Tercer recital del II cicle Con spirito

Montserrat Cabero i Pueyo

ASSOCIACIÓ MUZIO CLEMENTI DE BARCELONA

II CICLE CON SPIRITO

Tercer recital

25 d’octubre de 2024 · 19’30

Auditori Eduard Toldrà, Conservatori Municipal de Música de Barcelona

Piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847

Muzio, Ludwig i Fanny: un itinerari cap al Romanticisme

Montserrat Cabero i Pueyo, piano.

Amb aquest recital es va tancar el cicle Con spirito d'aquesta tardor. La intèrpret va ser Montserrat Cabero, professora del conservatori i excel·lent pianista que en altres ocasions ha actuat en aquest auditori. El curs passat ja va interpretar sobre aquest piano una obra d'un recital de Fantasies, mostrant immediatament la seva afinitat i el seu domini sobre aquest instrument singular, cosa que ens va animar a demanar-li la seva participació en el cicle. (Podeu sentir un fragment clicant aquí).

El programa que ens va presentar contenia una Sonata i una Fantasia amb variacions de Clementi,  una selecció de Bagatel·les de Beethoven i una Sonata de Mendelssohn. D'acord amb l'esperit d'aquest cicle, les obres interpretades tenen relació amb Clementi i amb el piano Collard que presideix l'escenari. La relació de Beethoven amb Clementi ha estat a bastament explicada, però cal fer una petita referència al cas de la relació amb els Mendelssohn. Fanny (1805-1847) i Felix (1809-1847) havien estudiat, entre d'altres, amb Marie Bigot, gran pianista i amiga de Clementi, i amb Ludwig Berger, també deixeble i amic d'ell. A través d'ells van rebre els fonaments de la tècnica pianística. Per altra banda, ja abans de 1800, Clementi havia estat un gran coneixedor i difusor de la música de J. S. Bach, en especial del Clave ben temperat que feia estudiar als seus alumnes, i va ser el primer a editar la Suite francesa n. 5 del compositor alemany. També cal afegir que Felix va ser un gran amic de la família Horsley, també íntims de Clementi, i va freqüentar la casa de Kensington on vivien després que aquest els hi traspassés. També va tenir una gran amistat amb Ignaz Moscheles, un altre amic de Clementi, amb qui va compartir una memorable sessió musical a la fàbrica de Clementi i Collard a Tottenham Court Road. És a dir, si no hi va haver una relació personal, perquè quan Felix va anar a Londres Clementi ja vivia a Lichfield, sí que tenien un coneixement mutu i compartien un ampli cercle musical i d'amistats comunes.

La Sonata Op. 7 n. 1 en Mi bemoll major de Muzio Clementi forma part d’un quadern de tres sonates escrites en el període de la seva primera visita a Viena el 1781, quan va tenir el seu duel amb Mozart. És una obra concisa, optimista i exempta d’exhibicionisme, d’una gran claredat formal, amb melodies inspirades i un delicat treball polifònic. S’albira l’anticipació a l’estil de Beethoven si, per exemple, comparem el segon moviment, Mesto, amb l’Adagio de la Sonata Op. 10 n. 1, publicada 16 anys més tard. O elements tècnics, com el llarg trino amb una veu simultània en una sola mà que, a més, finalitza amb un ascens per graus conjunts per quedar penjat sobre la sensible.

El 1833, després de la mort de Clementi, la revista musical The Harmonicon va publicar-la novament i va fer aquest comentari:

La sonata que hem tornat a publicar aquí, aixecada de la tomba, per dir-ho així, és considerada una obra mestra d'una bellesa incomparable des de tots els punts de vista. Quina dolça i intel·ligible melodia flueix a través de tot el primer moviment, i com està admirablement ressaltada per l'harmonia! El moviment lent és un model d'expressió profunda, de grandesa i sublim en la música; i el rondó no és menys notable per l'aire i per l'alegria que per l'enginy, per aquest tracte que només un músic del nivell més alt sap atorgar a un tema.

La Fantasia amb variacions “Au clair de la lune”, Op. 48 va ser publicada el 1821 i forma part del conjunt de les seves darreres composicions, estilísticament molt més avançades. Comença amb una introducció de vint-i-vuit compassos de caràcter improvisatori, seguida del tema de la famosa cançó popular francesa, amb nou variacions i una coda. Les primeres variacions mantenen l'estructura de setze compassos del tema (excepte la primera, que estalvia la repetició dels quatre primers). A partir de la cinquena variació, s'alliberen del tema i perllonguen la longitud, s’afegeixen cromatismes i recursos pianístics més virtuosos, expressius i emocionals que en aquesta ocasió semblen rebre la influència del tractament que fa Beethoven en les seves variacions.

El conjunt de Bagatel·les Op. 119 va ser una de les obres publicades per Clementi a Londres com a resultat del seu contracte signat amb Beethoven el 1807. El títol de l'edició de Clementi, de 1823, diu: "Bagatel·les per a piano consistents en onze peces agradables compostes en diferents estils per L. Van Beethoven." Aquí Beethoven fa una incursió en la forma més íntima i breu que explotaran compositors romàntics com Schumann. El títol pot fer pensar en peces fàcils o superficials, però no és així. Més aviat semblen un repòs compositiu per fugir de les extenses Sonates Op. 110, 111 o les diabòliques Variacions Diabelli, escrites al mateix temps. Montserrat Cabero va interpretar una selecció de sis de les onze peces que constitueixen el conjunt.

La darrera obra del programa va ser la Ostersonate o Sonata de Pasqua, composta el 1828, que després de restar amagada durant quasi 150 anys, va ser descoberta i atribuïda a Felix Mendelssohn. El 2010, després d'una investigació, la musicòloga Angela Mace Christian, va concloure que l'obra no era de Felix sinó de la seva germana Fanny, gran pianista i compositora que, per raons de relat històric va quedar a l’ombra del seu germà i avui, afortunadament, es va recuperant. Es tracta d'una obra de gran format i notable dificultat. El primer moviment, Allegro assai moderato té un equilibri i concisió formal que fa pensar en Beethoven. El segon, Largo e molto espressivo, és un preludi i fuga amb una clara referència a J. S. Bach. El tercer és un Scherzo Allegretto i el quart un Allegro con strepito, tempestuós, que amb trèmolos recurrents descriu el terratrèmol que esberla la terra després de la mort de Crist. Finalment apareix l’esperança amb una petita fantasia sobre el coral luterà "Christe, du Lamm Gottes" (Crist, sou l’anyell de Déu), el mateix que Bach havia utilitzat a la Passió segons Sant Joan i Felix Mendelssohn a la seva Cantata coral MWV A5 Christe, du Lamm Gottes.

La interpretació de Montserrat Cabero, a més de la seva musicalitat, va ser clara i neta i va posar de manifest el seu compromís amb transmissió de la música.  

Curro Bultó, Montserrat Cabero, Anna Cuatrecasas i Joan Josep Gutiérrez
Foto: David Pino

Enllaços:
Associació Muzio Clementi de Barcelona
Conservatori Municipal de Música de Barcelona

El segon recital del cicle "Con Spirito"

 Castellano

Miriam Gómez-Morán

El divendres 27 vàrem tenir el segon concert del cicle Con spirito organitzat per l'Associació Muzio Clementi de Barcelona (AMCB) amb el Conservatori Municipal de Música de Barcelona. Per causes de força major, Roger Illa, l’intèrpret anunciat inicialment, va haver de cancel·lar la seva actuació, però vàrem convidar la pianista Miriam Gómez-Morán que va poder organitzar la seva agenda i ens va oferir un magnífic recital amb obres de Beethoven, la qual cosa ens quadrava molt bé amb el contingut del cicle, que en aquesta sessió havia d’incloure aquest compositor dins del projecte de músics relacionats amb Clementi.

Miriam Gómez-Morán és una gran pianista. Així de senzill. Fa uns quants mesos vàrem tenir l’oportunitat de sentir-la en un recital en el marc d’un simpòsium de música antiga dedicat al teclat en què va interpretar aquest mateix programa i ens va fascinar per la qualitat de la seva interpretació. Una qualitat que ve definida per la seguretat d’una gran tècnica, que en cap moment s’exterioritza amb artificis innecessaris, però, sobretot,  per la seva musicalitat. I ens referim a una musicalitat veritable, que és la capacitat d’equilibrar el rigor de la partitura amb la llibertat expressiva sense histrionisme ni sentimentalisme superficial. Miriam capta l’atenció de l’oient, sigui amb els ulls oberts o tancats. No hi ha cap gesticulació que distregui o substitueixi el resultat musical, cap intenció d’enganyar el públic amb teatralitat o exhibició. És una intèrpret sincera, honesta, sàvia i senzilla.

Les tres sonates que va interpretar són molt conegudes: la opus 13, ”Patètica”, la opus 27 n. 2, “Clar de lluna” i la opus 53, “Waldstein” o “Aurora”. Cap d’aquest sobrenoms van ser posats per Beethoven; són fruit de d’una visió romàntica o d’un interès comercial per part dels editors, molt reeixit per altra banda. Només el nom de “Waldstein”, que va ser el dedicatari de la sonata opus 53, es va publicar en vida de l’autor. Independentment del títol, les tres obres son molt significatives dins del corpus de sonates beethovenianes. I malgrat trobar-se entre les més tocades, encara poden revelar secrets. Totes tres mostren el geni i la originalitat del seu autor en la cerca de la forma i del llenguatge personal. Bellesa i lletjor, si se’ns permet aquest judici de valor, es troben en una dualitat que assoleix el sublim. El llenguatge de Beethoven és deliberadament provocador. Timbre, forma, ritme, accentuació, belles frases musicals trencades sobtadament per un estirabot o per un passatge de tècnica quasi impossible, sedueixen l’oient al mateix temps que el descol·loquen. No és estrany que la seva música tingui l’atractiu de les grans ruïnes clàssiques, l’admiració pel grandiós, per l’equilibri i per la destrucció. L’intèrpret ha d’enfrontar aquest conjunt d’elements amb un esperit de constant recerca per explicar de forma intel·ligible a l’espectador un discurs que a vegades pot esdevenir caòtic. Això requereix l’eina pròpia del rapsoda o de l’actor de teatre: la declamació. La declamació significa el to de la veu, la respiració, l’espai entre les frases, el ritme i la dicció.  Superades totes les dificultats tècniques, ja difícils en si mateixes, el repte del pianista està en transmetre tot el contingut de forma similar. En aquest punt, la pianista Miriam Gómez-Morán és una mestra.

Per recordar una mica la relació de Beethoven i Clementi senyalem per sobre algunes qüestions. Per una banda, Beethoven preferia les sonates de Clementi a les de Mozart i les aconsellava als alumnes. Això explica la influència que va rebre en molts aspectes pianístics. Per l’altre costat, Clementi va ser posteriorment un gran admirador i defensor de la música de Beethoven, de la qual també va rebre influències. Clementi va tractar personalment amb Beethoven i es va convertir en editor seu i va dirigir al menys sis de les seves simfonies a Londres.

Clementi, divuit anys més gran que Beethoven, va anticipar el llenguatge i recursos pianístics que aquest faria servir i desenvoluparia posteriorment de manera personal. Un parell d’exemples poden il·lustrar això. La Sonata Patètica de Beethoven, escrita entre 1798 i 1799, constitueix un dels casos que mostren aquesta proximitat. L’estructura del primer moviment, que comença amb una introducció lenta (Grave) que reapareix dins de l’allegro i té un paper en el joc dramàtic, la trobem uns anys abans en la Sonata Op. 34 núm. 2 en Sol menor de Clementi, publicada el 1795. Un altre exemple té a veure amb el llenguatge de la tècnica pianística. Per exemple, l’ús de les octaves partides que trobem en la mateixa Patètica o en passatges de la Waldstein, son recursos de brillantor pianística molt anticipats per Clementi en les seves pròpies sonates, també amb voluntat expressiva i amb el transfons d’una concepció del so orquestral. En una anàlisi comparativa de l’obra dels dos autors trobem infinitat de recursos pianístics que els aproximen i que demostren que la música d’ambdós emana del teclat. A partir d’aquí, cadascú té el seu camí i la seva personalitat, però no oblidem que l’epítet de Clementi com a “Pare del piano” té un significat molt profund.

En aquest recital Miriam Gómez-Morán va destacar pel seu domini absolut del piano Collard & Collard, late Clementi de 1847 restaurat per Jaume Barmona. A la seva musicalitat s’hi afegeix una preparació de gran nivell. Va estudiar piano a l’Acadèmia Franz Liszt de Budapest i clave i fortepiano Musikhochshule de Freiburg (Alemanya). Es va especialitzar en piano modern i teclats antics i el seu repertori abasta des de la música del segle XVIII a la música contemporània, amb un especial èmfasi en la música de Franz Liszt, sobre qui va escriure la seva tesi doctoral. El públic va reaccionar amb  aplaudiments molt efusius que van ser correspostos amb un Vals de Chopin com a bis.

El darrer concert tindrà lloc el divendres 3 de novembre amb l’actuació de la mezzosoprano Marta Rodrigo i la pianista Marina Rodríguez-Brià que interpretaran música molt infreqüent per a piano i per a veu i piano de Clementi, Berger, Mendelssohn i Sor.

Podreu escoltar les obres interpretades clicant sobre els enllaços. La primera sonata no es va poder enregistrar per problemes tècnics.

Ludwig van Beethoven (1770-1827)

Sonata op. 13 en Do menor “Patètica”

Sonata op. 27 nº 2 en Do diesi menor “Clar de lluna”

Sonata op. 53 en Do major “Waldstein”

Bis: Vals opus 69 n. 1  Chopin

Miriam Gómez-Morán, piano

 

Jaume Barmona, Miriam Gómez-Morán i Joan Josep Gutiérrez.

El pianer Jaume Barmona revisant el so després de la primera sonata.

Públic i presentació del concert.

Con Clementi a Urueña. Crónica del Simposio "El teclado a examen".

Català

La biografía de Muzio Clementi está asociada al viaje. A los catorce años se fue de Roma, su ciudad natal, a Inglaterra con Peter Beckford donde fijaría su residencia definitiva y se convertiría más tarde en ciudadano inglés. Posteriormente, a lo largo de su vida hizo constantes viajes por Europa que le llevaron entre otros muchos lugares y repetidamente a París, Viena, San Petersburgo, Berlín, Nápoles, etc. Miles y miles de kilómetros en busca de música, de conciertos, de contactos comerciales, de historias de amor y amistad y, en resumen, de conocimiento compartido con colegas e intelectuales. En una ocasión declaró su intención de visitar España por sus intereses comerciales, pero también musicales. Probablemente hubiera entrado por Barcelona, como hicieron Chopin y Liszt años más tarde, y hubiera visitado la biblioteca de la Abadía de Montserrat. Luego se habría dirigido a Castilla y con toda seguridad al Monasterio del Escorial. ¿Y por qué no a Andalucía, la principal puerta de entrada de sus magníficos pianos y lugar de encuentro asentamiento de negociantes ingleses? Tal vez también hubiera visitado Lisboa, país permanentemente aliado de Inglaterra y origen de su amigo Joao Domingo Bomtempo, quien en 1812 le dedicó su Sonata op.9 No.1 para piano. Pero no pudo ser. Las guerras napoleónicas y los constantes cambios de alianzas políticas que tuvieron lugar durante los primeros quince años del siglo XIX lo impidieron. No obstante, las trazas de su interés por España y sus colonias en América las encontramos en el hecho de haber publicado en lengua española, probablemente traducida por él mismo, su "Introducción al arte de tocar el pianoforte". También la personalización de algunos instrumentos, la relación con Fernando Sor y con otros músicos españoles en Londres, o el uso de ritmos, piezas y canciones españolas muestran su interés hacia a la península ibérica.

El pasado fin de semana, 3 y 4 de junio, fui invitado al V Simposio de Música Antigua de Urueña (Valladolid) que se celebra con el lema El teclado a examen. El título de mi conferencia era "Muzio Clementi y el piano". Se trata de un tema amplio que puede presentarse desde muchos puntos de vista. Mi exposición consistió en un breve repaso biográfico, un resumen de la aportación al piano como instrumento -Clementi fue fabricante durante treinta años- y la contribución a la técnica y al repertorio pianístico, con una especial mención a su influencia en Beethoven. El contenido tal vez era demasiado amplio para una hora de charla, pero pude dar una visión general que fue muy bien recibida por parte de una audiencia formada por personas muy cultas y expertas en variados campos de la música.

El sábado por la mañana tuve el honor de compartir ponencias con ilustres especialistas que tuvieron lugar en el auditorio de la bodega Heredad de Urueña, colaboradora del simposio y cuyos vinos pudimos disfrutar en las cenas organizadas en la Casona, sede de la Fundación. La conferencia anterior a la mía estuvo a cargo de Rafael Marijuán, constructor y restaurador de instrumentos históricos, que ofreció una interesantísima charla sobre la escuela castellana de construcción de claves. Por la tarde hubo una mesa redonda dedicada al tema de “El intérprete ante el teclado”, que reunía a diversos músicos. Antonio Baciero, experto pianista y estudioso de la música española antigua, nos habló su experiencia como intérprete desde sus inicios en Viena. El organista y musicólogo José Ignacio Palacios habló del órgano y de las complicaciones a las que se debe encarar el intérprete ante un instrumento tan variopinto. Berchtold Soergel y Ana Caramanzana, finos organeros, nos hicieron comprender el aspecto espiritual y el concepto acústico que precede la construcción de un instrumento tan singular y tecnológicamente complejo. Luis Delgado, músico y persona de gran conocimiento y versatilidad, moderó la mesa.

Las actividades del sábado culminaron por la noche con un concierto a cargo de Miriam Gómez Morán, que tocó un piano Broadwood de 1832 restaurado por Antonio Gómez Serrato. Interpretó tres sonatas de Beethoven (Patética, Claro de Luna y Waldstein) con gran personalidad, virtuosa pulcritud y control absoluto del instrumento. Cabe señalar que sus interpretaciones aportaban algo nuevo al estándar al que estamos acostumbrados en obras tan conocidas, en concreto a la declamación a menudo olvidada por otros intérpretes.

El domingo fue día de visitas. Luis Delgado nos mostró su extraordinario museo de instrumentos que recoge miles de piezas entre las cuales abundan ejemplares de origen étnico de procedencias diversas y que se pueden confrontar con instrumentos de los inicios de la era electrónica. También hay una colección de instrumentos copiados de pórticos de iglesias. Las explicaciones de Luis fueron de un interés y una clarividencia extrema.

A continuación, nos reunimos en la Fundación Joaquín Díaz donde tuvimos una charla de presentación del propio Joaquín que nos ilustró sobre la importancia de la etnología en cultura y educación musical y de cómo comenzó su trabajo de investigación que ha culminado en un archivo y un espacio cultural tan excepcional en la Villa de Urueña. Luego visitamos las salas de exposición donde al lado de una gran colección de instrumentos folclóricos, mecánicos y campanas hay diversos teclados y dos pianos de Clementi y uno de Collard & Collard.

Por la tarde del domingo estaba programado un concierto a cargo de Nano Stern y Jon Wasserman que nos perdimos por tener que hacer el viaje de regreso. Sin embargo, gracias al consejo y la amabilidad de José Gabriel Sanabria, pudimos asistir a un ensayo privado la noche anterior, un privilegio que nos permitió disfrutar en un ambiente íntimo la excelencia de estos músicos, a los cuales se unió el versátil Luis Delgado en la percusión.

En resumen, ha sido una experiencia muy enriquecedora, una ocasión para conocer excelentes personas  y para compartir nuestro trabajo sobre Clementi.

Conferencia Muzio Clementi y el pianoforte

Recital Beethoven de Míriam Gómez Morán

Museo Luis Delgado

Fundación Joaquín Díaz. La Casona.

  

Rafael Marijuán.

Joan Josep Gutiérrez

Joaquín Díaz mostrando la colección de campanas.

Jon Wasserman (guitarra) y Nano Stern (nyckelharpa)

Vista de la muralla de Urueña.

Enlaces:

Simposio El teclado a examen. https://funjdiaz.net/simposio.php?id=2306

El piano Broadwood y Miriam Gómez. https://www.youtube.com/watch?v=juC-UaXquNI&t=16s

BEETHOVEN I ELS MÚSICS DE LONDRES

Aquest és el títol del recital de piano que Marina Rodríguez Brià va estrenar el passat dissabte 20 de març a l'Auditori M. Carme Grauvilardell de Sant Vicenç de Castellet. Aquest concert anava acompanyat d'una mostra de vuit panells que il·lustren la temàtica. Són part de l'exposició Clementi i Beethoven, Confluències, que l'Associació Muzio Clementi de Barcelona va presentar el 2020 al Museu de la Música de Barcelona, amb l'addició d'un nou panell sobre alguns músics de Londres que van tenir relació amb Beethoven. La mostra es podrà visitar a Sant Vicenç fins el proper dissabte dia 27.

Al llarg del concert vam poder apreciar la capacitat comunicativa de la Marina que, a més d'interpretar amb excel·lència el repertori, va fer uns comentaris molt interessants entre les obres que van captar i seduir un públic molt variat. Aquests són comentaris dels assistents, certament entusiasmats, recollits al final de la sessió:

"Excepcional", "amè", "pedagògic", "emocionant", "gratificant", "molt comunicatiu", "els comentaris ajuden a gaudir-lo", "una bona pianista i una bona comunicadora". 

Com va explicar la pianista, Londres va ser un focus musical que va tenir una influència fonamental en l'esdevenir de la història de la música i molt especialment en el desenvolupament de la tècnica i del llenguatge pianístic romàntic. Anglaterra, per un cúmul de circumstàncies, va atreure músics de tot el continent i va impulsar la seva professió en un entorn de gran efervescència i consum musical. Concerts, editorials, empreses de pianos i d'altres instruments, encàrrecs i estrenes musicals, formaven part de la vida social, no només de les classes privilegiades, sinó també de les classes mitjanes que creixien amb la revolució industrial. El piano va triomfar i, amb unes característiques pròpies, es va diferenciar de l'escola vienesa i va crear escola en un corrent que avui es denomina London Pianoforte School, i que aplega, entre d'altres, els compositors que formen part d'aquest programa. Aquesta escola va influir en Beethoven, qui admirava la tècnica d'alguns dels seus integrants, amb alguns dels quals va mantenir una relació professional o d'amistat.

Muzio Clementi es considera el fundador d'aquesta escola pianística - entengui's escola com a tendència, no pas com a institució -. El seu estil s'avança a Beethoven, qui admirava les seves sonates que sempre tenia a mà i recomanava als seus deixebles. Més endavant, cap als anys 1820, també tindria una gran opinió del Gradus ad Parnassum de Clementi. Tots dos es van conèixer personalment i Clementi va esdevenir editor i promotor d'obres molt importants de Beethoven, algunes de les quals va editar en exclusiva i als dominis britànics abans que no es fes al continent. De Clementi compositor, la pianista va interpretar la Sonata op 34, n. 2 en sol menor, una obra de gran intensitat emocional composta el 1793. En aquesta sonata podem apreciar amb facilitat els elements que també distingeixen Beethoven, com el desenvolupament motívic, el discurs melòdic o la introducció lenta del primer moviment, després utilitzada abans de la reexposició, que s'avança uns anys a les sonates Patètica i Tempesta del compositor de Bonn.

De John Baptist Cramer va interpretar Le Petit Rien, una romança variada. Cramer, havia nascut a Mannheim (Alemanya) el 1771 i aviat es va instal·lar a Londres, on va ser deixeble de Clementi per un parell d'anys. El seu estil pianístic també va ser admirat per Beethoven qui, en sentir-lo a Viena, va decidir millorar la seva pròpia tècnica pianística.

Un dels personatges més importants de la vida musical londinenca va ser John Peter Salomon, violinista, compositor i gestor musical que va dur Haydn a Londres en dues ocasions. Nascut a Bonn el 1745, on havien tingut relació familiar amb Beethoven, també es va instal·lar a Londres. El reconeixement de la seva figura fa que estigui enterrat al claustre de l'abadia de Westminster, just al costat de la tomba de Clementi, amb qui havien compartit moltes activitats musicals. Dels autors d'aquest recital és l'únic que no era pianista professional. D'ell, la Marina va interpretar una versió per a piano sol de la cançó The Shipwerck'd Mariner, una dramàtica i emotiva peça.

Jan Ladislav Dussek, un dels grans pianistes i precursors del romanticisme nascut a a Bohèmia el 1760, va estar a Londres durant la dècada de 1790, quan va haver de marxar de Paris a causa dels esdeveniments de la Revolució Francesa. Dussek va ser un gran viatger i molt admirat a tot arreu com a pianista. La seva música també s'avança al lleguatge de Beethoven, amb qui no sabem si va tenir un contacte directe, però, en tot cas, va tenir una connexió molt gran amb l'escola anglesa i va tractar amb Clementi i molts altres músics del moment. En aquest recital vàrem poder escoltar les variacions sobre una cançó escocesa, Within a Mile of Edinburgh.

John Field va ser un dels primers deixebles de Clementi. Nascut a Dublin el 1772, el seu pianisme també és precursor del romanticisme. És conegut sobretot pels seu Nocturns que s'anticipen vint anys a l'estil de Chopin. D'ell vam poder sentir el Nocturn en si bemoll major.

Per acabar el recital, la Marina va interpretar les 32 Variacions en do menor, WoO 80 de Beethoven, escrites el 1806 i estrenades l'any següent amb una bona recepció crítica. Aquesta obra es construeix sobre un tema de vuit compassos que recorda una xacona. Al llarg de les 32 variacions es succeeixen tota mena de ginys de gran dificultat tècnica que fàcilment podríem relacionar amb la música anterior de Clementi i de l'escola anglesa: octaves, arpegis, terceres, escales en cascada, notes repetides, salts, contrastos dinàmics i expressius... Malgrat aquests jocs artificials, l'obra impressiona per la seva seriositat i dramatisme. 

Després d'uns llargs aplaudiments d'un públic concentrat i entusiasta, la Marina va obsequiar l'audiència amb una propina molt especial que trencava completament la unitat temàtica del concert. Va interpretar la sardana Una miradeta, del compositor santvicentí Joan Flotats (1902-1988). Encara que nascut al Pont de Vilomara, Flotats va viure sobretot a Sant Vicenç. La partitura que va utilitzar la Marina li havia estat copiada i dedicada a ella pel mateix compositor, amb qui va tenir una amistat els darrers anys de la seva vida. La Marina va dedicar la seva interpretació a la neboda del compositor, la Lola Flotats, que en aquesta ocasió no podia estar a la sala. 

En acabar el recital, es va fer una visita comentada en grups reduïts a la mostra "Beethoven i els músics de Londres" que es trobava a l'espai d'exposicions de l'Ateneu.

Exposició Beethoven al Conservatori de Cervera

 

El passat 9 de novembre, el Conservatori de Cervera va inaugurar una exposició sobre Beethoven per commemorar el 250 aniversari del seu naixement. L'interès que havia despertat entre el professorat l'exposició Muzio Clementi, the Father of the Pianoforte. Confluències amb Beethoven presentada anteriorment al Museu de la Música de Barcelona, va animar als organitzadors a demanar a l'Associació Muzio Clementi de Barcelona una part del material, en concret els panells de Clementi i de Beethoven, per afegir-los a la seva mostra. Així mateix, vaig rebre la invitació a participar en la inauguració i a impartir unes sessions dedicades al professorat i a l'alumnat de Grau professional. Vaig centrar el tema en Clementi i la seva relació amb Beethoven, temàtica en la qual em sento més capacitat.

Al matí vaig presentar els panells al professorat i a continuació, amb el suport del Power Point, vaig parlar de l'estil compositiu de Clementi com a precedent del de Beethoven i vaig presentar l'anàlisi de les sonates opus 13 n. 6 i opus 34 n. 2 de Clementi, en les quals hi podem trobar elements clarament beethovenians.

A la tarda es va fer un acte d'inauguració al qual hi van assistir autoritats municipals i del Consell Comarcal, així com la directora i una part del professorat del conservatori, un grup relativament reduït per tal de respectar les normes de seguretat del Covid-19. A continuació, també per respecte a les normes, vaig fer tres sessions dedicades als alumnes. En aquest cas ho vaig plantejar com si es tractés d'impartir una classe en l'espai de l'exposició. Em va agradar molt l'atenció i l'interès que hi van posar així com l'actitud respectuosa dels nois i noies que van assistir.

Agraeixo molt al Conservatori de Cervera aquesta invitació a participar en l'acte. Vull remarcar la singularitat d'aquesta vila que potser sigui la que destina més recursos a la música en relació al nombre d'habitants a Catalunya. 

http://conservatori.ecervera.cat/actualitat/agenda/exposicio-beethoven-i-les-seves-confluencies

JORNADES CLEMENTI 2020

Del 13 al 16 de febrer, l’Associació Muzio Clementi de Barcelona va organitzar al Museu de la Música de Barcelona unes Jornades amb activitats a l’entorn de la figura del gran compositor romà Muzio Clementi (1752-1832). Coincidint amb el 250è aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven (1770-1827), hem cregut interessant dirigir el focus sobre les relacions que es van establir entre els dos músics per donar a conèixer importats elements que han quedat ocults en el relat històric. 

L'EXPOSICIÓ

Les Jornades es van obrir amb la inauguració de l’exposició Muzio Clementi: The Father of the Pianoforte”. Confluències amb Beethoven. La mostra, oberta fins al 12 d'abril, a més d’explicar la vida i el llegat de Clementi, explora aspectes poc coneguts de la relació entre els dos músics que donarien importants fruits musicals en el seu moment i per a la posteritat. L'acte va reunir una gran afluència de públic i, després d'unes paraules de benvinguda del director del museu, Jaume Ayats, va intervenir la presidenta de l'associació, Anna Cuatrecases i el vice-president, Joan Josep Gutiérrez. 

La comissària de l'exposició, Marina Rodríguez Brià, va explicar el contingut de la mostra que es divideix en quatre àmbits. 

El primer àmbit està dedicat a Clementi home, músic i emprenedor. 

El segon, relacionat amb la faceta d'empreneduria del compositor, presenta una breu explicació de la història del piano des de la seva invenció. Algunes peces de la mecànica, una maqueta del mecanisme del piano modern i, sobretot, un piano de taula Zumpe de 1776, il·lustren aquesta secció. També s'exposa una flauta Clementi & Co.

El tercer àmbit està dedicat al nexe entre Clementi i Beethoven. Aquesta connexió s'explica en tres aspectes concrets: la influència del lenguatge musical i pianístic, la relació editorial i el vincle a través de la London Philharmonica Society de la qual Clementi n'era membre fundador. Entre d'altres, cal esmentar l'exhibició de dos documents molt importants: el primer contracte entre Clementi i Beethoven de 1807 i la carta de Clementi al seu soci Frederick W. Collard en què parla d'aquest contracte dos dies després.

Finalment, el quart àmbit està dedicat a la recepció de Clementi a Catalunya i a la recuperació i actualització del seu llegat en general.

LES ACTIVITATS

Conferència del Dr. David Rowland.

El divendres, a dos quarts de cinc, va tenir lloc una conferència a càrrec del Dr. David Rowland, professor de música, Degà i Director of Studies per la Faculty of Arts a l’Open University d’Anglaterra i Director of Music al Christ's College de Cambridge. Rowland és editor del llibre The Correspondence of Muzio Clementi, editat per Ut Orpheus Edizioni el 2010. 
Va parlar especialment de la relació editorial entre Beethoven i Clementi, molt a to amb el material exposat a la mostra.

Trobada de propietaris

El dissabte 15, a les quatre de la tarda, es va fer una trobada de propietaris de pianos. Aquesta activitat estava relacionada amb el projecte de cerca i documentació  de pianos Clementi, Collard i coetanis a Catalunya, anteriors a 1850 que promou l'associació. En Joan Josep Gutiérrez, juntament amb els musicòlegs Oriol Brugarolas i Romà Escalas, van presentar el projecte i van convidar als assistents a parlar de la seva experiència amb els seus pianos. El resultat va ser una sessió d'intercanvi d'anècdotes i coneixements que va enriquir i complaure tothom.

Soirée musical

A dos quarts de sis va tenir lloc una sessió musical a càrrec d'alumnes de conservatoris. Van interpretar obres de Clementi i Beethoven en el piano de gran cua Steinway triat per Alícia de Larrocha. L'espai es va omplir de gom a gom, superant les expectatives i els intèrprets van tocar amb un gran nivell de qualitat.

Visita guiada i recital

El diumenge al matí, la fortepianista Laura Granero va oferir un recital sobre el piano Bierstedt de Paris (ca 1827), recent restaurat per el pianer Jaume Barmona i donat al Museu de la Música per la família Coma-Cors Raventós. Abans del concert, Marina Rodríguez va conduir una visita guiada a la mostra de Clementi amb un grup d'assistents.

El recital de Granero va incloure dues sonates de Joâo Domingos Bomtempo (Lisboa 1775-1842), una sonata de Domenico Scarlatti (Nàpols 1685-Madrid 1757), una sonata de Muzio Clementi (Roma 1752-Evesham 1832), tres Nocturns de John Field (Dublin 1782-Moscou 1837) i tres Bagatelles de Beethoven (Bonn 1770-Viena 1827). Tots aquests compositors, per diversos motius, guarden relació amb Clementi. Laura Granero és una pianista sensible que domina a la perfecció els instruments originals, sovint de difícil control a causa de les característiques úniques de cada exemplar i, malgrat l'excel·lent restauració, una mica imprevisibles en la seva resposta. El piano Bierstedt és un instrument de sonoritat petita i ressonant, però diàfana i expressiva ensems. El recital va anar acompanyat de breus explicacions de la intèrpret sobre les obres.

Una fantasia feta realitat

Versión en castellano

Foto: Andrea Cârstea

LUCA CHIANTORE. FANTASIES I SONATES PER A PIANO

UNA APROXIMACIÓ ALTERNATIVA A OBRES DE MOZART, BEETHOVEN I CLEMENTI

El diumenge 10 de novembre va tenir lloc a CaixaForum* de Barcelona un recital de piano a càrrec de Luca Chiantore. El programa estava constituït per obres de Wolfgang Amadeus Mozart, Muzio Clementi, Ludwig van Beethoven i Hélène de Montgeroult. El concert va tenir un gran èxit per part del públic que omplia pràcticament tota la sala.

Chiantore és un pianista que dedica gran part de la seva vida a la recerca musicològica i a la formació de musicòlegs i doctorants. Aquest és un tret que caracteritza especialment les seves propostes musicals que es poden qualificar de moltes maneres, menys d'estereotipades. La seva presència escènica trasllueix una persona avesada a parlar en públic i atreure l'atenció de l'auditori amb el seu discurs sempre trencador amb el relat oficial de la història de la música i allunyat de llocs comuns. Descobrim un pianista de gran talent i en plena forma, malgrat, segons ell explica, haver estat força anys una mica desvinculat del concertisme estricte. La seva tècnica és segura i el seu discurs musical clar, lògic i expressiu, amb un gran control de la dinàmica i de l'agògica. Les seves versions de les composicions són un alternativa personal a la interpretació que es por escoltar habitualment, cosa que s'agraeix especialment quan es tracta de música que s'ha interpretat fins a la indigestió, com és el cas de la Fantasia en re menor de Mozart o la sonata "Clar de lluna" de Beethoven. Revisa els tempi, afegeix  improvisacions, tal i com podrien haver estat a la seva època, i passatges extrets de versions o esbossos anteriors a les publicacions definitives de les obres. Tots els compositors-pianistes d'aquella època eren improvisadors extraordinaris i, sovint, no donaven les seves obres per acabades ni tan sols en el moment de la impressió. Així doncs, Chiantore explora el camí que ens aproxima a una interpretació original on es barreja el text escrit amb el que podia haver estat l'acció interpretativa. Evidentment, hi ha una aportació creativa per part de l'intèrpret que podria ser objecte de polèmica però que, indubtablement, té un extraordinari interès.

Valdrà la pena seguir l'activitat de Luca Chiantore qui, a més de les seves recents publicacions, promet continuïtat en la revisió interpretativa d'obres molt famoses, en especial en un any en què es preveu una melopea beethoveniana.

W.A. Mozart. Fantasía inacabada K.397

Muzio Clementi. Sonata op.37 n.2

Hélène de Montgeroult. 7 Estudios (1812)

Ludwig van Beethoven. Bagatela WoO 56

Ludwig van Beethoven. Sonata op.27 n.2

Bisos: Nocturn i Estudi de Chopin.

*L'Associació Muzio Clementi de Barcelona va col·laborar en la programació d'aquest concert.

Versión en castellano