Classe individual, classe col·lectiva?

"Cal fomentar la interacció entre els diferents actors del procés d’ensenyament-aprenentatge per obrir vies de descobriment, d’informació i de motivació."

Tradicionalment, la classe d’instrument es desenvolupa de manera individual. Aquest fet comporta una relació entre alumne i professor en la qual les posicions sempre són desiguals. El mestre es situa en un pla superior i l’alumne assumeix el rol estricte d’aprenent. Si bé això té sentit en tant i quant el professor és l’expert, generalment es produeix una transmissió de pensament unidireccional i unívoca, del professor cap a l’alumne, que no incita la participació d’aquest últim, amb la conseqüent pèrdua d’oportunitats per fomentar la seva lliure determinació i creixement personal.

Sembla lògic pensar que en una situació d’ensenyament-aprenentatge que principalment es basa en la transmissió de dalt a baix, la informació que obté el professor de la interiorització i apropiació de coneixement per part de l’alumne pot quedar limitada a allò que es manifesta casualment o al que pot obtenir d’activitats avaluatives puntuals.

La classe individual d’instrument té alguns avantatges, ja que al tractar-se d’un ensenyament pràctic i amb molts continguts procedimentals, el fet de poder dedicar el temps exclusivament a un alumne permet la correcció meticulosa de determinats aspectes motrius (no de tots si tenim en compte que la impostura de la situació provoca fàcilment la tensió o l’angoixa de l’alumne).

Però en l’aprenentatge d’un instrument hi ha molts continguts més enllà dels estrictament motors que no milloren pel fet de ser tractats de manera individual. Són tots els relatius a la percepció, l’expressió i la comunicació.

En una situació d’iguals és més fàcil arribar a la llibertat comunicativa. La relació entre alumnes d’edats i coneixements similars és més pròxima i natural. Els alumnes s’expressen amb codis compartits, s’imiten i es provoquen entre ells. Sota la guia del professor, es poden crear situacions de discussió, de construcció de coneixement i de creativitat. Els alumnes poden assumir en alguns moments activitats reservades al mestre, com és la observació i la correcció de l’altre o altres alumnes. Així mateix, poden participar en activitats musicals compartides.

El professor, en aquesta situació, esdevé un guia, un conductor de les activitats, un “vigilant” del desenvolupament dels alumnes, en definitiva, un pedagog.

Fonts consultades

Nerland, Monika, (2007) One-to-one teaching as cultural practice: two case studies from an academy of music. Music Education Research, 9:3,399-416

Pasquero, Luciano (2002) Le origini della didattica Lineare nei metodi per strumento. «Musica Domani», Anno XXXIV, n, 125 – Dicembre 2002, Torino, EDT

Utilitzar els coneixements previs de l’alumne per avançar

La música, com a llenguatge amb significat propi, pot ser aprehesa per ella mateixa sense suport de la paraula. No obstant això, els significats atribuïts depenen totalment de l’entorn cultural i de l’ús social de les persones involucrades. És, per tant, en el procés d’enculturització on s’adquireixen aquests significats que permeten la seva comprensió intrínseca i la inclusió o l’acceptació dels individus en la comunitat o el sector social pertinent.

L’educació musical formal és una eina d’aquest procés d’aprenentatge, però no l’únic. És evident que, en l’actualitat, la música és omnipresent al nostre entorn, la qual cosa fa que gairebé tothom tingui una concepció musical compartida, encara que compartimentada, segons pertanyi a un o altre grup social.

Així, doncs, és impossible trobar un estudiant de música, infant o adult, que no tingui un coneixement musical previ, si entenem aquest concepte en el seu sentit més ample. Una altra qüestió és si compartim el gust estètic o el rera fons ideològic que acompanya determinades músiques.

Cal admetre, doncs, que els alumnes que s’inicien en l’estudi de la música i en la pràctica d’un instrument en una escola de música ja tenen un nivell de desenvolupament efectiu (NDE) que ha de servir de punt de partida o de referència per operar en la zona de desenvolupament potencial (ZDP).

De forma similar, les capacitats motrius “efectives” d’un alumne que s’inicia en l’aprenentatge d’un instrument, són més grans del que sovint es pensa. Per tant també en aquesta cas caldrà avaluar-les i utilitzar-les per desenvolupar-les en el sentit que siguin útils i adaptables a les característiques de l’execució instrumental.

Sovint podem apreciar que a les escoles de música o conservatoris es considera l’alumne novell com un recipient buit o, pitjor encara, ple d’informació espúria que cal esborrar.

Fer servir els coneixements adquirits, l’experiència prèvia i les habilitats motrius naturals, ens ajuda a construir nou coneixement i a avançar de manera significativa.