JOAN JOSEP GUTIÉRREZ YZQUIERDO
Pàgina dedicada a l'activitat musical i a la reflexió i opinions de l'autor a l'entorn de la música i l'educació musical.
A la làpida de Muzio Clementi, enterrat al claustre de l'Abadia de Westminster a Londres, hi ha la inscripció: “Muzio Clementi, anomenat el Pare del pianoforte, la seva fama com a músic i com a compositor, reconegut a tota Europa, li va procurar l’honor d’un enterrament públic en aquest claustre. Nascut a Roma el 1752, mort a Evesham el 1832.”
Ser enterrat a Westminster suposava un gran honor i reconeixement a les persones que s'havien significat per la seva aportació a la cultura i a l'honor d'Anglaterra. Però aquest epítet és incomplet. Clementi era conegut en vida com a "pare de la música moderna per a pianoforte", com apareix ja a la revista musical The Quarterly Musical Magazine & Review l'any 1822.
En la conferència, que vaig oferir el 14 de febrer a l'Aula magna del Conservatori de Sant Cugat, faig un breu passeig per la vida de Clementi i reviso aquesta qüestió amb alguns exemples musicals que expliquen el significat d'aquesta afirmació.
El passat 7 de febrer es va emetre una entrevista sobre l'exposició i activitats paral·leles sobre Muzio Clementi que presntem al Conservatori de Sant Cugat.
A la mateixa entrevista vàrem coïncidir feliçment amb el Ionas Mercadal, un jove clarinetista virtuós, a qui havia tingut com alumne de piano fa uns anys quan era alumne del conservatori i que el dia 14 debutava al Teatre-Auditori amb el segon Concert per a clarinet i orquestra de Weber, acompanyat per l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat.
Auditori Eduard Toldrà, Conservatori Municipal de Música de Barcelona
Piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847
Muzio, Ludwig i Fanny: un itinerari cap al Romanticisme
Montserrat Cabero i Pueyo, piano.
Amb aquest recital es va
tancar el cicle Con spirito d'aquesta tardor. La intèrpret va
ser Montserrat Cabero, professora del conservatori i excel·lent pianista que en
altres ocasions ha actuat en aquest auditori. El curs passat ja va
interpretar sobre aquest piano una obra d'un recital de Fantasies, mostrant
immediatament la seva afinitat i el seu domini sobre aquest instrument
singular, cosa que ens va animar a demanar-li la seva participació en el cicle.
(Podeu sentir un fragment clicant aquí).
El programa que ens va
presentar contenia una Sonata i una Fantasia amb variacions de
Clementi, una selecció de Bagatel·les de Beethoven i una Sonata
de Mendelssohn. D'acord amb l'esperit d'aquest cicle, les obres interpretades
tenen relació amb Clementi i amb el piano Collard que presideix l'escenari. La
relació de Beethoven amb Clementi ha estat a bastament explicada, però cal fer
una petita referència al cas de la relació amb els Mendelssohn. Fanny
(1805-1847) i Felix (1809-1847) havien estudiat, entre d'altres, amb Marie
Bigot, gran pianista i amiga de Clementi, i amb Ludwig Berger, també deixeble i
amic d'ell. A través d'ells van rebre els fonaments de la tècnica pianística.
Per altra banda, ja abans de 1800, Clementi havia estat un gran coneixedor i difusor de la música
de J. S. Bach, en especial del Clave ben temperat que
feia estudiar als seus alumnes, i va ser el primer a editar la Suite
francesa n. 5 del compositor alemany. També cal afegir que Felix va ser un
gran amic de la família Horsley, també íntims de Clementi, i va freqüentar la
casa de Kensington on vivien després que aquest els hi traspassés. També va
tenir una gran amistat amb Ignaz Moscheles, un altre amic de Clementi, amb qui
va compartir una memorable sessió musical a la fàbrica de Clementi i Collard a
Tottenham Court Road. És a dir, si no hi va haver una relació personal, perquè
quan Felix va anar a Londres Clementi ja vivia a Lichfield, sí que tenien un
coneixement mutu i compartien un ampli cercle musical i d'amistats comunes.
La Sonata Op. 7
n. 1 en Mi bemoll major de Muzio Clementi forma part d’un quadern de
tres sonates escrites en el període de la seva primera visita a Viena el 1781,
quan va tenir el seu duel amb Mozart. És una obra concisa, optimista i exempta
d’exhibicionisme, d’una gran claredat formal, amb melodies inspirades i un
delicat treball polifònic. S’albira l’anticipació a l’estil de Beethoven si,
per exemple, comparem el segon moviment, Mesto, amb l’Adagio de
la Sonata Op. 10 n. 1, publicada 16 anys més tard. O elements tècnics, com el
llarg trino amb una veu simultània en una sola mà que, a més, finalitza amb un
ascens per graus conjunts per quedar penjat sobre la sensible.
El 1833, després de la
mort de Clementi, la revista musical The Harmonicon va publicar-la
novament i va fer aquest comentari:
La sonata que hem tornat a publicar aquí, aixecada de la tomba, per dir-ho
així, és considerada una obra mestra d'una bellesa incomparable des de tots els
punts de vista. Quina dolça i intel·ligible melodia flueix a través de tot el
primer moviment, i com està admirablement ressaltada per l'harmonia! El
moviment lent és un model d'expressió profunda, de grandesa i sublim en la
música; i el rondó no és menys notable per l'aire i per l'alegria que per
l'enginy, per aquest tracte que només un músic del nivell més alt sap atorgar a
un tema.
La Fantasia amb
variacions “Au clair de la lune”, Op. 48 va ser publicada el 1821 i
forma part del conjunt de les seves darreres composicions, estilísticament molt
més avançades. Comença amb una introducció de vint-i-vuit compassos de caràcter
improvisatori, seguida del tema de la famosa cançó popular francesa, amb nou
variacions i una coda. Les primeres variacions mantenen l'estructura de setze
compassos del tema (excepte la primera, que estalvia la repetició dels quatre
primers). A partir de la cinquena variació, s'alliberen del tema i perllonguen
la longitud, s’afegeixen cromatismes i recursos pianístics més virtuosos,
expressius i emocionals que en aquesta ocasió semblen rebre la influència del
tractament que fa Beethoven en les seves variacions.
El conjunt de Bagatel·les
Op. 119 va ser una de les obres publicades per Clementi a Londres
com a resultat del seu contracte signat amb Beethoven el 1807. El títol
de l'edició de Clementi, de 1823, diu: "Bagatel·les per a piano
consistents en onze peces agradables compostes en diferents estils per L. Van
Beethoven." Aquí Beethoven fa una incursió en la forma més íntima i
breu que explotaran compositors romàntics com Schumann. El títol pot fer pensar
en peces fàcils o superficials, però no és així. Més aviat semblen un repòs
compositiu per fugir de les extenses Sonates Op. 110, 111 o les diabòliques
Variacions Diabelli, escrites al mateix temps. Montserrat Cabero va interpretar
una selecció de sis de les onze peces que constitueixen el conjunt.
La darrera obra del
programa va ser la Ostersonateo Sonata
de Pasqua, composta el 1828, que després de restar amagada durant quasi 150
anys, va ser descoberta i atribuïda a Felix Mendelssohn. El 2010, després d'una
investigació, la musicòloga Angela Mace Christian, va concloure que l'obra no era de Felix sinó de la seva germana Fanny, gran pianista i compositora
que, per raons de relat històric va quedar a l’ombra del seu germà i avui, afortunadament, es va
recuperant. Es tracta d'una obra de gran format i notable
dificultat. El primer moviment, Allegro assai moderato té un
equilibri i concisió formal que fa pensar en Beethoven. El segon, Largo
e molto espressivo, és un preludi i fuga amb una clara referència a J. S.
Bach. El tercer és un Scherzo Allegretto i el quart un Allegro
con strepito, tempestuós, que amb trèmolos recurrents descriu el
terratrèmol que esberla la terra després de la mort de Crist. Finalment apareix
l’esperança amb una petita fantasia sobre el coral luterà "Christe, du
Lamm Gottes" (Crist, sou l’anyell de Déu), el mateix que Bach havia
utilitzat a la Passió segons Sant Joan i Felix Mendelssohn a
la seva Cantata coral MWV A5 Christe, du Lamm Gottes.
La interpretació de
Montserrat Cabero, a més de la seva musicalitat, va ser clara i neta i va posar
de manifest el seu compromís amb transmissió de la música.
Curro Bultó, Montserrat Cabero, Anna Cuatrecasas i Joan Josep Gutiérrez Foto: David Pino
Auditori Eduard Toldrà, Conservatori Municipal de Música de Barcelona
Piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847
Deliri i passió
Roger Illa, piano.
El divendres 18 de novembre el pianista Roger Illa va interpretar un programa sota el títol genèric de Deliri i passió, integrat per dues grans sonates: la Sonata opus 50, núm. 3 en Sol menor "Didone abbandonata" de Muzio Clementi i la Sonata núm. 23, opus 57 en Fa menor "Appassionata" de Ludwig van Beethoven. Ambdues són obres d'envergadura tècnica i musical que es mouen en un pla emocional amb força proximitat, malgrat les diferències. Cal un alt nivell pianístic per abordar-les i Roger Illa les va escometre amb atreviment i energia.
La sonata de Clementi té un títol, "Didone abbandonata, scena tragica", que fa referència al seu contingut literari, inspirat en l’Eneida de Virgili. És l’únic cas conegut de música programàtica de Clementi. Està estructurada en tres moviments. El primer s'obre amb una introducció Largo sostenuto e patetico que, a mode de teló que s'aixeca, dona pas a l'Allegro ma con espressione, diliberando e meditando. Aquest, amb els seus temes cantats i apassionats el podem assimilar a un estat de profund enamorament, acompanyat per moments de dubte. El segon moviment, Adagio dolente, amb les seves harmonies barrejades per llargs pedals i frases penjades, ens suggereix un estat d'ensomni i deliri que, enllaça directament amb el tercer moviment, Allegro agitato e con disperazione, ple de fortes dissonàncies, contrastos i processos harmònics de gran recorregut cromàtic que representen un estat anímic alterat i un embogiment que acaba en la tregèdia del suïcidi. Més enllà d'aquesta interpretació subjectiva, la sonata està escrita amb una gran tècnica compositiva i una estructura formal molt ben trabada. Destaca el treball motívic compartit en tots els moviments, en especial l'interval de segona descendent, que en la teoria barroca dels afectes representa el lament, o la quarta disminuïda que expressa el dolor extrem. Aquesta sonata va ser publicada el 1821, però se suposa que la composició data dels anys 1804-1809. Malgrat no ser l'última obra, Clementi devia considerar-la digna de tancar el seu número oficial d'opus. La va dedicar al seu amic Luigi Cherubini.
La Sonata 23, Op. 57 en Fa menor de Beethoven va ser escrita entre 1804 i 1805 i publicada a Viena el 1807, precisament l’any en què Clementi i Beethoven van tenir la seva trobada personal i van signar un contracte editorial. Aquesta obra no té un argument, però està clarament imbuïda de passió i emocions personals. A vegades ha estat criticada per la seva forma erràtica, però, com hem dit, l’exploració formal la porta a límits que només el romanticisme podia admetre obertament. El títol “Appassionata” no és de Beethoven, qui considerava que tota la seva música s’havia d’interpretar amb passió, sinó que el va posar l’editor August Cranz d’Hamburg amb l’objectiu d’afegir-li un valor comercial. I no anava equivocat: com veiem, les obres amb títol tenen més acceptació entre el públic. La sonata està dedicada al Comte Franz Brunsvick.
Roger Illa, és un intèrpret que, més del piano modern, està especialitzat en la interpretació amb teclats històrics (clavicordi, clavicèmbal i fortepiano). És llicenciat en Fortepiano per l’ESMUC (2013) i el Màster en Interpretació de la Música Antiga per la UAB (2015).
Curro Bultó, Anna Cuatrecasas, Roger Illa i Joan Josep Gutiérrez
El divendres 11 d'octubre
es va obrir el cicle Con spirito que l'Associació Muzio
Clementi de Barcelona organitza al Conservatori Municipal de Música de
Barcelona.
El primer acte va
consistir en una conferència meva sobre Clementi. En concret, partia de
l'epitafi que hi ha sobre la seva tomba: Muzio Clementi, el pare del
pianoforte. Aquesta frase és només una reducció, adaptada a l'espai de la
làpida, de com era conegut en la seva vida: el pare de la música moderna per a
pianoforte. Aquesta idea defineix molt millor el valor d'un compositor que, per
diverses circumstàncies, no ha estat prou reconegut en la narrativa històrica.
Vaig obrir la conferència
amb el fragment del vídeo d'una entrevista al gran pianista Wladimir Horowitz
en la qual argumenta la importància de Clementi com a pioner del pianisme
posterior, tant pel que fa a la seva tècnica com a la seva recerca d'una música
que emana de l'instrument i s'avança en molts aspectes a l'esperit de
Beethoven. Horowitz no només considera Clementi el pare de la música per a
piano, sinó de la forma sonata, un altre aspecte que molts estudis posteriors
redueixen a la mínima expressió. A partir d'aquí, amb breus apunts biogràfics,
vaig presentar una petita selecció d'exemples musicals concrets que demostren
aquestes afirmacions.
La conferència va ser
molt ben rebuda per un públic nombrós que omplia l'Auditori Eduard Toldrà del
conservatori.
Nexus Piano Duo. Mireia Fornells i Joan Miquel Hernández.
ASSOCIACIÓ MUZIO CLEMENTI DE BARCELONA
II CICLE CON SPIRITO
Primer recital
11 d’octubre de 2024 · 19’30
Auditori Eduard Toldrà, Conservatori Municipal de
Música de Barcelona
Piano Collard & Collard, late Clementi,
Collard & Collard de 1847
Intimitat i complicitat al piano Nexus Piano Duo Mireia Fornells i Joan Miquel Hernández, piano a 4 mans
El divendres 11 d’octubre
va tenir lloc el primer recital de la segona edició del cicle Con spirito,
organitzat per l’Associació Muzio Clementi de Barcelona al Conservatori
Municipal de Música de Barcelona.
El cicle gira a l’entorn
del compositor Muzio Clementi i del piano Collard & Collard, late
Clementi, Collard & Collard de 1847, propietat pel Sr. Curro Bultó, que l’associació va fer restaurar el 2022 al pianer
especialista Jaume Barmona. A través d’un conveni de col·laboració entre
l’associació i l’IMEP, aquest piano es troba a disposició del conservatori per
el seu ús musical i educatiu a l’abast de la ciutat.
El concert inaugural va
ser a càrrec del Nexus Piano Duo, format per Mireia FornellsRoselló i Joan Miquel Hernández Sagrera, una
parella d’excel·lents pianistes que porten més de dues dècades interpretant
música per a dos pianos y per a piano a quatremans. La seva qualitat tècnica i musical va quedar palesa en la
interpretació del repertori de quatre mans especialment dedicat a aquest cicle.
Van interpretar tres obres de Muzio Clementi, les Sonates Op. 3 n. 1 i 2,
la SonataOp. 14 n. 3, una de
Ferran Sor, la Sonata: Duets sobre melodies sueques, i el Rondó en La
major, D.951 de Franz Schubert.
La major part de les
obres per a piano a quatre mans de Clementi correspon a la primera època. Les Sonates
Op. 3 són de 1779, quan estava començant a guanyar la seva fama a Londres.
Encara no havia viatjat a Viena, però l’estil mostra ja una personalitat més
enllà de les influències. Són sonates molt ben construïdes on els dos pianistes
tenen un paper dialogant i ben repartit, amb melodies inspirades i efectes
orquestrals.
Ferran Sor és conegut
sobretot per la seva obra per a guitarra, però de 1815 a 1823 va viure i va
treballar a Londres on va quedar enlluernat per la seva escola pianística,
representada especialment per Clementi, Cramer, Dussek i Kalkbrenner. Una de
les intencions del seu mètode de guitarra serà traslladar a aquest instrument els
progressos fets per aquests pianistes. Gairebé totes les obres per a piano de
Sor són d’aquest període. Així, la seva Sonata està empeltada del
pianisme de la London Pianoforte School, amb l’afegit de la seva sensibilitat
per la temàtica popular i per la dansa, que quasi convida a ballar. Cal recordar
que anteriorment, a Barcelona, Sor havia estat mestre de dansa i que posteriorment
va escriure importants ballets que van tenir gran èxit a Paris, Londres i
altres ciutats europees i, fins i tot, a Moscou. L’obra és brillant, alegre i
optimista, plena de contrastos temàtics i d’una notable extensió formal. Els intèrprets
van fer arribar a l’audiència aquest contingut que dominen perfectament.
La obra per a piano a
quatre mans de Franz Schubert és un repertori important i ineludible. És el
compositor que hi va dedicar més composicions a aquesta formació amb obres d’una
gran qualitat, que van des de les danses i marxes a obres de gran extensió
formal, com sonates, obertures, variacions o fantasies. El Rondó en La
major, D. 951, va ser publicat inicialment com a Op. 107 i és un exemple
molt representatiu de la seva música tardana que amb una aparent amabilitat, amaga
un dolor intens. La interpretació de Nexus Piano Duo va reflectir perfectament
aquesta emoció amb una perfecta compenetració tècnica. Cal dir que el so del
piano Collard va ser molt adequat per aquesta música.
La Sonata Op. 14 n. 3
de Clementi és una de les obres més concertístiques del seu repertori per a
quatre mans. Escrita el 1785 i publicada l’any següent a Londres pel propi
autor, està dedicada a Marie Victoire Imbert-Colomès,la jove amb qui Clementi havia tingut una fallida
relació sentimental a Lyon un any abans de la composició. L’obra, d’una
dificultat més elevada que la resta de les seves composicions per a duet, devia
haver estat escrita per ser tocada per ell mateix. Aquesta composició va ser interpretada
per Cramer i Moscheles en l’homenatge que el món musical Londinenc va retre a
Clementi a l’hotel Albion el desembre de 1827. Nexus Piano Duo va oferir una
interpretació amb el caràcter i concertisme que de ben segur devien imprimir en
el seu moment aquells dos grans pianistes amics de Clementi.
El divendres 3 de novembre va tenir lloc el tercer i últim recital del cicle Con spirito de l'Associació Muzio Clementi de Barcelona al Conservatori Municipal de Música. En aquesta ocasió es va presentar un programa dedicat al cant, amb obres de Clementi i de tres compositors relacionats amb ell: Ludwig Berger, Ferran Sor i Felix Mendelssohn. També vàrem poder gaudir d'unes obres per a piano sol. La mezzosoprano Marta Rodrigo i la pianista Marina Rodríguez Brià van protagonitzar aquest concert amb unes versions expressives i amb gran compenetració entre les intèrprets.
El repertori és infreqüent i té la seva unitat en el període de composició i en la proximitat del seus autors. Totes les cançons tenen una relació amb Londres, la major part es van compondre en aquesta ciutat. Muzio Clementi és conegut per la seva obra pianística, però també va escriure molta obra simfònica, perduda en gran part, i algunes cançons, com el conjunt de Melodies of Different Nations, Op-sn25 (WO 9), publicades a Londres el 1814. Aquestes cançons, tot i ser basades en melodies populars o d'altres autors, tenen un segell molt personal en el tractament del piano que sovint ens fa pensar en els Lieder de Schubert. El textos són de David Thomson (ca1789-1815). És interessant notar que a Anglaterra, la música vocal d'altres llengües quasi sempre s'interpretava en anglès, i no només això; sovint s'escrivia un nou text que podia ser diferent a l'original. Thomson va tenir l'encàrrec de fer poemes per aquesta selecció de Melodies of Different Nations amb arranjaments pianístics de Clementi. El conjunt està format per catorze cançons per veu aguda o mitja que inclou un parell de duets, un tercet i una intervenció de cor en la darrera cançó.
Tho’ no mines are here abounding (Venetian Air). El text és una reflexió sobre l'acceptació d'una vida tranquil·la o la busca de la felicitat en un exili. La resposta és "L'or mai podrà alleugerir la teva angoixa, mai recordaràs l'alegre primavera de la vida". La cançó té quatre estrofes que es van repetint amb la mateixa música. La realització pianística de Clementi és molt refinada, especialment a la introducció i al final. L'acompanyament del cant introdueix petits contracants, terceres i subtils jocs polifònics.
The Troubadour és la primera cançó que obre el recull. Thomson fa un poema amb esperit de medievalisme romàntic. Narra la situació d'un trobador que havia estat admirat i respectat pel seu art i ara, oblidat, erra menyspreat sota el fred de l'hivern sense ningú que l'escolti. És una metàfora del pas del temps i de l'efímer de la gloria. La font original d'aquesta cançó es troba en el polo del Contrabandista, que formava part de l'òpera en un acte El Poeta calculista de Manuel García, estrenada a Madrid el 1805 i que va tenir una notable popularitat a França. Trenta anys més tard, Liszt va utilitzar aquest tema en el seu Rondeau fantastique sur un thème espagnol, Op. 5 No. 3. El tractament que fa Clementi en aquest cas és molt diferent. La gran quantitat i complexitat del text demana un tempo més lent, de forma que el ritme de polo perd la seva intensitat, encara que manté l'aire espanyol. De fet, la introducció i interludis pianístics recorden l'estil dels acompanyaments guitarrístics.
The Norwegian Maid ocupa el tercer lloc del quadern de Clementi. Thomson escriu un text lànguidament patètic: l'escena d'una jove que ha perdut el seu promès en un naufragi i l'espera de nit a la vora del mar fins que a la matinada apareixen les restes del vaixell i la noia mor d'amor. La cançó d'origen escandinau va ser coneguda fins a mitjans del segle XIX , com demostra la seva presència en el recull de cants escandinaus per a piano compost el 1844 per Niels Gade. També Carl Maria von Weber l'havia utilitzat cap el 1808 en les seves Variacions sobre una cançó noruega, Op. 22. El tractament pianístic de Clementi sosté el carácter melancònic de la narració amb un acompanyament quasi continu de semicorxeres i l'ús de la segona menor com a interval representatiu del dolor que ja apareix en els arpegis inicials. També introdueix un expressiu interval de sexta menor ascendent en el segon compàs de la veu que no es troba originalment en el tema tradicional.
Després d'aquest grup de tres cançons, Marina Rodríguez va interpretar el primer temps de la Sonata en Sol menor, Op. 34 núm. 2, publicada a Londres el 1795. Es tracta d'una de les grans sonates del segon període de Clementi (1782-1800) que consolida els grans trets estilístics i tècnics del compositor. És una obra de gran pathos, amb una construcció molt elaborada a partir d'un motiu de quatre notes que es presenta a l'inici i que juga un rol molt important, equivalent al que trobem a la cinquena simfonia de Beethoven. La novetat es troba en la introducció lenta (Largo e sostenuto) que torna a aparèixer en l'interior del primer moviment (Allegro con fuoco), avançant-se uns anys a la Sonata Patètica. Indubtablement, és una obra que s'avança a tota la tècnica i a la retòrica beethoveniana, amb la seva construcció, complexitat rítmica i virtuosisme desbocat. Per una anàlisi més detallada, premeu aquí. La interpretació de la Marina va ser apassionada com la pròpia música. És una obra que sap explicar i transmetre amb claredat perquè la coneix i domina a fons.
A continuació, les intèrprets van presentar dues cançons de Ludwig Berger, compositor i pianista que havia estat un dels grans deixebles de Clementi. Trost in Thänen (Consol en les llàgrimes) i An die Entferne (A l'allunyada), amb textos de Goethe van ser musicades posteriorment per Franz Schubert. El tractament de les dues cançons és deliciosament romàntic, belles melodies harmonitzades amb sobrietat i encant que podríem trobar en els millors compositors d'aquest període.
Seguidament van interpretar Charlotte to Werther, una cançó de Felix Mendelssohn amb text de William Frederick Collard, un dels dos germans socis de Clementi, que era poeta i erudit. Mendelssohn va visitar Londres el 1829 i va conèixer el cercle de Clementi i dels Collard a través de William Horsley i de Ignaz Moscheles. Amb aquest últim, va assajar el Concert en Mi major per a dos pianos a la fàbrica de Clementi. Aquesta cançó la devia compondre en aquest moment. Dos o tres anys més tard va fer una una versió en alemany amb un text de Hoffmann von Fallersleben (Seemanns Scheidlied).
Les dues intèrprets van mostrar una gran compenetració, tant pel que fa a la idea musical com a la precisió. La veu de Marta Rodrigo és bella i homogènia, amb una afinació perfecta i una bona dicció en alemany.
El segon bloc del concert va estar dedicat a la música de Ferran Sor. Sor va viure a Londres de 1815 a 1823. Allí va desenvolupar una important activitat musical, fent concerts de guitarra, classes de cant i de piano i component moltes obres, entre les quals un dels seus ballets més importants, Cendrillon (La ventafocs), que va inauguraria el Teatre Bolshoi de Moscou l'any 1825. També va entrar en contacte amb membres de la London Pianoforte School i el propi Clementi, qui li va publicar una obra per a guitarra. En aquest recital vam poder escoltar cinc Italian Arietts de les trenta-tres que va compondre per a veu i piano en aquest període. Aquestes cançons van tenir molt èxit i tothom esperava la publicació d'una nova entrega. Les tres primeres, que constitueixen el cinquè quadern publicat el 1819, estan dedicades a John Baptist Cramer, deixeble de Clementi i representant d'aquesta escola pianística londinenca. Les dues que van tancar el recital son del tercer quadern, publicat el 1818. Els textos de totes les arietes son estereotips propis de l'època que parlen d'amor o anècdotes relacionades, alguns de Metastasio. El tractament musical és de caràcter operístic, on la veu té un paper més virtuosístic i el dramatisme més superficial.
Entre mig dels dos grups d'àries, vam poder escoltar dos números del segon acte de Cendrillon, en un arranjament per a piano del propi Sor. Son fragments que evoquen perfectament la dansa. La Quadrille des douze Dames era un dels números on ballava Félicité Hullin, la dona de Sor.
Aquest recital va resultar especialment atractiu per dos motius. El primer, per el seu contingut tant excepcional que va permetre descobrir i gaudir d'obres infreqüents o gairebé mai interpretades. La primera part ens va portar al terreny poètic del Lied i la segona a l'estil operístic italià. El segon, per la qualitat de les intèrprets. En tot el repertori, Marta Rodrigo va mostrar una bon homogeneïtat del seu registre vocal, amb una bellesa tímbrica i una afinació segura. La Marina Rodríguez, com en altres ocasions, va demostrar la seva capacitat de recollir la subtilitat del rubato vocal amb un acompanyament ple de color i flexibilitat. Els seus solos van ser magnífics.
El piano Collard & Collard, l'altre protagonista del concert, va demostrar ser un instrument perfecte per la música de cambra. El seu timbre i volum sonor, més petit que en un piano modern, es fusiona de forma inmillorable amb la veu. El cicle no podia finalitzar, doncs, de millor manera.
Per acabar aquestes cròniques del cicle Con spirito, volem agrair la col·laboració del pianer Jaume Barmona, restaurador del piano, que va afinar i va estar amatent al costat de tots els intèrprets i també l'excellent treball d'Igor Binsbergen, el tècnic que ha enregistrat tota aquesta música en directe.
Desitgem que el piano tingui una bona estada al Conservatori Municipal de Música de Barcelona i pugui ser del profit del seu alumnat, professorat i del públic en general.
MUZIO CLEMENTI (1752-1832)
MELODIES OF DIFFERENT NATIONS Op-sn 25 (WO 9). (Selecció) Poesies de David Thomson. Publicat per Clementi & Company. Londres, 1814. · Tho’ no mines are here abounding (Venetian Air). · The Troubadour (Spanish Air). · The Norwegian Maid (Norwegian Air).
SONATA PER A PIANO Op.34 Núm.2 en sol menor (1795). Primer moviment. · Largo e sostenuto. Allegro con fuoco.
LUDWIG BERGER (1877-1839) · Trost in Thränen (op.33, n.3). Poesia de J.W. Goethe · An die Entfernte. Publicada el 1808. Poesia de J. W. Goethe
F. MENDELSSOHN (1809-1847) · Charlotte to Werther. Poesia de William Frederic Collard (1776-1866). Londres, 1829/1830.
(Petita pausa)
FERRAN SOR (1778-1839) THREE ITALIAN ARIETTS with an Accompaniment for the Piano Forte composed & dedicated to his Friend J.B. Cramer by F. Sor. Cinquè quadern. Londres, 1819. · Arietta Prima. Ch’io mai vi possa lasciar d’amare. · Arietta Seconda. Perduta l’anima del viver mio. · Arietta Terza. Un fanciullin tiranno.
CENDRILLON (La Ventafocs). Selecció de dues peces del segon acte. Versió per a piano sol de Ferran Sor. Londres, 1822. Partitura conservada a la British Library. · Quadrille des Douze Dames. · Finale.
THREE ITALIAN ARIETTS. Selecció de dues àries del tercer quadern. Londres, 1818. · Arietta Prima. Io mentitor! No cara. · Arietta Terza. Benché di senso privo. Allegro di Polacca. (Parole di Metastasio).
Anna Cuatrecasas, Jaume Barmona, Curro Bultó, Joan Josep Gutiérrez, Marina Rodríguez Brià i Marta Rodrigo.
El divendres 27 vàrem tenir el segon concert del cicle Con
spirito organitzat per l'Associació Muzio Clementi de Barcelona (AMCB) amb
el Conservatori Municipal de Música de Barcelona. Per causes de força major, Roger
Illa, l’intèrpret anunciat inicialment, va haver de cancel·lar la seva actuació,
però vàrem convidar la pianista Miriam Gómez-Morán que va poder organitzar la
seva agenda i ens va oferir un magnífic recital amb obres de Beethoven, la qual
cosa ens quadrava molt bé amb el contingut del cicle, que en aquesta sessió
havia d’incloure aquest compositor dins del projecte de músics relacionats amb
Clementi.
Miriam Gómez-Morán és una gran pianista. Així de senzill. Fa
uns quants mesos vàrem tenir l’oportunitat de sentir-la en un recital en el
marc d’un simpòsium de música antiga dedicat al teclat en què va interpretar
aquest mateix programa i ens va fascinar per la qualitat de la seva
interpretació. Una qualitat que ve definida per la seguretat d’una gran tècnica,
que en cap moment s’exterioritza amb artificis innecessaris, però, sobretot,per la seva musicalitat. I ens referim a una
musicalitat veritable, que és la capacitat d’equilibrar el rigor de la
partitura amb la llibertat expressiva sense histrionisme ni sentimentalisme
superficial. Miriam capta l’atenció de l’oient, sigui amb els ulls oberts o
tancats. No hi ha cap gesticulació que distregui o substitueixi el resultat
musical, cap intenció d’enganyar el públic amb teatralitat o exhibició. És una
intèrpret sincera, honesta, sàvia i senzilla.
Les tres sonates que va interpretar són molt conegudes: la
opus 13, ”Patètica”, la opus 27 n. 2, “Clar de lluna” i la opus
53, “Waldstein” o “Aurora”. Cap d’aquest sobrenoms van ser posats
per Beethoven; són fruit de d’una visió romàntica o d’un interès comercial per
part dels editors, molt reeixit per altra banda. Només el nom de “Waldstein”,
que va ser el dedicatari de la sonata opus 53, es va publicar en vida de l’autor.
Independentment del títol, les tres obres son molt significatives dins del
corpus de sonates beethovenianes. I malgrat trobar-se entre les més tocades,
encara poden revelar secrets. Totes tres mostren el geni i la originalitat del
seu autor en la cerca de la forma i del llenguatge personal. Bellesa i lletjor,
si se’ns permet aquest judici de valor, es troben en una dualitat que assoleix el
sublim. El llenguatge de Beethoven és deliberadament provocador. Timbre, forma,
ritme, accentuació, belles frases musicals trencades sobtadament per un estirabot
o per un passatge de tècnica quasi impossible, sedueixen l’oient al mateix temps
que el descol·loquen. No és estrany que la seva música tingui l’atractiu de les
grans ruïnes clàssiques, l’admiració pel grandiós, per l’equilibri i per la
destrucció. L’intèrpret ha d’enfrontar aquest conjunt d’elements amb un esperit
de constant recerca per explicar de forma intel·ligible a l’espectador un
discurs que a vegades pot esdevenir caòtic. Això requereix l’eina pròpia del
rapsoda o de l’actor de teatre: la declamació. La declamació significa el to de
la veu, la respiració, l’espai entre les frases, el ritme i la dicció. Superades totes les dificultats tècniques, ja
difícils en si mateixes, el repte del pianista està en transmetre tot el
contingut de forma similar. En aquest punt, la pianista Miriam Gómez-Morán és una
mestra.
Per recordar una mica la relació de
Beethoven i Clementi senyalem per sobre algunes qüestions. Per una banda, Beethoven
preferia les sonates de Clementi a les de Mozart i les aconsellava als alumnes.
Això explica la influència que va rebre en molts aspectes pianístics. Per l’altre
costat, Clementi va ser posteriorment un gran admirador i defensor de la música
de Beethoven, de la qual també va rebre influències. Clementi va tractar personalment
amb Beethoven i es va convertir en editor seu i va dirigir al menys sis de les seves
simfonies a Londres.
Clementi, divuit anys més gran que
Beethoven, va anticipar el llenguatge i recursos pianístics que aquest faria
servir i desenvoluparia posteriorment de manera personal. Un parell d’exemples
poden il·lustrar això. La Sonata Patètica de Beethoven, escrita entre 1798 i
1799, constitueix un dels casos que mostren aquesta proximitat. L’estructura
del primer moviment, que comença amb una introducció lenta (Grave) que
reapareix dins de l’allegro i té un paper en el joc dramàtic, la trobem uns
anys abans en la Sonata Op. 34 núm. 2 en Sol menor de Clementi, publicada el
1795. Un altre exemple té a veure amb el llenguatge de la tècnica pianística.
Per exemple, l’ús de les octaves partides que trobem en la mateixa Patètica o
en passatges de la Waldstein, son recursos de brillantor pianística molt anticipats
per Clementi en les seves pròpies sonates, també amb voluntat expressiva i amb
el transfons d’una concepció del so orquestral. En una anàlisi comparativa de l’obra
dels dos autors trobem infinitat de recursos pianístics que els aproximen i que
demostren que la música d’ambdós emana del teclat. A partir d’aquí, cadascú té
el seu camí i la seva personalitat, però no oblidem que l’epítet de Clementi com
a “Pare del piano” té un significat molt profund.
En aquest recital Miriam Gómez-Morán va
destacar pel seu domini absolut del piano Collard & Collard, late
Clementi de 1847 restaurat per Jaume Barmona. A la seva musicalitat s’hi
afegeix una preparació de gran nivell. Va estudiar piano a l’Acadèmia Franz
Liszt de Budapest i clave i fortepiano Musikhochshule de Freiburg (Alemanya). Es
va especialitzar en piano modern i teclats antics i el seu repertori abasta des
de la música del segle XVIII a la música contemporània, amb un especial èmfasi
en la música de Franz Liszt, sobre qui va escriure la seva tesi doctoral. El públic va reaccionar ambaplaudiments molt efusius que van ser correspostos
amb un Vals de Chopin com a bis.
El darrer concert tindrà lloc el divendres 3 de novembre amb
l’actuació de la mezzosoprano Marta Rodrigo i la pianista Marina Rodríguez-Brià
que interpretaran música molt infreqüent per a piano i per a veu i piano de
Clementi, Berger, Mendelssohn i Sor.
Podreu escoltar les obres interpretades clicant sobre els enllaços. La primera sonata no es va poder enregistrar per problemes tècnics.
El divendres 20 d'octubre va tenir lloc l'arrencada del cicle
Con spirito que organitza l'Associació Muzio Clementi de Barcelona (AMCB)
en col·laboració amb el Conservatori Municipal de Música de Barcelona. La
intenció d’aquest cicle és presentar música de Clementi i de compositors
anteriors, coetanis o posteriors relacionats amb ell en un piano sorgit de la
factoria dels seus socis Collard & Collard.
Aquest primer concert va estar dedicat a Clementi i a Johann
Sebastian Bach. Els intèrprets vans ser Ruben Godina i Albert Mañosa, dos joves
pianistes que han estudiat als conservatoris de Barcelona i de Sant Cugat
respectivament. Ambdós també estudien orgue. La primera part, a càrrec de Ruben
Godina, va obrir el concert amb dues de les obres més famoses i més
interpretades pels estudiants de piano des que Clementi les va publicar el
1797: les delicioses Sonatines en Do major Op. 36 núms. 1 i 3, una de les
facetes pedagògiques del seu autor. A continuació va interpretar l'Allegro
con spirito de la Sonata Op. 33 núm. 3, una obra derivada d'un concert per
a piano i orquestra que conté tots els elements virtuosístics i formals propis
del concert, inclosa una gran cadència. En Ruben, que ara està estudiant al
Conservatori de La Haia, als Països Baixos, va fer una brillant actuació amb
aquesta composició que mostra la vessant més enlluernadora de la tècnica que
havia fet cèlebre Clementi com a pianista.
La segona part, a càrrec d'Albert Mañosa, mostrava una altra
cara de l'estètica compositiva de Clementi. En concret, el seu domini de la
tècnica del contrapunt que el relaciona amb J. S. Bach, l’altre autor de la
sessió. La fuga Op. 44 núm. 18, del Gradus ad Parnassum i la Fantasia
cromàtica i fuga de Bach, tocades una darrera de l’altra posen de manifest
aquesta proximitat de Clementi amb l’estil del gran mestre d’Eisenach. Albert
Mañosa va interpretar les obres amb gran seguretat i amb molta claredat en la
complicada polifonia de les fugues. Per acabar, va interpretar la Sonata en Sol
menor, Op. 7 núm. 3, una obra carregada d’emoció romàntica que finalitza amb un
moviment impetuós que enllaça estilísticament i tècnica amb la sonata Op. 33 de
la primera part.
El concert va finalitzar amb un bis compartit entre els dos
intèrprets, el segon moviment del Duet Op. 6 núm. 1 per a piano a quatre mans de
Clementi. El públic, que omplia completament la sala, va escoltar amb gran
silenci i concentració i va mostrar la seva satisfacció per aquest concert amb
grans aplaudiments.
Cal fer un esment en l’altre gran protagonista de la sessió:
el piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de
1847, restaurat per Jaume Barmona sota l’encàrrec de l’AMCB. Una restauració
perfectament reeixida després de moltes dificultats. L’instrument va cridar
l’atenció del públic per la seva bellesa mobiliària i va respondre i resistir
tot el concert sense problemes. Vam poder gaudir d’una sonoritat particular,
distinta dels pianos moderns, però molt cantable i bonica que els pianistes van
saber utilitzar de forma efectiva en la seva interpretació.
El cicle continuarà els dos pròxims concerts amb la incorporació
de música per a piano de Beethoven i de veu i piano de Clementi, Berger,
Mendelssohn i Sor.
El programa:
Muzio Clementi (1752-1832) Sonatina en Do Major, Op. 36. No. 1 Sonatina en Do Major, Op. 36. No. 3 Sonata quasi Concerto en Do Major, Op. 33
- No. 3 (1r moviment) Rubén Godina, piano Muzio Clementi Introducció i fuga en Fa major, Op. 44
núm. 18 (Gradus ad Parnassum) Johann Sebastian Bach (1685-1750) Fantasia cromàtica i fuga en Re menor, BWV
903 Muzio Clementi Sonata en Sol menor, Op. 7 núm. 3 Albert Mañosa, piano
Bis: Muzio Clementi Larghetto con moto del Duet Op. 6 núm 1 Rubén Godina i Albert Mañosa, piano a quatre mans
Joan Josep Gutiérrez, Jaume Barmona, Rubén Godina i Albert Mañosa
"El cicle 'Con spirito' vol despertar l'interès dels alumnes del conservatori pels pianos d'època"
"Assaig general" 18/10/2023
Joan Josep Gutiérrez, vicepresident de l'Associació Muzio Clementi (AMC), ens ha presentat el cicle de concerts "Con spirito", programat conjuntament entre la seva entitat i el Conservatori Municipal de Música de Barcelona i que es farà en aquest centre educatiu. El cicle començarà aquest divendres, 20 octubre, i els intèrprets podran tocar un piano de cua Collard & Collard Late Clementi 1847 que l'AMC cedeix temporalment al conservatori.
The Associació Muzio Clementi de Barcelona and the Fundació Rocamora present this exhibition around the figure of Ferran Sor (1778-1839) to introduce other facets around his musical activity.
Sor was a famous performer and guitarist, but also a well-represented ballet composer of his time, such as Cinderella, which premiered in London in 1822, two hundred years ago. This onomastics is a good opportunity to recover a little-known aspect of this universal Catalan musician who developed his career far from Barcelona, the city where he was born and to which he could not return. In his time, this ballet was performed more than a hundred times in the best theatres in Europe, with great productions and the most prestigious ballet figures of the moment. In addition, the Bolshoi Theatre in Moscow was inaugurated with this play.
The exhibition includes material related to Sor collected by the collector Manuel Rocamora, who wrote and published a biography on the musician in 1957. Other pieces from the collection are also exhibited in dialogue with the musical theme.
Among these, we can see the notes, the original typewritten and the typewriter Olivetti by Manuel Rocamora, with which he wrote the biography of Ferran Sor.
The Gerónimo Bordas square piano from the mid-19th century from the Rocamora collection is also on display. Square pianos were the quintessential home instruments models for households of all spheres of life from the late 18th to the mid-19th century.
A wedding dress by designer Josep Font, inspired by the time of Ferran Sor, bring close that era with the present.
Among various documents and materials of work by Manuel Rocamora, some dance shoes from the period sprinkle the glass cases of the exhibition. Cinderella's symbolic shoe and dancers' shoes are significant objects in the Cinderella ballet.
Also noteworthy are some musical dolls from the collection. It was fashionable at the time for girls to play the tambourine. The piano ensemble reveals various customs of the time. The instrument represents a cabinet upright piano, a model typical of the second decade of the 19th century. The young man accompanying the pianist girl is wearing a military uniform. The characters and the situation describe a domestic music scene. The fact is that Sor was a soldier and took part in the French war.
In the section dedicated to the subject of Ferran Sor, the handwritten score of his Cantata Alla Duchessa d’Albufera written in Valencia in 1813, shortly before his exile, stands out.
The full score of the orchestral version of Cinderella, edited by Sergi Casademunt, as well as various books, articles, scores, and recordings of music for piano or vocal by Sor are also on display.
The exhibition is completed by a section on Sor's relationship with the London-based musician, publisher, and piano maker Muzio Clementi (1752-1832). One of the pianos found in the pre-1850 piano search project carried out by the Muzio Clementi Association of Barcelona has turned out to be a Clementi & Co. square piano with the signature of Ferran Sor inside.
This section explains how Ferran Sor’s London period, between 1815 and 1823, was especially fruitful in terms of the composition of ballets and works for piano and for voice and piano. During this period, he composed Cinderella and became enthusiastic about the works of the city's pianist composers, now known as the London Pianoforte School, with Clementi at the helm. Clementi also released a work by Sor for guitar. All this suggests that the two composers must have known each other.
At the opening ceremony of the Exhibition, after the presentations and thanks of the President of the Rocamora Foundation, Eduard Rocamora, and the Vice President of the Barcelona Muzio Clementi Association, Joan Josep Gutiérrez, the guitarist and musicologist Luis Gásser reviewed the biography of Ferran Sor. For his part, the viola da gamba player Sergi Casademunt, transcriber of orchestral works from Sor, explained his experience in the study and editing of the ballet Cendrillon.
Marina Rodríguez Brià, curator of the Mostra, explained the meaning of the exhibition and performed excerpts from the piano version of the ballet, performed by the same composer and published in London.
La Asociación Muzio Clementi de Barcelona y
la Fundación Rocamora presentan esta Muestra en torno a la figura de Ferran Sor
(1778-1839) para dar a conocer otras facetas de su actividad musical.
Sor fue un célebre intérprete y autor para
guitarra, pero también compositor de ballets muy representados en su tiempo,
como Cendrillon (La Cenicienta), estrenado en 1822 en Londres, hace
doscientos años. Esta onomástica es una buena ocasión para recuperar un aspecto
poco conocido de este músico catalán universal que desarrolló su trayectoria
lejos de Barcelona, la ciudad en la que nació y a la que no pudo volver. En
su tiempo, de este ballet se realizaron más de cien representaciones en los
mejores teatros de Europa, con grandes producciones y con las figuras del
ballet más prestigiosas del momento. Además, con esta obra se inauguró el
Teatro Bolshoi de Moscú.
En la muestra se exhibe material relacionado
con Sor recogido por el coleccionista Manuel Rocamora, que escribió y publicó
una biografía sobre el músico en 1957. También se exponen otras piezas de la
colección en diálogo con la temática musical.
Entre ellas, podemos ver los apuntes, el
mecanoscrito y la máquina de escribir a Olivetti de Manuel Rocamora, con la que
escribió la biografía de Ferran Sor.
También se expone el piano de mesa Gerónimo
Bordas, de mediados del siglo XIX de la colección Rocamora. El piano de mesa
fue el modelo de instrumento doméstico por antonomasia de los hogares de todas
las clases sociales desde finales del siglo XVIII a mediados del siglo XIX.
Un traje de novia del diseñador Josep Font,
inspirado en el tiempo de Ferran Sor, une esa época con la actualidad.
Entre varios documentos y materiales de
trabajo de Manuel Rocamora, algunas zapatillas de danza de la época salpican
las vitrinas de la exposición. El zapato simbólico de Cenicienta y las
zapatillas de los bailarines son objetos significativos del ballet Cendrillon.
También destacan unas muñecas musicales de la
colección. En la época estaba de moda que las chicas tocaran la pandereta. El
conjunto con piano revela diversas costumbres de la época. El instrumento
representa un piano vertical armario, un modelo típico de la segunda década del
siglo XIX. El joven que acompaña a la joven pianista viste un uniforme militar.
Los personajes y la situación describen una escena musical doméstica. Se da la
circunstancia de que Sor fue militar y participó en la Guerra del francés.
En el apartado más dedicado a la temática de
Ferran Sor destaca la partitura manuscrita de su Cantata Alla Duchessa de
Albufera escrita en Valencia en 1813, poco antes de su exilio.
También se expone la partitura completa de la
versión orquestal de Cendrillon, editada a cargo de Sergi Casademunt,
así como varios libros, artículos, partituras y grabaciones de la música para
piano o vocal de Sor.
Completa la exposición un apartado dedicado a
la relación que tuvo Sor con el músico, editor y fabricante de pianos instalado
en Londres, Muzio Clementi (1752-1832). Uno de los pianos hallados en el
proyecto de búsqueda de pianos anteriores a 1850 que lleva a cabo la Asociación
Muzio Clementi de Barcelona ha resultado ser un piano de mesa Clementi &
Co. con la firma de Ferran Sor en su interior.
En esta sección se explica cómo la etapa
londinense de Ferran Sor, entre 1815 y 1823 fue especialmente fecunda en cuanto
a la composición de ballets y obras para piano y para voz y piano. En este
período compuso Cendrillon y quedó entusiasmado por las obras de los
compositores pianistas de la ciudad, conocidos ahora como la London
Pianoforte School, con Clementi a la cabeza. Clementi también editó una
obra de Sor para guitarra. Todo ello nos hace pensar que los dos compositores,
seguramente, debieron conocerse.
En el acto de inauguración de la Mostra,
después de las presentaciones y agradecimientos de rigor del presidente de la
Fundación Rocamora, Eduard Rocamora, y del vicepresidente de la Asociación
Muzio Clementi de Barcelona, Joan Josep Gutiérrez, el guitarrista y
musicólogo Luis Gásser hizo un repaso a la biografía de Ferran Sor. Por su
parte, el gambista Sergi Casademunt, transcriptor de obras orquestales de Sor
explicó su experiencia sobre el estudio y edición del ballet Cendrillon.
Marina Rodríguez Brià, comisaria de la Muestra,
explicó el sentido de la exposición e interpretó fragmentos de la versión para
piano del ballet, realizada por el propio compositor y publicada en Londres.
L’Associació Muzio Clementi de Barcelona i la Fundació Rocamora presenten aquesta mostra al voltant de la figura de Ferran Sor (1778-1839) per donar a conèixer altres facetes de la seva activitat musical.
Sor va ser un cèlebre intèrpret i autor per a guitarra, però també compositor de ballets molt representats en el seu temps, com ara Cendrillon (La Ventafocs), estrenat el 1822 a Londres, ara fa dos-cents anys. Aquesta onomàstica és una bona ocasió per recuperar un aspecte poc conegut d’aquest músic català universal que va desenvolupar la seva trajectòria lluny de Barcelona, la ciutat on va néixer i a la qual no va poder tornar. En el seu temps, d’aquest ballet se’n van fer més de cent representacions als millors teatres d’Europa, amb grans produccions i amb les figures del ballet més prestigioses del moment. A més, amb aquesta obra es va inaugurar el teatre Bolshoi de Moscou.
A la mostra s’exhibeix material relacionat amb Sor recollit pel col·leccionista Manuel Rocamora, que va escriure i publicar una biografia sobre el músic l’any 1957. També s’exposen altres peces de la col·lecció en diàleg amb la temàtica musical.
Entre aquestes, podem veure els apunts, el mecanoscrit i la màquina d’escriure Olivetti de Manuel Rocamora, amb la qual va escriure la biografia de Ferran Sor.
També s’exposa el piano de taula Gerónimo Bordas, de mitjans del segle XIX de la col·lecció Rocamora. El piano de taula va ser el model d’instrument domèstic per antonomàsia de les llars de totes les classes socials des de finals del segle XVIII a mitjans del segle XIX.
Un vestit de núvia del dissenyador Josep Font, inspirat en el temps de Ferran Sor uneix aquella època amb l’actualitat.
Entre diversos documents i materials de treball de Manuel Rocamora, algunes sabatilles de dansa de l’època esquitxen les vitrines de l’exposició. La sabata simbòlica de la Ventafocs i les sabatilles dels ballarins són objectes significatius del ballet Cendrillon.
També destaquen unes nines musicals de la col·lecció. A l’època estava de moda que les noies toquessin la pandereta. El conjunt amb piano revela diversos costums de l’època. L’instrument representa un piano vertical armari, un model típic de la segona dècada del segle XIX. El jove que acompanya la noia pianista vesteix un uniforme militar. Els personatges i la situació descriuen una escena musical domèstica. Es dona la circumstància que Sor va ser militar i va participar a la guerra del Francès.
En l’apartat més dedicat a la temàtica de Ferran Sor destaca la partitura manuscrita de la seva Cantata Alla Duchessa d’Albufera escrita a València el 1813, poc abans del seu exili.
També s’exposa la partitura completa de la versió orquestral de Cendrillon, editada a cura de Sergi Casademunt, així com diversos llibres, articles, partitures i enregistraments de la música per a piano o vocal de Sor.
Completa l’exposició un apartat dedicat a la relació que va tenir Sor amb el músic, editor i fabricant de pianos instal·lat a Londres, Muzio Clementi (1752-1832). Un dels pianos trobats en el projecte de cerca de pianos anteriors a 1850 que du a terme l’Associació Muzio Clementi de Barcelona ha resultat ser un pianode taulaClementi & Co. amb la signatura de Ferran Sor al seu interior.
En aquesta secció s’explica com l’etapa londinenca de Ferran Sor, entre 1815 i 1823 va ser especialment fecunda pel que fa a la composició de ballets i obres per a piano i per a veu i piano. En aquest període va compondre Cendrillon i va quedar entusiasmat per les obres dels compositors pianistes de la ciutat, coneguts ara com la London Pianoforte School, amb Clementi al capdavant. Clementi també va editar una obra de Sor per a guitarra. Tot plegat fa pensar que els dos compositors, de ben segur, es devien conèixer.
En l’acte d’inauguració de la Mostra, després de les presentacions i agraïments de rigor del president de la Fundació Rocamora, Eduard Rocamora, i del vicepresident de l’Associació Muzio Clementi de Barcelona, Joan Josep Gutiérrez, el guitarrista i musicòleg Luis Gásser va fer un repàs a la biografia de Ferran Sor. Per la seva banda, el gambista Sergi Casademunt, transcriptor d’obres orquestrals de Sor va explicar la seva experiència en l’estudi i edició del ballet Cendrillon.
Marina Rodríguez Brià, comissària de la Mostra, va explicar el sentit de l’exposició i va interpretar fragments de la versió per a piano del ballet, realitzada pel mateix compositor i publicada a Londres.
