Jo no sóc ballador de sardanes ni de cap altra
dansa. Malgrat això, la sardana forma part de la banda sonora de la meva vida.
Ja de nen, em fascinava la sonoritat de les cobles-orquestres que constituïen
el plat fort de les festes majors de Vilamaniscle o d'altres pobles propers de
l'Empordà, d'on provenia la família de la meva àvia paterna. Sense
manifestar-ho ni compartir-ho amb ningú, com sovint fan els nens amb les coses
que realment els afecten, escoltar la cobla de prop em produïa una intensa
emoció. Ho feia discretament, quasi d'amagat, amb el temor que els músics em
veiessin, com si escoltar fos il·lícit!
Il·lícit no ho era, però sí una mica estrany.
No coneixia cap nen de la meva edat que es sentís atret per la música, o per
aquesta música en concret. Això sempre em va mantenir una mica al marge de la
meva relació social i, probablement, va marcar força el meu caràcter. Això
passava a finals dels anys 60 i primers dels 70. No va ser fins l'any 82 que em
vaig atrevir a iniciar la composició de la meva primera sardana, Castellet, que aquest 31 de juliol s'ha
estrenat a Sant Vicenç de Castellet en la versió de cobla. Vaig tenir la fortuna de poder-li
ensenyar al mestre Manuel Oltra, llavors professor meu d'harmonia que amb la
seva habitual seriositat i contenció, però generós alhora, va donar-me alguns
consells d'instrumentació que em servirien per tota la vida.
Posteriorment, el 85-86, vaig escriure la
segona sardana, Roses, que vaig
presentar al concurs Salvador Uyà de Sabadell i amb la qual vaig obtenir el
tercer premi, darrera dels excel·lents compositors de cobla Jesús Ventura i
Joan Jordi Beumala, cosa que em donà una mica de confiança si tenim en
consideració que jo no he estat mai lligat directament al món de la cobla.
Aquesta sardana, la primera que vaig poder sentir amb instruments de debò, va
ser precisament interpretada per la cobla Jovenívola de Sabadell, la mateixa
que trenta anys més tard, ha estrenat la primera de totes. Curiosament, algun
músic es recordava de mi quan vaig pujar a recollir el premi amb els altres
guanyadors. A la vida, sovint es produeixen aquestes recurrències. La trobada
amb la Jovenívola ha estat molt afortunada. He pogut constatar que són molt
seriosos i bons músics, a més d’amables i acollidors, igual que el seu mànager
Salvador Saumoy, un autèntic enamorat de la cobla i hàbil dinamitzador, pel que
intueixo. Estar present a l’assaig ha estat una agradable experiència que
d’alguna forma, amb la proximitat i el terrabastall sonor, m’ha retornat a
aquella infància en què escoltava de prop les cobles a les festes majors.
Posteriorment, vaig escriure quatre sardanes
més, dues de les quals van ser premiades una al IV Certamen de composició de Sardanes i Música per a cobla de Mollet del Vallès (Enrenou)
i una altra amb accèssit al Premi de Sardanes de la SGAE de 1994 (Ametllatana). Les altres dues, Veneçolana i Roc de l’Àliga no han estat mai presentades a concurs i descansen
en un calaix.
La cobla i la sardana constitueixen un fet
molt original i particular dins de la cultura d’un país. Sovint es senten les
crítiques de molts detractors, tant de fora com de dins. En ocasions per
tractar-se d’una reminiscència romàntica, d’un símbol cultural que alguns
consideren forçat, creat artificialment per la burgesia catalanista de la
renaixença. Si fos així, no hi ha dubte que igualment hagués estat una gran
creació, però no crec que les coses siguin tan simples. Recomano la lectura del llibre "Córrer la sardana", de Jaume Ayats. Un sector musical, amb
un posicionament “post-modern” i especialment urbà, considera la sardana una
manifestació del catalanisme “de barretina”. Personalment, em sembla tan
parcial aquesta consideració com la que fa de la sardana “la” dansa de
Catalunya. El que sí és cert és que, en l'actualitat, la sardana com a forma musical i la cobla com a orquestra folclòrica, són elements culturals de gran potència i amb unes possibilitats extraordinàries per unir el món de la creativitat artística i de la cultura popular.
Si bé la sardana ha passat per moments de
retrocés, també és cert que ha quallat en el poble al llarg del segle XX.
Qualsevol festa major era incomprensible sense una ballada de sardanes. A les
darreres dècades s’ha produït un auge gràcies a l’augment de qualitat
professional d’intèrprets i compositors i a l’impuls de persones i entitats que
han promogut concursos, aplecs, estudis teòrics, construcció i perfeccionament
dels instruments i, finalment, recuperació i dignificació dels estudis
oficials. Avui, el músic de cobla no és un “mort de gana”, sinó un professional
que pot compaginar diferents àrees musicals i ser un intèrpret de gran
qualitat.
És evident que la “normalització” de la cobla
va respondre a uns usos i costums diferents als actuals. Els músics que no han
tingut l’experiència directa en la composició o en la interpretació al·leguen
que és un conjunt desequilibrat. Cal considerar en primer lloc, però, que és
una orquestra concebuda per tocar a l’aire lliure. Per aquest motiu necessita una gran
projecció sonora i això ho acompleix amb escreix. És admirable la sonoritat del
contrabaix de tres cordes. Potser no sigui un instrument tan adequat al
virtuosisme com és el contrabaix d’orquestra modern, però tampoc és el seu
paper. Escolteu una cobla de lluny i no us perdreu cap dels seu poderosos
greus, especialment destinats a produir un efecte rítmic com el baix elèctric
en els conjunts moderns, però també adequat per fer expressius temes cantants
que empasten amb la resta d’instruments. O anant a l’altre extrem, quin
instrument tan delicat i alhora penetrant és el flabiol! Dèbil? Depèn de com es
tracti. Els pianos de l’època de Beethoven tenien uns aguts extremadament febles
i amb aquests instruments, el mestre de Bonn va compondre les seves
meravelloses sonates. D’altra banda, què vol dir conjunt desequilibrat? El
compositor té un material amb el qual ha de fer música. I aquest material té
les seves limitacions. Aquí radica precisament l’art de la composició. Qui
vulgui fer una serenata per a cordes, s’equivocarà triant una cobla, però el
compositor que treballa amb aquest conjunt té una infinitat de possibilitats
per fer una música que expressi les seves idees.
La cobla i la sardana constitueixen un tàndem
molt interessant. A cavall entre lo popular i lo culte, ofereixen al compositor
un espai de creació diferent a la resta de músiques. La complexitat dels
instruments, de la seva barreja tímbrica, de les seves limitacions però de la
seva gran expressivitat, juntament amb el repte de crear música a partir de
patrons formals molt estrets, com és la sardana, fa que tot plegat sigui un
repte compositiu molt atractiu. Avui dia, el compositor de sardanes ha de tenir
una base de coneixements musicals molt sòlida i, al mateix temps, una capacitat
de fer música que arribi al públic amb una certa facilitat.
He d’agrair a tots els components de la cobla,
al seu mànager Salvador Saumoy i a l’ajuntament de Sant Vicenç de Castellet
l’oportunitat d’haver pogut estrenar aquesta obra, encara que sigui 33 anys
després d’haver-la escrit.
En el següent enllaç podeu llegir els noms i
el currículum dels components de la Jovenívola de Sabadell. Comprovareu, com
deia més amunt, que tots tenen un alt nivell musical i en altres àmbits de la
cultura.
I aquí us deixo un enregistrament de Castellet
en directe.
Història de la sardana (enllaç)
