb la competència i col·laboració entre els mateixos constructors que intentaven obrir-se camí en un mercat absolutament creixent. En el relat de la història, convé aturar-se a observar i analitzar aquells casos singulars que destaquen o s’allunyen de les línies generals. Amb això podem entendre diferents realitats i no acceptar com a bona una veritat única i repetida. En aquest article ens referirem a un exemplar de piano vertical de la firma Clementi & Co, trobat a Espanya, que s’avança a l’evolució habitualment acceptada dels límits del teclat a Anglaterra.

ABSTRACT 

The standardisation of the piano compass in seven octaves and three keys (88 keys) began in the last third of the 19th century. This growth, although unstoppable since Bartolomeo Cristofori’s invention at the beginning of the 18th century, was both progressive and irregular. The experiments followed one after the other and piled up in dialogue with a society avid for musical consumption, with the demands of composers, and with competition and collaboration between the builders themselves, who were trying to make their way in an absolutely growing market. In the narrative of history, it is advisable to stop to observe and analyse the special cases that stand out or apart from the mainstream. By doing this one may explore other facts and not automatically give credence to a single oftrepeated assertion. In this article we discuss an upright piano from Clementi & Co which is found in Spain and which stands ahead of the usually accepted evolution of the keyboard compass in England.

English full text:

https://revistes.iec.cat/index.php/RCMus/article/view/150721/148510


diumenge, 22 d’octubre del 2023

El primer recital del cicle "Con spirito"

 

Albert Mañosa i Rubèn Godina

El divendres 20 d'octubre va tenir lloc l'arrencada del cicle Con spirito que organitza l'Associació Muzio Clementi de Barcelona (AMCB) en col·laboració amb el Conservatori Municipal de Música de Barcelona. La intenció d’aquest cicle és presentar música de Clementi i de compositors anteriors, coetanis o posteriors relacionats amb ell en un piano sorgit de la factoria dels seus socis Collard & Collard.

Aquest primer concert va estar dedicat a Clementi i a Johann Sebastian Bach. Els intèrprets vans ser Ruben Godina i Albert Mañosa, dos joves pianistes que han estudiat als conservatoris de Barcelona i de Sant Cugat respectivament. Ambdós també estudien orgue. La primera part, a càrrec de Ruben Godina, va obrir el concert amb dues de les obres més famoses i més interpretades pels estudiants de piano des que Clementi les va publicar el 1797: les delicioses Sonatines en Do major Op. 36 núms. 1 i 3, una de les facetes pedagògiques del seu autor. A continuació va interpretar l'Allegro con spirito de la Sonata Op. 33 núm. 3, una obra derivada d'un concert per a piano i orquestra que conté tots els elements virtuosístics i formals propis del concert, inclosa una gran cadència. En Ruben, que ara està estudiant al Conservatori de La Haia, als Països Baixos, va fer una brillant actuació amb aquesta composició que mostra la vessant més enlluernadora de la tècnica que havia fet cèlebre Clementi com a pianista.

La segona part, a càrrec d'Albert Mañosa, mostrava una altra cara de l'estètica compositiva de Clementi. En concret, el seu domini de la tècnica del contrapunt que el relaciona amb J. S. Bach, l’altre autor de la sessió. La fuga Op. 44 núm. 18, del Gradus ad Parnassum i la Fantasia cromàtica i fuga de Bach, tocades una darrera de l’altra posen de manifest aquesta proximitat de Clementi amb l’estil del gran mestre d’Eisenach. Albert Mañosa va interpretar les obres amb gran seguretat i amb molta claredat en la complicada polifonia de les fugues. Per acabar, va interpretar la Sonata en Sol menor, Op. 7 núm. 3, una obra carregada d’emoció romàntica que finalitza amb un moviment impetuós que enllaça estilísticament i tècnica amb la sonata Op. 33 de la primera part.

El concert va finalitzar amb un bis compartit entre els dos intèrprets, el segon moviment del Duet Op. 6 núm. 1 per a piano a quatre mans de Clementi. El públic, que omplia completament la sala, va escoltar amb gran silenci i concentració i va mostrar la seva satisfacció per aquest concert amb grans aplaudiments.

Cal fer un esment en l’altre gran protagonista de la sessió: el piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847, restaurat per Jaume Barmona sota l’encàrrec de l’AMCB. Una restauració perfectament reeixida després de moltes dificultats. L’instrument va cridar l’atenció del públic per la seva bellesa mobiliària i va respondre i resistir tot el concert sense problemes. Vam poder gaudir d’una sonoritat particular, distinta dels pianos moderns, però molt cantable i bonica que els pianistes van saber utilitzar de forma efectiva en la seva interpretació.

El cicle continuarà els dos pròxims concerts amb la incorporació de música per a piano de Beethoven i de veu i piano de Clementi, Berger, Mendelssohn i Sor.




El programa:

Muzio Clementi (1752-1832)
Sonatina en Do Major, Op. 36. No. 1
Sonatina en Do Major, Op. 36. No. 3
Sonata quasi Concerto en Do Major, Op. 33 - No. 3 (1r moviment)
Rubén Godina, piano
 
Muzio Clementi
Introducció i fuga en Fa major, Op. 44 núm. 18 (Gradus ad Parnassum)
Johann Sebastian Bach (1685-1750)
Fantasia cromàtica i fuga en Re menor, BWV 903
Muzio Clementi
Sonata en Sol menor, Op. 7 núm. 3
Albert Mañosa, piano

Bis:
Muzio Clementi
Larghetto con moto del Duet Op. 6 núm 1
Rubén Godina i Albert Mañosa, piano a quatre mans



Joan Josep Gutiérrez, Jaume Barmona, Rubén Godina i Albert Mañosa




dijous, 19 d’octubre del 2023

Entrevista a Catalunya Música sobre el cicle Con spirito

"El cicle 'Con spirito' vol despertar l'interès dels alumnes del conservatori pels pianos d'època"




"Assaig general"  18/10/2023
Joan Josep Gutiérrez, vicepresident de l'Associació Muzio Clementi (AMC), ens ha presentat el cicle de concerts "Con spirito", programat conjuntament entre la seva entitat i el Conservatori Municipal de Música de Barcelona i que es farà en aquest centre educatiu. El cicle començarà aquest divendres, 20 octubre, i els intèrprets podran tocar un piano de cua Collard & Collard Late Clementi 1847 que l'AMC cedeix temporalment al conservatori.

divendres, 30 de juny del 2023

Comiat: Una ullada als meus 32 anys a l'EMMVA.

Amb motiu de la meva jubilació de l'Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels / Conservatori de Sant Cugat, faig un breu repàs a la meva relació amb aquest centre on he treballat trenta-dos anys.



El 1991 vaig trobar a la pàgina d’anuncis per paraules o classificats de La Vanguardia una convocatòria de l’ajuntament de Sant Cugat per cobrir una plaça de professor de piano al Conservatori Elemental de Música d’aquesta ciutat. Sí, anuncis per paraules, quina cosa més estranya, oi? Era una època en què no hi havia mòbils ni xarxes socials, gairebé ningú tenia ordinador personal i encara no s’havia instal·lat la xarxa d’internet. Malgrat que ara tenim tots aquests avenços tecnològics, era una època amb més tranquil·litat, més cohesió social, amb menys malalties mentals, més llibertat de pensament i menys pressió ideològica. Amb una perspectiva optimista del futur, Barcelona estava a punt de celebrar els seus Jocs Olímpics i alguns barcelonins preparàvem les maletes per abandonar la ciutat amb la previsió d’un encariment immediat dels lloguers que, vist ara, era una ganga.


Vaig preparar-me per accedir al concurs al qual, a banda de la documentació i currículum, calia presentar i defensar una memòria d’una proposta pedagògica, interpretar algunes obres al piano, fer una classe a un alumne i una entrevista amb el tribunal. A banda del director, en aquell moment en Jaume Abad, hi havia representants del professorat i de la Fundació Pública d'Ensenyament de l’ajuntament. Sant Cugat em va captivar per la seva tranquil·litat, netedat i la magnificència del seu Monestir. Dirigint-me des de l’estació a la Casa de Cultura pel carrer de Santa Maria, tenia el desig i la certesa de que treballaria aquí. I així va ser. Només un curs més tard, el conservatori es va traslladar al Centre Cultural i es va inaugurar amb la presència de la gran soprano Victòria dels Àngels, qui va cedir el seu nom gràcies a la iniciativa i les gestions del director que en aquell moment formava part del Quartet de Guitarres de Barcelona, juntament amb FrancescPareja, també professor del nostre centre. El Quartet de Guitarres, al qual s’integraria més tard el professor Jordi Paredes, va fer gires de concerts mundials amb la cantant. L’acte més important de la inauguració va ser el concert que van oferir a l’església del Monestir. Victòria dels Àngels va renunciar al seu catxet per tal que aquests diners es destinessin a l’adquisició del magnífic piano Yamaha C7 que encara presideix l’Aula Magna de l’escola. Així doncs, cada cop que algú toca aquest instrument hauria de saber que la nostra “patrona” ens observa indulgent amb la seva mirada inspiradora i angelical.

Recital d'inauguració de la nova Escola Muncipal de Música Victòria dels Àngels. 30 d'octubre de 1992.
Jaume Abad, Maite Forqué, Victòria dels Àngels, Francesc Pareja i Josep M. Mangado

L’any 1996, en Jaume Abad, que havia liderat tot el procés de construcció de l’edifici i començat els tràmits de la instauració de la nova llei d’educació, la LOGSE, va acabar el seu mandat i jo em vaig presentar per rellevar-lo. He de dir que en Jaume va ser un director magnífic i lluitador en un moment de canvi complex, però engrescador. Vaig estar setze anys en el càrrec i he d’agrair especialment al meu equip la seva gran col·laboració i honestedat. Vaig incorporar com a secretària acadèmica la Carme Terradellas, que va mantenir-se durant tots els períodes del meu mandat i va prosseguir posteriorment amb els següents equips directius. Els primers anys, el cap d’estudis va ser el professor Xavier Torns, que procedia de l’equip anterior, i posteriorment va ser substituït per Francesc Pareja. Aquests anys inicials van estar marcats especialment per la transició del Pla 66 a la completa implantació de la LOGSE, en què desapareixia el Conservatori del 66 i s’establia l’Escola de Música, perdent d’aquesta forma els estudis oficials.

L’altre gran projecte que vaig ajudar a promoure va ser l’impuls a la recerca i innovació pedagògica que va tenir el suport del Departament Didàctica de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les persones que van ser clau actuant com a enllaços entre les dues institucions eren l’entusiasta Mariona Martínez per l’escola i la Teresa Malagarriga per l’UAB. Altres persones del claustre s’hi van implicar a fons i jo mateix vaig fer el Màster de Musicologia i Educació Musical per adquirir més coneixements i capacitats. La nova metodologia basada en els principis del constructivisme social es va denominar REMIS (Recerca Educació Musical, Interacció Social) i va culminar el 2010 amb la publicació d’un llibre que va tenir força repercussió en el món educatiu. Aquests canvis no van ser fàcils perquè representaven un canvi de mentalitat en la manera tradicional d’ensenyar la música. Malgrat tot, el professorat es va anar adaptant i es van obrir bretxes al nou pensament, per altra banda indefugibles.

L’escola va anar creixent en nombre d’alumnes i de professors. Es van incorporar noves especialitats instrumentals i es va obrir l’Aula de cant. Amb la mort de Victòria dels Àngels el 2005, es va crear una Fundació per mantenir la seva memòria que va instal·lar la seu al nostre centre. Cal remarcar que Victòria dels Àngels va ser una de les sopranos més famoses del segle XX a nivell mundial. Els últims anys va viure al Passatge del Carme de Sant Cugat, darrera de l’estació dels FGC. Els hereus van regalar-nos el seu primer piano de cua, un Steck que fem servir a les classes de piano, mentre que seu segon piano, un magnífic Steinway triat pel famós pianista Gerald Moore, va romandre a l’escola fins que la Fundació va traslladar la seva seu a la Universitat de Barcelona.

La pèrdua total de l’oficialitat dels estudis de l’escola el 2001 va reanimar les reivindicacions per obtenir la categoria de conservatori de Grau Mitjà, però la manca d’espais era una raó “objectiva” per no aconseguir-ho (n’hi havia d’altres de caràcter polític que van dilatar el procés). Es va lluitar per l’ampliació de l’edifici. L’any 2003, alumnes del Nivell mitjà, equivalent al Grau, però sense oficialitat, van començar una recollida de firmes per demanar el Conservatori i van penjar una pancarta a la façana que va tenir efectes immediats. El centre estava a petar d’alumnes i finalment l’alcalde Lluís Recoder va admetre de paraula la construcció del nou edifici annex. Fins al 2007 no es van adjudicar les obres i un any més tard, la constructora va fer fallida, cosa que va obligar a atorgar l’obra a una nova constructora que s’hi va posar a treballar el 2009. Les obres s’anaven allargant i no va ser fins a finals del 2011 que van quedar enllestides. Amb la oficialitat aconseguida el mes de març de 2012, vaig donar per acabada la meva tasca i a final de curs vaig renunciar a la direcció, deixant el Conservatori a punt d’engegar. Havíem arribat al punt culminant de la crisi i començava una etapa de retallades, inseguretat i esforços que el claustre va haver de entomar per evitar mals majors. La direcció va ser assumida pel professor Carles Miró i després per l’actual Roger Roca, que torna a encarar els nous canvis educatius amb intel·ligència i decisió i a qui desitjo el major èxit en la seva tasca.


Aula de cant amb Maria Fernández                                Homenatge a Victòria dels Àngels. 2012

La direcció d’un centre és una feina molt complexa que requereix lideratge, visió de conjunt, diplomàcia, horaris indefinits i molta, molta, molta paciència. Mentre treballes en un assumpte administratiu, has de resoldre una queixa, un problema humà o un greuge amb conseqüències laborals i, ensems, donar classes, pensar en qüestions pedagògiques i planificar el futur mentre plantes cara o esquives les pressions polítiques i les crítiques sense fonament. Sense comptar amb els conflictes emocionals que condicionen les relacions en tots els estaments de la comunitat educativa, començant per l’alumnat, el veritable centre de l’educació.

D’això no en vaig ser prou conscient fins que vaig deixar el càrrec i vaig tornar exclusivament a l’aula on, malgrat que ensenyar és una tasca que absorbeix molta energia, vaig recuperar la pau i la relació més tranquil·la amb les persones. Treballar amb gent jove és regenerador, pot ser cansat, però té un gran retorn perquè estableixes vincles molt pròxims. Sovint, els alumnes t’obren el seu cor buscant alguna cosa més que el consell tècnic o musical. I la dificultat rau en trobar el punt just on has d’arribar. Pots sentir-te com un pare o, fins i tot, com un psicòleg (avui en dirien un coach), cosa per a la qual no estem formats més enllà del que ens proporciona la nostra pròpia experiència empírica, alimentada, això sí, per molts anys de relació amb una gran quantitat i varietat de persones. 

He acompanyat alumnes des dels seus set anys fins a la universitat. Els he vist créixer i canviar de prop, transformar-se en adolescents i en adults, a vegades de forma sorprenentment ràpida, amb les problemàtiques que acompanyen aquesta transició. He après molt d’ells i crec que també he sigut referència per a alguns, tan de bo positivament. No deixa de ser una connexió intergeneracional que ens beneficia a tots i, a més, treballem amb una matèria, la música, que requereix ordre, concentració, estudi i perseverança. I el més important: la capacitat d'escoltar, imprescindible per a un músic. Certament, els alumnes de música no son del tot “normals”, començant pel fet de la tria que fan les famílies per posar aquests estudis al seu abast. Els beneficis es veuen a la llarga en la majoria d’aquests nois i noies. Aquells que travessen l’equador, al voltant dels 12-14 anys, solen ser bons estudiants i augmenten considerablement la seva sensibilitat artística i la seva seguretat personal.

Amb aquest escrit he volgut presentar una visió panoràmica molt general del que he viscut i aportat a l’escola de música. Revisant-ho m’adono que hi ha una quantitat enorme d’experiències i de pensaments que necessitarien molt espai per ser explicades. Potser ho faci en posteriors reflexions. Sovint he hagut de limitar els meus projectes personals, com ara compondre i tocar el piano, i com és natural, també he hagut d’enfrontar-me a conflictes de diversa índole. Però amb la distància i el balanç general, aquests últims queden reduïts pràcticament a anècdotes. He tingut la satisfacció de compartir projectes interessantíssims amb col·legues i amb moltes persones que m’han acompanyat aquests anys, però citar-les faria una llista interminable i segurament injusta per possibles omissions. Així, doncs, faig un agraïment general a tots els companys i companyes de l’equip docent, administratiu i de serveis del centre, a totes les persones que des de l’ajuntament han cregut en nosaltres, especialment a molt personal del Patronat Municipal d’Educació i, sobre tot, als alumnes i a les seves famílies que son la raó de ser de la tasca educativa.

 

En aquest blog trobareu moltes entrades anteriors relacionades amb l'escola i d'altres temes que m'interessen. Si voleu seguir-me, subscriviu-vos o entreu sempre que us vingui de gust.

 

dimarts, 22 de març del 2022

Text de la meva ponència de presentació del piano Collard & Collard a la UB



21 de març de 2022

Universitat de Barcelona. Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història.



PRESENTACIÓ DEL PIANO COLLARD & COLLARD, LATE CLEMENTI, COLLARD & COLLARD


Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo




1. L’AMCB i el projecte de cerca de pianos Clementi i Collard anteriors a 1850


El 2017 es va constituir formalment l’Associació Muzio Clementi de Barcelona, encara que les activitats havien començat el 2014, quan la Marina Rodríguez Brià, pianista, filòloga i estudiosa de la música de Clementi, va enregistrar un CD amb el piano Clementi & Co, propietat d’Anna Cuatrecasas, actual presidenta de l’associació.

Entre moltes activitats que hem dut a terme durant aquests anys podem destacar cursos (dos Gaudir UB i dos Juliols a la Universitat de Barcelona), exposicions (Palau de la Música, Conservatori Municipal de Barcelona, Museu de la Música), concerts, conferències, classes i participació a simpòsiums internacionals a Itàlia, Estats Units i Holanda. La recerca ha estat un altre front que se’ns ha obert a partir de l’interès sobre Clementi.

Un projecte important que avui ens porta aquí, es la cerca i documentació de pianos Clementi i Collard a Catalunya. La intenció inicial era quantificar, classificar i descriure els pianos d’aquestes marques que podíem trobar a casa nostra. La limitació territorial tenia dos motius: un purament pràctic de no voler estendre’ns més enllà de les nostres possibilitats reals, tant econòmiques com personals, i, d’altra banda, contribuir a l’estudi del patrimoni català. La limitació temporal, fins a 1850, també respon a altres raons. D’una banda, a mesura que ens allunyem en el temps, els pianos són més escassos i estan en pitjors condicions, cosa que ens esperona a estudiar-los i protegir-los. Per altra, a partir d’aquest període, malgrat que fins avui s’han anat introduint moltes singularitats i innovacions, la tendència ha estat l’estandardització del piano. El ferro entra al piano gradualment per sostenir la tensió durant el segle XIX. Cap a 1804 Broadwood i Clementi experimenten amb algun reforç amagat, però en general hi ha una oposició al ferro davant del temor de produir un so metàl·lic. A partir de 1820 es fa més normal posar diverses barres longitudinals i un cordal o placa per subjectar les cordes. El marc complet de ferro fos s’aplica a mitjans de segle i esdevé un estàndard en la fabricació de pianos, primer a Amèrica i després a Europa. Altres elements força normalitzats son el tipus de mecanismes, els calibres i les tensions de les cordes, així com la cerca d’una sonoritat similar, naturalment salvant les distàncies entre models i nivells de qualitat diferents.

En posar-nos a treballar ens vàrem trobar amb l’aparició de pianos anteriors a 1850 d’altres marques o constructors. Òbviament, no podíem deixar d’estudiar-los perquè son instruments escassos i interessants, molts d’ells catalans. Així que els vam incloure immediatament en el nostre projecte. Hem trobat exemplars molt singulars i d’una gran rellevància per a l’estudi de l’evolució històrica del piano a Catalunya, però avui ens cenyirem només als anglesos Clementi i Collard. He d’afegir que, d’ençà que vàrem anunciar el nostre projecte a la web de l’associació, hem rebut consultes de tota Espanya que ens portaran, de ben segur, en un moment o altre a ampliar el nostre camp d’estudi.


Pianos de Vilanova i de Terrassa




Dels 33 pianos que hem documentat i descrit fins ara (en tenim altres a l’espera), 18 son Clementi o Collard, 9 de cada un. Són més dels que esperàvem trobar. Les procedències d’aquests pianos son diverses. La majoria pertanyen a col·leccions privades i han arribat a Catalunya a través d’adquisicions al llarg del segle XX o XXI. Però també n’hi ha algun que està demostrat que va arribar en el temps de la seva fabricació, com és el cas del Clementi vertical de 1820 de Can Cabanyes, a Vilanova i la Geltrú. Un altre Clementi, aquest de taula, està signat per Ferran Sor. Aquests constitueixen dos exemples diferents de ponts culturals que podem establir entre Anglaterra i Catalunya. (No ens podem estendre en aquesta qüestió, però hem escrit articles que ho expliquen amb profunditat.)

2. Inicis del piano.


El piano és un invent italià. Bartolomeu Cristofori, curador i constructor d’instruments de la cort dels Mèdici a Florència, el va presentar per primera vegada el 1709. La genialitat de Cristofori va ser resoldre d’una sola vegada els principals elements de la mecànica, que serien la base del piano modern. El 1709 n’havia construït quatre. El model perfeccionat de 1720 consta del martellet lliure impulsat per un escapament i una palanca intermèdia, un atrapi i un apagador per a cada tecla.



Piano de Cristofori




Aquest instrument va arribar ràpidament a Portugal i Espanya, especialment gràcies a Domenico Scarlatti, que era mestre de Maria Bàrbara de Bragança. Però on va quallar va ser a Alemanya, on Silbermann el va desenvolupar a partir del model descrit de Cristofori. La llista de constructors que van experimentar amb la recerca i desenvolupament del piano a mitjans del segle XVIII és molt llarga i complexa, però podem simplificar-ho amb la distinció de dues grans escoles, la del sud d’Alemanya i Àustria (donaria lloc al estil vienès) i l’escola anglesa, més pròxima als principis de Cristofori. De fet, podríem parlar d’escola anglesa, francesa i germànica, ja que les tres son les precursores més pròximes al piano actual.
Diversos motius van fer que Anglaterra, i Londres en concret, esdevingués un cresol del piano a partir del tercer terç del segle XVIII. Seria molt llarg d’explicar, però s’ajunten diverses causes. La Il·lustració, amb el seu interès per les ciències, la Revolució industrial, amb els seus avenços tecnològics, les guerres continentals europees, la Guerra dels Set Anys, la Revolució francesa, i les Guerres napoleòniques, els avenços socials i l’interès per la cultura... Cal tenir en compte que, durant tot el segle XVIII, Anglaterra va ser una gran importadora de talents musicals. És paradigmàtic el cas de Haendel o de Johann Christian Bach que, entre molts d’altres, van desenvolupar la seva tasca artística i els seus negocis musicals allí. Era una terra d’oportunitats per als talents.

3. Clementi i Collard.


Muzio Clementi hi va arribar de la mà del seu mentor, Peter Beckford, l’any 1766 amb només 14 anys. Després d’una formació musical i intel·lectual i d’una brillant carrera virtuosística que el situaria entre els professors més demandats i cars de Londres, a principis del 1790 abandona la interpretació pianística i s’associa a la industria del piano i de l’edició musical. El 1798 comença la seva activitat com a soci a Longman, Clementi & Company, després d’haver rescatat la prestigiosa empresa Longman & Broderip que havia fet fallida tres anys abans. A partir de 1801 aniran entrant i sortint diferents socis i la marca esdevindrà Muzio Clementi & Co.





Retrats de Clementi i dels germans Collard





L’únic soci estable provenia ja de l’empresa Longman: era Fredrick Collard (1772-1860), que des de 1791, amb 14 anys, ja hi treballava. Amb la seva experiència, Frederick formarà un tàndem únic amb Clementi. El seu germà William (1776-1866), poeta i home de gran cultura humanística, també s’incorporarà a la firma Clementi i continuarà amb Frederick el negoci dels pianos a la mort de Clementi, el 1832, sota la marca Collard & Collard. La relació dels germans Collard amb Muzio Clementi té aspectes molt interessants. No es limita a un qüestió professional, sinó que s’estableix entre ells un vincle intel·lectual i una amistat profunda que, fins i tot, acabarà per unir posteriorment les famílies. Actualment, els descendents de Clementi i Collard encara seuen a la mateixa taula. En un dels seus darrers viatges de recerca, la Marina Rodríguez a qui sentirem tocar a continuació, va visitar John Collard a casa seva a Whitstable, al sud-est d’Anglaterra per estudiar uns manuscrits de Clementi.




Marina Rodríguez i John Collard



En aquesta foto podem veure encara la semblança física de John Collard amb el quadre original del seu avanpassat que està penjat al darrera.





Esquema de les marques



En aquest esquema podem situar la línia Clementi i Collard en el seu context general. Els canvis de socis i el traspàs de les empreses ha estat fins ara una pràctica habitual. El pare de John Collard va ser el darrer Collard dedicat als pianos als anys 1960s.



Des de 1802, Clementi fa llargs viatges per Europa representant la seva marca, recollint música i ampliant el seu fons editorial amb els compositors més importants de l’època. El 1807 signa un contracte amb Beethoven per editar en exclusiva als territoris britànics algunes de les obres més importants. Simultàniament, alguns dels seus alumnes tindran una influència també en l’expansió de la tècnica pianística de Clementi. L’intercanvi estilístic i tècnic de l’obra de Beethoven i Clementi és un tema d’estudi que té molt recorregut. Les influències son mútues. Als anys 80 i 90 del XVIII, Beethoven beu del pianisme clementià de forma clara i demostrable (al concert d’avui en tindrem un exemple). Així mateix, Clementi serà influït per Beethoven en les seves darreres composicions. Cal dir que Clementi mai abandonà la composició i la direcció d’orquestra, formant part d’entitats tan importants com la Philharmonic Society de Londres, de la qual era membre fundador.


4. El piano Collard & Collard.


La societat Clementi-Collard es va dissoldre el 24 de juny de 1831, un any abans de la mort de Clementi, i va passar completament a mans dels germans Collard. Durant uns anys, aproximadament fins als 1850s, es va mantenir el nom de Clementi a l’etiqueta com a record i com a reforç d’una marca de gran prestigi. Així, com és el cas del piano que presentem avui, a l’etiqueta podem llegir “Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard”.


Etiqueta del piano Collard que es presenta





El disseny d’aquestes etiquetes es torna estàndard, fons negre amb lletres daurades, amb una orla o marc amb motius vegetals. Hi ha alguna variant en el disseny segons el tipus de patent. En aquest cas hi veiem “Patent repeater”, una de les moltíssimes patents que Collard va registrar i que trobem en altres models. Cal dir que, des dels inicis de la carrera industrial a finals del segle XVIII i fins avui, el registre d’innovacions i invents dedicats al piano ha estat infinit.








El piano no té el marc complet de ferro, però sí el cordal i tres barres que reforcen longitudinalment la tensió.


A l’interior, al frontal de la màquina, hi ha una cartel·la amb instruccions per ajustar l’escapament dels martells.


Cartel·les



Aquí voldria senyalar que des dels seus inicis, els mecanismes dels pianos desenvolupen sistemes que permeten ajustar-los a mesura que tenen desgast.


També hi ha una cartel·la sota el faristol amb un avís legal contra la falsificació. Aquest és un tema interessant que confirma que la còpia i el plagi estaven a l’ordre del dia. De fet, en la nostra cerca hem trobat un piano que porta la marca Collard & Collard, però que es tracta d’una falsificació, possiblement de mitjans del segle XIX. (Per cert, un piano diferent però interessant) A Espanya en particular, els pianos Collard van gaudir d’un gran prestigi. Serveixi com a mostra aquesta notícia de l’òbit del constructor Vicente Ferrer (1804-1856) publicada a la Gaceta Musical de Madrid el 6 de març de 1856 diu:

Eran en aquella época los pianos más superiores y pedidos los cuadrilongos de Collard y Collard; y Ferrer, cogiendo uno de ellos, estudiándole en sus más mínimos detalles e imprimiéndole en su imaginación, puso manos a la obra, y empezó a construir pianos de tan buenas circunstancias como las del que le sirvió de modelo. Así lo apreciaron las persones entendidas, así se sancionó por el tribunal competente en la Exposición de los objetos de la industria española de 1845, premiándole con la medalla de plata.



Números de sèrie


Tornant al piano que presentem, la numeració està gravada al bloc esquerre del claviller (3716) i també apareix en llapis a diferents parts o peces de l’interior. També hi ha un número en tinta (43604). Aquests números, juntament amb l’etiqueta, son els detalls que permeten datar amb exactitud el piano.




Extensió del teclat actual i Collard




El piano té un teclat de 6 octaves. Fa-1 – Sol6 i, a diferència del piano modern, és bicorde en tota la seva extensió.



Pedals


Té dos pedals de fusta amb les funcions de “forte” o de ressonància i de “una corda”.








Aquí podem veure la similitud entre un dels darrers pianos de Clementi i els Collard de l’època del nostre.



5. La restauració


La restauració que està fent en Jaume Barmona, a més de la reparació de la mecànica, ha tingut el seu principal repte en la recuperació de la tapa harmònica, element fonamental en la sonoritat del piano.


Jaume Barmona acabant la restauració de la tapa harmònica





De fet, quan restaurem un instrument antic, sempre apareixen elements imprevisibles que caldrà anar ajustant o millorant en posteriors intervencions. Podríem dir que no hi ha un final definitiu, ja que l’instrument, com un ésser viu, seguirà evolucionant i adaptant-se a les noves circumstàncies. Per això, la presentació és l’inici d’un recorregut en el qual s’introduiran correccions i millores posteriors.





Signatura del contracte entre l'AMCB i el Sr. Bultó al taller



Per acabar, voldria subratllar la importància que té la recuperació d’un piano d’aquesta època. Des de fa anys, hi ha un moviment generalitzat que aprofundeix en la interpretació musical amb criteris històrics informats. L’estètica i la tècnica interpretativa van evolucionant i obren moltes possibilitats expressives que ens connecten amb el passat, però que també són punts de vista actuals, molts dels quals també passaran de moda. A partir de manuscrits, edicions originals i de textos antics, se’ns obre als intèrprets actuals tot un bagul que ens permet reinterpretar contínuament la història. Però els documents que potser ens acosten més a l’origen són precisament els instruments originals, perquè són testimonis físics i autèntics del seu temps. Els instruments ens parlen directament de com i en quines situacions es realitzava la música. En el cas de Beethoven o de Clementi, per exemple, sabem que la seva música emana del piano i això determina la seva estètica. Així, la salvaguarda del patrimoni organològic hauria de convertir-se en una prioritat en una societat culta. No hi ha programes públics per aquesta acció, o en tot cas són tímids i puntuals. (Bé, el Museu de la Música de Barcelona té un paper important, però ja sabem que depèn econòmicament de decisions superiors que no sempre donen el valor a aquestes coses.) La major part dels esforços provenen de les iniciatives i de les butxaques particulars. Encara que la nostra veu sigui molt petita, aprofitem la ocasió per divulgar aquest pensament i agraïm a la Universitat de Barcelona que ens hagi facilitat aquest pòdium per poder-ho presentar.



Moltes gràcies.





Enllaços

Enregistrament de tot l'acte de presentació

Vídeo del trasllat del piano realitzat per la UB

https://www.ara.cat/cultura/renaixement-tresor-memoria-musical-catalunya_1_4310830.amp.html