diumenge, 11 de març de 2018

Crònica de la inauguració de l'exposició Muzio Clementi, the Father of the Pianoforte

Retrat de Muzio Clementi. 2018. Collage i oli sobre tela. Artista: Carme Magem

El divendres 9 de març es va inaugurar al Palau de la Música Catalana l’exposició Muzio Clementi, the Father of the Pianoforte. És una iniciativa de l’Associació Muzio Clementi de Barcelona, qui l’ha organitzat juntament amb el Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona.
A l’acte d’inauguració van intervenir Mariona Carulla, presidenta del Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona, Anna Cuatrecasas i Joan Josep Gutiérrez, presidenta i vicepresident respectivament de l’Associació Muzio Clementi de Barcelona i Marina Rodríguez Brià, comissària de l’exposició.
La Sra. Carulla va donar la benvinguda a l’exposició, va recordar la importància de Clementi en l’educació dels pianistes i va remarcar l’interès que té en relació a les finalitats d’un concurs de piano d’aquesta importància.
Anna Cuatrecasas va fer els agraïments de rigor, entre els quals a Jordi Vivancos, director del concurs, i va mostrar la seva satisfacció per poder presentar una exposició en un espai tan emblemàtic com és el Palau de la Música.
Joan Josep Gutiérrez va explicar el sentit del títol de l’exposició situant la figura de Clementi en el context històric i esmentant el fet que va ser el primer pianista professional que va dedicar la seva vida al piano en tots els seus aspectes com a compositor, virtuós i constructor d’instruments. Va remarcar que Clementi va ser una celebritat, respectat com a músic i considerat, ja en vida, el pare de la música per a piano. El seu llegat es va transmetre a les generacions posteriors a través dels seus deixebles i de la seva obra didàctica. Una herència de la qual encara en som deutors.
Per la seva part, Marina Rodríguez va presentar el contingut i el sentit de l’exposició: Tres panells sintetitzen la vida i obra de Clementi en les seves facetes d’home, músic i emprenedor. Un quart panell fa una ullada a la invenció del piano i la seva difusió durant el segle XVIII.
Hi ha dues vitrines, una dedicada al piano, on es mostren algunes peces i s’expliquen les seves parts. Al costat de la vitrina hi ha una maqueta d’una tecla de piano de cua modern que es pot tocar per veure la sofisticada acció del mecanisme. El públic també pot manipular uns caps de martell.
La segona vitrina mostra alguns exemples de la recuperació de Clementi amb la mostra d’alguns discos i, sobretot, d’algunes de les recents publicacions que l’editorial Ut Orpheus està editant. Es tracta de l’obra completa i d’estudis diversos sobre el compositor.  
S'ha volgut establir un lligam amb l’actualitat a través d’un encàrrec a la pintora Carme Magem perquè unes mans d’avui il·lustrin el retrat de Clementi, en un collage que juga amb papers i documents que van il·luminar la seva vida intensa.
L’altra peça important és el piano Collard & Collard, late Clementi Collard & Collard de 1843, recentment restaurat. És un piano de taula de la fàbrica de Clementi que els seus socis i amics, els germans Collard, van continuar després de la seva mort el 1832. A l'etiqueta de la marca es va mantenir durant molts anys el nom de Clementi. El model exposat manté les principals característiques dels que es fabricaven durant la dècada dels anys vint del segle XIX, amb l’afegit d’una placa de ferro que sosté les cordes.
Després d’aquestes presentacions, es va convidar als assistents a aproximar-se al piano per escoltar dos moviments de diferents sonates de Clementi que va interpretar la mateixa Marina Rodríguez.
Finalment, es va servir una copa de cava i es va poder conversar informalment i visitar tot el material exposat. 

L'exposició es pot visitar durant tot el període del concurs, fins al 24 de març.

Mariona Carulla, Joan Josep Gutiérrez, Marina Rodríguez i Anna Cuatrecasas

















Crèdits

Exposició organitzada per:

Concurs Internacional de Música Maria Canals (MCB)

Associació Muzio Clementi de Barcelona (AMCB)

Amb la col·laboració de:

Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana

Comissària:

Marina Rodríguez Brià

Disseny de continguts:

Joan Josep Gutiérrez i Marina Rodríguez Brià

Retrat de Muzio Clementi  (2018)

Collage i oli sobre tela. 146x114

Pintora: Carme Magem. 

Fortepiano de taula:

Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard. Londres 1843.

Col·lecció particular.

Traducció a l’anglès:

Catherine Hart




dijous, 8 de març de 2018

Exposició Clementi

Divendres 9 de març inaugurem l'exposició Muzio Clementi, the Father of the Pianoforte al foyer del Palau de la Música Catalana. Ho hem organitzat l'Associació Muzio Clementi de Barcelona amb el Concurs Internacional de Música Maria Canals. Presentem un panoràmica del músic, una breu història del piano i dos objectes importants: un piano de taula Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard i un retrat de Muzio Clementi, encarregat a una artista actual que l'ha interpretat d'una manera molt particular. Marina Rodríguez Brià és la comisària i ella i jo hem escrit i dissenyat els continguts. 



diumenge, 25 de febrer de 2018

Granados plays Granados



Diumenge 25 d'octubre, vaig tenir el plaer d'assitir al concert-conferència Granados plays Granados que Luca Chiantore oferia al Museu de la Música de Barcelona. 
La proposta i el contingut de la sessió es pot consultar en aquest enllaç al programa de mà
Luca Chiantore, músic i musicòleg italià, molt arrelat al nostre país, a la seva erudició afegeix la qualitat de ser un gran comunicador, cosa que es fa palesa en la seva capacitat per mantenir l'atenció del públic i de parlar en registres adequats per a una gran diversitat de nivells de coneixement.

En aquesta ocasió, entre d'altres consideracions, Chiantore va centrar el tema al voltant de la partitura i de la creació musical, prenent com a exemple una part del llegat escrit i enregistrat pel compositor Enric Granados. Partint del fons que guarda el Museu, com manuscrits, rotlles de pianola i enregistraments del propi compositor, ens va mostrar les diferències que hi ha entre allò que Granados va deixar enregistrat i algunes de les seves partitures, manuscrites o editades. D'aquesta manera vam poder ensumar el seu procés creatiu per una banda i la seva excel·lent manera d'interpretar. Les obres editades, algunes amb grans revisions per part de pianistes i de musicòlegs, no sempre mostren el camí que ha seguit el creador, ni tan sols representen al cent per cent l'obra acabada. Granados, com molts altres músics o artistes plàstics, prenia notes, feia apunts, esborranys, canviava estructures, improvisava... L'obra finalitzada no sempre és aquella que ens ha arribat com a definitiva en una edició. O sí? En molts casos és difícil determinar-ho, però en el seu discurs, Chiantore ens presentà alguns exemples que qüestionen la consumació de l'obra. Entre d'altres, ens va interpretar en directe una versió dels Valsos poètics diferent a la que ens ha arribat editada, amb divergències temàtiques i harmòniques i amb l'afegit d'algunes improvisacions pròpies que podien molt bé representar l'estil inventiu de l'autor lleidatà.
També vam poder escoltar interpretacions del mateix Granados a partir de l'enregistrament de rotlles de pianola, tecnologia en boga en el seu moment, i de discos de pedra. És molt interessant la comparació d'un fragment de la mateixa obra sobre els dos tipus de tècnica d'enregistrament. La reproducció del disc és un testimoni directe del pianista, on podem percebre exactament el tempo, les agògiques i altres elements interpretatius, però on es perd en gran mesura la qualitat sonora. D'altra banda, la versió de pianola, reproduida i gravada en àudio a partir del rotlle enregistrat per l'autor en un piano (pianola Welte) de debò, presenta qualitats sonores perfectes, però ens deixa amb el dubte dels possibles afegits interpretatius del pianolista, que pot manipular la velocitat, el pedal i alguns paràmetres expressius.

De la conferència, generosa en contingut i rica en exemples, en podem treure diferents lliçons. Personalment, com a compositor i com a professor, em van interessar especialment les reflexions a l'entorn del procés creatiu i de com l'hem d'entomar per transmetre'l als nostres deixebles o als nostres oients. La sagrada partitura no és altra cosa que una representació simbòlica de la idea musical. En ocasions s'ha confós amb la música i s'ha arribat a lectures d'una fidelitat extravagant. Alguns compositors s'hi han abonat en la demanda d'un rigor absolut, d'altra banda impossible a partir d'un text escrit. La música és, abans que res, allò que sona i la partitura simplement un codi gràfic, que cal conèixer a fons, però que sovint es troba molt lluny de la idea generadora de l'obra musical. Cada compositor té un camí propi per atènyer el seu objectiu musical. La nostra tasca és aproximar-nos a la seva idea amb tot allò que tenim a les nostres mans.








(Fotos: Sara Guasteví)

dijous, 1 de febrer de 2018

"El descobriment", CD de Fedor Veselov

El pianista rus Fedor Veselov ha enregistrat un CD de música catalana contemporània per a piano en el què ha inclòs una composició meva. Es tracta del Divertimento per a piano, obra que vaig escriure a principis dels noranta a petició d'Albert Guinovart, que la va estrenar al Festival de Cadaqués.
En aquest cas vaig fer servir la forma sonata, en un estil que s'emmarcaria dins d'un neoclassicisme. Utilitzo dos temes, A i B, amb motius característics a partir dels quals es desenvolupa tota la peça.
Malgrat l'aparent simplicitat dels temes, és una obra molt pianística i amb un cert grau de dificultat.
La versió que en fa Veselov és magnífica i li estic molt agraït per haver-la triat per al seu repertori. 



Entrevista a Catalunya música

(Si no visualitzeu l'enllaç, cliqueu aquí)

diumenge, 17 de desembre de 2017