L'expressió individual i la comunicació constitueixen la finalitat última de l'experiència musical.

L'expressió individual i la comunicació constitueixen la finalitat última de l'experiència musical.

Si reflexionem sobre el perquè una persona fa música, aquesta afirmació sembla bastant clara. Per descomptat, podem tenir objectius personals d'altres tipus, com fer música per guanyar diners, per molestar als veïns, per demostrar una habilitat o per enlluernar algú a qui volem seduir però, llevat les anècdotes, que en algun cas hem pogut constatar com a reals, la pràctica musical té a veure amb el posicionament dels individus en l'entorn social, amb el qual interaccionen en un flux de sortida i retorn que retroalimenta aquest posicionament i tot el contingut tècnic que acompanya l'acció musical.

El valor el constitueixen els significats que l'individu i la societat atribueixen al fet musical, que per les seves característiques - i fent una comparació amb les teories del lingüista Ch. F. Hockett en la seva definició dels trets de disseny del llenguatge, com la transitorietat, la retroalimentació, l'arbitrarietat, la productivitat, l'estructura jeràrquica, entre d'altres – fa que la música es pugui considerar en tota regla un llenguatge.

En paraules de Violeta de Gainza, “la música es un dels llenguatges codificats que l’home ha creat per al seu plaer i comunicació.”

Fent un paral·lelisme amb les teories de Vigotsky sobre el llenguatge verbal – i salvant les distàncies -, el desenvolupament de la música només pot ser entès com a interacció social, i per tant és necessari entendre el procés d'aprenentatge com una construcció compartida de significats, en la qual hi haurà una transmissió – inevitable - de elements tècnics preestablerts, però que haurà d'explorar les concepcions musicals de l'alumne, que no és un individu isolat o que no hagi estat envoltat de música des del seu naixement,  impulsar la seva expressió i permetre aquesta negociació de significats.

La música és un llenguatge universal. Pràcticament no hi ha cultures sense música.

Expressió i comunicació constitueixen, doncs, objectius finals però també rectors i co-rectors del procés d’aprenentatge. Són, al mateix temps principis o valors de l’educació musical. Tot allò que els deixi de banda esdevé un acte estèril. Fins i tot cal tenir-los en compte en l’exercici més mecànic.

En la nostra àrea cultural, l’aprenentatge de l’instrument s’ha fet tradicionalment a partir d’uns textos musicals (partitures) que, en opinió d’experts actuals, no són la millor garantia per adquirir inicialment les habilitats mecàniques i expressives que demana la interpretació musical.

Pedagogs moderns de reconegut prestigi en l’àmbit de l’ensenyament del piano proposen una aproximació a l’instrument a partir del desenvolupament dels recursos propis de l’alumne. Entre aquests, hi ha un important treball de Violeta Hemsy de Gainza (1983), que raona els fonaments de la improvisació musical i la tècnica i l’art de la consigna en la improvisació. Gainza defensa la improvisació musical com un mètode natural d’introducció i iniciació a la música, basat en la lliure expressió del nen en un procés similar al desenvolupament del llenguatge oral, del moviment corporal o de l’expressió plàstica.

“El niño escucha realmente cómo suena lo que él hace sin estar preocupado o perturbado por condicionamientos de lectura o técnica musical. El trabajo libre y directo sobre el teclado constituye, a mi juicio, una condición esencial en el establecimiento y consolidación de una relación sana y natural con el instrumento y la música, donde afecto, cuerpo e intelecto forman un todo integrado” (Gainza, 1987).

“Un chico con una “mano colocada" - aunque se la coloquen en el conservatorio Tchaikovsky, de Moscú- constituye un asesinato. Porque cuando les han colocado la mano, ya les han colocado la cabeza y el oído. A ese chico hay que devolverle urgente la libertad que le corresponde.” (Gainza, 2006)

El treball de Violeta de Gainza és fonamentalment empíric i està influït, entre d’altres, per el pensament del compositor i educador canadenc Raymond Murray Schafer, que ha fet importants treballs a sobre l’audició i el paisatge sonor. 

©Joan Josep Gutiérrez

GIRASONS

Avui ha acabat la darrera temporada a l'Auditori de Barcelona de GIRASONS, un concert de música clàssica per a nens. 

La meva participació com a arranjador musical ha estat per a mi una experiència molt enriquidora. Totes les obres, triades per la directora musical, Marina Rodríguez, eren originals per a piano o piano a quatre mans. Instrumentar-les per a un conjunt format per flauta, clarinet, fagot, arpa, piano i percussió va ser redescobrir-les i reinterpretar-les.

Quin criteri vaig seguir? Aquí podríem entrar en un debat sobre la literalitat o la lliure interpretació. Des del moment en què manipulem una obra aliena, considero que ens hem de moure en un terreny interpretatiu. Les obres musicals s'independitzen del seu autor quan ja han estat creades i passen a ser recreades per una altra persona, l'intèrpret, que, respectant l'autoria original, té l'obligació de ser també autor de la seva interpretació. Així, l'arranjador, amb més motiu ha de prendre's la llibertat de reinterpretar i aportar la seva personalitat a la nova versió instrumental. Els compositors ho fant habitualment amb les seves pròpies obres. Vegeu les versions orquestrals de les obres pianístiques de Liszt, o bé al contrari, les versions pianístiques i les paràfrasis d'òperes o d'altres obres orquestrals. Fins i tot les transcripcions pianístiques de les simfonies de Beethoven, ens fan descobrir aspectes que no podem apreciar en la versió original.

La música es maleable, i això ha estat una tradició en tota la història. Per tant no es pot aplicar un concepte de literalitat puritana. La única regla és que s'ha de fer amb coneixement.

En algunes versions de les músiques de Girasons, he estat força estricte amb al text, però en altres, com és el cas de Jack-in-the-box, de Satie, m'he permès l'adició de notes per omplir espais o enriquir la textura. També ho he fet amb les Enfantines. En canvi, he estat més fidel amb les peces d'Stravinsky, en les quals he intentat acostar-me al màxim a la seva concepció tímbrica.

Un cas molt curiós és el de la Dansa de l'ós, de Schumann. La versió instrumentada resalta d'una manera formidable el seu origen popular. Qui no coneix l'obra, podria pensar perfectament que es tracta d'una dansa de Bartok.

Per la marxa de Schubert, vaig utilitzar instruments que evoquen la banda militar, com el flautí, el clarinet en mi bemoll i la caixa. En el Cake-walk de Debussy volia aconseguir la sonoritat del jazz antic. Per aquest motiu vaig posar un plat petit, un bombo i una caixa petita. També vaig mirar de no abusar de la percussió per mantenir la netedad i lleugeresa de l'obra. En general, a tota la meva versió musical de Girasons, la percussió té un paper més colorístic que no pas rítmic.

La limitació i les particularitats de la instrumentació han estat un repte interessant. Els timbres dels instruments són molt característics i es tractava de treure'n el màxim partit buscant la varietat. El piano, l'arpa i la percussió donaven molt joc per contraposar-los a les fustes. Globalment, des del punt de vista estrictament sonor, l'espectacle tenia força varietat.

Cal resaltar el mèrit dels intèrprets que, a més de tocar de memòria, es movien actuaven constantment. La precisió rítmica del fagot de la Maria Crisol, l'expressivitat del clarinet de la Clara Font, la netedat i afinació de la flauta i del flautí del Ramon Vilalta, l'evocadora sonoritat de l'arpista Josep Maria Ribelles, els colors tímbrics i la presència escènica del percussionista Marc Vila i l'entrega i el control rítmic de la pianista Marina Rodríguez, tots perfectament engranats, asseguraven en tot moment la comunicació i la resposta atenta del públic infantil que és capaç de concentrar-se absolutament quan es troba sense prejudicis davant d'un producte de qualitat.

El guió musical, la concepció escènica, la llum, especialment en la primera versió a la sala Tete Montoliu, feien d'aquest concert un espectacle entranyable, evocador d'una època de principis del segle XX, com els autòmats del Tibidabo, recreant un imaginari infantil que encandilava profundament els nens de dos anys, però també els adults.

Fitxa tècnica de Girasons

HÀBITS D’ESCOLTA MUSICAL D’UN GRUP D’ALUMNES DE PRIMER CURS ELEMENTAL D’ESCOLA DE MÚSICA

Joan Josep Gutiérrez

Maig 2009



1. INTRODUCCIÓ

El present treball és un exercici d’acostament a una investigació etnomusicològica relacionada amb algun aspecte dels continguts del treball de recerca que vaig proposar inicialment dins del mòdul de metodologies del Màster en Musicologia i Educació Musical. Aquest treball de recerca del Màster es centrarà en l’anàlisi d’una proposta didàctica adreçada a alumnes de 8 anys que s’inicien en l’aprenentatge del piano. Per aquest motiu, m’ha semblat que podria ser útil, encara que no sigui l’objecte de la recerca, conèixer els hàbits d’escolta musical dels alumnes que conformaran la població en la qual centraré la meva recerca. Es tracta d’un treball exploratori que no pretén ser concloent.

2. OBJECTIUS I DESCRIPCIÓ CONTEXTUAL

La pregunta inicial és saber si els nens escolten música i en quines condicions. Tenen algun grau d’autonomia en l’escolta musical? Tenen gustos o tendències definides? Els agrada la música? I el silenci?
Per aquest exercici utilitzo com a mostra un grup-classe de 15 alumnes de 8 anys triat a l’atzar d’entre els quatre que hi ha a l’Escola de Música Victòria dels Àngels de Sant Cugat del Vallès. No faig distinció entre sexes.
Per obtenir la informació proposo utilitzar dues tècniques o instruments que són complementaris i permeten un cert grau de validació. La primera és senzilla i directa: parlar directament amb els nens. Per això opto per una entrevista col·lectiva amb els alumnes. El grup permet una establir un cert grau de desinhibició. La participació de la seva professora habitual, em permet accedir més fàcilment per la confiança que li tenen. La intenció d’aquesta entrevista és generar una mica de debat i obtenir una resposta col·lectiva. En cap cas intento personalitzar o analitzar un cas individual.
El segon instrument és un qüestionari escrit a les famílies que té l’objectiu de contrastar i matisar les informacions obtingudes dels nens. En aquest qüestionari proposo algunes preguntes de tipus objectiu (nombre d’aparells d’àudio, distribució dels aparells a la casa, nombre de persones que els utilitzen...) i altres més “culturals” o subjectives, que en un estudi més rigorós s’haurien de validar per altres vies perquè fan referència a hàbits que en el moment de la resposta podrien amagar deliberadament o inconscient comportaments que els mateixos enquestats consideressin més o menys adequats a la correcta educació dels fills. Amb el propòsit d’aquest treball no he cregut necessari aprofundir més en el tema.

Instrument 1: Entrevista als alumnes.
Es tracta d’una discussió o conversa dirigida amb l’objectiu d’obtenir una informació més o menys “espontània” que enregistrem en àudio per poder-la analitzar a posteriori. Així, amb presència de la professora que tenen habitualment, establim una conversa en la qual es pregunta als nens i nenes quins hàbits d’escolta musical tenen a casa amb preguntes d’aquest tipus:
Escolteu música a casa? En quins moments?
Teniu un aparell de música propi?
Teniu CD, Ipod, altres enregistraments?
Els pares us deixen manipular els aparells?
Poseu música quan feu deures? I quan jugueu?
Alguna vegada només escolteu música sense fer res més?
Quina us agrada més? La moderna, la clàssica, en català, en anglès...?
Sentiu música amb els pares, amb els germans?
Sabeu el títol d’alguna peça o cançó que us agradi molt? Algú la pot cantar?
Sabeu noms de grups?
Què us sembla la música clàssica? I la òpera?
Els vostres pares escolten música?
Teniu la tele o la ràdio engegada sempre?
Hi ha silenci a casa vostra? Us agrada el silenci?
Aneu a concerts? De quin tipus?
Gaudiu molt escoltant música?

Les preguntes als alumnes volen extreure la seva opinió i gustos musicals així com els seus hàbits d’escolta a casa. Algunes preguntes aporten informació complementària o que pot ser validada per l’enquesta als pares. En particular ens podem fixar en l’ambient sonor-musical que viuen a casa i en la importància que els pares donen a la música i, per tant, la influència que els nens reben d’ells.

Instrument 2: Qüestionari a les famílies
Aquest qüestionari es passa per escrit per ser retornat en una setmana. S’explica l’objectiu, la necessitat de respostes sinceres i la qualitat d’anonimat.
Consta d’una presentació, una part de preguntes sobre dades familiars i una altra de preguntes sobre el tema en qüestió.
Les preguntes tenen un caràcter qualitatiu. Les podem agrupar per la informació que poden aportar, encara que n’hi ha molta de transversal o compartida entre diferents preguntes.

Preguntes que fan referència a la influència directa que els nens reben dels pares: 1 a 6, 20, 21.
Preguntes que fan referència a la independència del nen: 7, 8, 11 a 14.
Preguntes que fan referència a l’accessibilitat: 6, 8, 9.
Preguntes que fan referència a l’hàbit: 7,10, 12 a 15, 17, 18, 19.
Preguntes que fan referència a l’espontaneïtat: 15, 17.
Preguntes que fan referència a la higiene: 18 i 19.
Opinió dels pares respecte dels fills: 16, 22.

3. Treball de camp

La trobada amb els alumnes es va produir el dilluns 18 de maig, a la seva hora habitual de classe. El grup estava format per 14 nens i nenes de 8 anys que cursen primer elemental. Tots s’han iniciat a l’instrument durant aquest curs. En el moment de la meva intervenció, la classe ja estava en marxa i faltaven uns vint minuts per acabar, temps que vam dedicar a la nostra conversa.
Després d’una presentació per part de la professora i d’una explicació meva del motiu de la visita, vaig començar amb les preguntes, dirigides al grup però amb l’intent de rebre respostes individuals. En general, els alumnes van mostrar-se força oberts i al mateix temps disciplinats. Només vam haver de calmar un nen que tenia massa afany de protagonisme i, d’altra banda, incitar la participació d’un parell de nenes que no intervenien espontàniament.
La primera cosa que va cridar la meva atenció, és la capacitat que tenen d’escoltar i les ganes d’intervenir. Tot i que de tant en quant calia aturar-los una mica, en general es van lliurar molt còmodament a les preguntes. Si bé vaig anar seguint el guió preestablert, en moltes ocasions vaig deixar que parlessin lliurement per crear més interacció entre el propi grup, cosa que va funcionar força bé.
Respecte al tipus o estil de música, en cap moment vaig donar orientacions o vaig fer judicis de valor. És música allò que ells entenen per música.
En el buidat de l’entrevista he seleccionat els principals resultats.

3.1.Buidat de l’entrevista al grup

Escolteu música a casa? En quins moments?

Majoria diuen si, un no.
Al cotxe, a l’ordinador, Itunes, Ipod

Teniu un aparell de música propi?

Si (7 alumnes)

Teniu CD, Ipod, altres enregistraments?

Cd, Ipod (germà). Mp3. Ordinador.
Normalment escolten amb altaveus, pocs amb auriculars (Psp, Mp3)
Molts tenen Cd propis i un diu que se’ls munta ell (els altres diuen: te’ls pirateges)
Els discos per a nens petits no els escolten.

Els pares us deixen manipular els aparells?

Alguns diuen que no, però la majoria afirmen manipular el que volen.

Poseu música quan feu deures? I quan jugueu?

Quan juguen, la majoria no. Una nena si.
Algú diu “quan dibuixo”
Deures amb música, 10 alumnes. A un nen no li agrada clàssic per fer deures però si el rock.

Alguna vegada només escolteu música sense fer res més?
Ningú.

Quina us agrada més? La moderna, la clàssica, en català, en anglès...?
Sabeu noms de grups?
Els catalans (s’esveren uns quants nens): Sopa de cabra, Lax’n busto, 1 Els pets, uns 10 escolten català
Altres en anglès, 12, diuen que l’entenen.

Sentiu música amb els pares, amb els germans?

Algú amb els pares. Casi tots tenen germans. Algú diu que la seva germana gran troba les músiques i ell les escolta. En general els agrada la música dels germans grans

Sabeu el títol d’alguna peça o cançó que us agradi molt? Algú la pot cantar?

“Mama mia”
Citen la Grossband (disc de la banda de l’escola), i el track 7 i 2 “Mission: impossible”, “Pink Panther” (canten)
“La Bella i la Bestia” (canten)
“La Macarena” (canten)

Què us sembla la música clàssica? I la òpera?

Una nena escolta clàssica. La resta no. Algú diu que s’ho ha d’empassar perquè ho posen els pares.

Els vostres pares escolten música?

Un pare: Alejandro Sanz
Altres dels 70 i 80
Clàssica (1)
“El papa clàssica” (1)

Teniu la tele o la ràdio engegada sempre?

Ràdio a vegades.
El matí dels caps de setmana

Hi ha silenci a casa vostra? Us agrada el silenci?

Poques vegades hi ha silenci.
No agrada el silenci. Se sent com “algo”, un so.
Prefereixen el xivarri.

Aneu a concerts? De quin tipus?

Amb el cole.
Alguna vegada
“Macedònia”
Una ha anat a sentir una orquestra
Gaudiu molt escoltant música?

Diuen que disfruten quan hi ha música.

3.2. Enquesta als pares

L’enquesta, tancada en un sobre, va ser repartida en mà als alumnes en el moment de la sortida de classe. El termini de retorn era d’una setmana. El resultat va ser decebedor: de les catorze, només en van tornar tres. Així doncs, la informació obtinguda per aquesta via té molt poca rellevància.
Malgrat tot, algunes respostes coincideixen, com el fet que els pares que han respost tenen una bona opinió de les aptituds musicals dels seus fills.

4. Conclusions

Com hem dit a la introducció, aquest treball no pretén ser concloent en cap sentit. Només vol fer un tast d’un estat de la qüestió i veure quines possibilitats hi hauria per aproximar-se al coneixement dels hàbits musicals d’un grup de nens en una determinada edat i situació.
Observem, però, que la música és en general important per aquest grup de nens. L’horror vacui sembla una constant. Veiem que prefereixen un entorn sonor i no toleren el silenci, cosa que pot tenir a veure amb el model de societat urbana que compartim.
També podem dir que els models estètics són majoritàriament de la música popular comercial i que la música s’entén sempre lligada a altres activitats. El concepte de música com a activitat aïllada no és present en el grup estudiat, així com, llevat d’un cas, hi ha indiferència o rebuig a la música dita clàssica. Hi ha una clara preferència per la música popular anglosaxona, seguida de la catalana.
També observem que, a aquesta edat, encara hi ha força dependència de l’entorn familiar, pares i germans grans, tant pel que fa als criteris musicals com a l’ús dels aparells. Els nens diuen saber fer-los anar, però no mostren un gran entusiasme. Són conscients del perill dels auriculars per la salut auditiva.
Pel que fa a la relació que aquest petit estudi pot tenir per al meu possible treball de recerca, penso que cal tenir molt present quin tipus de música i de repertori s’ha de treballar en l’inici de l’instrument. És fàcil observar que hi ha una gran distància entre els gustos musicals dels alumnes i les propostes que se’ls fa a la classe de piano. També cal tenir en compte que la vivència musical dels nens no té res a veure amb les exigències de les metodologies tradicionals. Per tant, en una proposta didàctica d’inici a l’instrument, caldrà tenir en consideració la realitat dels hàbits musicals dels alumnes i utilitzar-los d’una manera positiva i no com un impediment o una rèmora a la seva capacitat d’aprenentatge.