Tercer recital del III cicle Con spirito

 

El divendres 31 d'octubre va tenir lloc el tercer i últim recital del cicle Con spirito d'enguany al Conservatori Municipal de Música de Barcelona. És la tercera edició d'aquesta sèrie de concerts que organitza l'Associació Muzio Clementi de Barcelona al voltant del piano Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1847, propietat de Curro Bultó, la restauració del qual ha estat sufragada per l'associació i realitzada pel pianer Jaume Barmona al seu Forte Piano Taller.

En aquesta ocasió, el concert va estar protagonitzat per la flautista Montserrat Gascón i la pianista Marina Rodríguez Brià que van presentar un insòlit programa que, sota el títol de Veus de fusta i cristall,  aplegava dos instruments històrics: l'esmentat piano Collard & Collard i una flauta de vidre Claude Laurent de 1823. Tant la Marina com la Montserrat, a més de ser excel·lents intèrprets, son també destacades investigadores i estudioses de la música i van preparar un programa adequat a aquests instruments i al període que representen. Aquest programa contenia obres de Clementi, Maria Thereisa von Paradis, Beethoven, Stamitz, Drouet, Mendelssohn i Meyerbeer. 

Aplegar dos instruments bicentenaris en un concert és una cosa verament excepcional. La primera patent de la flauta de vidre del seu creador, Claude Laurent, va ser presentada a Paris el 1806. Coïncideix per tant amb la vida de tots els compositors del programa. El piano és una mica posterior a alguns d'ells, però recull i manté encara de moltes característiques tècniques dels darrers pianos que va fabricar Clementi & Co fins a la seva mort el 1832. Així, doncs, ens trobem amb unes sonoritats que tots els seus autors podrien haver reconegut i fet seves. 

L'obra que va obrir el recital va ser la Siciliana en Mi b major, publicada per primera vegada el 1924 i atribuïda a la pianista invident Maria Theresia von Pardis (1759-1824). Tot i que aquesta autoria és dubtosa, es tracta d'una peça molt adequada per ser interpretada amb la flauta de vidre, que transmet una melanconia encantadora i màgica. En tot cas, ens permet recordar que Clementi va conèixer personalment Paradies i, fins i tot, va parlar del seu piano (Magazin der Musik, Hamburg 1784). 

La Sonata Op. 4 n. 1 de Clementi forma part d'un grup de 6 sonates per a clavicèmbal o pianoforte amb acompanyament de flauta o violí, publicades a Londres pel seu autor el 1780. Aquestes sonates estaven destinades a l'àmbit domèstic. Vint anys més tard, després de l'èxit recollit per les seves famoses Sonatines Op. 36, van ser publicades per Kühnel a Leipzig com a Sonatines Op. 37 i Op. 38 i van entrar de ple en el repertori dels inicis del piano.

És conegut el mestratge de Beethoven com a compositor de variacions. Eclipsades per les grans Variacions Diabelli Op. 120, s'amaguen més de vint-i-dues composicions d'aquest gènere que, amb diverses proporcions i dificultats, demostren la inventiva i la capacitat de transformació musical del compositor. Les Variationen über ein russisches Volkslied Op.107 n. 7 per a flauta i piano formen part d'un conjunt de 10 variacions sobre temes d'origen popular de diferents països. Es tracta d'una obra de maduresa escrita cap al 1818-19 i que té relació amb les obres que en aquest període, no només en el cas de Beethoven, posaven atenció en la música popular i d'un incipient nacionalisme. La variació permet al compositor-intèrpret improvisar i deixat fluir la seva fantasia en un gènere que acosta la música i sorprèn l'oient amb allò que reconeix. De fet, el tema, Die schöne Minka, no és rus, sinó ucraïnès i parla de la història d'un jove soldat que es despedeix de la seva estimada i no sap si tornarà. Al llarg de les variacions es produeixen moments descriptius de la batalla i també dels sentiments del protagonista.

Les Monferrines son unes animades danses folklòriques del Monferrato, a la regió del Piamont al nord d'Itàlia. A finals del segle XVIII i principis del XIX es van posar de moda a Anglaterra i, com el vals, van entrar als salons acompanyant o substituint danses més "elegants" com el minuet, la gavota i altres de caràcter més decorós. El 1821 Muzio Clementi en va publicar 12 amb el número d'opus 49 per a piano sol. Altres sis van quedar inèdites (Op-sn 4 a 9). Son peces en compàs 6/8, de caràcter que solen estar estructurades en tres seccions, la central amb un caràcter diferent. Alguns moments recorden l'estil de les danses escrites per Schubert.

Louis Drouet, encara que nascut a Amsterdam el 1792, és considerat un compositor i flautista francès. Va ser un gran virtuós, amb una carrera brillant a Europa, i també va estar lligat a la fabricació de flautes. Va posseir dues flautes de vidre de Claude Laurent. L'Impromptu que vam escoltar al recital és una peça breu, d'estil lliure, mostra gran una paleta d'articulacions i un ample moviment de registres que, a les mans de Montserrat Gascón, van permetre apreciar les possibilitats del seu instrument.

Felix Mendelssohn va ser amic i col·lega de Drouet i havia estat alumne de Ludwig Berger, un deixeble de Clementi. Aquests cercle de relacions encara es completa amb la seva amistat i estada a la casa de William Horsley, l'amic i secretari de Clementi, i a la fàbrica de pianos d'aquest, on va estar assajant el seu primer concert de dos pianos amb Ignaz Moscheles. Possiblement no va tenir una relació directa amb ell, ja que el 1829 Clementi havia traslladat la seva residència a Lichfield, però el coneixement entre un i altre és evident. Les tres Romances sense paraules que van interpretar la Montserrat i la Marina son arranjaments anònims del segle XIX. La primera d'aquestes romances va ser dedicada per Mendelssohn a Sophie Horsley, una de les filles.

Jan Antonín Stamic (Antoine Stamitz, segons la transcripció francesa) va ser un compositor nascut a Bohèmia el 1750, llavors part del Sacre Imperi Romano Germànic. Malgrat ser un violinista virtuós, va escriure molta obra per a flauta, l'instrument de moda en aquell temps, especialment entre els aficionats masculins. L'Amoroso per a flauta sola que va interpretar la Montserrat Gascón forma part dels Capricis per a flauta en forma de sonata, Op. 2 segons l'antiga edició francesa de Baillon.  Aquesta peça, com va explicar la intèrpret, és adequada per mostrar les possibilitats sonores i expressives de l'instrument, com va explicar i va demostrar a continuació la intèrpret.

El programa va finalitzar amb la cavatina “Robert, toi que j’aime”, de l’òpera Robert le diable de Giacomo Meyerbeer (1791-1864). La versió era de Louis Drouet i, per acabar-ho d'arrodonir, cal dir que Meyerbeer, als 11 anys, havia rebut classes directament de Clementi. Aquesta obra exquisida és un bon exemple de com es difonia la música en aquella època a través de versions instrumentals adaptades a diferents instruments i circumstàncies. La versió està molt ben escrita per als dos instruments.

En la interpretació que ens van oferir la Montserrat i la Marina cal destacar en primer lloc la seva complicitat i compenetració com a duo. En la seva interpretació individual, la Montserrat Gascón mostra un domini de la flauta de vidre, un instrument que difereix completament de la flauta moderna. Com ella mateix explica, una dificultat afegida és el seu pes superior i el tipus d'afinació allunyat del temperament igual al que estem acostumats. La seva sonoritat és clara i transparent, com suggereix el mateix material de què està construïda. Per la seva banda, Marina Rodríguez té un domini absolut del piano Collard que es tradueix en una claredat de toc i d'equilibri sonor que supera les indefectibles irregularitats d'un instrument que, malgrat l’excel·lent restauració, son inherents a la seva antiguitat. La seva empatia li permet adaptar-se a les característiques particulars de cada instrument sense esperar una resposta comú o estàndard.

Tot el recital va ser seguit amb molt interès i concentració per part d'un públic força nombrós. En resposta als aplaudiments, les intèrprets van oferir com a bis la cançó catalana El testament d'Amèlia, en un arranjament de Marina Rodríguez.

 ***

 Finalitzada aquesta temporada, només ens queda agrair al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, al seu director i a tot l'equip, tota la seva bona disposició, col·laboració i compromís amb la nostra associació per permetre que aquest cicle hagi arribat a la tercera edició. També vull remarcar la recepció del públic, el seu interès i la capacitat d'escolta.  Fem extensiu aquest agraïment als excel·lents músics que han participat en aquests concerts i han confeccionat programes específics, diferents dels que solen tenir habitualment en el seu repertori. Tot plegat ens anima a continuar amb un projecte que creiem útil per el professorat, l'alumnat i la ciutadania en general, encara que ens moguem en un àmbit tan minoritari com és avui la música dita "clàssica". És una tasca de difusió musical i cultural necessària que no sempre està prou reconeguda ni remunerada.

JJG

Enllaç al concert complet