SORRA ALS DITS

Acaba d’aparèixer el CD Sorra als dits, que reuneix una selecció de trenta-dues cançons meves per a veu i piano sobre textos de diversos autors. Ha estat una feina d’enregistrament realitzada per la pianista Ester Lecha, les sopranos Sara Carmona i Marta Rodrigo i el baríton Jordi Ferrer. A totes elles he d’expressar el meu més sincer agraïment per la seva desinteressada i excel·lent feina. La tasca tècnica ha anat a càrrec d'Albert Moraleda qui ens ha acompanyat al final d'aquesta aventura amb la seva saviesa i innata tranquil·litat.

 

La decisió de fer aquest enregistrament no ha estat ràpida, car sempre he estat un compositor poc donat a mostrar la meva obra que majoritàriament he escrit per a mi mateix, allunyat, possiblement per la meva personalitat, de les relacions socials necessàries per ser conegut. Això pot semblar paradoxal, ja que una de les finalitats de l'artista és donar a conèixer la seva obra i, si és possible, fer-ne un recurs econòmic. Certament, l'èxit en la nostra societat es mereix en xifres, més que no pas en la qualitat o l'interès intrínsec de les obres. L'eventualitat, entesa com a allò que respon a la moda, i la generació de guanys dineraris són la norma en el terreny artístic, com ho demostren els interessos de la indústria musical i dels mitjans de comunicació, que només atenen i donen suport a aquells productes que es poden vendre. Com els poetes o tantes persones que escriuen els seus diaris, que probablement no seran mai llegits per ningú, es pot escriure música en el mateix sentit. Ara bé, no deixa de ser una gran satisfacció poder mostrar algunes d'aquestes obres i, no ho negaré, aconseguir que agradin als altres, encara que sigui un grup reduït de persones. He de confessar que tinc un bon concepte de la meva obra musical. Considero que he arribat a tenir un llenguatge i un estil propi, malgrat les grans i variades influències.  

A banda d'uns intents infantils i adolescents primerencs d'escriure música, el primer detonador que em va impulsar a compondre sobre poesia va ser el coneixement personal de Josep Palau i Fabre, amb qui quan jo tenia uns catorze o quinze anys ens trobàvem a la platja de Grifeu, on el poeta tenia una casa. Els meus pares tenien de tant en tant converses amb ell sobre l'art, sobre Picasso o sobre temes intranscendents mentre prenien el sol damunt la sorra i amb la bellesa d'un entorn, en aquells anys 70 força menys abarrotat que avui. Malgrat tractar-se d'un relació informal i esporàdica,  Palau i Fabre, que tenia una memòria prodigiosa, sempre es va recordar de mi i anys més tard, quan li vaig dir que havia escrit cançons sobre alguns dels seus Poemes de l'alquimista, se'n va alegrar molt i es va mostrar interessat a escoltar-les. Així, l'any 1999, vam fer una audició privada al Conservatori del Bruc, precisament davant del seu pis de Barcelona. La poesia de Palau i Fabre em va portar a interessar-me en la lectura i composició d'altres cançons.

Foto de grup després de l'audició privada a Josep Palau i Fabre de les cançons sobre Poemes de l'alquimista al Conservatori Superior Municipal de de Música de Barcelona l'onze de juny de 1999.
D'esquerra a dreta: Carme Vilà, directora del conservatori; Joan Josep Gutiérrez, compositor;  Josep Palau i Fabre, poeta; Marina Rodríguez Brià, pianista; Miquel Peralta, baríton.

El poema cantat té es seus orígens en la transmissió oral. La impostació i les inflexions expressives en la declamació d'un text té la finalitat de transmetre a l'oïdor, no només el contingut d'una història, sinó també les emocions que conté, amb el filtre interpretatiu del propi recitador. Abans de l'alfabetització social, els relats es comunicaven oralment i, sovint, de forma grupal. Homer, a qui s'atribueix l'autoria de la Ilíada i l’Odissea, era un rapsoda o un aede que probablement va donar la forma a aquests cants, considerats encara avui un dels orígens i alhora cims de la literatura europea. 

El recitat permet subratllar, emfatitzar, accentuar i allargar o escurçar les síl·labes per fer comprensible el text i l'audició a més distància i en condicions acústiques diverses. La barreja del text amb el teatre i la música elaborada té com a resultat l'òpera. També el cant, a distància més curta, és una forma íntima d'expressar el text que permet seduir, emocionar, expressar sentiments personals i, en definitiva, fascinar l'oient amb recursos musicals més o menys subtils.

Entenc la musicalització d'un text com un exercici personal d'interpretació literària i musical. 

Sorra als dits, el títol que dona nom al meu àlbum està extret del setè epigrama del cicle del mateix nom,  l’autora del qual és Marina Rodríguez Brià. 

La sorra ens evoca físicament la platja i el desert, però metafòricament representa el pas del temps y la vida que s’escola entre els dits. També ens acosta a la idea d’infinit i al cicle evolutiu i transformador de la vida. Tots aquests elements essencials són objecte de la poesia i en la seva varietat els trobem en les cançons que presentem.

La composició de cançons, en el format que considerem pròxim a la tradició del Lied romàntic, amb el qual sento una afinitat, té un llarg recorregut a Catalunya. Lied, en alemany, no vol dir altra cosa que Cançó i en la teoria musical es defineix com una forma estructurada en tres parts: A-B-A. Però a partir de l’èxit de les cançons escrites per compositors de la segona meitat del segle XVIII i, sobretot, del segle XIX, representa un gènere de composició musical independent, molt elaborat, generalment sobre textos poètics de qualitat literària en diverses llengües, en què el cant i l’acompanyament es conjuguen per crear una forma musical característica que va més enllà de la cançó en si mateixa. Una denominació adequada en català podria ser Cançó de concert. El piano, per la seva versatilitat i capacitat harmònica, és l’instrument més habitual en aquesta música, però a vegades s’acompanya amb altres instruments o, fins i tot, amb l’orquestra.

El compositor estableix un diàleg inherent entre el text i la música. La música no es limita a suportar el poema amb la intenció de fer-lo escoltar i recordar a l’oient, sinó que s’incorpora al seu contingut subratllant, destacant, reforçant i interpretant les paraules i la seva musicalitat per crear una nova obra artística. Per aquest motiu, la comprensió de la cançó com a manifestació artística no depèn exclusivament del text, sinó que ho és en gran part de la música. D’aquesta forma s’explica que es pugui gaudir de l’audició d’un Lied en alemany, per exemple de Schubert o de Brahms, sense conèixer la llengua. Per descomptat, el coneixement del text multiplicarà el nivell de comprensió i estimació de l’obra.

La meva tria del poemes no segueix un pla preestablert. És el resultat de lectures diverses que en un o altre moment han despertat l’interès de musicar-los, sigui per un estat anímic, una afinitat conceptual o una sonoritat suggeridora.

En aquest enllaç trobareu els textos de les cançons i tota la informació de l'àlbum:

sorraalsdits.com

D'esquerra a dreta: Albert Moraleda, Jordi Ferrer, Marta Rodrigo, Ester Lecha, Joan Josep Gutiérrez i Sara Carmona.