dissabte, 10 de setembre de 2022

LAS FRAGANCIAS OLVIDADAS DE ULTRAMAR

Novela de Josep Torrents. 

Música original de Antoni Tolmos.


Es tracta d'un projecte multidisciplinari que parteix de la novel·la La fragancias olvidadas de ultramar, de l'escriptor Josep Torrents, un coneixedor del món dels perfums. El músic Antoni Tolmos ha compost una música evocadora que que il·lustra el text i que interpreta amb el nostre piano de taula Collard & Collard, late Clementi de 1843 i que sona dolçament sota les seves mans.

La presentació de la novel·la diu:

Les fragàncies oblidades d'ultramar és una novel·la costumista que narra la vida d'un precursor de fragàncies per a perfums, que viatja a les Filipines a la recerca d'arbustos i flors aromàtiques quan l'arxipèlag formava part de l'imperi colonial espanyol.

Els fets, que transcorren durant el darrer terç del segle XIX i la primera meitat del segle XX, s'emmarquen en el context històric de la Barcelona modernista, l'imperi monàrquic espanyol en decadència i les guerres locals i globals d'aquell període.

L'eix narratiu gira al voltant de les vicissituds professionals i personals del protagonista: un jove emprenedor, visionari i aventurer, fill d'una família aristòcrata barcelonina, que viatjarà pel món en temps convulsos i coneixerà persones que marcaran la seva vida, com la dona mestissa espanyola-filipina amb què viurà una intensa història d'amor i que serà la seva dona.

A diferents parts de la novel·la, es descriuen les cases d'estiu de la societat barcelonina de principis del segle XX, i l'ambient bucòlic i permissiu dels balnearis centreeuropeus de finals del segle XIX, on l'aristocràcia i la burgesia complaïen els sentits sensuals a alhora que buscaven acords empresarials.

En el pla polític, s'analitza la pèrdua de les Filipines per part d'Espanya recordant la mort de l'heroi filipí, José Rizal, i les conseqüències de la manca de visió de futur per part dels poders econòmics i governamentals de llavors.

Recordant les fragàncies que percebem al llarg de les nostres vides, ofereix un relat interessant i una visió global del món empresarial i polític de l'època.

A l'últim capítol, es descobreix la clau per donar continuïtat als insuperables efluvis i aromes de les fragàncies d'ultramar, que al seu dia va crear el protagonista i que durant anys van estar oblidades.

https://editorialcirculorojo.com/las-fragancias-olvidadas-de-ultramar/

Aquí podeu trobar la banda sonora.



dimecres, 8 de juny de 2022

Vídeo de presentació de la Mostra Ferran Sor

 




 The Associació Muzio Clementi de Barcelona and the Fundació Rocamora present this exhibition around the figure of Ferran Sor (1778-1839) to introduce other facets around his musical activity.

Sor was a famous performer and guitarist, but also a well-represented ballet composer of his time, such as Cinderella, which premiered in London in 1822, two hundred years ago. This onomastics is a good opportunity to recover a little-known aspect of this universal Catalan musician who developed his career far from Barcelona, ​​the city where he was born and to which he could not return. In his time, this ballet was performed more than a hundred times in the best theatres in Europe, with great productions and the most prestigious ballet figures of the moment. In addition, the Bolshoi Theatre in Moscow was inaugurated with this play.

The exhibition includes material related to Sor collected by the collector Manuel Rocamora, who wrote and published a biography on the musician in 1957. Other pieces from the collection are also exhibited in dialogue with the musical theme.

Among these, we can see the notes, the original typewritten and the typewriter Olivetti by Manuel Rocamora, with which he wrote the biography of Ferran Sor.

The Gerónimo Bordas square piano from the mid-19th century from the Rocamora collection is also on display. Square pianos were the quintessential home instruments models for households of all spheres of life from the late 18th to the mid-19th century.

A wedding dress by designer Josep Font, inspired by the time of Ferran Sor, bring close that era with the present.

Among various documents and materials of work by Manuel Rocamora, some dance shoes from the period sprinkle the glass cases of the exhibition. Cinderella's symbolic shoe and dancers' shoes are significant objects in the Cinderella ballet.

Also noteworthy are some musical dolls from the collection. It was fashionable at the time for girls to play the tambourine. The piano ensemble reveals various customs of the time. The instrument represents a cabinet upright piano, a model typical of the second decade of the 19th century. The young man accompanying the pianist girl is wearing a military uniform. The characters and the situation describe a domestic music scene. The fact is that Sor was a soldier and took part in the French war.

In the section dedicated to the subject of Ferran Sor, the handwritten score of his Cantata Alla Duchessa d’Albufera written in Valencia in 1813, shortly before his exile, stands out.

The full score of the orchestral version of Cinderella, edited by Sergi Casademunt, as well as various books, articles, scores, and recordings of music for piano or vocal by Sor are also on display.

The exhibition is completed by a section on Sor's relationship with the London-based musician, publisher, and piano maker Muzio Clementi (1752-1832). One of the pianos found in the pre-1850 piano search project carried out by the Muzio Clementi Association of Barcelona has turned out to be a Clementi & Co. square piano with the signature of Ferran Sor inside.

This section explains how Ferran Sor’s London period, between 1815 and 1823, was especially fruitful in terms of the composition of ballets and works for piano and for voice and piano. During this period, he composed Cinderella and became enthusiastic about the works of the city's pianist composers, now known as the London Pianoforte School, with Clementi at the helm. Clementi also released a work by Sor for guitar. All this suggests that the two composers must have known each other.

At the opening ceremony of the Exhibition, after the presentations and thanks of the President of the Rocamora Foundation, Eduard Rocamora, and the Vice President of the Barcelona Muzio Clementi Association, ​​Joan Josep Gutiérrez, the guitarist and musicologist Luis Gásser reviewed the biography of Ferran Sor. For his part, the viola da gamba player Sergi Casademunt, transcriber of orchestral works from Sor, explained his experience in the study and editing of the ballet Cendrillon.

Marina Rodríguez Brià, curator of the Mostra, explained the meaning of the exhibition and performed excerpts from the piano version of the ballet, performed by the same composer and published in London.


La Asociación Muzio Clementi de Barcelona y la Fundación Rocamora presentan esta Muestra en torno a la figura de Ferran Sor (1778-1839) para dar a conocer otras facetas de su actividad musical.

Sor fue un célebre intérprete y autor para guitarra, pero también compositor de ballets muy representados en su tiempo, como Cendrillon (La Cenicienta), estrenado en 1822 en Londres, hace doscientos años. Esta onomástica es una buena ocasión para recuperar un aspecto poco conocido de este músico catalán universal que desarrolló su trayectoria lejos de Barcelona, ​​la ciudad en la que nació y a la que no pudo volver. En su tiempo, de este ballet se realizaron más de cien representaciones en los mejores teatros de Europa, con grandes producciones y con las figuras del ballet más prestigiosas del momento. Además, con esta obra se inauguró el Teatro Bolshoi de Moscú.

En la muestra se exhibe material relacionado con Sor recogido por el coleccionista Manuel Rocamora, que escribió y publicó una biografía sobre el músico en 1957. También se exponen otras piezas de la colección en diálogo con la temática musical.

Entre ellas, podemos ver los apuntes, el mecanoscrito y la máquina de escribir a Olivetti de Manuel Rocamora, con la que escribió la biografía de Ferran Sor.

También se expone el piano de mesa Gerónimo Bordas, de mediados del siglo XIX de la colección Rocamora. El piano de mesa fue el modelo de instrumento doméstico por antonomasia de los hogares de todas las clases sociales desde finales del siglo XVIII a mediados del siglo XIX.

Un traje de novia del diseñador Josep Font, inspirado en el tiempo de Ferran Sor, une esa época con la actualidad.

Entre varios documentos y materiales de trabajo de Manuel Rocamora, algunas zapatillas de danza de la época salpican las vitrinas de la exposición. El zapato simbólico de Cenicienta y las zapatillas de los bailarines son objetos significativos del ballet Cendrillon.

También destacan unas muñecas musicales de la colección. En la época estaba de moda que las chicas tocaran la pandereta. El conjunto con piano revela diversas costumbres de la época. El instrumento representa un piano vertical armario, un modelo típico de la segunda década del siglo XIX. El joven que acompaña a la joven pianista viste un uniforme militar. Los personajes y la situación describen una escena musical doméstica. Se da la circunstancia de que Sor fue militar y participó en la Guerra del francés.

En el apartado más dedicado a la temática de Ferran Sor destaca la partitura manuscrita de su Cantata Alla Duchessa de Albufera escrita en Valencia en 1813, poco antes de su exilio.

También se expone la partitura completa de la versión orquestal de Cendrillon, editada a cargo de Sergi Casademunt, así como varios libros, artículos, partituras y grabaciones de la música para piano o vocal de Sor.

Completa la exposición un apartado dedicado a la relación que tuvo Sor con el músico, editor y fabricante de pianos instalado en Londres, Muzio Clementi (1752-1832). Uno de los pianos hallados en el proyecto de búsqueda de pianos anteriores a 1850 que lleva a cabo la Asociación Muzio Clementi de Barcelona ha resultado ser un piano de mesa Clementi & Co. con la firma de Ferran Sor en su interior.

En esta sección se explica cómo la etapa londinense de Ferran Sor, entre 1815 y 1823 fue especialmente fecunda en cuanto a la composición de ballets y obras para piano y para voz y piano. En este período compuso Cendrillon y quedó entusiasmado por las obras de los compositores pianistas de la ciudad, conocidos ahora como la London Pianoforte School, con Clementi a la cabeza. Clementi también editó una obra de Sor para guitarra. Todo ello nos hace pensar que los dos compositores, seguramente, debieron conocerse.

En el acto de inauguración de la Mostra, después de las presentaciones y agradecimientos de rigor del presidente de la Fundación Rocamora, Eduard Rocamora, y del vicepresidente de la Asociación Muzio Clementi de Barcelona, ​​Joan Josep Gutiérrez, el guitarrista y musicólogo Luis Gásser hizo un repaso a la biografía de Ferran Sor. Por su parte, el gambista Sergi Casademunt, transcriptor de obras orquestales de Sor explicó su experiencia sobre el estudio y edición del ballet Cendrillon.

Marina Rodríguez Brià, comisaria de la Muestra, explicó el sentido de la exposición e interpretó fragmentos de la versión para piano del ballet, realizada por el propio compositor y publicada en Londres.


L’Associació Muzio Clementi de Barcelona i la Fundació Rocamora presenten aquesta mostra al voltant de la figura de Ferran Sor (1778-1839) per donar a conèixer altres facetes de la seva activitat musical.

Sor va ser un cèlebre intèrpret i autor per a guitarra, però també compositor de ballets molt representats en el seu temps, com ara Cendrillon (La Ventafocs), estrenat el 1822 a Londres, ara fa dos-cents anys. Aquesta onomàstica és una bona ocasió per recuperar un aspecte poc conegut d’aquest músic català universal que va desenvolupar la seva trajectòria lluny de Barcelona, la ciutat on va néixer i a la qual no va poder tornar. En el seu temps, d’aquest ballet se’n van fer més de cent representacions als millors teatres d’Europa, amb grans produccions i amb les figures del ballet més prestigioses del moment. A més, amb aquesta obra es va inaugurar el teatre Bolshoi de Moscou.

A la mostra s’exhibeix material relacionat amb Sor recollit pel col·leccionista Manuel Rocamora, que va escriure i publicar una biografia sobre el músic l’any 1957. També s’exposen altres peces de la col·lecció en diàleg amb la temàtica musical.

Entre aquestes, podem veure els apunts, el mecanoscrit i la màquina d’escriure Olivetti de Manuel Rocamora, amb la qual va escriure la biografia de Ferran Sor.

També s’exposa el piano de taula Gerónimo Bordas, de mitjans del segle XIX de la col·lecció Rocamora. El piano de taula va ser el model d’instrument domèstic per antonomàsia de les llars de totes les classes socials des de finals del segle XVIII a mitjans del segle XIX.

Un vestit de núvia del dissenyador Josep Font, inspirat en el temps de Ferran Sor uneix aquella època amb l’actualitat.

Entre diversos documents i materials de treball de Manuel Rocamora, algunes sabatilles de dansa de l’època esquitxen les vitrines de l’exposició. La sabata simbòlica de la Ventafocs i les sabatilles dels ballarins són objectes significatius del ballet Cendrillon.

També destaquen unes nines musicals de la col·lecció. A l’època estava de moda que les noies toquessin la pandereta. El conjunt amb piano revela diversos costums de l’època. L’instrument representa un piano vertical armari, un model típic de la segona dècada del segle XIX. El jove que acompanya la noia pianista vesteix un uniforme militar. Els personatges i la situació descriuen una escena musical domèstica. Es dona la circumstància que Sor va ser militar i va participar a la guerra del Francès.

En l’apartat més dedicat a la temàtica de Ferran Sor destaca la partitura manuscrita de la seva Cantata Alla Duchessa d’Albufera escrita a València el 1813, poc abans del seu exili.

També s’exposa la partitura completa de la versió orquestral de Cendrillon, editada a cura de Sergi Casademunt, així com diversos llibres, articles, partitures i enregistraments de la música per a piano o vocal de Sor.

Completa l’exposició un apartat dedicat a la relació que va tenir Sor amb el músic, editor i fabricant de pianos instal·lat a Londres, Muzio Clementi (1752-1832). Un dels pianos trobats en el projecte de cerca de pianos anteriors a 1850 que du a terme l’Associació Muzio Clementi de Barcelona ha resultat ser un piano de taula Clementi & Co. amb la signatura de Ferran Sor al seu interior.

En aquesta secció s’explica com l’etapa londinenca de Ferran Sor, entre 1815 i 1823 va ser especialment fecunda pel que fa a la composició de ballets i obres per a piano i per a veu i piano. En aquest període va compondre Cendrillon i va quedar entusiasmat per les obres dels compositors pianistes de la ciutat, coneguts ara com la London Pianoforte School, amb Clementi al capdavant. Clementi també va editar una obra de Sor per a guitarra. Tot plegat fa pensar que els dos compositors, de ben segur, es devien conèixer.

En l’acte d’inauguració de la Mostra, després de les presentacions i agraïments de rigor del president de la Fundació Rocamora, Eduard Rocamora, i del vicepresident de l’Associació Muzio Clementi de Barcelona, Joan Josep Gutiérrez, el guitarrista i musicòleg Luis Gásser va fer un repàs a la biografia de Ferran Sor. Per la seva banda, el gambista Sergi Casademunt, transcriptor d’obres orquestrals de Sor va explicar la seva experiència en l’estudi i edició del ballet Cendrillon. 

Marina Rodríguez Brià, comissària de la Mostra, va explicar el sentit de l’exposició i va interpretar fragments de la versió per a piano del ballet, realitzada pel mateix compositor i publicada a Londres.

dilluns, 30 de maig de 2022

MOSTRA FERRAN SOR A LA FUNDACIÓ ROCAMORA

MOSTRA FERRAN SOR A LA FUNDACIÓ ROCAMORA

COMMEMORACIÓ DEL BICENTENARI DE L’ESTRENA DEL BALLET CENDRILLON

Del 28 de maig al 21 de juny de 2022

 

Fa dos-cents anys es va estrenar a Londres el ballet Cendrillon del compositor Ferran Sor. Aquesta efemèride ens ha portat a dedicar-li una petita exposició. La iniciativa del projecte ha estat de Marina Rodríguez Brià qui a partir dels seus estudis sobre Muzio Clementi va descobrir uns lligams entre els dos compositors que es corresponen a la fructífera etapa en què el compositor català va viure i treballar a Londres. En el seu article Confluències musicals en temps de revolucions. L'etapa londinenca de Ferran Sor (1815-1823) i la seva relació amb Muzio Clementi i integrants de la London Pianoforte School, l'autora analitza diferents qüestions que relacionen les biografies dels dos músics. Algunes, de caràcter genèric, tenen a veure amb la idoneïtat del focus musical que representava el cosmopolitisme de la ciutat i altres, més concretes, es refereixen a situacions gairebé atzaroses, com és l'aparició d'una signatura de Sor dins d'un piano de taula Clementi & Co. que es troba a Terrassa.

Per altra banda, els estudis sobre Sor tenen un impuls inicial a Barcelona gràcies a l'aportació de Manuel Rocamora (1892-1976), col·leccionista, pintor, filantrop i erudit que va recollir una enorme quantitat de documents i objectes que avui es troben a la Fundació Rocamora. La seva afició a la música el va dur a estudiar  la vida de Sor i a adquirir alguns documents que també es custodien a la fundació. Entre ells destaca l’únic manuscrit de la Cantata alla Duchessa d’Albufera, escrita a València el 1813. També hi trobem la portada d'unes Arietes italianes amb la signatura del compositor dedicades a la soprano Eliza Salmon (1787-1849). El 1957 Manuel Rocamora va publicar una de les primeres biografies informades de Sor. Els seus materials, apunts i mecanoscrits es troben també a la Fundació.

Aquesta triangulació Sor-Rocamora-Clementi va animar l'Associació Muzio Clementi de Barcelona i la Fundació Rocamora a organitzar aquesta Mostra que s'ha presentat el dissabte 28 de maig i es clourà el 21 de juny amb un recital amb música de Clementi i de Sor.

L'acte inaugural va comptar amb la participació de dos experts en la matèria: el llaütista i musicòleg Luis Gásser, editor del llibre Sor Studies va fer un repàs de la biografia de Ferran Sor i el gambista Sergi Casademunt va parlar de la seva experiència com a transcriptor i editor de diversos ballets de Sor, entre els quals, Cendrillon. Finalment, Marina Rodríguez Brià, com a comissària de la Mostra i membre de l'AMCB, va explicar el sentit i el contingut de l'exposició i va interpretar alguns fragments de la versió per a piano del ballet realitzada per el mateix compositor. A continuació es va fer una visita a la sala de la mostra i es va acomiadar l'acte amb una copa de cava al jardí romàntic de la casa Rocamora.

Casa Rocamora al carrer Ballester 12

Eduard Rocamora, president de la Fundació, i Joan Josep Gutiérrez, vicepresident de l’AMCB.

Luis Gásser, músic i editor de Sor Studies

Sergi Casademunt, gambista i transcriptor de Cendrillon

Marina Rodríguez Brià en la seva intervenció

Joan Josep Gutiérrez, Luis Gásser, Eduard Rocamora, Marina Rodríguez Brià, Sergi Casademunt i Anna Cuatrecasas, presidenta de l’Associació Muzio Clementi de Barcelona

Visita a la sala de la Mostra

Carmen Cavaller, presidenta de l’Associació Licexballet i Marina Rodríguez Brià, al costat d’un vestit de Josep Font de la col·lecció Antoni de Montpalau, inspirat en l’època de Sor


Marina Rodríguez Brià, comissària de la Mostra

Sala de la Mostra







Per saber-ne més:

dissabte, 7 de maig de 2022

I Jornades de Patrimoni Musical a la UB

 English     Castellano


El 5 i 6 de maig a van tenir lloc a l'Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història les primeres Jornades de Patrimoni Musical organitzades per la Universitat de Barcelona (UB) i el el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC).

Vam estar convidats a presentar el nostre estudi Cerca i documentació de pianos anteriors a 1850 a Catalunya. Un projecte de patrimoni musical. Aquest estudi neix com un projecte a dins de l'Associació Muzio Clementi de Barcelona i té l'objectiu de documentar i censar els pianos que es puguin trobar a Catalunya amb la finalitat de protegir un patrimoni mobiliari que és important per a la memòria cultural i pot ser una font per a posteriors recerques científiques. 

A la ponència vaig explicar les línies generals del projecte i dels pianos que hem estudiat que, fins al moment, son trenta quatre. La presència del piano de cua Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847, recentment restaurat per l'AMCB, va permetre l'audició en viu d'un dels instruments estudiats dins del projecte. La Marina Rodríguez Brià va interpretar un moviment d'una sonata de Muzio Clementi, que va tancar la sessió del matí amb un bon exemple pràctic del que pot significar la recuperació del patrimoni musical.

Anar a: Programa de les Jornades








dimarts, 22 de març de 2022

Text de la meva ponència de presentació del piano Collard & Collard a la UB



21 de març de 2022

Universitat de Barcelona. Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història.



PRESENTACIÓ DEL PIANO COLLARD & COLLARD, LATE CLEMENTI, COLLARD & COLLARD


Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo




1. L’AMCB i el projecte de cerca de pianos Clementi i Collard anteriors a 1850


El 2017 es va constituir formalment l’Associació Muzio Clementi de Barcelona, encara que les activitats havien començat el 2014, quan la Marina Rodríguez Brià, pianista, filòloga i estudiosa de la música de Clementi, va enregistrar un CD amb el piano Clementi & Co, propietat d’Anna Cuatrecasas, actual presidenta de l’associació.

Entre moltes activitats que hem dut a terme durant aquests anys podem destacar cursos (dos Gaudir UB i dos Juliols a la Universitat de Barcelona), exposicions (Palau de la Música, Conservatori Municipal de Barcelona, Museu de la Música), concerts, conferències, classes i participació a simpòsiums internacionals a Itàlia, Estats Units i Holanda. La recerca ha estat un altre front que se’ns ha obert a partir de l’interès sobre Clementi.

Un projecte important que avui ens porta aquí, es la cerca i documentació de pianos Clementi i Collard a Catalunya. La intenció inicial era quantificar, classificar i descriure els pianos d’aquestes marques que podíem trobar a casa nostra. La limitació territorial tenia dos motius: un purament pràctic de no voler estendre’ns més enllà de les nostres possibilitats reals, tant econòmiques com personals, i, d’altra banda, contribuir a l’estudi del patrimoni català. La limitació temporal, fins a 1850, també respon a altres raons. D’una banda, a mesura que ens allunyem en el temps, els pianos són més escassos i estan en pitjors condicions, cosa que ens esperona a estudiar-los i protegir-los. Per altra, a partir d’aquest període, malgrat que fins avui s’han anat introduint moltes singularitats i innovacions, la tendència ha estat l’estandardització del piano. El ferro entra al piano gradualment per sostenir la tensió durant el segle XIX. Cap a 1804 Broadwood i Clementi experimenten amb algun reforç amagat, però en general hi ha una oposició al ferro davant del temor de produir un so metàl·lic. A partir de 1820 es fa més normal posar diverses barres longitudinals i un cordal o placa per subjectar les cordes. El marc complet de ferro fos s’aplica a mitjans de segle i esdevé un estàndard en la fabricació de pianos, primer a Amèrica i després a Europa. Altres elements força normalitzats son el tipus de mecanismes, els calibres i les tensions de les cordes, així com la cerca d’una sonoritat similar, naturalment salvant les distàncies entre models i nivells de qualitat diferents.

En posar-nos a treballar ens vàrem trobar amb l’aparició de pianos anteriors a 1850 d’altres marques o constructors. Òbviament, no podíem deixar d’estudiar-los perquè son instruments escassos i interessants, molts d’ells catalans. Així que els vam incloure immediatament en el nostre projecte. Hem trobat exemplars molt singulars i d’una gran rellevància per a l’estudi de l’evolució històrica del piano a Catalunya, però avui ens cenyirem només als anglesos Clementi i Collard. He d’afegir que, d’ençà que vàrem anunciar el nostre projecte a la web de l’associació, hem rebut consultes de tota Espanya que ens portaran, de ben segur, en un moment o altre a ampliar el nostre camp d’estudi.


Pianos de Vilanova i de Terrassa




Dels 33 pianos que hem documentat i descrit fins ara (en tenim altres a l’espera), 18 son Clementi o Collard, 9 de cada un. Són més dels que esperàvem trobar. Les procedències d’aquests pianos son diverses. La majoria pertanyen a col·leccions privades i han arribat a Catalunya a través d’adquisicions al llarg del segle XX o XXI. Però també n’hi ha algun que està demostrat que va arribar en el temps de la seva fabricació, com és el cas del Clementi vertical de 1820 de Can Cabanyes, a Vilanova i la Geltrú. Un altre Clementi, aquest de taula, està signat per Ferran Sor. Aquests constitueixen dos exemples diferents de ponts culturals que podem establir entre Anglaterra i Catalunya. (No ens podem estendre en aquesta qüestió, però hem escrit articles que ho expliquen amb profunditat.)

2. Inicis del piano.


El piano és un invent italià. Bartolomeu Cristofori, curador i constructor d’instruments de la cort dels Mèdici a Florència, el va presentar per primera vegada el 1709. La genialitat de Cristofori va ser resoldre d’una sola vegada els principals elements de la mecànica, que serien la base del piano modern. El 1709 n’havia construït quatre. El model perfeccionat de 1720 consta del martellet lliure impulsat per un escapament i una palanca intermèdia, un atrapi i un apagador per a cada tecla.



Piano de Cristofori




Aquest instrument va arribar ràpidament a Portugal i Espanya, especialment gràcies a Domenico Scarlatti, que era mestre de Maria Bàrbara de Bragança. Però on va quallar va ser a Alemanya, on Silbermann el va desenvolupar a partir del model descrit de Cristofori. La llista de constructors que van experimentar amb la recerca i desenvolupament del piano a mitjans del segle XVIII és molt llarga i complexa, però podem simplificar-ho amb la distinció de dues grans escoles, la del sud d’Alemanya i Àustria (donaria lloc al estil vienès) i l’escola anglesa, més pròxima als principis de Cristofori. De fet, podríem parlar d’escola anglesa, francesa i germànica, ja que les tres son les precursores més pròximes al piano actual.
Diversos motius van fer que Anglaterra, i Londres en concret, esdevingués un cresol del piano a partir del tercer terç del segle XVIII. Seria molt llarg d’explicar, però s’ajunten diverses causes. La Il·lustració, amb el seu interès per les ciències, la Revolució industrial, amb els seus avenços tecnològics, les guerres continentals europees, la Guerra dels Set Anys, la Revolució francesa, i les Guerres napoleòniques, els avenços socials i l’interès per la cultura... Cal tenir en compte que, durant tot el segle XVIII, Anglaterra va ser una gran importadora de talents musicals. És paradigmàtic el cas de Haendel o de Johann Christian Bach que, entre molts d’altres, van desenvolupar la seva tasca artística i els seus negocis musicals allí. Era una terra d’oportunitats per als talents.

3. Clementi i Collard.


Muzio Clementi hi va arribar de la mà del seu mentor, Peter Beckford, l’any 1766 amb només 14 anys. Després d’una formació musical i intel·lectual i d’una brillant carrera virtuosística que el situaria entre els professors més demandats i cars de Londres, a principis del 1790 abandona la interpretació pianística i s’associa a la industria del piano i de l’edició musical. El 1798 comença la seva activitat com a soci a Longman, Clementi & Company, després d’haver rescatat la prestigiosa empresa Longman & Broderip que havia fet fallida tres anys abans. A partir de 1801 aniran entrant i sortint diferents socis i la marca esdevindrà Muzio Clementi & Co.





Retrats de Clementi i dels germans Collard





L’únic soci estable provenia ja de l’empresa Longman: era Fredrick Collard (1772-1860), que des de 1791, amb 14 anys, ja hi treballava. Amb la seva experiència, Frederick formarà un tàndem únic amb Clementi. El seu germà William (1776-1866), poeta i home de gran cultura humanística, també s’incorporarà a la firma Clementi i continuarà amb Frederick el negoci dels pianos a la mort de Clementi, el 1832, sota la marca Collard & Collard. La relació dels germans Collard amb Muzio Clementi té aspectes molt interessants. No es limita a un qüestió professional, sinó que s’estableix entre ells un vincle intel·lectual i una amistat profunda que, fins i tot, acabarà per unir posteriorment les famílies. Actualment, els descendents de Clementi i Collard encara seuen a la mateixa taula. En un dels seus darrers viatges de recerca, la Marina Rodríguez a qui sentirem tocar a continuació, va visitar John Collard a casa seva a Whitstable, al sud-est d’Anglaterra per estudiar uns manuscrits de Clementi.




Marina Rodríguez i John Collard



En aquesta foto podem veure encara la semblança física de John Collard amb el quadre original del seu avanpassat que està penjat al darrera.





Esquema de les marques



En aquest esquema podem situar la línia Clementi i Collard en el seu context general. Els canvis de socis i el traspàs de les empreses ha estat fins ara una pràctica habitual. El pare de John Collard va ser el darrer Collard dedicat als pianos als anys 1960s.



Des de 1802, Clementi fa llargs viatges per Europa representant la seva marca, recollint música i ampliant el seu fons editorial amb els compositors més importants de l’època. El 1807 signa un contracte amb Beethoven per editar en exclusiva als territoris britànics algunes de les obres més importants. Simultàniament, alguns dels seus alumnes tindran una influència també en l’expansió de la tècnica pianística de Clementi. L’intercanvi estilístic i tècnic de l’obra de Beethoven i Clementi és un tema d’estudi que té molt recorregut. Les influències son mútues. Als anys 80 i 90 del XVIII, Beethoven beu del pianisme clementià de forma clara i demostrable (al concert d’avui en tindrem un exemple). Així mateix, Clementi serà influït per Beethoven en les seves darreres composicions. Cal dir que Clementi mai abandonà la composició i la direcció d’orquestra, formant part d’entitats tan importants com la Philharmonic Society de Londres, de la qual era membre fundador.


4. El piano Collard & Collard.


La societat Clementi-Collard es va dissoldre el 24 de juny de 1831, un any abans de la mort de Clementi, i va passar completament a mans dels germans Collard. Durant uns anys, aproximadament fins als 1850s, es va mantenir el nom de Clementi a l’etiqueta com a record i com a reforç d’una marca de gran prestigi. Així, com és el cas del piano que presentem avui, a l’etiqueta podem llegir “Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard”.


Etiqueta del piano Collard que es presenta





El disseny d’aquestes etiquetes es torna estàndard, fons negre amb lletres daurades, amb una orla o marc amb motius vegetals. Hi ha alguna variant en el disseny segons el tipus de patent. En aquest cas hi veiem “Patent repeater”, una de les moltíssimes patents que Collard va registrar i que trobem en altres models. Cal dir que, des dels inicis de la carrera industrial a finals del segle XVIII i fins avui, el registre d’innovacions i invents dedicats al piano ha estat infinit.








El piano no té el marc complet de ferro, però sí el cordal i tres barres que reforcen longitudinalment la tensió.


A l’interior, al frontal de la màquina, hi ha una cartel·la amb instruccions per ajustar l’escapament dels martells.


Cartel·les



Aquí voldria senyalar que des dels seus inicis, els mecanismes dels pianos desenvolupen sistemes que permeten ajustar-los a mesura que tenen desgast.


També hi ha una cartel·la sota el faristol amb un avís legal contra la falsificació. Aquest és un tema interessant que confirma que la còpia i el plagi estaven a l’ordre del dia. De fet, en la nostra cerca hem trobat un piano que porta la marca Collard & Collard, però que es tracta d’una falsificació, possiblement de mitjans del segle XIX. (Per cert, un piano diferent però interessant) A Espanya en particular, els pianos Collard van gaudir d’un gran prestigi. Serveixi com a mostra aquesta notícia de l’òbit del constructor Vicente Ferrer (1804-1856) publicada a la Gaceta Musical de Madrid el 6 de març de 1856 diu:

Eran en aquella época los pianos más superiores y pedidos los cuadrilongos de Collard y Collard; y Ferrer, cogiendo uno de ellos, estudiándole en sus más mínimos detalles e imprimiéndole en su imaginación, puso manos a la obra, y empezó a construir pianos de tan buenas circunstancias como las del que le sirvió de modelo. Así lo apreciaron las persones entendidas, así se sancionó por el tribunal competente en la Exposición de los objetos de la industria española de 1845, premiándole con la medalla de plata.



Números de sèrie


Tornant al piano que presentem, la numeració està gravada al bloc esquerre del claviller (3716) i també apareix en llapis a diferents parts o peces de l’interior. També hi ha un número en tinta (43604). Aquests números, juntament amb l’etiqueta, son els detalls que permeten datar amb exactitud el piano.




Extensió del teclat actual i Collard




El piano té un teclat de 6 octaves. Fa-1 – Sol6 i, a diferència del piano modern, és bicorde en tota la seva extensió.



Pedals


Té dos pedals de fusta amb les funcions de “forte” o de ressonància i de “una corda”.








Aquí podem veure la similitud entre un dels darrers pianos de Clementi i els Collard de l’època del nostre.



5. La restauració


La restauració que està fent en Jaume Barmona, a més de la reparació de la mecànica, ha tingut el seu principal repte en la recuperació de la tapa harmònica, element fonamental en la sonoritat del piano.


Jaume Barmona acabant la restauració de la tapa harmònica





De fet, quan restaurem un instrument antic, sempre apareixen elements imprevisibles que caldrà anar ajustant o millorant en posteriors intervencions. Podríem dir que no hi ha un final definitiu, ja que l’instrument, com un ésser viu, seguirà evolucionant i adaptant-se a les noves circumstàncies. Per això, la presentació és l’inici d’un recorregut en el qual s’introduiran correccions i millores posteriors.





Signatura del contracte entre l'AMCB i el Sr. Bultó al taller



Per acabar, voldria subratllar la importància que té la recuperació d’un piano d’aquesta època. Des de fa anys, hi ha un moviment generalitzat que aprofundeix en la interpretació musical amb criteris històrics informats. L’estètica i la tècnica interpretativa van evolucionant i obren moltes possibilitats expressives que ens connecten amb el passat, però que també són punts de vista actuals, molts dels quals també passaran de moda. A partir de manuscrits, edicions originals i de textos antics, se’ns obre als intèrprets actuals tot un bagul que ens permet reinterpretar contínuament la història. Però els documents que potser ens acosten més a l’origen són precisament els instruments originals, perquè són testimonis físics i autèntics del seu temps. Els instruments ens parlen directament de com i en quines situacions es realitzava la música. En el cas de Beethoven o de Clementi, per exemple, sabem que la seva música emana del piano i això determina la seva estètica. Així, la salvaguarda del patrimoni organològic hauria de convertir-se en una prioritat en una societat culta. No hi ha programes públics per aquesta acció, o en tot cas són tímids i puntuals. (Bé, el Museu de la Música de Barcelona té un paper important, però ja sabem que depèn econòmicament de decisions superiors que no sempre donen el valor a aquestes coses.) La major part dels esforços provenen de les iniciatives i de les butxaques particulars. Encara que la nostra veu sigui molt petita, aprofitem la ocasió per divulgar aquest pensament i agraïm a la Universitat de Barcelona que ens hagi facilitat aquest pòdium per poder-ho presentar.



Moltes gràcies.





Enllaços

Enregistrament de tot l'acte de presentació

Vídeo del trasllat del piano realitzat per la UB

https://www.ara.cat/cultura/renaixement-tresor-memoria-musical-catalunya_1_4310830.amp.html