 |
| Montserrat Cabero i Pueyo |
ASSOCIACIÓ MUZIO CLEMENTI DE BARCELONA
II CICLE CON SPIRITO
Tercer recital
25 d’octubre de 2024 · 19’30
Auditori Eduard Toldrà, Conservatori Municipal de Música de Barcelona
Piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847
Muzio, Ludwig i Fanny: un itinerari cap al Romanticisme
Montserrat Cabero i Pueyo, piano.
Amb aquest recital es va
tancar el cicle Con spirito d'aquesta tardor. La intèrpret va
ser Montserrat Cabero, professora del conservatori i excel·lent pianista que en
altres ocasions ha actuat en aquest auditori. El curs passat ja va
interpretar sobre aquest piano una obra d'un recital de Fantasies, mostrant
immediatament la seva afinitat i el seu domini sobre aquest instrument
singular, cosa que ens va animar a demanar-li la seva participació en el cicle.
(Podeu sentir un fragment clicant aquí).
El programa que ens va presentar contenia una Sonata i una Fantasia amb variacions de Clementi, una selecció de Bagatel·les de Beethoven i una Sonata de Mendelssohn. D'acord amb l'esperit d'aquest cicle, les obres interpretades tenen relació amb Clementi i amb el piano Collard que presideix l'escenari. La relació de Beethoven amb Clementi ha estat a bastament explicada, però cal fer una petita referència al cas de la relació amb els Mendelssohn. Fanny (1805-1847) i Felix (1809-1847) havien estudiat, entre d'altres, amb Marie Bigot, gran pianista i amiga de Clementi, i amb Ludwig Berger, també deixeble i amic d'ell. A través d'ells van rebre els fonaments de la tècnica pianística. Per altra banda, ja abans de 1800, Clementi havia estat un gran coneixedor i difusor de la música de J. S. Bach, en especial del Clave ben temperat que feia estudiar als seus alumnes, i va ser el primer a editar la Suite francesa n. 5 del compositor alemany. També cal afegir que Felix va ser un gran amic de la família Horsley, també íntims de Clementi, i va freqüentar la casa de Kensington on vivien després que aquest els hi traspassés. També va tenir una gran amistat amb Ignaz Moscheles, un altre amic de Clementi, amb qui va compartir una memorable sessió musical a la fàbrica de Clementi i Collard a Tottenham Court Road. És a dir, si no hi va haver una relació personal, perquè quan Felix va anar a Londres Clementi ja vivia a Lichfield, sí que tenien un coneixement mutu i compartien un ampli cercle musical i d'amistats comunes.
La Sonata Op. 7
n. 1 en Mi bemoll major de Muzio Clementi forma part d’un quadern de
tres sonates escrites en el període de la seva primera visita a Viena el 1781,
quan va tenir el seu duel amb Mozart. És una obra concisa, optimista i exempta
d’exhibicionisme, d’una gran claredat formal, amb melodies inspirades i un
delicat treball polifònic. S’albira l’anticipació a l’estil de Beethoven si,
per exemple, comparem el segon moviment, Mesto, amb l’Adagio de
la Sonata Op. 10 n. 1, publicada 16 anys més tard. O elements tècnics, com el
llarg trino amb una veu simultània en una sola mà que, a més, finalitza amb un
ascens per graus conjunts per quedar penjat sobre la sensible.
El 1833, després de la
mort de Clementi, la revista musical The Harmonicon va publicar-la
novament i va fer aquest comentari:
La sonata que hem tornat a publicar aquí, aixecada de la tomba, per dir-ho
així, és considerada una obra mestra d'una bellesa incomparable des de tots els
punts de vista. Quina dolça i intel·ligible melodia flueix a través de tot el
primer moviment, i com està admirablement ressaltada per l'harmonia! El
moviment lent és un model d'expressió profunda, de grandesa i sublim en la
música; i el rondó no és menys notable per l'aire i per l'alegria que per
l'enginy, per aquest tracte que només un músic del nivell més alt sap atorgar a
un tema.
La Fantasia amb
variacions “Au clair de la lune”, Op. 48 va ser publicada el 1821 i
forma part del conjunt de les seves darreres composicions, estilísticament molt
més avançades. Comença amb una introducció de vint-i-vuit compassos de caràcter
improvisatori, seguida del tema de la famosa cançó popular francesa, amb nou
variacions i una coda. Les primeres variacions mantenen l'estructura de setze
compassos del tema (excepte la primera, que estalvia la repetició dels quatre
primers). A partir de la cinquena variació, s'alliberen del tema i perllonguen
la longitud, s’afegeixen cromatismes i recursos pianístics més virtuosos,
expressius i emocionals que en aquesta ocasió semblen rebre la influència del
tractament que fa Beethoven en les seves variacions.
El conjunt de Bagatel·les
Op. 119 va ser una de les obres publicades per Clementi a Londres
com a resultat del seu contracte signat amb Beethoven el 1807. El títol
de l'edició de Clementi, de 1823, diu: "Bagatel·les per a piano
consistents en onze peces agradables compostes en diferents estils per L. Van
Beethoven." Aquí Beethoven fa una incursió en la forma més íntima i
breu que explotaran compositors romàntics com Schumann. El títol pot fer pensar
en peces fàcils o superficials, però no és així. Més aviat semblen un repòs
compositiu per fugir de les extenses Sonates Op. 110, 111 o les diabòliques
Variacions Diabelli, escrites al mateix temps. Montserrat Cabero va interpretar
una selecció de sis de les onze peces que constitueixen el conjunt.
La darrera obra del
programa va ser la Ostersonate o Sonata
de Pasqua, composta el 1828, que després de restar amagada durant quasi 150
anys, va ser descoberta i atribuïda a Felix Mendelssohn. El 2010, després d'una
investigació, la musicòloga Angela Mace Christian, va concloure que l'obra no era de Felix sinó de la seva germana Fanny, gran pianista i compositora
que, per raons de relat històric va quedar a l’ombra del seu germà i avui, afortunadament, es va
recuperant. Es tracta d'una obra de gran format i notable
dificultat. El primer moviment, Allegro assai moderato té un
equilibri i concisió formal que fa pensar en Beethoven. El segon, Largo
e molto espressivo, és un preludi i fuga amb una clara referència a J. S.
Bach. El tercer és un Scherzo Allegretto i el quart un Allegro
con strepito, tempestuós, que amb trèmolos recurrents descriu el
terratrèmol que esberla la terra després de la mort de Crist. Finalment apareix
l’esperança amb una petita fantasia sobre el coral luterà "Christe, du
Lamm Gottes" (Crist, sou l’anyell de Déu), el mateix que Bach havia
utilitzat a la Passió segons Sant Joan i Felix Mendelssohn a
la seva Cantata coral MWV A5 Christe, du Lamm Gottes.
La interpretació de
Montserrat Cabero, a més de la seva musicalitat, va ser clara i neta i va posar
de manifest el seu compromís amb transmissió de la música.
 |
| Curro Bultó, Montserrat Cabero, Anna Cuatrecasas i Joan Josep Gutiérrez Foto: David Pino |
.jpeg)
