Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris enregistraments. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris enregistraments. Mostrar tots els missatges

divendres, 11 d’abril del 2025

SORRA ALS DITS


Acaba d’aparèixer el CD Sorra als dits, que reuneix una selecció de trenta-dues cançons meves per a veu i piano sobre textos de diversos autors. Ha estat una feina d’enregistrament realitzada per la pianista Ester Lecha, les sopranos Sara Carmona i Marta Rodrigo i el baríton Jordi Ferrer. A totes elles he d’expressar el meu més sincer agraïment per la seva desinteressada i excel·lent feina. La tasca tècnica ha anat a càrrec d'Albert Moraleda qui ens ha acompanyat al final d'aquesta aventura amb la seva saviesa i innata tranquil·litat.

 

La decisió de fer aquest enregistrament no ha estat ràpida, car sempre he estat un compositor poc donat a mostrar la meva obra que majoritàriament he escrit per a mi mateix, allunyat, possiblement per la meva personalitat, de les relacions socials necessàries per ser conegut. Això pot semblar paradoxal, ja que una de les finalitats de l'artista és donar a conèixer la seva obra i, si és possible, fer-ne un recurs econòmic. Certament, l'èxit en la nostra societat es mereix en xifres, més que no pas en la qualitat o l'interès intrínsec de les obres. L'eventualitat, entesa com a allò que respon a la moda, i la generació de guanys dineraris són la norma en el terreny artístic, com ho demostren els interessos de la indústria musical i dels mitjans de comunicació, que només atenen i donen suport a aquells productes que es poden vendre. Com els poetes o tantes persones que escriuen els seus diaris, que probablement no seran mai llegits per ningú, es pot escriure música en el mateix sentit. Ara bé, no deixa de ser una gran satisfacció poder mostrar algunes d'aquestes obres i, no ho negaré, aconseguir que agradin als altres, encara que sigui un grup reduït de persones. He de confessar que tinc un bon concepte de la meva obra musical. Considero que he arribat a tenir un llenguatge i un estil propi, malgrat les grans i variades influències.  
A banda d'uns intents infantils i adolescents primerencs d'escriure música, el primer detonador que em va impulsar a compondre sobre poesia va ser el coneixement personal de Josep Palau i Fabre, amb qui quan jo tenia uns catorze o quinze anys ens trobàvem a la platja de Grifeu, on el poeta tenia una casa. Els meus pares tenien de tant en tant converses amb ell sobre l'art, sobre Picasso o sobre temes intranscendents mentre prenien el sol damunt la sorra i amb la bellesa d'un entorn, en aquells anys 70 força menys abarrotat que avui. Malgrat tractar-se d'un relació informal i esporàdica,  Palau i Fabre, que tenia una memòria prodigiosa, sempre es va recordar de mi i anys més tard, quan li vaig dir que havia escrit cançons sobre alguns dels seus Poemes de l'alquimista, se'n va alegrar molt i es va mostrar interessat a escoltar-les. Així, l'any 1999, vam fer una audició privada al Conservatori del Bruc, precisament davant del seu pis de Barcelona. La poesia de Palau i Fabre em va portar a interessar-me en la lectura i composició d'altres cançons.

Foto de grup després de l'audició privada a Josep Palau i Fabre de les cançons sobre Poemes de l'alquimista al Conservatori Superior Municipal de de Música de Barcelona l'onze de juny de 1999.
D'esquerra a dreta: Carme Vilà, directora del conservatori; Joan Josep Gutiérrez, compositor;  Josep Palau i Fabre, poeta; Marina Rodríguez Brià, pianista; Miquel Peralta, baríton.

El poema cantat té es seus orígens en la transmissió oral. La impostació i les inflexions expressives en la declamació d'un text té la finalitat de transmetre a l'oïdor, no només el contingut d'una història, sinó també les emocions que conté, amb el filtre interpretatiu del propi recitador. Abans de l'alfabetització social, els relats es comunicaven oralment i, sovint, de forma grupal. Homer, a qui s'atribueix l'autoria de la Ilíada i l’Odissea, era un rapsoda o un aede que probablement va donar la forma a aquests cants, considerats encara avui un dels orígens i alhora cims de la literatura europea. 

El recitat permet subratllar, emfatitzar, accentuar i allargar o escurçar les síl·labes per fer comprensible el text i l'audició a més distància i en condicions acústiques diverses. La barreja del text amb el teatre i la música elaborada té com a resultat l'òpera. També el cant, a distància més curta, és una forma íntima d'expressar el text que permet seduir, emocionar, expressar sentiments personals i, en definitiva, fascinar l'oient amb recursos musicals més o menys subtils.


Entenc la musicalització d'un text com un exercici personal d'interpretació literària i musical. 

Sorra als dits, el títol que dona nom al meu àlbum està extret del setè epigrama del cicle del mateix nom,  l’autora del qual és Marina Rodríguez Brià. 

La sorra ens evoca físicament la platja i el desert, però metafòricament representa el pas del temps y la vida que s’escola entre els dits. També ens acosta a la idea d’infinit i al cicle evolutiu i transformador de la vida. Tots aquests elements essencials són objecte de la poesia i en la seva varietat els trobem en les cançons que presentem.

La composició de cançons, en el format que considerem pròxim a la tradició del Lied romàntic, amb el qual sento una afinitat, té un llarg recorregut a Catalunya. Lied, en alemany, no vol dir altra cosa que Cançó i en la teoria musical es defineix com una forma estructurada en tres parts: A-B-A. Però a partir de l’èxit de les cançons escrites per compositors de la segona meitat del segle XVIII i, sobretot, del segle XIX, representa un gènere de composició musical independent, molt elaborat, generalment sobre textos poètics de qualitat literària en diverses llengües, en què el cant i l’acompanyament es conjuguen per crear una forma musical característica que va més enllà de la cançó en si mateixa. Una denominació adequada en català podria ser Cançó de concert. El piano, per la seva versatilitat i capacitat harmònica, és l’instrument més habitual en aquesta música, però a vegades s’acompanya amb altres instruments o, fins i tot, amb l’orquestra.

El compositor estableix un diàleg inherent entre el text i la música. La música no es limita a suportar el poema amb la intenció de fer-lo escoltar i recordar a l’oient, sinó que s’incorpora al seu contingut subratllant, destacant, reforçant i interpretant les paraules i la seva musicalitat per crear una nova obra artística. Per aquest motiu, la comprensió de la cançó com a manifestació artística no depèn exclusivament del text, sinó que ho és en gran part de la música. D’aquesta forma s’explica que es pugui gaudir de l’audició d’un Lied en alemany, per exemple de Schubert o de Brahms, sense conèixer la llengua. Per descomptat, el coneixement del text multiplicarà el nivell de comprensió i estimació de l’obra.

La meva tria del poemes no segueix un pla preestablert. És el resultat de lectures diverses que en un o altre moment han despertat l’interès de musicar-los, sigui per un estat anímic, una afinitat conceptual o una sonoritat suggeridora.

En aquest enllaç trobareu els textos de les cançons i tota la informació de l'àlbum:



D'esquerra a dreta: Albert Moraleda, Jordi Ferrer, Marta Rodrigo, Ester Lecha, Joan Josep Gutiérrez i Sara Carmona.


dijous, 1 de febrer del 2018

"El descobriment", CD de Fedor Veselov

El pianista rus Fedor Veselov ha enregistrat un CD de música catalana contemporània per a piano en el què ha inclòs una composició meva. Es tracta del Divertimento per a piano, obra que vaig escriure a principis dels noranta a petició d'Albert Guinovart, que la va estrenar al Festival de Cadaqués.
En aquest cas vaig fer servir la forma sonata, en un estil que s'emmarcaria dins d'un neoclassicisme. Utilitzo dos temes, A i B, amb motius característics a partir dels quals es desenvolupa tota la peça.
Malgrat l'aparent simplicitat dels temes, és una obra molt pianística i amb un cert grau de dificultat.
La versió que en fa Veselov és magnífica i li estic molt agraït per haver-la triat per al seu repertori. 



Entrevista a Catalunya música

(Si no visualitzeu l'enllaç, cliqueu aquí)

dijous, 30 de novembre del 2017

Música callada, la música que parla l'ànima

Recentment, el pianista Emili Brugalla ha enregistrat els quatre quaderns de Música callada de Frederic Mompou. És un CD publicat per La Mà de Guido amb el suport de la Fundació Frederic Mompou.

Mompou és un mestre del so i de l'harmonia. Té una qualitat que el fa bondadós. Per molt dissonant que pugui ser, mai no és estrident o agressiu. Molts creadors s'han inspirat en ell i ha influït especialment en molts músics de jazz per les seves harmonies que barregen acords tradicionals amb quartes i intervals dissonants i concomitants. Mompou està lligat absolutament al piano, del què n'extreu l'essencial: la capacitat de ressonància harmònica.

Escrita entre el 1951 i 1967 i inspirada en Sant Joan de la Creu, Música callada és una de les composicions més reflexives i personals del compositor català. Ell mateix deia que "és callada perquè la seva audició és interna". És música despullada, sense notes sobreres, d'harmonies que sobrevolen la tonalitat i creen un estat continu de ressonància que s'identifica amb l'ànima. 

La interpretació que en fa Emili Brugalla és absolutament conforme amb l'ontologia d'aquesta música. La qualitat del seu so ens acosta a la metafísica d'aquesta magna obra contemplativa, més pròxima a mística oriental que a la racionalitat del llenguatge clàssic europeu, del qual però, Mompou també n'ha sabut destil·lar els elements necessaris per a una construcció musical coherent amb la nostra tradició cultural. Brugalla està especialment inspirat en aquesta interpretació tant per la netedat del seu toc com per la seva paleta sonora i la recreació dels espais sonors.

L'enregistrament està especialment cuidat i forma part del concepte interpretatiu. Ha utilitzat el seu propi piano, un Steingraber modern de gran qualitat, i ho ha fet en un espai acústic molt especial. El treball d'Alfred Fernández Pons, músic i tècnic de so, és exquisit, tant pel que fa a la presa de so com a la connexió estètica amb el pianista. El so del CD és perfecte.


Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo

diumenge, 16 d’abril del 2017

"[Mozart] va morir massa tard i no massa aviat"

Glenn Gould a propòsit de Mozart.

Traducció de Joan Josep Gutiérrez



Correspondència entre Arnaud i Gould.

Sr. Gould,

És cert que no us agrada Mozart? Perquè, grans déus?

I des de la vostra retirada, no continueu amb la gravació? Una pregunta: Retirar-se a l'estudi de gravació ensenya alguna cosa sobre la nova relació entre la música i l'oient en l'era de la música gravada del Walkman i altres reproductors de MP3 (un Walkman miniaturitzat sense disc)?

A part d'això, em va prendre un temps adonar-me que la remor que acompanyava la música en el meu disc no fos l'ànima del compositor, sinó la vostra veu! Ho feu sempre?

Gràcies per endavant

Arnaud

Benvolgut Arnaud,

M'alegro que abordar la qüestió de Mozart perquè puc aclarir alguns punts sobre això, com ja havia fet en una discussió amb Bruno Monsaingeon parlant d'això.

Anem a començar immediatament amb una precisió: que no m'agrada Mozart és una opinió massa categòrica: hi ha obres de Mozart que realment admiro, ja hi tornarem. Això vol dir,  haurà endevinat, que n'hi ha que no m'agraden: aquest és un bon punt de partida. El Mozart que no m'agrada és, grosso modo, el Mozart vienès: la majoria de les obres després de sortir de Salzburg, més o menys la meitat del catàleg Köchel (hauríem d'afegir més precisions, però no ho podem fer cas per cas). És doncs així el Mozart dramaturg, del qual el conjunt de la seva música, fins i tot més enllà de l'òpera, està contaminat per una manera dramàtica d'escriure. L'òpera no permet escriure la música com concebo: un polifonia rigorosa, una independència estricta de les veus, contrapunt, linealitat, horitzontalitat, etc .... L'òpera porta a reduir la complexitat estructural a favor de la necessitat dramàtica i, sobretot, porta a sobrevalorar la melodia sobre la resta (per ser més precís i tècnic, dissociant-la del seu entorn harmònic). Finalment, al darrera de tot això hi ha la necessitat d'escriure per complaure a una audiència, marca-la, produir àries cridaneres , aspectes que, en última instància, plantegen un problema moral: plaure, és vendre's. Finalment, és una forma puritana de l'ús de contrapunt el que m'atrau ... I no ho trobo en Mozart. Quan la música de Mozart tendeix més cap a un estil apuntalat pel drama, més la detesto. Sobretot perquè, fins i tot en un nivell purament tècnic, aquesta tendència el condueix a una major relaxació d'estil. L'exemple flagrant són algunes sonates per a piano (K 333 per exemple). Mozart deixa passar tantes possibilitats de contrapunt de la mà esquerra! Quin embolic! Però, òbviament, el baix Alberti és més convenient en molts aspectes: ocupa la mà gratament ... Per això no he dit que Mozart fos un compositor mediocre, sinó que s'havia convertit (i també he dit finalment que va morir massa tard i no massa aviat, però volia ser provocador, que em perdonin). I és el que es troba en les obres que odio cordialment "La flauta màgica", les últimes simfonies, els últims quintets (ja sé que els mozartians cauran de les seves cadires!), etc.

Un cop dit això, recordo que, òbviament, tota la música de Mozart no és per llençar al foc, ni molt menys. Realment hi ha peces que em commouen fins al punt més alt i m'inspiren respecte. Les primeres 6 sonates per a piano són veritables joies, la seva primera simfonia (que també va dirigir un cop) és excepcional, i fins i tot "El rapte en el serrall" és bastant suportable. Vostè veu que per a mi no és tan fàcil categoritzar ... Aquestes magnífiques obres no estan simplement sobre pilons, traspua la joventut, la provocació, sense caure en l'eufòria. És màgic en cert sentit ...

La seva segona pregunta sobre els nous mitjans tècnics és tan interessant que, fins i tot, he necessitat un temps per informar-me sobre totes les tècniques de què vostè parla. Estic simplement emocionat perquè m'anuncieu i em confirmeu les tendències complicades que estaven en marxa quan vaig escriure el meu assaig sobre les perspectives de l'enregistrament. Una proporció creixent de població té un accés cada vegada més fàcil a la música i a les diferents interpretacions de les obres (fins i tot sembla que per Internet hi hauria la possibilitat d'accedir gratis? Això em sembla molt sorprenent, ja que l'organització capitalista basada en la competència és contrària a la idea del lliure accés a la cultura ... però després de tot, el vostre temps podria ser millor que el meu). Per tant, dedueixo de la seva pregunta que una gran proporció de la població té en paral·lel els mitjans tècnics de muntatge, i alguns coneixements de música.

Això hauria de conduir -ha de conduir- a la reunificació dels tres grups d'actors de la música: el compositor, l'intèrpret i l'oient, unitat que encara existia entre ells en el període barroc. De fet, si veiem un concert a principies del segle XVIII, veiem sobretot un compositor a l'escenari interpretant la seva pròpia música, i el públic (l'aristocràcia) educat prou com per entendre els dos actes de la música, tant en la composició com en la interpretació. Cada participant és capaç de ser intel·lectualment els altres dos alhora. L'època romàntica trenca aquesta unitat, ja que cada grup s'independitza, especialment el compositor, que surt de l'escena, i amb l'aparició d'una nova categoria: el virtuós (jo explico tot això per sobre, ja que és un procés llarg, una tendència). Per la seva banda, la burgesia va abandonar la composició i la interpretació de la seva educació musical i es va mantenir en la cultura de la melomania ... per tant, el concert canvia de mida totalment: un únic lloc d'accés a la música per al públic, un espectacle exhibicionista per al virtuós i presentació de composicions mediocres fetes pels imperatius del virtuosisme instrumental. El públic ho aprecia òbviament, no tenint la cultura crítica necessària per rebatre aquest tipus d'espectacle. Per arribar, després de dos segles, a un concert en essència poc saludable, arena esportiva de competència dels intèrprets, lloc d'exhibició social i mundà per al públic, que cada vegada hi és només en l'esperança que l'intèrpret erri, falli estrepitosament, en resum, per a usos crítics en el sentit més negatiu del terme.  Vostè es deu preguntar: "què té a veure amb la meva pregunta?" Bé, jo sempre he esperat que l'augment de la qualitat de l'enregistrament i la seva difusió significaria matar el concert, el faria nul i sense valor, i ens portaria a la unitat de l'època barroca. Els amants de la música no tindrien cap interès per anar en sales sobreescalfades, envoltat de 3.000 persones amarades de suor, tossint a cada silenci ... Escoltarien la música tranquil·lament a casa. L'augment de la seva cultura musical els faria progressivament més fi, i, finalment, amb els mitjans de muntatge, podrien, fins i tot sense la pràctica d'un instrument, construir les seves pròpies versions a partir de diferents interpretacions disponibles i convertir-se en artistes ells mateixos. Els intèrprets, per la seva banda, alleugeririen la dimensió inherentment competitiva del concert, protegits per les parets de l'estudi, produirien millors actuacions, més pensades, més veritables, que tendirien a actes de composició. Certament, la virtualitat no els reuniria en un sol lloc. Però després de tot, què millor! Estarien units en una unió espiritual, comprensiva, gairebé empàtica. Aquesta és també la raó principal que va motivar la meva deserció de les sales de concerts ... Per tant, en última instància, la seva pregunta sobre les noves tècniques m'inspira una altra pregunta: el concert de música clàssica en el seu temps morirà com vaig predir fa uns anys? Espero una resposta de vostè en aquest punt com a mínim, ni tan sols un sí o un no, ja que la seva pregunta em nodreix grans esperances ...

Però ja m'he allargat prou i tanco aquí la meva carta.

Amb tota la meva cordialitat,

Glenn Gould

PD: Només una paraula sobre el seu últim comentari .... De fet, és la meva veu que s'escolta en algunes de les meves gravacions, tot i els grans esforços dels tècnics de so. Mai vaig poder parar de cantar completament. Pel que recordo, ho faig sempre. És una dimensió inseparable del meu toc i crec que reprimir-ho tindria conseqüències negatives. Per tant, ho hem de suportar, encara que entenc que per a l'oient  pot ser molest.


G. G.




VERSIÓ ORIGINAL

Monsieur Gould,

Est-ce vrai que vous n'aimez pas Mozart? Pourquoi donc, grands dieux?

Et depuis votre retraite vous ne continuez pas à enregistrer? Une question: Est-ce que vous retirer dans l'enregistrement studio vous a appris quelque chose sur les nouveaux rapports entre la musique et l'auditeur à l'ère de la musique enregistrée, des Walkmans et autres baladeurs MP3 (un Walkman miniaturise et sans disque)?

A part ça, ça m'a pris pas mal de temps pour réaliser que le murmure qui suivait la musique sur mon disque de vous n'était pas l'âme du compositeur, mais bien votre voix! Vous faites tout le temps ça?

Merci d'avance,

Arnaud.

Mon cher Arnaud,

Je suis content qui vous abordiez la question de Mozart car je vais pouvoir éclaircir quelques points à ce sujet, comme je l'avais déjà fait dans une discussion avec Bruno Monsaingeon d'ailleurs.

Commençons tout de suite par une précision: dire que je n'aime pas Mozart est un avis beaucoup trop tranché: il y a des oeuvres de Mozart que j'admire vraiment, nous y reviendrons. Cela signifie, vous l'avez compris, qu'il y en a donc que je n'aime pas: voilà un bon point de départ. Le Mozart que je n'apprécie guère, c'est le Mozart, grosso modo, viennois: la plupart des oeuvres d'après son départ de Salzburg, donc à peu près la moitié du catalogue Köchel (encore y aurait-il des précisions à ajouter, mais nous ne pouvons faire du cas par cas). C'est donc le Mozart dramaturge, dont l'ensemble de la musique, même hors opéra, est pollué par une manière dramatique d'écrire. L'opéra ne permet pas d'écrire de la musique telle que je la conçois: une polyphonie rigoureuse, une indépendance stricte des voix, du contrepoint, de la linéarité, de l'horizontalité etc.... L'opéra pousse à réduire la complexité structurelle au profit du besoin dramatique, et surtout, pousse à survaloriser la mélodie sur le reste (pour être plus précis et plus technique, en la disjoignant de son environnement harmonique). Finalement, il y a derrière tout cela la nécessité d'écrire pour plaire à un public, le marquer, produire des arias percutantes, autant d'aspects qui finalement posent un problème moral: plaire, c'est se vendre. C'est donc finalement une manière puritaine d'utiliser le contrepoint qui m'attire... Et que je ne trouve pas chez Mozart. Plus la musique de Mozart tend vers un style sous-tendu par le dramatisme, plus je l'abhorre. D’autant plus que, même sur le plan purement technique, cette tendance conduit à un plus grand relâchement du style. L'exemple flagrant, ce sont certaines sonates pour piano (K 333 par exemple). Mozart laisse passer tant de possibilités contrapuntiques à la main gauche! Quel gâchis! Mais évidemment, la basse d'Alberti est plus commode sous bien des aspects: elle occupe agréablement la main... Voilà pourquoi j'ai pu dire que Mozart n'était pas un compositeur médiocre, mais l'était devenu (j'ai dit aussi qu'il était finalement mort trop tard plus que trop tôt, mais j'avais voulu être provocant, vous me le pardonnerez). Et donc vous trouverez dans les oeuvres que je déteste cordialement: «~La Flûte Enchantée~», les dernières symphonies, les derniers quintettes (là je sais que des mozartiens vont tomber de leur chaise!) etc.

Une fois cela dit, je rappelle qu’évidemment, toute la musique de Mozart n'est pas à jeter au feu, loin s'en faut. Il y a vraiment des pièces qui m'émeuvent au plus au point, et m'inspirent le respect. Les 6 premières sonates pour piano sont de véritables bijoux, sa première symphonie (que j'ai d'ailleurs dirigée une fois) est exceptionnelle, et même «~L'Enlèvement au Sérail~» est tout à fait supportable. Vous voyez qu'il n'est si simple de me classer... Ces oeuvres magnifiques ne sont tout simplement pas guindées, respirent la jeunesse, la provocation, sans pour autant tomber dans l'exubérance. C'est magique en un sens...

Votre deuxième question sur les nouveaux moyens techniques est tout aussi intéressante, même si, du coup, il m'a fallu un peu de temps pour me renseigner sur toutes les techniques dont vous parlez. Je suis tout simplement surexcité par ce que vous m'annoncez et vous me confirmez les tendances lourdes qui étaient déjà à l'oeuvre lorsque j'avais écrit mon essai sur les perspectives de l'enregistrement. Une proportion de plus en plus large de la population possède un accès de plus en plus facilité à la musique et aux différentes interprétations des oeuvres (Il paraît même que par l'Internet, il y aurait la possibilité d'y accéder gratuitement? Cela me parait bien étonnant tant l'organisation capitaliste fondée sur la compétition est contraire à l'idée d'un accès gratuit à la culture... mais après tout votre temps est peut-être bien meilleur que le mien). Je me permets donc de déduire de votre question qu'une large proportion de la population possède en parallèle des moyens techniques de montage musical, ainsi qu'une certaine connaissance en musique.

Ceci devrait donc conduire -doit conduire- à la réunification des trois groupes d'acteurs présents en musique: le compositeur, l'interprète, et l'auditeur, unité qui existait encore, entre eux, à l'époque baroque. En effet, si nous observons un concert au début du XVIIIème, nous verrons la plupart du temps un compositeur sur la scène interpréter sa propre musique, et un public (l'aristocratie) éduqué suffisamment en musique pour comprendre les deux actes de composition et d'interprétation. Chaque participant est en mesure d'être intellectuellement les deux autres à la fois. L'époque romantique a brisé cette unité, car chaque groupe s'est autonomisé: surtout le compositeur, qui quitte la scène, et avec l'apparition d'une catégorie nouvelle: l'interprète virtuose (je brosse tout cela à grand trait évidemment, c'est processus long, une tendance lourde). De son côté, la bourgeoisie laisse la partie composition et interprétation de son éducation musicale pour en rester à la culture de la mélomanie... dès lors le concert change totalement de dimension: seul lieu d'accès à la musique pour le public, spectacle exhibitionniste pour le virtuose, et présentation de compositions rendues médiocres par les impératifs de la virtuosité instrumentale. Le public apprécie évidemment, n'ayant la culture critique nécessaire pour remettre en cause ce genre de spectacle. Pour en arriver, après deux siècles, à un concert essentiellement malsain, arène sportive de compétition pour les interprètes, lieu d'exhibition sociale et mondaine pour le public, qui de plus n'est là que dans l'espoir de voir l'interprète se tromper, échouer lamentablement, bref pour exercer sa critique, mais au sens le plus négatif du terme. Vous devez vous demander: «quel rapport avec ma question?» Eh bien j'ai toujours espéré que la qualité croissante des moyens d'enregistrement et de diffusion tuerait le concert, le rendrait caduque, et nous rendrait l'unité de l'ère baroque. Les mélomanes n'auraient plus intérêt à se rendre dans des salles surchauffées, entourés de 3000 personnes en sueur, toussant à chaque silence... Ils écouteraient la musique chez eux, apaisés. L'accroissement de leur culture musicale les rendrait progressivement plus fins, et à terme, avec des moyens de montage, pourraient-ils, même sans pratiquer un instrument, construire à partir de différentes interprétations disponibles, leurs propres versions, et devenir interprètes eux-mêmes. Les interprètes de leur côté, soulagés de la dimension intrinsèquement compétitive du concert, protégés par les murs du studio, produiraient des interprétations largement meilleures, bien plus pensées, bien plus vraies, qui tendraient vers des actes de compositions. Certes la virtualité ne les réunirait plus en un seul lieu. Mais après tout à quoi bon! Ils seraient réunis dans une union spirituelle, compréhensive, quasi empathique. C'est d'ailleurs cette raison essentielle qui a motivé ma désertion des salles de concert... Donc in fine, votre question sur les nouvelles techniques m'inspire une autre question: le concert classique à votre époque est-il mort, comme je l'avais prédit il y a quelques années? J'espère de vous une réponse sur ce point au moins, ne serait-ce qu'un oui ou un non, tant votre question nourrie en moi de grands espoirs...

Mais j'ai déjà été bien long et je clos donc ici ma lettre.

Avec toutes mes amitiés,

Glenn Gould

PS: Juste un mot sur votre dernière remarque.... En effet c'est bien ma voix qu'on peut entendre sur certains de mes enregistrements, malgré les efforts acharnés des techniciens du son. Je n'ai jamais pu m'empêcher totalement de chanter. Aussi loin que je me souvienne, je le fais depuis toujours. C'est une dimension inséparable de mon jeu et je pense que le réprimer aurait des conséquences négatives. Il faut donc le supporter, même si je comprends que pour l'auditeur, cela peut-être gênant.


G.G.






dissabte, 4 de març del 2017

Sobre l'enregistrament i el directe: Glenn Gould

Un interessant article de Ramón del Castillo al diari El País exposa algunes reflexions i criteris estètics sobre la figura de Glenn Gould i la manipulació o, més aviat, la recreació de la música a través de l'enregistrament.
By Don Hunstein / Glenn Gould Foundation - OTRS e-mail from Katie Babcock,
Marketing Associate for the Royal Conservatory of Music, Attribution,
https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=15024091

Glenn Gould, una broma musical