JOAN JOSEP GUTIÉRREZ YZQUIERDO
Pàgina dedicada a l'activitat musical i a la reflexió i opinions de l'autor a l'entorn de la música i l'educació musical.
Una de les activitats que fem a l'assignatura de Conjunt de piano de primer curs de Grau professional és escoltar música. La meva intenció és estimular l'escolta activa dels alumnes, ampliar els seus coneixements del repertori pianístic i proporcionar-los eines per a l'anàlisi i el reconeixement dels diferents estils i formes musicals bàsicament, encara que no exclusiva, relacionades amb el piano. També explorar el caràcter lúdic i sensorial de la música.
La darrera classe va ser especialment engrescadora. Cal fer una petita presentació del context. El grup està format per quatre alumnes, tres noies de primer curs (també de primer d'ESO) i un noi una mica més gran. La classe comença a dos quarts de nou DEL VESPRE!, aproximadament dotze hores després de l'inici de l'activitat lectiva dels alumnes. Fa catorze hores que s'han llevat i no han parat de treballar només que en els moments dels àpats. Malgrat això, les tres noies i el noi arriben sempre a la classe amb un somriure i ganes de treballar. En el temps que portem de curs, en cap moment han manifestat cansament ni avorriment. Participen a la classe com si s'acabessin de llevar i quan ha passat l'hora, quasi els haig de treure per força.
En aquesta sessió vaig posar tres peces interpretades en el piano: el Vals Op. 127 N. 15 de Schubert, un fragment de la Toccata N. 5 de Bach i el primer moviment de la Sonata en Do major Hob. XVI:1 de Haydn. No vaig desvetllar quines obres o estils escoltaríem. Vaig demanar que agafessin paper i llapis i anotessin les paraules que els vinguessin al cap durant l'escolta de cada una de les peces. En aquest cas, sí que vaig explicar que aquests mots ens servirien per poder descriure alguns elements tècnics i musicals de les peces. "La idea -explico- és que, quan escolteu música, no us quedeu només amb m'ha agradat, no m'ha agradat, és molt bonic o coses per l'estil. Com a músics cal que pugueu dir coses més concretes."
Van apagar la llum (n'hi entrava prou pel vitrall com per poder escriure) i vàrem escoltar les tres peces. En acabat, tots havien pres força notes de cada una i vàrem començar l'intercanvi d'aportacions. La meva sorpresa va ser, en primer lloc, adonar-me del grau d'atenció que havien posat en l'audició i les seves manifestacions de plaer en escoltar-la. Vàrem escriure a la pissarra tres columnes amb les paraules clau o anotacions que ells havien fet. En general, totes eren molt encertades i es corresponien perfectament al sentit musical. Una va dir: "quina activitat més guai". En aquest sentit, cal valorar el treball previ que han fet amb altre professorat de l'escola de música. Entre mig de la conversa van sortir molts comentaris interessants. Per exemple, en el cas del Vals de Schubert, una de les nenes va dir que li recordava la música moderna. Vàrem deduir que es referia a alguna de les actuals balades una mica ensucrades que tant agraden, especialment a alguns sectors adolescents. A la peça de Bach, quasi tots van defensar amb vehemència que allò era música barroca. "Hi ha portato", "se senten les dues mans que dialoguen", van ser alguns comentaris. Estem parlant d'alumnes que, tot just, comencen a tocar Petits preludis de Bach. La Sonata de Haydn, a part de descriure-la com molt alegre, la van clavar amb la idea de la melodia i l'acompanyament arpegiat (després els vaig explicar el que és el baix d'Alberti) i una de les nenes va dir que tenia forma A-B-A. Després havien de proposar a quina època pertanyien les obres i si podien encertar l'autor. S'hi van aproximar bé als estils i van encertar l'autor Bach. Malgrat tot, la qüestió dels períodes musicals encara no la tenen del tot clara.
Escriuen a la pissarra paraules claus de l'audició.
La classe es va fer curta i va quedar feina per a la següent sessió, on continuarem aprofundint en els temes a petició dels propis alumnes.
POST SCRIPTUM
És una autèntica anomalia que fem una classe a una hora en què els nens ja haurien d'estar sopats i a punt de ficar-se al llit. Però vivim en un país anòmal, on l'organització educativa és un galimaties que el sistema polític és incapaç d'endreçar. Més aviat al contrari, cada nou ministre d'educació vol esmenar l'anterior sense tenir la més mínima idea del que és la formació dels nens i dels joves, responent a interessos polítics espuris, i on cada sector social tiba la corda cap al seu cantó. Conciliació familiar, zero. També pel professorat que ens dediquem a ensenyar música i que no tenim la possibilitat d'estar amb la família a les hores normals de tarda-vespre. Malgrat tot, és una esperança veure que molts dels nens i nenes que estan cursant estudis de música als nostres conservatoris i escoles de música mostren actituds i capacitats tan positives com aquest grup que, malgrat circumstàncies horàries tan extremes, assisteixen a classe amb aquesta alegria, concentració i energia positives. Cal confiar en ells i posar-hi la mateixa il·lusió.
A les classes individuals de piano he proposat un exercici per fer entendre als alumnes l'expressió de la partitura.
En particular, eren quatre alumnes, tres noies i un noi, que estan fent 4t i 6è de primària i nivells de piano elementals. Estan treballant obres com la Melodia de l'Àlbum per a la joventut de Schumann o la Sonatina en fa major de Beethoven. En general tocaven correctament les notes però faltava fraseig i articulació melòdica que fes intel·ligible la interpretació. Per tal d'explicar els processos expressius hem fet un exercici de comparació literària.
He agafat la següent frase al al atzar d'un text del llibre Escuela preliminar Op. 101 de Beyer (Ed. Boileau) que tenia a l'aula i els he fet llegir en veu alta: "Los sonidos deben ligarse entre ellos; esto se obtendrá no retirando el dedo de la tecla hasta haber atacado la siguiente."
Primerament els he fet donar una ullada general i ràpida a la frase i a continuació l'han llegida. Ho han fet molt correctament, marcant clarament el punt i coma i fent una lleugera cesura després de "tecla" i amb una entonació força correcta. Algú també ha fet una curta separació després de "obtendrá". A la meva pregunta de quina paraula era la més important de la segona frase, tots han senyalat el verb.
Després els he fet reflexionar sobre la seva pròpia lectura perquè em diguessin on havien fet les inflexions, pauses o respiracions. Tots ho han dit correctament. També els he demanat el significat de la frase, de quin tema parlava i si creien que hi havia algun element que es podria explicar millor. Una alumna (de 6è de Primària) hadescobert que la forma negativa "no retirando" no era prou adequada per expressar el que vol dir la frase i entre els dos hem proposat "aguantando" o "manteniendo".
Finalment els he preguntat si creien que llegien bé o malament i han dit que no n'eren conscients. Aleshores els he preguntat si notaven diferència amb altres companys de classe i tots han dit que sí, que n'hi ha que ho fan molt malament. Per tant, els he dit que si eren capaços de distingir-ho, probablement eren bons lectors.
Després hem aplicat a la interpretació de la música els criteris que ells mateixos han vist tan clarament en la frase llegida. El resultat ha estat molt bo i, en algun cas, fins i tot excepcional. La nena que interpretava la Melodia de Schumann, ha fet una cesura perfecta i expressiva entre els dos primers períodes de la primera frase. Hem explicat de manera pràctica els conceptes de lligat i separat i hem pogut introduir la idea de punt de màxima tensió comparant-lo amb la semàntica de la paraula.
Algunes conclusions que podem extreure d'aquest exercici són, en referència a la música:
La música és un llenguatge.
En la interpretació cal explicar-la perquè l'entenguin els altres (comunicació).
Cal trobar els recursos propis per fer aquesta explicació intel·ligible (expressió).
La tècnica es allò que ens permet millorar els dos apartats anteriors de la manera més efectiva.
Sobre l'alumnat i les classes de piano:
Aquests quatre alumnes estan ben formats a nivell de llengua i tenen interioritzats els conceptes, encara que a vegades calgui estirar-los una mica.
Tenen bones capacitats auditives.
Mostren un gran interès, tal vegada estimulat també per la sorpresa de l'enfocament d'aquesta classe de piano.
Sobre el propi exercici:
Hem utilitzat un enfocament constructivista amb l'ús de l'aprenentatge significatiu amb el diàleg i els coneixements previs o paral·lels de l'alumne.
Ens hem mogut dins de la zona de desenvolupament proper per donar un pas en l'assoliment de competències.
Hem utilitzat el factor sorpresa per motivar l'interès dels alumnes cap a la interpretació conscient.
Al tractar-se de classes individuals, no hi ha hagut pròpiament una relació entre iguals, encara que m'ha permès personalitzar més el llenguatge.
Cal afegir que la nostra conversa s'ha desenvolupat en català i que la frase analitzada era en castellà. Ningú ha estat conscient del canvi de llengua, malgrat que em consta que alguns tenen el castellà i altres el català com a llengües maternes. Dues nenes han comentat, contentes: "estem fent classe de català!" Dic: "No exactament; de llengua, perquè hem analitzat una frase en castellà, encara que això que treballem val per a qualsevol idioma, fins i tot per la música".
Finalment, encara que amb un cas no podem extreure cap conclusió sobre la relació competencial entre la música i altres àrees de l'aprenentatge, sí que podem entreveure que l'educació general no és tan dolenta com alguns volen fer creure i que aquesta asserció té més a veure amb problemes socials que són utilitzats per obtenir rèdits polítics. També estic convençut que l'educació musical, a més de desvetllar sensibilitats, pot reforçar altres àrees del coneixement.
Joan Josep Gutiérrez
Classe impartida el divendres 9 d'octubre de 2015 a l'EMMVA de Sant Cugat.
Aquest llibre és un recull de pensaments sobre la tècnica, la interpretació i l'ensenyament del piano, fet per un pianista i professor de reconegut prestigi. Boris Berman (Moscou, 1948), al llarg d'onze capítols, exposa el seu pensament sobre la tècnica i la pedagogia del piano i sobre espectes interpretatius i problemes als quals ha d'enfrontar-se el pianista per preparar el concert. Dividit en dues parts, "En el aula de estudio" i "Preparando la actuación", Berman fa un exhaustiu repàs a totes les qüestions relatives a la tècnica, a l'estudi i a la preparació del concert, incloent molts exemples de fragments d'obres musicals.
En alguns aspectes, el que diu de la tècnica no aporta gaire novetats per a un professional de l'instrument, però és interessant per aquelles persones que s'inicien en l'ensenyament de piano o per alumnes que desitgen tenir una visió diversificada de les qüestions tècniques. Si bé la primera part del llibre no em va interessar excessivament, en una reflexió retrospectiva penso que està bé el plantejament inicial del primer capítol "Sonido y ataque", com a generador de la tècnica. Els dos tipus d'atac oposats, que anomena in i out, equivalent a sostenuto i leggiero, constitueixen un principi que dóna joc a moltes reflexions sobre la tècnica pianística. Tanmateix, en altres aspectes cau en tòpics i repeticions que hem sentit contínuament en molts pedagogs, algunes de les quals segueixen sent tan subjectives com dogmàtiques. No s'interpreti això com una crítica negativa. En l'exercici de la docència, tots caiem contínuament en el relativisme i ens escapem amb veritats absolutes o en metàfores i simbolismes. No obstant això, les seves observacions són interessants i presenta un bon ventall d'elements tècnics que val la pena recordar.
A la segona part del llibre, l'autor s'expressa d'una manera més personal i toca temes relatius a la psicologia de l'intèrpret. Dóna bons consells per a la preparació del concert i per a la disposició del pianista a afrontar l'acte interpretatiu. Joan Josep Gutiérrez
Aconsellable per a estudiants de piano i professorat en exercici.
Treball del mòdul Estratègies i recursos educatius per al professorat de música
Màster de recerca en Musicologia i Educació musical
Curs 2009-2010
Prof. Assumpta Valls
AUDICIÓ DE BARCAS AL AMANECER
1. L’obra
1.1 Presentació
Títol
Barcas al amanecer
Autor
Joan Josep Gutiérrez
Instrumentació
Piano a quatre mans
Durada
1’02’’
Data de composició
1995
L’obra forma part d’un àlbum titulat “Juegos de manos”(Ed. Real Musical, Madrid 1997), destinat als estudiants de piano, que té l’objectiu d’introduir progressivament els elements tècnics i musicals de l’especialitat interpretativa d’un piano a quatre mans.
Més enllà dels objectius purament didàctics del piano a quatre mans, les peces tenen un clar contingut musical. En general, encara que subjectivament, els títols suggereixen de forma bastant evident la idea musical que conté cada peça.
En el cas de Barcas al amanecer, la idea del compositor és presentar una melodia que “flota” balancejant-se sobre un context harmònic que, com proposa el títol, fàcilment suggereix la tranquil·litat d’unes barques solitàries amarrades en un port o una platja.
1.2 Anàlisi formal
Melodia acompanyada de 8 compassos que es repeteix tres vegades, en una estructura A-B-A. La frase B és la mateixa que A però transportada una 4a augmentada avall.
El tema és molt simple: una frase quadrada, amb un àmbit de 3a major, constituït per dos períodes inicials idèntics de dos compassos (mitja frase), i un període resolutiu de quatre compassos.
Sona com una cantarella infantil:
La tonalitat de la peça és pretesament ambigua, combinant la melodia en mi major, sobre una harmonia que acaba definint-se en la major. Els acords, però, contenen moltes notes estranyes que donen una sensació d’indeterminació harmònica.
El compàs, de quatre però sentit a dos, utilitza el ritme de dues negres i blanca en l’acompanyament, la qual cosa li confereix la sensació de balanceig tranquil que té a veure amb la proposta del títol.
La peça només utilitza els recursos tímbrics habituals del piano.
2. L’audició
2.1. Objectius de l’audició
Reconèixer la melodia i situar-la dins del context sonor que l’envolta.
Discriminar melodia d’acompanyament.
Desenvolupar el sentit de previsió de durada de frase.
2.2. Activitats
Les activitats es poden adaptar a qualsevol edat. Nosaltres farem una proposta que ens sembla adequada a P5 i primer cicle de primària.
Activitat 1
Audició
Audició amb els ulls tancats de la peça, sense donar cap referència ni al títol i ni al contingut.
Conversa
En aquesta primera activitat, després d’una primera escolta, demanarem als nens què han sentit i comprovarem si han reconegut alguna melodia. La podeu taral·lejar? Quantes vegades l’heu sentida?
Audició
La tornarem a escoltar, aquesta vegada proposant que acompanyin la melodia acariciant-se un braç al primer període de frase, un altre al segon i amb les dues mans des del cap al tercer i quart període. Això ho farem a les tres frases.
Conversa
En aquesta conversa ja parlarem del títol de l’obra, de l’estructura i de la instrumentació. Segons els coneixements previs i els hàbits d’escolta dels nens, aprofundirem més o menys.
Activitat 2
Coreografia
Farem tres grups de nens (o més si els subdividim en funció de la quantitat i de l’espai que puguem ocupar).
Un grup, que representarà el mar, caminarà tranquil·lament a ritme de blanques, seguint l’acompanyament. Si són molts, podem distribuir-los en dues seccions que caminin partint de dos extrems de l’aula i creuant-se, o bé fent un cercle al voltant dels grups que representaran les barques. Procurarem que el seu pas sigui mesurat però sense rigidesa.
Els altres, drets, amb els braços amunt i els palmells de les mans juntes per sobre del cap (com els pals de les barques), es balancejaran lateralment amb suavitat, seguin la cadència de la melodia. Podem fer un sol grup, o bé dos o tres, que es distribueixin el moviment alternativament a cada frase de vuit compassos. En aquest cas, podem fer un grup que comença la primera frase amb els braços amunt i amb el balanceig, i l’altre grup que, partint de la posició dels braços a dalt, faci un gran cercle amb els braços que duri tota la frase i acabi en la posició inicial per passar a fer el moviment de balanceig en la segona frase, mentre que els que han fet el balanceig, ara facin el cercle.
Amb aquesta coreografia volem discriminar la melodia de l’acompanyament i aconseguir que amb els moviments dels braços en cercle puguin preveure i acompanyar la durada de les frases.
"Cal fomentar la interacció entre els diferents actors del procés d’ensenyament-aprenentatge per obrir vies de descobriment, d’informació i de motivació."
Tradicionalment, la classe d’instrument es desenvolupa de manera individual. Aquest fet comporta una relació entre alumne i professor en la qual les posicions sempre són desiguals. El mestre es situa en un pla superior i l’alumne assumeix el rol estricte d’aprenent. Si bé això té sentit en tant i quant el professor és l’expert, generalment es produeix una transmissió de pensament unidireccional i unívoca, del professor cap a l’alumne, que no incita la participació d’aquest últim, amb la conseqüent pèrdua d’oportunitats per fomentar la seva lliure determinació i creixement personal.
Sembla lògic pensar que en una situació d’ensenyament-aprenentatge que principalment es basa en la transmissió de dalt a baix, la informació que obté el professor de la interiorització i apropiació de coneixement per part de l’alumne pot quedar limitada a allò que es manifesta casualment o al que pot obtenir d’activitats avaluatives puntuals.
La classe individual d’instrument té alguns avantatges, ja que al tractar-se d’un ensenyament pràctic i amb molts continguts procedimentals, el fet de poder dedicar el temps exclusivament a un alumne permet la correcció meticulosa de determinats aspectes motrius (no de tots si tenim en compte que la impostura de la situació provoca fàcilment la tensió o l’angoixa de l’alumne).
Però en l’aprenentatge d’un instrument hi ha molts continguts més enllà dels estrictament motors que no milloren pel fet de ser tractats de manera individual. Són tots els relatius a la percepció, l’expressió i la comunicació.
En una situació d’iguals és més fàcil arribar a la llibertat comunicativa. La relació entre alumnes d’edats i coneixements similars és més pròxima i natural. Els alumnes s’expressen amb codis compartits, s’imiten i es provoquen entre ells. Sota la guia del professor, es poden crear situacions de discussió, de construcció de coneixement i de creativitat. Els alumnes poden assumir en alguns moments activitats reservades al mestre, com és la observació i la correcció de l’altre o altres alumnes. Així mateix, poden participar en activitats musicals compartides.
El professor, en aquesta situació, esdevé un guia, un conductor de les activitats, un “vigilant” del desenvolupament dels alumnes, en definitiva, un pedagog.
Fonts consultades
Nerland, Monika, (2007) One-to-one teaching as cultural practice: two case studies from an academy of music. Music Education Research, 9:3,399-416
Pasquero, Luciano (2002) Le origini della didattica Lineare nei metodi per strumento. «Musica Domani», Anno XXXIV, n, 125 – Dicembre 2002, Torino, EDT