Una classe de Conjunt de piano o el plaer de l'educació musical

Una de les activitats que fem a l'assignatura de Conjunt de piano de primer curs de Grau professional és escoltar música. La meva intenció és estimular l'escolta activa dels alumnes, ampliar els seus coneixements del repertori pianístic i proporcionar-los eines per a l'anàlisi i el reconeixement dels diferents estils i formes musicals bàsicament, encara que no exclusiva, relacionades amb el piano. També explorar el caràcter lúdic i sensorial de la música.

La darrera classe va ser especialment engrescadora. Cal fer una petita presentació del context.  El grup està format per quatre alumnes, tres noies de primer curs (també de primer d'ESO)  i un noi una mica més gran. La classe comença a dos quarts de nou DEL VESPRE!, aproximadament dotze hores després de l'inici de l'activitat lectiva dels alumnes. Fa catorze hores que s'han llevat i no han parat de treballar només que en els moments dels àpats. Malgrat això, les tres noies i el noi arriben sempre a la classe amb un somriure i ganes de treballar. En el temps que portem de curs, en cap moment han manifestat cansament ni avorriment. Participen a la classe com si s'acabessin de llevar i quan ha passat l'hora, quasi els haig de treure per força.

En aquesta sessió vaig posar tres peces interpretades en el piano: el Vals Op. 127 N. 15 de Schubert, un fragment de la Toccata N. 5 de Bach i el primer moviment de la Sonata en Do major Hob. XVI:1 de Haydn. No vaig desvetllar quines obres o estils escoltaríem. Vaig demanar que agafessin paper i llapis i anotessin les paraules que els vinguessin al cap durant l'escolta de cada una de les peces. En aquest cas, sí que vaig explicar que aquests mots ens servirien per poder descriure alguns elements tècnics i musicals de les peces. "La idea -explico- és que, quan escolteu música, no us quedeu només amb m'ha agradat, no m'ha agradat, és molt bonic o coses per l'estil. Com a músics cal que pugueu dir coses més concretes."

Van apagar la llum (n'hi entrava prou pel vitrall com per poder escriure) i vàrem escoltar les tres peces. En acabat, tots havien pres força notes de cada una i vàrem començar l'intercanvi d'aportacions. La meva sorpresa va ser, en primer lloc, adonar-me del grau d'atenció que havien posat en l'audició i les seves manifestacions de plaer en escoltar-la. Vàrem escriure a la pissarra tres columnes amb les paraules clau o anotacions que ells havien fet. En general, totes eren molt encertades i es corresponien perfectament al sentit musical. Una va dir: "quina activitat més guai". En aquest sentit, cal valorar el treball previ que han fet amb altre professorat de l'escola de música. 
Entre mig de la conversa van sortir molts comentaris interessants. Per exemple, en el cas del Vals de Schubert, una de les nenes va dir que li recordava la música moderna. Vàrem deduir que es referia a alguna de les actuals balades una mica ensucrades que tant agraden, especialment a alguns sectors adolescents. A la peça de Bach, quasi tots van defensar amb vehemència que allò era música barroca. "Hi ha portato", "se senten les dues mans que dialoguen", van ser alguns comentaris. Estem parlant d'alumnes que, tot just, comencen a tocar Petits preludis de Bach. La Sonata de Haydn, a part de descriure-la com molt alegre, la van clavar amb la idea de la melodia i l'acompanyament arpegiat (després els vaig explicar el que és el baix d'Alberti) i una de les nenes va dir que tenia forma A-B-A. Després havien de proposar a quina època pertanyien les obres i si podien encertar l'autor. S'hi van aproximar bé als estils i van encertar l'autor Bach. Malgrat tot, la qüestió dels períodes musicals encara no la tenen del tot clara.

Escriuen a la pissarra paraules claus de l'audició.

La classe es va fer curta i va quedar feina per a la següent sessió, on continuarem aprofundint en els temes a petició dels propis alumnes.

POST SCRIPTUM

És una autèntica anomalia que fem una classe a una hora en què els nens ja haurien d'estar sopats i a punt de ficar-se al llit. Però vivim en un país anòmal, on l'organització educativa és un galimaties que el sistema polític és incapaç d'endreçar. Més aviat al contrari, cada nou ministre d'educació vol esmenar l'anterior sense tenir la més mínima idea del que és la formació dels nens i dels joves, responent a interessos polítics espuris, i on cada sector social tiba la corda cap al seu cantó. Conciliació familiar, zero. També pel professorat que ens dediquem a ensenyar música i que no tenim la possibilitat d'estar amb la família a les hores normals de tarda-vespre. Malgrat tot, és una esperança veure que molts dels nens i nenes que estan cursant estudis de música als nostres conservatoris i escoles de música mostren actituds i capacitats tan positives com aquest grup que, malgrat circumstàncies horàries tan extremes, assisteixen a classe amb aquesta alegria, concentració i energia positives. Cal confiar en ells i posar-hi la mateixa il·lusió.

Joan Josep Gutiérrez