dijous, 21 de gener de 2021

RESCATANT UNA FONT PRIMÀRIA : EL PROJECTE DE CERCA I DOCUMENTACIÓ DE PIANOS ANTERIORS A 1850 A CATALUNYA


Acaba de publicar-se a la Revista Catalana de Musicologia el meu article 
RESCATANT UNA FONT PRIMÀRIA : 
EL PROJECTE DE CERCA I DOCUMENTACIÓ DE PIANOS ANTERIORS A 1850 A CATALUNYA DE L’ASSOCIACIÓ MUZIO CLEMENTI DE BARCELONA

Resum

Catalunya ha estat productora i receptora d’un extens nombre de marques de pianos des de principis del segle xix. L’impacte d’aquesta indústria va en paral·lel al creixement econòmic i social fins a arribar al seu punt culminant a inicis del segle xx. No tenim dades sobre la quantitat de pianos que resten actualment, però sabem que hi ha un continu degoteig de destrucció de molts instruments que es troben a les cases particulars, sigui per manca d’interès o de possibilitat de mantenir-los. La qüestió és més dramàtica quan ens referim a pianos anteriors a 1850, època en què el piano no havia arribat encara a una estandardització. Des de l’Associació Muzio Clementi de Barcelona hem iniciat una cerca de pianos amb l’objectiu de documentar aquest patrimoni cultural i col·laborar en la seva salvaguarda. Aquest article té caràcter prospectiu i presenta el que ha de ser l’inici d’una investigació a més llarg termini.

Paraules clau: piano, patrimoni musical, Muzio Clementi, Clementi a Catalunya, fortepianos a Catalunya, pianos històrics, construcció d’instruments musicals, organologia.

Es pot llegir a l'article complet en l'edició en paper i en l'edició en línia.


Acaba de publicarse en la Revista Catalana de Musicología mi artículo
RESCATANDO UNA FUENTE PRIMARIA: 
EL PROYECTO DE BÚSQUEDA Y DOCUMENTACIÓN DE PIANOS ANTERIORES A 1850 EN CATALUNYA DE LA ASOCIACIÓN MUZIO CLEMENTI DE BARCELONA

Resumen

Cataluña ha sido productora y receptora de un extenso número de marcas de pianos desde principios del siglo XIX. El impacto de esta industria va en paralelo al crecimiento económico y social hasta llegar a su punto culminante a inicios del siglo XX. No tenemos datos sobre la cantidad de pianos que quedan actualmente, pero sabemos que hay un continuo degoteo de destrucción de muchos instrumentos que se encuentran en las casas particulares, sea por falta de interés o de posibilidad de mantenerlos. La cuestión es más dramática cuando nos referimos a pianos anteriores a 1850, época en que el piano no había llegado todavía a una estandarización. Desde la Asociación Muzio Clementi de Barcelona hemos iniciado una búsqueda de pianos con el objetivo de documentar este patrimonio cultural y colaborar en su salvaguarda. Este artículo tiene carácter prospectivo y presenta lo que debe ser el inicio de una investigación a más largo plazo.

Palabras clave: piano, patrimonio musical, Muzio Clementi, Clementi en Cataluña, fortepianos en Cataluña, pianos históricos, construcción de instrumentos musicales, organología.

Se puede acceder al artículo completo en la edición en papel y en la edición en línea. (Catalán)


My article has just been published in the Revista Catalana de Musicologia
RECOVERING A PRIMARY SOURCE: 
THE PROJECT OF THE MUZIO CLEMENTI ASSOCIATION OF BARCELONA INVOLVING THE SEARCH FOR AND DOCUMENTATION
OF PIANOS FROM BEFORE 1850 IN CATALONIA

Abstract

Catalonia has been both a producer and a recipient of a large number of piano brands since the beginning of the 19th century. The impact of this industry went hand in hand with the country’s economic and social growth, reaching its peak at the turn of the 20th century. We do not have information on the number of pianos remaining at present, but we know that many instruments that are found in private homes are gradually being destroyed, due to either a lack of interest or an inability to keep them in good condition. The issue is more dramatic for pianos built prior to 1850, when the piano had yet to become standardised. At the Muzio Clementi Association of Barcelona, we have started a search for pianos with the aim of documenting this cultural heritage and collaborating on its protection. This is a prospective paper presenting what is meant to be the beginning of a research project covering a longer term.

Keywords: piano, musical heritage, Muzio Clementi, Clementi in Catalonia, fortepianos in Catalonia, period pianos, construction of musical instruments, organology.

You can read the full article in the paper edition and in the online edition. (Catalan)




dimarts, 19 de gener de 2021

MESTRES QUADRENY IN MEMORIAM

Reprodueixo i comparteixo íntegrament el missatge de record que ha escrit Domènec González de la Rubia, de l'Associació Catalana de Compositors, a propòsit de la mort de Josep Maria Mestres-Quadreny. Personalment el vaig tractar quan vaig participar com a intèrpret en l'espectacle poètico-musical "Piano-xòfer",  creat per en Perejaume i ell mateix.

M'adhereixo al condol.


















MESTRES QUADRENY IN MEMORIAM

Ahir vam conèixer una trista notícia, Josep Maria Mestres Quadreny, compositor membre de la nostra associació i company sempre amable, va morir als 91 anys. Sens dubte és aquesta una pèrdua que afecta especialment el món musical contemporani però també a l'ambient artístic en general ja que Mestres Quadreny va ser un inquiet investigador que va combinar la música amb altres disciplines com el teatre, la literatura o la pintura.

Però sobretot Mestres Quadreny va ser un cercador de noves maneres d'expressió. Encara que algunes de les més joves generacions no ho recordin, cal evocar encara que sigui breument alguns apunts biogràfics. A més d'estudiar música amb Leonor Sigg, Rosa Maria Kucharsky i Cristòfor Talltabull va obtenir la llicenciatura de químiques per la Universitat de Barcelona i des de 1952 va pertànyer a aquell grup heterogeni i iconoclasta de compositors que van formar el Cercle Manuel de Falla (1947) des del qual al costat d'altres col·legues va mostrar el seu rebuig a l'homogeneïtat i rutina imperant en l'ambient musical.

Més tard al costat de Juan Hidalgo i Joaquim Homs fundaria el grup Música Oberta. Així mateix, conscient de la necessitat de disposar d'un grup instrumental que pogués interpretar els nous llenguatges que anava adquirint la música, va fundar en 1968 el Conjunt Català de Música Contemporània que va desenvolupar una àmplia política d'estrenes de compositors de l'avantguarda d'aquells dies i sobretot el 1974 va ser un dels fundadors del laboratori Phonos, veritable pedrera de compositors dedicats a la música electrònica amb una enorme empremta en la creació i pedagogia contemporània.

Sens dubte, tot això delata una inquietud constant per difondre la música contemporània d'una determinada estètica però també per establir les bases d'institucions o organitzacions que poguessin dur a terme una conservació i salvaguarda d'aquest patrimoni. En efecte, van ser moltes les institucions a les quals va estar lligat i en totes elles la seva actitud va constituir un beneficiós al·licient.

A la nostra entitat, l'Associació Catalana de Compositors, va estar lligat ja des de principis dels anys 70 i encara que breument, exerciria com a president entre els anys 1977 i 1979.

Adscrit a la generació del 51, és evident que al llarg de la seva llarga vida (havia nascut a Manresa el 3 de març de 1929) va poder presenciar els canvis esdevinguts en la música del nostre temps. Canvis protagonitzats per les diferents tendències, les evolucions en el llenguatge, la multiplicitat d'estils i els nous plantejaments formals, en fi, de tot un cabal d’aportacions que el segle XX sobretot però també el XXI estava aportant a la música.

Seria innombrable assenyalar les col·laboracions, escrits i treballs teòrics que ens ha deixat. Escrits que com la seva música, mantenen la fidelitat a una determinada manera d'entendre la música i la composició. Les seves col·laboracions amb el poeta Joan Brossa o els pintors Joan Miró (va estar molt lligat a la seva fundació) o Antoni Tàpies acrediten aquesta fidelitat en la qual l’atonalitat, el dadaisme, l'especulació aleatòria, l'atzar, el surrealisme o l'electrònica (era president d'honor de Phonos) configuren un llenguatge personal que pràcticament abasta des del sol, a el teatre musical, la música de cambra o la simfònica i en el qual les partitures gràfiques o la informàtica van protagonitzar un destacat paper.

Una enriquidora i coherent vida creativa (entre 1953 i l'any 2000 va escriure més de tres-centes obres) en la qual la paraula llibertat destaca per sobre de qualsevol altra definició. Mestres Quadreny va obtenir l'any 2000 el Premi Nacional de Música i el 2007 la medalla d'Honor de la Ciutat de Barcelona.

Descansi en pau.

 
Associació Catalana de Compositors

diumenge, 10 de gener de 2021

Horowitz i Clementi

English

Castellano


Vladimir Horowitz, un dels pianistes més reconeguts del segle XX, va tenir un enamorament amb la música de Muzio Clementi i va ser un dels seus grans defensors. Aquí presentem un fragment d'un reportatge produit per Cami-Vídeo el 1993, on parla de la importància de Clementi i de com es va interessar per la seva música.

El fragment comença amb la interpretació del tercer moviment (Presto) de la sonata op. 25 n. 5 en fa # menor (al vídeo la numeració difereix de l'actual catàleg de Clementi). Segons explica la seva dona, Wanda Toscanini, a Milà va adquirir tota una col·lecció de música editada de Clementi i la va comprar. Així és com el va descobrir.

A continuació, Horowitz parla amb el seu entrevistador sobre Clementi. 

"Va ser un professor molt important, un gran coneixedor del teclat i també compositor. Jo no pensava que fos tan prolífic. Beethoven va ser influenciat per les innovacions tècniques de Clementi. L'instrument també ajuda a inspirar al compositor. Les seves composicions són contemporànies d'algunes mozartianes." - toca un exemple de l'inici de la sonata K 333 en si bemoll major - "Mozart sol fer això, en canvi Clementi" -toca un fragment de la sonata op 7 n. 6 en sol menor, un exemple d'un tema amplificat molt beethovenià, i diu- "això és Clementi; Beethoven tenia 7 anys quan aquesta obra va ser escrita" (aquí s'equivoca una mica perquè la sonata és del 1782 i per tant Beethoven tenia 12 anys). "Això és el que feia, com l'estructura del que serà el futur de tots. Clementi és el pare del piano modern, el pare del pianisme i, a més, de la forma sonata. És per això que estic interessat en la seva música." "No tinc cap interès comercial!", afegeix fent broma.

Wanda acaba rematant: "Es va enamorar de Clementi i es va concentrar en la seva música."




El fragment està extret dels minuts 00:30:12 a 00:34:10
Anar al vídeo complet: https://youtu.be/g10ohnnbygI

Altres interpretacions de Clementi per Horowitz:

Clementi - Sonata in F-sharp minor, Op. 25 No. 5

Clementi - Piano sonata op.34 n°2

Clementi - Sonata quasi Concerto Op. 33, No. 3

Clementi - Sonata in F minor Op. 14 No. 3

Clementi - Sonata, Op. 24, No. 2 in B-Flat: Allegro con brio (I)




dijous, 7 de gener de 2021

Reinterpretar la història de la música. El cas de Muzio Clementi.

En la narració històrica hi ha interessos per construir un relat lligat a ideologies, comunitats culturals i rendiment econòmic.

La història de la música que ens ha arribat fins fa ben pocs anys s’ha explicat fonamentalment des de la visió germànica, en un moment de creixement dels nacionalismes europeus. El pes del pensament de Schopenhauer i Nietzsche tindrà una influència poderosa en la narrativa de la historia de la música (i conseqüències indesitjables en la interpretació i l’ús polític derivat del seu pensament). La creació del mite i del superhome es reforça i es consolida durant el romanticisme. S’admira la precocitat, el geni innat, i es menysté l’esforç i el treball. Un geni és algú tocat per la divinitat.

Aplicat al que volem explicar aquí, la història de la música es converteix en un seguit de fites puntuals exercides per homes excepcionals (genis) al voltant dels quals gira un entorn de secundaris, a alguns dels quals se’ls atribueixen fins i tot actituds i valors miserables en un intent de ressaltar encara més els mèrits dels primers. Un exemple extrem i popular d’aquesta narrativa el trobem a la pel·lícula de Milos Forman, Amadeus, que ha expandit de forma més extensa que mai les atribucions positives o negatives d’alguns músics. No és una crítica a l’excel·lent realització del film, sinó a les conseqüències en el terreny de la narrativa musical que ja era prou distorsionada per al públic no especialista.

La repetició acrítica dels tòpics, el “copia-enganxa”, ha anat alimentant un seguit de prejudicis en favor o en contra de molts compositors de totes les èpoques. Trencar aquests llocs comuns és una tasca difícil però necessària que pertoca als investigadors i també als docents. Els mitjans i la indústria musical, fins fa uns anys, no acabaven d’ajudar, però darrerament, amb internet s'han obert les possibilitats d’accès a una informació que abans era impensable. Els darrers anys s’ha recuperat i s’ha enregistrat molta obra desconeguda, la qual cosa obre la porta a un reconeixement d’autors oblidats. Tot i així, l’interès del públic per apreciar-la és escàs i la insistència de repetir una i altra vegada les obres més conegudes segueix sent la tendència natural. Es demanda allò que es coneix; això dona seguretat i alimenta l' autoestima. La promoció i reiteració d’uns pocs artistes, ens referim tant a intèrprets com a compositors, augmenta i canalitza els beneficis econòmics. A principis del segle XX, l’obra de Schubert, llevat de les cançons, era quasi desconeguda. També algunes simfonies de Bruckner eren considerades imperfectes i es van publicar amb “correccions”. Tots els períodes musicals han estat representats per pocs compositors, inqüestionables però insuficients. A tots ells se’ls atribueixen valors que no són exclusius. L’eminència d’un gran músic depèn en part del seu talent individual, però també de totes les circumstàncies i de l’entorn.

El cas de Clementi és paradigmàtic, encara que no únic. Malgrat haver estat present sempre en els programes d’estudis dels conservatoris, el coneixement de la seva personalitat i de l’abast de la seva obra és encara molt limitat. Les etiquetes negatives comencen molt aviat, en vida seva. De la seva trobada amb Mozart sorgeix la primera recriminació[1]: “mechanicus”. No analitzarem aquí el context, però es tracta clarament d’una afirmació subjectiva que, pronunciada pel diví Mozart, esdevé veredicte inapel·lable per a la història. Si a això afegim la selecció del Gradus ad Parnassum editada per Tausig, en la qual s’hi troben els estudis més tècnics  d’aquesta obra magna, la imatge de compositor mecànic queda certificada.

Un altre aspecte que s’ha comentat és la seva suposada avarícia o garreperia. Una de les fonts pot ser l’autobiografia de Louis Spohr (1784-1859), en la qual comenta que quan va visitar Clementi a Sant Petersburg el 1802, al va trobar rentant la roba amb el seu alumne John Field. Diu Spohr que Clementi li va dir que la bugaderia era molt cara i que, a més, feia malbé la roba. També, assegura Spohr, Clementi s’aprofitava de Field fent-lo tocar hores per mostrar els pianos als possibles clients. Així mateix, diu que li cobrava les classes a uns preus molt alts i que, en conseqüència, Field li devia molts diners. El que no diu és que era el mateix Field qui no va voler abandonar Clementi quan aquest li va proposar que es quedés a Viena per estudiar amb Albrechtsberger. Tampoc diu que “l’explotació” de Clementi li va proporcionar feina i prestigi a Rússia. A banda del seu propi extraordinari talent, Field va tenir la carta de presentació més valuosa que un pianista podia aspirar en aquell moment: ser deixeble de Clementi.

Un aspecte que reforça la llegenda negativa de Clementi és el fet d’haver mort com un home ric. En l’imaginari més estès, el músic, especialment el compositor, ha de patir una vida miserable, de malalties físiques o mentals diverses, algun tipus d’alienació lligada també a alguna extravagància o desviació, alguna situació amorosa complicada i, si és possible, una mort precoç o en la pobresa. Diverses d’aquestes situacions es narren en el cas d’icones com Mozart, Beethoven, Schubert, Chopin, Schumann, Mendelssohn, Tchaikovsky i molts altres. La literatura biogràfica es converteix en una mena de premsa groga o rosa, segons ho permeti la moral del moment. La sublimació d’alguns d’aquests suposats defectes, peculiaritats o carències s’associa al geni. És clar que aquests compositors no han passat a la història a causa de la seva vida o comportament privat, sinó gràcies al seu art. Però la fama i la popularitat sí que s’alimenta d’anècdotes i successos “humans” que ens identifiquen emocionalment amb la persona admirada.

La pràctica desaparició de Clementi de la narrativa històrica pot respondre a moltes causes, algunes compartides amb molts altres compositors desconeguts. El que sí és cert és que, entre els professionals pianistes, mai va ser oblidat del tot. Les seves Sonatines opus 36 i part del Gradus han format part generació rere generació del repertori obligat de la formació pianística. Sabem que Chopin feia estudiar el Gradus als seus alumnes o que Clara Schumann tenia la sonata opus 40 n. 2 en si menor en el seu repertori de concert. També Marmontel va ser un gran defensor de Clementi i a Catalunya, Pedrell va publicar una reivindicació a La Vanguardia el 1919.

L’activitat polifacètica de Clementi també és un element que perjudica la seva valoració com a compositor. La seva aportació a la didàctica el presenta més com a mestre que com a compositor.  És cert que el volum de la seva obra és menor en quantitat i en varietat que la d’un compositor com Beethoven. Clementi va eludir l’òpera, la música vocal i la música religiosa malgrat ser un bon coneixedor d’aquests gèneres. El seu pensament el va dur a cultivar la música “pura” i es va dedicar principalment a la sonata pianística, a la música de cambra domèstica i a la simfonia.

El 1828, després de la seva retirada de l’activitat pública, la revista The Harmonicon ja lamenta que la música de Clementi no s’interpreti:

Clementi, the admirable Clementi! whose beautiful compositions are, now alas! only known to the few who are well-read in classical music, is still living, but wholly withdrawn from active pursuits.[2]

 

El 1921, Paribeni publica una biografia. Alfredo Casella s’interessa per les simfonies i en reconstrueix un parell. També reinstrumenta un trio amb piano per fer-lo més interessant per les cordes. A partir dels anys seixanta, l’interès per Clementi va in crescendo i universitats, musicòlegs i intèrprets engeguen nous estudis, recuperen obres i enregistren la música.

L’estudi més complet del segle XX és la biografia escrita per Leon Plantinga. Malgrat estar molt ben documentat, el seu biaix és crític i tendeix a subratllar els prejudicis contra Clementi. Investigadors posteriors, com Rohan Stewart-MacDonald o Federico Celestini, s’han atrevit a evidenciar els errors del pope de la recerca sobre el compositor. 

Tot i els avenços, encara avui s’amaga el nom de Clementi en molts estudis. Rares vegades es citen les primeres edicions d’obres de Beethoven a càrrec de Clementi. Fins i tot encara hi ha apòstols del desprestigi en llibres de molt recent publicació.

Ens toca a tots, però especialment als estudiosos, als amants de la música, fugir de llocs comuns, evitar els prejudicis i obrir l’esperit i la ment a tot allò que va més enllà del relat oficial. No només farem justícia sinó que ens beneficiarem del gaudi de meravelloses obres desconegudes.

 

Per escoltar

Algunes sonates de Clementi són absolutament emocionants. Recomano escoltar especialment les escrites en mode menor, com la op. 7 n. 3, la op. 8 n. 1, la op. 34 n. 2 o la op. 50 n. 3 “Didone abbandonata”, totes elles en sol menor, o la op. 13 n. 6 en fa menor i la op. 40 n. 2 en si menor.  Però també en el mode major trobem obres de gran inspiració, com la sonata op. 11 n. 1 en Mi b, la op. 24 n. 2 en Si b que conté el famós tema manllevat per Mozart, la op. 40 n. 3 en Re M, obra de gran envergadura. A part d’aquestes, moltes altres sonates mereixen la nostra atenció, però també recomanaria escoltar la Fantasia amb Variacions sobre “Au clair de la lune” op. 48, l'Escena patètica (estudi n. 39 del Gradus ad Parnassum)  o el Capriccio op. 47 n. 1 en mi menor. Fora del piano, la meva recomanació aniria cap a les simfonies n. 3 i 4 (WoO 34 i 35) i el Nonet en Mi b major.  

A partir d’aquí, l’exploració pot continuar perquè hi ha molta més música bona de Clementi.



Anàlisi de les sonates op. 34 n. 2 i op. 37 n. 1

La relació Clementi-Beethoven



[1] Una crítica apareguda a Bath ja ressaltava el virtuosisme mecànic de Clementi: “[h]as composed some setts [sic] of lessons, which abound in passages so peculiar and difficult, that it is evident they must have been practiced for years preceding their publication. We particularly allude to the successions of octaves with which he has crammed his lessons. Mr. C. executes these exceedingly well, and is a most brilliant composer.” Anon., ABC Dario Musico (Bath, 1780), 17.

[2] The Harmonicon, Londres 1828, p251

dissabte, 14 de novembre de 2020

Exposició Beethoven al Conservatori de Cervera

 

El passat 9 de novembre, el Conservatori de Cervera va inaugurar una exposició sobre Beethoven per commemorar el 250 aniversari del seu naixement. L'interès que havia despertat entre el professorat l'exposició Muzio Clementi, the Father of the Pianoforte. Confluències amb Beethoven presentada anteriorment al Museu de la Música de Barcelona, va animar als organitzadors a demanar a l'Associació Muzio Clementi de Barcelona una part del material, en concret els panells de Clementi i de Beethoven, per afegir-los a la seva mostra. Així mateix, vaig rebre la invitació a participar en la inauguració i a impartir unes sessions dedicades al professorat i a l'alumnat de Grau professional. Vaig centrar el tema en Clementi i la seva relació amb Beethoven, temàtica en la qual em sento més capacitat.

Al matí vaig presentar els panells al professorat i a continuació, amb el suport del Power Point, vaig parlar de l'estil compositiu de Clementi com a precedent del de Beethoven i vaig presentar l'anàlisi de les sonates opus 13 n. 6 i opus 34 n. 2 de Clementi, en les quals hi podem trobar elements clarament beethovenians.

A la tarda es va fer un acte d'inauguració al qual hi van assistir autoritats municipals i del Consell Comarcal, així com la directora i una part del professorat del conservatori, un grup relativament reduït per tal de respectar les normes de seguretat del Covid-19. A continuació, també per respecte a les normes, vaig fer tres sessions dedicades als alumnes. En aquest cas ho vaig plantejar com si es tractés d'impartir una classe en l'espai de l'exposició. Em va agradar molt l'atenció i l'interès que hi van posar així com l'actitud respectuosa dels nois i noies que van assistir.

Agraeixo molt al Conservatori de Cervera aquesta invitació a participar en l'acte. Vull remarcar la singularitat d'aquesta vila que potser sigui la que destina més recursos a la música en relació al nombre d'habitants a Catalunya

http://conservatori.ecervera.cat/actualitat/agenda/exposicio-beethoven-i-les-seves-confluencies