Tercer recital del II cicle Con spirito

Montserrat Cabero i Pueyo

ASSOCIACIÓ MUZIO CLEMENTI DE BARCELONA

II CICLE CON SPIRITO

Tercer recital

25 d’octubre de 2024 · 19’30

Auditori Eduard Toldrà, Conservatori Municipal de Música de Barcelona

Piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847

Muzio, Ludwig i Fanny: un itinerari cap al Romanticisme

Montserrat Cabero i Pueyo, piano.

Amb aquest recital es va tancar el cicle Con spirito d'aquesta tardor. La intèrpret va ser Montserrat Cabero, professora del conservatori i excel·lent pianista que en altres ocasions ha actuat en aquest auditori. El curs passat ja va interpretar sobre aquest piano una obra d'un recital de Fantasies, mostrant immediatament la seva afinitat i el seu domini sobre aquest instrument singular, cosa que ens va animar a demanar-li la seva participació en el cicle. (Podeu sentir un fragment clicant aquí).

El programa que ens va presentar contenia una Sonata i una Fantasia amb variacions de Clementi,  una selecció de Bagatel·les de Beethoven i una Sonata de Mendelssohn. D'acord amb l'esperit d'aquest cicle, les obres interpretades tenen relació amb Clementi i amb el piano Collard que presideix l'escenari. La relació de Beethoven amb Clementi ha estat a bastament explicada, però cal fer una petita referència al cas de la relació amb els Mendelssohn. Fanny (1805-1847) i Felix (1809-1847) havien estudiat, entre d'altres, amb Marie Bigot, gran pianista i amiga de Clementi, i amb Ludwig Berger, també deixeble i amic d'ell. A través d'ells van rebre els fonaments de la tècnica pianística. Per altra banda, ja abans de 1800, Clementi havia estat un gran coneixedor i difusor de la música de J. S. Bach, en especial del Clave ben temperat que feia estudiar als seus alumnes, i va ser el primer a editar la Suite francesa n. 5 del compositor alemany. També cal afegir que Felix va ser un gran amic de la família Horsley, també íntims de Clementi, i va freqüentar la casa de Kensington on vivien després que aquest els hi traspassés. També va tenir una gran amistat amb Ignaz Moscheles, un altre amic de Clementi, amb qui va compartir una memorable sessió musical a la fàbrica de Clementi i Collard a Tottenham Court Road. És a dir, si no hi va haver una relació personal, perquè quan Felix va anar a Londres Clementi ja vivia a Lichfield, sí que tenien un coneixement mutu i compartien un ampli cercle musical i d'amistats comunes.

La Sonata Op. 7 n. 1 en Mi bemoll major de Muzio Clementi forma part d’un quadern de tres sonates escrites en el període de la seva primera visita a Viena el 1781, quan va tenir el seu duel amb Mozart. És una obra concisa, optimista i exempta d’exhibicionisme, d’una gran claredat formal, amb melodies inspirades i un delicat treball polifònic. S’albira l’anticipació a l’estil de Beethoven si, per exemple, comparem el segon moviment, Mesto, amb l’Adagio de la Sonata Op. 10 n. 1, publicada 16 anys més tard. O elements tècnics, com el llarg trino amb una veu simultània en una sola mà que, a més, finalitza amb un ascens per graus conjunts per quedar penjat sobre la sensible.

El 1833, després de la mort de Clementi, la revista musical The Harmonicon va publicar-la novament i va fer aquest comentari:

La sonata que hem tornat a publicar aquí, aixecada de la tomba, per dir-ho així, és considerada una obra mestra d'una bellesa incomparable des de tots els punts de vista. Quina dolça i intel·ligible melodia flueix a través de tot el primer moviment, i com està admirablement ressaltada per l'harmonia! El moviment lent és un model d'expressió profunda, de grandesa i sublim en la música; i el rondó no és menys notable per l'aire i per l'alegria que per l'enginy, per aquest tracte que només un músic del nivell més alt sap atorgar a un tema.

La Fantasia amb variacions “Au clair de la lune”, Op. 48 va ser publicada el 1821 i forma part del conjunt de les seves darreres composicions, estilísticament molt més avançades. Comença amb una introducció de vint-i-vuit compassos de caràcter improvisatori, seguida del tema de la famosa cançó popular francesa, amb nou variacions i una coda. Les primeres variacions mantenen l'estructura de setze compassos del tema (excepte la primera, que estalvia la repetició dels quatre primers). A partir de la cinquena variació, s'alliberen del tema i perllonguen la longitud, s’afegeixen cromatismes i recursos pianístics més virtuosos, expressius i emocionals que en aquesta ocasió semblen rebre la influència del tractament que fa Beethoven en les seves variacions.

El conjunt de Bagatel·les Op. 119 va ser una de les obres publicades per Clementi a Londres com a resultat del seu contracte signat amb Beethoven el 1807. El títol de l'edició de Clementi, de 1823, diu: "Bagatel·les per a piano consistents en onze peces agradables compostes en diferents estils per L. Van Beethoven." Aquí Beethoven fa una incursió en la forma més íntima i breu que explotaran compositors romàntics com Schumann. El títol pot fer pensar en peces fàcils o superficials, però no és així. Més aviat semblen un repòs compositiu per fugir de les extenses Sonates Op. 110, 111 o les diabòliques Variacions Diabelli, escrites al mateix temps. Montserrat Cabero va interpretar una selecció de sis de les onze peces que constitueixen el conjunt.

La darrera obra del programa va ser la Ostersonate o Sonata de Pasqua, composta el 1828, que després de restar amagada durant quasi 150 anys, va ser descoberta i atribuïda a Felix Mendelssohn. El 2010, després d'una investigació, la musicòloga Angela Mace Christian, va concloure que l'obra no era de Felix sinó de la seva germana Fanny, gran pianista i compositora que, per raons de relat històric va quedar a l’ombra del seu germà i avui, afortunadament, es va recuperant. Es tracta d'una obra de gran format i notable dificultat. El primer moviment, Allegro assai moderato té un equilibri i concisió formal que fa pensar en Beethoven. El segon, Largo e molto espressivo, és un preludi i fuga amb una clara referència a J. S. Bach. El tercer és un Scherzo Allegretto i el quart un Allegro con strepito, tempestuós, que amb trèmolos recurrents descriu el terratrèmol que esberla la terra després de la mort de Crist. Finalment apareix l’esperança amb una petita fantasia sobre el coral luterà "Christe, du Lamm Gottes" (Crist, sou l’anyell de Déu), el mateix que Bach havia utilitzat a la Passió segons Sant Joan i Felix Mendelssohn a la seva Cantata coral MWV A5 Christe, du Lamm Gottes.

La interpretació de Montserrat Cabero, a més de la seva musicalitat, va ser clara i neta i va posar de manifest el seu compromís amb transmissió de la música.  

Curro Bultó, Montserrat Cabero, Anna Cuatrecasas i Joan Josep Gutiérrez
Foto: David Pino

Enllaços:
Associació Muzio Clementi de Barcelona
Conservatori Municipal de Música de Barcelona

Segon recital del II cicle Con spirito

Roger Illa

ASSOCIACIÓ MUZIO CLEMENTI DE BARCELONA

II CICLE CON SPIRITO

Segon recital

18 d’octubre de 2024 · 19’30

Auditori Eduard Toldrà, Conservatori Municipal de Música de Barcelona

Piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847

Deliri i passió

Roger Illa, piano.

El divendres 18 de novembre el pianista Roger Illa va interpretar un programa sota el títol genèric de Deliri i passió, integrat per dues grans sonates: la Sonata opus 50, núm. 3 en Sol menor "Didone abbandonata" de Muzio Clementi i la Sonata núm. 23, opus 57 en Fa menor "Appassionata" de Ludwig van Beethoven. Ambdues són obres d'envergadura tècnica i musical que es mouen en un pla emocional amb força proximitat, malgrat les diferències. Cal un alt nivell pianístic per abordar-les i Roger Illa les va escometre amb atreviment i energia. 

La sonata de Clementi té un títol, "Didone abbandonata, scena tragica", que fa referència al seu contingut literari, inspirat en l’Eneida de Virgili. És l’únic cas conegut de música programàtica de Clementi. Està estructurada en tres moviments. El primer s'obre amb una introducció Largo sostenuto e patetico que, a mode de teló que s'aixeca, dona pas a l'Allegro ma con espressione, diliberando e meditando. Aquest, amb els seus temes cantats i apassionats el podem assimilar a un estat de profund enamorament, acompanyat per moments de dubte. El segon moviment, Adagio dolente, amb les seves harmonies barrejades per llargs pedals i frases penjades, ens suggereix un estat d'ensomni i deliri que, enllaça directament amb el tercer moviment, Allegro agitato e con disperazione, ple de fortes dissonàncies, contrastos i processos harmònics de gran recorregut cromàtic que representen un estat anímic alterat i un embogiment que acaba en la tregèdia del suïcidi. Més enllà d'aquesta interpretació subjectiva, la sonata està escrita amb una gran tècnica compositiva i una estructura formal molt ben trabada. Destaca el treball motívic compartit en tots els moviments, en especial l'interval de segona descendent, que en la teoria barroca dels afectes representa el lament, o la quarta disminuïda que expressa el dolor extrem. Aquesta sonata va ser publicada el 1821, però se suposa que la composició data dels anys 1804-1809. Malgrat no ser l'última obra, Clementi devia considerar-la digna de tancar el seu número oficial d'opus. La va dedicar al seu amic Luigi Cherubini.

La Sonata 23, Op. 57 en Fa menor de Beethoven va ser escrita entre 1804 i 1805 i publicada a Viena el 1807, precisament l’any en què Clementi i Beethoven van tenir la seva trobada personal i van signar un contracte editorial. Aquesta obra no té un argument, però està clarament imbuïda de passió i emocions personals. A vegades ha estat criticada per la seva forma erràtica, però, com hem dit, l’exploració formal la porta a límits que només el romanticisme podia admetre obertament. El títol “Appassionata” no és de Beethoven, qui considerava que tota la seva música s’havia d’interpretar amb passió, sinó que el va posar l’editor August Cranz d’Hamburg amb l’objectiu d’afegir-li un valor comercial. I no anava equivocat: com veiem, les obres amb títol tenen més acceptació entre el públic. La sonata està dedicada al Comte Franz Brunsvick.

Roger Illa, és un intèrpret que, més del piano modern, està especialitzat en la interpretació amb teclats històrics (clavicordi, clavicèmbal i fortepiano). És llicenciat en Fortepiano per l’ESMUC (2013) i el Màster en Interpretació de la Música Antiga per la UAB (2015).

Curro Bultó, Anna Cuatrecasas, Roger Illa i Joan Josep Gutiérrez

Primer recital del II cicle Con spirito

 

Nexus Piano Duo. Mireia Fornells i Joan Miquel Hernández.

ASSOCIACIÓ MUZIO CLEMENTI DE BARCELONA

II CICLE CON SPIRITO

Primer recital

11 d’octubre de 2024 · 19’30

Auditori Eduard Toldrà, Conservatori Municipal de Música de Barcelona

Piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847

Intimitat i complicitat al piano
Nexus Piano Duo
Mireia Fornells i Joan Miquel Hernández, piano a 4 mans

El divendres 11 d’octubre va tenir lloc el primer recital de la segona edició del cicle Con spirito, organitzat per l’Associació Muzio Clementi de Barcelona al Conservatori Municipal de Música de Barcelona.

El cicle gira a l’entorn del compositor Muzio Clementi i del piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847, propietat pel Sr. Curro Bultó,  que l’associació va fer restaurar el 2022 al pianer especialista Jaume Barmona. A través d’un conveni de col·laboració entre l’associació i l’IMEP, aquest piano es troba a disposició del conservatori per el seu ús musical i educatiu a l’abast de la ciutat.

El concert inaugural va ser a càrrec del Nexus Piano Duo, format per Mireia Fornells  Roselló i Joan Miquel Hernández Sagrera, una parella d’excel·lents pianistes que porten més de dues dècades interpretant música per a dos pianos y per a piano a quatre  mans. La seva qualitat tècnica i musical va quedar palesa en la interpretació del repertori de quatre mans especialment dedicat a aquest cicle. Van interpretar tres obres de Muzio Clementi, les Sonates Op. 3 n. 1 i 2, la Sonata  Op. 14 n. 3, una de Ferran Sor, la Sonata: Duets sobre melodies sueques, i el Rondó en La major, D.951 de Franz Schubert.

La major part de les obres per a piano a quatre mans de Clementi correspon a la primera època. Les Sonates Op. 3 són de 1779, quan estava començant a guanyar la seva fama a Londres. Encara no havia viatjat a Viena, però l’estil mostra ja una personalitat més enllà de les influències. Són sonates molt ben construïdes on els dos pianistes tenen un paper dialogant i ben repartit, amb melodies inspirades i efectes orquestrals. 

Ferran Sor és conegut sobretot per la seva obra per a guitarra, però de 1815 a 1823 va viure i va treballar a Londres on va quedar enlluernat per la seva escola pianística, representada especialment per Clementi, Cramer, Dussek i Kalkbrenner. Una de les intencions del seu mètode de guitarra serà traslladar a aquest instrument els progressos fets per aquests pianistes. Gairebé totes les obres per a piano de Sor són d’aquest període. Així, la seva Sonata està empeltada del pianisme de la London Pianoforte School, amb l’afegit de la seva sensibilitat per la temàtica popular i per la dansa, que quasi convida a ballar. Cal recordar que anteriorment, a Barcelona, Sor havia estat mestre de dansa i que posteriorment va escriure importants ballets que van tenir gran èxit a Paris, Londres i altres ciutats europees i, fins i tot, a Moscou. L’obra és brillant, alegre i optimista, plena de contrastos temàtics i d’una notable extensió formal. Els intèrprets van fer arribar a l’audiència aquest contingut que dominen perfectament.

La obra per a piano a quatre mans de Franz Schubert és un repertori important i ineludible. És el compositor que hi va dedicar més composicions a aquesta formació amb obres d’una gran qualitat, que van des de les danses i marxes a obres de gran extensió formal, com sonates, obertures, variacions o fantasies. El Rondó en La major, D. 951, va ser publicat inicialment com a Op. 107 i és un exemple molt representatiu de la seva música tardana que amb una aparent amabilitat, amaga un dolor intens. La interpretació de Nexus Piano Duo va reflectir perfectament aquesta emoció amb una perfecta compenetració tècnica. Cal dir que el so del piano Collard va ser molt adequat per aquesta música.

La Sonata Op. 14 n. 3 de Clementi és una de les obres més concertístiques del seu repertori per a quatre mans. Escrita el 1785 i publicada l’any següent a Londres pel propi autor, està dedicada a Marie Victoire Imbert-Colomès,  la jove amb qui Clementi havia tingut una fallida relació sentimental a Lyon un any abans de la composició. L’obra, d’una dificultat més elevada que la resta de les seves composicions per a duet, devia haver estat escrita per ser tocada per ell mateix. Aquesta composició va ser interpretada per Cramer i Moscheles en l’homenatge que el món musical Londinenc va retre a Clementi a l’hotel Albion el desembre de 1827. Nexus Piano Duo va oferir una interpretació amb el caràcter i concertisme que de ben segur devien imprimir en el seu moment aquells dos grans pianistes amics de Clementi.

Darrer recital del cicle "Con spirito"

 

El divendres 3 de novembre va tenir lloc el tercer i últim recital del cicle Con spirito de l'Associació Muzio Clementi de Barcelona al Conservatori Municipal de Música. En aquesta ocasió es va presentar un programa dedicat al cant, amb obres de Clementi i de tres compositors relacionats amb ell: Ludwig Berger, Ferran Sor i Felix Mendelssohn. També vàrem poder gaudir d'unes obres per a piano sol. La mezzosoprano Marta Rodrigo i la pianista Marina Rodríguez Brià van protagonitzar aquest concert amb unes versions expressives i amb gran compenetració entre les intèrprets.

El repertori és infreqüent i té la seva unitat en el període de composició i en la proximitat del seus autors. Totes les cançons tenen una relació amb Londres, la major part es van compondre en aquesta ciutat. Muzio Clementi és conegut per la seva obra pianística, però també va escriure molta obra simfònica, perduda en gran part, i algunes cançons, com el conjunt de Melodies of Different Nations, Op-sn25 (WO 9), publicades a Londres el 1814. Aquestes cançons, tot i ser basades en melodies populars o d'altres autors, tenen un segell molt personal en el tractament del piano que sovint ens fa pensar en els Lieder de Schubert. El textos són de David Thomson (ca1789-1815). És interessant notar que a Anglaterra, la música vocal d'altres llengües quasi sempre s'interpretava en anglès, i no només això; sovint s'escrivia un nou text que podia ser diferent a l'original. Thomson va tenir l'encàrrec de fer poemes per aquesta selecció de Melodies of Different Nations amb arranjaments pianístics de Clementi. El conjunt està format per catorze cançons per veu aguda o mitja que inclou un parell de duets, un tercet i una intervenció de cor en la darrera cançó.

Tho’ no mines are here abounding (Venetian Air). El text és una reflexió sobre l'acceptació d'una vida tranquil·la o la busca de la felicitat en un exili. La resposta és "L'or mai podrà alleugerir la teva angoixa, mai recordaràs l'alegre primavera de la vida". La cançó té quatre estrofes que es van repetint amb la mateixa música. La realització pianística de Clementi és molt refinada, especialment a la introducció i al final. L'acompanyament del cant introdueix petits contracants, terceres i subtils jocs polifònics.

The Troubadour és la primera cançó que obre el recull. Thomson fa un poema amb esperit de medievalisme romàntic. Narra la situació d'un trobador que havia estat admirat i respectat pel seu art i ara, oblidat, erra menyspreat sota el fred de l'hivern sense ningú que l'escolti. És una metàfora del pas del temps i de l'efímer de la gloria. La font original d'aquesta cançó es troba en el polo del Contrabandista, que formava part de l'òpera en un acte El Poeta calculista de Manuel García, estrenada a Madrid el 1805 i que va tenir una notable popularitat a França. Trenta anys més tard, Liszt va utilitzar aquest tema en el seu Rondeau fantastique sur un thème espagnol, Op. 5 No. 3. El tractament que fa Clementi en aquest cas és molt diferent. La gran quantitat i complexitat del text demana un tempo més lent, de forma que el ritme de polo perd la seva intensitat, encara que manté l'aire espanyol. De fet, la introducció i interludis pianístics recorden l'estil dels acompanyaments guitarrístics.

The Norwegian Maid ocupa el tercer lloc del quadern de Clementi. Thomson escriu un text lànguidament patètic: l'escena d'una jove que ha perdut el seu promès en un naufragi i l'espera de nit a la vora del mar fins que a la matinada apareixen les restes del vaixell i la noia mor d'amor. La cançó d'origen escandinau va ser coneguda fins a mitjans del segle XIX , com demostra la seva presència en el recull de cants escandinaus per a piano compost el 1844 per Niels Gade. També Carl Maria von Weber l'havia utilitzat cap el 1808 en les seves Variacions sobre una cançó noruega, Op. 22. El tractament pianístic de Clementi sosté el carácter melancònic de la narració amb un acompanyament quasi continu de semicorxeres i l'ús de la segona menor com a interval representatiu del dolor que ja apareix en els arpegis inicials. També introdueix un expressiu interval de sexta menor ascendent en el segon compàs de la veu que no es troba originalment en el tema tradicional. 

Després d'aquest grup de tres cançons, Marina Rodríguez va interpretar el primer temps de la Sonata en Sol menor, Op. 34 núm. 2, publicada a Londres el 1795. Es tracta d'una de les grans sonates del segon període de Clementi (1782-1800) que consolida els grans trets estilístics i tècnics del compositor. És una obra de gran pathos, amb una construcció molt elaborada a partir d'un motiu de quatre notes que es presenta a l'inici i que juga un rol molt important, equivalent al que trobem a la cinquena simfonia de Beethoven. La novetat es troba en la introducció lenta (Largo e sostenuto) que torna a aparèixer en l'interior del primer moviment (Allegro con fuoco), avançant-se uns anys a la Sonata Patètica. Indubtablement, és una obra que s'avança a tota la tècnica i a la retòrica beethoveniana, amb la seva construcció, complexitat rítmica i virtuosisme desbocat. Per una anàlisi més detallada, premeu aquí. La interpretació de la Marina va ser apassionada com la pròpia música. És una obra que sap explicar i transmetre amb claredat perquè la coneix i domina a fons.

A continuació, les intèrprets van presentar dues cançons de Ludwig Berger, compositor i pianista que havia estat un dels grans deixebles de Clementi. Trost in Thänen (Consol en les llàgrimes) i An die Entferne (A l'allunyada), amb textos de Goethe van ser musicades posteriorment per Franz Schubert. El tractament de les dues cançons és deliciosament romàntic, belles melodies harmonitzades amb sobrietat i encant que podríem trobar en els millors compositors d'aquest període.

Seguidament van interpretar Charlotte to Werther, una cançó de Felix Mendelssohn amb text de William Frederick Collard, un dels dos germans socis de Clementi, que era poeta i erudit. Mendelssohn va visitar Londres el 1829 i va conèixer el cercle de Clementi i dels Collard a través de William Horsley i de Ignaz Moscheles. Amb aquest últim, va assajar el Concert en Mi major per a dos pianos a la fàbrica de Clementi.  Aquesta cançó la devia compondre en aquest moment. Dos o tres anys més tard va fer una una versió en alemany amb un text de Hoffmann von Fallersleben (Seemanns Scheidlied).

Les dues intèrprets van mostrar una gran compenetració, tant pel que fa a la idea musical com a la precisió. La veu de Marta Rodrigo és bella i homogènia, amb una afinació perfecta i una bona dicció en alemany.

El segon bloc del concert va estar dedicat a la música de Ferran Sor. Sor va viure a Londres de 1815 a 1823. Allí va desenvolupar una important activitat musical, fent concerts de guitarra, classes de cant i de piano i component moltes obres, entre les quals un dels seus ballets més importants, Cendrillon (La ventafocs), que va inauguraria el Teatre Bolshoi de Moscou l'any 1825. També va entrar en contacte amb membres de la London Pianoforte School i el propi Clementi, qui li va publicar una obra per a guitarra. En aquest recital vam poder escoltar cinc Italian Arietts de les trenta-tres que va compondre per a veu i piano en aquest període. Aquestes cançons van tenir molt èxit i tothom esperava la publicació d'una nova entrega. Les tres primeres, que constitueixen el cinquè quadern publicat el 1819, estan dedicades a John Baptist Cramer, deixeble de Clementi i representant d'aquesta escola pianística londinenca. Les dues que van tancar el recital son del tercer quadern, publicat el 1818. Els textos de totes les arietes son estereotips propis de l'època que parlen d'amor o anècdotes relacionades, alguns de Metastasio. El tractament musical és de caràcter operístic, on la veu té un paper més virtuosístic i el dramatisme més superficial.

Entre mig dels dos grups d'àries, vam poder escoltar dos números del segon acte de Cendrillon, en un arranjament per a piano del propi Sor. Son fragments que evoquen perfectament la dansa. La Quadrille des douze Dames era un dels números on ballava Félicité Hullin, la dona de Sor.

Aquest recital va resultar especialment atractiu per dos motius. El primer, per el seu contingut tant excepcional que va permetre descobrir i gaudir d'obres infreqüents o gairebé mai interpretades. La primera part ens va portar al terreny poètic del Lied i la segona a l'estil operístic italià. El segon, per la qualitat de les intèrprets. En tot el repertori, Marta Rodrigo va mostrar una bon homogeneïtat del seu registre vocal, amb una bellesa tímbrica i una afinació segura. La Marina Rodríguez, com en altres ocasions, va demostrar la seva capacitat de recollir la subtilitat del rubato vocal amb un acompanyament ple de color i flexibilitat. Els seus solos van ser magnífics. 

El piano Collard & Collard, l'altre protagonista del concert, va demostrar ser un instrument perfecte per la música de cambra. El seu timbre i volum sonor, més petit que en un piano modern, es fusiona de forma inmillorable amb la veu. El cicle no podia finalitzar, doncs, de millor manera.

Per acabar aquestes cròniques del cicle Con spirito, volem agrair la col·laboració del pianer Jaume Barmona, restaurador del piano, que va afinar i va estar amatent al costat de tots els intèrprets i també l'excellent treball d'Igor Binsbergen, el tècnic que ha enregistrat tota aquesta música en directe. 

Desitgem que el piano tingui una bona estada al Conservatori Municipal de Música de Barcelona i pugui ser del profit del seu alumnat, professorat i del públic en general.

MUZIO CLEMENTI (1752-1832)

MELODIES OF DIFFERENT NATIONS Op-sn 25 (WO 9). (Selecció)
Poesies de David Thomson. Publicat per Clementi & Company. Londres, 1814.
· Tho’ no mines are here abounding (Venetian Air).
· The Troubadour (Spanish Air).
· The Norwegian Maid (Norwegian Air).

SONATA PER A PIANO Op.34 Núm.2 en sol menor (1795). Primer moviment.
· Largo e sostenuto. Allegro con fuoco.

LUDWIG BERGER (1877-1839)
· Trost in Thränen (op.33, n.3). Poesia de J.W. Goethe
· An die Entfernte. Publicada el 1808. Poesia de J. W. Goethe

F. MENDELSSOHN (1809-1847)
· Charlotte to Werther. Poesia de William Frederic Collard (1776-1866). Londres, 1829/1830.

(Petita pausa)

FERRAN SOR (1778-1839)
THREE ITALIAN ARIETTS with an Accompaniment for the Piano Forte composed & dedicated to his Friend J.B. Cramer by F. Sor. Cinquè quadern. Londres, 1819.
· Arietta Prima. Ch’io mai vi possa lasciar d’amare.
· Arietta Seconda. Perduta l’anima del viver mio.
· Arietta Terza. Un fanciullin tiranno.

CENDRILLON (La Ventafocs). Selecció de dues peces del segon acte. Versió per a piano sol de Ferran Sor. Londres, 1822. Partitura conservada a la British Library.
· Quadrille des Douze Dames.
· Finale.

THREE ITALIAN ARIETTS. Selecció de dues àries del tercer quadern. Londres, 1818.
· Arietta Prima. Io mentitor! No cara.
· Arietta Terza. Benché di senso privo. Allegro di Polacca. (Parole di Metastasio).

Anna Cuatrecasas, Jaume Barmona, Curro Bultó, Joan Josep Gutiérrez, Marina Rodríguez Brià i Marta Rodrigo.

 

El segon recital del cicle "Con Spirito"

 Castellano

Miriam Gómez-Morán

El divendres 27 vàrem tenir el segon concert del cicle Con spirito organitzat per l'Associació Muzio Clementi de Barcelona (AMCB) amb el Conservatori Municipal de Música de Barcelona. Per causes de força major, Roger Illa, l’intèrpret anunciat inicialment, va haver de cancel·lar la seva actuació, però vàrem convidar la pianista Miriam Gómez-Morán que va poder organitzar la seva agenda i ens va oferir un magnífic recital amb obres de Beethoven, la qual cosa ens quadrava molt bé amb el contingut del cicle, que en aquesta sessió havia d’incloure aquest compositor dins del projecte de músics relacionats amb Clementi.

Miriam Gómez-Morán és una gran pianista. Així de senzill. Fa uns quants mesos vàrem tenir l’oportunitat de sentir-la en un recital en el marc d’un simpòsium de música antiga dedicat al teclat en què va interpretar aquest mateix programa i ens va fascinar per la qualitat de la seva interpretació. Una qualitat que ve definida per la seguretat d’una gran tècnica, que en cap moment s’exterioritza amb artificis innecessaris, però, sobretot,  per la seva musicalitat. I ens referim a una musicalitat veritable, que és la capacitat d’equilibrar el rigor de la partitura amb la llibertat expressiva sense histrionisme ni sentimentalisme superficial. Miriam capta l’atenció de l’oient, sigui amb els ulls oberts o tancats. No hi ha cap gesticulació que distregui o substitueixi el resultat musical, cap intenció d’enganyar el públic amb teatralitat o exhibició. És una intèrpret sincera, honesta, sàvia i senzilla.

Les tres sonates que va interpretar són molt conegudes: la opus 13, ”Patètica”, la opus 27 n. 2, “Clar de lluna” i la opus 53, “Waldstein” o “Aurora”. Cap d’aquest sobrenoms van ser posats per Beethoven; són fruit de d’una visió romàntica o d’un interès comercial per part dels editors, molt reeixit per altra banda. Només el nom de “Waldstein”, que va ser el dedicatari de la sonata opus 53, es va publicar en vida de l’autor. Independentment del títol, les tres obres son molt significatives dins del corpus de sonates beethovenianes. I malgrat trobar-se entre les més tocades, encara poden revelar secrets. Totes tres mostren el geni i la originalitat del seu autor en la cerca de la forma i del llenguatge personal. Bellesa i lletjor, si se’ns permet aquest judici de valor, es troben en una dualitat que assoleix el sublim. El llenguatge de Beethoven és deliberadament provocador. Timbre, forma, ritme, accentuació, belles frases musicals trencades sobtadament per un estirabot o per un passatge de tècnica quasi impossible, sedueixen l’oient al mateix temps que el descol·loquen. No és estrany que la seva música tingui l’atractiu de les grans ruïnes clàssiques, l’admiració pel grandiós, per l’equilibri i per la destrucció. L’intèrpret ha d’enfrontar aquest conjunt d’elements amb un esperit de constant recerca per explicar de forma intel·ligible a l’espectador un discurs que a vegades pot esdevenir caòtic. Això requereix l’eina pròpia del rapsoda o de l’actor de teatre: la declamació. La declamació significa el to de la veu, la respiració, l’espai entre les frases, el ritme i la dicció.  Superades totes les dificultats tècniques, ja difícils en si mateixes, el repte del pianista està en transmetre tot el contingut de forma similar. En aquest punt, la pianista Miriam Gómez-Morán és una mestra.

Per recordar una mica la relació de Beethoven i Clementi senyalem per sobre algunes qüestions. Per una banda, Beethoven preferia les sonates de Clementi a les de Mozart i les aconsellava als alumnes. Això explica la influència que va rebre en molts aspectes pianístics. Per l’altre costat, Clementi va ser posteriorment un gran admirador i defensor de la música de Beethoven, de la qual també va rebre influències. Clementi va tractar personalment amb Beethoven i es va convertir en editor seu i va dirigir al menys sis de les seves simfonies a Londres.

Clementi, divuit anys més gran que Beethoven, va anticipar el llenguatge i recursos pianístics que aquest faria servir i desenvoluparia posteriorment de manera personal. Un parell d’exemples poden il·lustrar això. La Sonata Patètica de Beethoven, escrita entre 1798 i 1799, constitueix un dels casos que mostren aquesta proximitat. L’estructura del primer moviment, que comença amb una introducció lenta (Grave) que reapareix dins de l’allegro i té un paper en el joc dramàtic, la trobem uns anys abans en la Sonata Op. 34 núm. 2 en Sol menor de Clementi, publicada el 1795. Un altre exemple té a veure amb el llenguatge de la tècnica pianística. Per exemple, l’ús de les octaves partides que trobem en la mateixa Patètica o en passatges de la Waldstein, son recursos de brillantor pianística molt anticipats per Clementi en les seves pròpies sonates, també amb voluntat expressiva i amb el transfons d’una concepció del so orquestral. En una anàlisi comparativa de l’obra dels dos autors trobem infinitat de recursos pianístics que els aproximen i que demostren que la música d’ambdós emana del teclat. A partir d’aquí, cadascú té el seu camí i la seva personalitat, però no oblidem que l’epítet de Clementi com a “Pare del piano” té un significat molt profund.

En aquest recital Miriam Gómez-Morán va destacar pel seu domini absolut del piano Collard & Collard, late Clementi de 1847 restaurat per Jaume Barmona. A la seva musicalitat s’hi afegeix una preparació de gran nivell. Va estudiar piano a l’Acadèmia Franz Liszt de Budapest i clave i fortepiano Musikhochshule de Freiburg (Alemanya). Es va especialitzar en piano modern i teclats antics i el seu repertori abasta des de la música del segle XVIII a la música contemporània, amb un especial èmfasi en la música de Franz Liszt, sobre qui va escriure la seva tesi doctoral. El públic va reaccionar amb  aplaudiments molt efusius que van ser correspostos amb un Vals de Chopin com a bis.

El darrer concert tindrà lloc el divendres 3 de novembre amb l’actuació de la mezzosoprano Marta Rodrigo i la pianista Marina Rodríguez-Brià que interpretaran música molt infreqüent per a piano i per a veu i piano de Clementi, Berger, Mendelssohn i Sor.

Podreu escoltar les obres interpretades clicant sobre els enllaços. La primera sonata no es va poder enregistrar per problemes tècnics.

Ludwig van Beethoven (1770-1827)

Sonata op. 13 en Do menor “Patètica”

Sonata op. 27 nº 2 en Do diesi menor “Clar de lluna”

Sonata op. 53 en Do major “Waldstein”

Bis: Vals opus 69 n. 1  Chopin

Miriam Gómez-Morán, piano

 

Jaume Barmona, Miriam Gómez-Morán i Joan Josep Gutiérrez.

El pianer Jaume Barmona revisant el so després de la primera sonata.

Públic i presentació del concert.

El primer recital del cicle "Con spirito"

 

Albert Mañosa i Rubèn Godina

El divendres 20 d'octubre va tenir lloc l'arrencada del cicle Con spirito que organitza l'Associació Muzio Clementi de Barcelona (AMCB) en col·laboració amb el Conservatori Municipal de Música de Barcelona. La intenció d’aquest cicle és presentar música de Clementi i de compositors anteriors, coetanis o posteriors relacionats amb ell en un piano sorgit de la factoria dels seus socis Collard & Collard.

Aquest primer concert va estar dedicat a Clementi i a Johann Sebastian Bach. Els intèrprets vans ser Ruben Godina i Albert Mañosa, dos joves pianistes que han estudiat als conservatoris de Barcelona i de Sant Cugat respectivament. Ambdós també estudien orgue. La primera part, a càrrec de Ruben Godina, va obrir el concert amb dues de les obres més famoses i més interpretades pels estudiants de piano des que Clementi les va publicar el 1797: les delicioses Sonatines en Do major Op. 36 núms. 1 i 3, una de les facetes pedagògiques del seu autor. A continuació va interpretar l'Allegro con spirito de la Sonata Op. 33 núm. 3, una obra derivada d'un concert per a piano i orquestra que conté tots els elements virtuosístics i formals propis del concert, inclosa una gran cadència. En Ruben, que ara està estudiant al Conservatori de La Haia, als Països Baixos, va fer una brillant actuació amb aquesta composició que mostra la vessant més enlluernadora de la tècnica que havia fet cèlebre Clementi com a pianista.

La segona part, a càrrec d'Albert Mañosa, mostrava una altra cara de l'estètica compositiva de Clementi. En concret, el seu domini de la tècnica del contrapunt que el relaciona amb J. S. Bach, l’altre autor de la sessió. La fuga Op. 44 núm. 18, del Gradus ad Parnassum i la Fantasia cromàtica i fuga de Bach, tocades una darrera de l’altra posen de manifest aquesta proximitat de Clementi amb l’estil del gran mestre d’Eisenach. Albert Mañosa va interpretar les obres amb gran seguretat i amb molta claredat en la complicada polifonia de les fugues. Per acabar, va interpretar la Sonata en Sol menor, Op. 7 núm. 3, una obra carregada d’emoció romàntica que finalitza amb un moviment impetuós que enllaça estilísticament i tècnica amb la sonata Op. 33 de la primera part.

El concert va finalitzar amb un bis compartit entre els dos intèrprets, el segon moviment del Duet Op. 6 núm. 1 per a piano a quatre mans de Clementi. El públic, que omplia completament la sala, va escoltar amb gran silenci i concentració i va mostrar la seva satisfacció per aquest concert amb grans aplaudiments.

Cal fer un esment en l’altre gran protagonista de la sessió: el piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847, restaurat per Jaume Barmona sota l’encàrrec de l’AMCB. Una restauració perfectament reeixida després de moltes dificultats. L’instrument va cridar l’atenció del públic per la seva bellesa mobiliària i va respondre i resistir tot el concert sense problemes. Vam poder gaudir d’una sonoritat particular, distinta dels pianos moderns, però molt cantable i bonica que els pianistes van saber utilitzar de forma efectiva en la seva interpretació.

El cicle continuarà els dos pròxims concerts amb la incorporació de música per a piano de Beethoven i de veu i piano de Clementi, Berger, Mendelssohn i Sor.

El programa:

Muzio Clementi (1752-1832)
Sonatina en Do Major, Op. 36. No. 1
Sonatina en Do Major, Op. 36. No. 3
Sonata quasi Concerto en Do Major, Op. 33 - No. 3 (1r moviment)
Rubén Godina, piano
 
Muzio Clementi
Introducció i fuga en Fa major, Op. 44 núm. 18 (Gradus ad Parnassum)
Johann Sebastian Bach (1685-1750)
Fantasia cromàtica i fuga en Re menor, BWV 903
Muzio Clementi
Sonata en Sol menor, Op. 7 núm. 3
Albert Mañosa, piano

Bis:
Muzio Clementi
Larghetto con moto del Duet Op. 6 núm 1
Rubén Godina i Albert Mañosa, piano a quatre mans

Joan Josep Gutiérrez, Jaume Barmona, Rubén Godina i Albert Mañosa