divendres, 1 d’agost del 2014

El tractat d'harmonia de Zamacois

Joaquim Zamacois i Soler (1894 -1976) va ser, entre d'altres càrrecs i oficis musicals, professor del Conservatori del Liceu i professor i director de l'Escola Municipal de Barcelona a partir de 1946. La seva influència en les programacions i les metodologies oficials del període va ser decisiva. No en debades era membre de la “Real Academia de Bellas Artes de San Fernando” i “Delegado Permanente del Estado en el Conservatorio Superior de Música de Barcelona".

Els qui vàrem estudiar durant els finals del franquisme i principis de la transició (vegi’s dècada dels 70), no podem desvincular-nos dels judicis i prejudicis que aquesta etapa ens va inculcar i que, en certa mesura, ens va fer reaccionar en contra de l’ordre establert, com va succeir en totes les àrees de la societat, la cultura, el pensament i l’educació, coincidents, per altra banda, amb els moviments del maig del 68 i de la contracultura. Mentre a la Universitat de Berkeley, Califòrnia, els estudiants podien triar l’assignatura de “Com caçar dinosaures” o “Fer cervesa casolana”, i a Paris Pierre Boulez creava l’IRCAM (Institut de recherche et coordination acoustique/musique),  o Robert Crumb, en plena psicodèlia i power flower, publicava el primer fanzine underground “Zap Comix”, els alumnes del conservatori ens esforçàvem a aprendre les lleis immutables de l’harmonia, intentàvem evitar quintes i octaves paral·leles, esquivar les falses relacions de tritó (diabolus in musica, quina coïncidència amb el nacional-catolicisme imperant!) i resolíem les dissonàncies procurant no alterar les normes tradicionals per tal de fer una música el més disciplinada possible.
Aquesta imatge es podria aplicar a moltes altres branques de l’educació i del saber. Per aquest motiu, aquella generació va ser la primera a revoltar-se i fer un tomb cap a la liberalització i donar impuls a l’escola activa i a altres propostes educatives més obertes que, en alguns moments, van derivar en conductes força laxes i que ara comencem a enyorar, vist el rumb autoritari que es torna a percebre a la societat.

Deixant de banda aquestes ocioses i estiuenques reflexions i tornant al propòsit d’aquest escrit, la distància en el temps ens permet revisar assossegadament algunes d’aquelles metodologies que en el seu moment ens van turmentar i van fer fugir molts cap a altres opcions. Des de fa un any, he tingut l’ocasió de reprendre el tractat d’harmonia de Zamacois a demanda d’un jove músic estudiant que volia aprofundir en el coneixement de l'harmonia tradicional. Davant d’aquells llibres, el record dels quals em semblava antiquat, per no dir decrèpit, la meva mirada actual m’ha ofert un panorama diferent al que jo havia viscut en el moment de la meva formació acadèmica. Quan jo els estudiava, a més d’avorrits, els considerava fatxes, inútils, opressors, carregats de normes inútils... Alguns d’aquests adjectius encara els podria mantenir, però amb alguns matisos i un significat molt diferent.

En primer lloc diria que el plantejament metodològic del tractat és d’una claredat i d’un rigor inigualables. Tots els elements de l’harmonia, des del més insignificant al més complex, estan curosament explicats i exemplificats amb un exercici ad hoc. El que ens repel·leix una mica del text és l’estil dogmàtic de la seva escriptura i les contínues referències a les infinites notes i salts a paràgrafs precedents o posteriors. 
Si l’estil literari és realment caduc, no ho és gens el fet de les referències. Quan Zamacois va escriure el seu tractat, no s’havia inventat l’hipertext. El seu llibre no és altra cosa que un superllibre que amb el sistema de referències abasta una ingent quantitat d’informació i permet diversos nivells de lectura.
Altra qüestió és com es presenta a l’estudiant. Malgrat que tot va acompanyat d’una gran quantitat d’exercicis específics (quaderns d’exercicis) que treballen tots i cadascun dels aspectes teòrics exposats, el mètode no serveix per l’autodidacta. Cal un intermediari que pugui ajudar l’aprenent a distingir la importància de cada norma per practicar-la, així com valorar la necessitat d’incidir més o menys a cada pas que es dóna. Un expert pot trobar que el llibre exposa pràcticament tots els coneixements possibles en harmonia clàssica, però qui s’hi acosta sense coneixements només es troba amb un compendi de normes, gairebé una selva amazònica dins la qual és molt difícil orientar-se. En aquest punt s’ha de reconèixer que altres tractats són més assequibles, però no tan complets.

Zamacois era un músic conservador. Mai va admetre l’atonalitat ni les tècniques serials o altres tendències compositives. Però els seus coneixements arriben a explicar perfectament els límits de la tonalitat des del sistema de funcions, que mai abandona. Evidentment és un punt de vista, però és sòlid i útil per entendre la música tonal i, per altra banda, al darrera de tot el batibull, el principi és simple: la dissonància és un pecat amb el què s’ha de conviure.

El pla de l’obra està dividit en tres grans blocs:

El primer llibre està dedicat exclusivament als acords triades, sense dissonància, per tal d’ensenyar els moviments de les veus sense elements que les forcin. Es treballen les disposicions i les inversions dels acords, els moviments harmònics i melòdics, les funcions tonals i els processos cadencials, la modulació diatònica i, molt per sobre, s’inicia la modulació cromàtica.

El segon llibre explora principalment els acords de sèptima. Com hem dit, per Zamacois les dissonàncies, com certs microorganismes de la natura, són uns elements pertorbadors que cal tractar amb cura i dels quals també ens en podem beneficiar. La dissonància, inicialment nascuda del retard, s’ha de preparar i resoldre sempre segons la norma clàssica del contrapunt, separant-se de la nota amb la qual dissona. Posteriorment s’anirà alliberant i podrà ser tractada amb més autonomia. En aquest volum també s’estudia a fons la modulació diatònica i cromàtica i la modulació introtonal, dins de la qual es situa la dominant secundària. Introdueix l’ampliació de la tonalitat amb les escales mixtes i el segon grau rebaixat i, finalment, treballa els acords de novena. En l’estudi d’aquests acords, així com en els acords d’onzena i tretzena, el Zamacois més conservador passa de la prudència a la negació pràcticament explícita de considerar-los acords reals. I és en aquest punt on s’evidencia el seu desfasament estètic en relació a l’evolució de la música, que dècades abans de l’aparició del seu tractat ja havia fet avenços en la concepció harmònica.

El tercer volum entra en l’ampliació cromàtica dels acords, com per exemple els acords alterats o l'enharmonia, i després en tot el gran capítol de les notes estranyes, moment en què trobem més pròxima la tècnica del contrapunt. Cal afegir que, en aquest llibre, l’harmonia va deixant de ser eminentment vocal per passar a ser contemplada també des del punt instrumental, amb la qual cosa, moltes de les normes estrictes dels capítols anteriors es van relaxant gradualment i es parla de conceptes no estrictament harmònics, com podrien ser els redoblaments, l’ús d’escales modals, escales de tons, la formació d’acords partint d’altres mètodes, etc.


Una de les característiques més interessants del tractat d’harmonia de Zamacois és la gran quantitat d’informació que conté, especialment en les notes a peu de pàgina i al final de cada volum. Podríem dir que la lectura d’aquestes notes és en si mateix un compendi d’harmonia, amb cites d’altres teòrics i exemples musicals, que aporta una visió molt ampla de la composició tonal de tots els períodes anteriors.

Si Zamacois va ser un pedagog de marcada tendència conservadora, també va ser un bon músic del qual caldria recuperar la seva aportació musical i la part positiva dels seus tractats teòrics, que transcendeixen la seva ideologia i dels quals, encara avui, se’n pot treure un gran profit.

Joan Josep Gutiérrez