Els instruments amb diverses cordes tensades a sobre d'una taula o una caixa de ressonància formen una família de llarguíssima tradició i de gran extensió geogràfica. Reben diferents noms segons el país i presenten diferències de forma i grandària, així com de manera de ser tocats, fonamentalment percudits o pinçats. Entre els primer es troben el dulcimer, el santur indi i persa o el címbalom de l'europa central. Les cítares formarien part dels saltiris pinçats, sigui amb els dits o amb plectres.
Aplicant un teclat a aquests instruments obtenim els clavicordis, la família dels clavicèmbals i els pianos, segons generem el so amb una tangent, un plectre o un martellet respectivament.
La relació del piano amb el clavicèmbal, malgrat ser diferenciada per l'organologia, és molt estreta: El piano s'inventa com a partir d'una modificació del clave. Els primers artesans i fabricants de pianos, ho són de clavicèmbals. Als seus inicis, el piano ocupa el mateix paper musical que el clavicèmbal compartint repertori, fent el continu i formant part dels mateixos conjunts cambrístics. Els primers pianistes són clavicembalistes.
Lodovico Giustini escriu el 1732 les primeres obres destinades al fortepiano, però no es diferencien tècnicament ni estilísticament de les obres per a clave, malgrat la presència d'indicacions de forte i piano. Altres obres de l'època no destinades al piano, com per exemple el Concert italià de J. S. Bach, també duien senyals de dinàmica. No és fins entrada la segona meitat del segle XVIII que el piano comença ha singularitzar-se i adquirir un paper diferenciat. Tot i així, els compositors de piano segueixen donant la opció de clave fins a finals del segle, possiblement per donar més sortida a les edicions de les seves obres, ja que els dos instruments conviuen fins el segle XIX.
És cert que el piano, instrument nascut a itàlia, és des d'un bon principi molt adequat per a la melodia acompanyada i per el desenvolupament d'un llenguatge solista. Domenico Scarlatti n'és un exemple amb les seves virtuosístiques sonates. Va conèixer Scarlatti el fortepiano? Amb tota probabilitat, ja que va treballar per a la reina consort d'Espanya Maria Bàrbara de Bragança, gran amant de la música que va adquirir alguns pianos Cristofori que més tard serien reconvertits en clavicèmbals, fent el procés contrari.
Sabem, per altra banda, que Haydn, gran referent del repertori pianístic del divuit, va tocar el clavicèmbal tota la seva vida i només tornant de Londres després del seu primer viatge als anys 90, va posseir un piano anglès Longman.
En resum, podem afirmar que al principi del seu primer segle d'existència, el piano ocupava un mateix "nínxol musical" que el clavicèmbal i es va anar diferenciant i especialitzant paral·lelament als canvis estilístics musicals fins a culminar amb la seva preponderància a partir del 1800.
Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo
