dilluns, 17 de juny de 2019

Recensió del llibre "El piano de taula Zumpe & Buntebart del Museu de la Música de Barcelona"

El 9 de maig es va presentar al Museu de la Música de Barcelona el llibre El piano de taula Zumpe & Buntebart del Museu de la Música de Barcelona.

Aquesta publicació posa a les mans dels especialistes i del gran públic un dels estudis més complets i seriosos, fins a la data, de la historia i del significat d’un dels constructors que podríem qualificar de més revolucionaris dins del context de la història del piano. El llibre està dirigit per Pablo Gómez Ábalos, qui aporta els articles El pianoforte Zumpe desde el teclado. Un estudio de fuentes, organológico y biomecánico i Bibliografía comentada sobre Zumpe y su pianoforte. Michael Cole, reconegut investigador i constructor de pianofortes i clavicèmbals, aporta l’article Johannes Zumpe, Gabriel Buntebart and their small pianoforte in context i la restauradora del piano, Kerstin Schwarz presenta els detalls de la restauració a The restoration of the square piano by Johannes Zumpe & Gabriel Buntebart, London 1776, Museu de la Música de Barcelona. El llibre està introduït per un article de la responsable de col·leccions i documentació del museu, Marisa Ruiz Magaldi, que repassa la història del museu i l’origen de l’exemplar Zumpe que ens ocupa, amb l’article El piano de taula Zumpe & Buntebart (1776) del Museu de la Música de Barcelona. Finalment, Gómez Ábalos elabora una fitxa tècnica dels diferents pianos Zumpe citats al llibre i es tanca la publicació amb una bibliografia especialitzada.
El llibre es presenta en una acurada edició de 276 pàgines, en format de 21 x 21, que inclou tres llengües, català, castellà i anglès, i il·lustracions en blanc i negre. Edita el Museu de la Música de Barcelona i Documenta Universitària. Una versió electrònica està disponible a la pàgina d'aquesta editorial.


Dels textos, m’agradaria destacar-ne alguns detalls que considero importants. En primer lloc cal dir que estan escrits amb claredat y rigor científic, tant pel que fa al contingut com a les referències. Pot ser que presentin algunes dificultats per al lector no especialitzat en temes de la mecànica del piano, ja que apareixen detalls i lèxic molt especialitzats en les descripcions. Aquestes descripcions, però, són essencials per contextualitzar el piano Zumpe dins de l’evolució del piano.

Un concepte interessant que es proposa és la independència del piano de taula entre els diferents tipus de piano, no simplement com un de tants experiments històrics o com un model de pas. El piano de taula és un instrument diferenciat que té particularitats sonores i mecàniques pròpies. Vull recordar que, des dels primers experiments de Zumpe a la dècada dels 1760, el piano de taula va evolucionar en paral·lel al piano de cua i al piano vertical i es va fabricar fins a finals del segle XIX, tot i que compartint les innovacions tècniques de la resta de pianos. Cent quaranta anys d’existència! El rescat actual dels pianos de taula de finals del segle XVIII i principis del XIX està recuperant unes sonoritats que s’havien perdut però que havien estat en la ment de molts compositors.

La idea que el piano de taula mereix un tractament diferenciat lliga també amb la falsa teoria de l’escola germànica derivada de Silbermann i exiliada a Anglaterra a causa de la Guerra dels Set Anys, el mite romàntic dels “dotze apòstols”.  Zumpe no va ser deixeble de Silbermann i el seu piano deriva de conceptes mecànics propis, més pròxims al pantaló i al clavicordi. L’acció simple d’un pilotí directament sobre el martell simplifica al màxim una mecànica que Cristofori, Silbermann i altres van desenvolupar, en la qual hi havia una palanca intermèdia, un escapament i un topall. Res d’això no es troba en el piano de Zumpe que, malgrat tot, respon amb delicadesa a les exigències dinàmiques i d’articulació. Per descomptat amb una gran diferència del piano modern! La recuperació de l’escapament i de la palanca intermèdia, derivaria poques dècades més tard en la mecànica de doble acció anglesa que tan èxit aportaria als pianos de taula de Broadwood, Clementi i d’altres. Però això ja és un estadi posterior.

Una altra idea que se’n desprèn és l’element social del piano Zumpe. La simplicitat i la mida del seu instrument el feia relativament econòmic i apropiat per a classes mitjanes. Era molt més barat que un clavicèmbal i es podia encabir en un espai petit. Així, la seva influència social va ser molt elevada i immediatament  molts constructors van agafar el fil per crear una de les indústries més importants de l’Anglaterra del canvi de segle. Tot plegat es correspon amb els canvis socials de les revolucions i la preeminència de l’Imperi Britànic en els àmbits comercials de l’època.

La restauració del model del museu, feta per Kerstin Schwarz, aporta molta informació addicional a la història d'aquest Zumpe i treu a la llum detalls molt interessants. Per exemple, l’anàlisi d’algunes modificacions posteriors apunta que aquest piano va formar part d’un “piano organitzat”, és a dir, un piano muntat sobre un petit orgue que podia sonar simultàniament o independent. Altres coses que descobreix la restauradora són les intervencions i modificacions fetes posteriorment per tal de “modernitzar” el piano. En la seva restauració s’ha recuperat al màxim les característiques originals prenent com a model diferents exemplars d’altres museus del món.

En resum, diria que la lectura d’aquest llibre ens aporta una visió més ampla de la història del piano i la revisió d’alguns tòpics instal·lats en ella. Una publicació recomanable per a tots els estudiosos de la música. La següent activitat obligatòria és anar al Museu de la Música de Barcelona i observar l’instrument i escoltar-lo en les ocasions en què es fa sonar.

Joan Josep Gutiérrez,  2019


El llibre es pot trobar a llibreries especialitzades, al Museu de la Música de Barcelona o a la pàgina www.documentauniversitaria.com


El piano de taula Zumpe & Buntebart del Museu de la Música de Barcelona
El piano de mesa Zumpe & Buntebart del Museo de la Música de Barcelona
The Zumpe & Buntebart square piano of the Museu de la Música de Barcelona
Pablo Gómez Ábalos (ed.)

dilluns, 3 de juny de 2019

Recital "At home" de l'AMCB


El passat divendres, 31 de maig, va tenir lloc un nou recital comentat de l'Associació Muzio Clementi de Barcelona (AMCB). La pianista Marina Rodríguez Brià va oferir un programa que relaciona Muzio Clementi amb la compositora vienesa Marianna d'Auenbrugger.

La relació de Clementi amb aquesta pianista i compositora es remunta a la primera estada del compositor italià a Viena, del desembre de 1781 al maig de 1782. En aquest viatge, Clementi va conèixer molts músics i personatges de la societat vienesa. L'anècdota més coneguda és el cèlebre duel musical que el va confrontar amb Mozart la Nit de Nadal davant de l'emperador Joseph II, recent arribat a la ciutat imperial. La seva estada a la capital austríaca li va servir per donar-se a conèixer com a pianista i professor, establir relacions amb músics, descobrir repertori musical, tractar amb editorials i alternar amb membres de la societat vienesa. 
Entre aquests, sembla que va freqüentar la casa de la família Auenbrugger, on sovint es feien trobades musicals amb els millors músics del país. Entre ells hi eren Haydn, Salieri i els Mozart. El pare, Leopod Auenbrugger, era un metge que va ser reconegut posteriorment per haver descobert l'exploració a través de l'auscultació percussiva. Les filles, Caterina Franziska i Marianna, eren pianistes i alumnes de Haydn i Salieri. 

Marianna Auenbrugger va morir prematurament a l'edat de 23 anys. Alumna de contrapunt d'Antonio Salieri, es va introduir en la composició tal vegada per pròpia iniciativa. La Sonata en Mi bemoll major és l'única obra seva que ens ha arribat i, segons el frontispici de l'edició, la primera i l'última. La qualitat i maduresa d'aquesta obra fa difícil creure que fos la primera, però no hi ha proves del contrari. Està escrita en un estil galant, molt pròxim a Mozart, però amb uns atreviments sonors molt singulars, com les harmonies produïdes per les appogiatures, ostensiblement dissonants. El segon moviment és d'un gran lirisme expressiu i el tercer moviment té una secció que prefigura els Ländler o Valsos de Schubert, amb un refinat aroma de romanticisme vienès.  Per retre-li homenatge, Salieri va fer editar la sonata a càrrec seu amb l'adició d'una Oda fúnebre per a veu i piano composta per ell mateix i dedicada a la malaurada compositora.



Clementi dedica a Marianna (Nancy) la seva sonata opus 8 núm. 1 en sol menor. Aquesta ofrena mostra una proximitat artística entre ells dos. És possible que Clementi, cèlebre professor, li hagués donat algunes classes o consells interpretatius durant la seva estada a Viena. La sonata és plena de tensió emocional, amb temes de gran bellesa i contrasts i silencis dramàtics. Segons la intèrpret d'aquesta sessió, Marina Rodríguez, la dificultat tècnica i virtuosística està completament al servei de l'expressió musical. Res no és gratuït. Va ser escrita després de la mort de Marianna? La jove pianista va morir l'agost de 1782 i la sonata es va publicar per Castaud a Lyon el desembre del mateix any. La passió desenfrenada i el final abrupte, tallat en sec, suggereixen la vitalitat de la joventut i la representació de la mort sobtada. De moment és una pregunta que queda sense resposta. El que sí podem afirmar és que la tonalitat de sol menor és utilitzada per Clementi en algunes de les seves sonates més apassionades i expressives, com l'opus 34 núm. 2 o l'opus 50 núm. 3, "Didone abbandonata".

La interpretació de Marina Rodríguez va ser intensa i emotiva, com demanen unes obres amb un segell tan personal. A la seva habitual força expressiva s'hi afegeix un element de domini del piano antic que pocs pianistes podrien resoldre amb tanta efectivitat, especialment amb una càmera movent-se i enregistrant a pocs pams de distància. És molt difícil controlar la sonoritat d'un piano de dos-cents anys que, per molt ben restaurat que estigui, presenta irregularitats i sorpreses en l'acció del mecanisme. Un mecanisme, per cert, que té una gran sensibilitat i una capacitat de repetició envejable per a un instrument tan antic i que mostra l'excel·lència del constructor. Com diu la mateixa Marina, és una aventura que ens trasllada dos segles enrere i ens permet gaudir la sonoritat del passat.




MARIANNA AUENBRUGGER (1759-1782)
SONATA en Mi bemoll major
.Moderato
.Largo
.Rondo. Allegro

MUZIO CLEMENTI (1752-1832)
SONATA op.8 núm. 1 en sol menor (1782)
Dedicada a Marianna Auenbrugger
.Allegro
.Andante cantabile
.Presto






La sessió va comptar amb la presència d'un equip de televisió que prepara un petit reportatge sobre el projecte de recuperació de pianos Clementi i Collard que promou l'AMCB.


Joan Josep Gutiérrez

Relacionat: http://www.xavierfebres.com/2019/06/el-piano-clementi-reviscut-i-compartit.html



dimecres, 3 d’abril de 2019

logotype-mm

PIANOS PER A TOTHOM


Pianos per tothom
Tens un piano que no utilitzes i vols donar-li una nova vida?
Voldries tenir un piano a la teva entitat o associació però no saps com fer-ho?
Pianos per a tothom és un projecte del Museu de la Música i l’Institut de Cultura de Barcelona amb l’objectiu d’acostar la música a la ciutadania i fer-la accessible. 
El Museu actua de pont entre els donants i les entitats interessades en rebre un piano, i assumeix la gestió i les despeses del transport i d’una primera afinació de l’instrument, gràcies a l’aportació de l’Institut de Cultura de Barcelona.
Si vols participar-hi pots omplir el formulari següent i ens posarem en contacte amb tu.

Més informació

divendres, 22 de març de 2019

Sobre el nostre Collard & Collard


El 23 de novembre de 2017 vàrem fer la presentació de la restauració del nostre piano de taula Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard al Museu de la Música de Barcelona, dins de la Jornada Clementi organitzada per l'Associació Muzio Clementi de Barcelona i la Societat Catalana de Musicologia.
En aquesta entrada exposo el contingut de la meva presentació.



Història de l’instrument

Aquest instrument el vam comprar amb la Marina a França el 2009. El vaig anar a buscar amb una furgoneta fins a Sury-aux-Bois, prop d’Orléans acompanyat del tècnic de pianos i amic Carles Sigüenza.
El piano estava “no tocable” però en bones condicions i amb la possibilitat de ser reparat. Devia haver estat restaurat abans perquè presentava alguns apagadors i feltres nous. Les cordes hi eren totes i la tapa harmònica en perfectes condicions. Tenia una esquerda al pont, deteriorament que es troba de manera bastant habitual en aquests instruments. Estava completament destensionat, quasi una quarta per sota del la 440. Els martells estaven una mica desplaçats en relació a les cordes; alguns tocaven la corda veïna. Possiblement aquest problema era causat, entre altres coses, per la torsió que afecta tota la caixa del piano, derivada de la tensió oblíqua de les cordes, un problema habitual dels pianos de taula que no va ser resolt fins a l’aplicació d’un marc de ferro (Steinway, 1855). Els instruments sense ferro eren febles i no resistien bé la tensió de les cordes. Això també passava amb molts pianos de cua, com es pot observar en un Broadwood exposat al Museu de la Música de Barcelona. Els instruments anteriors a l'aplicació del ferro tenien menys potència sonora  però un so més pròxim a la corda. Per aquest motiu és interessant per a un pianista modern redescobrir la sonoritat amb què van ser compostes les obres de finals del XVIII i principis del XIX. Les dimensions dinàmiques i tímbriques són molt diferents i sovint expliquen coses que no es poden entendre en un piano modern.

Els pianos de taula

En les diverses recerques per obtenir un instrument de tecla capaç de fer matisos dinàmics amb més potència que el clavicordi, al voltant del 1700 Cristofori resol els principis bàsics de la mecànica del piano. L’invent inicial del piano es fa sobre el model de cua del clavicèmbal, ja existent. Sembla que el 1742, Johann Socher va construir el primer piano rectangular a Alemanya (Sonthofen, Bavaria). Christian Ernst Friederici, deixeble de Silbermann, consta que també en va fabricar a Gera a principis dels 50.
Coïncidint amb la Guerra dels 7 anys (1756-73), molts constructors alemanys es desplacen a Anglaterra on, afavorits per la situació econòmica i social del país, poden donar sortida els seus coneixements i desenvolupar el negoci del piano.
Johannes Zumpe (1726-1790) és el principal referent en la construcció inicial de pianos rectangulars. Als anys 60 comença la fabricació d’squares molt senzills, a l’abast de totes les butxaques, que són ràpidament acceptats. A partir del 1769 i fins al 1778, s’associa amb Gabriel Buntebart. El Museu de la Música en té un, recentment restaurat, de l’any 1776.
Amb l’èxit d’aquest instrument, molts constructors s’hi afegeixen i comença una carrera de millores que culminarà amb els grans pianos de taula americans Chikering, Steinway i altres fins a finals del segle XIX. Als Estats Units es va mantenir fins molt tard el gust pels pianos de taula.
Encara a principis del segle XX es van construir alguns pianos de taula, com un Rogers anglès de 1910.

La firma Collard

Els pianos Collard són la continuació directa dels Clementi.
Els germans Collard eren els únics socis de Clementi quan aquest fa morir. Frederick W. Collard (1772-1860) ja havia entrat a treballar a la firma Longman a mitjans de la darrera dècada del XVIII. Clementi hi va posar diners a finals dels 90 per salvar la companyia, que va portar el nom de Longman, Clementi & Company. A partir de 1801 va ser el principal accionista i els pianos van dur el nom de Clementi & CompanyEl 1810 s’hi va incorporar el germà petit de Frederick, William F. Collard (1776-1866).
Des del primer moment, Clementi va prendre les regnes de la companyia, no només en la gestió comercial, sinó també en el control de qualitat. Hi ha molta correspondència entre Clementi i Frederick Collard que ho demostra. Frederick, segons diu l'enginyer i especialista en pianos antics Tom Strange, va ser un geni de l’acústica. 
Durant els anys en que Clementi i els Collard van treballar junts, William va registrar moltes patents. William, que també era poeta, era considerat per Moscheles com l’home més intel·ligent que havia conegut mai.
Clementi i els Collard van formar un equip sòlid i, pel que sembla, amb una gran cohesió i confiança que anava més enllà de la relació laboral. 
Clementi va renunciar al negoci el 24 de juny de 1831. A partir de la seva mort, el 1832, els germans Collard es van quedar la companyia i van posar la marca Collard & Collard. La fama de Clementi va perdurar i per aquest motiu, el seu nom es va mantenir més de dues dècades al marca que duia l'etiqueta Collard & Collard, late Clementi, Collard &Collard. També es van seguir fabricant models basats en dissenys anteriors a la seva mort, com és el cas del que avui presentem.
És un instrument molt senzill, similar als dels anys 20. Els apagadors són idèntics, petits, i la mecànica i els martells també. Els més aguts estan coberts amb pell i la resta són de feltre. És bicorde i té 12 bordons simples. Només té un pedal. Una diferència respecte als pianos anteriors és la placa de ferro que subjecta les cordes.

Després de la mort de Clementi, els germans Collard aviat van deixar l'editorial de música.

El 1842, William es retira i Frederick fa entrar dos nebots. El 1929 la firma és adquirida per Chapell i el 1980 per Kemble. Malgrat tot, la marca Collard & Collard encara apareix en alguns pianos fins als anys 60 del s. XX

Un resum de la numeració dels pianos Collard:

1850 – 51000
1880 – 115880
1900 – 160850
1920 – 187505
1940 – 196120
1960 – 198400

El nostre Collard és el número 39504 i es correpon a l'any 1843. Va ser restaurat per Jaume Barmona l'estiu de 2017.

©Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo



                            
                                                                                                      El piano al taller de Jaume Barmona




diumenge, 9 de desembre de 2018

Clausura de l'exposició sobre Muzio Clementi


Dissabte 24 de novembre es va clausurar l'exposició Muzio Clementi, the Father of the Pianoforte al Conservatori Municipal de Música de Barcelona amb unes classes magistrals i una conferència-concert a càrrec de Marina Rodríguez Brià. Pianistes de Grau professional del centre van tenir l'oportunitat de tocar el piano de taula original Collard & Collard, late Clementi, Collard & Collard de 1843 portat per aquesta activitat. Una dotzena d'alumnes van interpretar sonates, sonatines, duets, estudis i valsos de Clementi.

Per tancar la jornada, Marina Rodríguez va fer una conferència sobre el compositor Muzio Clementi, amb la inclusió d'exemples interpretats en directe sobre el piano de taula i finalitzant amb el primer temps de la magnífica Sonata op. 34 núm 2. El públic que omplia la Sala vermella del Conservatori, entre el qual hi havia algunes personalitats del món de la cultura, va valorar molt positivament la dissertació per l'interès del seu contingut i per l'amenitat de l'explicació. 

Des de l'Associació Muzio Clementi de Barcelona un agraïment especial a Cristina Morales, adjunta a la direcció, i a Ester Vela, cap de departament de piano del conservatori i a totes les professores i alumnes que s'han entussiasmat amb Clementi. Només per això ha valgut la pena l'esforç.




Una pàgina del llibre de visites: