JOAN JOSEP GUTIÉRREZ YZQUIERDO
Pàgina dedicada a l'activitat musical i a la reflexió i opinions de l'autor a l'entorn de la música i l'educació musical.
Acaba d’aparèixer el CD Sorra als dits, que reuneix una selecció de trenta-dues cançons meves per a veu i piano sobre textos de diversos autors. Ha estat una feina d’enregistrament realitzada per la pianista Ester Lecha, les sopranos Sara Carmona i Marta Rodrigo i el baríton Jordi Ferrer. A totes elles he d’expressar el meu més sincer agraïment per la seva desinteressada i excel·lent feina. La tasca tècnica ha anat a càrrec d'Albert Moraleda qui ens ha acompanyat al final d'aquesta aventura amb la seva saviesa i innata tranquil·litat.
La decisió de fer aquest enregistrament no ha estat ràpida, car sempre he estat un compositor poc donat a mostrar la meva obra que majoritàriament he escrit per a mi mateix, allunyat, possiblement per la meva personalitat, de les relacions socials necessàries per ser conegut. Això pot semblar paradoxal, ja que una de les finalitats de l'artista és donar a conèixer la seva obra i, si és possible, fer-ne un recurs econòmic. Certament, l'èxit en la nostra societat es mereix en xifres, més que no pas en la qualitat o l'interès intrínsec de les obres. L'eventualitat, entesa com a allò que respon a la moda, i la generació de guanys dineraris són la norma en el terreny artístic, com ho demostren els interessos de la indústria musical i dels mitjans de comunicació, que només atenen i donen suport a aquells productes que es poden vendre. Com els poetes o tantes persones que escriuen els seus diaris, que probablement no seran mai llegits per ningú, es pot escriure música en el mateix sentit. Ara bé, no deixa de ser una gran satisfacció poder mostrar algunes d'aquestes obres i, no ho negaré, aconseguir que agradin als altres, encara que sigui un grup reduït de persones. He de confessar que tinc un bon concepte de la meva obra musical. Considero que he arribat a tenir un llenguatge i un estil propi, malgrat les grans i variades influències.
A banda d'uns intents infantils i adolescents primerencs d'escriure música, el primer detonador que em va impulsar a compondre sobre poesia va ser el coneixement personal de Josep Palau i Fabre, amb qui quan jo tenia uns catorze o quinze anys ens trobàvem a la platja de Grifeu, on el poeta tenia una casa. Els meus pares tenien de tant en tant converses amb ell sobre l'art, sobre Picasso o sobre temes intranscendents mentre prenien el sol damunt la sorra i amb la bellesa d'un entorn, en aquells anys 70 força menys abarrotat que avui. Malgrat tractar-se d'un relació informal i esporàdica, Palau i Fabre, que tenia una memòria prodigiosa, sempre es va recordar de mi i anys més tard, quan li vaig dir que havia escrit cançons sobre alguns dels seus Poemes de l'alquimista, se'n va alegrar molt i es va mostrar interessat a escoltar-les. Així, l'any 1999, vam fer una audició privada al Conservatori del Bruc, precisament davant del seu pis de Barcelona. La poesia de Palau i Fabre em va portar a interessar-me en la lectura i composició d'altres cançons.
Foto de grup després de l'audició privada a Josep Palau i Fabre de les cançons sobre Poemes de l'alquimista al Conservatori Superior Municipal de de Música de Barcelona l'onze de juny de 1999. D'esquerra a dreta: Carme Vilà, directora del conservatori; Joan Josep Gutiérrez, compositor; Josep Palau i Fabre, poeta; Marina Rodríguez Brià, pianista; Miquel Peralta, baríton.
El poema cantat té es seus orígens en la transmissió oral. La impostació i les inflexions expressives en la declamació d'un text té la finalitat de transmetre a l'oïdor, no només el contingut d'una història, sinó també les emocions que conté, amb el filtre interpretatiu del propi recitador. Abans de l'alfabetització social, els relats es comunicaven oralment i, sovint, de forma grupal. Homer, a qui s'atribueix l'autoria de la Ilíada i l’Odissea, era un rapsoda o un aede que probablement va donar la forma a aquests cants, considerats encara avui un dels orígens i alhora cims de la literatura europea.
El recitat permet subratllar, emfatitzar, accentuar i allargar o escurçar les síl·labes per fer comprensible el text i l'audició a més distància i en condicions acústiques diverses. La barreja del text amb el teatre i la música elaborada té com a resultat l'òpera. També el cant, a distància més curta, és una forma íntima d'expressar el text que permet seduir, emocionar, expressar sentiments personals i, en definitiva, fascinar l'oient amb recursos musicals més o menys subtils.
Entenc la musicalització d'un text com un exercici personal d'interpretació literària i musical.
Sorra als dits, el títol que dona nom al meu àlbum està extret del setè epigrama del cicle del mateix nom, l’autora del qual és Marina Rodríguez Brià.
La sorra ens evoca físicament la platja i el desert, però metafòricament representa el pas del temps y la vida que s’escola entre els dits. També ens acosta a la idea d’infinit i al cicle evolutiu i transformador de la vida. Tots aquests elements essencials són objecte de la poesia i en la seva varietat els trobem en les cançons que presentem.
La composició de cançons, en el format que considerem pròxim a la tradició del Lied romàntic, amb el qual sento una afinitat, té un llarg recorregut a Catalunya. Lied, en alemany, no vol dir altra cosa que Cançó i en la teoria musical es defineix com una forma estructurada en tres parts: A-B-A. Però a partir de l’èxit de les cançons escrites per compositors de la segona meitat del segle XVIII i, sobretot, del segle XIX, representa un gènere de composició musical independent, molt elaborat, generalment sobre textos poètics de qualitat literària en diverses llengües, en què el cant i l’acompanyament es conjuguen per crear una forma musical característica que va més enllà de la cançó en si mateixa. Una denominació adequada en català podria ser Cançó de concert. El piano, per la seva versatilitat i capacitat harmònica, és l’instrument més habitual en aquesta música, però a vegades s’acompanya amb altres instruments o, fins i tot, amb l’orquestra.
El compositor estableix un diàleg inherent entre el text i la música. La música no es limita a suportar el poema amb la intenció de fer-lo escoltar i recordar a l’oient, sinó que s’incorpora al seu contingut subratllant, destacant, reforçant i interpretant les paraules i la seva musicalitat per crear una nova obra artística. Per aquest motiu, la comprensió de la cançó com a manifestació artística no depèn exclusivament del text, sinó que ho és en gran part de la música. D’aquesta forma s’explica que es pugui gaudir de l’audició d’un Lied en alemany, per exemple de Schubert o de Brahms, sense conèixer la llengua. Per descomptat, el coneixement del text multiplicarà el nivell de comprensió i estimació de l’obra.
La meva tria del poemes no segueix un pla preestablert. És el resultat de lectures diverses que en un o altre moment han despertat l’interès de musicar-los, sigui per un estat anímic, una afinitat conceptual o una sonoritat suggeridora.
En aquest enllaç trobareu els textos de les cançons i tota la informació de l'àlbum:
El divendres 3 de novembre va tenir lloc el tercer i últim recital del cicle Con spirito de l'Associació Muzio Clementi de Barcelona al Conservatori Municipal de Música. En aquesta ocasió es va presentar un programa dedicat al cant, amb obres de Clementi i de tres compositors relacionats amb ell: Ludwig Berger, Ferran Sor i Felix Mendelssohn. També vàrem poder gaudir d'unes obres per a piano sol. La mezzosoprano Marta Rodrigo i la pianista Marina Rodríguez Brià van protagonitzar aquest concert amb unes versions expressives i amb gran compenetració entre les intèrprets.
El repertori és infreqüent i té la seva unitat en el període de composició i en la proximitat del seus autors. Totes les cançons tenen una relació amb Londres, la major part es van compondre en aquesta ciutat. Muzio Clementi és conegut per la seva obra pianística, però també va escriure molta obra simfònica, perduda en gran part, i algunes cançons, com el conjunt de Melodies of Different Nations, Op-sn25 (WO 9), publicades a Londres el 1814. Aquestes cançons, tot i ser basades en melodies populars o d'altres autors, tenen un segell molt personal en el tractament del piano que sovint ens fa pensar en els Lieder de Schubert. El textos són de David Thomson (ca1789-1815). És interessant notar que a Anglaterra, la música vocal d'altres llengües quasi sempre s'interpretava en anglès, i no només això; sovint s'escrivia un nou text que podia ser diferent a l'original. Thomson va tenir l'encàrrec de fer poemes per aquesta selecció de Melodies of Different Nations amb arranjaments pianístics de Clementi. El conjunt està format per catorze cançons per veu aguda o mitja que inclou un parell de duets, un tercet i una intervenció de cor en la darrera cançó.
Tho’ no mines are here abounding (Venetian Air). El text és una reflexió sobre l'acceptació d'una vida tranquil·la o la busca de la felicitat en un exili. La resposta és "L'or mai podrà alleugerir la teva angoixa, mai recordaràs l'alegre primavera de la vida". La cançó té quatre estrofes que es van repetint amb la mateixa música. La realització pianística de Clementi és molt refinada, especialment a la introducció i al final. L'acompanyament del cant introdueix petits contracants, terceres i subtils jocs polifònics.
The Troubadour és la primera cançó que obre el recull. Thomson fa un poema amb esperit de medievalisme romàntic. Narra la situació d'un trobador que havia estat admirat i respectat pel seu art i ara, oblidat, erra menyspreat sota el fred de l'hivern sense ningú que l'escolti. És una metàfora del pas del temps i de l'efímer de la gloria. La font original d'aquesta cançó es troba en el polo del Contrabandista, que formava part de l'òpera en un acte El Poeta calculista de Manuel García, estrenada a Madrid el 1805 i que va tenir una notable popularitat a França. Trenta anys més tard, Liszt va utilitzar aquest tema en el seu Rondeau fantastique sur un thème espagnol, Op. 5 No. 3. El tractament que fa Clementi en aquest cas és molt diferent. La gran quantitat i complexitat del text demana un tempo més lent, de forma que el ritme de polo perd la seva intensitat, encara que manté l'aire espanyol. De fet, la introducció i interludis pianístics recorden l'estil dels acompanyaments guitarrístics.
The Norwegian Maid ocupa el tercer lloc del quadern de Clementi. Thomson escriu un text lànguidament patètic: l'escena d'una jove que ha perdut el seu promès en un naufragi i l'espera de nit a la vora del mar fins que a la matinada apareixen les restes del vaixell i la noia mor d'amor. La cançó d'origen escandinau va ser coneguda fins a mitjans del segle XIX , com demostra la seva presència en el recull de cants escandinaus per a piano compost el 1844 per Niels Gade. També Carl Maria von Weber l'havia utilitzat cap el 1808 en les seves Variacions sobre una cançó noruega, Op. 22. El tractament pianístic de Clementi sosté el carácter melancònic de la narració amb un acompanyament quasi continu de semicorxeres i l'ús de la segona menor com a interval representatiu del dolor que ja apareix en els arpegis inicials. També introdueix un expressiu interval de sexta menor ascendent en el segon compàs de la veu que no es troba originalment en el tema tradicional.
Després d'aquest grup de tres cançons, Marina Rodríguez va interpretar el primer temps de la Sonata en Sol menor, Op. 34 núm. 2, publicada a Londres el 1795. Es tracta d'una de les grans sonates del segon període de Clementi (1782-1800) que consolida els grans trets estilístics i tècnics del compositor. És una obra de gran pathos, amb una construcció molt elaborada a partir d'un motiu de quatre notes que es presenta a l'inici i que juga un rol molt important, equivalent al que trobem a la cinquena simfonia de Beethoven. La novetat es troba en la introducció lenta (Largo e sostenuto) que torna a aparèixer en l'interior del primer moviment (Allegro con fuoco), avançant-se uns anys a la Sonata Patètica. Indubtablement, és una obra que s'avança a tota la tècnica i a la retòrica beethoveniana, amb la seva construcció, complexitat rítmica i virtuosisme desbocat. Per una anàlisi més detallada, premeu aquí. La interpretació de la Marina va ser apassionada com la pròpia música. És una obra que sap explicar i transmetre amb claredat perquè la coneix i domina a fons.
A continuació, les intèrprets van presentar dues cançons de Ludwig Berger, compositor i pianista que havia estat un dels grans deixebles de Clementi. Trost in Thänen (Consol en les llàgrimes) i An die Entferne (A l'allunyada), amb textos de Goethe van ser musicades posteriorment per Franz Schubert. El tractament de les dues cançons és deliciosament romàntic, belles melodies harmonitzades amb sobrietat i encant que podríem trobar en els millors compositors d'aquest període.
Seguidament van interpretar Charlotte to Werther, una cançó de Felix Mendelssohn amb text de William Frederick Collard, un dels dos germans socis de Clementi, que era poeta i erudit. Mendelssohn va visitar Londres el 1829 i va conèixer el cercle de Clementi i dels Collard a través de William Horsley i de Ignaz Moscheles. Amb aquest últim, va assajar el Concert en Mi major per a dos pianos a la fàbrica de Clementi. Aquesta cançó la devia compondre en aquest moment. Dos o tres anys més tard va fer una una versió en alemany amb un text de Hoffmann von Fallersleben (Seemanns Scheidlied).
Les dues intèrprets van mostrar una gran compenetració, tant pel que fa a la idea musical com a la precisió. La veu de Marta Rodrigo és bella i homogènia, amb una afinació perfecta i una bona dicció en alemany.
El segon bloc del concert va estar dedicat a la música de Ferran Sor. Sor va viure a Londres de 1815 a 1823. Allí va desenvolupar una important activitat musical, fent concerts de guitarra, classes de cant i de piano i component moltes obres, entre les quals un dels seus ballets més importants, Cendrillon (La ventafocs), que va inauguraria el Teatre Bolshoi de Moscou l'any 1825. També va entrar en contacte amb membres de la London Pianoforte School i el propi Clementi, qui li va publicar una obra per a guitarra. En aquest recital vam poder escoltar cinc Italian Arietts de les trenta-tres que va compondre per a veu i piano en aquest període. Aquestes cançons van tenir molt èxit i tothom esperava la publicació d'una nova entrega. Les tres primeres, que constitueixen el cinquè quadern publicat el 1819, estan dedicades a John Baptist Cramer, deixeble de Clementi i representant d'aquesta escola pianística londinenca. Les dues que van tancar el recital son del tercer quadern, publicat el 1818. Els textos de totes les arietes son estereotips propis de l'època que parlen d'amor o anècdotes relacionades, alguns de Metastasio. El tractament musical és de caràcter operístic, on la veu té un paper més virtuosístic i el dramatisme més superficial.
Entre mig dels dos grups d'àries, vam poder escoltar dos números del segon acte de Cendrillon, en un arranjament per a piano del propi Sor. Son fragments que evoquen perfectament la dansa. La Quadrille des douze Dames era un dels números on ballava Félicité Hullin, la dona de Sor.
Aquest recital va resultar especialment atractiu per dos motius. El primer, per el seu contingut tant excepcional que va permetre descobrir i gaudir d'obres infreqüents o gairebé mai interpretades. La primera part ens va portar al terreny poètic del Lied i la segona a l'estil operístic italià. El segon, per la qualitat de les intèrprets. En tot el repertori, Marta Rodrigo va mostrar una bon homogeneïtat del seu registre vocal, amb una bellesa tímbrica i una afinació segura. La Marina Rodríguez, com en altres ocasions, va demostrar la seva capacitat de recollir la subtilitat del rubato vocal amb un acompanyament ple de color i flexibilitat. Els seus solos van ser magnífics.
El piano Collard & Collard, l'altre protagonista del concert, va demostrar ser un instrument perfecte per la música de cambra. El seu timbre i volum sonor, més petit que en un piano modern, es fusiona de forma inmillorable amb la veu. El cicle no podia finalitzar, doncs, de millor manera.
Per acabar aquestes cròniques del cicle Con spirito, volem agrair la col·laboració del pianer Jaume Barmona, restaurador del piano, que va afinar i va estar amatent al costat de tots els intèrprets i també l'excellent treball d'Igor Binsbergen, el tècnic que ha enregistrat tota aquesta música en directe.
Desitgem que el piano tingui una bona estada al Conservatori Municipal de Música de Barcelona i pugui ser del profit del seu alumnat, professorat i del públic en general.
MUZIO CLEMENTI (1752-1832)
MELODIES OF DIFFERENT NATIONS Op-sn 25 (WO 9). (Selecció) Poesies de David Thomson. Publicat per Clementi & Company. Londres, 1814. · Tho’ no mines are here abounding (Venetian Air). · The Troubadour (Spanish Air). · The Norwegian Maid (Norwegian Air).
SONATA PER A PIANO Op.34 Núm.2 en sol menor (1795). Primer moviment. · Largo e sostenuto. Allegro con fuoco.
LUDWIG BERGER (1877-1839) · Trost in Thränen (op.33, n.3). Poesia de J.W. Goethe · An die Entfernte. Publicada el 1808. Poesia de J. W. Goethe
F. MENDELSSOHN (1809-1847) · Charlotte to Werther. Poesia de William Frederic Collard (1776-1866). Londres, 1829/1830.
(Petita pausa)
FERRAN SOR (1778-1839) THREE ITALIAN ARIETTS with an Accompaniment for the Piano Forte composed & dedicated to his Friend J.B. Cramer by F. Sor. Cinquè quadern. Londres, 1819. · Arietta Prima. Ch’io mai vi possa lasciar d’amare. · Arietta Seconda. Perduta l’anima del viver mio. · Arietta Terza. Un fanciullin tiranno.
CENDRILLON (La Ventafocs). Selecció de dues peces del segon acte. Versió per a piano sol de Ferran Sor. Londres, 1822. Partitura conservada a la British Library. · Quadrille des Douze Dames. · Finale.
THREE ITALIAN ARIETTS. Selecció de dues àries del tercer quadern. Londres, 1818. · Arietta Prima. Io mentitor! No cara. · Arietta Terza. Benché di senso privo. Allegro di Polacca. (Parole di Metastasio).
Anna Cuatrecasas, Jaume Barmona, Curro Bultó, Joan Josep Gutiérrez, Marina Rodríguez Brià i Marta Rodrigo.
El 24 de novembre, en un concert de celebració de Santa Cecília organitzat al Conservatori de Sant Cugat, vaig estrenar dues cançons meves sobre poemes de Sor Juana Inés de la Cruz (1651-1695), una poetessa mexicana del segle XVII. Vaig tenir el goig de compartir aquesta estrena amb la meva col·lega i excel·lent cantant, Marta Rodrigo qui, en el fons, és qui em va animar a presentar-les en aquesta ocasió.
La primera cançó, Verde embeleso, parla de l'aparença, de la falsa percepció del món i de l'engany voluntari en què la condició humana viu la realitat. La segona, A una rosa, utilitza la metàfora de la rosa per parlar de la fugacitat de la bellesa de la joventut i de com la transcendència es troba al final de la vida.
He tractat la melodia a partir de la pròpia rítmica del text, cosa que la fa molt cantable, al temps que molt irregular, amb constants canvis de compàs. Una cançó de ritme quadrat o simètric hagués traït l'estil barroc de la poesia. La música és tonal, amb coloració modal, sonoritats harmòniques que remeten al barroc ibèric i amb un tractament lliure de la dissonància. Les resolucions dels acords, a vegades s'allarguen o s'esquiven una mica, seguint, tot i que de manera externa, la idea barroca de les figures literàries del text.
