dilluns, 13 d’agost de 2018

Veus de fusta i cristall



El passat dissabte 11 d'agost, es va presentar al Festival de Música del Maresme, a l'Ermita de la Cisa (Premià de Dalt), el recital Veus de fusta i cristall, interpretat per Montserrat Gascón, flauta de vidre, i Marina Rodríguez Brià, piano de taula. Aquest recital, que ja s'havia estrenat anteriorment al Festival Tiana Antica, congrega dos instruments de la primera meitat del segle XIX a les mans de dues excel·lents intèrprets expertes en aquest repertori. I és que la fortuna va procurar que elles dues es trobessin en el lloc i en el moment adequat, coincidint en recerques personals relacionades amb el seu propi instrument. Això ens regala el privilegi de poder escoltar música en uns instruments originals de l'època, un piano de 175 anys i una flauta de 195.

Montserrat Gascón toca amb una flauta de vidre i argent de cinc claus construïda per Claude Laurent (1774-1849) a París l'any 1823. La seva tesi doctoral tracta sobre la recerca d'aquest instrument i del seu constructor. A tall d'anècdota, entre molts descobriments, Montserrat Gascón ha pogut determinar que una flauta de vidre exposada al museu de música de Berlín va pertànyer a Meyerbeer. Gràcies a això, el museu ha pogut trobar i documentar l'origen d'aquest instrument, fins llavors d'origen desconegut.

Marina Rodríguez Brià és estudiosa i experta en Muzio Clementi (1752-1832). Entre les seves recerques tenia l'interès de poder interpretar obres d'aquest autor en un piano que l'acostés a la seva època. Així, va adquirir i va fer restaurar un Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1843. Aquest instrument surt de la fàbrica que Clementi va liderar durant més de trenta anys i que van continuar els seus socis i amics, els germans Collard, que van mantenir el nom de Clementi a l'etiqueta durant dues dècades més tard de la seva mort. Aquest model manté les característiques dels darrers pianos de taula fabricats en vida de Clementi, malgrat que als anys quaranta ja hi havia instruments més evolucionats.

El punt de partida del repertori d'aquest concert és precisament allò que uneix aquests dos instruments. Un seguit de coincidències conflueixen en el temps i en l'espai i fa que totes les obres tinguin alguna relació més o menys directa amb Clementi. És coneguda l'amistat i el vincle d'aquest compositor amb Beethoven, de qui va editar moltes obres en exclusiva a Londres. Les Variacions sobre una cançó popular russa, opus 107, n 7 formen part d'un conjunt de temes variats de diferents països per a piano amb acompanyament de flauta o de violí, que inclouen també l'opus 105, i que coincideixen temporalment amb la Sonata opus 106, Hammerklavier, amb la qual, però, tenen una gran distància conceptual. Les variacions, obres senzilles però subtils, tenen a veure amb un interès de molts compositors per la música popular. Una faceta poc coneguda de Clementi és que també havia mostrat el seu interès per aquesta música. A tall d'exemple, i seguint amb temes d'origen rus, la pianista va interpretar sis harmonitzacions d'Àries russes per a piano i, a la segona part, dues Monferrines, peces inspirades en danses típiques del Piamonte.

El significat de l'Impromptu per a flauta sola de Drouet en aquest programa no és difícil d'explicar. Louis Drouet, un brillant intèrpret, tocava amb una flauta de vidre de Claude Laurent, obsequi de Napoleó Bonaparte. En  la vetllada en què va rebre la flauta de les mans de l'emperador, hi era present Dussek, amic de Clementi i gran pianista de l'escola londinenca, de qui també vàrem poder escoltar una Sonata. Drouet, a més, feia duo amb Mendelssohn, qui, al seu torn, era alumne d'un deixeble de Clementi, Ludwig Berger. Mendelssohn havia estat assidu visitant de la casa de Clementi a Londres quan l'ocupava el seu secretari i amic, William Horsley. Dues de les romances sense paraules interpretades en el programa havien estat dedicades a una de les filles de Horsley.



La proposta de Gascón i Rodríguez de començar amb la Sicilienne de Maria Theresia von Paradis respon, segons elles, a la voluntat de seduir sobtadament al públic amb la sonoritat singular d'aquests instruments. La bellesa d'aquesta  melodia, exquisidament interpretada per les concertistes, capta immediatament l'atenció i situa l'oïda en la nova dimensió sonora que es mantindrà al llarg de tot el concert. La flauta té un so pur, tal vegada més pròxim a la flauta moderna que al traverso, i el piano es troba a mig camí entre la sonoritat de la corda i de la fusta. En tractar-se d'un piano destinat a l'ús domèstic, el volum de l'instrument en cap moment supera el de la flauta. 


L'Ermita de la Cisa es va omplir completament i el públic va seguir amb molt interès el recital que, a més, anava acompanyat de breus explicacions per part de les artistes. Un concert molt atractiu que proposa novetats, interpel·la l’oient i planteja moltes qüestions sobre el repertori inhabitual.




Veus de fusta i cristall




Versión en español


diumenge, 11 de març de 2018

Crònica de la inauguració de l'exposició Muzio Clementi, the Father of the Pianoforte

Retrat de Muzio Clementi. 2018. Collage i oli sobre tela. Artista: Carme Magem

El divendres 9 de març es va inaugurar al Palau de la Música Catalana l’exposició Muzio Clementi, the Father of the Pianoforte. És una iniciativa de l’Associació Muzio Clementi de Barcelona, qui l’ha organitzat juntament amb el Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona.
A l’acte d’inauguració van intervenir Mariona Carulla, presidenta del Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona, Anna Cuatrecasas i Joan Josep Gutiérrez, presidenta i vicepresident respectivament de l’Associació Muzio Clementi de Barcelona i Marina Rodríguez Brià, comissària de l’exposició.
La Sra. Carulla va donar la benvinguda a l’exposició, va recordar la importància de Clementi en l’educació dels pianistes i va remarcar l’interès que té en relació a les finalitats d’un concurs de piano d’aquesta importància.
Anna Cuatrecasas va fer els agraïments de rigor, entre els quals a Jordi Vivancos, director del concurs, i va mostrar la seva satisfacció per poder presentar una exposició en un espai tan emblemàtic com és el Palau de la Música.
Joan Josep Gutiérrez va explicar el sentit del títol de l’exposició situant la figura de Clementi en el context històric i esmentant el fet que va ser el primer pianista professional que va dedicar la seva vida al piano en tots els seus aspectes com a compositor, virtuós i constructor d’instruments. Va remarcar que Clementi va ser una celebritat, respectat com a músic i considerat, ja en vida, el pare de la música per a piano. El seu llegat es va transmetre a les generacions posteriors a través dels seus deixebles i de la seva obra didàctica. Una herència de la qual encara en som deutors.
Per la seva part, Marina Rodríguez va presentar el contingut i el sentit de l’exposició: Tres panells sintetitzen la vida i obra de Clementi en les seves facetes d’home, músic i emprenedor. Un quart panell fa una ullada a la invenció del piano i la seva difusió durant el segle XVIII.
Hi ha dues vitrines, una dedicada al piano, on es mostren algunes peces i s’expliquen les seves parts. Al costat de la vitrina hi ha una maqueta d’una tecla de piano de cua modern que es pot tocar per veure la sofisticada acció del mecanisme. El públic també pot manipular uns caps de martell.
La segona vitrina mostra alguns exemples de la recuperació de Clementi amb la mostra d’alguns discos i, sobretot, d’algunes de les recents publicacions que l’editorial Ut Orpheus està editant. Es tracta de l’obra completa i d’estudis diversos sobre el compositor.  
S'ha volgut establir un lligam amb l’actualitat a través d’un encàrrec a la pintora Carme Magem perquè unes mans d’avui il·lustrin el retrat de Clementi, en un collage que juga amb papers i documents que van il·luminar la seva vida intensa.
L’altra peça important és el piano Collard & Collard, late Clementi Collard & Collard de 1843, recentment restaurat. És un piano de taula de la fàbrica de Clementi que els seus socis i amics, els germans Collard, van continuar després de la seva mort el 1832. A l'etiqueta de la marca es va mantenir durant molts anys el nom de Clementi. El model exposat manté les principals característiques dels que es fabricaven durant la dècada dels anys vint del segle XIX, amb l’afegit d’una placa de ferro que sosté les cordes.
Després d’aquestes presentacions, es va convidar als assistents a aproximar-se al piano per escoltar dos moviments de diferents sonates de Clementi que va interpretar la mateixa Marina Rodríguez.
Finalment, es va servir una copa de cava i es va poder conversar informalment i visitar tot el material exposat. 

L'exposició es pot visitar durant tot el període del concurs, fins al 24 de març.

Mariona Carulla, Joan Josep Gutiérrez, Marina Rodríguez i Anna Cuatrecasas

















Crèdits

Exposició organitzada per:

Concurs Internacional de Música Maria Canals (MCB)

Associació Muzio Clementi de Barcelona (AMCB)

Amb la col·laboració de:

Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana

Comissària:

Marina Rodríguez Brià

Disseny de continguts:

Joan Josep Gutiérrez i Marina Rodríguez Brià

Retrat de Muzio Clementi  (2018)

Collage i oli sobre tela. 146x114

Pintora: Carme Magem. 

Fortepiano de taula:

Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard. Londres 1843.

Col·lecció particular.

Traducció a l’anglès:

Catherine Hart




dijous, 8 de març de 2018

Exposició Clementi

Divendres 9 de març inaugurem l'exposició Muzio Clementi, the Father of the Pianoforte al foyer del Palau de la Música Catalana. Ho hem organitzat l'Associació Muzio Clementi de Barcelona amb el Concurs Internacional de Música Maria Canals. Presentem un panoràmica del músic, una breu història del piano i dos objectes importants: un piano de taula Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard i un retrat de Muzio Clementi, encarregat a una artista actual que l'ha interpretat d'una manera molt particular. Marina Rodríguez Brià és la comisària i ella i jo hem escrit i dissenyat els continguts. 



diumenge, 25 de febrer de 2018

Granados plays Granados



Diumenge 25 d'octubre, vaig tenir el plaer d'assitir al concert-conferència Granados plays Granados que Luca Chiantore oferia al Museu de la Música de Barcelona. 
La proposta i el contingut de la sessió es pot consultar en aquest enllaç al programa de mà
Luca Chiantore, músic i musicòleg italià, molt arrelat al nostre país, a la seva erudició afegeix la qualitat de ser un gran comunicador, cosa que es fa palesa en la seva capacitat per mantenir l'atenció del públic i de parlar en registres adequats per a una gran diversitat de nivells de coneixement.

En aquesta ocasió, entre d'altres consideracions, Chiantore va centrar el tema al voltant de la partitura i de la creació musical, prenent com a exemple una part del llegat escrit i enregistrat pel compositor Enric Granados. Partint del fons que guarda el Museu, com manuscrits, rotlles de pianola i enregistraments del propi compositor, ens va mostrar les diferències que hi ha entre allò que Granados va deixar enregistrat i algunes de les seves partitures, manuscrites o editades. D'aquesta manera vam poder ensumar el seu procés creatiu per una banda i la seva excel·lent manera d'interpretar. Les obres editades, algunes amb grans revisions per part de pianistes i de musicòlegs, no sempre mostren el camí que ha seguit el creador, ni tan sols representen al cent per cent l'obra acabada. Granados, com molts altres músics o artistes plàstics, prenia notes, feia apunts, esborranys, canviava estructures, improvisava... L'obra finalitzada no sempre és aquella que ens ha arribat com a definitiva en una edició. O sí? En molts casos és difícil determinar-ho, però en el seu discurs, Chiantore ens presentà alguns exemples que qüestionen la consumació de l'obra. Entre d'altres, ens va interpretar en directe una versió dels Valsos poètics diferent a la que ens ha arribat editada, amb divergències temàtiques i harmòniques i amb l'afegit d'algunes improvisacions pròpies que podien molt bé representar l'estil inventiu de l'autor lleidatà.
També vam poder escoltar interpretacions del mateix Granados a partir de l'enregistrament de rotlles de pianola, tecnologia en boga en el seu moment, i de discos de pedra. És molt interessant la comparació d'un fragment de la mateixa obra sobre els dos tipus de tècnica d'enregistrament. La reproducció del disc és un testimoni directe del pianista, on podem percebre exactament el tempo, les agògiques i altres elements interpretatius, però on es perd en gran mesura la qualitat sonora. D'altra banda, la versió de pianola, reproduida i gravada en àudio a partir del rotlle enregistrat per l'autor en un piano (pianola Welte) de debò, presenta qualitats sonores perfectes, però ens deixa amb el dubte dels possibles afegits interpretatius del pianolista, que pot manipular la velocitat, el pedal i alguns paràmetres expressius.

De la conferència, generosa en contingut i rica en exemples, en podem treure diferents lliçons. Personalment, com a compositor i com a professor, em van interessar especialment les reflexions a l'entorn del procés creatiu i de com l'hem d'entomar per transmetre'l als nostres deixebles o als nostres oients. La sagrada partitura no és altra cosa que una representació simbòlica de la idea musical. En ocasions s'ha confós amb la música i s'ha arribat a lectures d'una fidelitat extravagant. Alguns compositors s'hi han abonat en la demanda d'un rigor absolut, d'altra banda impossible a partir d'un text escrit. La música és, abans que res, allò que sona i la partitura simplement un codi gràfic, que cal conèixer a fons, però que sovint es troba molt lluny de la idea generadora de l'obra musical. Cada compositor té un camí propi per atènyer el seu objectiu musical. La nostra tasca és aproximar-nos a la seva idea amb tot allò que tenim a les nostres mans.








(Fotos: Sara Guasteví)

dijous, 1 de febrer de 2018

"El descobriment", CD de Fedor Veselov

El pianista rus Fedor Veselov ha enregistrat un CD de música catalana contemporània per a piano en el què ha inclòs una composició meva. Es tracta del Divertimento per a piano, obra que vaig escriure a principis dels noranta a petició d'Albert Guinovart, que la va estrenar al Festival de Cadaqués.
En aquest cas vaig fer servir la forma sonata, en un estil que s'emmarcaria dins d'un neoclassicisme. Utilitzo dos temes, A i B, amb motius característics a partir dels quals es desenvolupa tota la peça.
Malgrat l'aparent simplicitat dels temes, és una obra molt pianística i amb un cert grau de dificultat.
La versió que en fa Veselov és magnífica i li estic molt agraït per haver-la triat per al seu repertori. 



Entrevista a Catalunya música

(Si no visualitzeu l'enllaç, cliqueu aquí)