JORNADES CLEMENTI 2020

Del 13 al 16 de febrer, l’Associació Muzio Clementi de Barcelona va organitzar al Museu de la Música de Barcelona unes Jornades amb activitats a l’entorn de la figura del gran compositor romà Muzio Clementi (1752-1832). Coincidint amb el 250è aniversari del naixement de Ludwig van Beethoven (1770-1827), hem cregut interessant dirigir el focus sobre les relacions que es van establir entre els dos músics per donar a conèixer importats elements que han quedat ocults en el relat històric. 

L'EXPOSICIÓ

Les Jornades es van obrir amb la inauguració de l’exposició Muzio Clementi: The Father of the Pianoforte”. Confluències amb Beethoven. La mostra, oberta fins al 12 d'abril, a més d’explicar la vida i el llegat de Clementi, explora aspectes poc coneguts de la relació entre els dos músics que donarien importants fruits musicals en el seu moment i per a la posteritat. L'acte va reunir una gran afluència de públic i, després d'unes paraules de benvinguda del director del museu, Jaume Ayats, va intervenir la presidenta de l'associació, Anna Cuatrecases i el vice-president, Joan Josep Gutiérrez. 

La comissària de l'exposició, Marina Rodríguez Brià, va explicar el contingut de la mostra que es divideix en quatre àmbits. 

El primer àmbit està dedicat a Clementi home, músic i emprenedor. 

El segon, relacionat amb la faceta d'empreneduria del compositor, presenta una breu explicació de la història del piano des de la seva invenció. Algunes peces de la mecànica, una maqueta del mecanisme del piano modern i, sobretot, un piano de taula Zumpe de 1776, il·lustren aquesta secció. També s'exposa una flauta Clementi & Co.

El tercer àmbit està dedicat al nexe entre Clementi i Beethoven. Aquesta connexió s'explica en tres aspectes concrets: la influència del lenguatge musical i pianístic, la relació editorial i el vincle a través de la London Philharmonica Society de la qual Clementi n'era membre fundador. Entre d'altres, cal esmentar l'exhibició de dos documents molt importants: el primer contracte entre Clementi i Beethoven de 1807 i la carta de Clementi al seu soci Frederick W. Collard en què parla d'aquest contracte dos dies després.

Finalment, el quart àmbit està dedicat a la recepció de Clementi a Catalunya i a la recuperació i actualització del seu llegat en general.

LES ACTIVITATS

Conferència del Dr. David Rowland.

El divendres, a dos quarts de cinc, va tenir lloc una conferència a càrrec del Dr. David Rowland, professor de música, Degà i Director of Studies per la Faculty of Arts a l’Open University d’Anglaterra i Director of Music al Christ's College de Cambridge. Rowland és editor del llibre The Correspondence of Muzio Clementi, editat per Ut Orpheus Edizioni el 2010. 
Va parlar especialment de la relació editorial entre Beethoven i Clementi, molt a to amb el material exposat a la mostra.

Trobada de propietaris

El dissabte 15, a les quatre de la tarda, es va fer una trobada de propietaris de pianos. Aquesta activitat estava relacionada amb el projecte de cerca i documentació  de pianos Clementi, Collard i coetanis a Catalunya, anteriors a 1850 que promou l'associació. En Joan Josep Gutiérrez, juntament amb els musicòlegs Oriol Brugarolas i Romà Escalas, van presentar el projecte i van convidar als assistents a parlar de la seva experiència amb els seus pianos. El resultat va ser una sessió d'intercanvi d'anècdotes i coneixements que va enriquir i complaure tothom.

Soirée musical

A dos quarts de sis va tenir lloc una sessió musical a càrrec d'alumnes de conservatoris. Van interpretar obres de Clementi i Beethoven en el piano de gran cua Steinway triat per Alícia de Larrocha. L'espai es va omplir de gom a gom, superant les expectatives i els intèrprets van tocar amb un gran nivell de qualitat.

Visita guiada i recital

El diumenge al matí, la fortepianista Laura Granero va oferir un recital sobre el piano Bierstedt de Paris (ca 1827), recent restaurat per el pianer Jaume Barmona i donat al Museu de la Música per la família Coma-Cors Raventós. Abans del concert, Marina Rodríguez va conduir una visita guiada a la mostra de Clementi amb un grup d'assistents.

El recital de Granero va incloure dues sonates de Joâo Domingos Bomtempo (Lisboa 1775-1842), una sonata de Domenico Scarlatti (Nàpols 1685-Madrid 1757), una sonata de Muzio Clementi (Roma 1752-Evesham 1832), tres Nocturns de John Field (Dublin 1782-Moscou 1837) i tres Bagatelles de Beethoven (Bonn 1770-Viena 1827). Tots aquests compositors, per diversos motius, guarden relació amb Clementi. Laura Granero és una pianista sensible que domina a la perfecció els instruments originals, sovint de difícil control a causa de les característiques úniques de cada exemplar i, malgrat l'excel·lent restauració, una mica imprevisibles en la seva resposta. El piano Bierstedt és un instrument de sonoritat petita i ressonant, però diàfana i expressiva ensems. El recital va anar acompanyat de breus explicacions de la intèrpret sobre les obres.

Recensió del llibre "El piano de taula Zumpe & Buntebart del Museu de la Música de Barcelona"

English version
Versión en castellano

El 9 de maig es va presentar al Museu de la Música de Barcelona el llibre El piano de taula Zumpe & Buntebart del Museu de la Música de Barcelona.

Aquesta publicació posa a les mans dels especialistes i del gran públic un dels estudis més complets i seriosos, fins a la data, de la historia i del significat d’un dels constructors que podríem qualificar de més revolucionaris dins del context de la història del piano. El llibre està dirigit per Pablo Gómez Ábalos, qui aporta els articles El pianoforte Zumpe desde el teclado. Un estudio de fuentes, organológico y biomecánico i Bibliografía comentada sobre Zumpe y su pianoforte. Michael Cole, reconegut investigador i constructor de pianofortes i clavicèmbals, aporta l’article Johannes Zumpe, Gabriel Buntebart and their small pianoforte in context i la restauradora del piano, Kerstin Schwarz presenta els detalls de la restauració a The restoration of the square piano by Johannes Zumpe & Gabriel Buntebart, London 1776, Museu de la Música de Barcelona. El llibre està introduït per un article de la responsable de col·leccions i documentació del museu, Marisa Ruiz Magaldi, que repassa la història del museu i l’origen de l’exemplar Zumpe que ens ocupa, amb l’article El piano de taula Zumpe & Buntebart (1776) del Museu de la Música de Barcelona. Finalment, Gómez Ábalos elabora una fitxa tècnica dels diferents pianos Zumpe citats al llibre i es tanca la publicació amb una bibliografia especialitzada.

El llibre es presenta en una acurada edició de 276 pàgines, en format de 21 x 21, que inclou tres llengües, català, castellà i anglès, i il·lustracions en blanc i negre. Edita el Museu de la Música de Barcelona i Documenta Universitària. Una versió electrònica està disponible a la pàgina d'aquesta editorial.

Dels textos, m’agradaria destacar-ne alguns detalls que considero importants. En primer lloc cal dir que estan escrits amb claredat y rigor científic, tant pel que fa al contingut com a les referències. Pot ser que presentin algunes dificultats per al lector no especialitzat en temes de la mecànica del piano, ja que apareixen detalls i lèxic molt especialitzats en les descripcions. Aquestes descripcions, però, són essencials per contextualitzar el piano Zumpe dins de l’evolució del piano.

Un concepte interessant que es proposa és la independència del piano de taula entre els diferents tipus de piano, no simplement com un de tants experiments històrics o com un model de pas. El piano de taula és un instrument diferenciat que té particularitats sonores i mecàniques pròpies. Vull recordar que, des dels primers experiments de Zumpe a la dècada dels 1760, el piano de taula va evolucionar en paral·lel al piano de cua i al piano vertical i es va fabricar fins a finals del segle XIX, tot i que compartint les innovacions tècniques de la resta de pianos. Cent quaranta anys d’existència! El rescat actual dels pianos de taula de finals del segle XVIII i principis del XIX està recuperant unes sonoritats que s’havien perdut però que havien estat en la ment de molts compositors.

La idea que el piano de taula mereix un tractament diferenciat lliga també amb la falsa teoria de l’escola germànica derivada de Silbermann i exiliada a Anglaterra a causa de la Guerra dels Set Anys, el mite romàntic dels “dotze apòstols”.  Zumpe no va ser deixeble de Silbermann i el seu piano deriva de conceptes mecànics propis, més pròxims al pantaló i al clavicordi. L’acció simple d’un pilotí directament sobre el martell simplifica al màxim una mecànica que Cristofori, Silbermann i altres van desenvolupar, en la qual hi havia una palanca intermèdia, un escapament i un topall. Res d’això no es troba en el piano de Zumpe que, malgrat tot, respon amb delicadesa a les exigències dinàmiques i d’articulació. Per descomptat amb una gran diferència del piano modern! La recuperació de l’escapament i de la palanca intermèdia, derivaria poques dècades més tard en la mecànica de doble acció anglesa que tan èxit aportaria als pianos de taula de Broadwood, Clementi i d’altres. Però això ja és un estadi posterior.

Una altra idea que se’n desprèn és l’element social del piano Zumpe. La simplicitat i la mida del seu instrument el feia relativament econòmic i apropiat per a classes mitjanes. Era molt més barat que un clavicèmbal i es podia encabir en un espai petit. Així, la seva influència social va ser molt elevada i immediatament  molts constructors van agafar el fil per crear una de les indústries més importants de l’Anglaterra del canvi de segle. Tot plegat es correspon amb els canvis socials de les revolucions i la preeminència de l’Imperi Britànic en els àmbits comercials de l’època.

La restauració del model del museu, feta per Kerstin Schwarz, aporta molta informació addicional a la història d'aquest Zumpe i treu a la llum detalls molt interessants. Per exemple, l’anàlisi d’algunes modificacions posteriors apunta que aquest piano va formar part d’un “piano organitzat”, és a dir, un piano muntat sobre un petit orgue que podia sonar simultàniament o independent. Altres coses que descobreix la restauradora són les intervencions i modificacions fetes posteriorment per tal de “modernitzar” el piano. En la seva restauració s’ha recuperat al màxim les característiques originals prenent com a model diferents exemplars d’altres museus del món.

En resum, diria que la lectura d’aquest llibre ens aporta una visió més ampla de la història del piano i la revisió d’alguns tòpics instal·lats en ella. Una publicació recomanable per a tots els estudiosos de la música. La següent activitat obligatòria és anar al Museu de la Música de Barcelona i observar l’instrument i escoltar-lo en les ocasions en què es fa sonar.

Joan Josep Gutiérrez,  2019

El llibre es pot trobar a llibreries especialitzades, al Museu de la Música de Barcelona o a la pàgina www.documentauniversitaria.com

El piano de taula Zumpe & Buntebart del Museu de la Música de Barcelona
El piano de mesa Zumpe & Buntebart del Museo de la Música de Barcelona
The Zumpe & Buntebart square piano of the Museu de la Música de Barcelona

Pablo Gómez Ábalos (ed.)

Ruiz Magaldi, Marisa / Cole, Michael / Gómez Ábalos, Pablo / Schwarz, Kerstin

ISBN/ISSN: 9788499844732

English versionVersión en castellano

PIANOS PER A TOTHOM

Tens un piano que no utilitzes i vols donar-li una nova vida?

Voldries tenir un piano a la teva entitat o associació però no saps com fer-ho?

Pianos per a tothom és un projecte del Museu de la Música i l’Institut de Cultura de Barcelona amb l’objectiu d’acostar la música a la ciutadania i fer-la accessible. 

El Museu actua de pont entre els donants i les entitats interessades en rebre un piano, i assumeix la gestió i les despeses del transport i d’una primera afinació de l’instrument, gràcies a l’aportació de l’Institut de Cultura de Barcelona.

Si vols participar-hi pots omplir el formulari següent i ens posarem en contacte amb tu.

Més informació

Michael Tsalka o l'expressivitat de la música

Michael Tsalka al clave Christian Zell (Foto: Sara Guasteví, Museu de la Música de Barcelona)

El diumenge 30 de setembre va tenir lloc al Museu de la Música de Barcelona un recital a càrrec del pianista i intèrpret de teclats històrics Michael Tsalka. Sota el títol de "Una mirada diferent a les arrels del romaticisme", Tsalka va fer un recorregut per un repertori poc habitual amb uns instruments especials: el clavecí Christian Zell (Hamburg, 1737) i els pianos de taula Zumpe & Buntebart (Londres, 1776) i Miguel Slocker (Madrid, 1831). El concepte del programa es basava en autors precursors o que prefiguren el romanticisme pianístic, com Scarlatti, Clementi, Ries i Moscheles.

L'era del pianisme modern comença amb Muzio Clementi (1752-1832), anomenat ja al seu temps i conegut a la posteritat com "The Father of the Pianoforte". A banda de la seva gran obra musical, de la seva producció de pianos i de la seva editorial, Clementi va deixar un llegat pianístic de gran magnitud amb les seves composicions, la seva obra didàctica i la transmissió educativa a través dels seus alumnes. Però, d'on va sorgir aquesta revolució? La primera formació del compositor va ser a Roma, on va estudiar a fons contrapunt i composició amb els millors mestres i, com a nen prodigi, va esdevenir organista professional als 12 anys. Als 14 anys es va traslladar a Anglaterra i va continuar estudiant durant set anys abans de llençar-se a una brillant carrera interpretativa que el portaria a ser conegut arreu d'Europa. Coneixedor de la música de Bach, amb qui l'unia el seu amor pel contrapunt, i de la música barroca italiana, les seves primeres composicions ja van revolucionar els conceptes sonors del piano amb un estil nou que trencava amb la galanteria del primer classicisme. L'atreviment tècnic i sonor tenia, però, uns precedents: la sonoritat plena de l'orgue, l'expressivitat de la sonata italiana i, molt especialment, el virtuosisme de Domenico Scarlatti, compositor de qui hereta i desenvolupa elements tècnics i estilístics amb els quals, juntament amb la influència musical rebuda a la seva estada a Viena el 1781, s'avança a la retòrica beethoveniana. Així doncs, és en Scarlatti on trobem el primer senyal del que, a través de Clementi, esdevindrà la base del pianisme romàntic. 

En aquest recital vam poder escoltar tres sonates del compositor napolità interpretades, la primera i la tercera (K. 119 i K. 555) en el clavecí Zell i la segona (K. 466) en el piano Zumpe. El contrast entre aquests dos instruments ens va permetre acostar-nos a la sensació que podien haver viscut les oïdes durant gairebé tot el segle XVIII. El magnífic Szell del museu, del qual l'intèrpret va treure els millors sons, encara és capaç, sota unes mans tan hàbils, de competir amb un senzill piano de taula que, en el seu moment, intentava obrir-se pas en la nova era musical. Però el que també ens va atraure especialment va ser la interpretació de Tsalka: un Scarlatti flexible i expressiu, allunyat d'algunes versions seques i metronòmiques que sovint podem escoltar. Fer cantar un clavicèmbal amb aquesta dolcesa no és només mèrit de l'instrument. La Sonata en fa menor K. 466, interpretada en el Zumpe, és una d'aquelles obres preromàntiques, carregada d'emoció, que prefiguren els adagios de les sonates clàssiques. El petit piano va respondre bé a les exigències expressives i ens arribà amb un so delicat i humil que contrastava amb la plenitud harmònica del clave. Tornar a aquest instrument en la tercera sonata ens va fer reflexionar novament sobre la capacitat de matisos que és capaç de desprendre. El mode menor d'aquestes dues darreres sonates també s'avança a l'excel·lència de Clementi en aquest terreny. 

Michael Tsalka al fortepiano Slocker (Foto: Sara Guasteví, Museu de la Música de Barcelona)

A partir d'aquest moment, ens vam situar en el piano Slocker, un instrument de bella sonoritat, de mecànica anglesa molt propera als pianos que durant més de trenta anys va construir Clementi. Les dues obres que Tsalka ens va oferir són poc interpretades. Ambdues són d'un període avançat en l'estil clementià. La Fantasia i variacions sobre la cançó popular Au clair de la lune, op. 48 comencen amb la fantasia a mode d'obertura que ens pot fer pensar en la manera que Clementi tenia d'improvisar. Les variacions desenvolupen el tema amb tota mena d'artificis pianístics, virtuosos, afectius i emocionals que recorden algunes de les famoses variacions de Beethoven.

La Scena patetica és una de les peces singulars i desconegudes del Gradus ad Parnassum. Aquesta gran obra, resum de l'art pianístic de Clementi, es coneix especialment pel recull de Tausig, que va triar els exercicis més tècnics per a la formació de pianistes, la qual cosa va contribuir a la fama de "mecanicus" que en el seu moment Mozart havia atribuït a Clementi després del famós encontre musical de Viena el 24 de desembre de 1781. Scena patetica és una fantasia de forma lliure, eminentment pianística i de complexa factura.  Al curs Els viatges, la música i l’escena entre els segles XVIII i XIX ofert a la Universitat de Barcelona (Els Juliols UB de 2017), Bengt Hultman, president de The Swedish Clementi Society, havia presentat en la seva ponència, una anàlisi en què es demostra que aquesta obra està construïda sobre la sèrie de Fibonacci. No és sorprenent si tenim en compte que el mateix Clementi era molt aficionat a la física i a la matemàtica.

Una altra obra complicada formalment és la Fantasia en La bemoll major op. 109 de Ferdinand Ries (1784-1838). Es tracta d'una obra programàtica, escrita literalment sobre el poema Resignation de Schiller. En aquest poema, el poeta interpel·la Déu sobre la vida eterna i el sacrifici que demana a l'home a canvi de l'obtenció d'aquesta. La partitura de Ries es desenvolupa sense solució de continuïtat per fragments que ressegueixen el text. Les constants variacions emotives li atorguen una expressió complexa i dolorosa.

Finalment, el programa acabà amb l'obra Pensieri alla Pasta, op. 74, Fantasia dramàtica sobre motius d'àries interpretats per la cèlebre cantant Giuditta Pasta (també titulada Gems a la Pasta, Fantasia Dramatique for Piano, op. 71a) d'Ignaz Moscheles (1794-1879). Es tracta d'una composició que s'emmarca dins del gènere de les paràfrasis o fantasies sobre temes cèlebres d'òpera, en aquest cas dedicat a una de les cantants més famoses de la primera meitat del segle XIX, juntament amb la Malibran o la Sontag. Hi apareixen temes coneguts de Zingarelli, Pacini, Gluck o Meyerbeer. Una obra emocionalment més relaxada que les anteriors.

La interpretació de Michael Tsalka va crear un ambient molt propici a l'escolta. És un músic molt curós amb la sonoritat que, com hem apuntat, és molt expressiva i flexible. Té una extraordinària capacitat per empatitzar amb els diferents instruments, als quals s'hi adapta a l'instant. Cal senyalar que això té un mèrit remarcable quan es tracta d'instruments antics que per ben restaurats que estiguin, no sempre tenen una resposta fiable.

Finalitzat el programa, encara hi havia reservada una sorpresa. Tsalka va convidar al públic a traslladar-se a la sala del museu on hi ha el piano de Frederic Mompou, en el qual va interpretar un bis d'aquest compositor i un altre de Cécile Cheminade. Amb els assistents disposats aleatòriament al voltant del piano i en una penombra acollidora, es va crear un especial ambient que tancà el recital amb un immillorable sabor.

Joan Josep Gutiérrez

Programa del concert PDF

Versión en castellano

Granados plays Granados

Diumenge 25 d'octubre, vaig tenir el plaer d'assitir al concert-conferència Granados plays Granados que Luca Chiantore oferia al Museu de la Música de Barcelona. 

La proposta i el contingut de la sessió es pot consultar en aquest enllaç al programa de mà. 

Luca Chiantore, músic i musicòleg italià, molt arrelat al nostre país, a la seva erudició afegeix la qualitat de ser un gran comunicador, cosa que es fa palesa en la seva capacitat per mantenir l'atenció del públic i de parlar en registres adequats per a una gran diversitat de nivells de coneixement.

En aquesta ocasió, entre d'altres consideracions, Chiantore va centrar el tema al voltant de la partitura i de la creació musical, prenent com a exemple una part del llegat escrit i enregistrat pel compositor Enric Granados. Partint del fons que guarda el Museu, com manuscrits, rotlles de pianola i enregistraments del propi compositor, ens va mostrar les diferències que hi ha entre allò que Granados va deixar enregistrat i algunes de les seves partitures, manuscrites o editades. D'aquesta manera vam poder ensumar el seu procés creatiu per una banda i la seva excel·lent manera d'interpretar. Les obres editades, algunes amb grans revisions per part de pianistes i de musicòlegs, no sempre mostren el camí que ha seguit el creador, ni tan sols representen al cent per cent l'obra acabada. Granados, com molts altres músics o artistes plàstics, prenia notes, feia apunts, esborranys, canviava estructures, improvisava... L'obra finalitzada no sempre és aquella que ens ha arribat com a definitiva en una edició. O sí? En molts casos és difícil determinar-ho, però en el seu discurs, Chiantore ens presentà alguns exemples que qüestionen la consumació de l'obra. Entre d'altres, ens va interpretar en directe una versió dels Valsos poètics diferent a la que ens ha arribat editada, amb divergències temàtiques i harmòniques i amb l'afegit d'algunes improvisacions pròpies que podien molt bé representar l'estil inventiu de l'autor lleidatà.

També vam poder escoltar interpretacions del mateix Granados a partir de l'enregistrament de rotlles de pianola, tecnologia en boga en el seu moment, i de discos de pedra. És molt interessant la comparació d'un fragment de la mateixa obra sobre els dos tipus de tècnica d'enregistrament. La reproducció del disc és un testimoni directe del pianista, on podem percebre exactament el tempo, les agògiques i altres elements interpretatius, però on es perd en gran mesura la qualitat sonora. D'altra banda, la versió de pianola, reproduida i gravada en àudio a partir del rotlle enregistrat per l'autor en un piano (pianola Welte) de debò, presenta qualitats sonores perfectes, però ens deixa amb el dubte dels possibles afegits interpretatius del pianolista, que pot manipular la velocitat, el pedal i alguns paràmetres expressius.

De la conferència, generosa en contingut i rica en exemples, en podem treure diferents lliçons. Personalment, com a compositor i com a professor, em van interessar especialment les reflexions a l'entorn del procés creatiu i de com l'hem d'entomar per transmetre'l als nostres deixebles o als nostres oients. La sagrada partitura no és altra cosa que una representació simbòlica de la idea musical. En ocasions s'ha confós amb la música i s'ha arribat a lectures d'una fidelitat extravagant. Alguns compositors s'hi han abonat en la demanda d'un rigor absolut, d'altra banda impossible a partir d'un text escrit. La música és, abans que res, allò que sona i la partitura simplement un codi gràfic, que cal conèixer a fons, però que sovint es troba molt lluny de la idea generadora de l'obra musical. Cada compositor té un camí propi per atènyer el seu objectiu musical. La nostra tasca és aproximar-nos a la seva idea amb tot allò que tenim a les nostres mans.

(Fotos: Sara Guasteví)

Jornada Clementi

El passat 23 de novembre va tenir lloc la Jornada Clementi, organitzada per l’Associació Muzio Clementi de Barcelona (AMCB) i la SocietatCatalana de Musicologia (SCMus) i amb la col·laboració del Museu de la Música de Barcelona. Les sessions es van desenvolupar a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans al matí i al museu al vespre. L’objectiu de la Jornada era presentar oficialment l’associació i oferir algunes ponències divulgatives sobre la figura del gran músic italià i allò que representa en la història de la música. L’AMCB centra els seus objectius al voltant d’aquesta qüestió.

La Jornada va començar amb les paraules del director de la SCMus, Dr. Jordi Ballester, que va donar la benvinguda a la junta de l’associació i als ponents i va subratllar l’interès que desperten iniciatives de caràcter associatiu que treballin en la recuperació d’elements i valors culturals. La presidenta, Anna Cuatrecasas, va agrair l’acollida de la institució i va fer un breu repàs a les causes que l’havien involucrat en el projecte de l’associació. Entre aquestes s’hi troba, per una banda la circumstància de ser propietària des de molts anys enrere d’un piano Clementi & Company i, per altra, haver coincidit amb un grup de persones engrescades, amb interessos afins i amb capacitats complementàries per dur a terme el projecte.

El vice-president, Joan Josep Gutiérrez, va centrar la seva intervenció en els objectius de l’associació. Va fer un repàs històric dels orígens de l’interès sobre la figura de Clementi per part de la Marina Rodríguez Brià fins arribar al moment en què es va produir la coneixença amb Anna Cuatrecasas, l’any 2014. Des d’aquesta data fins al 2017, un curt període de tres anys, el grup de persones que actualment integren la junta de l’associació han organitzat moltes activitats sobre Clementi. Entre d’altres, en destaquen tres cursos a la Universitat de Barcelona (Gaudir 2016, Juliols 2016 i Juliols 2017), així com alguns viatges a diferents llocs relacionats amb el compositor i l’assistència a la Conferència Internacional de Lucca (Itàlia), “Muzio Clementi and the British Musical Scene”, on van poder establir contacte amb alguns dels més importants especialistes del món sobre Clementi. A més , també va destacar el fet d’haver creat un cercle de persones interessades per la qüestió. Per aquest motiu, es feia necessària la creació d’una entitat que pogués recollir i donar cobertura a totes aquestes actuacions derivades de la inquietud i l’interès per aquesta temàtica. Així, doncs, va fer lectura dels objectius expressats als estatuts i va anunciar un des propers projectes de l’AMCB, com és l’organització d’una exposició sobre Clementi al foyer del Palau de la Música Catalana el proper mes de març, amb la col·laboració del Concurs Internacional Maria Canals de Barcelona.

A continuació va prendre la paraula la secretària de l’associació, Eva Álvarez, que va presentar la recent dissenyada pàgina web. Va explicar els diferents apartats, com la introducció, l’espai dedicat a la biografia de Clementi, l’agenda d’activitats, la memòria, el contacte i els llocs d’interès o enllaços a pàgines relacionades amb l’actuació de l’associació.

Un cop acabades les presentacions per part de membres de la junta, va ser el torn de les conferències.

En primer lloc, Marina Rodríguez Brià va fer la seva exposició  “L’aportació de Muzio Clementi a la història de la música”, sobre el valor del llegat de Clementi. En la seva xerrada va fer un repàs objectiu, amb exemples de testimonis de l’època o actuals, d’algunes de les activitats que havia realitzat el compositor en la seva vida i que tenen transcendència en la història. Així, va parlar del Clementi pianista, iniciador d’una tècnica pròpiament pensada “des de” i “per al” piano a través del llegat didàctic i de l’obra musical; del Clementi editor, que va publicar un catàleg de 6000 obres coetànies i també antigues; del Clementi promotor, descobridor de talents i impulsor de societats musicals que tindrien relacions amb altres societats i continuïtat en el futur; i del Clementi fabricant de pianos, involucrat en la millora tècnica i sonora dels instruments.

Després d’una pausa, va arribar el torn del pianista i musicòleg italià Luca Chiantore. La seva conferència, titulada “El cas Clementi”, a més de corroborar o aprofundir en alguns dels aspectes tractats anteriorment, es va centrar en el judici que la historiografia ha fet sobre molts dels compositors menys coneguts. En la seva opinió, la història de la música està narrada des d’una visió germànico-cèntrica, vinculada a un creixent nacionalisme que comença als anys 40 del segle XIX, que exclou o minimitza les àrees i els compositors d’altres regions europees. D’aquesta manera s’explica que Clementi, i molts altres, fossin oblidats o reduïts a una memòria anecdòtica. Chiantore va fer una encesa defensa de Clementi i va remarcar també la seva importància com a simfonista que, a la seva època, estava valorat per el públic al mateix nivell que Beethoven, amb qui hi tenia una gran relació.

Per finalitzar la sessió del matí, Jaume Ayats, director del Museu de la Música de Barcelona, va fer una conferència sobre “La recuperació del patrimoni musical”, amb una interessant disquisició sobre què vol dir exactament patrimoni. És quelcom només material? Quin és el valor de la transmissió oral i quines dificultats presenta davant de l’escriptura musical? Aquestes qüestions, apuntades també a la conferència anterior, van posar de relleu la importància que té l’estudi des de les institucions públiques i privades i, per tant, l’interès del naixement d’una nova associació que entre els seus fins té l’estudi i la recuperació de la memòria d’un important compositor.

A la tarda, la Jornada va continuar al Museu de la Música de Barcelona. A la sala dels orgues es presentava la restauració feta per Jaume Barmona d’un piano de taula històric Collard & Collard, late Clementi, propietat de Marina Rodríguez i Joan Josep Gutiérrez.

Després de la benvinguda del director, Jaume Ayats, Joan Josep Gutiérrez va explicar l’origen d’aquest exemplar i va fer una petita explicació de la història del piano, en concret del piano de taula, i de la marca Collard, que va ser continuadora de la marca Clementi. Els germans Collard van col·laborar amb Clementi més de 30 anys i van tenir també una gran relació d’amistat amb el músic. Després de la mort del compositor, l’any 1832, van continuar l’empresa i van mantenir el nom de Clementi a la marca com a record, i també com a atractiu comercial, durant molts anys. El piano restaurat és de 1843 i té el disseny general dels pianos que es fabricaven en vida de Clementi.

Jaume Barmona va fer una breu explicació de la seva restauració i va subratllar el valor de la transmissió de l’ofici de pianer.

Per acabar la Jornada, Marina Rodríguez va oferir un recital comentat amb obres de Clementi per mostrar la sonoritat del piano i, alhora, de la qualitat musical de l’autor de Roma. L’excel·lent interpretació va concloure amb algunes propines musicals de Ferran Sor i del propi Clementi.

Pere Andreu Jariod va fer un reportatge per el programa El Taller del Lutier, de Catalunya Música que podeu escoltar aquí.