JOAN JOSEP GUTIÉRREZ YZQUIERDO
Pàgina dedicada a l'activitat musical i a la reflexió i opinions de l'autor a l'entorn de la música i l'educació musical.
Josep Soler i Sardà, 25 de març de 1935-9 d'octubre de 2022.
La pèrdua d'un mestre que ha estat professor meu és un fet natural i inevitable, però sempre colpidor.
Josep Soler va ser un dels meus referents quan estudiava al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona als voltants dels anys 80 del segle passat. Les seves classes d'Estètica i d'Història de la Música em van aportar en aquells temps una visió profunda i filosòfica que anava més enllà de la tècnica escolàstica que predominava en els ensenyaments del conservatori. Vam tenir una confiança i una afinitat personal més enllà de la simple relació professor-alumne. Vaig estar moltes vegades a casa seva on vàrem tenir llargues converses i lectura de música i, fins i tot, vaig fer-li de copista d'una sonata seva per a viola i piano amb Notaset!, ja que encara no hi havia programes informàtics per aquesta tasca. Ell em va fer apreciar la música dodecafònica i l'estil expressionista, malgrat que no he seguit aquesta tècnica ni aquesta estètica en la meva música (bé, sempre en queda alguna cosa). He de desmentir que jo hagés estudiat composició amb ell, com va sortir en una crònica d'un diari de fa uns anys, però sí puc afirmar que el contacte amb ell i la seva música va formar part del meu creixement personal, artístic i intel·lectual, per la qual cosa em sento agraït i molt afortunat.
Crec que perdem un dels compositors més coherents i profunds del nostre temps i un pensador important de la nostra cultura.
Reprodueixo i comparteixo íntegrament el missatge de record que ha escrit Domènec González de la Rubia, de l'Associació Catalana de Compositors, a propòsit de la mort de Josep Maria Mestres-Quadreny. Personalment el vaig tractar quan vaig participar com a intèrpret en l'espectacle poètico-musical "Piano-xòfer", creat per en Perejaume i ell mateix.
M'adhereixo al condol.
MESTRES QUADRENY IN MEMORIAM
Ahir vam conèixer una trista notícia, Josep Maria Mestres
Quadreny, compositor membre de la nostra associació i company sempre amable, va
morir als 91 anys. Sens dubte és aquesta una pèrdua que afecta especialment el
món musical contemporani però també a l'ambient artístic en general ja que
Mestres Quadreny va ser un inquiet investigador que va combinar la música amb
altres disciplines com el teatre, la literatura o la pintura.
Però sobretot Mestres Quadreny va ser un cercador de noves
maneres d'expressió. Encara que algunes de les més joves generacions no ho
recordin, cal evocar encara que sigui breument alguns apunts biogràfics. A més
d'estudiar música amb Leonor Sigg, Rosa Maria Kucharsky i Cristòfor Talltabull
va obtenir la llicenciatura de químiques per la Universitat de Barcelona i des
de 1952 va pertànyer a aquell grup heterogeni i iconoclasta de compositors que
van formar el Cercle Manuel de Falla (1947) des del qual al costat d'altres
col·legues va mostrar el seu rebuig a l'homogeneïtat i rutina imperant en
l'ambient musical.
Més tard al costat de Juan Hidalgo i Joaquim Homs fundaria el
grup Música Oberta. Així mateix, conscient de la necessitat de disposar d'un
grup instrumental que pogués interpretar els nous llenguatges que anava
adquirint la música, va fundar en 1968 el Conjunt Català de Música
Contemporània que va desenvolupar una àmplia política d'estrenes de compositors
de l'avantguarda d'aquells dies i sobretot el 1974 va ser un dels fundadors del
laboratori Phonos, veritable pedrera de compositors dedicats a la música
electrònica amb una enorme empremta en la creació i pedagogia contemporània.
Sens dubte, tot això delata una inquietud constant per
difondre la música contemporània d'una determinada estètica però també per
establir les bases d'institucions o organitzacions que poguessin dur a terme
una conservació i salvaguarda d'aquest patrimoni. En efecte, van ser moltes les
institucions a les quals va estar lligat i en totes elles la seva actitud va
constituir un beneficiós al·licient.
A la nostra entitat, l'Associació Catalana de Compositors, va
estar lligat ja des de principis dels anys 70 i encara que breument, exerciria
com a president entre els anys 1977 i 1979.
Adscrit a la generació del 51, és evident que al llarg de la
seva llarga vida (havia nascut a Manresa el 3 de març de 1929) va poder
presenciar els canvis esdevinguts en la música del nostre temps. Canvis
protagonitzats per les diferents tendències, les evolucions en el llenguatge,
la multiplicitat d'estils i els nous plantejaments formals, en fi, de tot un
cabal d’aportacions que el segle XX sobretot però també el XXI estava aportant
a la música.
Seria innombrable assenyalar les col·laboracions, escrits i
treballs teòrics que ens ha deixat. Escrits que com la seva música, mantenen la
fidelitat a una determinada manera d'entendre la música i la composició. Les
seves col·laboracions amb el poeta Joan Brossa o els pintors Joan Miró (va
estar molt lligat a la seva fundació) o Antoni Tàpies acrediten aquesta
fidelitat en la qual l’atonalitat, el dadaisme, l'especulació aleatòria,
l'atzar, el surrealisme o l'electrònica (era president d'honor de Phonos)
configuren un llenguatge personal que pràcticament abasta des del sol, a el
teatre musical, la música de cambra o la simfònica i en el qual les partitures
gràfiques o la informàtica van protagonitzar un destacat paper.
Una enriquidora i coherent vida creativa (entre 1953 i l'any
2000 va escriure més de tres-centes obres) en la qual la paraula llibertat
destaca per sobre de qualsevol altra definició. Mestres Quadreny va obtenir
l'any 2000 el Premi Nacional de Música i el 2007 la medalla d'Honor de la
Ciutat de Barcelona.
El dijous 22 d'octubre, a les 19:30 hores, el pianista Feodor Veselov ofereix un recital de música de compositors catalans vius organitzat per l'Associació Catalana de Compositors. Entre les obres que interpreta, s'hi troba el meu Divertimento per a piano.
Aquesta obra va ser estrenada el 1994 al Festival Internacional de Cadaqués per Albert Guinovart, qui me l'havia encarregat per a la ocasió. La vaig escriure sobre esbossos que ja havia fet l'any 1983 i té un marcat estil neoclàssic. Formalment és un moviment de sonata clàssica.
Un record personal amb motiu de la seva mort a Barcelona el 25 de setembre de 2015
Manuel Oltra*
Manuel Oltra i
Ferrer va néixer a València el 8 de febrer del 1922. Quan només tenia un any,
la família es va traslladar a Barcelona, on Manuel hi va residir tota la seva
vida.
Als catorze anys va
començar formalment els seus estudis musicals amb el mestre Josep Font i
Sabaté. Durant el seu servei militar va poder compaginar una plaça de professor
al Conservatori Hispano-marroquí de Tetuan (1944-1947). Al seu retorn a
Barcelona, va ser nomenat director de la coral del Club Excursionista de
Terrassa i de la Institució Folklòrica Montserrat, de Barcelona. En aquest
període va transcriure nombrosos ballets populars catalans per a cobla i altres
formacions instrumentals. També va exercir la docència a l'Institut de Rítmica
Joan Llongueres i va ser director musical de l'Esbart Montseny (1955-1961).
El 1959, i fins al
1987, es va incorporar com a professor del Conservatori Superior Municipal de
Música de Barcelona. Deu anys més tard del seu ingrés va ser-ne catedràtic
d'harmonia, contrapunt, fuga i formes musicals. Del 1973 al 1981 va ser
sots-director del centre.
Quan vaig ingressar
com alumne al Conservatori, ell ocupava precisament aquest càrrec. De la meva
primera impressió el recordo com un home seriós, poc donat a la xerrameca i que
feia respecte, quasi por a un jove de 13 anys que, com jo, vivia encara en un
entorn social franquista on l'abús de poder i el menyspreu dels funcionaris
envers els ciutadans era la cosa més normal. Més endavant vaig entendre que el
seu posat corresponia a una persona una mica retreta, amb fortes conviccions
musicals i molt rigorosa amb ella mateixa. En cap cas era injust o
innecessàriament autoritari. Això ho vaig descobrir quan vaig tenir la sort,
uns anys més tard, de tenir-lo com a professor de Formes musicals, d'Harmonia i
de Contrapunt.
L'ambient del
conservatori als anys setanta era més pròxim al segle XIX que a finals del
segle XX. La secretaria acadèmica era antiquada i rígida. Bé, potser no tan
rígida com ho són ara les oficines administratives on tot està al servei d'inflexibles
sistemes informàtics. Malgrat tot, en comparació a l'escola on jo cursava
estudis generals, es respirava un ambient molt més lliure, sobretot tenint en
compte la meva edat. Es podia parlar català amb certa normalitat, encara que el
gruix de les classes col·lectives s'impartien en la llengua imperial. Els horaris de
tarda-vespre eren molt diversos i no havies de seguir un ramat d'alumnes per
l'edifici. Les edats, els gèneres i les procedències de l'alumnat eren d'allò
més variat. I la música, tot i les metodologies antiquades, era un objecte
desitjat per tots. Certament, els anys matisen les passions i treuen ferro als
greuges. Fins el professorat més obsolet el veus retrospectivament amb una
certa proclivitat, ni que sigui per allò que representa com a baula entre
generacions.
Però no és aquest
el motiu del meu bon record del mestre Oltra. Si encara púber el podia percebre
com una autoritat seriosa, pocs anys després, en ser alumne de les seves
classes de Formes musicals, vaig descobrir un home que estimava la música i
valorava transmetre els seus coneixements. Oltra impartia les classes amb
autèntica passió. Era un fervent admirador de Beethoven i quan explicava les
seves sonates anava de tant en tant a aporrejar el piano amb entusiasme, de la
mateixa manera que mostrava la seva frustració quan un alumne era incapaç de
respondre correctament una pregunta. Per a mi, les classes eren molt animades i
endrapava tot allò que era capaç d'assimilar. Encara que des d'un punt de vista
excessivament formalista, vaig descobrir els primers elements de la genialitat
del gran compositor de Bonn.
Un any més tard
vaig tenir la fortuna de cursar amb Oltra el quart curs d'Harmonia, en el fons,
una iniciació a la composició musical. Aquesta era una classe individual i, en
conseqüència, una oportunitat per aproximar-nos una mica més personalment. El
mestre era molt reservat en el seu tracte amb els alumnes i no s'inclinava mai
a excessos de confiances ni molt menys a intimitats. En aquesta situació de tête-à-tête, però, vaig confirmar la
meva opinió prèvia sobre la personalitat del mestre Oltra. Era molt crític amb
els treballs però acceptava tot mentre tingués una justificació musical, encara
que no fos el seu estil propi. A vegades era una mica eixut però sempre es
mostrava amable. Era tolerant amb els errors però mai amb la mandra. En algunes
ocasions feia referència a alguna obra seva i és quan t'adonaves de la seva
emoció musical. Llavors et mirava als ulls, cosa que no era habitual en ell, i
hi podies percebre una llum que connectava amb el seu jo més íntim.
Per a alguns
sectors que tendeixen a simplificar les coses i classificar les persones dins
de capses tancades, Manuel Oltra era un compositor de sardanes i de música per
a cobla. Indubtablement, la seva aportació per a aquesta formació és
importantíssima i ha estat cabdal per a la recuperació i el renaixement de la
formació orquestral catalana. Però Oltra és molt més. És un gran músic que ha
begut de la tradició musical i de l'expressió poètica cultural per crear una
música de transcendència lligada a la cultura clàssica europea. L'anomenada
música clàssica, és el resultat d'un procés de síntesi de músiques populars
regionals i ètniques que provenen d'Europa i de més enllà de les seves
fronteres i d'una evolució cultural amb arrels en l'antiguitat. L'escriptura,
desenvolupada a partir de l'edat mitjana, és el tret diferencial i
característic que li aporta un element d'especulació intel·lectual que ha pogut
distanciar-la d'alguns sectors socials. Compositors com Oltra retornen a la
societat allò que és seu sense renunciar a la reflexió i la conjectura i
mantenint la frescor de les seves arrels.
Joan Josep Gutiérrez
Entrevista al programa Nydia de TV3, 16/09/2010
* Foto:"Manuel Oltra i Ferrer" by Banyeres - Treball propi. Licensed under CC BY-SA 4.0 via Wikimedia Commons
