La música és un llenguatge universal[1]. Pràcticament no hi ha cultures sense música. La música és expressió i comunicació.
Expressió i comunicació constitueixen, doncs, objectius finals però també rectors i co-rectors del procés d’aprenentatge. Són, al mateix temps principis o valors de l’educació musical. Tot allò que els deixi de banda esdevé un acte estèril. Fins i tot cal tenir-los en compte en l’exercici més mecànic.
L’aprenentatge de l’instrument s’ha fet tradicionalment a partir d’uns textos musicals (partitures) que, en opinió d’experts actuals, no són la millor garantia per adquirir inicialment les habilitats mecàniques i expressives que demana la interpretació musical.
Pedagogs moderns de reconegut prestigi en l’àmbit de l’ensenyament del piano proposen una aproximació a l’instrument a partir del desenvolupament dels recursos propis de l’alumne. Entre aquests, hi ha un important treball de Violeta Hemsy de Gainza (1983), que raona els fonaments de la improvisació musical i la tècnica i l’art de la consigna en la improvisació. Gainza defensa la improvisació musical com un mètode natural d’introducció i iniciació a la música, basat en la lliure expressió del nen en un procés similar al desenvolupament del llenguatge oral, del moviment corporal o de l’expressió plàstica.
“El niño escucha realmente cómo suena lo que él hace sin estar preocupado o perturbado por condicionamientos de lectura o técnica musical. El trabajo libre y directo sobre el teclado constituye, a mi juicio, una condición esencial en el establecimiento y consolidación de una relación sana y natural con el instrumento y la música, donde afecto, cuerpo e intelecto forman un todo integrado” (Gainza, 1987).
“Un chico con una “mano colocada" - aunque se la coloquen en el conservatorio Tchaikovsky, de Moscú- constituye un asesinato. Porque cuando les han colocado la mano, ya les han colocado la cabeza y el oído. A ese chico hay que devolverle urgente la libertad que le corresponde.” (Gainza, 2006)
El treball de Violeta de Gainza és fonamentalment empíric i està influït, entre d’altres, per el pensament del compositor i educador canadenc Raymond Murray Schafer, que ha fet importants treballs a sobre l’audició i el paisatge sonor.
[1] Tothom pot expressar-se musicalment. Des d’aquest principi, l’accés als aprenentatges musicals hauria de ser un dret, tal com ho va recullir la Comissió Europea l'any 1988.
L’escola de música, per tant, ha d’omplir el buit educatiu que el sistema general no ofereix. Així, qualsevol nen o nena que vulgui aprendre a tocar un instrument, ho ha de poder fer sense cap requeriment previ més enllà de la seva voluntat, o de la seva família si encara no té capacitat de decisió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada