Die Sonette an Orpheus. R.M. Rilke

Àudio:
http://xoup.de/audio/rilke/rilke_sonette.mp3

HORARIS ESCOLARS I ACTIVITATS EXTRAESCOLARS

En favor de la jornada intensiva

 

Un dels grans problemes de la nostra organització educativa és la conciliació dels horaris escolars i dels horaris laborals. A això s’hi afegeix la necessitat de les activitats extraescolars que han de realitzar-se un cop finalitzada la jornada d’escolarització obligatòria. Habitualment, al nostre país, aquesta jornada es fa partida: de 9 a 13 hores i de 15 a 17 hores, mitja hora més amunt en alguns casos. L’horari de migdia té com a objectiu dinar i “descansar”, generalment matar el temps. Amb l’aplicació de la molt discutible sisena hora, en alguns casos aquest temps s’aprofita una mica més.

Un cop acabada la jornada, alguns infants privilegiats poden anar a casa i jugar o compartir el temps amb els seus pares (exòtica conjuntura, malauradament). Altres es submergeixen en la televisió, l’ordinador o els videojocs, fins que tenen l’edat de dedicar-se a coses pitjors. Molts altres dediquen entre una i tres hores a fer alguna activitat extraescolar, sigui en dies alterns o consecutius, de manera que allarguen la seva jornada de treball fins a les 7 o les 8 de vespre. A l’escola de música poden arribar a estar-s’hi fins a les 9 o les 10 de la nit. Després, sopar i dormir si han pogut fer els deures entre les diverses activitats.

A alguns pares ja els deu estar bé tenir els fills ocupats. Amb un bon cap de setmana i alguns regals es compensa la falta de dedicació familiar. Però la majoria, estic segur que voldrien tenir un contacte més intens amb els seus fills.

Per descomptat, arribar a casa més aviat seria una bona manera de reforçar els llaços familiars i de dur una vida una mica més descansada. Apagar la tele i compartir una estona plegats durant el sopar, segur que milloraria la relació entre adults i infants, que massa aviat esdevenen adolescents (els infants; alguns adults no abandonen mai aquesta etapa). Que em perdoni el Dr. Estivill, però potser hi hauria alguns psicòlegs més a l’atur.

La meva pregunta és: perquè dimonis no s’accepta l’horari intensiu a l’escola?

Països europeus de gran tradició educativa l’apliquen des de fa molts anys amb excel•lents resultats. Dedicar el matí als estudis obligatoris i la tarda a les activitats extraescolars o al joc i el descans és la millor manera de combinar educació amb lleure, cultura amb descans i relació familiar.

Sembla que hi hagi un rebuig sistemàtic a la lògica i al sentit comú. Els horaris continus garanteixen la custòdia dels nens i nenes de la mateixa forma que ho fa la jornada partida. Aquells pares que creuen que hauran de carregar més hores amb els seus fills poden estar tranquils. L’escola els guardarà fins a les 5 de la tarda.

Em pregunto si darrera d’aquest rebuig no hi ha raons fosques, com l’enveja al col•lectiu de mestres, aquesta colla de dropos que tenen tantes vacances i que ens obliguen a carregar amb els nostres fills tot l’estiu, com si no paguéssim impostos!

A Espanya hi ha algunes comunitats que apliquen la jornada intensiva, com Andalusia. “Clar - em direu - els andalusos ja se sap...”1

Amb la jornada intensiva tothom hi sortiria guanyant. El matí és el moment en què la ment està més disposada a les matèries intel•lectuals o més dures. L’alumnat podria fer les activitats extraescolars i tornar a casa en un horari raonable. Els pares que poden i volen estar amb els seus fills, disposarien de més temps. Els que treballen fins tard, es trobarien en la mateixa situació que tenen ara, per tant no notarien cap efecte, llevat que els seus fills, probablement, tindrien un millor rendiment escolar perquè disposarien de temps per estudiar, jugar o fer altres activitats. Els mestres podrien organitzar millor el seu temps escolar i privat. Finalment, les escoles de música podríem oferir horaris racionals i els nostres alumnes tindrien temps de fer allò que ara no poden: estudiar l’instrument a casa.

JJG

1. Veieu per exemple: http://www.juntadeandalucia.es/averroes/ceipblasinfante/spip.php?article29

L'inici de l'instrument segons Violeta de Gainza

La música és un llenguatge universal[1]. Pràcticament no hi ha cultures sense música. La música és expressió i comunicació.

Expressió i comunicació constitueixen, doncs, objectius finals però també rectors i co-rectors del procés d’aprenentatge. Són, al mateix temps principis o valors de l’educació musical. Tot allò que els deixi de banda esdevé un acte estèril. Fins i tot cal tenir-los en compte en l’exercici més mecànic.

L’aprenentatge de l’instrument s’ha fet tradicionalment a partir d’uns textos musicals (partitures) que, en opinió d’experts actuals, no són la millor garantia per adquirir inicialment les habilitats mecàniques i expressives que demana la interpretació musical.

Pedagogs moderns de reconegut prestigi en l’àmbit de l’ensenyament del piano proposen una aproximació a l’instrument a partir del desenvolupament dels recursos propis de l’alumne. Entre aquests, hi ha un important treball de Violeta Hemsy de Gainza (1983), que raona els fonaments de la improvisació musical i la tècnica i l’art de la consigna en la improvisació. Gainza defensa la improvisació musical com un mètode natural d’introducció i iniciació a la música, basat en la lliure expressió del nen en un procés similar al desenvolupament del llenguatge oral, del moviment corporal o de l’expressió plàstica.

“El niño escucha realmente cómo suena lo que él hace sin estar preocupado o perturbado por condicionamientos de lectura o técnica musical. El trabajo libre y directo sobre el teclado constituye, a mi juicio, una condición esencial en el establecimiento y consolidación de una relación sana y natural con el instrumento y la música, donde afecto, cuerpo e intelecto forman un todo integrado” (Gainza, 1987).

“Un chico con una “mano colocada" - aunque se la coloquen en el conservatorio Tchaikovsky, de Moscú- constituye un asesinato. Porque cuando les han colocado la mano, ya les han colocado la cabeza y el oído. A ese chico hay que devolverle urgente la libertad que le corresponde.” (Gainza, 2006)

El treball de Violeta de Gainza és fonamentalment empíric i està influït, entre d’altres, per el pensament del compositor i educador canadenc Raymond Murray Schafer, que ha fet importants treballs a sobre l’audició i el paisatge sonor.

---

[1] Tothom pot expressar-se musicalment. Des d’aquest principi, l’accés als aprenentatges musicals hauria de ser un dret, tal com ho va recullir la Comissió Europea l'any 1988.

L’escola de música, per tant, ha d’omplir el buit educatiu que el sistema general no ofereix. Així, qualsevol nen o nena que vulgui aprendre a tocar un instrument, ho ha de poder fer sense cap requeriment previ més enllà de la seva voluntat, o de la seva família si encara no té capacitat de decisió.