Pilar Guarné: sobrietat i exuberància

Read in English   Leer en castellano

El cicle Con spirito de l'Associació Muzio Clementi de Barcelona es va tancar divendres 23 d’octubre amb l’actuació de la pianista Pilar Guarné, amb un recital sota el títol de Classicisme polièdric. La proposta reunia tres compositors que van coincidir a Viena entre el 1781 i 1782.

La compositora Marianne von Martínez (Viena, 1744-1812), d’ascendència espanyola (avi) i italiana (pare), malgrat les limitacions professionals per raó de gènere, va tenir un gran reconeixement al seu temps. Les composicions que ens han arribat inclouen oratoris, cantates, misses, àries, motets, sonates i concerts per a teclat i una simfonia.

La Sonata en Mi major per a teclat és una obra que data aproximadament de 1763, destinada amb tota probabilitat al clavicèmbal o al Tangentenflügel. Cal tenir en compte que els pianos d’Andreas Stein, que donarien pas a la posteriorment coneguda mecànica vienesa, encara es trobaven en fase d’experimentació. El mateix Mozart no va conèixer els pianos d’Stein fins al 1777. Malgrat la influència de Haydn, el primer mestre de teclat de Marianne, la sonata manifesta un estil molt italià. Hi ha moments que sembla que escoltem Scarlatti. La preceptoria de Marianne va estar en mans del poeta Metastasio (1698-1782), amic íntim de la família, i a Viena, a desgrat de Mozart,  els italians dominaven força el mercat musical. Mozart, dotze anys més jove, va formar part del cercle social de Marianne i la va reconèixer musicalment i, fins i tot, va tocar a quatre mans amb ella.

Wolfgang Amadeus Mozart va escriure la Fantasia en re menor, K.397 el 1782, una època en què ja havia tocat els pianos d’Stein i era propietari d’un Anton Walter. La sonoritat d’aquesta obra és clarament pianística, lliure, com és propi d’una fantasia, i de caràcter narratiu. La tonalitat de re menor, en Mozart, s’associa habitualment a la intensitat emocional, el drama i el dolor (Rèquiem, Don Giovanni, Concert núm. 20...). Aquesta fantasia, però, obre la porta a l’optimisme en finalitzar en re major. El manuscrit es va perdre i l’obra va quedar inacabada; els darrers compassos van ser escrits per August Eberhard Müller (1767-1817), compositor que va contribuir a la difusió del classicisme vienès, i, per tant, no sabem realment com la va pensar Mozart. La brevetat del final fa suposar que hauria estat més llarga. És una obra molt apreciada pels pianistes i pel públic.  

En el tercer lloc del programa, Pilar Guarné fa una proposta atrevida i interessant: agrupa tres danses alemanyes de Mozart i tres monferrines de Clementi en un diàleg altern i continu, enllaçat amb breus transicions escrites per ella mateixa que les uneixen sense solució de continuïtat. El resultat és una obra plena de lògica discursiva, atractiva i alegra que va aixecar els aplaudiments sincers del públic. Les Danses alemanyes i les Monferrines provenen respectivament dels balls populars  del sud d’Alemanya (Baviera) i del nord d’Itàlia (Monferrato) i son un clar exemple de composicions destinades al lleure, però també la prova de les arrels populars de la música clàssica.

En el segon tram del concert, Guarné ens va oferir dues sonates tardanes de Mozart i de Clementi, obres de considerable dimensió que reuneixen les característiques més significatives de cada un, això sí, amb una gran distància temporal entre les dues.

La Sonata en si bemoll major, KV 570, de  1789, és la penúltima de les sonates per a piano sol de Mozart i un exemple de l’escriptura mozartiana idiomàtica i depurada. L’Allegro inicial té forma de sonata clàssica, amb una escriptura neta que alterna delicats passatges melòdics dialogats entre les dues, mans amb moments homofònics que recorden una escriptura operística. El segon moviment és un Adagio en forma de rondó, reflexiu, amb melodies inspirades, canvis de registre i un pla harmònic general (mi bemoll major, do menor, la bemoll major) que presenta un paisatge variat, però de gran tranquil·litat. En aquest moviment, la interpretació de Pilar Guarné va ser especialment inspirada. La sonata finalitza amb un rondó Allegretto de caràcter haydinià, amb algun passatge sorprenentment cromàtic.

Les tres Sonates Op. 50 de Clementi tanquen el seu catàleg oficial, encara que no son les últimes obres escrites per ell. Possiblement ja estaven planificades com un segon quadern de les Op. 40, de 1804, i ofertes a l’editor Härtel el 1809. Les marques de metrònom, posteriors a 1815, suggereixen que entre aquesta data i el 1821, quan van ser publicades alhora a Paris, Leipzig i Viena, Clementi les hagués seguit treballant.

El primer moviment de la segona sonata és un Allegro non troppo ma con energia que es caracteritza per la passió i l’elegància. El moviment està ple d’indicacions d’expressió, modulacions inesperades i passatges brillants de gran pianisme. Aquí, Pilar Guarné va “desmelenar-se” i va provocar una reacció espontània d’aplaudiments per part d’un públic que, habitualment, és molt curós en l’espera de la finalització de les obres. El segon moviment, Adagio con espressione, és una bellíssima melodia de caràcter introspectiu i subtil acompanyament polifònic que la pianista va declamar amb delicadesa i inspiració. El darrer moviment, Allegro con Fuoco, ma non troppo Presto és una forma de sonata sorprenent pel tractament continu del motiu del tema en un ventall de modulacions, silencis expectants i passatges contrastats, en un extens, àgil i brillant desenvolupament. La gran passió i la forma de la sonata recorda l’extravagància de l’Appassionata de Beethoven, on res sembla estar al lloc que s’esperaria en una sonata clàssica. Estem al davant d’una obra original, entroncada amb l’estil beethovenià i precursora del romanticisme.

La música i la interpretació de Pilar Guarné van escalfar el públic, que va correspondre amb elogiosos aplaudiments i va ser obsequiat amb un deliciós Vals de Schubert.

Nota: Pilar Guarné va estudiar al Conservatori del Bruc quan aquest centre era de grau superior, sota la càtedra de la pianista Carme Vilà, de la qual va heretar una sòlida tècnica i un gran coneixement de l’estil vienès.

Joan Josep Gutiérrez

ESCOLTA EL RECITAL COMPLET  https://www.youtube.com/live/s9Z0DPESaiw?si=5SC3-61wpmCDQnAk&t=535

               

                

Marju Vatsel: Estil i Sensibilitat

 

Read it in English        Leer en castellano

El passat divendres,16 d’octubre, va tenir lloc el segon concert de la sèrie Con spirito, organitzat per l’Associació Muzio Clementi de Barcelona i el Conservatori Municipal de Música. En aquesta ocasió vam comptar amb la participació de l’estoniana Marju Vatsel, coneguda a Catalunya per la seva especialització en el fortepiano i el clavicèmbal i profunda coneixedora de l’estil clàssic vienès. Fa uns quants anys la vam poder escoltar en directe amb la integral de les sonates de Mozart. Vatsel és una intèrpret de gran sensibilitat i un rigor estilístic de gran nivell, amb una claredat discursiva que arriba a l’oient sense cap dificultat. En aquest recital, titulat L'art del piano clàssic, ens va oferir una tria d’algunes de les obres de Clementi més lligades al classicisme vienès.

Va obrir el recital amb la Sonata en Mi bemoll major, Op. 7 n. 1. Aquesta obra pertany a un conjunt de sis sonates escrites a Viena a principis de 1782 en la seva primera estada en aquesta ciutat, on va tenir lloc el famós duel amb Mozart la nit de Nadal de 1781. En els gairebé sis mesos a la ciutat, Clementi va prendre contacte directe amb Haydn, Mozart, Salieri i altres músics. A partir d’aquí, en les seves obres s’observa la influència de l’estil vienès, sense perdre la seva particular personalitat. La sonata en qüestió té una gran claredat formal i algunes característiques interessants a remarcar, com els subtils contrastos temàtics, el delicat treball, la riquesa tímbrica instrumental i l’elevat contingut emocional que en alguns moments presagia Beethoven.

La segona obra va ser l’Andante amb variacions en Fa menor, Hob.XVII:6 de Franz Joseph Haydn, una peça possiblement lligada a alguna dedicatòria fúnebre. Va ser escrita el 1793, entre els dos viatges de Haydn a Londres, on va retrobar Clementi i es va relacionar amb els constructors de pianos anglesos. Així, la inclusió d’aquesta obra en el programa tanca el cercle pianístic Viena-Londres amb dos mestres que es van trobar, influir i admirar mútuament. Marju Vatsel va interpretar magistralment aquesta peça carregada de troballes harmòniques i d’emoció.

La següent obra va ser la Sonata en Re major Op. 25 n. 6 de Clementi, que forma part del conjunt de sis sonates impreses a Londres per Dale el 1790. La sisena sonata ens acosta molt a l’estil més clàssic de Haydn, no només en l’ús de recursos pianístics, com per exemple l’acompanyament triàdic del primer moviment, que aporta lleugeresa i vivacitat, sinó també en l’humor i optimisme que impregna tota l’obra. Vatsel va remarcar tots aquests caràcters amb gràcia i destresa.

A continuació vam gaudir d’una rara intrusió mozartiana. Batti, batti, Op-sn 1, WO 10 és, de fet, una transcripció de la famosa ària de Zerlina del primer acte de l’òpera Don Giovanni de Mozart. L’obra va ser publicada el 1820 i formava part d’una col·lecció d’àries d’òpera famoses, adaptades per a piano per diferents pianistes-compositors, com Kalkbrenner, Latour, Mazzinghi i d’altres. Aquí Clementi, que sentia un gran respecte pel mestre salzburguès, pràcticament segueix al peu de la lletra les parts vocal i orquestral de la versió original de l’ària, amb l’afegit d’ornamentacions i adaptacions als recursos pianístics i la incorporació d’una introducció i una coda de caràcter improvisat. Marju Vatsel ens va introduir tendrament a l’interior d’aquesta bella cançó.

El programa va finalitzar amb la Sonata en La major Op. 33, n. 1, de Clementi. Les tres sonates d’aquest opus estan dedicades a Therese Jansen Bartolozzi, una de les seves millors alumnes, dedicatària també d’obres de Dussek i de Haydn. Van ser publicades el 1794 per Longman & Broderip per a piano de 5 octaves. Quatre anys més tard es van editar novament per a piano de 5 octaves i mitja. La primera sonata té dos moviments. El primer, d’un estil concertant, recorda els concerts de Mozart, brillant, pianístic i ple de contrastos que fan pensar en els diàlegs entre el piano i l’orquestra. El segon és un rondó on el tema apareix en forma de cànon a la quinta. Està ple de recursos pianístics expressius i sonors, com octaves, trèmolos, processos modulatoris i crescendos orquestrals. Tot fa pensar que podria ser la versió per a piano sol d’un concert escrit prèviament. En aquest obra, Vatsel va lluir el seu virtuosisme en la mesura que l’obra demanda i ens va regalar una excel·lent versió.

En finalitzar el recital, responent als aplaudiments del públic que omplia la sala, Marju Vatsel va interpretar un bis, una breu i expressiva Polonesa de Wilhelm Friedemann Bach.

Joan Josep Gutiérrez

ESCOLTA EL RECITAL COMPLET  https://www.youtube.com/live/L9LfJn4R01s?si=ybK-COdnj5tx8Fh8&t=380

 

Naruhiko Kawaguchi: Els colors del piano

Read it in English        Léelo en castellano

Divendres 9 d’octubre va tenir lloc a l’Auditori Eduard Toldrà del Conservatori Municipal de Música de Barcelona el primer concert del IV cicle Con spirito que organitza l’Associació Muzio Clementi de Barcelona amb la col·laboració del conservatori. L’esperit del cicle és la difusió del llegat musical de Clementi, la seva música, la seva influència en altres compositors i en el llenguatge del piano. Els concerts es realitzen amb el piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847, propietat de Curro Bultó, restaurat per Jaume Barmona amb el sufragi econòmic de l’Associació que en té la gestió i l’ha cedit temporalment al Conservatori, mitjançant un conveni, per al seu ús musical i pedagògic.

Clementi ofereix una plataforma musical amb una personalitat molt marcada. No debades era considerat “el pare de la música moderna per a piano”. Sens dubte, va ser un dels més grans coneixedors del piano de la seva època en tots els aspectes i ell mateix en fabricava. La seva música és complexa, racional, però carregada de passió, en especial en les obres de la darrera etapa, que apunten clarament cap a un romanticisme on conviuen els passatges d’exhibició virtuosística amb els moments de reflexió més íntima i personal.

Naruhiko Kawaguchi és un expert coneixedor del fortepiano i del piano romàntic. Per aquest motiu, el programa que ens va interpretar, Clementi i la transició al romanticisme, anava com anell al dit en el piano Collard & Collard, que es troba a cavall del piano antic i modern.

Va obrir el seu recital amb l’Adagio sostenuto de Fa major, peça número 14 del primer volum del Gradus ad Parnassum, publicat en tres volums entre 1817 i 1826. Aquest Adagio és una reelaboració per a piano sol del segon moviment del Duet per a piano a quatre mans Op. 14 n. 1, escrit el 1786. Es una obra reflexiva i continguda, d’esperit mozartià, que Kawaguchi va enllaçar amb el Caprici en si bemoll, Op. 17, de 1787. Aquest està dividit en cinc seccions sense interrupció. Les parts impars estan construïdes sobre les mateixes idees temàtiques, amb passatge brillants a l’estil d’una fantasia o improvisació i, les parelles, son dues cançons molt conegudes a Londres en el seu moment: “Ma chère amie” i “For Tenderness formed”. És, per tant, una obra que estava destinada a agradar especialment als aficionats coneixedors de la música de moda.

A continuació va interpretar Trois airs caractéristiques de danses nationales espagnoles, Op. 17, de Santiago de Masarnau (Madrid, 1805-1882), publicades el 1837. Aquestes danses, Boleros, Tirana i Manchegas, s’emmarquen dins de la música romàntica que idealitza un folklore espanyol intimista i poètic i s’avança a l’obra dels cèlebres Albéniz i Granados. Cal dir que Kawaguchi sent un gran interès per la música espanyola i la interpreta amb una gran subtilesa i sentit rítmic.

La següent obra ens va portar a Viena: l'Impromptu en Do menor, D. 899 n.º 1, de Franz Schubert, obra composta el 1827, un any abans de la seva mort i justament uns mesos després de la mort de Beethoven. Pot tenir a veure amb aquest fet el seu caràcter profund i tràgic? En tot cas la interpretació de Kawaguchi va ser molt personal i plena de dramatisme.

El bloc final del recital estava constituït per les peces 94 i 95 del tercer volum del Gradus ad Parnassum i el gran Caprici en Mi menor, Op. 47 n. 1. Estem parlant realment de les darreres obres pianístiques de Clementi. L’Stravaganza (n. 94) fa un pas endavant en la seva estètica i potser amb aquest títol pretén justificar la seva singularitat. Podria passar per un preludi de Chopin o, fins i tot, d’ Scriabin. El recorregut tonal de la peça s'estructura en quatre seccions sobre un cercle de terceres majors: Fa – La – Re bemoll (enharmònic de Do sostingut) i Fa. Una melodia de corxeres al centre del piano, cantada per la mà esquerra, que també porta el baix, dialoga amb una melodia arabesca, d’intervals expressius que a cada secció va afegint notes per acabar amb una coda desenvolupada de passatges cromàtics, lleugers i brillants, aconseguint una àmplia tessitura, i finalitzant amb uns acords breus i contundents. Bizarria (n. 95), en Do major i compàs binari, està escrit íntegrament amb cinquets de semicorxeres en tempo Vivace que passen per posicions difícils que requereixen un toc leggero d’estil chopinià. Kawaguchi va brodar aquests dos exercicis.

La darrera composició interpretada, el Caprici Op. 47 n. 1 de Clementi, és una obra de gran forma, experimental i plena de dramatisme. Té una gran fantasia i llibertat harmònica i formal. Juntament amb alguns números del Gradus, és una de les obres d’estètica més avançades del compositor. L’Adagio inicial  proposa un llarg pedal únic per obtenir una sonoritat etèria, com passarà en altres moments de l’obra. Aquestes ressonàncies son típiques de l’estil musical anglès i estan en correspondència amb els seus pianos. Al llarg de tota la composició, que consta de quatre seccions equivalents a moviments enllaçats d’una sonata, l’anàlisi musical ens sorprèn per la quantitat de recursos motívics, harmònics i rítmics que desplega per fer una composició sorprenent i extremadament apassionada. La secció final ens fa pensar en l’estil de Schubert.

La interpretació de Naruhiko Kawaguchi és senzillament magistral. Poc cal dir de la seva tècnica absolutament natural que no busca l’exhibició, sinó el veritable sentit de la música. La seva declamació és com la d’un actor, sempre comunicatiu amb el públic, com si digués “mireu això” i subratllant detalls musicals amb una gesticulació senzilla però efectiva, sense caure en l’exageració o l’histrionisme que veiem en alguns coneguts intèrprets. Explica els canvis de caràcter com un narrador o com si hi hagués molts personatges en l’acció musical.

El que més ens va cridar l’atenció és la seva capacitat de fer-se amb el piano i aprofitar les particularitats sonores. No és d’estranyar en un intèrpret acostumat a tocar instruments tan variats i diferents com son els pianos històrics. A diferència del piano modern, on es busca la màxima homogeneïtat en la resposta mecànica i sonora, en els pianos històrics l’intèrpret ha d’experimentar amb la varietat tímbrica i diferent tipus d’acció que presenten, diferències de pes, de profunditat i, sobretot,  de resposta tímbrica. En aquest recital, Kawaguchi va demostrar la seva habilitat en aquest terreny explorant una extensa paleta de colors. Des de l’eteri so d’una arpa eòlica a un consistent fortissimo sempre adaptat a les possibilitats del Collard & Collard.

Aquesta interpretació va ser aclamada pel públic i Kawaguchi va regalar com a bis una delicada peça de Jesús Guridi, “Nostalgia”, de Tres piezas breves, de 1910.

Joan Josep Gutiérrez

ESCOLTA EL RECITAL COMPLET https://www.youtube.com/live/Vtb-FMNYZbQ?si=-UHNkMN3UsFtnIFp&t=471