El passat dissabte 11 d'agost, es va presentar al Festival de Música del Maresme, a l'Ermita de la Cisa (Premià de Dalt), el recital Veus de fusta i cristall, interpretat per Montserrat Gascón, flauta de vidre, i Marina Rodríguez Brià, piano de taula. Aquest recital, que ja s'havia estrenat anteriorment al Festival Tiana Antica, congrega dos instruments de la primera meitat del segle XIX a les mans de dues excel·lents intèrprets expertes en aquest repertori. I és que la fortuna va procurar que elles dues es trobessin en el lloc i en el moment adequat, coincidint en recerques personals relacionades amb el seu propi instrument. Això ens regala el privilegi de poder escoltar música en uns instruments originals de l'època, un piano de 175 anys i una flauta de 195.
Montserrat Gascón toca amb una flauta de vidre i argent de cinc claus construïda per Claude
Laurent (1774-1849) a París l'any 1823. La seva tesi doctoral tracta sobre la recerca d'aquest instrument i del seu constructor. A tall
d'anècdota, entre molts descobriments, Montserrat Gascón ha pogut determinar
que una flauta de vidre exposada al museu de música de Berlín va pertànyer a
Meyerbeer. Gràcies a això, el museu ha pogut trobar i documentar l'origen d'aquest instrument, fins llavors d'origen desconegut.
Marina Rodríguez Brià és
estudiosa i experta en Muzio Clementi (1752-1832). Entre les seves recerques
tenia l'interès de poder interpretar obres d'aquest autor en un piano que
l'acostés a la seva època. Així, va adquirir i va fer restaurar un Collard
& Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1843. Aquest
instrument surt de la fàbrica que Clementi va liderar durant més de trenta anys
i que van continuar els seus socis i amics, els germans Collard, que van
mantenir el nom de Clementi a l'etiqueta durant dues dècades més tard de la
seva mort. Aquest model manté les característiques dels darrers pianos de taula
fabricats en vida de Clementi, malgrat que als anys quaranta ja hi havia
instruments més evolucionats.
El punt de partida del
repertori d'aquest concert és precisament allò que uneix aquests dos
instruments. Un seguit de coincidències conflueixen en el temps i en l'espai i
fa que totes les obres tinguin alguna relació més o menys directa amb Clementi.
És coneguda l'amistat i el vincle d'aquest compositor amb Beethoven, de qui va
editar moltes obres en exclusiva a Londres. Les Variacions sobre una
cançó popular russa, opus 107, n 7 formen part d'un conjunt de temes
variats de diferents països per a piano amb acompanyament de flauta o de
violí, que inclouen també l'opus 105, i que coincideixen temporalment amb
la Sonata opus 106, Hammerklavier, amb la qual, però, tenen una
gran distància conceptual. Les variacions, obres senzilles però subtils, tenen
a veure amb un interès de molts compositors per la música popular. Una faceta poc coneguda de Clementi és que també havia mostrat el seu interès per aquesta música. A tall d'exemple, i seguint amb temes d'origen rus, la pianista va interpretar sis harmonitzacions d'Àries russes per a piano i, a la segona part, dues Monferrines, peces inspirades en danses típiques del Piamonte.
El significat de l'Impromptu
per a flauta sola de Drouet en aquest programa no és difícil
d'explicar. Louis Drouet, un brillant intèrpret, tocava amb una flauta de vidre
de Claude Laurent, obsequi de Napoleó Bonaparte. En la vetllada en què va
rebre la flauta de les mans de l'emperador, hi era present Dussek, amic de
Clementi i gran pianista de l'escola londinenca, de qui també vàrem poder
escoltar una Sonata. Drouet, a més, feia duo amb Mendelssohn, qui, al seu torn,
era alumne d'un deixeble de Clementi, Ludwig Berger. Mendelssohn havia estat
assidu visitant de la casa de Clementi a Londres quan l'ocupava el seu secretari
i amic, William Horsley. Dues de les romances sense paraules interpretades en
el programa havien estat dedicades a una de les filles de Horsley.
La proposta de Gascón i
Rodríguez de començar amb la Sicilienne de Maria Theresia von
Paradis respon, segons elles, a la voluntat de seduir sobtadament al públic amb
la sonoritat singular d'aquests instruments. La bellesa d'aquesta melodia, exquisidament interpretada per les
concertistes, capta immediatament l'atenció i situa l'oïda en la nova dimensió
sonora que es mantindrà al llarg de tot el concert. La flauta té un so pur, tal vegada més
pròxim a la flauta moderna que al traverso,
i el piano es troba a mig camí entre la sonoritat de la corda i de la fusta. En
tractar-se d'un piano destinat a l'ús domèstic, el volum de l'instrument en cap
moment supera el de la flauta.
L'Ermita de la Cisa es va
omplir completament i el públic va seguir amb molt interès el recital que, a
més, anava acompanyat de breus explicacions per part de les artistes. Un concert
molt atractiu que proposa novetats, interpel·la l’oient i planteja moltes qüestions sobre el repertori inhabitual.
Veus de fusta i cristall
Versión en español
