La mort d'Alfred Brendel aquest matí 17 de juny ens deixa una mica orfes. Per als pianistes de la meva generació, que els 70s i 80s del segle passat ens estàvem formant, Brendel era un dels nostres models per la seva qualitat interpretativa i, sobretot, per la seva seriositat. La música i no la seva figura era la finalitat de la seva interpretació. Per ser reconegut no calia publicar missatges, estats d'ànim, ballar, explicar la seva vida íntima o inventar històries. No calia col·leccionar ni comptar likes o falsos amics. Tampoc era necessari mostrar les cuixes, fer ganyotes o moviments de falsa expressió.
Rigorós, intel·lectual, refinat sense manierisme, profund coneixedor del repertori i del seu valor històric, mai va pretendre posar la seva personalitat per sobre de les obres, però imprimia en la seva música la singularitat dels autèntics artistes. Sense escarafalls. Les seves interpretacions de la Primera escola de Viena i de Franz Liszt son legendàries i, afortunadament, va deixar una àmplia discografia per les generacions posteriors.
Adéu a una llegenda del segle XX.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada