El divendres 10 d'abril, la Marina i jo vàrem tenir l'ocasió de participar dins del cicle de música clàssica "Eulaliana", que es celebra cada any a Santa Eulàlia de Ronçana. L'origen de la nostra col·laboració té lloc quan, a través d'una ex-alumna de piano de la Marina, ens assabentem de l'existència d'un piano antic que es troba a la biblioteca d'aquesta població i que, pel que sembla, ningú vol tocar.
Malgrat que l'instrument no està en les millors condicions, es fa una posada a punt que permet que sigui tocat i que en mans de la Marina pugui sonar musicalment. El concert és un èxit. La música flueix per sobre de les limitacions del piano i la Marina, amb la seva capacitat de comunicació, captiva el públic des del primer moment. En finalitzar el concert la regidora, molt contenta, em diu: "s'ha posat el públic a la butxaca". I realment, els comentaris que sentim al voltant de la copa de cava que es serveix al final, van tots en aquesta direcció.
El programa que va oferir la Marina va ser variat i adequat a les necessitats de la sessió. Per aquest motiu no havia estat prèviament escrit. Ella volia inspirar-se fins al darrer moment segons la resposta que pogués obtenir del piano. El que sí tenia clar és que calia relacionar les obres i autors amb Pleyel. D'aquesta manera va anar presentant les obres i fent comentaris adients a cada una d'elles, cosa que també va apropar el públic al contingut del concert. Va dividir el recital en tres etapes: l'etapa del fundador Ignaz Pleyel (1757-1831), la del seu fill Camille i la de l'època del piano de Santa Eulàlia, etapa Pleyel-Wolff.
Relacionada amb la primera, va començar interpretant un Preludi i la Sonata op 10 n. 1 de Clementi, compositor que tenia una gran amistat amb Ignaz Pleyel. Ambdós músics compartien l'interès per l'edició musical i la fabricació de pianos. A continuació va tocar una desconeguda i breu Sonata en Si bemoll major del mateix Ignaz Pleyel que va fer les delícies de l'auditori per la seva frescor, ressaltada, això sí, per la qualitat i lleugeresa de toc que la Marina imprimeix especialment en el repertori clàssic.
Després, en una incursió en el període romàntic i relacionada amb la segona etapa, va tocar un Nocturn de Chopin, compositor conegut per la seva amistat amb Camille Pleyel, el fill gran d'Ignace i continuador del negoci. Camille va fer cèlebre el seu saló Pleyel i, posteriorment, la primera Sala Pleyel, espais on Chopin va actuar en diverses ocasions.
Seguint amb la "ruta" Pleyel, va interpretar el Clair de Lune de Debussy, un altre autor que apreciava els pianos Pleyel i que ja coïncideix amb l'etapa de l'instrument de Santa Eulàlia: 1884. L'obra va sonar esplèndida malgrat les limitacions del piano. Això ens ha de fer reflexionar sobre algunes qüestions del conceptes de so, però ho deixarem per a una altra ocasió. També, coincidint amb l'etapa Pleyel-Wolff, va interpretar El Puerto d'Albéniz, obra que es va estrenar a la Sala Pleyel. Per acabar, a petició dels aplaudiments del públic, va interpretar la Danza del Molinero de Manuel de Falla, un altre admirador de la firma Pleyel.
Fragment del reportatge de Canal SET
Relacionada amb la primera, va començar interpretant un Preludi i la Sonata op 10 n. 1 de Clementi, compositor que tenia una gran amistat amb Ignaz Pleyel. Ambdós músics compartien l'interès per l'edició musical i la fabricació de pianos. A continuació va tocar una desconeguda i breu Sonata en Si bemoll major del mateix Ignaz Pleyel que va fer les delícies de l'auditori per la seva frescor, ressaltada, això sí, per la qualitat i lleugeresa de toc que la Marina imprimeix especialment en el repertori clàssic.
Després, en una incursió en el període romàntic i relacionada amb la segona etapa, va tocar un Nocturn de Chopin, compositor conegut per la seva amistat amb Camille Pleyel, el fill gran d'Ignace i continuador del negoci. Camille va fer cèlebre el seu saló Pleyel i, posteriorment, la primera Sala Pleyel, espais on Chopin va actuar en diverses ocasions.
Seguint amb la "ruta" Pleyel, va interpretar el Clair de Lune de Debussy, un altre autor que apreciava els pianos Pleyel i que ja coïncideix amb l'etapa de l'instrument de Santa Eulàlia: 1884. L'obra va sonar esplèndida malgrat les limitacions del piano. Això ens ha de fer reflexionar sobre algunes qüestions del conceptes de so, però ho deixarem per a una altra ocasió. També, coincidint amb l'etapa Pleyel-Wolff, va interpretar El Puerto d'Albéniz, obra que es va estrenar a la Sala Pleyel. Per acabar, a petició dels aplaudiments del públic, va interpretar la Danza del Molinero de Manuel de Falla, un altre admirador de la firma Pleyel.
Fragment del reportatge de Canal SET
Pel que fa a la meva conferència prèvia, la meva intenció era transmetre la importància d'un piano a partir de la complexitat de la seva construcció i ressaltar el valor patrimonial de l'instrument. El Pleyel de Santa Eulàlia va ser donat fa uns quants anys per Joaquím Brustenga i Etxauri, escriptor, advocat, empresari i actual alcalde de Santa Eulàlia.
En aquest enllaç podreu descarregar-vos el dossier que vaig elaborar sobre el piano i on hi trobareu molta més informació.
EL PIANO PLEYEL DE SANTA EULÀLIA DE RONÇANA
