Una fantasia feta realitat

Versión en castellano

Foto: Andrea Cârstea

LUCA CHIANTORE. FANTASIES I SONATES PER A PIANO

UNA APROXIMACIÓ ALTERNATIVA A OBRES DE MOZART, BEETHOVEN I CLEMENTI

El diumenge 10 de novembre va tenir lloc a CaixaForum* de Barcelona un recital de piano a càrrec de Luca Chiantore. El programa estava constituït per obres de Wolfgang Amadeus Mozart, Muzio Clementi, Ludwig van Beethoven i Hélène de Montgeroult. El concert va tenir un gran èxit per part del públic que omplia pràcticament tota la sala.

Chiantore és un pianista que dedica gran part de la seva vida a la recerca musicològica i a la formació de musicòlegs i doctorants. Aquest és un tret que caracteritza especialment les seves propostes musicals que es poden qualificar de moltes maneres, menys d'estereotipades. La seva presència escènica trasllueix una persona avesada a parlar en públic i atreure l'atenció de l'auditori amb el seu discurs sempre trencador amb el relat oficial de la història de la música i allunyat de llocs comuns. Descobrim un pianista de gran talent i en plena forma, malgrat, segons ell explica, haver estat força anys una mica desvinculat del concertisme estricte. La seva tècnica és segura i el seu discurs musical clar, lògic i expressiu, amb un gran control de la dinàmica i de l'agògica. Les seves versions de les composicions són un alternativa personal a la interpretació que es por escoltar habitualment, cosa que s'agraeix especialment quan es tracta de música que s'ha interpretat fins a la indigestió, com és el cas de la Fantasia en re menor de Mozart o la sonata "Clar de lluna" de Beethoven. Revisa els tempi, afegeix  improvisacions, tal i com podrien haver estat a la seva època, i passatges extrets de versions o esbossos anteriors a les publicacions definitives de les obres. Tots els compositors-pianistes d'aquella època eren improvisadors extraordinaris i, sovint, no donaven les seves obres per acabades ni tan sols en el moment de la impressió. Així doncs, Chiantore explora el camí que ens aproxima a una interpretació original on es barreja el text escrit amb el que podia haver estat l'acció interpretativa. Evidentment, hi ha una aportació creativa per part de l'intèrpret que podria ser objecte de polèmica però que, indubtablement, té un extraordinari interès.

Valdrà la pena seguir l'activitat de Luca Chiantore qui, a més de les seves recents publicacions, promet continuïtat en la revisió interpretativa d'obres molt famoses, en especial en un any en què es preveu una melopea beethoveniana.

W.A. Mozart. Fantasía inacabada K.397

Muzio Clementi. Sonata op.37 n.2

Hélène de Montgeroult. 7 Estudios (1812)

Ludwig van Beethoven. Bagatela WoO 56

Ludwig van Beethoven. Sonata op.27 n.2

Bisos: Nocturn i Estudi de Chopin.

*L'Associació Muzio Clementi de Barcelona va col·laborar en la programació d'aquest concert.

Versión en castellano

Granados plays Granados

Diumenge 25 d'octubre, vaig tenir el plaer d'assitir al concert-conferència Granados plays Granados que Luca Chiantore oferia al Museu de la Música de Barcelona. 

La proposta i el contingut de la sessió es pot consultar en aquest enllaç al programa de mà. 

Luca Chiantore, músic i musicòleg italià, molt arrelat al nostre país, a la seva erudició afegeix la qualitat de ser un gran comunicador, cosa que es fa palesa en la seva capacitat per mantenir l'atenció del públic i de parlar en registres adequats per a una gran diversitat de nivells de coneixement.

En aquesta ocasió, entre d'altres consideracions, Chiantore va centrar el tema al voltant de la partitura i de la creació musical, prenent com a exemple una part del llegat escrit i enregistrat pel compositor Enric Granados. Partint del fons que guarda el Museu, com manuscrits, rotlles de pianola i enregistraments del propi compositor, ens va mostrar les diferències que hi ha entre allò que Granados va deixar enregistrat i algunes de les seves partitures, manuscrites o editades. D'aquesta manera vam poder ensumar el seu procés creatiu per una banda i la seva excel·lent manera d'interpretar. Les obres editades, algunes amb grans revisions per part de pianistes i de musicòlegs, no sempre mostren el camí que ha seguit el creador, ni tan sols representen al cent per cent l'obra acabada. Granados, com molts altres músics o artistes plàstics, prenia notes, feia apunts, esborranys, canviava estructures, improvisava... L'obra finalitzada no sempre és aquella que ens ha arribat com a definitiva en una edició. O sí? En molts casos és difícil determinar-ho, però en el seu discurs, Chiantore ens presentà alguns exemples que qüestionen la consumació de l'obra. Entre d'altres, ens va interpretar en directe una versió dels Valsos poètics diferent a la que ens ha arribat editada, amb divergències temàtiques i harmòniques i amb l'afegit d'algunes improvisacions pròpies que podien molt bé representar l'estil inventiu de l'autor lleidatà.

També vam poder escoltar interpretacions del mateix Granados a partir de l'enregistrament de rotlles de pianola, tecnologia en boga en el seu moment, i de discos de pedra. És molt interessant la comparació d'un fragment de la mateixa obra sobre els dos tipus de tècnica d'enregistrament. La reproducció del disc és un testimoni directe del pianista, on podem percebre exactament el tempo, les agògiques i altres elements interpretatius, però on es perd en gran mesura la qualitat sonora. D'altra banda, la versió de pianola, reproduida i gravada en àudio a partir del rotlle enregistrat per l'autor en un piano (pianola Welte) de debò, presenta qualitats sonores perfectes, però ens deixa amb el dubte dels possibles afegits interpretatius del pianolista, que pot manipular la velocitat, el pedal i alguns paràmetres expressius.

De la conferència, generosa en contingut i rica en exemples, en podem treure diferents lliçons. Personalment, com a compositor i com a professor, em van interessar especialment les reflexions a l'entorn del procés creatiu i de com l'hem d'entomar per transmetre'l als nostres deixebles o als nostres oients. La sagrada partitura no és altra cosa que una representació simbòlica de la idea musical. En ocasions s'ha confós amb la música i s'ha arribat a lectures d'una fidelitat extravagant. Alguns compositors s'hi han abonat en la demanda d'un rigor absolut, d'altra banda impossible a partir d'un text escrit. La música és, abans que res, allò que sona i la partitura simplement un codi gràfic, que cal conèixer a fons, però que sovint es troba molt lluny de la idea generadora de l'obra musical. Cada compositor té un camí propi per atènyer el seu objectiu musical. La nostra tasca és aproximar-nos a la seva idea amb tot allò que tenim a les nostres mans.

(Fotos: Sara Guasteví)