Text de la meva ponència de presentació del piano Collard & Collard a la UB

21 de març de 2022

Universitat de Barcelona. Aula Magna de la Facultat de Geografia i Història.

PRESENTACIÓ DEL PIANO COLLARD & COLLARD, LATE CLEMENTI, COLLARD & COLLARD

Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo

1. L’AMCB i el projecte de cerca de pianos Clementi i Collard anteriors a 1850

El 2017 es va constituir formalment l’Associació Muzio Clementi de Barcelona, encara que les activitats havien començat el 2014, quan la Marina Rodríguez Brià, pianista, filòloga i estudiosa de la música de Clementi, va enregistrar un CD amb el piano Clementi & Co, propietat d’Anna Cuatrecasas, actual presidenta de l’associació.

Entre moltes activitats que hem dut a terme durant aquests anys podem destacar cursos (dos Gaudir UB i dos Juliols a la Universitat de Barcelona), exposicions (Palau de la Música, Conservatori Municipal de Barcelona, Museu de la Música), concerts, conferències, classes i participació a simpòsiums internacionals a Itàlia, Estats Units i Holanda. La recerca ha estat un altre front que se’ns ha obert a partir de l’interès sobre Clementi.

Un projecte important que avui ens porta aquí, es la cerca i documentació de pianos Clementi i Collard a Catalunya. La intenció inicial era quantificar, classificar i descriure els pianos d’aquestes marques que podíem trobar a casa nostra. La limitació territorial tenia dos motius: un purament pràctic de no voler estendre’ns més enllà de les nostres possibilitats reals, tant econòmiques com personals, i, d’altra banda, contribuir a l’estudi del patrimoni català. La limitació temporal, fins a 1850, també respon a altres raons. D’una banda, a mesura que ens allunyem en el temps, els pianos són més escassos i estan en pitjors condicions, cosa que ens esperona a estudiar-los i protegir-los. Per altra, a partir d’aquest període, malgrat que fins avui s’han anat introduint moltes singularitats i innovacions, la tendència ha estat l’estandardització del piano. El ferro entra al piano gradualment per sostenir la tensió durant el segle XIX. Cap a 1804 Broadwood i Clementi experimenten amb algun reforç amagat, però en general hi ha una oposició al ferro davant del temor de produir un so metàl·lic. A partir de 1820 es fa més normal posar diverses barres longitudinals i un cordal o placa per subjectar les cordes. El marc complet de ferro fos s’aplica a mitjans de segle i esdevé un estàndard en la fabricació de pianos, primer a Amèrica i després a Europa. Altres elements força normalitzats son el tipus de mecanismes, els calibres i les tensions de les cordes, així com la cerca d’una sonoritat similar, naturalment salvant les distàncies entre models i nivells de qualitat diferents.

En posar-nos a treballar ens vàrem trobar amb l’aparició de pianos anteriors a 1850 d’altres marques o constructors. Òbviament, no podíem deixar d’estudiar-los perquè son instruments escassos i interessants, molts d’ells catalans. Així que els vam incloure immediatament en el nostre projecte. Hem trobat exemplars molt singulars i d’una gran rellevància per a l’estudi de l’evolució històrica del piano a Catalunya, però avui ens cenyirem només als anglesos Clementi i Collard. He d’afegir que, d’ençà que vàrem anunciar el nostre projecte a la web de l’associació, hem rebut consultes de tota Espanya que ens portaran, de ben segur, en un moment o altre a ampliar el nostre camp d’estudi.

Pianos de Vilanova i de Terrassa

Dels 33 pianos que hem documentat i descrit fins ara (en tenim altres a l’espera), 18 son Clementi o Collard, 9 de cada un. Són més dels que esperàvem trobar. Les procedències d’aquests pianos son diverses. La majoria pertanyen a col·leccions privades i han arribat a Catalunya a través d’adquisicions al llarg del segle XX o XXI. Però també n’hi ha algun que està demostrat que va arribar en el temps de la seva fabricació, com és el cas del Clementi vertical de 1820 de Can Cabanyes, a Vilanova i la Geltrú. Un altre Clementi, aquest de taula, està signat per Ferran Sor. Aquests constitueixen dos exemples diferents de ponts culturals que podem establir entre Anglaterra i Catalunya. (No ens podem estendre en aquesta qüestió, però hem escrit articles que ho expliquen amb profunditat.)

2. Inicis del piano.

El piano és un invent italià. Bartolomeu Cristofori, curador i constructor d’instruments de la cort dels Mèdici a Florència, el va presentar per primera vegada el 1709. La genialitat de Cristofori va ser resoldre d’una sola vegada els principals elements de la mecànica, que serien la base del piano modern. El 1709 n’havia construït quatre. El model perfeccionat de 1720 consta del martellet lliure impulsat per un escapament i una palanca intermèdia, un atrapi i un apagador per a cada tecla.



Piano de Cristofori




Aquest instrument va arribar ràpidament a Portugal i Espanya, especialment gràcies a Domenico Scarlatti, que era mestre de Maria Bàrbara de Bragança. Però on va quallar va ser a Alemanya, on Silbermann el va desenvolupar a partir del model descrit de Cristofori. La llista de constructors que van experimentar amb la recerca i desenvolupament del piano a mitjans del segle XVIII és molt llarga i complexa, però podem simplificar-ho amb la distinció de dues grans escoles, la del sud d’Alemanya i Àustria (donaria lloc al estil vienès) i l’escola anglesa, més pròxima als principis de Cristofori. De fet, podríem parlar d’escola anglesa, francesa i germànica, ja que les tres son les precursores més pròximes al piano actual.
Diversos motius van fer que Anglaterra, i Londres en concret, esdevingués un cresol del piano a partir del tercer terç del segle XVIII. Seria molt llarg d’explicar, però s’ajunten diverses causes. La Il·lustració, amb el seu interès per les ciències, la Revolució industrial, amb els seus avenços tecnològics, les guerres continentals europees, la Guerra dels Set Anys, la Revolució francesa, i les Guerres napoleòniques, els avenços socials i l’interès per la cultura... Cal tenir en compte que, durant tot el segle XVIII, Anglaterra va ser una gran importadora de talents musicals. És paradigmàtic el cas de Haendel o de Johann Christian Bach que, entre molts d’altres, van desenvolupar la seva tasca artística i els seus negocis musicals allí. Era una terra d’oportunitats per als talents.

3. Clementi i Collard.

Muzio Clementi hi va arribar de la mà del seu mentor, Peter Beckford, l’any 1766 amb només 14 anys. Després d’una formació musical i intel·lectual i d’una brillant carrera virtuosística que el situaria entre els professors més demandats i cars de Londres, a principis del 1790 abandona la interpretació pianística i s’associa a la industria del piano i de l’edició musical. El 1798 comença la seva activitat com a soci a Longman, Clementi & Company, després d’haver rescatat la prestigiosa empresa Longman & Broderip que havia fet fallida tres anys abans. A partir de 1801 aniran entrant i sortint diferents socis i la marca esdevindrà Muzio Clementi & Co.





Retrats de Clementi i dels germans Collard





L’únic soci estable provenia ja de l’empresa Longman: era Fredrick Collard (1772-1860), que des de 1791, amb 14 anys, ja hi treballava. Amb la seva experiència, Frederick formarà un tàndem únic amb Clementi. El seu germà William (1776-1866), poeta i home de gran cultura humanística, també s’incorporarà a la firma Clementi i continuarà amb Frederick el negoci dels pianos a la mort de Clementi, el 1832, sota la marca Collard & Collard. La relació dels germans Collard amb Muzio Clementi té aspectes molt interessants. No es limita a un qüestió professional, sinó que s’estableix entre ells un vincle intel·lectual i una amistat profunda que, fins i tot, acabarà per unir posteriorment les famílies. Actualment, els descendents de Clementi i Collard encara seuen a la mateixa taula. En un dels seus darrers viatges de recerca, la Marina Rodríguez a qui sentirem tocar a continuació, va visitar John Collard a casa seva a Whitstable, al sud-est d’Anglaterra per estudiar uns manuscrits de Clementi.




Marina Rodríguez i John Collard



En aquesta foto podem veure encara la semblança física de John Collard amb el quadre original del seu avanpassat que està penjat al darrera.





Esquema de les marques



En aquest esquema podem situar la línia Clementi i Collard en el seu context general. Els canvis de socis i el traspàs de les empreses ha estat fins ara una pràctica habitual. El pare de John Collard va ser el darrer Collard dedicat als pianos als anys 1960s.



Des de 1802, Clementi fa llargs viatges per Europa representant la seva marca, recollint música i ampliant el seu fons editorial amb els compositors més importants de l’època. El 1807 signa un contracte amb Beethoven per editar en exclusiva als territoris britànics algunes de les obres més importants. Simultàniament, alguns dels seus alumnes tindran una influència també en l’expansió de la tècnica pianística de Clementi. L’intercanvi estilístic i tècnic de l’obra de Beethoven i Clementi és un tema d’estudi que té molt recorregut. Les influències son mútues. Als anys 80 i 90 del XVIII, Beethoven beu del pianisme clementià de forma clara i demostrable (al concert d’avui en tindrem un exemple). Així mateix, Clementi serà influït per Beethoven en les seves darreres composicions. Cal dir que Clementi mai abandonà la composició i la direcció d’orquestra, formant part d’entitats tan importants com la Philharmonic Society de Londres, de la qual era membre fundador.

4. El piano Collard & Collard.

La societat Clementi-Collard es va dissoldre el 24 de juny de 1831, un any abans de la mort de Clementi, i va passar completament a mans dels germans Collard. Durant uns anys, aproximadament fins als 1850s, es va mantenir el nom de Clementi a l’etiqueta com a record i com a reforç d’una marca de gran prestigi. Així, com és el cas del piano que presentem avui, a l’etiqueta podem llegir “Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard”.

Etiqueta del piano Collard que es presenta

El disseny d’aquestes etiquetes es torna estàndard, fons negre amb lletres daurades, amb una orla o marc amb motius vegetals. Hi ha alguna variant en el disseny segons el tipus de patent. En aquest cas hi veiem “Patent repeater”, una de les moltíssimes patents que Collard va registrar i que trobem en altres models. Cal dir que, des dels inicis de la carrera industrial a finals del segle XVIII i fins avui, el registre d’innovacions i invents dedicats al piano ha estat infinit.








El piano no té el marc complet de ferro, però sí el cordal i tres barres que reforcen longitudinalment la tensió.


A l’interior, al frontal de la màquina, hi ha una cartel·la amb instruccions per ajustar l’escapament dels martells.

Cartel·les



Aquí voldria senyalar que des dels seus inicis, els mecanismes dels pianos desenvolupen sistemes que permeten ajustar-los a mesura que tenen desgast.


També hi ha una cartel·la sota el faristol amb un avís legal contra la falsificació. Aquest és un tema interessant que confirma que la còpia i el plagi estaven a l’ordre del dia. De fet, en la nostra cerca hem trobat un piano que porta la marca Collard & Collard, però que es tracta d’una falsificació, possiblement de mitjans del segle XIX. (Per cert, un piano diferent però interessant) A Espanya en particular, els pianos Collard van gaudir d’un gran prestigi. Serveixi com a mostra aquesta notícia de l’òbit del constructor Vicente Ferrer (1804-1856) publicada a la Gaceta Musical de Madrid el 6 de març de 1856 diu:

Eran en aquella época los pianos más superiores y pedidos los cuadrilongos de Collard y Collard; y Ferrer, cogiendo uno de ellos, estudiándole en sus más mínimos detalles e imprimiéndole en su imaginación, puso manos a la obra, y empezó a construir pianos de tan buenas circunstancias como las del que le sirvió de modelo. Así lo apreciaron las persones entendidas, así se sancionó por el tribunal competente en la Exposición de los objetos de la industria española de 1845, premiándole con la medalla de plata.

Números de sèrie


Tornant al piano que presentem, la numeració està gravada al bloc esquerre del claviller (3716) i també apareix en llapis a diferents parts o peces de l’interior. També hi ha un número en tinta (43604). Aquests números, juntament amb l’etiqueta, son els detalls que permeten datar amb exactitud el piano.




Extensió del teclat actual i Collard




El piano té un teclat de 6 octaves. Fa-1 – Sol6 i, a diferència del piano modern, és bicorde en tota la seva extensió.



Pedals


Té dos pedals de fusta amb les funcions de “forte” o de ressonància i de “una corda”.








Aquí podem veure la similitud entre un dels darrers pianos de Clementi i els Collard de l’època del nostre.

5. La restauració

La restauració que està fent en Jaume Barmona, a més de la reparació de la mecànica, ha tingut el seu principal repte en la recuperació de la tapa harmònica, element fonamental en la sonoritat del piano.

Jaume Barmona acabant la restauració de la tapa harmònica

De fet, quan restaurem un instrument antic, sempre apareixen elements imprevisibles que caldrà anar ajustant o millorant en posteriors intervencions. Podríem dir que no hi ha un final definitiu, ja que l’instrument, com un ésser viu, seguirà evolucionant i adaptant-se a les noves circumstàncies. Per això, la presentació és l’inici d’un recorregut en el qual s’introduiran correccions i millores posteriors.





Signatura del contracte entre l'AMCB i el Sr. Bultó al taller



Per acabar, voldria subratllar la importància que té la recuperació d’un piano d’aquesta època. Des de fa anys, hi ha un moviment generalitzat que aprofundeix en la interpretació musical amb criteris històrics informats. L’estètica i la tècnica interpretativa van evolucionant i obren moltes possibilitats expressives que ens connecten amb el passat, però que també són punts de vista actuals, molts dels quals també passaran de moda. A partir de manuscrits, edicions originals i de textos antics, se’ns obre als intèrprets actuals tot un bagul que ens permet reinterpretar contínuament la història. Però els documents que potser ens acosten més a l’origen són precisament els instruments originals, perquè són testimonis físics i autèntics del seu temps. Els instruments ens parlen directament de com i en quines situacions es realitzava la música. En el cas de Beethoven o de Clementi, per exemple, sabem que la seva música emana del piano i això determina la seva estètica. Així, la salvaguarda del patrimoni organològic hauria de convertir-se en una prioritat en una societat culta. No hi ha programes públics per aquesta acció, o en tot cas són tímids i puntuals. (Bé, el Museu de la Música de Barcelona té un paper important, però ja sabem que depèn econòmicament de decisions superiors que no sempre donen el valor a aquestes coses.) La major part dels esforços provenen de les iniciatives i de les butxaques particulars. Encara que la nostra veu sigui molt petita, aprofitem la ocasió per divulgar aquest pensament i agraïm a la Universitat de Barcelona que ens hagi facilitat aquest pòdium per poder-ho presentar.



Moltes gràcies.

Enllaços

Enregistrament de tot l'acte de presentació

Vídeo del trasllat del piano realitzat per la UB

https://www.ara.cat/cultura/renaixement-tresor-memoria-musical-catalunya_1_4310830.amp.html