JOAN JOSEP GUTIÉRREZ YZQUIERDO
Pàgina dedicada a l'activitat musical i a la reflexió i opinions de l'autor a l'entorn de la música i l'educació musical.
A la làpida de Muzio Clementi, enterrat al claustre de l'Abadia de Westminster a Londres, hi ha la inscripció: “Muzio Clementi, anomenat el Pare del pianoforte, la seva fama com a músic i com a compositor, reconegut a tota Europa, li va procurar l’honor d’un enterrament públic en aquest claustre. Nascut a Roma el 1752, mort a Evesham el 1832.”
Ser enterrat a Westminster suposava un gran honor i reconeixement a les persones que s'havien significat per la seva aportació a la cultura i a l'honor d'Anglaterra. Però aquest epítet és incomplet. Clementi era conegut en vida com a "pare de la música moderna per a pianoforte", com apareix ja a la revista musical The Quarterly Musical Magazine & Review l'any 1822.
En la conferència, que vaig oferir el 14 de febrer a l'Aula magna del Conservatori de Sant Cugat, faig un breu passeig per la vida de Clementi i reviso aquesta qüestió amb alguns exemples musicals que expliquen el significat d'aquesta afirmació.
El passat 7 de febrer es va emetre una entrevista sobre l'exposició i activitats paral·leles sobre Muzio Clementi que presntem al Conservatori de Sant Cugat.
A la mateixa entrevista vàrem coïncidir feliçment amb el Ionas Mercadal, un jove clarinetista virtuós, a qui havia tingut com alumne de piano fa uns anys quan era alumne del conservatori i que el dia 14 debutava al Teatre-Auditori amb el segon Concert per a clarinet i orquestra de Weber, acompanyat per l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat.
La Fundació Victòria dels Àngels deixa Sant Cugat i trasllada la seva seu a la Universitat de Barcelona, on va néixer la cantant. No és una bona notícia per a l'Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels, que ha tingut l'honor de rebre el nom de la gran cantant i s'ha beneficiat de la donació d'un piano que pertanyia a la soprano i de moltes activitats al llarg de tots els anys en què la Fundació ha estat present al nostre centre.
Victòria dels Àngels amb el Quartet de Guitarres de Barcelona.
Concert al Monestir de Sant Cugat, 30 d'octubre de 1992
QGB: Jaume Abad, Teresa Forqué, Francesc Pareja i Josep M. Mangado
La relació de Victòria dels Àngels amb l'escola municipal de música comença el curs 1991-92, quan el Quartet de Guitarres de Barcelona - del qual en formen part els guitarristes Jaume Abad, llavors director del centre i Francesc Pareja - i la representant del grup, Montserrat Massó es posen en contacte amb la cantant amb la finalitat de col·laborar musicalment. D'aquesta relació sortirà un seguit de concerts que els portaran a Alemanya, Turquia i altres llocs. Victòria dels Àngels accepta cedir el seu nom a l'escola que obre les portes al nou edifici del Centre Cultural la tardor del 1992 i que és inaugurat amb la seva presència. El mateix any, Victòria dels Àngels i el Quartet de Guitarres ofereixen un concert a l'església del monestir, el caxet del qual la soprano cedeix per a l'adquisició del piano Yamaha C-7 de l'Aula Magna. En aquesta època, la cantant ha traslladat la seva residència a Sant Cugat i està il·lusionada amb l'escola de música. Manifesta la seva intenció de fer algunes classes i d'enregistrar les cançons d'Eduard Toldrà a l'Aula Magna amb la pianista Alícia de Larrocha. Aquests propòsits quedaran truncats per diferents episodis personals funestos.
Victòria dels Àngels en la inauguració de l'escola de música. (1992)
El 26 de novembre de 2003, amb motiu de la celebració del 25è anivesari de l'escola de música, Victòria dels Àngels va fer acte de presència en el que seria la seva darrera aparició en públic i se li va retre un càlid homenatge al Teatre-Auditori.
Acte de recepció dels pianos de Victòria dels Àngels. Novembre de 2005 (d'esquerra a dreta: Joan Josep Gutiérrez, director de l'EMMVA, Helena Mora, presidenta de la FVA, Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat i Àngels Solé, regidora d'Educació).
Dos anys després de la seva mort (15-01-2005), el 15 de gener de 2007, es va presentar la Fundació que gestiona el seu llegat i la seva memòria. Essent jo director de l'escola, vàrem acordar que la FVA tingués la seva seu al nostre centre. En aquell moment molts teniem clar que aquest fet posava l'escola i la ciutat de Sant Cugat en el mapa, no endebades Victòria es reconeguda mundialment com una de les millors cantants del segle XX. La fundació va donar a l'escola amb caràcter permanent un dels pianos, un Steck de cua, i també en règim de comodat el magnífic Steinway triat exprofés per a la cantant pel mític pianista Gerald Moore. Aquesta donació es va signar amb l'alcalde Lluís Recoder, a l'espera d'un conveni definitiu entre la FVA i l'ajuntament. Aquest conveni, després de nou anys de l'estada de la fundació a l'escola, no s'ha arribat a signar mai. El llarg d'aquest temps, la fundació ha organitzat una gran quantitat d'actes que ens han beneficiat com a escola i com a ciutat. Entre aquests hi ha concerts al Teatre-Auditori i al Claustre (Teresa Berganza, Ainhoa Arteta, Nancy Fabiola Herrera, Ofelia Sala,...), cursos per a l'alumnat i el professorat (Jerzy Artysz, Ofelia Sala, Narcisa Toldrà, ...) i moltes altres activitats com conferències, exposicions, etc. (es pot veure una relació més detallada aquí). El 2012 la Fundació va ser nominada als Premis Ciutat de Sant Cugat.
Jerzy Artysz i Manuel Capdevila
Jerzy Artysz i antics alumnes.
Cursos
Indubtablement, la residència de la Fundació Victòria dels Àngels a l'Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels ha estat molt beneficiosa i es fa difícil explicar la seva marxa. És una llàstima que aquells propòsits inicials de col·laboració hagin quedat truncats i no s'hagi arribat a un acord. Crec que Sant Cugat, i molt especialment l'escola de música, surt perdent. Totes les activitats que hem gaudit gràcies a la Fundació ens han aportat valors i coneixement. Constatem que algunes coses no s'han gestionat correctament. En qualsevol cas, és una oportunitat perduda. Només ens queda desitjar que la nova etapa de la Fundació a la seva nova seu sigui exitosa i no es trenquin els llaços amb l'escola que portem amb orgull el nom de Victòria dels Àngels. Joan Josep Gutiérrez
Divendres 10 de juny, un grup d'alumnes de 6è
curs del Conservatori de Sant Cugat van fer el seu concert de graduació. Tots van mostrar les
seves qualitats musicals i allò que han pogut recollir durant els seus llargs
anys d'aprenentatge.
Com a professors i professores del centre, ens
sentim molt satisfets i orgullosos de poder veure els resultats d'una tasca on
alumnes i mestres hem intentat posar tot l'esforç de la nostra part per
aconseguir els màxims resultats. Resultats que no es mesuren en el fet concret
d'arribar a interpretar tal o qual obra, sinó en el creixement personal que
aquests nois i noies han pogut experimentar amb la música. Parlant amb uns
pares presents al concert, comentàvem el privilegi que representa el fet de
poder rebre una educació musical, sigui quin sigui l'objectiu professional
final. Molts, la major part dels alumnes estudiants de música, no es dedicaran
a aquest ofici, però el bagatge personal que hauran recollit al llarg dels seus
estudis musicals els acompanyarà tota la seva vida. Hi ha nens que comencen la
música molt motivats i amb dots naturals “de sèrie”, però també observem que, en
molts casos, hi ha un moment en què molts nois i noies, fins i tot alguns que
no havien manifestat una gran facilitat, fan un “clic” i entren en l’univers de
la música com qui trepitja el paradís. Això sol ocórrer a l’adolescència i té a
veure amb la música en si, però també en el descobriment d’un espai que poden
compartir amb els altres, fins i tot de diferents edats, sexe i origen. Més
enllà de la pròpia disciplina, la música ajuda a socialitzar-se a través de les
emocions, dels sentiments i de l’intel·lecte. Crea un llenguatge i uns
interessos comuns. Hi ha un abans i un després de l'experiència musical.
Això ens porta a una altra reflexió. La música
ocupa un lloc preeminent dins de la societat. Tothom escolta música (no
discutirem aquí qüestions estètiques que ens portarien molt lluny d'aquest
discurs). La indústria musical genera i mou milions i milions d'euros. De la
música en viuen no només els músics, sinó altres professionals i altres indústries
que creen riquesa al voltant de la música: festivals, productors, gestors. fabricants
d'instruments, fabricants de sistemes audiovisuals, programadors informàtics,
enginyers de so, investigadors, ràdios, televisions, sales de concerts, estudis
de gravació, cinema... La llista d'oficis i d’indústria directament i indirectament implicada amb la
música és interminable. Senzillament, traieu de la vostra vida tot el que té
relació amb la música i us quedareu gairebé en pilotes. I encara així, podreu
cantar i ballar. Som conscients de fins a quin punt és important la música?
Ara donem un cop d'ull al sistema educatiu. On
és la música? Quina consideració té? Per descomptat, aquestes preguntes no van
dirigides a les famílies que han optat per donar una educació musical als seus
fills. Ens adrecem als qui tenen responsabilitat en el disseny curricular i en
la distribució dels recursos econòmics per a l'educació. Llevat d'honrosos
casos puntuals, la música es mou en paral·lel i una mica allunyada del sistema
educatiu. A l'escola i a l'institut no deixa de ser una "maria",
malgrat l'esforç d'alguns i algunes mestres que s’escarrassen per situar-la al
lloc que li correspon. Les famílies es preocupen molt si el nen suspèn
matemàtiques, però suspendre música no té importància. Si això passa, és la
inutilitat del professor i de la pròpia matèria. Les escoles de música i els
conservatoris han d'oferir els horaris a les acaballes del dia, quan els nois i
noies, ja esgotats, porten una jornada de treball a les seves esquenes. I, a
sobre, han de competir amb un seguit d'activitats extra-escolars que acaben de
rematar la seva energia. A l'etapa superior s'ha renunciat a incloure els estudis
superiors de música dins del sistema universitari. També aquí ens hem de moure
en paral·lel. Tot plegat obliga l'estudiant de música a navegar pel sistema
educatiu com un alienat social.
La pregunta típica és : "Què
estudies?" - "Música" -
"Ah!, però què més?"
Una darrera observació : les possibilitats de
ser un aturat amb estudis musicals no són superiors que en qualsevol altra
carrera. I si estàs parat, pots dedicar-te encara més a la música.
El passat dimecres 21 de gener va actuar a l'Aula Magna de l'EMMVA/Conservatori de Sant Cugat el Carthage Choir de l'universitat Carthage de Kenosha, Wisconsin. Van ser convidats pel director de la Coral del conservatori, Raimon Romaní, dins d'una oferta promoguda per la Federació Catalana d'Entitats Corals (FCEC).
La coral del conservatori va obrir el concert amb una petita intervenció de tres obres, dues de les quals pertanyents al Magníficat de Raimon Romaní. En aquesta ocasió van demostrar el seu creixent nivell de qualitat amb una sonoritat més potent i compacta que anys enrere. Les veus masculines comencen a tenir més presència i seguretat, tant per l'augment de cantaires com per la seva seguretat i l'augment paulatí de la seva edat. Cal tenir en compte que és un cor format per joves d'entre16 i 21 anys aproximadament, edat en què, especialment en els homes, no s'ha desenvolupat completament la veu.
A continuació va actuar el cor convidat. Van ser rebuts amb molts aplaudiments. Els joves de la Coral del conservatori, ara com a públic, van escalfar amb intensitat l'ambient d'un concert que, per si mateix, ja tenia possibilitats d'esdevenir un èxit.
Un èxit merescut, perquè el Carthage Choir és un cor d'un altíssim nivell, amb una afinació absoluta i una sonoritat potent i compacta. Queda clar que l'afinació té a veure amb la sonoritat ja que els acords sonen claríssims i nets, les dissonàncies perfectament consistents i el timbre tupit i homogeni. (Per cert, el "diapassó" el donava una cantaire que devia tenir oïda absoluta.)
El director, Eduardo Garcia Novelli, d'orígen argentí, té un control absolut del gest i una capacitat comunicativa de primer ordre, cosa essencial en un director, sigui de cor o d'orquestra. Ho va lluir també amb la seva simpatia guanyant-se el públic.
El concert va incloure obres de diferent tipus: repertori ibèric en les diferents llengües, inclòs el català amb una versió molt interessant de Robert Sieving de El desembre congelat, repertori sacre i profà contemporani, repertori americà i internacional. Van jugar amb petites "performaces" com el ball d'un tango, alguns "solos" de cantants, l'ús d'instruments en algunes cançons (piano, oboè, violí, percussió), tot a càrrec dels propis membres del cor.
El mestre Garcia Novelli va felicitar la Coral del conservatori i va quedar sorprès pel nivell obtingut tenint només un assaig a la setmana. Cal tenir en compte el Carthage Choir ho fa tres cops per setmana i està format per joves universitaris, és a dir, d'una mitjana d'edat 5 anys superior a la nostra coral.
Una reflexió:
Malgrat que els professors sempre ens queixem del rendiment dels alumnes, cal reconèixer l'esforç que fan molts dels nostres joves del conservatori, especialment aquells que s'involucren de ple en la música. Només cal donar una ullada a la jornada d'un alumne de primer o segon curs de batxillerat, que entra a l'institut a les vuit del matí i surt del conservatori a les deu de la nit, al menys dos o tres cops per setmana. Explica potser perquè els alumnes que fan música són en general bons estudiants?
El concert que ofereix l'Ensemble
de l'Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels el proper
divendres 13 de juliol de 2012, dins del cicle Nits de Música al Claustre del Monestir de Sant Cugat, ens
convida a parlar sobre un element instrumental que caracteritza algunes de les
obres que s'interpretaran. Es tracta de la inclusió de l'harmònium dins del
conjunt de cambra.
L'harmònium és un instrument de
vida efímera, nascut a França durant la dècada de 1830 a partir de diversos
experiments anteriors i quasi abandonat a mitjans del segle XX, amb l'aparició
dels instruments electròfons. El seu repertori està lligat majoritàriament a la
música religiosa. No en debades, va ser usat principalment com una substitució
de l'orgue d’església, instrument complex i car que no tots els temples podien
tenir.
El fet de ser considerat un germà
petit de l'orgue i d'haver estat mal utilitzat, va fer que ja des dels inicis
fos un instrument amb no gaire bona reputació. Sovint, els pianistes inexperts,
en tocar-lo, es trobaven limitats pel fet de desconèixer els recursos musicals
i tècnics que, a part del teclat, no tenen res a veure amb el piano. D'altra
banda, el mal estat en què solen trobar-se habitualment els harmòniums i el mal
aspecte del moble, que en molts casos recorda més un taud que no pas un
instrument musical, han fet que perdurin els prejudicis sobre les seves
qualitats.
La realitat és que l'harmònium és
un instrument amb característiques musicals molt interessants. La seva capacitat
expressiva i la intimitat de la seva sonoritat, han fet que molts compositors
hagin estat atrets a escriure obres originals o a utilitzar-lo en diverses
formacions musicals. D'entre ells, un dels més coneguts és César Franck
(1822-1890), que té un bon recull de peces de gran bellesa, lligades al culte
litúrgic, que resisteixen amb escreix totes les expectatives musicals que una
obra pot transmetre més enllà de la seva utilitat directa. Franck era un gran coneixedor de l'instrument i les seves obres estan
pensades des de i per a l'harmònium. Altres compositors, com el
cas que ens ocupa en el concert citat, el van fer servir com a instrument
cambrístic. L'harmònium té la qualitat d'empastar molt bé amb altres
instruments i d'omplir espais sonors amb la continuïtat i la dolcesa del seu
so. És el cas de Felip Pedrell (1841-1922), compositor i musicòleg capdavanter
del nacionalisme musical català, molt relacionat amb França i un dels
introductors de la música de Wagner a Catalunya. Granados, Falla, Gerhard i
Albèniz, entre molts d'altres, van ser deixebles seus. Les seves obres, entre
les quals hi ha un bon grapat d'òperes, són encara força desconegudes i poc
interpretades en públic. Com es pot apreciar en les dues obres programades en
el concert, el Nocturn Op. 55 n. 1 (1873) i el Cant del matí,
l'estètica romàntica europea preval encara per sobre dels aspectes més
nacionals que posteriorment apareixeran en altres obres. L'harmònium és tractat
sobre tot com a coixí harmònic i de suport als altres instruments, sense agafar
en cap moment un paper solista o independent. És ben bé una part tímbrica
acompanyant, com passa en moltes altres obres on aquest instrument es veu
implicat.
En el cas del tràgic cicle de
Mahler, Lieder eines fahrenden Gesellen (Cançons d'un company errant,
1885), amb text del propi compositor, la versió oferta és la que Arnold
Schönberg (1874-1951) va transcriure el 1920 per a conjunt de cambra, dins de
l'ampli catàleg d'obres arranjades per a la seva utilització en un cercle
musical privat. En aquesta versió, Schönberg fa un ús molt cambrístic de
l'harmònium, utilitzant-lo per reforçar instruments en alguns moment però també
en petits diàlegs instrumentals. En aquesta obra, a diferència d'alguna altra
que he tingut ocasió de tocar, el tractament de l'instrument és adequat a la
interpretació, llevat d'algunes exigències de dinàmica absolutament
irrealitzables.
En definitiva, en aquest recital
podem gaudir de dos exemples amb intervenció de l'harmònium que no són aïllats
en la història. A finals del segle XIX i a principis del XX, l'instrument
s'utilitza amb una certa profusió més enllà del servei litúrgic i penso que no
és només per una qüestió pràctica, sinó que al darrera hi ha un interès musical
per part dels compositors.
L'harmònium emprat en aquest concert és un Alberdi de mitjans del segle XX, que pertany a la parròquia de Sant Esteve de Granollers, gentilment cedit per la Fundació pro Musica Sacra. Podeu escoltar-lo en aquesta interpretació d'una Toccata de Cabanilles (1644-1712)
