No tinc per costum manifestar públicament - puix que aquest és un espai públic, encara que no sigui gaire visible - opinions personals referents a assumptes de caire polític. Lamentablement, esdeveniments com la suspensió cautelar d'alguns articles del reglament sobre l'ús del català i de l'occità en algunes institucions administratives catalanes per part del Tribunal Superior de Justícia, que no és sinó el principi de l'aplicació dels retalls estatutaris, em preocupa i no em deixa indiferent. El got és ple i comença a vessar.
Mai no he tingut un conflicte personal amb les llengües catalana i castellana, que estimo i utilitzo habitualment. Les dues són d'ús corrent en el meu cercle familiar i d'amistats, i a la feina ho és principalment el català, sense cap perjudici del castellà quan convé utilitzar-lo.
Tot i que no he fet cap recerca sobre el tema, crec que aquesta situació personal meva deu ser habitual entre molts catalans. En tot cas, n'hi ha que no saben un borrall de català malgrat portar més de trenta anys a Catalunya. En canvi no conec ningú que no sàpiga el castellà, encara que alguns no s'expressin correctament en aquesta llengua (cosa que també passa a Espanya). Per cert, conec molta gent nouvinguda de l'estranger, del nord i del sud, però també de la resta de l'estat, que han après el català en molts pocs mesos i són feliços del seu enriquiment cultural.
Com deia en Joan Solà, traspassat precisament en el moment d'aquesta sentència, el català és una llengua en perill. En perill per la competència de la poderosa llengua castellana; en perill per la incomprensió, a vegades a l'extrem de l'odi, d'alguns espanyols que només veuen en el català un motiu i una causa de separatisme; en perill per la intransigència d'alguns a admetre al seu costat la riquesa idiomàtica; en perill per la consideració que la llengua catalana és inútil si hi ha llengües amb més parlants; en perill per la prepotència i la ignorància de la nació espanyola, que mai no ha sabut incorporar positivament en la seva cultura la riquesa de les altres cultures; en perill per la incompetència dels nostres polítics; en perill per la nostra passivitat. Tan fàcil com seria als espanyols presumir davant del món sobre la riquesa i la varietat de llengües i dialectes que posseeixen al seu estat!
Quina mena de demòcrates són els que pretenen que allò que, com la llengua, representa les minories, ha de ser anul•lat o aniquilat. Ens perdonen la vida, com ho feia el general Franco, perquè parlem el català en família, però no suporten que el català sigui una llengua d'ús corrent, no fos cas que el castellà i els castellano parlants perdessin els seus drets.
El pitjor de tot és que ni tan sols creuen en tot això. La llengua és l'arma política que utilitzen alguns de manera partidista per sotmetre Catalunya i per guanyar vots, de la mateixa manera que altres (o ells mateixos) fan servir els arguments racistes o xenòfobs.
És trist haver d'admetre que l'encaix de Catalunya amb Espanya es fa impossible per culpa d'alguns personatges manipuladors que utilitzen la mentida com argument per sembrar l'odi i treure'n un rendiment electoral. I no podem deixar de denunciar-ho: quan aneu a les urnes, penseu a quins partits polítics militen molts d'ells.
Cent dotze anys més tard, les paraules de Maragall tenen, malauradament, plena vigència:
Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos. - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall
ODA A ESPANYA
1898
