El divendres 31 d'octubre
va tenir lloc el tercer i últim recital del cicle Con spirito d'enguany al
Conservatori Municipal de Música de Barcelona. És la tercera edició d'aquesta
sèrie de concerts que organitza l'Associació Muzio Clementi de Barcelona al
voltant del piano Collard & Collard, late Clementi, Collard &
Collard de 1847, propietat de Curro Bultó, la restauració del qual ha
estat sufragada per l'associació i realitzada pel pianer Jaume Barmona al
seu Forte
Piano Taller.
En aquesta ocasió, el
concert va estar protagonitzat per la flautista Montserrat Gascón i la pianista
Marina Rodríguez Brià que van presentar un insòlit programa que, sota el títol
de Veus de fusta i cristall, aplegava dos instruments
històrics: l'esmentat piano Collard & Collard i una flauta de vidre Claude
Laurent de 1823. Tant la Marina com la Montserrat, a més de ser excel·lents
intèrprets, son també destacades investigadores i estudioses de la música i van
preparar un programa adequat a aquests instruments i al període que
representen. Aquest programa contenia obres de Clementi, Maria Thereisa von
Paradis, Beethoven, Stamitz, Drouet, Mendelssohn i Meyerbeer.
Aplegar dos instruments
bicentenaris en un concert és una cosa verament excepcional. La primera patent
de la flauta de vidre del seu creador, Claude Laurent, va ser presentada a
Paris el 1806. Coïncideix per tant amb la vida de tots els compositors del programa.
El piano és una mica posterior a alguns d'ells, però recull i manté encara de
moltes característiques tècniques dels darrers pianos que va fabricar Clementi
& Co fins a la seva mort el 1832. Així, doncs, ens trobem amb unes
sonoritats que tots els seus autors podrien haver reconegut i fet seves.
L'obra que va obrir el recital va ser la Siciliana en Mi b major, publicada per primera vegada el 1924 i atribuïda a la pianista invident Maria Theresia von Pardis (1759-1824). Tot i que aquesta autoria és dubtosa, es tracta d'una peça molt adequada per ser interpretada amb la flauta de vidre, que transmet una melanconia encantadora i màgica. En tot cas, ens permet recordar que Clementi va conèixer personalment Paradies i, fins i tot, va parlar del seu piano (Magazin der Musik, Hamburg 1784).
La Sonata Op. 4 n. 1 de Clementi forma part d'un grup de 6 sonates per a clavicèmbal o pianoforte amb acompanyament de flauta o violí, publicades a Londres pel seu autor el 1780. Aquestes sonates estaven destinades a l'àmbit domèstic. Vint anys més tard, després de l'èxit recollit per les seves famoses Sonatines Op. 36, van ser publicades per Kühnel a Leipzig com a Sonatines Op. 37 i Op. 38 i van entrar de ple en el repertori dels inicis del piano.
És conegut el mestratge de Beethoven com a compositor de variacions. Eclipsades per les grans Variacions Diabelli Op. 120, s'amaguen més de vint-i-dues composicions d'aquest gènere que, amb diverses proporcions i dificultats, demostren la inventiva i la capacitat de transformació musical del compositor. Les Variationen über ein russisches Volkslied Op.107 n. 7 per a flauta i piano formen part d'un conjunt de 10 variacions sobre temes d'origen popular de diferents països. Es tracta d'una obra de maduresa escrita cap al 1818-19 i que té relació amb les obres que en aquest període, no només en el cas de Beethoven, posaven atenció en la música popular i d'un incipient nacionalisme. La variació permet al compositor-intèrpret improvisar i deixat fluir la seva fantasia en un gènere que acosta la música i sorprèn l'oient amb allò que reconeix. De fet, el tema, Die schöne Minka, no és rus, sinó ucraïnès i parla de la història d'un jove soldat que es despedeix de la seva estimada i no sap si tornarà. Al llarg de les variacions es produeixen moments descriptius de la batalla i també dels sentiments del protagonista.
Louis Drouet, encara que nascut a Amsterdam el 1792, és considerat un compositor i flautista francès. Va ser un gran virtuós, amb una carrera brillant a Europa, i també va estar lligat a la fabricació de flautes. Va posseir dues flautes de vidre de Claude Laurent. L'Impromptu que vam escoltar al recital és una peça breu, d'estil lliure, mostra gran una paleta d'articulacions i un ample moviment de registres que, a les mans de Montserrat Gascón, van permetre apreciar les possibilitats del seu instrument.
Felix Mendelssohn va ser amic i col·lega de Drouet i havia estat alumne de Ludwig Berger, un deixeble de Clementi. Aquests cercle de relacions encara es completa amb la seva amistat i estada a la casa de William Horsley, l'amic i secretari de Clementi, i a la fàbrica de pianos d'aquest, on va estar assajant el seu primer concert de dos pianos amb Ignaz Moscheles. Possiblement no va tenir una relació directa amb ell, ja que el 1829 Clementi havia traslladat la seva residència a Lichfield, però el coneixement entre un i altre és evident. Les tres Romances sense paraules que van interpretar la Montserrat i la Marina son arranjaments anònims del segle XIX. La primera d'aquestes romances va ser dedicada per Mendelssohn a Sophie Horsley, una de les filles.
El programa va finalitzar amb la cavatina “Robert, toi que j’aime”, de l’òpera Robert le diable de Giacomo Meyerbeer (1791-1864). La versió era de Louis Drouet i, per acabar-ho d'arrodonir, cal dir que Meyerbeer, als 11 anys, havia rebut classes directament de Clementi. Aquesta obra exquisida és un bon exemple de com es difonia la música en aquella època a través de versions instrumentals adaptades a diferents instruments i circumstàncies. La versió està molt ben escrita per als dos instruments.
En la interpretació que
ens van oferir la Montserrat i la Marina cal destacar en primer lloc la seva
complicitat i compenetració com a duo. En la seva interpretació individual, la
Montserrat Gascón mostra un domini de la flauta de vidre, un instrument que
difereix completament de la flauta moderna. Com ella mateixa explica, una
dificultat afegida és el seu pes superior i el tipus d'afinació allunyat del
temperament igual al que estem acostumats. La seva sonoritat és clara i
transparent, com suggereix el mateix material de què està construïda. Per la
seva banda, Marina Rodríguez té un domini absolut del piano Collard que
es tradueix en una claredat de toc i d'equilibri sonor que supera les
indefectibles irregularitats d'un instrument que, malgrat l’excel·lent
restauració, son inherents a la seva antiguitat. La seva empatia li permet
adaptar-se a les característiques particulars de cada instrument sense esperar
una resposta comú o estàndard.
Tot el recital va ser seguit amb molt interès i concentració per part d'un públic força nombrós. En resposta als aplaudiments, les intèrprets van oferir com a bis la cançó catalana El testament d'Amèlia, en un arranjament de Marina Rodríguez.
JJG
