Amb
motiu de la meva jubilació de l'Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels
/ Conservatori de Sant Cugat, faig un breu repàs a la meva relació amb aquest
centre on he treballat trenta-dos anys.
El 1991 vaig trobar a la pàgina d’anuncis per paraules o classificats de La Vanguardia una convocatòria de l’ajuntament de Sant Cugat per cobrir una plaça de professor de piano al Conservatori Elemental de Música d’aquesta ciutat. Sí, anuncis per paraules, quina cosa més estranya, oi? Era una època en què no hi havia mòbils ni xarxes socials, gairebé ningú tenia ordinador personal i encara no s’havia instal·lat la xarxa d’internet. Malgrat que ara tenim tots aquests avenços tecnològics, era una època amb més tranquil·litat, més cohesió social, amb menys malalties mentals, més llibertat de pensament i menys pressió ideològica. Amb una perspectiva optimista del futur, Barcelona estava a punt de celebrar els seus Jocs Olímpics i alguns barcelonins preparàvem les maletes per abandonar la ciutat amb la previsió d’un encariment immediat dels lloguers que, vist ara, era una ganga.
Vaig preparar-me per accedir al concurs al qual, a banda de
la documentació i currículum, calia presentar i defensar una memòria d’una
proposta pedagògica, interpretar algunes obres al piano, fer una classe a un
alumne i una entrevista amb el tribunal. A banda del director, en aquell moment
en Jaume Abad, hi havia representants del professorat i de la Fundació Pública d'Ensenyament de l’ajuntament. Sant Cugat em va captivar per la seva tranquil·litat, netedat
i la magnificència del seu Monestir. Dirigint-me des de l’estació a la Casa de
Cultura pel carrer de Santa Maria, tenia el desig i la certesa de que
treballaria aquí. I així va ser. Només un curs més tard, el conservatori es va
traslladar al Centre Cultural i es va inaugurar amb la presència de la gran
soprano Victòria dels Àngels, qui va cedir el seu nom gràcies a la iniciativa i les gestions
del director que en aquell moment formava part del Quartet de Guitarres de
Barcelona, juntament amb FrancescPareja, també professor del nostre centre. El Quartet de Guitarres, al qual
s’integraria més tard el professor Jordi Paredes, va fer gires de concerts
mundials amb la cantant. L’acte més important de la inauguració va ser el
concert que van oferir a l’església del Monestir. Victòria dels Àngels va
renunciar al seu catxet per tal que aquests diners es destinessin a
l’adquisició del magnífic piano Yamaha C7 que encara presideix l’Aula Magna de
l’escola. Així doncs, cada cop que algú toca aquest instrument hauria de saber
que la nostra “patrona” ens observa indulgent amb la seva mirada inspiradora i
angelical.
 |
| Recital d'inauguració de la nova Escola Muncipal de Música Victòria dels Àngels. 30 d'octubre de 1992. Jaume Abad, Maite Forqué, Victòria dels Àngels, Francesc Pareja i Josep M. Mangado |
L’any 1996, en Jaume Abad, que havia liderat tot el procés de construcció de l’edifici i començat els tràmits de la instauració de la nova llei d’educació, la LOGSE, va acabar el seu mandat i jo em vaig presentar per rellevar-lo. He de dir que en Jaume va ser un director magnífic i lluitador en un moment de canvi complex, però engrescador. Vaig estar setze anys en el càrrec i he d’agrair especialment al meu equip la seva gran col·laboració i honestedat. Vaig incorporar com a secretària acadèmica la Carme Terradellas, que va mantenir-se durant tots els períodes del meu mandat i va prosseguir posteriorment amb els següents equips directius. Els primers anys, el cap d’estudis va ser el professor Xavier Torns, que procedia de l’equip anterior, i posteriorment va ser substituït per Francesc Pareja. Aquests anys inicials van estar marcats especialment per la transició del Pla 66 a la completa implantació de la LOGSE, en què desapareixia el Conservatori del 66 i s’establia l’Escola de Música, perdent d’aquesta forma els estudis oficials.
L’escola va anar creixent en nombre d’alumnes i de
professors. Es van incorporar noves especialitats instrumentals i es va obrir l’Aula
de cant. Amb la mort de Victòria dels Àngels el 2005, es va crear una Fundació per mantenir la seva
memòria que va instal·lar la seu al nostre centre. Cal remarcar que Victòria
dels Àngels va ser una de les sopranos més famoses del segle XX a nivell
mundial. Els últims anys va viure al Passatge del Carme de Sant Cugat, darrera
de l’estació dels FGC. Els hereus van regalar-nos el seu primer piano de cua,
un Steck que fem servir a les classes de piano, mentre que seu segon piano, un magnífic
Steinway triat pel famós pianista Gerald Moore, va romandre
a l’escola fins que la Fundació va traslladar la seva seu a la Universitat de Barcelona.
La pèrdua total de l’oficialitat dels estudis de l’escola el 2001 va reanimar les reivindicacions per obtenir la categoria de conservatori de Grau Mitjà, però la manca d’espais era una raó “objectiva” per no aconseguir-ho (n’hi havia d’altres de caràcter polític que van dilatar el procés). Es va lluitar per l’ampliació de l’edifici. L’any 2003, alumnes del Nivell mitjà, equivalent al Grau, però sense oficialitat, van començar una recollida de firmes per demanar el Conservatori i van penjar una pancarta a la façana que va tenir efectes immediats. El centre estava a petar d’alumnes i finalment l’alcalde Lluís Recoder va admetre de paraula la construcció del nou edifici annex. Fins al 2007 no es van adjudicar les obres i un any més tard, la constructora va fer fallida, cosa que va obligar a atorgar l’obra a una nova constructora que s’hi va posar a treballar el 2009. Les obres s’anaven allargant i no va ser fins a finals del 2011 que van quedar enllestides. Amb la oficialitat aconseguida el mes de març de 2012, vaig donar per acabada la meva tasca i a final de curs vaig renunciar a la direcció, deixant el Conservatori a punt d’engegar. Havíem arribat al punt culminant de la crisi i començava una etapa de retallades, inseguretat i esforços que el claustre va haver de entomar per evitar mals majors. La direcció va ser assumida pel professor Carles Miró i després per l’actual Roger Roca, que torna a encarar els nous canvis educatius amb intel·ligència i decisió i a qui desitjo el major èxit en la seva tasca.
 |
| Aula de cant amb Maria Fernández Homenatge a Victòria dels Àngels. 2012 |
La direcció d’un centre és una feina molt complexa que requereix lideratge, visió de conjunt, diplomàcia, horaris indefinits i molta, molta, molta paciència. Mentre treballes en un assumpte administratiu, has de resoldre una queixa, un problema humà o un greuge amb conseqüències laborals i, ensems, donar classes, pensar en qüestions pedagògiques i planificar el futur mentre plantes cara o esquives les pressions polítiques i les crítiques sense fonament. Sense comptar amb els conflictes emocionals que condicionen les relacions en tots els estaments de la comunitat educativa, començant per l’alumnat, el veritable centre de l’educació.
D’això no en vaig ser prou conscient fins que vaig deixar el
càrrec i vaig tornar exclusivament a l’aula on, malgrat que ensenyar és una tasca
que absorbeix molta energia, vaig recuperar la pau i la relació més tranquil·la
amb les persones. Treballar amb gent jove és regenerador, pot ser cansat, però
té un gran retorn perquè estableixes vincles molt pròxims. Sovint, els alumnes t’obren
el seu cor buscant alguna cosa més que el consell tècnic o musical. I la
dificultat rau en trobar el punt just on has d’arribar. Pots sentir-te com un
pare o, fins i tot, com un psicòleg (avui en dirien un coach), cosa per
a la qual no estem formats més enllà del que ens proporciona la nostra pròpia experiència empírica, alimentada, això sí, per molts anys de relació amb una gran quantitat i varietat de persones.
He acompanyat alumnes des dels seus set anys fins a la
universitat. Els he vist créixer i canviar de prop, transformar-se en
adolescents i en adults, a vegades de forma sorprenentment ràpida, amb les
problemàtiques que acompanyen aquesta transició. He après molt d’ells i crec
que també he sigut referència per a alguns, tan de bo positivament. No deixa de
ser una connexió intergeneracional que ens beneficia a tots i, a més, treballem
amb una matèria, la música, que requereix ordre, concentració, estudi i
perseverança. I el més important: la capacitat d'escoltar, imprescindible per a un músic. Certament, els alumnes de música no son del tot “normals”,
començant pel fet de la tria que fan les famílies per posar aquests estudis al
seu abast. Els beneficis es veuen a la llarga en la majoria d’aquests nois i
noies. Aquells que travessen l’equador, al voltant dels 12-14 anys, solen ser
bons estudiants i augmenten considerablement la seva sensibilitat artística i
la seva seguretat personal.
Amb aquest escrit he volgut presentar una visió panoràmica
molt general del que he viscut i aportat a l’escola de música. Revisant-ho m’adono
que hi ha una quantitat enorme d’experiències i de pensaments que necessitarien
molt espai per ser explicades. Potser ho faci en posteriors reflexions. Sovint
he hagut de limitar els meus projectes personals, com ara compondre i tocar el
piano, i com és natural, també he hagut d’enfrontar-me a conflictes de diversa
índole. Però amb la distància i el balanç general, aquests últims queden reduïts
pràcticament a anècdotes. He tingut la satisfacció de compartir projectes interessantíssims amb col·legues i amb moltes persones que m’han acompanyat aquests anys, però citar-les faria una
llista interminable i segurament injusta per possibles omissions. Així, doncs, faig
un agraïment general a tots els companys i companyes de l’equip docent,
administratiu i de serveis del centre, a totes les persones que des de l’ajuntament
han cregut en nosaltres, especialment a molt personal del Patronat Municipal d’Educació
i, sobre tot, als alumnes i a les seves famílies que son la raó de ser de la
tasca educativa.
En aquest blog trobareu moltes entrades anteriors relacionades amb l'escola i d'altres temes que m'interessen. Si voleu seguir-me, subscriviu-vos o entreu sempre que us vingui de gust.
