Joan Josep Gutiérrez
L’article que he triat per fer l’anàlisi m’ha interessat perquè té una relació teòrica amb la meva proposta de treball de recerca.
Es tracta d’un article llarg (17 pàgines) i amb interessants conclusions.
Títol:
Com Atribueixen els Nens Significat a la Improvisació i a la Composició: replantejament de la pedagogia en educació musical.
(How Children Ascribe Meaning to Improvisation and Composition: rethinking pedagogy in music education)
Autora:
PAMELA BURNARD, School of Education, University of Reading, Bulmershe
Court, Reading RG6 1HY, UK (e-mail: p.a.burnard@reading.ac.uk )
Publicació
Music Education Research, Vol. 2, No. 1, 2000
Resum
L’article prové d’una tesi doctoral que volia descobrir com els nens prenen part i repercuteixen les seves experiències d’improvisació i de composició. L’abstract situa les intencions, el lloc, el temps d’observació i la metodologia.
Introducció
A la introducció, l’autora ja presenta una mica el marc teòric, amb una explicació del que pensen i com diferencien diversos autors els conceptes d’improvisació i de composició. Explica que es tracta d'una qüestió molt estudiada en els adults però no en els nens. Exposa les dues preguntes que originen la recerca: (i) Què constitueix la dimensió al llarg de la qual els nens es mouen entre la composició i la improvisació i (ii) com les observacions de l’experiència viscuda pels nens proporcionen idees sobre la intenció que dirigeix els seus processos de fer música.
El plantejament es fa des d’una perspectiva constructivista i vol aportar llum al replantejament de l’educació musical.
Marc teòric
Es parteix d’una base fenomenològica, teòricament basada en un paradigma cognitiu-interpretatiu que va proveir l’estudi del seu focus descriptiu i analític, a partir del qual es va desenvolupar una interpretació de la comprensió dels nens de la seva pròpia experiència. Tenint en consideració la tradició interpretatiu-constructivista en la qual el principi central ha de descriure i interpretar els fenòmens en la investigació, l’autora va creure apropiat una aproximació etnogràfica par revelar els significats construïts pels nens.
Disseny
Aproximació etnogràfica amb un pla d’investigació multimètode. L’investigador com a observador participant. Entrevistes individuals i de grup dirigides. Examen de transcripcions de composicions i improvisacions.
18 nens de 12 anys d’una escola secundària de Londres, de diverses procedències i diversa experiència musical. Treball de camp de 6 mesos. Es van considerar tres fases temporals del treball: inicial, mitjana i tardana.
Metodología
Metodologia de l’entrevista
Amb entrevistes inicials es va obtenir informació del fons musical de cada nen. Després, amb una tècnica d’inducció constructivista (Mapa de Incident Crític) es va animar un estil col·loquial reflexiu de trobada. Es va dur els nens a reflexionar sobre exemples específics, o incidents crítics, que ells consideraven que havien influenciat la direcció de les seves vides musicals. Després, la investigadora va situar cada narració sobre corbes diferents al llarg de un río sinuós. Alguns exemples d’aquests gràfics apareixen a l’article.
A la Fase Tardana, l’entrevista final va donar als nens l’oportunitat de reflexionar sobre les seves experiències d’improvisació i composició al terme de sis mesos d’estudi. Es va fer servir una tècnica basada en la imatge, dibuixar i parlar, de manera que els nens havien de representar gràficament algun aspecte del que per a ells representava improvisar i compondre.
Es van comparar les dades de les transcripcions musicals i finalment es va confrontar amb els informes de les entrevistes inicials.
Anàlisi de dades
Com a investigació qualitativa, per la segmentació i selecció de dades es va seguir una tècnica coneguda com mostratge teòric o resolut.
Presentació i estudi de casos
En aquesta secció, l’autora presenta tres dels 18 nens i descriu detalladament tot el procediment explicat anteriorment. Utilitzant una tècnica de “provocació”, registra els corresponents “rius musicals” de cadascú. Al llarg de l’experiència, els nens van canviant la seva relació amb la interpretació
Conclusions
A la primera part de les conclusions, la autora ha comprovat que, després del procés dut a terme, els nens incorporen la improvisació al procés compositiu. Sorprenentment, la formació musical era un determinant menys crític de la forma de experimentar la improvisació i la composició que la intenció creativa.
Per altra banda l’autora constata que la bona disposició dels nens per improvisar i compondre està en funció de crear un ambient on puguin expressar la seva creativitat. La creativitat s’integra dins de les experiències i habilitats musicals existents en el nen.
Finalment, fa propostes concretes de caràcter pedagògic. Els professors no haurien d’imposar els seus valors, sinó animar als nens a parlar i desenvolupar-se ells mateixos. L’objectiu com educadors de música hauria de ser facilitar una forma d’educació musical que enfoqués les experiències dels nens com éssers improvisadors i compositors i no tant aplicant un model predefinit. Subratlla la importància d’incorporar la reflexió al currículum.
Bibliografia Una quarantena llarga de referències, majoritàriament articles i tesis. No falten un parell de treballs de Sloboda i també hi ha algun llibre tan antic com L’Art del Pensament, de Wallas, del 1926.
dilluns, 14 de setembre del 2009
diumenge, 13 de setembre del 2009
HÀBITS D’ESCOLTA MUSICAL D’UN GRUP D’ALUMNES DE PRIMER CURS ELEMENTAL D’ESCOLA DE MÚSICA
Joan Josep Gutiérrez
Maig 2009
1. INTRODUCCIÓ
El present treball és un exercici d’acostament a una investigació etnomusicològica relacionada amb algun aspecte dels continguts del treball de recerca que vaig proposar inicialment dins del mòdul de metodologies del Màster en Musicologia i Educació Musical. Aquest treball de recerca del Màster es centrarà en l’anàlisi d’una proposta didàctica adreçada a alumnes de 8 anys que s’inicien en l’aprenentatge del piano. Per aquest motiu, m’ha semblat que podria ser útil, encara que no sigui l’objecte de la recerca, conèixer els hàbits d’escolta musical dels alumnes que conformaran la població en la qual centraré la meva recerca. Es tracta d’un treball exploratori que no pretén ser concloent.
2. OBJECTIUS I DESCRIPCIÓ CONTEXTUAL
La pregunta inicial és saber si els nens escolten música i en quines condicions. Tenen algun grau d’autonomia en l’escolta musical? Tenen gustos o tendències definides? Els agrada la música? I el silenci?
Per aquest exercici utilitzo com a mostra un grup-classe de 15 alumnes de 8 anys triat a l’atzar d’entre els quatre que hi ha a l’Escola de Música Victòria dels Àngels de Sant Cugat del Vallès. No faig distinció entre sexes.
Per obtenir la informació proposo utilitzar dues tècniques o instruments que són complementaris i permeten un cert grau de validació. La primera és senzilla i directa: parlar directament amb els nens. Per això opto per una entrevista col·lectiva amb els alumnes. El grup permet una establir un cert grau de desinhibició. La participació de la seva professora habitual, em permet accedir més fàcilment per la confiança que li tenen. La intenció d’aquesta entrevista és generar una mica de debat i obtenir una resposta col·lectiva. En cap cas intento personalitzar o analitzar un cas individual.
El segon instrument és un qüestionari escrit a les famílies que té l’objectiu de contrastar i matisar les informacions obtingudes dels nens. En aquest qüestionari proposo algunes preguntes de tipus objectiu (nombre d’aparells d’àudio, distribució dels aparells a la casa, nombre de persones que els utilitzen...) i altres més “culturals” o subjectives, que en un estudi més rigorós s’haurien de validar per altres vies perquè fan referència a hàbits que en el moment de la resposta podrien amagar deliberadament o inconscient comportaments que els mateixos enquestats consideressin més o menys adequats a la correcta educació dels fills. Amb el propòsit d’aquest treball no he cregut necessari aprofundir més en el tema.
Instrument 1: Entrevista als alumnes.
Es tracta d’una discussió o conversa dirigida amb l’objectiu d’obtenir una informació més o menys “espontània” que enregistrem en àudio per poder-la analitzar a posteriori. Així, amb presència de la professora que tenen habitualment, establim una conversa en la qual es pregunta als nens i nenes quins hàbits d’escolta musical tenen a casa amb preguntes d’aquest tipus:
Escolteu música a casa? En quins moments?
Teniu un aparell de música propi?
Teniu CD, Ipod, altres enregistraments?
Els pares us deixen manipular els aparells?
Poseu música quan feu deures? I quan jugueu?
Alguna vegada només escolteu música sense fer res més?
Quina us agrada més? La moderna, la clàssica, en català, en anglès...?
Sentiu música amb els pares, amb els germans?
Sabeu el títol d’alguna peça o cançó que us agradi molt? Algú la pot cantar?
Sabeu noms de grups?
Què us sembla la música clàssica? I la òpera?
Els vostres pares escolten música?
Teniu la tele o la ràdio engegada sempre?
Hi ha silenci a casa vostra? Us agrada el silenci?
Aneu a concerts? De quin tipus?
Gaudiu molt escoltant música?
Les preguntes als alumnes volen extreure la seva opinió i gustos musicals així com els seus hàbits d’escolta a casa. Algunes preguntes aporten informació complementària o que pot ser validada per l’enquesta als pares. En particular ens podem fixar en l’ambient sonor-musical que viuen a casa i en la importància que els pares donen a la música i, per tant, la influència que els nens reben d’ells.
Instrument 2: Qüestionari a les famílies
Aquest qüestionari es passa per escrit per ser retornat en una setmana. S’explica l’objectiu, la necessitat de respostes sinceres i la qualitat d’anonimat.
Consta d’una presentació, una part de preguntes sobre dades familiars i una altra de preguntes sobre el tema en qüestió.
Les preguntes tenen un caràcter qualitatiu. Les podem agrupar per la informació que poden aportar, encara que n’hi ha molta de transversal o compartida entre diferents preguntes.
Preguntes que fan referència a la influència directa que els nens reben dels pares: 1 a 6, 20, 21.
Preguntes que fan referència a la independència del nen: 7, 8, 11 a 14.
Preguntes que fan referència a l’accessibilitat: 6, 8, 9.
Preguntes que fan referència a l’hàbit: 7,10, 12 a 15, 17, 18, 19.
Preguntes que fan referència a l’espontaneïtat: 15, 17.
Preguntes que fan referència a la higiene: 18 i 19.
Opinió dels pares respecte dels fills: 16, 22.
3. Treball de camp
La trobada amb els alumnes es va produir el dilluns 18 de maig, a la seva hora habitual de classe. El grup estava format per 14 nens i nenes de 8 anys que cursen primer elemental. Tots s’han iniciat a l’instrument durant aquest curs. En el moment de la meva intervenció, la classe ja estava en marxa i faltaven uns vint minuts per acabar, temps que vam dedicar a la nostra conversa.
Després d’una presentació per part de la professora i d’una explicació meva del motiu de la visita, vaig començar amb les preguntes, dirigides al grup però amb l’intent de rebre respostes individuals. En general, els alumnes van mostrar-se força oberts i al mateix temps disciplinats. Només vam haver de calmar un nen que tenia massa afany de protagonisme i, d’altra banda, incitar la participació d’un parell de nenes que no intervenien espontàniament.
La primera cosa que va cridar la meva atenció, és la capacitat que tenen d’escoltar i les ganes d’intervenir. Tot i que de tant en quant calia aturar-los una mica, en general es van lliurar molt còmodament a les preguntes. Si bé vaig anar seguint el guió preestablert, en moltes ocasions vaig deixar que parlessin lliurement per crear més interacció entre el propi grup, cosa que va funcionar força bé.
Respecte al tipus o estil de música, en cap moment vaig donar orientacions o vaig fer judicis de valor. És música allò que ells entenen per música.
En el buidat de l’entrevista he seleccionat els principals resultats.
3.1.Buidat de l’entrevista al grup
Escolteu música a casa? En quins moments?
Majoria diuen si, un no.
Al cotxe, a l’ordinador, Itunes, Ipod
Teniu un aparell de música propi?
Si (7 alumnes)
Teniu CD, Ipod, altres enregistraments?
Cd, Ipod (germà). Mp3. Ordinador.
Normalment escolten amb altaveus, pocs amb auriculars (Psp, Mp3)
Molts tenen Cd propis i un diu que se’ls munta ell (els altres diuen: te’ls pirateges)
Els discos per a nens petits no els escolten.
Els pares us deixen manipular els aparells?
Alguns diuen que no, però la majoria afirmen manipular el que volen.
Poseu música quan feu deures? I quan jugueu?
Quan juguen, la majoria no. Una nena si.
Algú diu “quan dibuixo”
Deures amb música, 10 alumnes. A un nen no li agrada clàssic per fer deures però si el rock.
Alguna vegada només escolteu música sense fer res més?
Ningú.
Quina us agrada més? La moderna, la clàssica, en català, en anglès...?
Sabeu noms de grups?
Els catalans (s’esveren uns quants nens): Sopa de cabra, Lax’n busto, 1 Els pets, uns 10 escolten català
Altres en anglès, 12, diuen que l’entenen.
Sentiu música amb els pares, amb els germans?
Algú amb els pares. Casi tots tenen germans. Algú diu que la seva germana gran troba les músiques i ell les escolta. En general els agrada la música dels germans grans
Sabeu el títol d’alguna peça o cançó que us agradi molt? Algú la pot cantar?
“Mama mia”
Citen la Grossband (disc de la banda de l’escola), i el track 7 i 2 “Mission: impossible”, “Pink Panther” (canten)
“La Bella i la Bestia” (canten)
“La Macarena” (canten)
Què us sembla la música clàssica? I la òpera?
Una nena escolta clàssica. La resta no. Algú diu que s’ho ha d’empassar perquè ho posen els pares.
Els vostres pares escolten música?
Un pare: Alejandro Sanz
Altres dels 70 i 80
Clàssica (1)
“El papa clàssica” (1)
Teniu la tele o la ràdio engegada sempre?
Ràdio a vegades.
El matí dels caps de setmana
Hi ha silenci a casa vostra? Us agrada el silenci?
Poques vegades hi ha silenci.
No agrada el silenci. Se sent com “algo”, un so.
Prefereixen el xivarri.
Aneu a concerts? De quin tipus?
Amb el cole.
Alguna vegada
“Macedònia”
Una ha anat a sentir una orquestra
Gaudiu molt escoltant música?
Diuen que disfruten quan hi ha música.
3.2. Enquesta als pares
L’enquesta, tancada en un sobre, va ser repartida en mà als alumnes en el moment de la sortida de classe. El termini de retorn era d’una setmana. El resultat va ser decebedor: de les catorze, només en van tornar tres. Així doncs, la informació obtinguda per aquesta via té molt poca rellevància.
Malgrat tot, algunes respostes coincideixen, com el fet que els pares que han respost tenen una bona opinió de les aptituds musicals dels seus fills.
4. Conclusions
Com hem dit a la introducció, aquest treball no pretén ser concloent en cap sentit. Només vol fer un tast d’un estat de la qüestió i veure quines possibilitats hi hauria per aproximar-se al coneixement dels hàbits musicals d’un grup de nens en una determinada edat i situació.
Observem, però, que la música és en general important per aquest grup de nens. L’horror vacui sembla una constant. Veiem que prefereixen un entorn sonor i no toleren el silenci, cosa que pot tenir a veure amb el model de societat urbana que compartim.
També podem dir que els models estètics són majoritàriament de la música popular comercial i que la música s’entén sempre lligada a altres activitats. El concepte de música com a activitat aïllada no és present en el grup estudiat, així com, llevat d’un cas, hi ha indiferència o rebuig a la música dita clàssica. Hi ha una clara preferència per la música popular anglosaxona, seguida de la catalana.
També observem que, a aquesta edat, encara hi ha força dependència de l’entorn familiar, pares i germans grans, tant pel que fa als criteris musicals com a l’ús dels aparells. Els nens diuen saber fer-los anar, però no mostren un gran entusiasme. Són conscients del perill dels auriculars per la salut auditiva.
Pel que fa a la relació que aquest petit estudi pot tenir per al meu possible treball de recerca, penso que cal tenir molt present quin tipus de música i de repertori s’ha de treballar en l’inici de l’instrument. És fàcil observar que hi ha una gran distància entre els gustos musicals dels alumnes i les propostes que se’ls fa a la classe de piano. També cal tenir en compte que la vivència musical dels nens no té res a veure amb les exigències de les metodologies tradicionals. Per tant, en una proposta didàctica d’inici a l’instrument, caldrà tenir en consideració la realitat dels hàbits musicals dels alumnes i utilitzar-los d’una manera positiva i no com un impediment o una rèmora a la seva capacitat d’aprenentatge.
Maig 2009
1. INTRODUCCIÓ
El present treball és un exercici d’acostament a una investigació etnomusicològica relacionada amb algun aspecte dels continguts del treball de recerca que vaig proposar inicialment dins del mòdul de metodologies del Màster en Musicologia i Educació Musical. Aquest treball de recerca del Màster es centrarà en l’anàlisi d’una proposta didàctica adreçada a alumnes de 8 anys que s’inicien en l’aprenentatge del piano. Per aquest motiu, m’ha semblat que podria ser útil, encara que no sigui l’objecte de la recerca, conèixer els hàbits d’escolta musical dels alumnes que conformaran la població en la qual centraré la meva recerca. Es tracta d’un treball exploratori que no pretén ser concloent.
2. OBJECTIUS I DESCRIPCIÓ CONTEXTUAL
La pregunta inicial és saber si els nens escolten música i en quines condicions. Tenen algun grau d’autonomia en l’escolta musical? Tenen gustos o tendències definides? Els agrada la música? I el silenci?
Per aquest exercici utilitzo com a mostra un grup-classe de 15 alumnes de 8 anys triat a l’atzar d’entre els quatre que hi ha a l’Escola de Música Victòria dels Àngels de Sant Cugat del Vallès. No faig distinció entre sexes.
Per obtenir la informació proposo utilitzar dues tècniques o instruments que són complementaris i permeten un cert grau de validació. La primera és senzilla i directa: parlar directament amb els nens. Per això opto per una entrevista col·lectiva amb els alumnes. El grup permet una establir un cert grau de desinhibició. La participació de la seva professora habitual, em permet accedir més fàcilment per la confiança que li tenen. La intenció d’aquesta entrevista és generar una mica de debat i obtenir una resposta col·lectiva. En cap cas intento personalitzar o analitzar un cas individual.
El segon instrument és un qüestionari escrit a les famílies que té l’objectiu de contrastar i matisar les informacions obtingudes dels nens. En aquest qüestionari proposo algunes preguntes de tipus objectiu (nombre d’aparells d’àudio, distribució dels aparells a la casa, nombre de persones que els utilitzen...) i altres més “culturals” o subjectives, que en un estudi més rigorós s’haurien de validar per altres vies perquè fan referència a hàbits que en el moment de la resposta podrien amagar deliberadament o inconscient comportaments que els mateixos enquestats consideressin més o menys adequats a la correcta educació dels fills. Amb el propòsit d’aquest treball no he cregut necessari aprofundir més en el tema.
Instrument 1: Entrevista als alumnes.
Es tracta d’una discussió o conversa dirigida amb l’objectiu d’obtenir una informació més o menys “espontània” que enregistrem en àudio per poder-la analitzar a posteriori. Així, amb presència de la professora que tenen habitualment, establim una conversa en la qual es pregunta als nens i nenes quins hàbits d’escolta musical tenen a casa amb preguntes d’aquest tipus:
Escolteu música a casa? En quins moments?
Teniu un aparell de música propi?
Teniu CD, Ipod, altres enregistraments?
Els pares us deixen manipular els aparells?
Poseu música quan feu deures? I quan jugueu?
Alguna vegada només escolteu música sense fer res més?
Quina us agrada més? La moderna, la clàssica, en català, en anglès...?
Sentiu música amb els pares, amb els germans?
Sabeu el títol d’alguna peça o cançó que us agradi molt? Algú la pot cantar?
Sabeu noms de grups?
Què us sembla la música clàssica? I la òpera?
Els vostres pares escolten música?
Teniu la tele o la ràdio engegada sempre?
Hi ha silenci a casa vostra? Us agrada el silenci?
Aneu a concerts? De quin tipus?
Gaudiu molt escoltant música?
Les preguntes als alumnes volen extreure la seva opinió i gustos musicals així com els seus hàbits d’escolta a casa. Algunes preguntes aporten informació complementària o que pot ser validada per l’enquesta als pares. En particular ens podem fixar en l’ambient sonor-musical que viuen a casa i en la importància que els pares donen a la música i, per tant, la influència que els nens reben d’ells.
Instrument 2: Qüestionari a les famílies
Aquest qüestionari es passa per escrit per ser retornat en una setmana. S’explica l’objectiu, la necessitat de respostes sinceres i la qualitat d’anonimat.
Consta d’una presentació, una part de preguntes sobre dades familiars i una altra de preguntes sobre el tema en qüestió.
Les preguntes tenen un caràcter qualitatiu. Les podem agrupar per la informació que poden aportar, encara que n’hi ha molta de transversal o compartida entre diferents preguntes.
Preguntes que fan referència a la influència directa que els nens reben dels pares: 1 a 6, 20, 21.
Preguntes que fan referència a la independència del nen: 7, 8, 11 a 14.
Preguntes que fan referència a l’accessibilitat: 6, 8, 9.
Preguntes que fan referència a l’hàbit: 7,10, 12 a 15, 17, 18, 19.
Preguntes que fan referència a l’espontaneïtat: 15, 17.
Preguntes que fan referència a la higiene: 18 i 19.
Opinió dels pares respecte dels fills: 16, 22.
3. Treball de camp
La trobada amb els alumnes es va produir el dilluns 18 de maig, a la seva hora habitual de classe. El grup estava format per 14 nens i nenes de 8 anys que cursen primer elemental. Tots s’han iniciat a l’instrument durant aquest curs. En el moment de la meva intervenció, la classe ja estava en marxa i faltaven uns vint minuts per acabar, temps que vam dedicar a la nostra conversa.
Després d’una presentació per part de la professora i d’una explicació meva del motiu de la visita, vaig començar amb les preguntes, dirigides al grup però amb l’intent de rebre respostes individuals. En general, els alumnes van mostrar-se força oberts i al mateix temps disciplinats. Només vam haver de calmar un nen que tenia massa afany de protagonisme i, d’altra banda, incitar la participació d’un parell de nenes que no intervenien espontàniament.
La primera cosa que va cridar la meva atenció, és la capacitat que tenen d’escoltar i les ganes d’intervenir. Tot i que de tant en quant calia aturar-los una mica, en general es van lliurar molt còmodament a les preguntes. Si bé vaig anar seguint el guió preestablert, en moltes ocasions vaig deixar que parlessin lliurement per crear més interacció entre el propi grup, cosa que va funcionar força bé.
Respecte al tipus o estil de música, en cap moment vaig donar orientacions o vaig fer judicis de valor. És música allò que ells entenen per música.
En el buidat de l’entrevista he seleccionat els principals resultats.
3.1.Buidat de l’entrevista al grup
Escolteu música a casa? En quins moments?
Majoria diuen si, un no.
Al cotxe, a l’ordinador, Itunes, Ipod
Teniu un aparell de música propi?
Si (7 alumnes)
Teniu CD, Ipod, altres enregistraments?
Cd, Ipod (germà). Mp3. Ordinador.
Normalment escolten amb altaveus, pocs amb auriculars (Psp, Mp3)
Molts tenen Cd propis i un diu que se’ls munta ell (els altres diuen: te’ls pirateges)
Els discos per a nens petits no els escolten.
Els pares us deixen manipular els aparells?
Alguns diuen que no, però la majoria afirmen manipular el que volen.
Poseu música quan feu deures? I quan jugueu?
Quan juguen, la majoria no. Una nena si.
Algú diu “quan dibuixo”
Deures amb música, 10 alumnes. A un nen no li agrada clàssic per fer deures però si el rock.
Alguna vegada només escolteu música sense fer res més?
Ningú.
Quina us agrada més? La moderna, la clàssica, en català, en anglès...?
Sabeu noms de grups?
Els catalans (s’esveren uns quants nens): Sopa de cabra, Lax’n busto, 1 Els pets, uns 10 escolten català
Altres en anglès, 12, diuen que l’entenen.
Sentiu música amb els pares, amb els germans?
Algú amb els pares. Casi tots tenen germans. Algú diu que la seva germana gran troba les músiques i ell les escolta. En general els agrada la música dels germans grans
Sabeu el títol d’alguna peça o cançó que us agradi molt? Algú la pot cantar?
“Mama mia”
Citen la Grossband (disc de la banda de l’escola), i el track 7 i 2 “Mission: impossible”, “Pink Panther” (canten)
“La Bella i la Bestia” (canten)
“La Macarena” (canten)
Què us sembla la música clàssica? I la òpera?
Una nena escolta clàssica. La resta no. Algú diu que s’ho ha d’empassar perquè ho posen els pares.
Els vostres pares escolten música?
Un pare: Alejandro Sanz
Altres dels 70 i 80
Clàssica (1)
“El papa clàssica” (1)
Teniu la tele o la ràdio engegada sempre?
Ràdio a vegades.
El matí dels caps de setmana
Hi ha silenci a casa vostra? Us agrada el silenci?
Poques vegades hi ha silenci.
No agrada el silenci. Se sent com “algo”, un so.
Prefereixen el xivarri.
Aneu a concerts? De quin tipus?
Amb el cole.
Alguna vegada
“Macedònia”
Una ha anat a sentir una orquestra
Gaudiu molt escoltant música?
Diuen que disfruten quan hi ha música.
3.2. Enquesta als pares
L’enquesta, tancada en un sobre, va ser repartida en mà als alumnes en el moment de la sortida de classe. El termini de retorn era d’una setmana. El resultat va ser decebedor: de les catorze, només en van tornar tres. Així doncs, la informació obtinguda per aquesta via té molt poca rellevància.
Malgrat tot, algunes respostes coincideixen, com el fet que els pares que han respost tenen una bona opinió de les aptituds musicals dels seus fills.
4. Conclusions
Com hem dit a la introducció, aquest treball no pretén ser concloent en cap sentit. Només vol fer un tast d’un estat de la qüestió i veure quines possibilitats hi hauria per aproximar-se al coneixement dels hàbits musicals d’un grup de nens en una determinada edat i situació.
Observem, però, que la música és en general important per aquest grup de nens. L’horror vacui sembla una constant. Veiem que prefereixen un entorn sonor i no toleren el silenci, cosa que pot tenir a veure amb el model de societat urbana que compartim.
També podem dir que els models estètics són majoritàriament de la música popular comercial i que la música s’entén sempre lligada a altres activitats. El concepte de música com a activitat aïllada no és present en el grup estudiat, així com, llevat d’un cas, hi ha indiferència o rebuig a la música dita clàssica. Hi ha una clara preferència per la música popular anglosaxona, seguida de la catalana.
També observem que, a aquesta edat, encara hi ha força dependència de l’entorn familiar, pares i germans grans, tant pel que fa als criteris musicals com a l’ús dels aparells. Els nens diuen saber fer-los anar, però no mostren un gran entusiasme. Són conscients del perill dels auriculars per la salut auditiva.
Pel que fa a la relació que aquest petit estudi pot tenir per al meu possible treball de recerca, penso que cal tenir molt present quin tipus de música i de repertori s’ha de treballar en l’inici de l’instrument. És fàcil observar que hi ha una gran distància entre els gustos musicals dels alumnes i les propostes que se’ls fa a la classe de piano. També cal tenir en compte que la vivència musical dels nens no té res a veure amb les exigències de les metodologies tradicionals. Per tant, en una proposta didàctica d’inici a l’instrument, caldrà tenir en consideració la realitat dels hàbits musicals dels alumnes i utilitzar-los d’una manera positiva i no com un impediment o una rèmora a la seva capacitat d’aprenentatge.
dimarts, 19 de maig del 2009
diumenge, 4 de gener del 2009
L’INICI DE L’APRENENTATGE DE L’INSTRUMENT (1)
La iniciació a l’instrument ha estat sempre un tema de debat entre els professionals, amb opinions i postures molt diverses pel que fa al moment més adequat per a començar el seu estudi. La precocitat sembla que té relació amb el talent musical i, al mateix temps, és estimuladora d’aquest talent.
D’entrada, cal admetre que no tots els instruments són iguals i, en conseqüència, podem trobar diferències substancials en la manera i el moment adequats per començar. Hi ha instruments que permeten un inici aviat i altres que requereixen una edat físicament més avançada. Els instruments de vent, per exemple, són més assequibles quan el nen ha adquirit un desenvolupament físic que li permeti controlar l’emissió de l’aire, aguantar el pes de l’instrument i arribar a tots els forats o claus. En molts casos és possible començar amb un instrument més petit de la mateixa família, amb un instrument “pont” o amb un instrument adaptat als infants. Malgrat tot, alguns mestres qüestionen un inici massa prematur perquè entenen que allò que per un nen petit és lent i penós, per a un alumne de més edat és fàcil i ràpid i pot assolir en pocs mesos el mateix nivell que un petit aconsegueix en anys.
En la meva opinió hi ha una diferència entre els instruments que requereixen un gran desenvolupament bilateral i la resta. I això es pot observar empíricament veient quins són els instruments que tradicionalment s’han començat més aviat: els teclats i les cordes, als quals caldria afegir la percussió, que a la nostra cultura ha estat deixada una mica de banda. L’aspecte cultural, per cert, és un element a tenir en compte quan fem aquestes afirmacions. En alguna ocasió he sentit un nen de cinc anys d’ètnia gitana tocant la trompeta amb expressió i facilitat extraordinàries.
Entre els 4 i els 6 anys es produeix un espectacular desenvolupament motriu que consisteix a “afinar” sensiblement la percepció espaial pròxima i a “motoritzar” els dos hemisferis. A diferència d’etapes anteriors, el nen comença a substituir moviments estereotipats per moviments voluntaris i mesurats. Això es pot apreciar en el tipus de joc: córrer, fer equilibris, jugar a pilota... i també construir, retallar, ordenar. Aquest és el moment en el qual la capacitat d’aprenentatge motor es troba en el punt més alt de la vida. La consciència encara no hi posa traves i els muscles no han adquirit tensions estranyes. El cos de l’infant, en definitiva, ja funciona amb llibertat i sense gaire experiències repressives. És en aquest estat òptim quan podem aprofitat per introduir la pràctica d’un instrument amb tota naturalitat. El que s’aprengui en aquest moment, quedarà arxivat per sempre en la memòria motriu i podrà ser aprofitat en el futur, si es donen les circumstàncies adequades.
Ara bé, per arribar al domini d’un instrument és bo iniciar-se a aquesta edat, però no és imprescindible. Cal valorar la conveniència de començar massa aviat l’estudi d’un instrument – o de qualsevol altra activitat – si el resultat ha de dur a l’avorriment o al rebuig. Malgrat que hi ha una progressiva disminució de capacitat d’aprenentatge, tota la infantesa és adequada per adquirir habilitats motrius i musicals. Fins i tot en l’etapa adulta és possible aprendre – més difícilment a un nivell d’excel·lència – si hi ha interès, talent musical i, per descomptat, voluntat. Aquests tres elements són, sens dubte, tan importants com el motriu.
D’entrada, cal admetre que no tots els instruments són iguals i, en conseqüència, podem trobar diferències substancials en la manera i el moment adequats per començar. Hi ha instruments que permeten un inici aviat i altres que requereixen una edat físicament més avançada. Els instruments de vent, per exemple, són més assequibles quan el nen ha adquirit un desenvolupament físic que li permeti controlar l’emissió de l’aire, aguantar el pes de l’instrument i arribar a tots els forats o claus. En molts casos és possible començar amb un instrument més petit de la mateixa família, amb un instrument “pont” o amb un instrument adaptat als infants. Malgrat tot, alguns mestres qüestionen un inici massa prematur perquè entenen que allò que per un nen petit és lent i penós, per a un alumne de més edat és fàcil i ràpid i pot assolir en pocs mesos el mateix nivell que un petit aconsegueix en anys.
En la meva opinió hi ha una diferència entre els instruments que requereixen un gran desenvolupament bilateral i la resta. I això es pot observar empíricament veient quins són els instruments que tradicionalment s’han començat més aviat: els teclats i les cordes, als quals caldria afegir la percussió, que a la nostra cultura ha estat deixada una mica de banda. L’aspecte cultural, per cert, és un element a tenir en compte quan fem aquestes afirmacions. En alguna ocasió he sentit un nen de cinc anys d’ètnia gitana tocant la trompeta amb expressió i facilitat extraordinàries.
Entre els 4 i els 6 anys es produeix un espectacular desenvolupament motriu que consisteix a “afinar” sensiblement la percepció espaial pròxima i a “motoritzar” els dos hemisferis. A diferència d’etapes anteriors, el nen comença a substituir moviments estereotipats per moviments voluntaris i mesurats. Això es pot apreciar en el tipus de joc: córrer, fer equilibris, jugar a pilota... i també construir, retallar, ordenar. Aquest és el moment en el qual la capacitat d’aprenentatge motor es troba en el punt més alt de la vida. La consciència encara no hi posa traves i els muscles no han adquirit tensions estranyes. El cos de l’infant, en definitiva, ja funciona amb llibertat i sense gaire experiències repressives. És en aquest estat òptim quan podem aprofitat per introduir la pràctica d’un instrument amb tota naturalitat. El que s’aprengui en aquest moment, quedarà arxivat per sempre en la memòria motriu i podrà ser aprofitat en el futur, si es donen les circumstàncies adequades.
Ara bé, per arribar al domini d’un instrument és bo iniciar-se a aquesta edat, però no és imprescindible. Cal valorar la conveniència de començar massa aviat l’estudi d’un instrument – o de qualsevol altra activitat – si el resultat ha de dur a l’avorriment o al rebuig. Malgrat que hi ha una progressiva disminució de capacitat d’aprenentatge, tota la infantesa és adequada per adquirir habilitats motrius i musicals. Fins i tot en l’etapa adulta és possible aprendre – més difícilment a un nivell d’excel·lència – si hi ha interès, talent musical i, per descomptat, voluntat. Aquests tres elements són, sens dubte, tan importants com el motriu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)