Amor i voluntat

El passat dimecres 21 de gener va actuar a l'Aula Magna de l'EMMVA/Conservatori de Sant Cugat el Carthage Choir de l'universitat Carthage de Kenosha, Wisconsin. Van ser convidats pel director de la Coral del conservatori, Raimon Romaní, dins d'una oferta promoguda per la Federació Catalana d'Entitats Corals (FCEC).

La coral del conservatori va obrir el concert amb una petita intervenció de tres obres, dues de les quals pertanyents al Magníficat de Raimon Romaní. En aquesta ocasió van demostrar el seu creixent nivell de qualitat amb una sonoritat més potent i compacta que anys enrere. Les veus masculines comencen a tenir més presència i seguretat, tant per l'augment de cantaires com per la seva seguretat i l'augment paulatí de la seva edat. Cal tenir en compte que és un cor format per joves d'entre16 i 21 anys aproximadament, edat en què, especialment en els homes, no s'ha desenvolupat completament la veu.

A continuació va actuar el cor convidat. Van ser rebuts amb molts aplaudiments. Els joves de la Coral del conservatori, ara com a públic, van escalfar amb intensitat l'ambient d'un concert que, per si mateix, ja tenia possibilitats d'esdevenir un èxit. 

Un èxit merescut, perquè el Carthage Choir és un cor d'un altíssim nivell, amb una afinació absoluta i una sonoritat potent i compacta. Queda clar que l'afinació té a veure amb la sonoritat ja que els acords sonen claríssims i nets, les dissonàncies perfectament consistents i el timbre tupit i homogeni. (Per cert, el "diapassó" el donava una cantaire que devia tenir oïda absoluta.)

El director, Eduardo Garcia Novelli, d'orígen argentí, té un control absolut del gest i una capacitat comunicativa de primer ordre, cosa essencial en un director, sigui de cor o d'orquestra. Ho va lluir també amb la seva simpatia guanyant-se el públic.

El concert va incloure obres de diferent tipus: repertori ibèric en les diferents llengües, inclòs el català amb una versió molt interessant de Robert Sieving de El desembre congelat, repertori sacre i profà contemporani, repertori americà i internacional. Van jugar amb petites "performaces" com el ball d'un tango, alguns "solos" de cantants, l'ús d'instruments en algunes cançons (piano, oboè, violí, percussió), tot a càrrec dels propis membres del cor.

El mestre Garcia Novelli va felicitar la Coral del conservatori i va quedar sorprès pel nivell obtingut tenint només un assaig a la setmana. Cal tenir en compte el Carthage Choir ho fa tres cops per setmana i està format per joves universitaris, és a dir, d'una mitjana d'edat 5 anys superior a la nostra coral.

Una reflexió: 

Malgrat que els professors sempre ens queixem del rendiment dels alumnes, cal reconèixer l'esforç que fan molts dels nostres joves del conservatori, especialment aquells que s'involucren de ple en la música. Només cal donar una ullada a la jornada d'un alumne de primer o segon curs de batxillerat, que entra a l'institut a les vuit del matí i surt del conservatori a les deu de la nit, al menys dos o tres cops per setmana. Explica potser perquè els alumnes que fan música són en general bons estudiants? 

Amor i voluntat.

L'expressió individual i la comunicació constitueixen la finalitat última de l'experiència musical.

L'expressió individual i la comunicació constitueixen la finalitat última de l'experiència musical.

Si reflexionem sobre el perquè una persona fa música, aquesta afirmació sembla bastant clara. Per descomptat, podem tenir objectius personals d'altres tipus, com fer música per guanyar diners, per molestar als veïns, per demostrar una habilitat o per enlluernar algú a qui volem seduir però, llevat les anècdotes, que en algun cas hem pogut constatar com a reals, la pràctica musical té a veure amb el posicionament dels individus en l'entorn social, amb el qual interaccionen en un flux de sortida i retorn que retroalimenta aquest posicionament i tot el contingut tècnic que acompanya l'acció musical.

El valor el constitueixen els significats que l'individu i la societat atribueixen al fet musical, que per les seves característiques - i fent una comparació amb les teories del lingüista Ch. F. Hockett en la seva definició dels trets de disseny del llenguatge, com la transitorietat, la retroalimentació, l'arbitrarietat, la productivitat, l'estructura jeràrquica, entre d'altres – fa que la música es pugui considerar en tota regla un llenguatge.

En paraules de Violeta de Gainza, “la música es un dels llenguatges codificats que l’home ha creat per al seu plaer i comunicació.”

Fent un paral·lelisme amb les teories de Vigotsky sobre el llenguatge verbal – i salvant les distàncies -, el desenvolupament de la música només pot ser entès com a interacció social, i per tant és necessari entendre el procés d'aprenentatge com una construcció compartida de significats, en la qual hi haurà una transmissió – inevitable - de elements tècnics preestablerts, però que haurà d'explorar les concepcions musicals de l'alumne, que no és un individu isolat o que no hagi estat envoltat de música des del seu naixement,  impulsar la seva expressió i permetre aquesta negociació de significats.

La música és un llenguatge universal. Pràcticament no hi ha cultures sense música.

Expressió i comunicació constitueixen, doncs, objectius finals però també rectors i co-rectors del procés d’aprenentatge. Són, al mateix temps principis o valors de l’educació musical. Tot allò que els deixi de banda esdevé un acte estèril. Fins i tot cal tenir-los en compte en l’exercici més mecànic.

En la nostra àrea cultural, l’aprenentatge de l’instrument s’ha fet tradicionalment a partir d’uns textos musicals (partitures) que, en opinió d’experts actuals, no són la millor garantia per adquirir inicialment les habilitats mecàniques i expressives que demana la interpretació musical.

Pedagogs moderns de reconegut prestigi en l’àmbit de l’ensenyament del piano proposen una aproximació a l’instrument a partir del desenvolupament dels recursos propis de l’alumne. Entre aquests, hi ha un important treball de Violeta Hemsy de Gainza (1983), que raona els fonaments de la improvisació musical i la tècnica i l’art de la consigna en la improvisació. Gainza defensa la improvisació musical com un mètode natural d’introducció i iniciació a la música, basat en la lliure expressió del nen en un procés similar al desenvolupament del llenguatge oral, del moviment corporal o de l’expressió plàstica.

“El niño escucha realmente cómo suena lo que él hace sin estar preocupado o perturbado por condicionamientos de lectura o técnica musical. El trabajo libre y directo sobre el teclado constituye, a mi juicio, una condición esencial en el establecimiento y consolidación de una relación sana y natural con el instrumento y la música, donde afecto, cuerpo e intelecto forman un todo integrado” (Gainza, 1987).

“Un chico con una “mano colocada" - aunque se la coloquen en el conservatorio Tchaikovsky, de Moscú- constituye un asesinato. Porque cuando les han colocado la mano, ya les han colocado la cabeza y el oído. A ese chico hay que devolverle urgente la libertad que le corresponde.” (Gainza, 2006)

El treball de Violeta de Gainza és fonamentalment empíric i està influït, entre d’altres, per el pensament del compositor i educador canadenc Raymond Murray Schafer, que ha fet importants treballs a sobre l’audició i el paisatge sonor. 

©Joan Josep Gutiérrez

Estudiar, quantes hores diàries?

http://www.davidlopeztuba.com/1/post/2013/12/cuntas-horas-al-da-debes-practicar.html?fb_action_ids=10151920238083751&fb_action_types=og.likes&fb_source=other_multiline&action_object_map=[1392569394323949]&action_type_map=[%22og.likes%22]&action_ref_map=[]