Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Manuel Oltra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Manuel Oltra. Mostrar tots els missatges

dimarts, 2 d’agost del 2016

La Jovenívola de Sabadell estrena la meva sardana "Castellet"





Jo no sóc ballador de sardanes ni de cap altra dansa. Malgrat això, la sardana forma part de la banda sonora de la meva vida. 
Ja de nen, em fascinava la sonoritat de les cobles-orquestres que constituïen el plat fort de les festes majors de Vilamaniscle o d'altres pobles propers de l'Empordà, d'on provenia la família de la meva àvia paterna. Sense manifestar-ho ni compartir-ho amb ningú, com sovint fan els nens amb les coses que realment els afecten, escoltar la cobla de prop em produïa una intensa emoció. Ho feia discretament, quasi d'amagat, amb el temor que els músics em veiessin, com si escoltar fos il·lícit!
Il·lícit no ho era, però sí una mica estrany. No coneixia cap nen de la meva edat que es sentís atret per la música, o per aquesta música en concret. Això sempre em va mantenir una mica al marge de la meva relació social i, probablement, va marcar força el meu caràcter. Això passava a finals dels anys 60 i primers dels 70. No va ser fins l'any 82 que em vaig atrevir a iniciar la composició de la meva primera sardana, Castellet, que aquest 31 de juliol s'ha estrenat a Sant Vicenç de Castellet en la versió de cobla. Vaig tenir la fortuna de poder-li ensenyar al mestre Manuel Oltra, llavors professor meu d'harmonia que amb la seva habitual seriositat i contenció, però generós alhora, va donar-me alguns consells d'instrumentació que em servirien per tota la vida.
Posteriorment, el 85-86, vaig escriure la segona sardana, Roses, que vaig presentar al concurs Salvador Uyà de Sabadell i amb la qual vaig obtenir el tercer premi, darrera dels excel·lents compositors de cobla Jesús Ventura i Joan Jordi Beumala, cosa que em donà una mica de confiança si tenim en consideració que jo no he estat mai lligat directament al món de la cobla. Aquesta sardana, la primera que vaig poder sentir amb instruments de debò, va ser precisament interpretada per la cobla Jovenívola de Sabadell, la mateixa que trenta anys més tard, ha estrenat la primera de totes. Curiosament, algun músic es recordava de mi quan vaig pujar a recollir el premi amb els altres guanyadors. A la vida, sovint es produeixen aquestes recurrències. La trobada amb la Jovenívola ha estat molt afortunada. He pogut constatar que són molt seriosos i bons músics, a més d’amables i acollidors, igual que el seu mànager Salvador Saumoy, un autèntic enamorat de la cobla i hàbil dinamitzador, pel que intueixo. Estar present a l’assaig ha estat una agradable experiència que d’alguna forma, amb la proximitat i el terrabastall sonor, m’ha retornat a aquella infància en què escoltava de prop les cobles a les festes majors.
Posteriorment, vaig escriure quatre sardanes més, dues de les quals van ser premiades una al IV Certamen de composició de Sardanes i Música per a cobla de Mollet del Vallès (Enrenou) i una altra amb accèssit al Premi de Sardanes de la SGAE de 1994 (Ametllatana). Les altres dues, Veneçolana i Roc de l’Àliga no han estat mai presentades a concurs i descansen en un calaix.

La cobla i la sardana constitueixen un fet molt original i particular dins de la cultura d’un país. Sovint es senten les crítiques de molts detractors, tant de fora com de dins. En ocasions per tractar-se d’una reminiscència romàntica, d’un símbol cultural que alguns consideren forçat, creat artificialment per la burgesia catalanista de la renaixença. Si fos així, no hi ha dubte que igualment hagués estat una gran creació, però no crec que les coses siguin tan simples. Recomano la lectura del llibre "Córrer la sardana", de Jaume Ayats. Un sector musical, amb un posicionament “post-modern” i especialment urbà, considera la sardana una manifestació del catalanisme “de barretina”. Personalment, em sembla tan parcial aquesta consideració com la que fa de la sardana “la” dansa de Catalunya. El que sí és cert és que, en l'actualitat, la sardana com a forma musical i la cobla com a orquestra folclòrica, són elements culturals de gran potència i amb unes possibilitats extraordinàries per unir el món de la creativitat artística i de la cultura popular.


Si bé la sardana ha passat per moments de retrocés, també és cert que ha quallat en el poble al llarg del segle XX. Qualsevol festa major era incomprensible sense una ballada de sardanes. A les darreres dècades s’ha produït un auge gràcies a l’augment de qualitat professional d’intèrprets i compositors i a l’impuls de persones i entitats que han promogut concursos, aplecs, estudis teòrics, construcció i perfeccionament dels instruments i, finalment, recuperació i dignificació dels estudis oficials. Avui, el músic de cobla no és un “mort de gana”, sinó un professional que pot compaginar diferents àrees musicals i ser un intèrpret de gran qualitat.


És evident que la “normalització” de la cobla va respondre a uns usos i costums diferents als actuals. Els músics que no han tingut l’experiència directa en la composició o en la interpretació al·leguen que és un conjunt desequilibrat. Cal considerar en primer lloc, però, que és una orquestra concebuda per tocar a l’aire lliure. Per aquest motiu necessita una gran projecció sonora i això ho acompleix amb escreix. És admirable la sonoritat del contrabaix de tres cordes. Potser no sigui un instrument tan adequat al virtuosisme com és el contrabaix d’orquestra modern, però tampoc és el seu paper. Escolteu una cobla de lluny i no us perdreu cap dels seu poderosos greus, especialment destinats a produir un efecte rítmic com el baix elèctric en els conjunts moderns, però també adequat per fer expressius temes cantants que empasten amb la resta d’instruments. O anant a l’altre extrem, quin instrument tan delicat i alhora penetrant és el flabiol! Dèbil? Depèn de com es tracti. Els pianos de l’època de Beethoven tenien uns aguts extremadament febles i amb aquests instruments, el mestre de Bonn va compondre les seves meravelloses sonates. D’altra banda, què vol dir conjunt desequilibrat? El compositor té un material amb el qual ha de fer música. I aquest material té les seves limitacions. Aquí radica precisament l’art de la composició. Qui vulgui fer una serenata per a cordes, s’equivocarà triant una cobla, però el compositor que treballa amb aquest conjunt té una infinitat de possibilitats per fer una música que expressi les seves idees.

La cobla i la sardana constitueixen un tàndem molt interessant. A cavall entre lo popular i lo culte, ofereixen al compositor un espai de creació diferent a la resta de músiques. La complexitat dels instruments, de la seva barreja tímbrica, de les seves limitacions però de la seva gran expressivitat, juntament amb el repte de crear música a partir de patrons formals molt estrets, com és la sardana, fa que tot plegat sigui un repte compositiu molt atractiu. Avui dia, el compositor de sardanes ha de tenir una base de coneixements musicals molt sòlida i, al mateix temps, una capacitat de fer música que arribi al públic amb una certa facilitat.

He d’agrair a tots els components de la cobla, al seu mànager Salvador Saumoy i a l’ajuntament de Sant Vicenç de Castellet l’oportunitat d’haver pogut estrenar aquesta obra, encara que sigui 33 anys després d’haver-la escrit.
En el següent enllaç podeu llegir els noms i el currículum dels components de la Jovenívola de Sabadell. Comprovareu, com deia més amunt, que tots tenen un alt nivell musical i en altres àmbits de la cultura.


I aquí us deixo un enregistrament de Castellet en directe.






Història de la sardana (enllaç)

diumenge, 27 de setembre del 2015

MANUEL OLTRA, MESTRE

Un record personal amb motiu de la seva mort a Barcelona el 25 de setembre de 2015

Manuel Oltra*

Manuel Oltra i Ferrer va néixer a València el 8 de febrer del 1922. Quan només tenia un any, la família es va traslladar a Barcelona, on Manuel hi va residir tota la seva vida.
Als catorze anys va començar formalment els seus estudis musicals amb el mestre Josep Font i Sabaté. Durant el seu servei militar va poder compaginar una plaça de professor al Conservatori Hispano-marroquí de Tetuan (1944-1947). Al seu retorn a Barcelona, va ser nomenat director de la coral del Club Excursionista de Terrassa i de la Institució Folklòrica Montserrat, de Barcelona. En aquest període va transcriure nombrosos ballets populars catalans per a cobla i altres formacions instrumentals. També va exercir la docència a l'Institut de Rítmica Joan Llongueres i va ser director musical de l'Esbart Montseny (1955-1961).
El 1959, i fins al 1987, es va incorporar com a professor del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona. Deu anys més tard del seu ingrés va ser-ne catedràtic d'harmonia, contrapunt, fuga i formes musicals. Del 1973 al 1981 va ser sots-director del centre.

Quan vaig ingressar com alumne al Conservatori, ell ocupava precisament aquest càrrec. De la meva primera impressió el recordo com un home seriós, poc donat a la xerrameca i que feia respecte, quasi por a un jove de 13 anys que, com jo, vivia encara en un entorn social franquista on l'abús de poder i el menyspreu dels funcionaris envers els ciutadans era la cosa més normal. Més endavant vaig entendre que el seu posat corresponia a una persona una mica retreta, amb fortes conviccions musicals i molt rigorosa amb ella mateixa. En cap cas era injust o innecessàriament autoritari. Això ho vaig descobrir quan vaig tenir la sort, uns anys més tard, de tenir-lo com a professor de Formes musicals, d'Harmonia i de Contrapunt.

L'ambient del conservatori als anys setanta era més pròxim al segle XIX que a finals del segle XX. La secretaria acadèmica era antiquada i rígida. Bé, potser no tan rígida com ho són ara les oficines administratives on tot està al servei d'inflexibles sistemes informàtics. Malgrat tot, en comparació a l'escola on jo cursava estudis generals, es respirava un ambient molt més lliure, sobretot tenint en compte la meva edat. Es podia parlar català amb certa normalitat, encara que el gruix de les classes col·lectives s'impartien en la llengua imperial. Els horaris de tarda-vespre eren molt diversos i no havies de seguir un ramat d'alumnes per l'edifici. Les edats, els gèneres i les procedències de l'alumnat eren d'allò més variat. I la música, tot i les metodologies antiquades, era un objecte desitjat per tots. Certament, els anys matisen les passions i treuen ferro als greuges. Fins el professorat més obsolet el veus retrospectivament amb una certa proclivitat, ni que sigui per allò que representa com a baula entre generacions.

Però no és aquest el motiu del meu bon record del mestre Oltra. Si encara púber el podia percebre com una autoritat seriosa, pocs anys després, en ser alumne de les seves classes de Formes musicals, vaig descobrir un home que estimava la música i valorava transmetre els seus coneixements. Oltra impartia les classes amb autèntica passió. Era un fervent admirador de Beethoven i quan explicava les seves sonates anava de tant en tant a aporrejar el piano amb entusiasme, de la mateixa manera que mostrava la seva frustració quan un alumne era incapaç de respondre correctament una pregunta. Per a mi, les classes eren molt animades i endrapava tot allò que era capaç d'assimilar. Encara que des d'un punt de vista excessivament formalista, vaig descobrir els primers elements de la genialitat del gran compositor de Bonn.
Un any més tard vaig tenir la fortuna de cursar amb Oltra el quart curs d'Harmonia, en el fons, una iniciació a la composició musical. Aquesta era una classe individual i, en conseqüència, una oportunitat per aproximar-nos una mica més personalment. El mestre era molt reservat en el seu tracte amb els alumnes i no s'inclinava mai a excessos de confiances ni molt menys a intimitats. En aquesta situació de tête-à-tête, però, vaig confirmar la meva opinió prèvia sobre la personalitat del mestre Oltra. Era molt crític amb els treballs però acceptava tot mentre tingués una justificació musical, encara que no fos el seu estil propi. A vegades era una mica eixut però sempre es mostrava amable. Era tolerant amb els errors però mai amb la mandra. En algunes ocasions feia referència a alguna obra seva i és quan t'adonaves de la seva emoció musical. Llavors et mirava als ulls, cosa que no era habitual en ell, i hi podies percebre una llum que connectava amb el seu jo més íntim.

Per a alguns sectors que tendeixen a simplificar les coses i classificar les persones dins de capses tancades, Manuel Oltra era un compositor de sardanes i de música per a cobla. Indubtablement, la seva aportació per a aquesta formació és importantíssima i ha estat cabdal per a la recuperació i el renaixement de la formació orquestral catalana. Però Oltra és molt més. És un gran músic que ha begut de la tradició musical i de l'expressió poètica cultural per crear una música de transcendència lligada a la cultura clàssica europea. L'anomenada música clàssica, és el resultat d'un procés de síntesi de músiques populars regionals i ètniques que provenen d'Europa i de més enllà de les seves fronteres i d'una evolució cultural amb arrels en l'antiguitat. L'escriptura, desenvolupada a partir de l'edat mitjana, és el tret diferencial i característic que li aporta un element d'especulació intel·lectual que ha pogut distanciar-la d'alguns sectors socials. Compositors com Oltra retornen a la societat allò que és seu sense renunciar a la reflexió i la conjectura i mantenint la frescor de les seves arrels.

Joan Josep Gutiérrez

Entrevista al programa Nydia de TV3, 16/09/2010







* Foto: "Manuel Oltra i Ferrer" by Banyeres - Treball propi. Licensed under CC BY-SA 4.0 via Wikimedia Commons 
- https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Manuel_Oltra_i_Ferrer.tif#/media/File:Manuel_Oltra_i_Ferrer.tif


https://youtu.be/Nw87GBfwZOs