Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conferències. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conferències. Mostrar tots els missatges

dissabte, 22 de febrer del 2025

CONFERÈNCIA: Muzio Clementi, el pare de la música moderna per a pianoforte


A la làpida de Muzio Clementi, enterrat al claustre de l'Abadia de Westminster a Londres, hi ha la inscripció: “Muzio Clementi, anomenat el Pare del pianoforte, la seva fama com a músic i com a compositor, reconegut  a tota Europa, li va procurar l’honor d’un enterrament públic en aquest claustre. Nascut a Roma el 1752, mort a Evesham el 1832.” 

Ser enterrat a Westminster suposava un gran honor i reconeixement a les persones que s'havien significat per la seva aportació a la cultura i a l'honor d'Anglaterra. Però aquest epítet és incomplet. Clementi era conegut en vida com a "pare de la música moderna per a pianoforte", com apareix ja a la revista musical The Quarterly Musical Magazine & Review l'any 1822.

En la conferència, que vaig oferir el 14 de febrer a l'Aula magna del Conservatori de Sant Cugat, faig un breu passeig per la vida de Clementi i reviso aquesta qüestió amb alguns exemples musicals que expliquen el significat d'aquesta afirmació.







dijous, 17 d’octubre del 2024

Conferència: Muzio Clementi, el pare de la música moderna per a piano

 

El divendres 11 d'octubre es va obrir el cicle Con spirito que l'Associació Muzio Clementi de Barcelona organitza al Conservatori Municipal de Música de Barcelona.

El primer acte va consistir en una conferència meva sobre Clementi. En concret, partia de l'epitafi que hi ha sobre la seva tomba: Muzio Clementi, el pare del pianoforte. Aquesta frase és només una reducció, adaptada a l'espai de la làpida, de com era conegut en la seva vida: el pare de la música moderna per a pianoforte. Aquesta idea defineix molt millor el valor d'un compositor que, per diverses circumstàncies, no ha estat prou reconegut en la narrativa històrica.

Vaig obrir la conferència amb el fragment del vídeo d'una entrevista al gran pianista Wladimir Horowitz en la qual argumenta la importància de Clementi com a pioner del pianisme posterior, tant pel que fa a la seva tècnica com a la seva recerca d'una música que emana de l'instrument i s'avança en molts aspectes a l'esperit de Beethoven. Horowitz no només considera Clementi el pare de la música per a piano, sinó de la forma sonata, un altre aspecte que molts estudis posteriors redueixen a la mínima expressió. A partir d'aquí, amb breus apunts biogràfics, vaig presentar una petita selecció d'exemples musicals concrets que demostren aquestes afirmacions.

La conferència va ser molt ben rebuda per un públic nombrós que omplia l'Auditori Eduard Toldrà del conservatori.





dijous, 8 de juny del 2023

Con Clementi a Urueña. Crónica del Simposio "El teclado a examen".

Català

La biografía de Muzio Clementi está asociada al viaje. A los catorce años se fue de Roma, su ciudad natal, a Inglaterra con Peter Beckford donde fijaría su residencia definitiva y se convertiría más tarde en ciudadano inglés. Posteriormente, a lo largo de su vida hizo constantes viajes por Europa que le llevaron entre otros muchos lugares y repetidamente a París, Viena, San Petersburgo, Berlín, Nápoles, etc. Miles y miles de kilómetros en busca de música, de conciertos, de contactos comerciales, de historias de amor y amistad y, en resumen, de conocimiento compartido con colegas e intelectuales. En una ocasión declaró su intención de visitar España por sus intereses comerciales, pero también musicales. Probablemente hubiera entrado por Barcelona, como hicieron Chopin y Liszt años más tarde, y hubiera visitado la biblioteca de la Abadía de Montserrat. Luego se habría dirigido a Castilla y con toda seguridad al Monasterio del Escorial. ¿Y por qué no a Andalucía, la principal puerta de entrada de sus magníficos pianos y lugar de encuentro asentamiento de negociantes ingleses? Tal vez también hubiera visitado Lisboa, país permanentemente aliado de Inglaterra y origen de su amigo Joao Domingo Bomtempo, quien en 1812 le dedicó su Sonata op.9 No.1 para piano. Pero no pudo ser. Las guerras napoleónicas y los constantes cambios de alianzas políticas que tuvieron lugar durante los primeros quince años del siglo XIX lo impidieron. No obstante, las trazas de su interés por España y sus colonias en América las encontramos en el hecho de haber publicado en lengua española, probablemente traducida por él mismo, su "Introducción al arte de tocar el pianoforte". También la personalización de algunos instrumentos, la relación con Fernando Sor y con otros músicos españoles en Londres, o el uso de ritmos, piezas y canciones españolas muestran su interés hacia a la península ibérica.

El pasado fin de semana, 3 y 4 de junio, fui invitado al V Simposio de Música Antigua de Urueña (Valladolid) que se celebra con el lema El teclado a examen. El título de mi conferencia era "Muzio Clementi y el piano". Se trata de un tema amplio que puede presentarse desde muchos puntos de vista. Mi exposición consistió en un breve repaso biográfico, un resumen de la aportación al piano como instrumento -Clementi fue fabricante durante treinta años- y la contribución a la técnica y al repertorio pianístico, con una especial mención a su influencia en Beethoven. El contenido tal vez era demasiado amplio para una hora de charla, pero pude dar una visión general que fue muy bien recibida por parte de una audiencia formada por personas muy cultas y expertas en variados campos de la música.

El sábado por la mañana tuve el honor de compartir ponencias con ilustres especialistas que tuvieron lugar en el auditorio de la bodega Heredad de Urueña, colaboradora del simposio y cuyos vinos pudimos disfrutar en las cenas organizadas en la Casona, sede de la Fundación. La conferencia anterior a la mía estuvo a cargo de Rafael Marijuán, constructor y restaurador de instrumentos históricos, que ofreció una interesantísima charla sobre la escuela castellana de construcción de claves. Por la tarde hubo una mesa redonda dedicada al tema de “El intérprete ante el teclado”, que reunía a diversos músicos. Antonio Baciero, experto pianista y estudioso de la música española antigua, nos habló su experiencia como intérprete desde sus inicios en Viena. El organista y musicólogo José Ignacio Palacios habló del órgano y de las complicaciones a las que se debe encarar el intérprete ante un instrumento tan variopinto. Berchtold Soergel y Ana Caramanzana, finos organeros, nos hicieron comprender el aspecto espiritual y el concepto acústico que precede la construcción de un instrumento tan singular y tecnológicamente complejo. Luis Delgado, músico y persona de gran conocimiento y versatilidad, moderó la mesa.

Las actividades del sábado culminaron por la noche con un concierto a cargo de Miriam Gómez Morán, que tocó un piano Broadwood de 1832 restaurado por Antonio Gómez Serrato. Interpretó tres sonatas de Beethoven (Patética, Claro de Luna y Waldstein) con gran personalidad, virtuosa pulcritud y control absoluto del instrumento. Cabe señalar que sus interpretaciones aportaban algo nuevo al estándar al que estamos acostumbrados en obras tan conocidas, en concreto a la declamación a menudo olvidada por otros intérpretes.

El domingo fue día de visitas. Luis Delgado nos mostró su extraordinario museo de instrumentos que recoge miles de piezas entre las cuales abundan ejemplares de origen étnico de procedencias diversas y que se pueden confrontar con instrumentos de los inicios de la era electrónica. También hay una colección de instrumentos copiados de pórticos de iglesias. Las explicaciones de Luis fueron de un interés y una clarividencia extrema.

A continuación, nos reunimos en la Fundación Joaquín Díaz donde tuvimos una charla de presentación del propio Joaquín que nos ilustró sobre la importancia de la etnología en cultura y educación musical y de cómo comenzó su trabajo de investigación que ha culminado en un archivo y un espacio cultural tan excepcional en la Villa de Urueña. Luego visitamos las salas de exposición donde al lado de una gran colección de instrumentos folclóricos, mecánicos y campanas hay diversos teclados y dos pianos de Clementi y uno de Collard & Collard.

Por la tarde del domingo estaba programado un concierto a cargo de Nano Stern y Jon Wasserman que nos perdimos por tener que hacer el viaje de regreso. Sin embargo, gracias al consejo y la amabilidad de José Gabriel Sanabria, pudimos asistir a un ensayo privado la noche anterior, un privilegio que nos permitió disfrutar en un ambiente íntimo la excelencia de estos músicos, a los cuales se unió el versátil Luis Delgado en la percusión.

En resumen, ha sido una experiencia muy enriquecedora, una ocasión para conocer excelentes personas  y para compartir nuestro trabajo sobre Clementi.




Conferencia Muzio Clementi y el pianoforte


Recital Beethoven de Míriam Gómez Morán


Museo Luis Delgado


Fundación Joaquín Díaz. La Casona.


  


Rafael Marijuán.



Joan Josep Gutiérrez



Joaquín Díaz mostrando la colección de campanas.



Jon Wasserman (guitarra) y Nano Stern (nyckelharpa)



Vista de la muralla de Urueña.


Enlaces:

Simposio El teclado a examen. https://funjdiaz.net/simposio.php?id=2306

El piano Broadwood y Miriam Gómez. https://www.youtube.com/watch?v=juC-UaXquNI&t=16s


divendres, 4 d’octubre del 2019

Conferència al Geelvinck Fortepiano Symposium

Aquesta és la conferència sobre l'Associació Muzio Clementi de Barcelona i el seu projecte de cerca de pianos que vaig presentar al simposi celebrat a Zutphen (Holanda) el passat mes d'agost. El meu anglès és maldestre, però força millor que el català o castellà de la majoria de l'audiència present. Si dura cinc minuts més, acabo dient "café con leche in plaza mayor" Qui fa el que pot...


diumenge, 9 de desembre del 2018

Clausura de l'exposició sobre Muzio Clementi


Dissabte 24 de novembre es va clausurar l'exposició Muzio Clementi, the Father of the Pianoforte al Conservatori Municipal de Música de Barcelona amb unes classes magistrals i una conferència-concert a càrrec de Marina Rodríguez Brià. Pianistes de Grau professional del centre van tenir l'oportunitat de tocar el piano de taula original Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1843 portat per aquesta activitat. Una dotzena d'alumnes van interpretar sonates, sonatines, duets, estudis i valsos de Clementi.

Per tancar la jornada, Marina Rodríguez va fer una conferència sobre el compositor Muzio Clementi, amb la inclusió d'exemples interpretats en directe sobre el piano de taula i finalitzant amb el primer temps de la magnífica Sonata op. 34 núm 2. El públic que omplia la Sala vermella del Conservatori, entre el qual hi havia algunes personalitats del món de la cultura, va valorar molt positivament la dissertació per l'interès del seu contingut i per l'amenitat de l'explicació. 

Des de l'Associació Muzio Clementi de Barcelona un agraïment especial a Cristina Morales, adjunta a la direcció, i a Ester Vela, cap de departament de piano del conservatori i a totes les professores i alumnes que s'han entussiasmat amb Clementi. Només per això ha valgut la pena l'esforç.




Una pàgina del llibre de visites:


diumenge, 25 de febrer del 2018

Granados plays Granados



Diumenge 25 d'octubre, vaig tenir el plaer d'assitir al concert-conferència Granados plays Granados que Luca Chiantore oferia al Museu de la Música de Barcelona. 
La proposta i el contingut de la sessió es pot consultar en aquest enllaç al programa de mà
Luca Chiantore, músic i musicòleg italià, molt arrelat al nostre país, a la seva erudició afegeix la qualitat de ser un gran comunicador, cosa que es fa palesa en la seva capacitat per mantenir l'atenció del públic i de parlar en registres adequats per a una gran diversitat de nivells de coneixement.

En aquesta ocasió, entre d'altres consideracions, Chiantore va centrar el tema al voltant de la partitura i de la creació musical, prenent com a exemple una part del llegat escrit i enregistrat pel compositor Enric Granados. Partint del fons que guarda el Museu, com manuscrits, rotlles de pianola i enregistraments del propi compositor, ens va mostrar les diferències que hi ha entre allò que Granados va deixar enregistrat i algunes de les seves partitures, manuscrites o editades. D'aquesta manera vam poder ensumar el seu procés creatiu per una banda i la seva excel·lent manera d'interpretar. Les obres editades, algunes amb grans revisions per part de pianistes i de musicòlegs, no sempre mostren el camí que ha seguit el creador, ni tan sols representen al cent per cent l'obra acabada. Granados, com molts altres músics o artistes plàstics, prenia notes, feia apunts, esborranys, canviava estructures, improvisava... L'obra finalitzada no sempre és aquella que ens ha arribat com a definitiva en una edició. O sí? En molts casos és difícil determinar-ho, però en el seu discurs, Chiantore ens presentà alguns exemples que qüestionen la consumació de l'obra. Entre d'altres, ens va interpretar en directe una versió dels Valsos poètics diferent a la que ens ha arribat editada, amb divergències temàtiques i harmòniques i amb l'afegit d'algunes improvisacions pròpies que podien molt bé representar l'estil inventiu de l'autor lleidatà.
També vam poder escoltar interpretacions del mateix Granados a partir de l'enregistrament de rotlles de pianola, tecnologia en boga en el seu moment, i de discos de pedra. És molt interessant la comparació d'un fragment de la mateixa obra sobre els dos tipus de tècnica d'enregistrament. La reproducció del disc és un testimoni directe del pianista, on podem percebre exactament el tempo, les agògiques i altres elements interpretatius, però on es perd en gran mesura la qualitat sonora. D'altra banda, la versió de pianola, reproduida i gravada en àudio a partir del rotlle enregistrat per l'autor en un piano (pianola Welte) de debò, presenta qualitats sonores perfectes, però ens deixa amb el dubte dels possibles afegits interpretatius del pianolista, que pot manipular la velocitat, el pedal i alguns paràmetres expressius.

De la conferència, generosa en contingut i rica en exemples, en podem treure diferents lliçons. Personalment, com a compositor i com a professor, em van interessar especialment les reflexions a l'entorn del procés creatiu i de com l'hem d'entomar per transmetre'l als nostres deixebles o als nostres oients. La sagrada partitura no és altra cosa que una representació simbòlica de la idea musical. En ocasions s'ha confós amb la música i s'ha arribat a lectures d'una fidelitat extravagant. Alguns compositors s'hi han abonat en la demanda d'un rigor absolut, d'altra banda impossible a partir d'un text escrit. La música és, abans que res, allò que sona i la partitura simplement un codi gràfic, que cal conèixer a fons, però que sovint es troba molt lluny de la idea generadora de l'obra musical. Cada compositor té un camí propi per atènyer el seu objectiu musical. La nostra tasca és aproximar-nos a la seva idea amb tot allò que tenim a les nostres mans.








(Fotos: Sara Guasteví)

dimarts, 29 de març del 2016

UN VIATGE MUSICAL AMB CLEMENTI

Foto: Jordi Largo. Sant Vicenç de Castellet

Des de 1999, quan va gravar el CD Miniatures 4 dedicat a Clementi, Marina Rodríguez s'ha endinsat en l'estudi de la vida i la obra d'aquest gran músic, una mica deixat de banda injustament per la història de la música. De retruc, com no pot ser d'altra manera, jo també m'hi he vist implicat i arrossegat en la seva recerca estic llegint, escoltant i analitzant algunes de les seves meravelloses sonates per a piano. Estic convençut que d'aquí a pocs anys, Clementi esdevindrà més popular i recuperarà tot el prestigi que mereix. Mentre tant, la Marina va fent via amb enregistraments, articles i cursos que ja es posen en marxa de manera immediata. 

El primer tindrà lloc a partir del dimecres 20 d'abril en el marc dels cursos d'extensió universitària de la Universitat de Barcelona, Gaudir UB. Es tracta de "Un viatge musical amb Clementi, El naixement del piano romàntic i el canvi de paradigma social de 1800".
A través del músic polifacètic Muzio Clementi (1752-1832) ens endinsarem en una Europa plena d’innovacions i canvis transcendentals. Els vuitanta anys de vida intensa d’aquest compositor ens conduiran de Maria Antonieta a l’anarquisme, de Mozart a Chopin, d’Itàlia a Anglaterra.
Reconstruirem un retrat de l’època a partir de documents, cartes, instruments, música, literatura i pintura del moment.
La meitat de les sessions estaran il·lustrades amb música interpretada en directe.


FITXA
Curs divulgatiu dirigit a tota mena de públic interessat en la música, les arts i la cultura.
Dates: Els dimecres del 20 d’abril al 22 de juny, de 10 a 12 del matí (10 sessions).
Llocs: Universitat de Barcelona, casa Jeroni Granell, Gran Via 582, Barcelona (6 sessions)
Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), Carrer de Padilla, 155 (3 sessions)
Museu de la Música de Barcelona (1 sessió)
Professora: Marina Rodríguez Brià
Professor col·laborador: Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo
Més informació i inscripcions: GAUDIR UB




Entrevista a Marina Rodríguez Brià a la revista Núvol a propòsit de Clementi.

divendres, 24 d’abril del 2015

El Pleyel de Santa Eulàlia de Ronçana



El divendres 10 d'abril, la Marina i jo vàrem tenir l'ocasió de participar dins del cicle de música clàssica "Eulaliana", que es celebra cada any a Santa Eulàlia de Ronçana. L'origen de la nostra col·laboració té lloc quan, a través d'una ex-alumna de piano de la Marina, ens assabentem de l'existència d'un piano antic que es troba a la biblioteca d'aquesta població i que, pel que sembla, ningú vol tocar. 


Un dia l'anem a veure i descobrim que es tracta d'un meravellós Pleyel de gran cua de finals del segle XIX. La curiositat ens porta a establir contacte amb la regidora de cultura, Sra. Isabel Valls amb qui, després d'algunes converses, arribem a la conclusió que podria ser interessant organitzar una sessió musical que posi en relleu l'interès històric i artístic de l'instrument i que obri la possibilitat de la seva recuperació, tal vegada a través del mecenatge. Així s'incorpora al cicle el concert "Al voltant d'un piano: A través del Pleyel", on la Marina ofereix un programa adaptat a les circumstàncies i jo faig una xerrada prèvia per explicar què és piano i quin és el seu valor patrimonial.

Malgrat que l'instrument no està en les millors condicions, es fa una posada a punt que permet que sigui tocat i que en mans de la Marina pugui sonar musicalment. El concert és un èxit. La música flueix per sobre de les limitacions del piano i la Marina, amb la seva capacitat de comunicació, captiva el públic des del primer moment. En finalitzar el concert la regidora, molt contenta, em diu: "s'ha posat el públic a la butxaca". I realment, els comentaris que sentim al voltant de la copa de cava que es serveix al final, van tots en aquesta direcció.

El programa que va oferir la Marina va ser variat i adequat a les necessitats de la sessió. Per aquest motiu no havia estat prèviament escrit. Ella volia inspirar-se fins al darrer moment segons la resposta que pogués obtenir del piano. El que sí tenia clar és que calia relacionar les obres i autors amb Pleyel. D'aquesta manera va anar presentant les obres i fent comentaris adients a cada una d'elles, cosa que també va apropar el públic al contingut del concert. Va dividir el recital en tres etapes: l'etapa del fundador Ignaz Pleyel (1757-1831), la del seu fill Camille i la de l'època del piano de Santa Eulàlia, etapa Pleyel-Wolff. 

Relacionada amb la primera, va començar interpretant un Preludi i la Sonata op 10 n. 1 de Clementi, compositor que tenia una gran amistat amb Ignaz Pleyel. Ambdós músics compartien l'interès per l'edició musical i la fabricació de pianos. A continuació va tocar una desconeguda i breu Sonata en Si bemoll major del mateix Ignaz Pleyel que va fer les delícies de l'auditori per la seva frescor, ressaltada, això sí, per la qualitat i lleugeresa de toc que la Marina imprimeix especialment en el repertori clàssic. 

Després, en una incursió en el període romàntic i relacionada amb la segona etapa, va tocar un Nocturn de Chopin, compositor conegut per la seva amistat amb Camille Pleyel, el fill gran d'Ignace i continuador del negoci. Camille va fer cèlebre el seu saló Pleyel i, posteriorment, la primera Sala Pleyel, espais on Chopin va actuar en diverses ocasions. 

Seguint amb la "ruta" Pleyel, va interpretar el Clair de Lune de Debussy, un altre autor que apreciava els pianos Pleyel i que ja coïncideix amb l'etapa de l'instrument de Santa Eulàlia: 1884. L'obra va sonar esplèndida malgrat les limitacions del piano. Això ens ha de fer reflexionar sobre algunes qüestions del conceptes de so, però ho deixarem per a una altra ocasió. També, coincidint amb l'etapa Pleyel-Wolff, va interpretar El Puerto d'Albéniz, obra que es va estrenar a la Sala Pleyel. Per acabar, a petició dels aplaudiments del públic, va interpretar la Danza del Molinero de Manuel de Falla, un altre admirador de la firma Pleyel.


Fragment del reportatge de Canal SET





Pel que fa a la meva conferència prèvia, la meva intenció era transmetre la importància d'un piano a partir de la complexitat de la seva construcció i ressaltar el valor patrimonial de l'instrument. El Pleyel de Santa Eulàlia va ser donat fa uns quants anys per Joaquím Brustenga i Etxauri, escriptor, advocat, empresari i actual alcalde de Santa Eulàlia. 

En aquest enllaç podreu descarregar-vos el dossier que vaig elaborar sobre el piano i on hi trobareu molta més informació.






EL PIANO PLEYEL DE SANTA EULÀLIA DE RONÇANA








divendres, 11 de gener del 2013

La música i el seu impacte en el cos i la ment

La música i el seu impacte en el cos i la ment

 CosmoCaixa Barcelona

Cicle de conferències

Del 31 de gener al 4 de juny de 2013