Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EMMVA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EMMVA. Mostrar tots els missatges

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Discurs de benvinguda a l'acte d'inauguració del curs escolar 2011-12 a Sant Cugat del Vallès

Fent neteja d'arxius, he trobat aquestes paraules de benvinguda que vaig pronunciar com a director de l'Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels, on va tenir lloc l'acte d'inauguració del curs escolar 2011-12. Malgrat la indiferència o la fredor amb què va ser escoltat, rellegint-lo ara, m'adono de la seva actualitat i, fins i tot, de la seva inoportunitat en un moment en el qual l'ajuntament anava a anunciar les seves primeres polítiques de retallades derivades de la gran crisi.




Discurs de benvinguda a l’acte d’inauguració del curs acadèmic 2011-12 de Sant Cugat
Joan Josep Gutiérrez, director de l'EMMVA
7 de setembre de 2011. Sala Polivalent del Conservatori.

Bon dia.
Sra. Mercè Conesa, alcaldessa
Sra. Esther Salat, regidora d’Educació, Universitat i Família
Sr. Lluís Baulenas, Director de Serveis Territorials del Vallès Occidental (Dep. Enseny)
Sr. Francesc Torralba, Dr. en Filosofia i en Teologia i escriptor.
Directores i directors
Companys i companyes

Us dono la benvinguda a aquesta escola que, per primera vegada, té l’honor d’acollir l’acte d’inauguració d’un curs acadèmic a Sant Cugat.

Aprofitant la ocasió, i abans de cedir la paraula, voldria fer algunes consideracions.

Per una banda, vull agrair a l’ajuntament que hagi estimat adequat fer l’acte a la nostra escola.
És evident que hi ha un motiu material important: s’ha acabat la construcció d’una infraestructura rellevant per a la ciutat i és lògic mostrar-la específicament al sector educatiu.

Però també hi ha un criteri molt arrelat a la nostra ciutat que té en compte que l’educació no es circumscriu exclusivament a l’àmbit de l’escola o de l’institut, sinó que té continuïtat natural en altres activitats, entre les quals, la música hi té un paper molt important.

I no és per menys. La música és l’activitat humana més present en la cultura actual i té una relació directa amb els hàbits socials i els comportaments individuals. Només cal que analitzeu (hi ha estudis que ja ho han fet) quants inputs musicals rebeu a diari, la major part dels quals de manera inconscient (lamentablement, al meu entendre). Obriu la ràdio al matí? La televisió? L’ordinador? El mòbil? La Ipod? L’MP3? Entreu a botigues? Aneu a festes, a concerts... Fins i tot, algú potser encara canta a la dutxa o altres practiquen algun instrument.

Som una societat eminentment musical, com mai no ho ha estat la humanitat. I tot això té conseqüències i va acompanyat de problemàtiques de diferent categoria (educatives, econòmiques, socials...).

Paradoxalment, el legislador, és a dir la societat, no ha cregut necessari incorporar seriosament la música al sistema educatiu general, o ho ha fet d’una manera molt restringida.

Tanmateix, des de la democràcia, s’ha anat construint una xarxa de centres d’educació musical, més o menys a l’abast de la població, que han facilitat que la formació musical sigui menys selectiva. També s’han fet alguns intents legislatius de facilitar la compaginació dels estudis generals amb els artístics i, d’alguna manera, s’ha anat normalitzant la situació, dins de les immenses carències i despropòsits que s’han comès. De fet, encara som molt lluny d’aquella declaració del dret a l’educació musical que va formular la Comissió europea a final dels anys 80

Però tot això, avui, són figues d’un altre paner.

Com deia al principi, l’ajuntament de Sant Cugat ha optat per potenciar l’educació musical, tal i com demanda la seva ciutadania.
Nosaltres, després de moltes vicissituds, estem a punt d’inaugurar un Conservatori professional municipal que s’afegirà a l’escola de música. Això obrirà noves possibilitats als nostres joves i potenciarà la qualitat dels ensenyaments.

I aquí, crec que hi ha una responsabilitat comuna de tots els ensenyaments.
Al nostre centre tenim uns 650 alumnes. Gairebé tots els compartim amb vosaltres, col·legis i instituts. Fora bo que ens anéssim acostant més, buscant punts de trobada i compartint, fins i tot, metodologies. En qualsevol cas, crec que tenim un llarg camí per explorar i recórrer.

Gràcies per la vostra atenció.

I ara passo la paraula a...



divendres, 6 de juliol del 2012

El paper de l'harmònium en el repertori romàntic tardà

El concert que ofereix l'Ensemble de l'Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels el proper divendres 13 de juliol de 2012, dins del cicle Nits de Música al Claustre del Monestir de Sant Cugat, ens convida a parlar sobre un element instrumental que caracteritza algunes de les obres que s'interpretaran. Es tracta de la inclusió de l'harmònium dins del conjunt de cambra.
L'harmònium és un instrument de vida efímera, nascut a França durant la dècada de 1830 a partir de diversos experiments anteriors i quasi abandonat a mitjans del segle XX, amb l'aparició dels instruments electròfons. El seu repertori està lligat majoritàriament a la música religiosa. No en debades, va ser usat principalment com una substitució de l'orgue d’església, instrument complex i car que no tots els temples podien tenir. 
El fet de ser considerat un germà petit de l'orgue i d'haver estat mal utilitzat, va fer que ja des dels inicis fos un instrument amb no gaire bona reputació. Sovint, els pianistes inexperts, en tocar-lo, es trobaven limitats pel fet de desconèixer els recursos musicals i tècnics que, a part del teclat, no tenen res a veure amb el piano. D'altra banda, el mal estat en què solen trobar-se habitualment els harmòniums i el mal aspecte del moble, que en molts casos recorda més un taud que no pas un instrument musical, han fet que perdurin els prejudicis sobre les seves qualitats.
La realitat és que l'harmònium és un instrument amb característiques musicals molt interessants. La seva capacitat expressiva i la intimitat de la seva sonoritat, han fet que molts compositors hagin estat atrets a escriure obres originals o a utilitzar-lo en diverses formacions musicals. D'entre ells, un dels més coneguts és César Franck (1822-1890), que té un bon recull de peces de gran bellesa, lligades al culte litúrgic, que resisteixen amb escreix totes les expectatives musicals que una obra pot transmetre més enllà de la seva utilitat directa. Franck era un gran coneixedor de l'instrument i les seves obres estan pensades des de i per a l'harmònium. Altres compositors, com el cas que ens ocupa en el concert citat, el van fer servir com a instrument cambrístic. L'harmònium té la qualitat d'empastar molt bé amb altres instruments i d'omplir espais sonors amb la continuïtat i la dolcesa del seu so. És el cas de Felip Pedrell (1841-1922), compositor i musicòleg capdavanter del nacionalisme musical català, molt relacionat amb França i un dels introductors de la música de Wagner a Catalunya. Granados, Falla, Gerhard i Albèniz, entre molts d'altres, van ser deixebles seus. Les seves obres, entre les quals hi ha un bon grapat d'òperes, són encara força desconegudes i poc interpretades en públic. Com es pot apreciar en les dues obres programades en el concert, el Nocturn Op. 55 n. 1 (1873) i  el Cant del matí, l'estètica romàntica europea preval encara per sobre dels aspectes més nacionals que posteriorment apareixeran en altres obres. L'harmònium és tractat sobre tot com a coixí harmònic i de suport als altres instruments, sense agafar en cap moment un paper solista o independent. És ben bé una part tímbrica acompanyant, com passa en moltes altres obres on aquest instrument es veu implicat.
En el cas del tràgic cicle de Mahler, Lieder eines fahrenden Gesellen (Cançons d'un company errant, 1885), amb text del propi compositor, la versió oferta és la que Arnold Schönberg (1874-1951) va transcriure el 1920 per a conjunt de cambra, dins de l'ampli catàleg d'obres arranjades per a la seva utilització en un cercle musical privat. En aquesta versió, Schönberg fa un ús molt cambrístic de l'harmònium, utilitzant-lo per reforçar instruments en alguns moment però també en petits diàlegs instrumentals. En aquesta obra, a diferència d'alguna altra que he tingut ocasió de tocar, el tractament de l'instrument és adequat a la interpretació, llevat d'algunes exigències de dinàmica absolutament irrealitzables.
En definitiva, en aquest recital podem gaudir de dos exemples amb intervenció de l'harmònium que no són aïllats en la història. A finals del segle XIX i a principis del XX, l'instrument s'utilitza amb una certa profusió més enllà del servei litúrgic i penso que no és només per una qüestió pràctica, sinó que al darrera hi ha un interès musical per part dels compositors.

L'harmònium emprat en aquest concert és un Alberdi de mitjans del segle XX, que pertany a la parròquia de Sant Esteve de Granollers, gentilment cedit per la Fundació pro Musica Sacra. Podeu escoltar-lo en aquesta interpretació d'una Toccata de Cabanilles (1644-1712)