Marju Vatsel: Estil i Sensibilitat

 

Read it in English        Leer en castellano

El passat divendres,16 d’octubre, va tenir lloc el segon concert de la sèrie Con spirito, organitzat per l’Associació Muzio Clementi de Barcelona i el Conservatori Municipal de Música. En aquesta ocasió vam comptar amb la participació de l’estoniana Marju Vatsel, coneguda a Catalunya per la seva especialització en el fortepiano i el clavicèmbal i profunda coneixedora de l’estil clàssic vienès. Fa uns quants anys la vam poder escoltar en directe amb la integral de les sonates de Mozart. Vatsel és una intèrpret de gran sensibilitat i un rigor estilístic de gran nivell, amb una claredat discursiva que arriba a l’oient sense cap dificultat. En aquest recital ens va oferir una tria d’algunes de les obres de Clementi més lligades al classicisme vienès.

Va obrir el recital amb la Sonata en Mi bemoll major, Op. 7 n. 1. Aquesta obra pertany a un conjunt de sis sonates escrites a Viena a principis de 1782 en la seva primera estada en aquesta ciutat, on va tenir lloc el famós duel amb Mozart la nit de Nadal de 1781. En els gairebé sis mesos a la ciutat, Clementi va prendre contacte directe amb Haydn, Mozart, Salieri i altres músics. A partir d’aquí, en les seves obres s’observa la influència de l’estil vienès, sense perdre la seva particular personalitat. La sonata en qüestió té una gran claredat formal i algunes característiques interessants a remarcar, com els subtils contrastos temàtics, el delicat treball, la riquesa tímbrica instrumental i l’elevat contingut emocional que en alguns moments presagia Beethoven.

La segona obra va ser l’Andante amb variacions en Fa menor, Hob.XVII:6 de Franz Joseph Haydn, una peça possiblement lligada a alguna dedicatòria fúnebre. Va ser escrita el 1793, entre els dos viatges de Haydn a Londres, on va retrobar Clementi i es va relacionar amb els constructors de pianos anglesos. Així, la inclusió d’aquesta obra en el programa tanca el cercle pianístic Viena-Londres amb dos mestres que es van trobar, influir i admirar mútuament. Marju Vatsel va interpretar magistralment aquesta peça carregada de troballes harmòniques i d’emoció.

La següent obra va ser la Sonata en Re major Op. 25 n. 6 de Clementi, que forma part del conjunt de sis sonates impreses a Londres per Dale el 1790. La sisena sonata ens acosta molt a l’estil més clàssic de Haydn, no només en l’ús de recursos pianístics, com per exemple l’acompanyament triàdic del primer moviment, que aporta lleugeresa i vivacitat, sinó també en l’humor i optimisme que impregna tota l’obra. Vatsel va remarcar tots aquests caràcters amb gràcia i destresa.

A continuació vam gaudir d’una rara intrusió mozartiana. Batti, batti, Op-sn 1, WO 10 és, de fet, una transcripció de la famosa ària de Zerlina del primer acte de l’òpera Don Giovanni de Mozart. L’obra va ser publicada el 1820 i formava part d’una col·lecció d’àries d’òpera famoses, adaptades per a piano per diferents pianistes-compositors, com Kalkbrenner, Latour, Mazzinghi i d’altres. Aquí Clementi, que sentia un gran respecte pel mestre salzburguès, pràcticament segueix al peu de la lletra les parts vocal i orquestral de la versió original de l’ària, amb l’afegit d’ornamentacions i adaptacions als recursos pianístics i la incorporació d’una introducció i una coda de caràcter improvisat. Marju Vatsel ens va introduir tendrament a l’interior d’aquesta bella cançó.

El programa va finalitzar amb la Sonata en La major Op. 33, n. 1, de Clementi. Les tres sonates d’aquest opus estan dedicades a Therese Jansen Bartolozzi, una de les seves millors alumnes, dedicatària també d’obres de Dussek i de Haydn. Van ser publicades el 1794 per Longman & Broderip per a piano de 5 octaves. Quatre anys més tard es van editar novament per a piano de 5 octaves i mitja. La primera sonata té dos moviments. El primer, d’un estil concertant, recorda els concerts de Mozart, brillant, pianístic i ple de contrastos que fan pensar en els diàlegs entre el piano i l’orquestra. El segon és un rondó on el tema apareix en forma de cànon a la quinta. Està ple de recursos pianístics expressius i sonors, com octaves, trèmolos, processos modulatoris i crescendos orquestrals. Tot fa pensar que podria ser la versió per a piano sol d’un concert escrit prèviament. En aquest obra, Vatsel va lluir el seu virtuosisme en la mesura que l’obra demanda i ens va regalar una excel·lent versió.

En finalitzar el recital, responent als aplaudiments del públic que omplia la sala, Marju Vatsel va interpretar un bis, una breu i expressiva Polonesa de Wilhelm Friedemann Bach.

Joan Josep Gutiérrez

ESCOLTA EL RECITAL COMPLET  https://www.youtube.com/live/L9LfJn4R01s?si=ybK-COdnj5tx8Fh8&t=380

 

Estrena de la meva composició QUATRE VENTS

El passat dijous, 8 d'octubre, va tenir lloc a la Sala Mompou de la SGAE de Barcelona, el primer concert de la sèrie de l'Associació Catalana de Compositors. El quartet de vent-fusta Hoquetus Quartet va interpretar obres de diversos compositors actuals, entre les quals la meva composició Quatre vents.

Vaig escriure aquesta obra el 1991, en el marc del Curs de Composició de Torroella de Montgrí, que impartia el mestre Lleonard Balada. Així, l'obra la vaig compondre sota la seva  supervisió i, la veritat, em va fer repensar força la meva manera d'escriure. És una peça d'uns 6 minuts, com unes variacions molt lliures, en quatre seccions direrenciades. Es poden observar influències diverses, tal vegada straninskianes a la darrera, però amb un estil que, per a mi, va ser essencial posteriorment en el desenvolupament del meu llenguatge. Per cert, el nom del quatet, "Hoquetus", lliga molt bé amb alguns moments de l'obra on m'inspiro en aquest recurs compositiu de l'Ars Nova que recorda el singlot. En el seu moment, es va interpretar al final del curs, però he fet algunes revisions i es pot considerar que és l'estrena de la versió definitiva. Han passat 35 anys, però més val tard que mai.

Un agraïment especial als intèrprets.

 

Naruhiko Kawaguchi: Els colors del piano

Read it in English        Léelo en castellano

Divendres 9 d’octubre va tenir lloc a l’Auditori Eduard Toldrà del Conservatori Municipal de Música de Barcelona el primer concert del IV cicle Con spirito que organitza l’Associació Muzio Clementi de Barcelona amb la col·laboració del conservatori. L’esperit del cicle és la difusió del llegat musical de Clementi, la seva música, la seva influència en altres compositors i en el llenguatge del piano. Els concerts es realitzen amb el piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847, propietat de Curro Bultó, restaurat per Jaume Barmona amb el sufragi econòmic de l’Associació que en té la gestió i l’ha cedit temporalment al Conservatori, mitjançant un conveni, per al seu ús musical i pedagògic.

Clementi ofereix una plataforma musical amb una personalitat molt marcada. No debades era considerat “el pare de la música moderna per a piano”. Sens dubte, va ser un dels més grans coneixedors del piano de la seva època en tots els aspectes i ell mateix en fabricava. La seva música és complexa, racional, però carregada de passió, en especial en les obres de la darrera etapa, que apunten clarament cap a un romanticisme on conviuen els passatges d’exhibició virtuosística amb els moments de reflexió més íntima i personal.

Naruhiko Kawaguchi és un expert coneixedor del fortepiano i del piano romàntic. Per aquest motiu, el programa que ens va interpretar anava com anell al dit en el piano Collard & Collard, que es troba a cavall del piano antic i modern.

Va obrir el seu recital amb l’Adagio sostenuto de Fa major, peça número 14 del primer volum del Gradus ad Parnassum, publicat en tres volums entre 1817 i 1826. Aquest Adagio és una reelaboració per a piano sol del segon moviment del Duet per a piano a quatre mans Op. 14 n. 1, escrit el 1786. Es una obra reflexiva i continguda, d’esperit mozartià, que Kawaguchi va enllaçar amb el Caprici en si bemoll, Op. 17, de 1787. Aquest està dividit en cinc seccions sense interrupció. Les parts impars estan construïdes sobre les mateixes idees temàtiques, amb passatge brillants a l’estil d’una fantasia o improvisació i, les parelles, son dues cançons molt conegudes a Londres en el seu moment: “Ma chère amie” i “For Tenderness formed”. És, per tant, una obra que estava destinada a agradar especialment als aficionats coneixedors de la música de moda.

A continuació va interpretar Trois airs caractéristiques de danses nationales espagnoles, Op. 17, de Santiago de Masarnau (Madrid, 1805-1882), publicades el 1837. Aquestes danses, Boleros, Tirana i Manchegas, s’emmarquen dins de la música romàntica que idealitza un folklore espanyol intimista i poètic i s’avança a l’obra dels cèlebres Albéniz i Granados. Cal dir que Kawaguchi sent un gran interès per la música espanyola i la interpreta amb una gran subtilesa i sentit rítmic.

La següent obra ens va portar a Viena: l'Impromptu en Do menor, D. 899 n.º 1, de Franz Schubert, obra composta el 1827, un any abans de la seva mort i justament uns mesos després de la mort de Beethoven. Pot tenir a veure amb aquest fet el seu caràcter profund i tràgic? En tot cas la interpretació de Kawaguchi va ser molt personal i plena de dramatisme.

El bloc final del recital estava constituït per les peces 94 i 95 del tercer volum del Gradus ad Parnassum i el gran Caprici en Mi menor, Op. 47 n. 1. Estem parlant realment de les darreres obres pianístiques de Clementi. L’Stravaganza (n. 94) fa un pas endavant en la seva estètica i potser amb aquest títol pretén justificar la seva singularitat. Podria passar per un preludi de Chopin o, fins i tot, d’ Scriabin. El recorregut tonal de la peça s'estructura en quatre seccions sobre un cercle de terceres majors: Fa – La – Re bemoll (enharmònic de Do sostingut) i Fa. Una melodia de corxeres al centre del piano, cantada per la mà esquerra, que també porta el baix, dialoga amb una melodia arabesca, d’intervals expressius que a cada secció va afegint notes per acabar amb una coda desenvolupada de passatges cromàtics, lleugers i brillants, aconseguint una àmplia tessitura, i finalitzant amb uns acords breus i contundents. Bizarria (n. 95), en Do major i compàs binari, està escrit íntegrament amb cinquets de semicorxeres en tempo Vivace que passen per posicions difícils que requereixen un toc leggero d’estil chopinià. Kawaguchi va brodar aquests dos exercicis.

La darrera composició interpretada, el Caprici Op. 47 n. 1 de Clementi, és una obra de gran forma, experimental i plena de dramatisme. Té una gran fantasia i llibertat harmònica i formal. Juntament amb alguns números del Gradus, és una de les obres d’estètica més avançades del compositor. L’Adagio inicial  proposa un llarg pedal únic per obtenir una sonoritat etèria, com passarà en altres moments de l’obra. Aquestes ressonàncies son típiques de l’estil musical anglès i estan en correspondència amb els seus pianos. Al llarg de tota la composició, que consta de quatre seccions equivalents a moviments enllaçats d’una sonata, l’anàlisi musical ens sorprèn per la quantitat de recursos motívics, harmònics i rítmics que desplega per fer una composició sorprenent i extremadament apassionada. La secció final ens fa pensar en l’estil de Schubert.

La interpretació de Naruhiko Kawaguchi és senzillament magistral. Poc cal dir de la seva tècnica absolutament natural que no busca l’exhibició, sinó el veritable sentit de la música. La seva declamació és com la d’un actor, sempre comunicatiu amb el públic, com si digués “mireu això” i subratllant detalls musicals amb una gesticulació senzilla però efectiva, sense caure en l’exageració o l’histrionisme que veiem en alguns coneguts intèrprets. Explica els canvis de caràcter com un narrador o com si hi hagués molts personatges en l’acció musical.

El que més ens va cridar l’atenció és la seva capacitat de fer-se amb el piano i aprofitar les particularitats sonores. No és d’estranyar en un intèrpret acostumat a tocar instruments tan variats i diferents com son els pianos històrics. A diferència del piano modern, on es busca la màxima homogeneïtat en la resposta mecànica i sonora, en els pianos històrics l’intèrpret ha d’experimentar amb la varietat tímbrica i diferent tipus d’acció que presenten, diferències de pes, de profunditat i, sobretot,  de resposta tímbrica. En aquest recital, Kawaguchi va demostrar la seva habilitat en aquest terreny explorant una extensa paleta de colors. Des de l’eteri so d’una arpa eòlica a un consistent fortissimo sempre adaptat a les possibilitats del Collard & Collard.

Aquesta interpretació va ser aclamada pel públic i Kawaguchi va regalar com a bis una delicada peça de Jesús Guridi, “Nostalgia”, de Tres piezas breves, de 1910.

Joan Josep Gutiérrez

ESCOLTA EL RECITAL COMPLET https://www.youtube.com/live/Vtb-FMNYZbQ?si=-UHNkMN3UsFtnIFp&t=471