Que tot intèrpret desitja tocar el millor instrument és una obvietat. Però, com podem definir un bon instrument? Perquè, davant de dos instruments de qualitat som capaços de triar-ne un? Perquè hi pot haver discrepàncies entre diferents músics en el dictamen de l'aptitud d'un determinat instrument?
La física ens dona les bases teòriques de les propietats acústiques que fan sonar els instruments musicals. En termes generals, tots consten d'un generador, un vibrador i un amplificador. El primer és el que aporta l'energia necessària per posar en funcionament les vibracions (l'energia de l'aire, del cop, del fregament...). El segon és específicament aquell que produeix les freqüències sonores (el tub, la corda, la membrana, el propi material...) i el tercer el que reparteix i augmenta les vibracions per tal que siguin audibles (la caixa de ressonància, la tapa harmònica...). Depenent de la tipologia de l'instrument, aquestes parts tenen més o menys influència en el resultat sonor global. Finalment, el que fa vibrar el nostre timpà és l'aire, transmissor en què estem immersos vitalment.
Intentarem explicar de forma molt genèrica i elemental els principis bàsics dels instruments acústics.
En un instrument de vent tubular, les freqüències originades pel generador (bisell, canya, broquet...) depenen de la longitud, forma i diàmetre del conducte i no pas del material, ja que les ones sonores constitueixen directament aire vibrant, és a dir, el mateix material transmissor. Malgrat això, un instrumentista distingeix perfectament entre, posem per cas, una flauta de fusta o de metall i, dins d'aquesta categoria, entre els diferents metalls. Però realment la diferència d'aquests materials no determina els principis acústics, encara que poden tenir una influència en altres aspectes que finalment afecten al resultat sonor i molt especialment al confort de l'instrumentista. Per una banda, la qualitat dels materials influeixen en l'estabilitat i la solidesa de l'instrument, així com en la precisió de la seva factura artesanal. La densitat pot canviar la brillantor del timbre per un efecte d'absorció de l'energia sonora. Per altra banda la relació de l'instrumentista amb el seu instrument, com parlarem més endavant, canvia considerablement segons la percepció física, el funcionament mecànic i la resposta sonora relativa al aquest procés físic.
En un instrument de corda, el generador pot ser de diferent naturalesa i dóna lloc a resultats molt diferents. La vibració de la corda es pot obtenir principalment per fregament, per percussió o per pinçament. En tots els casos, les cordes vibren segons els mateixos principis que, en resum, responen a la seva longitud, tensió i densitat. Cal dir que, a diferència dels instruments de vent, les ones sonores estan absolutament lligades al material, tant de la corda en si, com del ressonador. Les qualitats de la caixa de ressonància són una de les claus de la sonoritat.
Hi ha moltes tipologies d'instruments de percussió i per tant moltes diferències acústiques entre ells. El funcionament de les membranes és molt complex però, de lluny, participa d'alguns dels principis de les cordes, com la tensió i la densitat, encara que s'hi afegeixen d'altres molt diferents, com la forma i la varietat de materials. En els instruments de percussió idiòfons el propi vibrador és ressonador i dóna lloc a una immensa quantitat de variables acústiques.
Feta aquesta elemental presentació de les característiques acústiques bàsiques (cada una pot omplir tractats sencers), voldria entrar en el tema que origina aquest breu assaig. La qualitat d'un instrument, és un fet objectiu o depèn d'altres elements de caràcter subjectiu? Només seria objectiu allò que és mesurable. En la resposta acústica musical d'un instrument, això és del tot impossible. No podem imaginar el test musical d'un instrument de la mateixa manera com es prova el moviment dels calaixos d'una cuina de l'Ikea. Podem analitzar físicament molts elements però difícilment en podrem treure conclusions definitives. Els assaigs de laboratori realitzats amb violins Stradivarius reflecteixen comportaments vibratoris que els diferencien d'altres violins, però no expliquen realment la seva qualitat musical. De fet, hi ha violinistes que prefereixen un Guarnerius, un Amati o, fins i tot, un instrument de factura moderna. En el cas del piano, perquè la major part de concertistes volen tocar un Steinway?
En la tria d'un instrument musical intervenen molts factors de caràcter eminentment subjectiu. Alguns tenen a veure amb la formació tècnica de l'intèrpret, altres a preferències musicals i altres a la influència de l'entorn social. Però en primer terme, diria que el més decisiu és el confort, entès com a facilitat d'obtenir una resposta a les pròpies exigències musicals. Com a pianista em centraré en el cas del piano. Cada instrument té les seves característiques però crec que es poden compartir alguns criteris.
La varietat de pianos és enorme. Des dels petits verticals (pianinos) als grans pianos de cua de concert hi podem trobar tota mena de models que ofereixen grans diferències de so. Al tractar-se d'un instrument molt complex que participa ensems de components industrials i artesanals, dependrà molt del disseny i de la realització i, per tant, del factor econòmic. En el piano modern, la relació qualitat-preu té molta importància. Malgrat tot, hi ha grans diferències dins de les mateixes gammes. En general, la grandària del piano, sigui vertical o de cua, és un factor decisiu en la seva sonoritat. La longitud ideal de la corda més greu per obtenir la gamma d'harmònics plena i evitar la inharmonicitat hauria de ser molt més llarga i convertiria el piano en un instrument de factura difícil o directament inviable. Hi ha experiències interessants al respecte. (El piano de cola más grande del mundo) (Klavins)
Per això, les cordes greus, anomenades bordons, estan recobertes d'una espiral de coure que augmenta la seva densitat per aconseguir una freqüència més greu i poder limitar la grandària del piano a un estàndard màxim d'uns 2,80 metres. Per un rendiment adequat de les cordes, cal que hi hagi un equilibri entre la longitud, la tensió i la densitat i que el material tingui la flexibilitat i elasticitat adequades. Actualment, aquestes variables estan força estudiades i compartides entre les diferents marques i models.
L'altre element clau en la sonoritat és la taula harmònica o ressonador, inclòs el pont que transmet les vibracions de les cordes. En aquest punt, la seva qualitat, que depen de la fusta i del disseny i de la realització, les diferències entre els pianos bons i mediocres és definitiva i també influeix en el cost econòmic.
A part d'aquests dos elements sonors, cordes i taula harmònica, hi ha un munt d'aspectes de disseny que influeixen en el resultat final. Els caps dels martells i la seva col·locació també determinen les propietats del so, com la duresa o la suavitat.
Amb tota aquesta varietat de possibilitats (i ens en deixem moltes per no allargar-nos excessivament) podem adonar-nos que la resposta sonora "objectiva" del piano és molt gran. A partir d'aquí, a les preferències o gustos particulars de cadascú hi hem d'afegir el més important: la relació que s'estableix entre el pianista i el seu piano. Entre els dos hi ha un mecanisme que transmet les accions del músic amb la producció del so. Aquest mecanisme té també uns estàndards de pes i acció que són fonamentals per la comoditat del toc. Però això no acaba aquí. La comoditat, que té una component individual segons la tècnica de cada persona, també té a veure amb la resposta acústica. Aquesta resposta compta també amb la situació de l'instrument dins d'una sala i l'entorn acústic. Podem fàcilment fer un experiment simple canviant la posició del piano dins d'una habitació. Immediatament ens adonarem que hi ha una variació de resposta sonora. En aquest sentit és recomanable separar uns centímetres el piano vertical de la paret. A tot això s'hi afegeixen molts altres elements que, malgrat el seu orígen físic, tenen a veure més amb la percepció subjectiva. En relació a la duresa del teclat, sovint ens enganyem perquè la resposta sonora és diferent en cada instrument. En el cas de dos pianos exactament iguals però amb so diferent, un molt obert i cridaner i l'altre més suau i apagat, la percepció és que el primer té el teclat tou i el segon dur. Per tant, la sensació de resistència està relacionada amb la resposta esperada per l'intèrpret. Aquest efecte també s'utilitza en el cas dels pianos digitals per modificar artificialment la "duresa" del teclat.
La regulació del mecanisme del piano també pot influir enormement en la facilitat de la resposta a determinats tocs pianístics. Un martell que s'escapa fàcilment repeteix millor, però pot produir rebots indesitjables. És conegut el trucatge que Glenn Gould feia servir en els seus pianos. En alguns enregistraments seus es pot observar aquest efecte. Un piano tou facilita la repetició, la velocitat i la claredat en estils com el barroc i el classicisme, però no sempre serà adequat per alguns autors del pianisme posterior. De fet, la pròpia història del piano demostra que hi ha una evolució cap a models d'instrument més potents, més tensos i més durs, cosa que va en detriment de sonoritats més naturals i properes a la naturalesa de la corda. Els pianos de principi del segle XIX, per exemple, tenien uns greus molt clars que permetien fer acords sense perdre la individualitat de cada nota. Aquestes diferències, com és natural, es manifesten en les composicions que van parelles a la transformació de l'instrument. Avui dia, la recuperació dels pianos antics està retornant als pianistes conceptes estètics que s'havien perdut. Potser sigui degut precisament a l'estandardització industrial del piano.
Abans ens preguntàvem perquè els concertistes prefereixen trobar pianos Steinway a d'altres marques. Un motiu és el compliment de les expectatives del pianista. L'Steinway és un instrument equilibrat, que té una bellesa de so acceptablement uniforme que no presenta sorpreses. És el millor piano? La resposta és no. Està entre els millors, però n'hi ha d'altres en el rànquing. La seva qualitat és indiscutible, però també hi ha un efecte del màrqueting i de la preponderància industrial. Ara bé, un cop les grans sales de tot el món adopten aquest piano, es fa difícil canviar de marca sense sentir les queixes de molts pianistes que, en ocasions, si el seu nivell de divisme els ho permet, obliguen a l'organitzador a aconseguir l'Steinway de rigor.
En la formació musical cal fomentar l'escolta de la sonoritat per obrir la capacitat de discerniment i aconseguir una tècnica musical més individualitzada i creativa.
Joan Josep Gutiérrez
Foto:
«Steinway & Sons concert grand piano, model D-274, manufactured at Steinway's factory in Hamburg, Germany» por "Photo: © Copyright Steinway & Sons". Disponible bajo la licencia CC BY-SA 3.0 vía Wikimedia Commons.
