divendres, 24 de desembre de 2021

Felicitació

Us desitjo molt bones festes i un any nou millor que l'actual.
Sigueu feliços i, sobretot, lliures de pensament.

 
Cantata Betlem
Primer moviment: Duerme la noche
Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo 
Poema de Juan Gutiérrez Gili
Interpretada per Camerata Sant Cugat
Dir. Xavier Baulíes

dissabte, 4 de desembre de 2021

Estrena de dues cançons meves

El 24 de novembre, en un concert de celebració de Santa Cecília organitzat al Conservatori de Sant Cugat, vaig estrenar dues cançons meves sobre poemes de Sor Juana Inés de la Cruz (1651-1695), una poetessa mexicana del segle XVII. Vaig tenir el goig de compartir aquesta estrena amb la meva col·lega i excel·lent cantant, Marta Rodrigo qui, en el fons, és qui em va animar a presentar-les en aquesta ocasió.

La primera cançó, Verde embeleso, parla de l'aparença, de la falsa percepció del món i de l'engany voluntari en què la condició humana viu la realitat. La segona, A una rosa, utilitza la metàfora de la rosa per parlar de la fugacitat de la bellesa de la joventut i de com la transcendència es troba al final de la vida.

He tractat la melodia a partir de la pròpia rítmica del text, cosa que la fa molt cantable, al temps que molt irregular, amb constants canvis de compàs. Una cançó de ritme quadrat o simètric hagués traït l'estil barroc de la poesia. La música és tonal, amb coloració modal, sonoritats harmòniques que remeten al barroc ibèric i amb un tractament lliure de la dissonància. Les resolucions dels acords, a vegades s'allarguen o s'esquiven una mica, seguint, tot i que de manera externa, la idea barroca de les figures literàries del text. 

 




VERDE EMBELESO
Verde embeleso de la vida humana
loca esperanza, frenesí dorado,
sueño de los despiertos intrincado,
como de sueños, de tesoros vana;
alma del mundo, senectud lozana,
decrépito verdor imaginado;
el hoy de los dichosos esperado,
y de los desdichados el mañana:
sigan tu sombra en busca de tu día
los que, con verdes vidrios por anteojos,
todo lo ven pintado a su deseo;
que yo, más cuerda en la fortuna mía,
tengo en entrambas manos ambos ojos
y solamente lo que toco veo.

A UNA ROSA
Rosa divina, que en gentil cultura
eres con tu fragante sutileza
magisterio purpúreo de belleza,
enseñanza nevada a la hermosura.
Amago de la humana arquitectura,
ejemplo de la vana gentileza,
en cuyo ser unió naturaleza
la cuna alegre y triste sepultura.
¡Cuán altiva en tu pompa, presumida
soberbia, el riesgo de morir desdeñas,
y luego desmayada y encogida
de tu caduco ser das mustias señas!
Con que con docta muerte y necia vida,
viviendo engañas y muriendo enseñas.



dilluns, 29 de novembre de 2021

La Segona simfonia de Clementi s'estrena a Lleida

Giulio Marazia triomfa a Lleida.



El director italià Giulio Marazia ha estat convidat a dirigir l’Orquestra Simfònica JuliàCarbonell de les Terres de Lleida en un concert que ha tingut lloc a l’Auditori Enric Granados el 28 de novembre de 2021.

El programa estava constituït per tres autors que, malgrat néixer en diferents dates, van coincidir en una part de les seves etapes compositives i, a més, es van admirar i influir entre ells: Rossini (1792-1868), Clementi (1752-1832) i Beethoven (1770-1827). Les obres interpretades, l’Obertura del barber de Sevilla, la Segona simfonia i la Cinquena simfonia respectivament, mostren aspectes significatius dels seus estils personals, però també del llenguatge musical del seu temps. En aquest sentit, en Giulio Marazia volia oferir un programa coherent en què, a més d’obres conegudes, es pogués escoltar una composició injustament oblidada d’un compositor poc conegut fora de l’àmbit del piano. Així, va proposar incloure la segona Simfonia de Muzio Clementi, que possiblement no s’ha interpretat mai al nostre país.

La direcció de Marazia és intel·ligent i personal. No es deixa portar per l’estandardització interpretativa que sovint podem sentir en les obres més conegudes. Per exemple en l’Obertura del Barber de Sevilla prescindeix dels efectes de percussió tradicionalment afegits a la partitura original.  

En la interpretació del repertori, Marazia es mostra exigent amb l’orquestra, demanant uns tempi valents i una dinàmica rica en contrasts. Segons els mateixos músics ho fa amb convicció, però amb tota l’amabilitat en uns assajos intensos. Aconsegueix fer sonar l’orquestra amb plenitud, amb força i sense estridències. A la Simfonia de Clementi hi ha treball i pensament. No en debades és una obra que no es troba en el repertori de les orquestres de tot el món i que, per tant, requereix una creació absolutament personal. Fuig de la zona de confort que molts directors ens tenen acostumats. Aquesta Simfonia, segons ell mateix, remet a les primeres simfonies de Beethoven i requereix un so ple, però al mateix temps una lleugeresa pròxima al classicisme. El darrer temps planteja un repte important per la seva vitalitat rítmica, sempre a contratemps i amb moviment perpetu. És una obra plena d’idees musicals, amb belles melodies, harmonies atrevides i passatges de savi contrapunt. L’obra va ser molt ben rebuda pel públic.

La Cinquena de Beethoven va tenir interessants diferències interpretatives a les versions habituals. Va posar molt en relleu l’estil cambrístic dels grups instrumentals. Vàrem sentir veus, accents i dinàmiques que habitualment queden amagades. L’impuls rítmic i sonor va lluir amb plenitud en aquesta sala, potser l’auditori amb millor acústica de Catalunya.

Director i orquestra van ser llargament aplaudits per un públic educadíssim i entregat que omplia gairebé l’aforament. No vàrem haver de suportar ni caramels ni estossegades entre moviments. D’això en diuen “províncies”.


diumenge, 21 de novembre de 2021

Estrena de Parable of the Old Men and the Young

El dijous 4 de novembre, la mezzosoprano Montserrat Bertral i la pianista Raquel Portales van oferir un recital a la Sala Mompou de la SGAE de Barcelona, dins del cicle "Música d'ara" que organitza l'Associació Catalana de Compositors (ACC). Entre les obres d'altres col·legues, van estrenar "Parable of the Old Men and teh Young", una cançó que vaig compondre l'any 2014 sobre text de Wilfred Owen per commemorar l'inici de la Primera Guerra Mundial. No hi va haver ocasió en aquella data i, com la major part de les meves composicions,  l'obra va romandre en un calaix. Només un amic, en Ferran Albrich, l'havia cantat amb mi en privat. 

El text d'Owen, com tantes de les seves poesies, és esfereïdor. Amb l'escena bíblica del sacrifici del fill d'Abram a mans del seu pare, avortat al darrer minut per un àngel, el poeta canvia el final i provoca la mort del noi en una metàfora de la vilesa dels governants europeus que van permetre la inútil massacre de milions de persones, entre les quals una gran part de la joventut d'aquella generació. Owen va viure les trinxeres en primera persona i va morir abans de l'armistici. He transportat la història a una música que aprofita el dramatisme de la part narrativa i de la intervenció directa dels personatges del nen i de l'àngel que vol evitar el sacrifici. En aquest enllaç, faig una anàlisi de la composició.

Cent anys és tard, lamentablement, el món no ha millorat gaire en relació a la maldad dels governs des estats.


Parable of the Old Man and the Young

 So Abram rose, and clave the wood, and went,

And took the fire with him, and a knife.

And as they sojourned both of them together,

Isaac the first-born spoke and said, My Father,

Behold the preparations, fire and iron,

But where the lamb for this burnt-offering?

Then Abram bound the youth with belts and straps,

and builded parapets and trenches there,

And stretched forth the knife to slay his son.

When lo! an angel called him out of heaven,

Saying, Lay not thy hand upon the lad,

Neither do anything to him. Behold,

A ram, caught in a thicket by its horns;

Offer the Ram of Pride instead of him.

But the old man would not so, but slew his son,

And half the seed of Europe, one by one.

 Wilfred Owen

 

La Paràbola del Vell i el Jove

 Llavors Abram va aixecar i va tallar llenya, i va anar,

I va prendre el foc amb ell, i un ganivet.

I a mesura que van anaven els dos junts,

Isaac primogènit va parlar i va dir: Pare meu,

Heus aquí els preparatius, el foc i el ferro,

Però on és el xai per l'holocaust?

Llavors Abram lligà el jove amb cinturons i corretges,

I va construir parapets i trinxeres allà,

I va agafar el ganivet per degollar el seu fill.

Quan heus aquí! un àngel el va cridar des del cel,

Dient: No deixis caure la teva mà sobre el noi, no li facis res. Heus aquí, un moltó travat en un bardissa per les seves banyes;

Ofereix el Moltó de l'Orgull en lloc d'ell.

Però el vell no ho va fer així, sinó que va matar el seu fill,

I la meitat de la llavor d'Europa, un per un.

 Wilfred Owen




dissabte, 6 de novembre de 2021

Una simfonia de Clementi a Catalunya!

L’ORQUESTRA SIMFÒNICA JULIÀ CARBONELL DE LES TERRES DE LLEIDA INTERPRETARÀ UNA SIMFONIA DE MUZIO CLEMENTI 

El diumenge 28 de novembre, l’OJC, sota el títol “La 5a simfonia de Beethoven amb Giulio Marazia” presenta un programa que inclou l’obertura del Barber de Sevilla de Rossini, la 2a simfonia de Clementi i la 5a de Beethoven. És una ocasió poc habitual per poder gaudir de la música simfònica de Clementi, tan poc coneguda al nostre país. Poca cosa cal dir sobre les dues obres tan conegudes del programa, però sí cal posar èmfasi en la composició de Clementi i en el seu context.

La fama de Muzio Clementi (1752-1832) es deguda especialment a la seva aportació al piano i, en especial, a l’obra més relacionada amb el món didàctic que encara avui és viu als conservatoris i escoles de música. Els darrers anys, afortunadament, la recerca musicològica i artística ha posat en evidència que la seva obra musical, no només va més enllà d’aquest àmbit on se l’havia situat, sinó que es tracta d’una obra d’extraordinària qualitat que s’avança en molts aspectes a la música del seu temps.

Un dels aspectes més sorprenents és que Clementi va ser un gran simfonista. El seu interès cap a la música instrumental i orquestral el va ocupar tota la seva vida. Cal tenir en compte que, ja des de molt jove, a més del piano va tenir sempre contacte amb la direcció d’orquestra.

Hi ha dos períodes en què Clementi es consagra més intensament a la composició orquestral. El primer es situa entre 1784 i 1795, del qual ens han arribat les dues simfonies opus 18. El segon abastaria aproximadament els anys 1813 a 1824, període del qual hi ha força referències a la premsa.

El cert és que d’un nombre indeterminat de simfonies, segurament força superior al que coneixem, només ens han arribat les citades opus 18, publicades el 1787 per Longman & Broderip, i quatre sense número d’opus (WO 32-35), numerades de la primera a la quarta. També ha arribat una obertura i un minuet pastoral, aquest últim probablement pertanyent a alguna de les simfonies perdudes. Tota aquesta obra orquestral, així com els concerts per a piano, no va ser impresa i s’ha perdut. Els treball d’Alfredo Casella i posteriorment de Pietro Spada han permès recuperar i reconstruir les quatre simfonies sense opus. Aquestes obres mostren un Clementi molt madur, capaç d’escriure una obra sòlida formalment, amb una rica instrumentació, riquesa melòdica i amb una expressió que apunta cap als simfonistes romàntics.

La relació de Clementi amb Beethoven és un dels capítols més interessants. Beethoven admirava les seves sonates, que tenia sempre a mà i feia estudiar als seus propis alumnes. En algunes de les primeres sonates del compositor de Bonn es pot apreciar directament la influència tècnica i formal de Clementi. Fins i tot, el quart moviment de la simfonia Eroica (1803) utilitza un tema derivat del tercer moviment de la Sonata op. 13 n. 3 de Clementi (1784). Entre ambdós compositors es va establir una relació de mutu respecte. La crítica de l’època els equiparava com a compositors de primera classe. Des de 1807 Clementi va ser editor de Beethoven a Londres i va publicar les primeres edicions d’algunes de les seves obres més importants. Així mateix, com a membre fundador de la Philharmonic Society de Londres, Clementi va dirigir moltes simfonies i obertures de Beethoven, entre les quals destaca l’estrena a Anglaterra de la 5a simfonia (1816).

Rossini apareix als programes de la Philharmonic Society a partir de 1817. El 21 d’abril de 1823, els dos compositors apareixen junts en un programa en què Clementi dirigeix una simfonia pròpia. Rossini tenia un gran respecte per Clementi i segons diuen, quan algú nomenava el seu nom, Rossini feia una genuflexió i corria al piano per tocar un tema de Clementi. 

Simfonia número 2 en Re major, WO 33

Adagio-Allegro
Larghetto Cantabile
Minuetto-Trio (Allegretto)
Finale (presto)

Com les altres simfonies, comença amb una curta introducció lenta que de seguida mostra l’habilitat expressiva de Clementi en l’ús de l’harmonia. Els temes de l’Allegro són alegres i dinàmics i, com és habitual en Clementi, amb un tractament contrapuntístic molt treballat en la part del desenvolupament. El segon moviment, també en forma de sonata, té melodies inspirades i atractives intervencions dels instruments de fusta. El tercer moviment és un minuet i trio amb caràcter d’scherzo. El tema principal del trio, presentat per les fustes, és el mateix de la Monferrina per a piano en sol M, op. 49 n.1, una elegant melodia d’estil italià. El Presto final és un dels moviments indiscutibles de totes les seves simfonies. Els temes sincopats que es mantenen al llarg del moviment, juntament amb les conduccions harmòniques i els clímax instrumentals fan que aquesta obra sigui un referent, comparable a les millors obres de Beethoven.

 ©Joan Josep Gutiérrez


Per saber-ne més:

La relació entre Beethoven i Clementi, un capítol poc conegut. 

Beethoven i el focus musical de Londres.



Diumenge 28 de novembre – 19 h

Lleida. Auditori Enric Granados

https://ojc.cat/