Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris organologia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris organologia. Mostrar tots els missatges
dijous, 15 de juny del 2017
dissabte, 21 de gener del 2017
L'arribada del piano a Barcelona
A Catalunya, fins passada la guerra civil, hi va haver una gran quantitat de constructors i fàbriques de pianos, algunes tan populars com Guarro, Chassaigne, Maristany, Cateura, Estela-Bernareggi, Chiapo-Arietti, Cussó, etc. A Barcelona, el barri de Camp de l'arpa rep quest nom perquè era un terreny on els fabricants llençaven els marcs o arpes de ferro defecuoses. Això pot donar una idea de la importància de la indústria de pianos catalana.
Oriol Brugarolas, historiador i pianista, ha fet la seva tesi doctoral sobre el comerç i construcció del piano a Barcelona a des de finals del segle XVIII a mitjans del segle XIX, l'etapa prèvia a la gran popularització de l'instrument entre la burgesia.
En aquest link al Taller del lutier, de Pere Andreu Jariod, podeu escoltar una entrevista sobre el tema.
(Si no es visualitza, cliqueu aquest enllaç).
dilluns, 26 de setembre del 2016
Quin piano necessitem per iniciar-nos?
Per acomplir aquestes premisses, la primera decisió que ha de prendre un alumne o la seva família, és l'adquisició d'un instrument adequat que permeti practicar diàriament. Com recomanen habitualment els professors, a l'inici no cal sessions llargues d'estudi sinó reiterades. La durada de les sessions d'estudi aniran augmentant juntament amb el desenvolupament de la capacitat de concentració de l'alumne i de la quantitat i dificultat de la feina a resoldre. No és possible cap progrés sense estudi i la conseqüència directa és la frustració i l'abandonament de la música. La funció principal de la classe d'instrument és ensenyar l'alumne a estudiar, però el treball ha de fer-se amb constància a casa.
A continuació faig alguns aclariments en resposta a algunes de les preguntes més freqüents.
Quin piano cal per començar?
La primera resposta és senzilla: el millor possible. L'oïda es desenvolupa millor amb un so de qualitat. A partir d'aquí es poden introduir molts matisos. Cal informar-se bé de totes les possibilitats, ja que n'hi ha diverses.
Quan el meu fill o la meva filla demostri interès, ja li comprarem un piano.
Probablement, si no pot practicar, el seu progrés serà nul i, en conseqüència, el seu interès inicial per la novetat anirà minvant fins a la seva desaparició.
Podem començar amb un teclat?
Vagi per endavant que el fet de que un instrument tingui tecles, no vol dir que sigui un piano, per tant no és recomanable. Dit això, en el cas d'haver d'utilitzar un instrument elèctric s'ha de ser molt curós en la tria. Al mercat hi ha el que habitualment s'anomenen pianos digitals, que tenen algunes característiques que emulen el piano, com el fet de tenir un teclat complet de 88 tecles contrapesades.
En el següent enllaç, el professor Hugo Landolfi (deixant de banda l'element propagandístic de la seva escola d'afinació) fa una bona comparació entre els instruments digitals i acústics.
Puc tocar amb un piano digital?
Com a ampliació de la pregunta anterior, un piano digital pot ser un complement útil al piano acústic, per exemple per una segona residència o per estudiar a hores intempestives sense molestar el veïnat.
És recomanable els sistema Silent per als pianos acústics?
El sistema Silent que han desenvolupat algunes marques, i que avui es pot aplicar a qualsevol piano, és una solució acceptable per resoldre el problema de les molèsties als veïns sense haver de caure en l'instrument completament digital. En definitiva és com tenir un piano digital dins d'un piano acústic aprofitant en part les possibilitats del mecanisme real del piano. Funciona amb la inclusió d'uns sensors sota les tecles del piano que activen un mòdul de so MIDI al temps que eviten que els martells arribin a colpejar les cordes. Així, el pianista pot triar entre tocar el piano acústic normal o passar a una funció digital quan desitja estudiar amb auriculars.
Quin preu té un piano? És necessari comprar un piano car?
En principi, el preu del piano nou està relacionat directament amb la seva qualitat acústica i material. El mercat de pianos verticals nous amb certes garanties de qualitat es mou a partir d'uns 2500€. No obstant això, hi ha un mercat d'ocasió amb preus molt variables que poden arribar a ser molt baixos. Es poden trobar pianos per menys de 600€. La dificultat radica en tenir un bon assessorament. En aquests casos cal valorar moltes coses de diferent naturalesa, com la grandària de l'instrument, el seu aspecte, l'estat del seu mecanisme, el so, etc, etc. No s'ha de menysprear la possibilitat d'adquirir un piano antic. La vida útil d'un piano pot ser superior als cent anys.
Puc llogar un piano?
Hi ha comerços que ofereixen pianos de lloguer, lloguer amb opció a compra i altres alternatives de finançament.
Quines mides tenen els pianos?
Tots els pianos han de tenir el teclat complet, que avui dia són 88 tecles. Alguns pianos antics en tenen 85 i pot ser suficient si estan en condicions. Així, l'amplada del teclat de qualsevol piano vertical o de cua està al voltant dels 145 cm. En els pianos de fabricació moderna, les alçades es mouen entre els 105 i 140 i les profunditats entre els 50 i 65 cm. En els pianos antics, aquestes mesures poden variar considerablement.
Quina marca de piano és més convenient?
El nombre de marques de pianos actuals és molt gran i es fa difícil triar-ne una en concret amb criteris neutrals. Hi ha molts prejudicis en relació a l'origen que avui dia no tenen gaire sentit, ja que el sistema industrial i financer ha canviat i barrejat marques que originàriament eren d'un continent i ara depenen d'un altre. Així mateix, marques de prestigi han hagut de oferir línies de pianos econòmics que no tenen res a veure amb els seus models de qualitat. Com hem dit abans, el preu és un element indicatiu de la qualitat de fabricació, però la tria depèn del gust i de les preferències personals. Si teniu curiositat, en aquest enllaç podeu trobar informació sobre algunes marques actuals. Pel que fa a les marques antigues, n'hi ha milers i és del tot impossible fer una classificació útil. Cada piano és diferent i s'ha d'apreciar en les seves pròpies qualitats i característiques. Avui dia s'està recuperant el gust pels pianos antics, alguns dels quals comencen a revaloritzar-se.
Piano vertical o piano de cua?
Inicialment, la gent no es planteja començar amb un piano de cua per motius obvis d'espai. No obstant, qui s'ho pugui permetre no ha de dubtar: un piano de cua és superior a un vertical. També en aquest cas hi ha opcions molt diverses en qualitat i preu.
Quina és la millor ubicació del piano a casa?
El millor lloc per posar el piano és on l'estudiant pugui fer-ho sense interferències i amb intimitat. Si és possible, a la seva habitació o en un espai exclusiu. Si ha d'anar a una zona comuna, com un menjador o una sala d'estar, cal respectar escrupolosament el seu estudi.
S'ha de controlar la temperatura i la humitat?
La millor temperatura i humitat és la mateixa que necessiten les persones i les plantes. No posem el piano a prop dels radiadors o dels corrents d'aire fred. Evitem l'excés d'humitat i, sobretot, de sequedat, ja que aquesta pot ocasionar l'aparició d'esquerdes a la tapa harmònica.
Quin manteniment requereix un piano?
El més habitual és l'afinació, que ha de ser feta per un expert. Cal fer-la un un cop a l'any, com a mínim. La resta de tasques de manteniment de la mecànica dependrà de l'edat de l'instrument, però normalment un piano necessita ajustaments passats uns quants anys. Cal tenir en compte que la maquinària del piano està dissenyada per ser ajustada fàcilment en moltes parts dels seus components. El trencament de cordes, si bé no és habitual en els pianos nous, no és greu i entra dins de les avaries normals.
Es gasta un piano?
Com hem dit abans, un piano pot durar més de cent anys. De fet, molts pianos de finals de sigle XIX i inicis del XX ja tenen les característiques dels pianos moderns, llevat del disseny exterior. El desgast del piano depèn del nombre d'hores que toca, del tipus de pianista i també de les condicions ambientals. Els caps dels martells i les cordes poden ser canviades per recuperar millor el so original.
Quin és l'accident més greu que li pot passar a un piano?
El trencament de l'arpa de ferro pot ser la pitjor avaria. Però això només pot passar si el piano cau o és agredit amb gran violència. Les esquerdes a la tapa harmònica i al claviller també són desperfectes importants, encara que reparables. La caiguda de líquids a l'interior pot afectar moltes parts de l'instrument.
Es gasta un piano?
Com hem dit abans, un piano pot durar més de cent anys. De fet, molts pianos de finals de sigle XIX i inicis del XX ja tenen les característiques dels pianos moderns, llevat del disseny exterior. El desgast del piano depèn del nombre d'hores que toca, del tipus de pianista i també de les condicions ambientals. Els caps dels martells i les cordes poden ser canviades per recuperar millor el so original.
Quin és l'accident més greu que li pot passar a un piano?
El trencament de l'arpa de ferro pot ser la pitjor avaria. Però això només pot passar si el piano cau o és agredit amb gran violència. Les esquerdes a la tapa harmònica i al claviller també són desperfectes importants, encara que reparables. La caiguda de líquids a l'interior pot afectar moltes parts de l'instrument.
Els nens fan malbé el piano?
El piano és un instrument delicat, però no dèbil. La típica frase de "nen, no toquis que el faràs malbé" no té gaire sentit si no es tracta d'una criatura destructora que actua amb algun objecte contundent. El piano està pensat per ser tocat fort i moltíssimes hores, per tant difícilment un nen li farà més mal que un pianista professional. Només s'ha d'impedir que l'embruti, el ratlli o hi deixi caure objectes o líquids al seu interior o entre les tecles.
El piano és un instrument delicat, però no dèbil. La típica frase de "nen, no toquis que el faràs malbé" no té gaire sentit si no es tracta d'una criatura destructora que actua amb algun objecte contundent. El piano està pensat per ser tocat fort i moltíssimes hores, per tant difícilment un nen li farà més mal que un pianista professional. Només s'ha d'impedir que l'embruti, el ratlli o hi deixi caure objectes o líquids al seu interior o entre les tecles.
Què faig amb el piano si els meus fills abandonen?
Tenir un piano a casa sempre és un element de distinció i pot ser útil per algun familiar en un futur. Malgrat tot, si ens en volem desfer, existeix un mercat de segona mà que funciona prou bé. Sempre hi ha nous alumnes que necessiten un piano. A través de pàgines web o d'anuncis a les escoles de música és relativament fàcil trobar un comprador. El preu dependrà molt de la qualitat i l'antiguitat de l'instrument. A llarg termini es pot recuperar força bé la inversió inicial.
Tenir un piano a casa sempre és un element de distinció i pot ser útil per algun familiar en un futur. Malgrat tot, si ens en volem desfer, existeix un mercat de segona mà que funciona prou bé. Sempre hi ha nous alumnes que necessiten un piano. A través de pàgines web o d'anuncis a les escoles de música és relativament fàcil trobar un comprador. El preu dependrà molt de la qualitat i l'antiguitat de l'instrument. A llarg termini es pot recuperar força bé la inversió inicial.
Per saber-ne més, podeu visitar altres entrades del meu blog:
En aquesta entrada podeu deixar comentaris o fer preguntes.
Espero que aquest article us pugui ser útil. Moltes gràcies.
Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo
Setembre de 2016. Actualitació 2020.
dimarts, 7 de juny del 2016
Thomas Strange: Brief History of the Square Piano
Thomas Strange és físic i especialista en restauració de pianos antics. El dilluns 11 de juliol participarà com a ponent a "Els Juliols" de la Universitat de Barcelona, dins del curs "Anglaterra al voltant d'un piano. Música, art i societat. El pas del segle XVIII al XIX a través del polifacètic músic Muzio Clementi".
http://www.ub.edu/juliols/curs-estiu/anglaterra-voltant-piano-musica-art-societat
Més vídeos de Thomas Strange: https://www.youtube.com/watch?v=6VnKV1sr5VQ
dissabte, 3 d’octubre del 2015
La percepció de la sonoritat dels instruments acústics
Que tot intèrpret desitja tocar el millor instrument és una obvietat. Però, com podem definir un bon instrument? Perquè, davant de dos instruments de qualitat som capaços de triar-ne un? Perquè hi pot haver discrepàncies entre diferents músics en el dictamen de l'aptitud d'un determinat instrument?
La física ens dona les bases teòriques de les propietats acústiques que fan sonar els instruments musicals. En termes generals, tots consten d'un generador, un vibrador i un amplificador. El primer és el que aporta l'energia necessària per posar en funcionament les vibracions (l'energia de l'aire, del cop, del fregament...). El segon és específicament aquell que produeix les freqüències sonores (el tub, la corda, la membrana, el propi material...) i el tercer el que reparteix i augmenta les vibracions per tal que siguin audibles (la caixa de ressonància, la tapa harmònica...). Depenent de la tipologia de l'instrument, aquestes parts tenen més o menys influència en el resultat sonor global. Finalment, el que fa vibrar el nostre timpà és l'aire, transmissor en què estem immersos vitalment.
Intentarem explicar de forma molt genèrica i elemental els principis bàsics dels instruments acústics.
En un instrument de vent tubular, les freqüències originades pel generador (bisell, canya, broquet...) depenen de la longitud, forma i diàmetre del conducte i no pas del material, ja que les ones sonores constitueixen directament aire vibrant, és a dir, el mateix material transmissor. Malgrat això, un instrumentista distingeix perfectament entre, posem per cas, una flauta de fusta o de metall i, dins d'aquesta categoria, entre els diferents metalls. Però realment la diferència d'aquests materials no determina els principis acústics, encara que poden tenir una influència en altres aspectes que finalment afecten al resultat sonor i molt especialment al confort de l'instrumentista. Per una banda, la qualitat dels materials influeixen en l'estabilitat i la solidesa de l'instrument, així com en la precisió de la seva factura artesanal. La densitat pot canviar la brillantor del timbre per un efecte d'absorció de l'energia sonora. Per altra banda la relació de l'instrumentista amb el seu instrument, com parlarem més endavant, canvia considerablement segons la percepció física, el funcionament mecànic i la resposta sonora relativa al aquest procés físic.
En un instrument de corda, el generador pot ser de diferent naturalesa i dóna lloc a resultats molt diferents. La vibració de la corda es pot obtenir principalment per fregament, per percussió o per pinçament. En tots els casos, les cordes vibren segons els mateixos principis que, en resum, responen a la seva longitud, tensió i densitat. Cal dir que, a diferència dels instruments de vent, les ones sonores estan absolutament lligades al material, tant de la corda en si, com del ressonador. Les qualitats de la caixa de ressonància són una de les claus de la sonoritat.
Hi ha moltes tipologies d'instruments de percussió i per tant moltes diferències acústiques entre ells. El funcionament de les membranes és molt complex però, de lluny, participa d'alguns dels principis de les cordes, com la tensió i la densitat, encara que s'hi afegeixen d'altres molt diferents, com la forma i la varietat de materials. En els instruments de percussió idiòfons el propi vibrador és ressonador i dóna lloc a una immensa quantitat de variables acústiques.
Feta aquesta elemental presentació de les característiques acústiques bàsiques (cada una pot omplir tractats sencers), voldria entrar en el tema que origina aquest breu assaig. La qualitat d'un instrument, és un fet objectiu o depèn d'altres elements de caràcter subjectiu? Només seria objectiu allò que és mesurable. En la resposta acústica musical d'un instrument, això és del tot impossible. No podem imaginar el test musical d'un instrument de la mateixa manera com es prova el moviment dels calaixos d'una cuina de l'Ikea. Podem analitzar físicament molts elements però difícilment en podrem treure conclusions definitives. Els assaigs de laboratori realitzats amb violins Stradivarius reflecteixen comportaments vibratoris que els diferencien d'altres violins, però no expliquen realment la seva qualitat musical. De fet, hi ha violinistes que prefereixen un Guarnerius, un Amati o, fins i tot, un instrument de factura moderna. En el cas del piano, perquè la major part de concertistes volen tocar un Steinway?
En la tria d'un instrument musical intervenen molts factors de caràcter eminentment subjectiu. Alguns tenen a veure amb la formació tècnica de l'intèrpret, altres a preferències musicals i altres a la influència de l'entorn social. Però en primer terme, diria que el més decisiu és el confort, entès com a facilitat d'obtenir una resposta a les pròpies exigències musicals. Com a pianista em centraré en el cas del piano. Cada instrument té les seves característiques però crec que es poden compartir alguns criteris.
La varietat de pianos és enorme. Des dels petits verticals (pianinos) als grans pianos de cua de concert hi podem trobar tota mena de models que ofereixen grans diferències de so. Al tractar-se d'un instrument molt complex que participa ensems de components industrials i artesanals, dependrà molt del disseny i de la realització i, per tant, del factor econòmic. En el piano modern, la relació qualitat-preu té molta importància. Malgrat tot, hi ha grans diferències dins de les mateixes gammes. En general, la grandària del piano, sigui vertical o de cua, és un factor decisiu en la seva sonoritat. La longitud ideal de la corda més greu per obtenir la gamma d'harmònics plena i evitar la inharmonicitat hauria de ser molt més llarga i convertiria el piano en un instrument de factura difícil o directament inviable. Hi ha experiències interessants al respecte. (El piano de cola más grande del mundo) (Klavins)
Per això, les cordes greus, anomenades bordons, estan recobertes d'una espiral de coure que augmenta la seva densitat per aconseguir una freqüència més greu i poder limitar la grandària del piano a un estàndard màxim d'uns 2,80 metres. Per un rendiment adequat de les cordes, cal que hi hagi un equilibri entre la longitud, la tensió i la densitat i que el material tingui la flexibilitat i elasticitat adequades. Actualment, aquestes variables estan força estudiades i compartides entre les diferents marques i models.
L'altre element clau en la sonoritat és la taula harmònica o ressonador, inclòs el pont que transmet les vibracions de les cordes. En aquest punt, la seva qualitat, que depen de la fusta i del disseny i de la realització, les diferències entre els pianos bons i mediocres és definitiva i també influeix en el cost econòmic.
A part d'aquests dos elements sonors, cordes i taula harmònica, hi ha un munt d'aspectes de disseny que influeixen en el resultat final. Els caps dels martells i la seva col·locació també determinen les propietats del so, com la duresa o la suavitat.
Amb tota aquesta varietat de possibilitats (i ens en deixem moltes per no allargar-nos excessivament) podem adonar-nos que la resposta sonora "objectiva" del piano és molt gran. A partir d'aquí, a les preferències o gustos particulars de cadascú hi hem d'afegir el més important: la relació que s'estableix entre el pianista i el seu piano. Entre els dos hi ha un mecanisme que transmet les accions del músic amb la producció del so. Aquest mecanisme té també uns estàndards de pes i acció que són fonamentals per la comoditat del toc. Però això no acaba aquí. La comoditat, que té una component individual segons la tècnica de cada persona, també té a veure amb la resposta acústica. Aquesta resposta compta també amb la situació de l'instrument dins d'una sala i l'entorn acústic. Podem fàcilment fer un experiment simple canviant la posició del piano dins d'una habitació. Immediatament ens adonarem que hi ha una variació de resposta sonora. En aquest sentit és recomanable separar uns centímetres el piano vertical de la paret. A tot això s'hi afegeixen molts altres elements que, malgrat el seu orígen físic, tenen a veure més amb la percepció subjectiva. En relació a la duresa del teclat, sovint ens enganyem perquè la resposta sonora és diferent en cada instrument. En el cas de dos pianos exactament iguals però amb so diferent, un molt obert i cridaner i l'altre més suau i apagat, la percepció és que el primer té el teclat tou i el segon dur. Per tant, la sensació de resistència està relacionada amb la resposta esperada per l'intèrpret. Aquest efecte també s'utilitza en el cas dels pianos digitals per modificar artificialment la "duresa" del teclat.
La regulació del mecanisme del piano també pot influir enormement en la facilitat de la resposta a determinats tocs pianístics. Un martell que s'escapa fàcilment repeteix millor, però pot produir rebots indesitjables. És conegut el trucatge que Glenn Gould feia servir en els seus pianos. En alguns enregistraments seus es pot observar aquest efecte. Un piano tou facilita la repetició, la velocitat i la claredat en estils com el barroc i el classicisme, però no sempre serà adequat per alguns autors del pianisme posterior. De fet, la pròpia història del piano demostra que hi ha una evolució cap a models d'instrument més potents, més tensos i més durs, cosa que va en detriment de sonoritats més naturals i properes a la naturalesa de la corda. Els pianos de principi del segle XIX, per exemple, tenien uns greus molt clars que permetien fer acords sense perdre la individualitat de cada nota. Aquestes diferències, com és natural, es manifesten en les composicions que van parelles a la transformació de l'instrument. Avui dia, la recuperació dels pianos antics està retornant als pianistes conceptes estètics que s'havien perdut. Potser sigui degut precisament a l'estandardització industrial del piano.
Abans ens preguntàvem perquè els concertistes prefereixen trobar pianos Steinway a d'altres marques. Un motiu és el compliment de les expectatives del pianista. L'Steinway és un instrument equilibrat, que té una bellesa de so acceptablement uniforme que no presenta sorpreses. És el millor piano? La resposta és no. Està entre els millors, però n'hi ha d'altres en el rànquing. La seva qualitat és indiscutible, però també hi ha un efecte del màrqueting i de la preponderància industrial. Ara bé, un cop les grans sales de tot el món adopten aquest piano, es fa difícil canviar de marca sense sentir les queixes de molts pianistes que, en ocasions, si el seu nivell de divisme els ho permet, obliguen a l'organitzador a aconseguir l'Steinway de rigor.
En la formació musical cal fomentar l'escolta de la sonoritat per obrir la capacitat de discerniment i aconseguir una tècnica musical més individualitzada i creativa.
La regulació del mecanisme del piano també pot influir enormement en la facilitat de la resposta a determinats tocs pianístics. Un martell que s'escapa fàcilment repeteix millor, però pot produir rebots indesitjables. És conegut el trucatge que Glenn Gould feia servir en els seus pianos. En alguns enregistraments seus es pot observar aquest efecte. Un piano tou facilita la repetició, la velocitat i la claredat en estils com el barroc i el classicisme, però no sempre serà adequat per alguns autors del pianisme posterior. De fet, la pròpia història del piano demostra que hi ha una evolució cap a models d'instrument més potents, més tensos i més durs, cosa que va en detriment de sonoritats més naturals i properes a la naturalesa de la corda. Els pianos de principi del segle XIX, per exemple, tenien uns greus molt clars que permetien fer acords sense perdre la individualitat de cada nota. Aquestes diferències, com és natural, es manifesten en les composicions que van parelles a la transformació de l'instrument. Avui dia, la recuperació dels pianos antics està retornant als pianistes conceptes estètics que s'havien perdut. Potser sigui degut precisament a l'estandardització industrial del piano.
En la formació musical cal fomentar l'escolta de la sonoritat per obrir la capacitat de discerniment i aconseguir una tècnica musical més individualitzada i creativa.
Joan Josep Gutiérrez
Foto:
«Steinway & Sons concert grand piano, model D-274, manufactured at Steinway's factory in Hamburg, Germany» por "Photo: © Copyright Steinway & Sons". Disponible bajo la licencia CC BY-SA 3.0 vía Wikimedia Commons.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)