La iniciació a l’instrument ha estat sempre un tema de debat entre els professionals, amb opinions i postures molt diverses pel que fa al moment més adequat per a començar el seu estudi. La precocitat sembla que té relació amb el talent musical i, al mateix temps, és estimuladora d’aquest talent.
D’entrada, cal admetre que no tots els instruments són iguals i, en conseqüència, podem trobar diferències substancials en la manera i el moment adequats per començar. Hi ha instruments que permeten un inici aviat i altres que requereixen una edat físicament més avançada. Els instruments de vent, per exemple, són més assequibles quan el nen ha adquirit un desenvolupament físic que li permeti controlar l’emissió de l’aire, aguantar el pes de l’instrument i arribar a tots els forats o claus. En molts casos és possible començar amb un instrument més petit de la mateixa família, amb un instrument “pont” o amb un instrument adaptat als infants. Malgrat tot, alguns mestres qüestionen un inici massa prematur perquè entenen que allò que per un nen petit és lent i penós, per a un alumne de més edat és fàcil i ràpid i pot assolir en pocs mesos el mateix nivell que un petit aconsegueix en anys.
En la meva opinió hi ha una diferència entre els instruments que requereixen un gran desenvolupament bilateral i la resta. I això es pot observar empíricament veient quins són els instruments que tradicionalment s’han començat més aviat: els teclats i les cordes, als quals caldria afegir la percussió, que a la nostra cultura ha estat deixada una mica de banda. L’aspecte cultural, per cert, és un element a tenir en compte quan fem aquestes afirmacions. En alguna ocasió he sentit un nen de cinc anys d’ètnia gitana tocant la trompeta amb expressió i facilitat extraordinàries.
Entre els 4 i els 6 anys es produeix un espectacular desenvolupament motriu que consisteix a “afinar” sensiblement la percepció espaial pròxima i a “motoritzar” els dos hemisferis. A diferència d’etapes anteriors, el nen comença a substituir moviments estereotipats per moviments voluntaris i mesurats. Això es pot apreciar en el tipus de joc: córrer, fer equilibris, jugar a pilota... i també construir, retallar, ordenar. Aquest és el moment en el qual la capacitat d’aprenentatge motor es troba en el punt més alt de la vida. La consciència encara no hi posa traves i els muscles no han adquirit tensions estranyes. El cos de l’infant, en definitiva, ja funciona amb llibertat i sense gaire experiències repressives. És en aquest estat òptim quan podem aprofitat per introduir la pràctica d’un instrument amb tota naturalitat. El que s’aprengui en aquest moment, quedarà arxivat per sempre en la memòria motriu i podrà ser aprofitat en el futur, si es donen les circumstàncies adequades.
Ara bé, per arribar al domini d’un instrument és bo iniciar-se a aquesta edat, però no és imprescindible. Cal valorar la conveniència de començar massa aviat l’estudi d’un instrument – o de qualsevol altra activitat – si el resultat ha de dur a l’avorriment o al rebuig. Malgrat que hi ha una progressiva disminució de capacitat d’aprenentatge, tota la infantesa és adequada per adquirir habilitats motrius i musicals. Fins i tot en l’etapa adulta és possible aprendre – més difícilment a un nivell d’excel·lència – si hi ha interès, talent musical i, per descomptat, voluntat. Aquests tres elements són, sens dubte, tan importants com el motriu.
D’entrada, cal admetre que no tots els instruments són iguals i, en conseqüència, podem trobar diferències substancials en la manera i el moment adequats per començar. Hi ha instruments que permeten un inici aviat i altres que requereixen una edat físicament més avançada. Els instruments de vent, per exemple, són més assequibles quan el nen ha adquirit un desenvolupament físic que li permeti controlar l’emissió de l’aire, aguantar el pes de l’instrument i arribar a tots els forats o claus. En molts casos és possible començar amb un instrument més petit de la mateixa família, amb un instrument “pont” o amb un instrument adaptat als infants. Malgrat tot, alguns mestres qüestionen un inici massa prematur perquè entenen que allò que per un nen petit és lent i penós, per a un alumne de més edat és fàcil i ràpid i pot assolir en pocs mesos el mateix nivell que un petit aconsegueix en anys.
En la meva opinió hi ha una diferència entre els instruments que requereixen un gran desenvolupament bilateral i la resta. I això es pot observar empíricament veient quins són els instruments que tradicionalment s’han començat més aviat: els teclats i les cordes, als quals caldria afegir la percussió, que a la nostra cultura ha estat deixada una mica de banda. L’aspecte cultural, per cert, és un element a tenir en compte quan fem aquestes afirmacions. En alguna ocasió he sentit un nen de cinc anys d’ètnia gitana tocant la trompeta amb expressió i facilitat extraordinàries.
Entre els 4 i els 6 anys es produeix un espectacular desenvolupament motriu que consisteix a “afinar” sensiblement la percepció espaial pròxima i a “motoritzar” els dos hemisferis. A diferència d’etapes anteriors, el nen comença a substituir moviments estereotipats per moviments voluntaris i mesurats. Això es pot apreciar en el tipus de joc: córrer, fer equilibris, jugar a pilota... i també construir, retallar, ordenar. Aquest és el moment en el qual la capacitat d’aprenentatge motor es troba en el punt més alt de la vida. La consciència encara no hi posa traves i els muscles no han adquirit tensions estranyes. El cos de l’infant, en definitiva, ja funciona amb llibertat i sense gaire experiències repressives. És en aquest estat òptim quan podem aprofitat per introduir la pràctica d’un instrument amb tota naturalitat. El que s’aprengui en aquest moment, quedarà arxivat per sempre en la memòria motriu i podrà ser aprofitat en el futur, si es donen les circumstàncies adequades.
Ara bé, per arribar al domini d’un instrument és bo iniciar-se a aquesta edat, però no és imprescindible. Cal valorar la conveniència de començar massa aviat l’estudi d’un instrument – o de qualsevol altra activitat – si el resultat ha de dur a l’avorriment o al rebuig. Malgrat que hi ha una progressiva disminució de capacitat d’aprenentatge, tota la infantesa és adequada per adquirir habilitats motrius i musicals. Fins i tot en l’etapa adulta és possible aprendre – més difícilment a un nivell d’excel·lència – si hi ha interès, talent musical i, per descomptat, voluntat. Aquests tres elements són, sens dubte, tan importants com el motriu.
