Biblioteca Municipal de Bigues i Riells. 6/2/2026. 18h.
El dimecres 3 de desembre vam tenir una entrevista sobre la nostra biografia de Clementi al programa Radar Clásico de Radio Nacional de España, Radio Clásica.
Ho podeu escoltar al següent enllaç a partir del minut 10:09 fins al 36:18
https://www.rtve.es/play/audios/radar-clasico/viaje-musical-muzio-clementi-03-12-25/16843142/
Sota el títol De Clementi als nostres dies, el divendres 24 d'octubre vàrem gaudir d'un recital força singular.
L’Adriana Alcaide i la Megumi Tanno, catalana i japonesa, van coincidir al
Conservatori de La Haia i des de fa anys fan música juntes. Encara que
especialitzades en música barroca i clàssica, també interpreten música
romàntica i contemporània.
Una de les novetats de la sessió que van oferir és precisament el diàleg que es pot establir entre la música actual i la música pretèrita sobre instruments antics. És una proposta que aporta una nova mirada sobre les possibilitats interpretatives de la música de diferents èpoques, unides a través d'instruments singulars. De fet, tota la música que s’interpreta avui dia pot considerar-se contemporània, encara que tingui més de dos segles, perquè la interpretació és quelcom actual i viu. Només la partitura és antiga.
El recital, com diu el seu títol, contenia música de Clementi (1784) fins a l'actual de Kuniko Takahashi (2023), tota ella interpretada en un piano Collard & Collard de 1847 i un violí de 1998, rèplica d'un Guarnerius del segle XVIII. Tot plegat, una proposta sorprenent, d'estils variats, que abordava classicisme, romanticisme i contemporaneïtat sota el paraigües de Clementi.
Clementi va escriure 25 sonates per a piano i violí (amb l'alternativa de la flauta en ocasions). Una música poc coneguda destinada majoritàriament a l'àmbit domèstic on el piano té el paper principal. Les dues sonates que ens van interpretar són especialment interessants per la seva construcció i la seva bellesa. Certament, la part de piano té molta responsabilitat i presenta sorpreses, però el violí no es limita a acompanyar, sinó que dialoga sovint i té moments de protagonisme. Adriana va saber aprofitar aquests moments amb un so potent i una gran expressivitat. Les dues artistes van construir la interpretació amb claredat i amb una gran complicitat.
Les Sonatines Op. 36 de Clementi han estat i son encara unes de les obres més interpretades pels estudiants de piano als seus inicis. Megumi ens va proposar una divertida confrontació: la famosíssima primera Sonatina i la rèplica humorística que en va fer Erik Satie amb la seva Sonatina burocràtica 120 anys més tard. Però la sorpresa no acabava amb aquest paral·lelisme: les intèrprets van escenificar l'obra de Satie amb la lectura des textos que conté la partitura. L'Adriana va mostrar la seva faceta més escènica amb una tranquil·litat i desimboltura pròpies d'algú habituat a expressar-se en públic.
Les 3 Romances per a violí i piano de Clara Schumann van representar el període romàntic, situades en el moment més pròxim al piano Collard & Collard, late Clementi que protagonitza el cicle Con spirito. Son obres breus, de gran inspiració, que en algun moment ens evoquen la música de Brahms.
En l'apartat de música contemporània, Megumi Tanno va interpretar el Preludi i Fuga de qui escriu aquesta ressenya, una obra que en sí mateixa conté una transversalitat temporal, ja que recupera un gènere especialment habitual en el barroc, però amb sonoritats actuals. Megumi en va fer una lectura molt personal, amb molta flexibilitat i sonoritats delicades. Aquest obra va servir per iniciar el recital. Per acabar-lo, les artistes van interpretar una obra de la compositora japonesa Kuniko Takahashi, composta i dedicada a elles el 2023. Es tracta de la Fantasia mossàrab per a violí i piano, una peça suggeridora, somiadora i amb colors i sonoritats que evoquen allò que el seu títol proposa. La interpretació de la Megumi i l'Adriana va mostrar el sentiment i la gran experiència que tenen com a duet.
J.J.
El recital complet es pot escoltar al canal de Youtube del Conservatori:
https://www.youtube.com/live/L9mxyHTu87U?si=grd0AwpFWJlpe7EQ&t=443
El divendres17 d'octubre va tenir lloc el primer concert del III cicle Con spirito de l'Associació Muzio Clementi de Barcelona i el Conservatori Municipal de Música. Aquest recital va anar a càrrec de Marius Bartoccini, un gran músic i intèrpret de clavicèmbal, fortepiano i piano. Bartoccini, originari d'Udine, té una ampla formació musical també en els àmbits de la direcció i de la composició, a més de ser un estudiós de la història de la música i de l'evolució i la tecnologia dels instruments de tecla. Els seus coneixements en aquest àmbit es fonamenten en la seva gran formació musical, però van molt més enllà de la teoria i es desenvolupen a partir de l'experiència interpretativa sobre instruments específics de cada època i estil. Això l'ha portat a crear una col·lecció pròpia d'instruments de tecla de diversos períodes sobre els quals pot experimentar directament l'especificitat i singularitat de la música dels compositors segons l'instrument més adequat al seu llenguatge i arribar a conclusions que superen l'especulació teòrica.
El seu programa, titulat L'entorn pianístic de Clementi, girava a l'entorn d'alguns compositors-pianistes que van formar part de l'ambient cultural europeu contemporani de Muzio Clementi i que van tenir connexions més o menys directes amb ell. Tots plegats formen part d'aquest moviment pianístic que va transformar el llenguatge musical i que, lamentablement, han estat oblidats o amagats sota la popularitat de compositors tan coneguts com Mozart o Beethoven. La nostra feina i la de persones com Bartoccini és fer aflorar aquesta música i aportar una nova lectura de l'evolució de la història de la música superant els tòpics construïts especialment amb la narrativa del romanticisme i mantinguda fins avui.
La primera obra, els Musical Characteristics op. 19 de Clementi, és un quadern publicat el 1787 que conté 12 Preludis i 6 Cadències a l’estil de diversos autors contemporanis seus: Haydn, Mozart, Sterkel, Kozeluh, Vanhal i el mateix Clementi. En aquesta ocasió vàrem sentir només els preludis. Podem considerar aquesta obra un exercici d’estil amb un toc d’humor. Si no, perquè s’havia de citar a ell mateix? El cas és que mostra alguns compositors molt coneguts a l’època i el coneixement que Clementi tenia del seu estil interpretatiu.
Étienne Méhul (1763-1817) va ser conegut especialment per les seves òperes i ha quedat pràcticament fora del relat de la història del piano. La sonata que va interpretar Bartoccini, però, mostra el caràcter expressiu, apassionat i avançat per la data en què va ser escrita, el 1783, quan el compositor només tenia 20 anys. Podem dir que obre el capítol de l’escola de piano francesa, força relacionada amb l’escola anglesa degut a l'estil dels instruments. No consta si entre ell i Clementi hi va haver una relació directa, però sí que va compartir un bon nombre d’amistats del seu cercle, com Cherubini, Pleyel, Viotti, etc.
El txec Jan Baptista Vanhal (Bohèmia 1739-Viena 1813), quasi coetani de Haydn, va ser un prolífic compositor que seria un dels primers referents de l’escola de Viena. A partir de 1780 va escriure molta música de cambra i de piano, sent un dels primers músics independents, com ho era Clementi a Londres. La seva música té un caràcter expressiu, molt relacionada amb el moviment Sturm und Drang. És evident que Clementi coneixia i apreciava la seva música, com queda patent en els dos Preludis que formen part del quadern Musical Characteristics citat anteriorment.
El cas de Jan Ladislav Dussek, nascut també a Bohèmia (1760-1812), és novament un d’aquests personatges que la història no ha reconegut en tota la seva importància i dimensió. Va viatjar per tota Europa i Rússia com a pianista i la seva vida és absolutament novel·lesca. A Londres va influir en el desenvolupament del piano, associant-se amb el fabricant Broadwood i va establir amistat amb Clementi, a qui li va dedicar diverses sonates. Abans de la Revolució francesa havia estat a Paris, on havia set favorit de Maria Antonieta. Després de l’execució de la reina el 1793, va escriure La Mort de Marie Antoinette op. 23, una obra descriptiva, dedicada a la seva mort. A la partitura, juntament amb la música escriu frases o didascàlies que descriuen cada un dels episodis del suplici, des del seu empresonament a la caiguda de la guillotina, representada amb un sobtat i dramàtic glissando descendent. Com diu Marius Bartoccini, el moviment que tanca l'obra, un Allegro maestoso, suggereix un distanciament del compositor amb l'Ancient régime.
El darrer compositor és l’irlandès John Field (1782-1837). Va ser un dels deixebles més cèlebres de Clementi i hereu i transmissor de la seva tècnica. Pianista brillantíssim, és considerat el creador del Nocturn, forma típicament romàntica que Chopin desenvoluparia posteriorment. Veurem que té les mateixes característiques: una llarga, somiadora i lliure melodia acompanyada per arpegis o acords desplegats.
Parlar de la interpretació de Marius Bartoccini no és parlar només d'un músic amb un gran bagatge musical i dotat d'una gran tècnica sobre el teclat. És, sobretot, considerar la seva qualitat narrativa, el seu fraseig impecable, quasi una interpretació operística que dona peu a passatges recitatius, cadències, respiracions i articulacions retòriques que de ben segur formaven part de l'estil de l'època, tal i com ho entenien Clementi i els compositors que formen part del programa. Bartoccini té una comprensió clara del caràcter de cada fragment musical i en cap moment se li escapa el sentit del que ens està explicant. La seva oratòria musical atrapa l'oient cap a una escolta activa i concentrada. Les seves intencions van arribar al públic amb eficàcia i qualitat sonora amb aquest piano Collard & Collard, un instrument singular, amb característiques que el situen a cavall entre el classicisme i el romanticisme. El públic va reaccionar amb calidesa ja des de la primera obra, en què es van sentir alguns bravos barrejats amb els aplaudiments.
En resum, un concert reeixit i exitós que mereix el nostre reconeixement.
En aquest enllaç podeu llegir un article de Marius Bartoccini sobre el programa
https://www.mariusbartoccini.com/lentorn-pianistic-de-clementi/
El recital complet al cana de Youtube del Conservatori Municipal de Música de Barcelona
https://www.youtube.com/live/YzkkTEycCR0?si=_D1Cjq0Ev5m2oL6F&t=592
UN VIAJE MUSICAL CON MUZIO CLEMENTI. ENSAYO BIOGRÁFICO
Per què una biografia de Clementi?
La vida de Clementi ocupa exactament el període musical habitualment conegut com a Classicisme.
Clementi va ser un home polièdric i cosmopolita que va reunir en sí mateix moltes facetes des de les quals podem contemplar la seva època. Va ser pianista, director, professor, compositor, promotor musical, editor i fabricant de pianos. Per què la història l'ha mantingut al marge del relat? Veurem que la història de la música i, concretament la història del piano, haurien estat diferents sense la seva figura. Això és una cosa que desvetllem en aquestes pàgines.
El llibre se centra en la vida del compositor i, en general, manté un ordre cronològic. Tot i això, alguns capítols i alguns epígrafs trenquen aquest ordre per introduir explicacions relatives a la història, a l'època, a diferents aspectes de la música o a activitats concretes del compositor que abasten llargs períodes temporals. També trobem anàlisis musicals més o menys detallades de moltes de les seves composicions.
Així, el text s'adreça a un públic divers, que va des de l'aficionat a la història i la música fins al lector més especialitzat o estudiant. Normalment hem agrupat les anàlisis tècniques perquè el lector les pugui saltar si no són del seu interès o comprensió. En qualsevol cas, s'ha intentat citar i comentar totes les obres de Clementi, ja que ofereix una visió completa de la seva indiscutible qualitat artística. En molts casos, les anàlisis poden tenir finalitats didàctiques o servir com a guia d'audició.
Tota la feina està molt documentada, però ens hem permès introduir opinions i punts de vista personals. D'aquí ve el subtítol d'ASSAIG BIOGRÀFIC.
S'han escrit poques biografies completes de Muzio Clementi. La més coneguda i de referència per a estudiosos és la de Leon Plantinga, del 1977. Des d'aleshores no han aparegut noves biografies, encara que s'han publicat molts articles i estudis monogràfics, així com enregistraments de gairebé totes les seves obres que es poden trobar fàcilment per internet. La majoria d'articles estan en anglès. Faltava una biografia exhaustiva en castellà que recollís gran part de la informació publicada, recuperés fonts i trenqués molts dels tòpics esbiaixats que el relat històric ha anat transmetent en una copia-enganxa acrític.
FITXA
AUTORS: Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo i Marina Rodríguez Brià
TÍTOL: Un viaje musical con Muzio Clementi. Ensayo biográfico
IDIOMA: Castellà
FORMAT: 17 x 24 cm
NOMBRE DE PÀGINES: 500 (amb il·lustracions en color i en B&N)
EDITORIAL ARPEGIO https://www.editorialarpegio.com/
PRESENTACIÓ: 17 d'octubre de 2025
PREU: 35 euros
ÍNDEX:
ELS AUTORS
Els autors són membres fundadors de l'Associació Muzio Clementi de Barcelona amb què duen a terme una gran activitat de divulgació i investigació, tant sobre la música i la trajectòria de Muzio Clementi com sobre els pianos Clementi & Co i la seva època.
Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo
Pianista, compositor, Professor Superior de piano i Màster en Musicologia i Educació musical per la UAB. Des del 1996 al 2012 ha estat director del Conservatori Victòria dels Àngels de Sant Cugat, on ha estat professor durant trenta-dos anys i ha impulsat projectes pedagògics. Té publicades composicions seves i articles sobre música.
Marina Rodríguez Brià
Pianista i investigadora. Llicenciada en Música i Filologia Francesa. Publica articles a revistes especialitzades i dóna conferències i recitals. Ha comissariat diverses exposicions. La preparació d'un disc el 1998 amb obres de Muzio Clementi va despertar el seu interès per aquest compositor. Estudia escriptors i artistes del segle XX. Ha actuat a Europa i Amèrica i ha enregistrat tretze discos.
.jpg)
A la làpida de Muzio Clementi, enterrat al claustre de l'Abadia de Westminster a Londres, hi ha la inscripció: “Muzio Clementi, anomenat el Pare del pianoforte, la seva fama com a músic i com a compositor, reconegut a tota Europa, li va procurar l’honor d’un enterrament públic en aquest claustre. Nascut a Roma el 1752, mort a Evesham el 1832.”
Ser enterrat a Westminster suposava un gran honor i reconeixement a les persones que s'havien significat per la seva aportació a la cultura i a l'honor d'Anglaterra. Però aquest epítet és incomplet. Clementi era conegut en vida com a "pare de la música moderna per a pianoforte", com apareix ja a la revista musical The Quarterly Musical Magazine & Review l'any 1822.
En la conferència, que vaig oferir el 14 de febrer a l'Aula magna del Conservatori de Sant Cugat, faig un breu passeig per la vida de Clementi i reviso aquesta qüestió amb alguns exemples musicals que expliquen el significat d'aquesta afirmació.
El passat 7 de febrer es va emetre una entrevista sobre l'exposició i activitats paral·leles sobre Muzio Clementi que presntem al Conservatori de Sant Cugat.
A la mateixa entrevista vàrem coïncidir feliçment amb el Ionas Mercadal, un jove clarinetista virtuós, a qui havia tingut com alumne de piano fa uns anys quan era alumne del conservatori i que el dia 14 debutava al Teatre-Auditori amb el segon Concert per a clarinet i orquestra de Weber, acompanyat per l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat.
El podcast complet el podeu recuperar aquí:
https://www.cugat.cat/programes/favescomptades (divendres 07 feb, 11:00)
El divendres 11 d'octubre
es va obrir el cicle Con spirito que l'Associació Muzio
Clementi de Barcelona organitza al Conservatori Municipal de Música de
Barcelona.
El primer acte va
consistir en una conferència meva sobre Clementi. En concret, partia de
l'epitafi que hi ha sobre la seva tomba: Muzio Clementi, el pare del
pianoforte. Aquesta frase és només una reducció, adaptada a l'espai de la
làpida, de com era conegut en la seva vida: el pare de la música moderna per a
pianoforte. Aquesta idea defineix molt millor el valor d'un compositor que, per
diverses circumstàncies, no ha estat prou reconegut en la narrativa històrica.
Vaig obrir la conferència
amb el fragment del vídeo d'una entrevista al gran pianista Wladimir Horowitz
en la qual argumenta la importància de Clementi com a pioner del pianisme
posterior, tant pel que fa a la seva tècnica com a la seva recerca d'una música
que emana de l'instrument i s'avança en molts aspectes a l'esperit de
Beethoven. Horowitz no només considera Clementi el pare de la música per a
piano, sinó de la forma sonata, un altre aspecte que molts estudis posteriors
redueixen a la mínima expressió. A partir d'aquí, amb breus apunts biogràfics,
vaig presentar una petita selecció d'exemples musicals concrets que demostren
aquestes afirmacions.
La conferència va ser
molt ben rebuda per un públic nombrós que omplia l'Auditori Eduard Toldrà del
conservatori.
RESUM
L’estandardització de l’extensió del teclat del piano a set octaves i tres tecles (88 tecles) comença l’últim terç del segle XIX. Aquest creixement, encara que imparable des de la invenció de Bartolomeo Cristofori a principis del segle xviii, va ser alhora progressiu i irregular. Els experiments es van succeir i s’amuntegaven en diàleg amb una societat àvida de consum musical, amb les demandes dels compositors i amb la competència i col·laboració entre els mateixos constructors que intentaven obrir-se camí en un mercat absolutament creixent. En el relat de la història, convé aturar-se a observar i analitzar aquells casos singulars que destaquen o s’allunyen de les línies generals. Amb això podem entendre diferents realitats i no acceptar com a bona una veritat única i repetida. En aquest article ens referirem a un exemplar de piano vertical de la firma Clementi & Co, trobat a Espanya, que s’avança a l’evolució habitualment acceptada dels límits del teclat a Anglaterra.
ABSTRACT
The standardisation of the piano compass in seven octaves and three keys (88 keys) began in the last third of the 19th century. This growth, although unstoppable since Bartolomeo Cristofori’s invention at the beginning of the 18th century, was both progressive and irregular. The experiments followed one after the other and piled up in dialogue with a society avid for musical consumption, with the demands of composers, and with competition and collaboration between the builders themselves, who were trying to make their way in an absolutely growing market. In the narrative of history, it is advisable to stop to observe and analyse the special cases that stand out or apart from the mainstream. By doing this one may explore other facts and not automatically give credence to a single oftrepeated assertion. In this article we discuss an upright piano from Clementi & Co which is found in Spain and which stands ahead of the usually accepted evolution of the keyboard compass in England.
English full text:
https://revistes.iec.cat/index.php/RCMus/article/view/150721/148510
El repertori és infreqüent i té la seva unitat en el període de composició i en la proximitat del seus autors. Totes les cançons tenen una relació amb Londres, la major part es van compondre en aquesta ciutat. Muzio Clementi és conegut per la seva obra pianística, però també va escriure molta obra simfònica, perduda en gran part, i algunes cançons, com el conjunt de Melodies of Different Nations, Op-sn25 (WO 9), publicades a Londres el 1814. Aquestes cançons, tot i ser basades en melodies populars o d'altres autors, tenen un segell molt personal en el tractament del piano que sovint ens fa pensar en els Lieder de Schubert. El textos són de David Thomson (ca1789-1815). És interessant notar que a Anglaterra, la música vocal d'altres llengües quasi sempre s'interpretava en anglès, i no només això; sovint s'escrivia un nou text que podia ser diferent a l'original. Thomson va tenir l'encàrrec de fer poemes per aquesta selecció de Melodies of Different Nations amb arranjaments pianístics de Clementi. El conjunt està format per catorze cançons per veu aguda o mitja que inclou un parell de duets, un tercet i una intervenció de cor en la darrera cançó.
Tho’ no mines are here abounding (Venetian Air). El text és una reflexió sobre l'acceptació d'una vida tranquil·la o la busca de la felicitat en un exili. La resposta és "L'or mai podrà alleugerir la teva angoixa, mai recordaràs l'alegre primavera de la vida". La cançó té quatre estrofes que es van repetint amb la mateixa música. La realització pianística de Clementi és molt refinada, especialment a la introducció i al final. L'acompanyament del cant introdueix petits contracants, terceres i subtils jocs polifònics.
The Troubadour és la primera cançó que obre el recull. Thomson fa un poema amb esperit de medievalisme romàntic. Narra la situació d'un trobador que havia estat admirat i respectat pel seu art i ara, oblidat, erra menyspreat sota el fred de l'hivern sense ningú que l'escolti. És una metàfora del pas del temps i de l'efímer de la gloria. La font original d'aquesta cançó es troba en el polo del Contrabandista, que formava part de l'òpera en un acte El Poeta calculista de Manuel García, estrenada a Madrid el 1805 i que va tenir una notable popularitat a França. Trenta anys més tard, Liszt va utilitzar aquest tema en el seu Rondeau fantastique sur un thème espagnol, Op. 5 No. 3. El tractament que fa Clementi en aquest cas és molt diferent. La gran quantitat i complexitat del text demana un tempo més lent, de forma que el ritme de polo perd la seva intensitat, encara que manté l'aire espanyol. De fet, la introducció i interludis pianístics recorden l'estil dels acompanyaments guitarrístics.
The Norwegian Maid ocupa el tercer lloc del quadern de Clementi. Thomson escriu un text lànguidament patètic: l'escena d'una jove que ha perdut el seu promès en un naufragi i l'espera de nit a la vora del mar fins que a la matinada apareixen les restes del vaixell i la noia mor d'amor. La cançó d'origen escandinau va ser coneguda fins a mitjans del segle XIX , com demostra la seva presència en el recull de cants escandinaus per a piano compost el 1844 per Niels Gade. També Carl Maria von Weber l'havia utilitzat cap el 1808 en les seves Variacions sobre una cançó noruega, Op. 22. El tractament pianístic de Clementi sosté el carácter melancònic de la narració amb un acompanyament quasi continu de semicorxeres i l'ús de la segona menor com a interval representatiu del dolor que ja apareix en els arpegis inicials. També introdueix un expressiu interval de sexta menor ascendent en el segon compàs de la veu que no es troba originalment en el tema tradicional.
Després d'aquest grup de tres cançons, Marina Rodríguez va interpretar el primer temps de la Sonata en Sol menor, Op. 34 núm. 2, publicada a Londres el 1795. Es tracta d'una de les grans sonates del segon període de Clementi (1782-1800) que consolida els grans trets estilístics i tècnics del compositor. És una obra de gran pathos, amb una construcció molt elaborada a partir d'un motiu de quatre notes que es presenta a l'inici i que juga un rol molt important, equivalent al que trobem a la cinquena simfonia de Beethoven. La novetat es troba en la introducció lenta (Largo e sostenuto) que torna a aparèixer en l'interior del primer moviment (Allegro con fuoco), avançant-se uns anys a la Sonata Patètica. Indubtablement, és una obra que s'avança a tota la tècnica i a la retòrica beethoveniana, amb la seva construcció, complexitat rítmica i virtuosisme desbocat. Per una anàlisi més detallada, premeu aquí. La interpretació de la Marina va ser apassionada com la pròpia música. És una obra que sap explicar i transmetre amb claredat perquè la coneix i domina a fons.
A continuació, les intèrprets van presentar dues cançons de Ludwig Berger, compositor i pianista que havia estat un dels grans deixebles de Clementi. Trost in Thänen (Consol en les llàgrimes) i An die Entferne (A l'allunyada), amb textos de Goethe van ser musicades posteriorment per Franz Schubert. El tractament de les dues cançons és deliciosament romàntic, belles melodies harmonitzades amb sobrietat i encant que podríem trobar en els millors compositors d'aquest període.
Seguidament van interpretar Charlotte to Werther, una cançó de Felix Mendelssohn amb text de William Frederick Collard, un dels dos germans socis de Clementi, que era poeta i erudit. Mendelssohn va visitar Londres el 1829 i va conèixer el cercle de Clementi i dels Collard a través de William Horsley i de Ignaz Moscheles. Amb aquest últim, va assajar el Concert en Mi major per a dos pianos a la fàbrica de Clementi. Aquesta cançó la devia compondre en aquest moment. Dos o tres anys més tard va fer una una versió en alemany amb un text de Hoffmann von Fallersleben (Seemanns Scheidlied).
Les dues intèrprets van mostrar una gran compenetració, tant pel que fa a la idea musical com a la precisió. La veu de Marta Rodrigo és bella i homogènia, amb una afinació perfecta i una bona dicció en alemany.
El segon bloc del concert va estar dedicat a la música de Ferran Sor. Sor va viure a Londres de 1815 a 1823. Allí va desenvolupar una important activitat musical, fent concerts de guitarra, classes de cant i de piano i component moltes obres, entre les quals un dels seus ballets més importants, Cendrillon (La ventafocs), que va inauguraria el Teatre Bolshoi de Moscou l'any 1825. També va entrar en contacte amb membres de la London Pianoforte School i el propi Clementi, qui li va publicar una obra per a guitarra. En aquest recital vam poder escoltar cinc Italian Arietts de les trenta-tres que va compondre per a veu i piano en aquest període. Aquestes cançons van tenir molt èxit i tothom esperava la publicació d'una nova entrega. Les tres primeres, que constitueixen el cinquè quadern publicat el 1819, estan dedicades a John Baptist Cramer, deixeble de Clementi i representant d'aquesta escola pianística londinenca. Les dues que van tancar el recital son del tercer quadern, publicat el 1818. Els textos de totes les arietes son estereotips propis de l'època que parlen d'amor o anècdotes relacionades, alguns de Metastasio. El tractament musical és de caràcter operístic, on la veu té un paper més virtuosístic i el dramatisme més superficial.
Entre mig dels dos grups d'àries, vam poder escoltar dos números del segon acte de Cendrillon, en un arranjament per a piano del propi Sor. Son fragments que evoquen perfectament la dansa. La Quadrille des douze Dames era un dels números on ballava Félicité Hullin, la dona de Sor.
Aquest recital va resultar especialment atractiu per dos motius. El primer, per el seu contingut tant excepcional que va permetre descobrir i gaudir d'obres infreqüents o gairebé mai interpretades. La primera part ens va portar al terreny poètic del Lied i la segona a l'estil operístic italià. El segon, per la qualitat de les intèrprets. En tot el repertori, Marta Rodrigo va mostrar una bon homogeneïtat del seu registre vocal, amb una bellesa tímbrica i una afinació segura. La Marina Rodríguez, com en altres ocasions, va demostrar la seva capacitat de recollir la subtilitat del rubato vocal amb un acompanyament ple de color i flexibilitat. Els seus solos van ser magnífics.
El piano Collard & Collard, l'altre protagonista del concert, va demostrar ser un instrument perfecte per la música de cambra. El seu timbre i volum sonor, més petit que en un piano modern, es fusiona de forma inmillorable amb la veu. El cicle no podia finalitzar, doncs, de millor manera.
Per acabar aquestes cròniques del cicle Con spirito, volem agrair la col·laboració del pianer Jaume Barmona, restaurador del piano, que va afinar i va estar amatent al costat de tots els intèrprets i també l'excellent treball d'Igor Binsbergen, el tècnic que ha enregistrat tota aquesta música en directe.
Desitgem que el piano tingui una bona estada al Conservatori Municipal de Música de Barcelona i pugui ser del profit del seu alumnat, professorat i del públic en general.
MUZIO CLEMENTI (1752-1832)
MELODIES OF DIFFERENT NATIONS Op-sn 25 (WO 9). (Selecció)
 |
| Anna Cuatrecasas, Jaume Barmona, Curro Bultó, Joan Josep Gutiérrez, Marina Rodríguez Brià i Marta Rodrigo. |
La
biografía de Muzio Clementi está asociada al viaje. A los catorce años se fue
de Roma, su ciudad natal, a Inglaterra con Peter Beckford donde fijaría su
residencia definitiva y se convertiría más tarde en ciudadano inglés. Posteriormente,
a lo largo de su vida hizo constantes viajes por Europa que le llevaron entre
otros muchos lugares y repetidamente a París, Viena, San Petersburgo, Berlín,
Nápoles, etc. Miles y miles de kilómetros en busca de música, de conciertos, de
contactos comerciales, de historias de amor y amistad y, en resumen, de
conocimiento compartido con colegas e intelectuales. En una ocasión declaró su
intención de visitar España por sus intereses comerciales, pero también
musicales. Probablemente hubiera entrado por Barcelona, como hicieron Chopin y
Liszt años más tarde, y hubiera visitado la biblioteca de la Abadía de
Montserrat. Luego se habría dirigido a Castilla y con toda seguridad al
Monasterio del Escorial. ¿Y por qué no a Andalucía, la principal puerta de
entrada de sus magníficos pianos y lugar de encuentro asentamiento de negociantes
ingleses? Tal vez también hubiera visitado Lisboa, país permanentemente aliado
de Inglaterra y origen de su amigo Joao Domingo Bomtempo, quien en 1812 le
dedicó su Sonata op.9 No.1 para piano. Pero no pudo ser. Las guerras
napoleónicas y los constantes cambios de alianzas políticas que tuvieron lugar
durante los primeros quince años del siglo XIX lo impidieron. No obstante, las
trazas de su interés por España y sus colonias en América las encontramos en el
hecho de haber publicado en lengua española, probablemente traducida por él
mismo, su "Introducción al arte de tocar el pianoforte". También la
personalización de algunos instrumentos, la relación con Fernando Sor y con
otros músicos españoles en Londres, o el uso de ritmos, piezas y canciones
españolas muestran su interés hacia a la península ibérica.
El
pasado fin de semana, 3 y 4 de junio, fui invitado al V Simposio de Música Antigua
de Urueña (Valladolid) que se celebra con el lema El teclado a examen. El título de mi conferencia era
"Muzio Clementi y el piano". Se trata de un tema amplio que puede
presentarse desde muchos puntos de vista. Mi exposición consistió en un breve
repaso biográfico, un resumen de la aportación al piano como instrumento -Clementi
fue fabricante durante treinta años- y la contribución a la técnica y al
repertorio pianístico, con una especial mención a su influencia en Beethoven.
El contenido tal vez era demasiado amplio para una hora de charla, pero pude
dar una visión general que fue muy bien recibida por parte de una audiencia
formada por personas muy cultas y expertas en variados campos de la música.
El
sábado por la mañana tuve el honor de compartir ponencias con ilustres
especialistas que tuvieron lugar en el auditorio de la bodega Heredad
de Urueña, colaboradora del simposio y cuyos vinos pudimos disfrutar en las
cenas organizadas en la Casona, sede de la Fundación. La conferencia anterior a
la mía estuvo a cargo de Rafael
Marijuán, constructor y restaurador de instrumentos históricos, que ofreció
una interesantísima charla sobre la escuela castellana de construcción de
claves. Por la tarde hubo una mesa redonda dedicada al tema de “El intérprete
ante el teclado”, que reunía a diversos músicos. Antonio Baciero, experto
pianista y estudioso de la música española antigua, nos habló su experiencia como
intérprete desde sus inicios en Viena. El organista y musicólogo José Ignacio
Palacios habló del órgano y de las complicaciones a las que se debe encarar el
intérprete ante un instrumento tan variopinto. Berchtold Soergel y Ana Caramanzana, finos organeros, nos
hicieron comprender el aspecto espiritual y el concepto acústico que precede la
construcción de un instrumento tan singular y tecnológicamente complejo. Luis
Delgado, músico y persona de gran conocimiento y versatilidad, moderó la mesa.
Las
actividades del sábado culminaron por la noche con un concierto a cargo de Miriam
Gómez Morán, que tocó un piano Broadwood de 1832 restaurado por Antonio
Gómez Serrato. Interpretó tres sonatas de Beethoven (Patética, Claro de
Luna y Waldstein) con gran personalidad, virtuosa pulcritud y control absoluto
del instrumento. Cabe señalar que sus interpretaciones aportaban algo nuevo al
estándar al que estamos acostumbrados en obras tan conocidas, en concreto a la declamación
a menudo olvidada por otros intérpretes.
El
domingo fue día de visitas. Luis
Delgado nos mostró su extraordinario museo de instrumentos que recoge
miles de piezas entre las cuales abundan ejemplares de origen étnico de
procedencias diversas y que se pueden confrontar con instrumentos de los
inicios de la era electrónica. También hay una colección de instrumentos
copiados de pórticos de iglesias. Las explicaciones de Luis fueron de un
interés y una clarividencia extrema.
A continuación,
nos reunimos en la Fundación
Joaquín Díaz donde tuvimos una charla de presentación del propio
Joaquín que nos ilustró sobre la importancia de la etnología en cultura y
educación musical y de cómo comenzó su trabajo de investigación que ha culminado
en un archivo y un espacio cultural tan excepcional en la Villa de Urueña.
Luego visitamos las salas de exposición donde al lado de una gran colección de
instrumentos folclóricos, mecánicos y campanas hay diversos teclados y dos
pianos de Clementi y uno de Collard & Collard.
Por la
tarde del domingo estaba programado un concierto a cargo de Nano
Stern y Jon
Wasserman que nos perdimos por tener que hacer el viaje de regreso.
Sin embargo, gracias al consejo y la amabilidad de José Gabriel Sanabria,
pudimos asistir a un ensayo privado la noche anterior, un privilegio que nos
permitió disfrutar en un ambiente íntimo la excelencia de estos músicos, a los
cuales se unió el versátil Luis Delgado en la percusión.
En resumen, ha sido una experiencia muy enriquecedora, una ocasión para conocer excelentes personas y para compartir nuestro trabajo sobre Clementi.
 |
| Conferencia Muzio Clementi y el pianoforte |
 |
| Recital Beethoven de Míriam Gómez Morán |
 |
| Museo Luis Delgado |
 |
| Fundación Joaquín Díaz. La Casona. |
.jpeg) |
| Rafael Marijuán. |
.jpeg) |
| Joan Josep Gutiérrez |
.jpeg) |
| Joaquín Díaz mostrando la colección de campanas. |
.jpeg) |
| Jon Wasserman (guitarra) y Nano Stern (nyckelharpa) |
 |
| Vista de la muralla de Urueña. |
Enlaces:
Simposio El teclado a examen. https://funjdiaz.net/simposio.php?id=2306
El piano Broadwood y Miriam Gómez. https://www.youtube.com/watch?v=juC-UaXquNI&t=16s
En aquest vídeo podem apreciar la qualitat sonora d'un piano de cua Clementi & Co de 1805, en una excel·lent interpretació de Randall Love del Caprici en La M, Op 34 N. 1 del mateix Muzio Clementi. Noteu la claredat de tots els registres i qualitat sonora de l'instrument. Clementi va ser molt curós amb la construcció dels seus instruments i va acostar-los al so vienès dels aguts sense perdre les característiques de l'estètica anglesa.
Quina és la diferència entre el so vienès i el so anglès? Tradicionalment, els pianos vienesos eren més suaus i nets, inicialment més pròxims al so d'un clavicordi. Els martells estaven subjectes a la palanca de la tecla, cosa que proporcionava al pianista un control del toc més subtil i tenien apagadors en tota la seva extensió, metre que els anglesos tendien a buscar sonoritats més potents, amb un mecanisme més pesat, derivat directament del de Cristofori, i una ressonància notable. Els anglesos van incorporar de seguida el pedal, però vienesos van trigar més temps i els apagadors s'accionaven amb palanques de genolls, cosa que també ens fa pensar en la diferent estètica que comporta el seu us en la composició. Malgrat les característiques de puresa sonora, els sistema vienès va desaparèixer el segon terç del segle XIX.
Muzio Clementi: Caprici Op. 34 N. 1 en La major. 1795.
Randall Love, piano Clementi & Co de 1805
MOSTRA FERRAN SOR A LA FUNDACIÓ ROCAMORA
COMMEMORACIÓ DEL BICENTENARI DE L’ESTRENA DEL BALLET CENDRILLON
Del 28 de maig al 21 de juny de 2022
Fa dos-cents anys es va estrenar a Londres el ballet Cendrillon del compositor Ferran Sor. Aquesta efemèride ens ha portat a dedicar-li una petita exposició. La iniciativa del projecte ha estat de Marina Rodríguez Brià qui a partir dels seus estudis sobre Muzio Clementi va descobrir uns lligams entre els dos compositors que es corresponen a la fructífera etapa en què el compositor català va viure i treballar a Londres. En el seu article Confluències musicals en temps de revolucions. L'etapa londinenca de Ferran Sor (1815-1823) i la seva relació amb Muzio Clementi i integrants de la London Pianoforte School, l'autora analitza diferents qüestions que relacionen les biografies dels dos músics. Algunes, de caràcter genèric, tenen a veure amb la idoneïtat del focus musical que representava el cosmopolitisme de la ciutat i altres, més concretes, es refereixen a situacions gairebé atzaroses, com és l'aparició d'una signatura de Sor dins d'un piano de taula Clementi & Co. que es troba a Terrassa.
Per altra banda, els estudis sobre Sor tenen un impuls inicial a Barcelona gràcies a l'aportació de Manuel Rocamora (1892-1976), col·leccionista, pintor, filantrop i erudit que va recollir una enorme quantitat de documents i objectes que avui es troben a la Fundació Rocamora. La seva afició a la música el va dur a estudiar la vida de Sor i a adquirir alguns documents que també es custodien a la fundació. Entre ells destaca l’únic manuscrit de la Cantata alla Duchessa d’Albufera, escrita a València el 1813. També hi trobem la portada d'unes Arietes italianes amb la signatura del compositor dedicades a la soprano Eliza Salmon (1787-1849). El 1957 Manuel Rocamora va publicar una de les primeres biografies informades de Sor. Els seus materials, apunts i mecanoscrits es troben també a la Fundació.
Aquesta triangulació Sor-Rocamora-Clementi va animar l'Associació Muzio Clementi de Barcelona i la Fundació Rocamora a organitzar aquesta Mostra que s'ha presentat el dissabte 28 de maig i es clourà el 21 de juny amb un recital amb música de Clementi i de Sor.
L'acte inaugural va comptar amb la participació de dos experts en la matèria: el llaütista i musicòleg Luis Gásser, editor del llibre Sor Studies va fer un repàs de la biografia de Ferran Sor i el gambista Sergi Casademunt va parlar de la seva experiència com a transcriptor i editor de diversos ballets de Sor, entre els quals, Cendrillon. Finalment, Marina Rodríguez Brià, com a comissària de la Mostra i membre de l'AMCB, va explicar el sentit i el contingut de l'exposició i va interpretar alguns fragments de la versió per a piano del ballet realitzada per el mateix compositor. A continuació es va fer una visita a la sala de la mostra i es va acomiadar l'acte amb una copa de cava al jardí romàntic de la casa Rocamora.
 |
| Casa Rocamora al carrer Ballester 12 |
 |
| Eduard Rocamora, president de la Fundació, i Joan Josep Gutiérrez, vicepresident de l’AMCB. |
 |
| Luis Gásser, músic i editor de Sor Studies |
 |
| Sergi Casademunt, gambista i transcriptor de Cendrillon |
 |
| Marina Rodríguez Brià en la seva intervenció |
 |
| Joan Josep Gutiérrez, Luis Gásser, Eduard Rocamora, Marina Rodríguez Brià, Sergi Casademunt i Anna Cuatrecasas, presidenta de l’Associació Muzio Clementi de Barcelona |
 |
| Visita a la sala de la Mostra |
 |
| Carmen Cavaller, presidenta de l’Associació Licexballet i Marina Rodríguez Brià, al costat d’un vestit de Josep Font de la col·lecció Antoni de Montpalau, inspirat en l’època de Sor |
 |
| Marina Rodríguez Brià, comissària de la Mostra |
 |
| Sala de la Mostra |
