Estudiar música

Divendres 10 de juny, un grup d'alumnes de 6è curs del Conservatori de Sant Cugat van fer el seu concert de graduació. Tots van mostrar les seves qualitats musicals i allò que han pogut recollir durant els seus llargs anys d'aprenentatge.

Com a professors i professores del centre, ens sentim molt satisfets i orgullosos de poder veure els resultats d'una tasca on alumnes i mestres hem intentat posar tot l'esforç de la nostra part per aconseguir els màxims resultats. Resultats que no es mesuren en el fet concret d'arribar a interpretar tal o qual obra, sinó en el creixement personal que aquests nois i noies han pogut experimentar amb la música. Parlant amb uns pares presents al concert, comentàvem el privilegi que representa el fet de poder rebre una educació musical, sigui quin sigui l'objectiu professional final. Molts, la major part dels alumnes estudiants de música, no es dedicaran a aquest ofici, però el bagatge personal que hauran recollit al llarg dels seus estudis musicals els acompanyarà tota la seva vida. Hi ha nens que comencen la música molt motivats i amb dots naturals “de sèrie”, però també observem que, en molts casos, hi ha un moment en què molts nois i noies, fins i tot alguns que no havien manifestat una gran facilitat, fan un “clic” i entren en l’univers de la música com qui trepitja el paradís. Això sol ocórrer a l’adolescència i té a veure amb la música en si, però també en el descobriment d’un espai que poden compartir amb els altres, fins i tot de diferents edats, sexe i origen. Més enllà de la pròpia disciplina, la música ajuda a socialitzar-se a través de les emocions, dels sentiments i de l’intel·lecte. Crea un llenguatge i uns interessos comuns. Hi ha un abans i un després de l'experiència musical.

Això ens porta a una altra reflexió. La música ocupa un lloc preeminent dins de la societat. Tothom escolta música (no discutirem aquí qüestions estètiques que ens portarien molt lluny d'aquest discurs). La indústria musical genera i mou milions i milions d'euros. De la música en viuen no només els músics, sinó altres professionals i altres indústries que creen riquesa al voltant de la música: festivals, productors, gestors. fabricants d'instruments, fabricants de sistemes audiovisuals, programadors informàtics, enginyers de so, investigadors, ràdios, televisions, sales de concerts, estudis de gravació, cinema... La llista d'oficis i d’indústria  directament i indirectament implicada amb la música és interminable. Senzillament, traieu de la vostra vida tot el que té relació amb la música i us quedareu gairebé en pilotes. I encara així, podreu cantar i ballar. Som conscients de fins a quin punt és important la música?

Ara donem un cop d'ull al sistema educatiu. On és la música? Quina consideració té? Per descomptat, aquestes preguntes no van dirigides a les famílies que han optat per donar una educació musical als seus fills. Ens adrecem als qui tenen responsabilitat en el disseny curricular i en la distribució dels recursos econòmics per a l'educació. Llevat d'honrosos casos puntuals, la música es mou en paral·lel i una mica allunyada del sistema educatiu. A l'escola i a l'institut no deixa de ser una "maria", malgrat l'esforç d'alguns i algunes mestres que s’escarrassen per situar-la al lloc que li correspon. Les famílies es preocupen molt si el nen suspèn matemàtiques, però suspendre música no té importància. Si això passa, és la inutilitat del professor i de la pròpia matèria. Les escoles de música i els conservatoris han d'oferir els horaris a les acaballes del dia, quan els nois i noies, ja esgotats, porten una jornada de treball a les seves esquenes. I, a sobre, han de competir amb un seguit d'activitats extra-escolars que acaben de rematar la seva energia. A l'etapa superior s'ha renunciat a incloure els estudis superiors de música dins del sistema universitari. També aquí ens hem de moure en paral·lel. Tot plegat obliga l'estudiant de música a navegar pel sistema educatiu com un alienat social.

La pregunta típica és : "Què estudies?"  - "Música" - "Ah!, però què més?"

Una darrera observació : les possibilitats de ser un aturat amb estudis musicals no són superiors que en qualsevol altra carrera. I si estàs parat, pots dedicar-te encara més a la música.

Una classe de Conjunt de piano o el plaer de l'educació musical

Una de les activitats que fem a l'assignatura de Conjunt de piano de primer curs de Grau professional és escoltar música. La meva intenció és estimular l'escolta activa dels alumnes, ampliar els seus coneixements del repertori pianístic i proporcionar-los eines per a l'anàlisi i el reconeixement dels diferents estils i formes musicals bàsicament, encara que no exclusiva, relacionades amb el piano. També explorar el caràcter lúdic i sensorial de la música.

La darrera classe va ser especialment engrescadora. Cal fer una petita presentació del context.  El grup està format per quatre alumnes, tres noies de primer curs (també de primer d'ESO)  i un noi una mica més gran. La classe comença a dos quarts de nou DEL VESPRE!, aproximadament dotze hores després de l'inici de l'activitat lectiva dels alumnes. Fa catorze hores que s'han llevat i no han parat de treballar només que en els moments dels àpats. Malgrat això, les tres noies i el noi arriben sempre a la classe amb un somriure i ganes de treballar. En el temps que portem de curs, en cap moment han manifestat cansament ni avorriment. Participen a la classe com si s'acabessin de llevar i quan ha passat l'hora, quasi els haig de treure per força.

En aquesta sessió vaig posar tres peces interpretades en el piano: el Vals Op. 127 N. 15 de Schubert, un fragment de la Toccata N. 5 de Bach i el primer moviment de la Sonata en Do major Hob. XVI:1 de Haydn. No vaig desvetllar quines obres o estils escoltaríem. Vaig demanar que agafessin paper i llapis i anotessin les paraules que els vinguessin al cap durant l'escolta de cada una de les peces. En aquest cas, sí que vaig explicar que aquests mots ens servirien per poder descriure alguns elements tècnics i musicals de les peces. "La idea -explico- és que, quan escolteu música, no us quedeu només amb m'ha agradat, no m'ha agradat, és molt bonic o coses per l'estil. Com a músics cal que pugueu dir coses més concretes."

Van apagar la llum (n'hi entrava prou pel vitrall com per poder escriure) i vàrem escoltar les tres peces. En acabat, tots havien pres força notes de cada una i vàrem començar l'intercanvi d'aportacions. La meva sorpresa va ser, en primer lloc, adonar-me del grau d'atenció que havien posat en l'audició i les seves manifestacions de plaer en escoltar-la. Vàrem escriure a la pissarra tres columnes amb les paraules clau o anotacions que ells havien fet. En general, totes eren molt encertades i es corresponien perfectament al sentit musical. Una va dir: "quina activitat més guai". En aquest sentit, cal valorar el treball previ que han fet amb altre professorat de l'escola de música. 
Entre mig de la conversa van sortir molts comentaris interessants. Per exemple, en el cas del Vals de Schubert, una de les nenes va dir que li recordava la música moderna. Vàrem deduir que es referia a alguna de les actuals balades una mica ensucrades que tant agraden, especialment a alguns sectors adolescents. A la peça de Bach, quasi tots van defensar amb vehemència que allò era música barroca. "Hi ha portato", "se senten les dues mans que dialoguen", van ser alguns comentaris. Estem parlant d'alumnes que, tot just, comencen a tocar Petits preludis de Bach. La Sonata de Haydn, a part de descriure-la com molt alegre, la van clavar amb la idea de la melodia i l'acompanyament arpegiat (després els vaig explicar el que és el baix d'Alberti) i una de les nenes va dir que tenia forma A-B-A. Després havien de proposar a quina època pertanyien les obres i si podien encertar l'autor. S'hi van aproximar bé als estils i van encertar l'autor Bach. Malgrat tot, la qüestió dels períodes musicals encara no la tenen del tot clara.

Escriuen a la pissarra paraules claus de l'audició.

La classe es va fer curta i va quedar feina per a la següent sessió, on continuarem aprofundint en els temes a petició dels propis alumnes.

POST SCRIPTUM

És una autèntica anomalia que fem una classe a una hora en què els nens ja haurien d'estar sopats i a punt de ficar-se al llit. Però vivim en un país anòmal, on l'organització educativa és un galimaties que el sistema polític és incapaç d'endreçar. Més aviat al contrari, cada nou ministre d'educació vol esmenar l'anterior sense tenir la més mínima idea del que és la formació dels nens i dels joves, responent a interessos polítics espuris, i on cada sector social tiba la corda cap al seu cantó. Conciliació familiar, zero. També pel professorat que ens dediquem a ensenyar música i que no tenim la possibilitat d'estar amb la família a les hores normals de tarda-vespre. Malgrat tot, és una esperança veure que molts dels nens i nenes que estan cursant estudis de música als nostres conservatoris i escoles de música mostren actituds i capacitats tan positives com aquest grup que, malgrat circumstàncies horàries tan extremes, assisteixen a classe amb aquesta alegria, concentració i energia positives. Cal confiar en ells i posar-hi la mateixa il·lusió.

Joan Josep Gutiérrez

Crisi i educació musical (1)

La gestió de la crisi afecta tots els àmbits de l'educació i de la cultura. L'escola de música no és aliena a aquest fet i, com altres ensenyaments, corre el perill de ser reduïda a una educació marginal, trencant la tendència universalista dels darrers vint-i-cinc anys que, probablement, han estat els més fecunds en tota la història de la música.

Observat des de la distància, i sense entrar en l'anàlisi de les dificultats i de les carències sistèmiques, les darreres dècades han contribuït a formar un nombre, absolut i relatiu, d'estudiants i de professionals que no té comparació amb altres èpoques de la nostra història, i això ha estat gràcies a les polítiques derivades d'un sistema democràtic que reconeixia el valor de la música com a formador de persones i de les seves relacions socials més enllà de la professió en si mateixa. Recomanacions com la de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa de l'any 1981 (Recommendation 929), relativa a l'educació musical per a tothom, van calar entre la població i els polítics i van obrir la porta a la creació d'una gran xarxa d'escoles de música públiques i privades que complementaven, o més aviat substituïen, la formació musical de la població, i especialment dels infants i dels joves. Probablement ara, abans que els efectes de les retallades no es materialitzin, tenim la societat més instruïda musicalment de totes les èpoques. Lamentablement, això significa encara un percentatge molt petit de tota la població, o sigui que en aquest moment encara no podíem parlar d'alfabetització universal.

Mentre aquí comencen a tancar centres d'educació musical i a reduir l'ensenyament públic de la música, de les arts i de les humanitats en honor d'una educació més "tècnica" i, per tant, segons alguns gestors polítics analfabets funcionals,  més productiva econòmicament i socialment, Suïssa aprova en la seva pròpia constitució el dret a l'educació musical. Potser no sigui el país al qual ens emmirallem en molts aspectes, però no hi ha dubte que és una democràcia de referència, que vetlla pels seus ciutadans amb un zel que, llevat d'alguns rampells proteccionistes, ja voldríem per a nosaltres.

Els suïssos ha entès quins són els beneficis d'una societat educada musicalment. Saben quins beneficis aporta la música al creixement personal, intel·lectual i espiritual dels individus, qualsevulla que sigui la seva professió o afecció. No hi dedicaré gaire atenció en el present escrit perquè hi ha multitud d'estudis publicats sobre aquest tema. 

Per rebatre l'argument que alguns esgrimeixen sobre la utilitat accessòria de l'educació musical, vull fer esment, encara que sigui per sobre, de la importància que té la música en la societat i en l'economia. Si bé són una mica antigues (no m'he entretingut a buscar-ne de més actuals, però crec que il·lustren aquest article), aportaré un parell de dades concretes a tall d'exemple:

• La indústria musical espanyola va moure l'any 2008 quasi un 1% del producte interior brut (PIB) i va ocupar 60.700 persones (no inclou l'educació musical).
• El 2011, el Festival Primavera Sound va moure 65'3 milions d'euros i en va ingressar 11'7 a hisenda (un 0'03del PIB a Catalunya).

Aquestes dades, no gens menyspreables, tenen a veure amb activitats industrials concretes i específiques. Si calculéssim tot allò que té a veure amb la producció indirecta relacionada amb la música, quedaríem encara més sorpresos. Només cal pensar en la presència de la música als mitjans i en la fabricació d'aparells reproductors o transmissors (mòbils, discs durs, ordinadors, ràdios, televisors...) que tenen a veure directament amb la música, sigui per la producció musical o per les persones que hi treballen al seu voltant. Qualsevol de nosaltres que pensi els inputs musicals que rep a diari (voluntàriament o no), pot fer-se la idea del que representa la música en la societat. Naturalment, no entrem en valoracions estètiques (per això també ens cal l'educació!).

Per descomptat que un treballador que està en una cadena de muntatge de televisors no cal que sàpiga música per exercir la seva funció però, quin impacte econòmic té la música sobre cada aparell? I així amb cada instrument de consum que utilitza la música com a part de la seva funció. 

També es podria al·legar que algunes músiques de consum no tenen gaire a veure amb el què s'ensenya als conservatoris o a les escoles de música, però ens equivocaríem de ple. Per descomptat que hi ha vies de realització musicals alternatives, però totes, en un o altre moment, necessiten o es retroben amb músics de formació, diguem-ne, acadèmica. Al darrera d'una banda sonora d'una pel·lícula, hi ha un o diversos compositors i intèrprets. Les cançons de diferents estils populars tenen músics i compositors, els jocs d'ordinador, les sintonies de telèfon, el programari d'ordinador i, en definitiva, tota la música que sentim i escoltem, té creadors i músics formats. El background és l'educació musical.

Joan Josep Gutiérrez

Discurs de benvinguda a l'acte d'inauguració del curs escolar 2011-12 a Sant Cugat del Vallès

Fent neteja d'arxius, he trobat aquestes paraules de benvinguda que vaig pronunciar com a director de l'Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels, on va tenir lloc l'acte d'inauguració del curs escolar 2011-12. Malgrat la indiferència o la fredor amb què va ser escoltat, rellegint-lo ara, m'adono de la seva actualitat i, fins i tot, de la seva inoportunitat en un moment en el qual l'ajuntament anava a anunciar les seves primeres polítiques de retallades derivades de la gran crisi.

Discurs de benvinguda a l’acte d’inauguració del curs acadèmic 2011-12 de Sant Cugat

Joan Josep Gutiérrez, director de l'EMMVA

7 de setembre de 2011. Sala Polivalent del Conservatori.

Bon dia.

Sra. Mercè Conesa, alcaldessa

Sra. Esther Salat, regidora d’Educació, Universitat i Família

Sr. Lluís Baulenas, Director de Serveis Territorials del Vallès Occidental (Dep. Enseny)

Sr. Francesc Torralba, Dr. en Filosofia i en Teologia i escriptor.

Directores i directors

Companys i companyes

Us dono la benvinguda a aquesta escola que, per primera vegada, té l’honor d’acollir l’acte d’inauguració d’un curs acadèmic a Sant Cugat.

Aprofitant la ocasió, i abans de cedir la paraula, voldria fer algunes consideracions.

Per una banda, vull agrair a l’ajuntament que hagi estimat adequat fer l’acte a la nostra escola.

És evident que hi ha un motiu material important: s’ha acabat la construcció d’una infraestructura rellevant per a la ciutat i és lògic mostrar-la específicament al sector educatiu.

Però també hi ha un criteri molt arrelat a la nostra ciutat que té en compte que l’educació no es circumscriu exclusivament a l’àmbit de l’escola o de l’institut, sinó que té continuïtat natural en altres activitats, entre les quals, la música hi té un paper molt important.

I no és per menys. La música és l’activitat humana més present en la cultura actual i té una relació directa amb els hàbits socials i els comportaments individuals. Només cal que analitzeu (hi ha estudis que ja ho han fet) quants inputs musicals rebeu a diari, la major part dels quals de manera inconscient (lamentablement, al meu entendre). Obriu la ràdio al matí? La televisió? L’ordinador? El mòbil? La Ipod? L’MP3? Entreu a botigues? Aneu a festes, a concerts... Fins i tot, algú potser encara canta a la dutxa o altres practiquen algun instrument.

Som una societat eminentment musical, com mai no ho ha estat la humanitat. I tot això té conseqüències i va acompanyat de problemàtiques de diferent categoria (educatives, econòmiques, socials...).

Paradoxalment, el legislador, és a dir la societat, no ha cregut necessari incorporar seriosament la música al sistema educatiu general, o ho ha fet d’una manera molt restringida.

Tanmateix, des de la democràcia, s’ha anat construint una xarxa de centres d’educació musical, més o menys a l’abast de la població, que han facilitat que la formació musical sigui menys selectiva. També s’han fet alguns intents legislatius de facilitar la compaginació dels estudis generals amb els artístics i, d’alguna manera, s’ha anat normalitzant la situació, dins de les immenses carències i despropòsits que s’han comès. De fet, encara som molt lluny d’aquella declaració del dret a l’educació musical que va formular la Comissió europea a final dels anys 80

Però tot això, avui, són figues d’un altre paner.

Com deia al principi, l’ajuntament de Sant Cugat ha optat per potenciar l’educació musical, tal i com demanda la seva ciutadania.

Nosaltres, després de moltes vicissituds, estem a punt d’inaugurar un Conservatori professional municipal que s’afegirà a l’escola de música. Això obrirà noves possibilitats als nostres joves i potenciarà la qualitat dels ensenyaments.

I aquí, crec que hi ha una responsabilitat comuna de tots els ensenyaments.

Al nostre centre tenim uns 650 alumnes. Gairebé tots els compartim amb vosaltres, col·legis i instituts. Fora bo que ens anéssim acostant més, buscant punts de trobada i compartint, fins i tot, metodologies. En qualsevol cas, crec que tenim un llarg camí per explorar i recórrer.

Gràcies per la vostra atenció.

I ara passo la paraula a...

EL PAÍS "Papá, quiero ser compositor"

“Papá, quiero ser compositor”

Los recortes de la Generalitat ponen al límite las escuelas de música

Ivanna Vallespín Barcelona 1 MAY 2012 - 22:16 CET2 

Cristian González, tocando el piano en su escuela 

de Castellar del Vallès. / ALBERTO ALONSO DIEZ

Cristian González se pone serio al plantarse ante el piano. Acerca el taburete, se sienta y desgrana nota tras nota Para Elisa, de Beethoven. A pesar de sus 11 años, Cristian tiene claro su futuro profesional. “Quiero ser compositor”, asegura sin sombra de duda. Hace ya seis años que estudia en la escuela de música Torre Balada de Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Barcelona), empujado por su padre y una genética de tres generaciones de músicos. Este año la familia ha tenido que apretarse el cinturón porque las cuotas de esta escuela han subido un 30% de media este curso. “Continuaremos pagando hasta que podamos”, dice el padre, Ángel González.

Esta familia de Castellar está sufriendo el encarecimiento de los estudios musicales provocado por los recortes de la Generalitat. La enseñanza musical se financia con las aportaciones del Gobierno catalán, los Ayuntamientos y las familias. El Departamento de Enseñanza destinará este año 19 millones a las escuelas de música y danza, el 30% menos que en 2011, cuando se invirtieron 27 millones, y el 36% menos respecto a 2010 (30 millones). El recorte se plasmó en 2011 con el paso de 600 a 460 euros de la subvención que da la Generalitat por alumno y año a las escuelas municipales de música. Para este curso se ha anunciado una nueva rebaja dejará la aportación en 230 euros, aunque la cifra podría modificarse debido al último recorte de 1.500 millones que planea la Generalitat, de los cuales 400 millones podrían afectar a educación.

El recorte está sobrecargando a Ayuntamientos y familias, que también pasan dificultades económicas. Este círculo vicioso está poniendo en poligro la continuidad de los estudios no obligatorios, como los que ofrecen las escuelas de música y danza, pero también las guarderías. “Hay un punto en que no podremos resistir. Esta línea es la que estamos ahora a punto de traspasar”, alerta la Asociación Catalana de Escuelas de Música (ACEM), que defiende estos estudios como un “patrimonio” que fomenta el éxito escolar. “Ayuda al desarrollo de las emociones, de las capacidades motoras, de la imaginación y la creatividad, de la capacidad de aprendizaje…”, defienden desde la ACEM.

Muchas familias no pueden pagar ya los estudios musicales tras el aumento de las cuotas

La entidad ha realizado entre la mitad de los 165 centros de estudios musicales públicos de Cataluña una encuesta que revela los problemas económicos del sector. Según la encuesta, el 53% de las escuelas ha tenido que subir este curso las cuotas un 10% de media. La escuela de Castellar tuvo que ir más allá y subió las matrículas un 30%.

El aumento de precios está provocando que muchas familias no puedan permitirse estos estudios. La encuesta de la ACEM revela que durante este año se han perdido 1.700 alumnos, el 4% de los 43.000 alumnos que estudian actualmente en escuelas de música municipales. También la plantilla se ha visto afectada y se han perdido medio centenar de profesores, el 1,4% de los cerca de 3.300 que trabajan actualmente en estos centros.

La escuela de Castellar también ha notado este efecto. Este curso han perdido el 30% del alumnado (han pasado de 238 estudiantes a 168). También han tenido que prescindir de la profesora de canto, porque han dejado de ofertar esta materia, y han reducido la jornada laboral de algunos maestros. Toni Meler, director de la escuela, apunta que con vistas al próximo curso buscan soluciones para hacer viable el centro, por ejemplo priorizar las clases colectivas (se crearán un grupo de gospel y una coral) y asignaturas populares que puedan atraer a un amplio público.

La ACEM alerta de que hay escuelas de música que no podrán sobrevivir si continúan los recortes de la Generalitat. Maria Antònia Puig, edil de Educación de Castellar del Vallès, califica la situación de “muy crítica y muy grave”, pero asegura que el cierre de la escuela no se prevé. “La escuela sirve de trampolín para los niños que quieran seguir estudios profesionales de música. Si nosotros no hacemos esta tarea, ¿quién la va a hacer?”, se pregunta la concejal. Cristian es uno de esos niños que esperan ver un día sus sueños hechos realidad. De momento, el joven músico aprovecha siempre que puede para enseñar a la profesora sus composiciones. La última, dedicada a su hermano menor con motivo de su onomástica. Cristian practica duro cada día esperando poder dar vida muy pronto a los primeros compases de su pieza favorita: La marcha turca, de Mozart.